diumenge, 11 de setembre de 2016

Homilia del diumenge 11/09/2016 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS  ACULL  ELS  “DESCARTATS”

                                               La primera temptació que tinc és de centrar les meves reflexions sobre “la paràbola de les paràboles”, la del Fill Pròdig, millor dita i interpretada com la “De l’amor d’un Pare que perdona amb “prodigalitat”, sense mesura; paràbola que és la que millor sintetitza la relació mai interrompuda d’un Pare amb els seus fills, per gran que hagi estada la seva prevaricació. “Jornada de sempre portes obertes” per part del Pare.... Ho hem contemplat la mà de vegades. Val a dir que ens hi ha ajudat per la seva bellesa transcendent el quadre homònim de Rembrandt. Seria bo que per l’ocasió hi féssim o una relectura del llibre de Nouwen: “El retorn del Fill Pròdig”, o bé als que no l’heu llegit encara (!) us faig el prec de fer-ne una detinguda lectura, car mereix la condició de ser un clàssic. Segur que algú de les vostres coneixences us el podrà prestar.

                                               La deixem a part, aquesta paràbola, per parlar-vos de les altres dues que formen un tot a judici dels experts, i que té una consonància més directa amb la introducció que llegim, just començat l’evangeli: els fariseus, els eterns zeladors de la Llei i dels costums dels jueus, no podien entendre que aquell, que passava per Mestre a ulls del poble senzill, “acollís els pecadors i fins i tot mengés amb ells”.

                                               Avui, tenim renovats motius per a endinsar-nos en el cor misericordiós de Jesús i del Pare, amb el bon fer evangèlic del papa Francesc. I també per l’ocasió de la canonització recent de la Mare Teresa de Calcuta, de la qual se n’ha posat de relleu la seva delicada cura i acolliment de les “desferres” humanes, dels “descartats” de i per la societat,  punyentment desigual, d’avui dia...

                                               Ambdós, Francesc i Teresa, ens han parlat clamorosament  amb fets i amb paraules de la revolució de la tendresa, fent bona la dita de Jesús: “Els últims seran els primers en atenció (=prenent-ne consciència, descobrint-los, individuant -los, cercant-los, sabent que han de ser els primers, per poc que sintonitzem de veres amb l’evangeli); atenció i atencions sobretot: (aquest plural és important, perquè per la tele, més que res, estem tan habituats a veure i a commoure’ns emotivament sense posar-nos a fer i a obrar en conseqüència. És la “instantaneïtat” fugaç dels homes “volàtils” d’avui, però que ens dispensa d’allò que justament llegia no fa pas gaire. “Amb l’acceleració del temps em guanyat en “vivències”, tant com hem perdut en “experiències”. Aquelles són emoció d’un instant, aquestes suposen un tempo més llarg que permeti metabolitzar el que es veu per a integrar-ho pausadament en el teixit vital.  És necessari pensar –deia- per comprendre; comprendre per canviar; canviar per seguir “vius”. Parada i fonda!

Resultat d'imatges de homilia la oveja perdida                                               Aparentment –tornem a l’evangeli- sembla un contrasentit abandonar les noranta-nou ovelles per anar a la recerca de la perduda.  Sembla igualment un despropòsit dir que al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit (llegeixi’s: publicà i altres “marginats”), que no pas per les aplegades i segures. L’alegria feta un bell compartir amb les veïnes de la que cerca, una volta trobada, àdhuc de la més petita de les monedes, extraviada. Ja es veu que aquí hi ha missatge. En ambdós casos -per la desproporció (!)- ressalta encara més allò essencial per a Déu i per a Jesús: No hi ha ovella qualsevol que sigui descartada, ni moneda per  petita, petita... A ulls de Déu, a ulls de Jesús, Déu és, “el Senyor, Senyor, compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor. Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions, perdona les culpes, els pecats...” Aquesta manifestació, que la trobem tan sovint en els salms, és la que amb un to solemne d’Aliança la fa a continuació de la narració de l’Èxode que llegim a la primera lectura. Moisés, després de la marrada tan deplorable de la idolatria del vedell d’or, a la primera de canvi; el pecat d’un poble que oblida l’amor alliberador, que menysté les divines consideracions envers ell i ¡oh poble! es fa un ídol que és ben bé el no res. Als salms s’escarneixen tota mena d’ídols. Aquí en teniu un exemple mordaç i sarcàstic:  Els ídols dels pagans són plata i or, obra d’homes, i res més: tenen boca, però no parlen, tenen ulls, però no hi veuen, orelles, però no hi senten, no hi ha gens d’alè a la seva boca. Seran com ells els qui els fabriquen i tots els qui hi tenen confiança” (salm 134)

                                               En això Pau serà taxatiu. Res d’idolatria. Substituir el Déu excels per una “nonada” és el major atemptat contra Déu. El primer manament a l’AT és i serà “Jo sóc el teu Déu que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, la terra on eres esclau. No tinguis altre déu fora de mi. No et fabriquis ídols: no et facis cap imatge. No els adoris ni els donis culte...” (Seria un tema molt apassionant reflexionar sobre les imatges que ens fem de Déu, totes antropomòrfiques. Sort de la imatge de Pare que estima entranyablement, que és a qui Jesús estimava, s’hi relacionava i ens la va donar. Déu només ens el podem imaginar, afigurar, pensar i sobretot relacionar-nos-hi com AMOR. No ho oblidéssim mai, per mai. Sempre perdona, sempre acull, sempre està disposat a l’abraçada essencial i a la festa de ¡recuperació!. No té ningú com a “desferra, ni com a descartat”, expressions que sovintegen en el nostre papa. Tots som fills de “misericòrdia”, expressió supremament recuperada, ennoblida en aquest any jubilar. Misericòrdia val tant com amor bolcat, la tendresa revolucionària de Francesc i Teresa.

                                               Jesús es fa i ¡com! amb els desnonats, els immigrants, els bombardejats, els “terratremolats”, els abandonats, els pròdigs. Per a tots ells hi ha una festa que els espera a ulls i al cor de Déu. Només cal que fem efectiva la revolució de la tendresa, oi Francesc, oi Mare Teresa?

                                               No passem  per alt el convers per excel·lència, Pau. Avui ens fa una confessió que primereja (expressió maca, aquesta, de Francesc) la prodigalitat de “la gràcia, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist”. És allò que ens diu avui, Pau: “Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe. Quin canvi tan espectacular: ¡de convers a ser l’apòstol dels gentils! Divina festa, ¡oidà!

                                               He recollit algunes frases de la Mare Teresa que s’adiuen tan bellament al tema d’avui. “La pau comença per un somriure”. “Sóc un llapis en mans de Déu”. “Vine i siguis la meva llum. No puc anar-hi sol”. “Sortir en cerca dels no desitjats, dels no estimats, d’aquells de qui ningú no se n’ocupa”. “Déu ens ha creat per estimar i ser estimats, i aquest és el començament de l’oració: saber que Ell m’estima i jo he estat creat per a obres més grans”. “Les obres d’amor són sempre obres de pau”. En conclusió: Per a tu, ja des d’ara, no hi haurà més persones in-significants, petites. No hi ha ni desferres ni descartats. En la sol·licitud per a tots ells hi ha una festa preparada. De la trobada amb els últims hi ha assegurada invitació a “festa major”. Sabeu ara, ¿per què “aquest acull els pecadors i menja amb ells”? Apa, tots a la feina, que de feina n’hi ha tot un cabàs.  Ah, i no voldria deixar d’aconsellar-vos la lectura del capítol cinquè de “La joia de l’evangeli”. És com una invitació a festa permanent: tant per als evangelitzats com per la joia dels evangelitzadors. Ja ho sabeu: “hi ha més joia per un “retrobat” que per noranta-nou dels que ja “són de casa”. Te n’assabentes germà gran del Fill pròdig?  ¿Ens n’assabentem els que ens creiem que som de la casa? ¡Ai, les paradoxes permanents de l’evangeli! Anem ben bé de pal a pal. L’evangeli, què n’és de difícil d’entendre’l. Si no us feu com uns infants..., res de res!

                                               Per als llegidors us recomano “La ciudad de la alegria”, escenari de la Mare de Calcuta”. L’autor, Dominique Lapierre, li ha posat encertadament al títol el “contrasentit” evangèlic: “hi ha més festa” per a un deixat de la mà... dels homes, recuperat per la revolució de la tendresa... Amics, ¡a no badar!

Diumenge,  XXIV de durant l’any, 11 de setembre de 2016.  Sabadell