QUINES LECTURES
TENIM, AVUI?
Va
de lectures litúrgiques o de llibres, si voleu. Us asseguro que si jo no pogués
llegir, em negaria a mi mateix. (Perdoneu l’excursus, ¡i va per llarg!: Jo
mateix sóc com un llibre (?) que a mesura que vaig llegint vaig “essent i
redactant-me” pel que miro, penso, sento, acarono, m’esglaio, m’arrossego
línees avall. És el terbolí que suposa llegir amb delit. Sóc un llibre que no
es publicarà, però que d’alguna manera no quedarà d’ alguna forma inèdit... Així
en saltar d’un a altre escrit –llibre o altre- s’anirà con-formant, prenen cos
novament. ¿En diuen d’això el llibre de
la vida? Així jo aniré fent i essent la meva biblioteca personal, d’inèdits
sí, però escrits. Llegint vaig fent parades i tornades enrere per reemprendre el
fil d’or temàtic; hi ha sentits no percebuts a la primera, cerco; subratllo,
poso exclamacions o interrogants; intueixo sentits d’entrelínees, vés a saber...
Els meus llibres físics no els puc pas deixar, perquè me’ls he fet tant meus,
no de possessió sinó de refets i guixats internament. A part, sempre tinc un
full en blanc on hi escric la filigrana del que m’ha agradat i vull retenir. No
sé, amb tot, si tornaré a rellegir el pensament que m’ha subjugat de primeres (!)
Escrit queda, en tot cas... Tenir un moment lliure és per a mi obrir un lapse
d’or: lectura a fer. És un hàbit aquest, abrusador, si la lectura m’hi convida;
sempre queda com un descans ocupat, deliciós ensems que sadoll de més saber, d’omplir
el conc d’una curiositat irrefrenable. M’agrada saber. Sempre tinc llibres a
vista, són sentinelles del saber, afilerats, mostrant al llom la seva cara més
atraient i significativa, lleixes amunt lleixes avall. “Pren i llegeix”. A
banda i banda, a la meva taula, s’apilen llibres com castellers; mai arriba
l’enxaneta al cim de tot, perquè sempre se n’hi afegeix un de nou, un que m’ha
suscitat una curiositat nova. Sempre busco el llibre per a aprofundir el que
penso, el que escric, la novetat que m’han dit que s’ha de llegir. Imperatius “d’estar
al dia”. Paro. Aquí es clou, virtualment, el parèntesi immens d’aquest excursus
que no sé per què l’he escrit i que em fa una certa vergonya de deixar-lo tal
qual. No us penseu, no em tinc per res ni per ningú; lector a seques. Quan em
poso tan sols a llegir els articles de fons d’autèntics lletraferits, no sé ben
bé –penso admirat- d’on treuen tanta erudició i un tan “bell escriure”. Lector
empedreït, això sí, valga’m Déu!
En
llegir, com d’habitud, les reflexions –i passo a les lectures del diumenge, que
per a això es podrien justificar (?) les “paragrafades” anteriors- del llibre
de la Saviesa, repassades una i altra vegada, fins a trobar-hi el fil, m’adono
que la pregària inicial: “com conèixer què desitja Déu (de mi). (No puc
deixar de referir-m’ho a mi, personalitzadament, com desitjo que ho fareu
vosaltres, també), m’adono, dic, que és l’Esperit
Sant qui promou el redreçament dels camins de la coneixença; i així,
portats per Déu mateix, aprenem el què li és grat. Així experimentem que
la saviesa cura, fent-nos trobar el millor camí que ens salva de
perdre’ns. Et sents conduït, sense sentir-te forçat, i ¡això és meravella! A
vegades s’ha de llegir el text més d’una i dues vegades per treure’n el vertader
sentit. ¿Què deu passar –em pregunto- si els que senten per primera vegada el
text i a voltes mal llegit? Resten a la inòpia, perdoneu. No puc dir-ho d’una
altra forma. Siguem seriosos. Això no és la taula de la Paraula, com en
diuen... Lectura comprensiva, advertien a l’escola. No entesa, com no llegida...
Al
salm responsorial tot el que se’ns ha dit a la lectura ens ho diran ara en
música. Els salms són per cantar-los des del fons del cor, a boca closa,si per
cas. El lector o cantor que ho faci expressivament, si els sentim bé i
cordialment, és com si ho cantéssim a duo. És un moment fugisser perquè ens és
habitualment una lectura a la que no li donem, per ignorància litúrgica, la
importància que li hauríem de donar. “L’oració si musicada, dues vegades
oració”, ho diu sant Agustí. Diem “Ensenyem-nos a comptar els nostres dies per
adquirir la saviesa del cor, que és la de Déu. “Són incertes les nostres
previsions, els raonaments dels mortals són insegurs”. Els rastres de les coses
del cel, ¿qui els encertarà? Ja ho ha dit la Saviesa que ens ensenya “a conèixer què és del vostre grat”.
Deixeu-m’hi
posar una “falca”. Darrerament s’ha publicat un llibre testimonial que es
titula “Correspondència” entre Magda Heras i Ignasi Fossas, que porta per
subtítol explicatiu: “Descobrint la pregària dels salmistes”. Intercanvi fet
per la Dra. Heras i el prior de Montserrat, en què ella li demana d’aprendre a
pregar, trobant-se com es troba en una situació terminal; i se la introdueix en
l’entramat dels salms per poder resar cada dia del mes quatre voltes: despertar, matí, vespre, nit. Podeu accedir-hi a les
pàgines 86, 87. És una bona recomanació, em sembla. Vosaltres mateixos, de tota
manera.
Saltem
ara a l’evangeli que en els diumenges
s’aparellen perfectament pel contingut amb la primera lectura.
Essent
de molta, definitiva vàlua allò a què ens invitarà avui Jesús, expressivament
diu l’evangeli que ell “es girà”. S’intueix que anaven caminant i de sobte
girant-se a tots els deixebles els va llençar aquest desafiament. És forta la
proposta, semblant a d’altres de similars, però aquesta resulta més ardida: “Si
algú vol venir a mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els
germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida...”. Després,
donant-nos entenent que és gran i gairebé impossible a ulls humans aquest
compromís, ens invitarà a ser reflexius i a ponderar les pròpies capacitats per
a una resposta congruent. Ja ho hem llegit més d’una vegada: Allò que és
impossible a la natura humana, per a Déu no li és gens impossible. Però, tot i
això, ell ens invita a fer un discerniment. Quins recursos tinc? És
fàcil llançar-se a posar els fonaments d’una casa, portat potser d’una
fogositat aixelabrada, per més que impulsada d’un primer entusiasme. ¿I si després
no puc seguir bastint l’obra endavant? ¿Què diran els altres i què em diré a mi
mateix? Després, Jesús posarà el símil de dues formacions militars desiguals.
No queda més remei que pactar, que negociar la pau...
¡Senyor,
fem càlculs tots dos! Si no em doneu la mà i el cor, no m’atreveixo a dir que
sí, perquè l’operació em sobrepassa! No tinc mitjans per escometre la resposta
positiva a la vostra proposta. Fem un pacte. Jo hi poso una entossudida
voluntat d’obrir camí i vós m’hi poseu la resta cada dia. La cosa no dóna per a
més. Fiat en vós, faig un pas endavant, si aquest és del vostre grat. Tinc ben
entès que si doneu encàrrec doneu, segur, el vostre ajut. Abans de
l’evangeli ja preveient la proposta ja us diem: “Deixeu-me veure la claror de
la vostra mirada, feu que el vostre servent aprengui els decrets”. Diu Joan
meridianament: “Hem cregut en el vostre amor”. És un acte de fe:
confiança a tot ser... “Mai mirar enrere”.
He
d’anar a buscar recolzaments litúrgics. Ho faig en les pregàries de la mateixa
missa: “Senyor, vós que alimenteu els
vostres fidels amb la Paraula i el Sagrament, concediu-nos que progressem de
tal manera amb els dons del vostre Fill estimat,
que compartim la seva vida”. És la postcomunió que sempre rebla. Així sia.
Em
poso les mans al cap i al cor! Ara resulta que ja us havia dit que endavant!; i
ara caic en la consciència de que m’ho havia d’haver pensat amb més deteniment
a l’hora de dir-vos SÍ al vostre SI... No és que vulgui tornar endarrere, ¡això
de cap de les maneres! Deixeu-me cantar (¡salm i més joiós salm!, havia de ser)
per reforçar la meva petita fe en Vós: “Que el vostre amor no trigui a
saciar-nos i ho celebrarem tota la vida. Que l’amabilitat del Senyor reposi
damunt els seus servents. Doneu encert a l’obra de les nostres mans”. Obra, Senyor, hem convingut que seria de les
mans de tots dos. Mans, mans a les mans...!
Ho
hem dit més d’una vegada que comprometre’s amb Déu és una cosa molt seriosa i
no podem passar, pactant amb una àuria mediocritat de “l’anar fent”. Ja ho deia
Gandhi que ell creia en Jesús, no però en els cristians. Anem vestits de gris i
això no resulta rellevant; sort que tenim a mà el testimoni de la Santa de la
Caritat, la santa Mare de Calcuta, avui canonitzada pel papa Francesc que avui
s’enjoiarà visiblement perquè la Mare és un exemple patent i contemporani de
compromís en una Església que surt pel carrer i abraça literalment els
“desferra”. La seva evangelització és la que ell, Francesc, preconitza: sense
paraules o les de la tendresa que és revolucionària, com ell diu i viu. Senyor,
una fe nua com la que va viure la Mare de Calcuta. “Deu-nos un cor obert a la
Paraula, som una terra on heu sembrat...”
Diumenge, 4 de
setembre de 2016. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada