divendres, 20 d’abril de 2012

Homilia del diumenge 22/04/2012 del P. Josep Mª Balcells

L’ESPERANÇA SEGONA VIRTUT PASQUAL

Ho hem comentat més d’una vegada: la riquesa conceptual de les oracions col·lectes de la litúrgia dels diumenges. Comprovem-ho amb la d’avui:”Oh Déu, feu que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit; que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills esperin el dia de la resurrecció amb l’esperança segura del goig etern”. Només cal llegir-la un parell més de vegades per veure-hi tot un món pasqual, ric de continguts i obert a l’acció directa de Déu. Respira goig i empeny vers una vivència de l’esperança que ateny l’ara i el més enllà de plenitud. És la imatge més humana d’una virtut caminadora. Tot i ser una virtut que no és principalment obra dels nostres afanys, sinó do, força, tremp de Déu que se’ns ha regalat per fer bo i fructuós el camí. Ben encarats cap a Déu tot i passar pels germans… Però no ens precipitem, no. Ja hi arribarem.

Ens hem proposat de posar de relleu que les tres virtuts teologals són el més preciós que podem viure en aquests moments marcats per la Resurrecció del Crist. Segons les indicacions insistents de Pau em sento empés a fer aquestes dues afirmacions que les veig com formant una unitat indestriable: “Si Crist no hagués ressuscitat la nostra fe seria vana i risible” I la segona: “Si nosaltres no haguéssim ressuscitat juntament amb el Crist, no ens serviria de ben res creure en la Resurrecció del Crist". Cal fer notar que tant la Resurrecció de Crist com la nostra són objecte directe de la nostra fe. Ja va dir Jesús en la solemnitat de l’acte de fe de Tomàs, de primer incrèdul, després notòriament creient: “Feliços els que sense haver vist creuen”. La Resurrecció de Crist i la nostra aquesta última en un -“anar-se fent”- pertanyen ambdues al misteri. No són evidents i caldrà un exercici de fe posat per obra en el dia a dia per tal que puguin ser operatius, i constatables per les obres que susciten i promouen. Ja diu Pau que fe i esperança conflueixen en la caritat i en ella s’expressen.

En el misteri de la Resurrecció es polaritza, per Pau, tot el misteri de mort i vida nova del Crist i, en Ell, també en nosaltres. Es parla de tornar a néixer, de nova creació, de recapitulació de tot en el Crist. De cels nous i terres noves. De que àdhuc la mateixa creació serà de nou recreada. És l’aliança nova i definitiva. Ara, per tant, estem en temps de resurreccions. Cal recordar-nos-ho i no baixar massa ràpidament a la moralització del nostre viure. Ara com ara, deixem-nos portar pel goig de saber-ho i de viure-ho. Ja ho farem després com una derivació del fet de viure en resurrecció. S’han refet les relacions bàsiques: Amb Déu, amb la creació o la natura, amb nosaltres personalment, amb tota la humanitat... La Resurrecció marca un abans i un després en la història, perquè el Crist n’ha modificat la direcció i sentit. Crist n’ha esdevingut el principi i el fi, l’Alfa i l’Omega. Tot passa per Ell, a Ell s’encamina i tot desemboca en la unió i comunió amb Déu. Estem entroncats amb Déu.

Evidentment l’esperança pressuposa la fe: La fe és la teofania inicial pròpia i l’esperança n’és la posada en acció, derivada d’aquesta teofania. L’esperança és el camí nou que ens ha portat la fe. És el do que se’ns fa per anar fins a la plenitud promesa, que es jugarà al mateix temps, tant en l’ara del caminant com en el final del camí, que és la plenitud del que ens és promès. En podríem dir el Regne de Déu que ha anunciat Jesús i que s’ha posat en marxa veladament a partir de la seva Encarnació i ja a la descoberta en la Resurrecció. Ara, primícies, després eclosió.

L’esperança acompleix dues mirades al mateix temps. La del futur de plenitud que ens ha estat promesa i la del present que és el de fer un camí costerut, no fàcil; això sí, amb perspectives cada vegada més obertes. Non sé per què em ve a la memòria la figura del Quitxot. Del cavaller posat en camí. Que el porta i mou la idealitat de “desfacer entuertos”, de posar-se en un sense fi de peripècies buscant un món millor, en una creença infrangible, en més que una bona fe i una lluitadora esperança d’un futur millor. L’idiota de Dostoiveski..

Si hi busquem el recolzament bíblic ens trobarem en unes connotacions atribuïbles a l’esperança que la fan lluitadora, pacient, soferta. Lluita que ja és garantia de joia i de pau entrellucada. L’esperança no enganya: “Mantinguem indefectible la confessió de l’esperança, ja que és fidel aquell qui va fer la promesa”.

L’esperança es desclou en un “mentre” que ens lliga el camí amb la meta. Ja ho assenyala la litúrgia: “Allibereu-nos, Senyor, de tots els mals; feu que hi hagi pau als nostres dies, i per la vostra misericòrdia, guardeu-nos de pecat i de qualsevol pertorbació: “mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador”.


M’ha semblat que podia ben bé resumir tot el “viatge de l’esperança” aquest número 39 de la Constitució conciliar del Vaticà II que porta com a títol “Terra nova i cel nou”: “Ignorem el temps de la consumació de la terra i de la humanitat, no sabem tampoc de quina manera l’univers serà transformat. Passa certament la figura d’aquest món, deformada pel pecat, però sabem que Déu prepara un nou estatge i una nova terra, on hi habita la justícia, i la seva felicitat omplirà i superarà tots els desigs de pau que pugen en el cor de l’home. Aleshores, un cop vençuda la mort, els fills de Déu ressuscitaran en Crist, i allò que fou sembrat en la feblesa i la corrupció serà revestit d’incorrupció; i, tot restant l’amor i els seus fruits, tota la creació, que Déu va fer per a l’home, serà alliberada de l’esclavitud de la vanitat”.

“Se’ns adverteix que de res no li serveix a l’home de guanyar tot el món, si es perd a si mateix. Amb tot, l’espera de la nova terra no ha de debilitar, sinó més aviat excitar, la sol·licitud d’explotar aquesta terra, on creix el cos de la nova família humana, que ja serveix per a manifestar una certa ombra de la vida futura. Per això, encara que el progrés terrenal s’ha de distingir acuradament de la creixença del Regne de Crist, amb tot, en tant que pot contribuir a ordenar millor la societat humana, interessa moltíssim el Regne de Déu”.

·”Els béns de la dignitat humana, de la comunió fraterna i de la llibertat, és a dir, tots aquests béns que són fruit de la natura i del nostre treball, després que, en l’Esperit del Senyor i segons el seu manament, els hàgim propagat a la terra, els tornarem a trobar, però nets de tota taca, il·luminats i transfigurats, quan Crist retornarà al Pare “el Regne etern i universal: regne de veritat i de vida, regne de santedat i de gràcia, regne de justícia, d’amor i de pau. El Regne ja és present en aquesta terra, en el misteri; però quan el Senyor vindrà, serà consumat”

I podem afegir el número 93 de la mateixa Constitució que n’és la conclusió: “Els cristians, tot recordant aquelles paraules del Senyor “en això coneixerà tothom que sou deixebles meus, si us teniu amor els uns als altres”, no podem desitjar res amb més ardor que servir cada dia generosament i eficaçment els homes d’avui. És per això que, fidels a l’evangeli i plens de la seva força, fent costat a tots aquells qui estimen i reten culte a la justícia, han emprès de dur a terme aquí a la terra una tasca enorme, de la qual hauran de donar compte a Aquell qui jutjarà tothom el darrer dia. Perquè no tots el qui diuen “Senyor, Senyor!” entraran al Regne del cel, sinó aquells qui fan la voluntat del Pare i s’apliquen a obrar coratjosament. El que vol el Pare, doncs, és que reconeguem el Crist, germà nostre en cada un dels homes, i que els estimem eficaçment, tant d’obra com de paraula, donant un tal testimoniatge a la Veritat, que sapiguem compartir amb els altres el misteri d’amor al Pare celestial. És d’aquesta manera que de cap a cap de la terra els homes renaixeran a una viva esperança, la qual és un do de l’Esperit Sant, perquè un dia siguin finalment admesos a la pau i a la felicitat supremes, a la pàtria tota radiant de la glòria del Senyor.

“A Ell, que amb el poder que actua eficaçment en nosaltres pot fer infinitament més que tot el que demanem o pensem, sigui donada la glòria en l’Església i en el Crist Jesús tot al llarg dels segles dels segles. Amén” (Ef 3, 20-21).

Diumenge III de Pasqua, 22 d’abril de 2012. Barcelona