dissabte, 17 de setembre de 2016

Homilia del diumenge 18/09/2016 del P. Josep Mª Balcells

A  CORRUPCIÓ,  ¿ÉS  COSA DE  GAIREBÉ  TOTS?

                                               Tranquils, tranquils, amb la pregunta, que ja ho exposarem. El concepte de justícia va molt més enllà del que en un primer moment ens podríem imaginar. Arriba als fonaments mateixos de l’actitud ètica. I us podria preguntar: ¿tan justos som?  Avui ens toca parlar-ne, sense possibilitat  d’escapolir-nos-en. Els diaris en van plens. Avui mateix –ho diu el diari- un senyor de 89 anys, que fou catedràtic de la Universitat de Barcelona en rebre una medalla s’expressa obertament: “Necessitem polítics decents”. “La decència és un concepte fonamental. La decència és l’entrega a uns certs ideals teus que s’ajunten als dels altres en funció d’una determinada col·lectivitat que ha de fluir la seva vida amb llibertat i possibilitat. Una de les coses més boniques del món és l’existència de la possibilitat, la idea que el món se’t presenta com una cosa oberta en què tu pots incidir-hi, no per al teu profit mesquí i miserable. Això és una deformació de la ment. La corrupció de les persones em preocupa, és un problema de decència, però el que em preocupa més és la corrupció de la ment, no ens aturem a pensar, ens familiaritzem amb els interessos mesquins, no defensem més la vida, la vida té límits, no és aquell voler  més, tenir més, guanyar més...  ¡Quin fil de pensament més autèntic! Bé, per la medalla: aquesta queda honorada per qui la rep i per qui la concedeix...

                                               Ahir, era un altre escriptor dins de la diversitat dels colors ideològics, que sense prejutjar res -cadascú s’ha de sentir interpel·lat- les engaltava contra els corruptes a vista dels que es fan preguntes i destrien el blat de la palla: puc donar senyes, les que vulgueu. ¿Qui se n’eximirà?, que això de l’honestedat o la decència va lligat al fet de la maduresa o amb l’immaduresa o bloqueig del procés de la creixença humana. ¡Poc humans que som, per més que pensem que tot és bo i que són els altres els actors principals del Gran Teatre del Món!  L’ètica és a l’àpex de l’ésser humà. Tots hi hem sucat poc o molt, en les in-justícies, ¿no? La corrupció surt desvergonyida pels mitjans; les nostres, si les tenim, les amagarem. Però n’hi ha que no surten amb noms concrets. Llegeixo avui, també: “Un trenta per cent de les dones de fer feines no contribueixen a la seguretat social”. Diu l’indòmit Amós: “Per tenir un esclau  comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre”.  I de tot allò que fem en descurança de la justícia i del què no solem ni parlar ni demanar-nos-en compte, ¿què me’n dius?  M’ho pregunto a mi mateix: no vull ser fariseu. Solem escombrar cap a casa, en poc o en molt. Moltes vegades el condicionant “eximent”, que usem, és que no se’n sàpiga res, àdhuc ni les aparences, per allò que no es pugui dir... Avui ens hem “desvergonyit” per amunt i per avall de les estimacions de justícia i és tan fàcil posar el “sambenito”, el “penjament” a qui sigui. Corre la pesta bubònica de la maledicència. Ni en tenim consciència habitualment. Cal anar amb compte a l’hora de parlar. Som molt lleugers a l’hora de fer comentaris, ni que siguin a voltes malignes, ¿fundats amb raó? ¿On ha anat a parar la presumpció d’innocència? ¿Voleu dir que no hi som massa donats, sense parar-nos en barres? Entre judicis temeraris i la rampant corrupció hi ha tota la gamma de les injustícies menudes i d’un sentit de la justícia més estricte. Hi ha una manca d’ètica en la vida menuda, que esgarrifa. Corrupcio optima, pessima. Que aquesta és una altra... Cadascú de cara al seu vedellet d’or o bé daurat i, apa, genuflecció tres vegades... Ostentació: tira la pedra i amaga la mà... Vull posar allò que ahir vaig llegir: “El poder econòmic s’ha convertit en la principal font de criteris de comportament social”. (¡Atenció que va de foc “granejat!”): les desregulacions massives, la competitivitat com a horitzó ideològic del nostre temps; la dessocialització, (la societat no existeix, només existeixen  els individus), el desprestigi sistemàtic de tot el que és públic, el mite de l’emprenedor individual, el diner com a mesura de totes les coses, la societat com a mercat, el reformisme com a desmuntatge de les polítiques socials i un llarg etcètera, han configurat la falsa veritat del moment, el marc de referència”. Afegim-hi els tres instruments bàsics de tota dominació: la por, l’hàbit i el sistema clientelar...” I ja tenim una visió del món nostre. Em direu que n’hi ha d’altres; ben cert, però no podeu dir que aquesta no estigui ben travada. Qui en sàpiga un altre, que ens ho digui...

Resultat d'imatges de hans kung                                               Hans Küng va dir o va escriure, que pel cas és el mateix, que el que necessita l’Església avui dia són el fonament de la pobresa, l’altesa de la humilitat i un tracte ple de senzillesa. Que, a més, els veia exemplificats en el papa Francesc”.  Jo m’hi apunto de cor. També aquesta és una síntesi ben clara i evangèlica, ¿no?

                                                La “devoció”, l’espiritualitat de i per la pobresa, digues-li com vulguis, és a la base de la justícia. Que és per aquí on solem caure. Si un afina en qüestions de justícia, només li queda el goig d’estimar-la des de la pobresa. ¿Qui pot parlar de la justícia avui sense por a què el senyalin amb el dit o que li clavin el roc? Ho fa el beneït del profeta Amós o ¡el beneit d’ell! I mirem com s’expressa amb un català de tota contundència. No sé com s’expressava en hebreu; però sí que us puc dir que les paraules en traducció catalana són de les de mèrit: “abraonar-se”. En tinc una imatge de: delerós, d’impetuós, de tirar-se a sobre, amb agressivitat. I per si fos poc: els “anorreeu”, afegeix. Recordo, que em va quedar gravada l’expressió que utilitza Fromm: parla de l’”avidesa”, de totes maneres en contraposició a l’amor, mai l’amor pot ser possessió; ja ni recordo el context. M’és igual. Només cal llegir a continuació: “els desvalguts del país”. ¿Us sona com allò de Francesc?: els descartats, la desferra, perquè no hi ha aparentment qui els valgui. Després baixa a la minúcia. No us penseu que parli el profeta dels “Grans-ben-poca-cosa, pobrets de nosaltres! Parla de fer trampes en el pes de les mesures, del fidel de la balança que amb un cop de res o del paper d’embolicar més pesant que el que compres, ja mig somriu el del taulell com un murri... En una paraula: parla del “cada-dia”, de les mesures trucades. Ai, s’ha de ser d’una honestedat, d’una generositat, d’una “beneiteria” per viure respirant aire descontaminat. ¿Quan fa que hem posat les lliçons d’ètica en el carreró de les vies mortes de les Tres Maries? Un dia va córrer aquesta expressió bel·ligerant de “tornar al “rearmament moral”. Traieu-li les cuirasses del bel·licisme, i deixeu-lo nu com el “Cavaller de l’armadura oxidada”, després de les peripècies de la rondalla, quan ha vist que no serveixen de res, res de res, aquests tapalls, les bravates de creure’s que tenia, que era; ¡ai i com ens mentim al mirall narcisista dels bassals que trepitgem després de veure’ns tan afavorits! Déu ens guardi de mentir-nos a nosaltres mateixos, que després rellisquem en els rosts, pendent avall. Contra mentida, hu-mi-li-tat; i de torna, la senzillesa d’aquell que mira més els altres amb bondat de cor, que no a les desnerides grandeses pròpies... Küng tenia raó, una vegada més. Deixem-ho així.

                                               Avui t’has de deixar prendre’t per un desgraciadet, si tens “moral de defensa moral”. Costa entendre la fina ironia de la paràbola de l’evangeli d’avui: “guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva. Són més prudents que els homes de la llum... Suposadament nosaltres; ai, ¿què dic?

                                               Una sol·licitació a la fidelitat en les coses, en les béns -diu Jesús- que valen poc, perquè així hom també ho serà amb les de més valor. I, ¡quina inversió de valors! Comencem per baix per ser mereixedors de més alta administració. Ara Jesús ens ve a dir, si no ho entenc malament, que a tall de com usem justament  les coses menudes  siguem mereixedors d’administrar les riqueses de la gràcia, de la fe, de la fidelitat a la pròpia consciència, que són els béns que gestionem com a administradors de “Nostramo”, la denominació  d’administradors és de Pau.

                                               No vull passar per alt allò que ens diu Pau: que les nostres pregàries per tots els homes àdhuc per les autoritats –així com sona, més ho necessiten ells, pobres, que viuen fent saltirons sobre el poder i les seves particulars temptacions-. S’ho mereixen, des de l’evangeli, que té cura particular dels que més ho necessiten; i a més a més, perquè “puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a la honestedat”. ¡Aquesta és la vida del just amorós!

                                               Acaba tota la presentació d’allò que hem d’administrar: les riqueses de Déu en Jesucrist: “Que és ric i es va fer pobre, perquè la seva pobresa ens enriquís”. No podem servir dos amos: sí, (posa) estima l’un, no (posa també !) estimarà l’altre...

                                               Es veu clar que tot va d’estimació. La justícia és qüestió d’amor. ¿Qui ho havia de dir? No és una valoració intel·lectual sinó fàctica. És gruixut parlar d’estimació als diners. Però està ben caracteritzada, així. L’avar de Molière, ben representat, com ho saben fer els millors actors.

                                               Encara no he citat el llibre, com de costum. El tinc: “La vida avança en espiral” de Norbert Bilbeny, catedràtic d’etica. Molt ingeniós. No us defraudarà, segur. És una explicació de l’ètica que fa un jubilat al seu nét. Per llepar-s’hi els dits. Si no en teniu prou, té 58 obres més d’ètica. ¡Trieu i remeneu! Entreu a internet i comproveu-ho. Ara, l’ètica és més necessària que mai. Estem des-moralitzats de temps.


Diumenge XXV de durant l’any, 18 de setembre del 2016  Sabadell