dissabte, 24 de setembre de 2016

Homilia del diumenge 25/09/2016 del P. Josep Mª Balcells

SEGON  AVÍS  I  ÚLTIM

Resultat d'imatges de profeta amos                                               El profeta Amós insisteix una vegada més. Ara no té aquell to agressiu del diumenge passat. Ara fa la seva diatriba amb delectança inicial i tothom es queda meravellat de com ho escriu i de com descriu una escena pròpia del segle XIX, d’una novel·la de tall victorià, com de Jane Auden, per exemple. S’avisa al lector u oients despistats que la trama ens afecta directament, tant pels d’aguda consciència com pels que la tenen adormida. ¡Allà cadascú! Posem la “moralitat” per davant, no sigui cas que...

                                               A llindar del palauet senyorívol, com aquell qui diu, hi jeu un pobretó, nafrat i famèlic, li diuen Llàtzer, no sé si amb ironia. El nom vol dir “Déu ajuda”. A la casa hi senyoreja Míster Epuló, nom genèric aplicable a qualsevol burgés de tota la vida o a qualsevol aprenentet, digne d’aquest nom. ¿tu? ¿jo? ¿nosaltres, vosaltres, etc? A porta mig oberta, s’afuen els cans de la casa que ja coneixen el pobre i li llepen les plagues. Se li han fet amics i li són misericordiosos, davant de la afectada ignorància del seu amo. Ell, Llàtzer, els agraeix les mostres d’afecte que li donen...

                                               Entrem a dins. “Casa viva”, estan engabiats  sense adonar-se’n. Els murs insonoritzen els sorolls del carrer i el silenci plaent de dins fa que els sofàs siguin més tous i s’hi repapiegen a tot ple. Dormitegen, somiegen amb una tele a so baixet que invita a aclucar els ulls...  ¡A taula, oh, la taula! Greix, i més greix i vins i més vins depurats. Passeu al saló. S’ha de passar al saló pel cafè i les herbetes, clar! El to de la casa ho demana... Allí la senyoreta de la casa, casa bona, què us penseu! Allí posa delicadament les mans al teclat i una música suau com el “Clar de lluna” omple sobretot el cor de la mare. Oh, la nena, la meva nena... Un perfum pujat de to mareja suaument la conversa i els contertulians...

                                               Ho hem de deixar aquí, perquè ara ve el dard final, ple de contundència: “Ara seran els primers en les files dels deportats, així acabarà l’orgia dels vividors”. Era, al temps d’Amós, la pitjor maledicció. I ho sabia bé el poble al qual es dirigia el profeta. N’havien vist de molt dures i les que els esperaven... Sembla que no pugui ser, que algú del segle VIII abans de Crist, pugui escriure aquestes coses. Aquí es blasmen no fets, sinó “categories”, són -ja ho ha dit-: els vividors de sempre.

                                               Lliçó adreçada a qui llegeix o escolta. El papa Francesc ha dit unes coses molt gràfiques amb ponderada insistència: “La gran malaltia del nostre segle és la indiferència, és un virus que paralitza, fa inerts i insensibles, un mal que corroeix el centre mateix de la religiositat, generant un nou i tristíssim paganisme, el paganisme de la indiferència”. Darrerament en parla sovint, un nou Amós per a qui el vulgui escoltar. La indiferència és més que l’oblit. No és una passivitat tan sols, sinó –desgraciament- un menyspreu per a tota mena de llàtzers que malviuen a la porta mateixa dels ricassons. Saben, ¿qui no sap o no té notícia del què passa a peu de carrer? Saben, saben, però el greix del cor els fa insensibles, “però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep” (Amós ho ha dit, per a més senyes).  Els llàtzers d’avui: emigrats, sense papers, desnonats, manters, gent que no pot arribar a finals de mes, sense sostre, malats que no arriben a fi de mes a poder pagar despeses, ofegats que volen -¿volien?- guanyar ribes més prometedores... Em paro perquè em sento “epuló” d’alguna manera. En el poc o en el molt. Ha fet diana el profeta i ens està potser assetjant ¿a veure què fem nosaltres? No és un recurs que avui sigui de moneda en curs la culpabilització, les moralitzacions de tota mena, pel què no fem i podríem fer.  Diu, amb tot, Tagore: “La història ha arribat a un punt en el qual l’home moral, l’home íntegre, està cedint cada vegada més espai, gairebé sense percebre-ho ... a l’home comercial , a l’home limitat a una sola finalitat. Aquest procés, assistit per les meravelles de l’avenç científic, està aconseguint proporcions gegantesques amb un poder immens, que és la causa del desequilibri moral de l’home i l’enfosquiment del seu costat més humà, a l’empara d’una organització sense ànima”. Això s’escriu l’any 1917. Hi ha clarividències espectaculars... Sense comentaris.

                                               ¿Sabeu què? Passem a la segona part de la Paràbola, que es ben bonica. Hi ha una inversió temàtica. Els de dalt ara són vaig i a l’inrevés.

                                               El sr. Epuló, veu Llàtzer al si d’Abraham i li prega com a israelita que és. Noteu el to de veu i la quasi melositat de les paraules que usarà fins al final en aquest segon acte de la paràbola: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi”. (Quina súplica tan ben expressada, ¿no ho sentiu?) Afegeix. “Envia Llàtzer, (encara perviu el senyoràs!), que mulli amb aigua la punta (només; veieu la discreció!) del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames”. Abraham li diu amb suavitat: “Fill meu, recorda’t, etc. I més encara, pensa en la fossa que hi ha entremig de nosaltres, infranquejable. Insisteix el Sr. Epuló: “Llavors, Pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi... Abraham respon: “Ja tenen Moisès i els profetes, p-e: Amós. ¿Eh, que ho podem traduir així? “No, Pare meu, Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran”.

                                               Hi ha un “apòcrif”, que m’he afigurat, del final distint de la paràbola. Com en la paràbola dels vinyaters pèrfids el Pare envia el seu Fill, no Llàtzer, ressuscitat d’entre els morts. Expectació, ¿què passarà? ¿L’escoltaran?

                                               Recordeu aquell deliciós “pols de força” entre Déu i Abraham. “I si n’hi ha cinquanta, vint, cinc. ¿Per ells ho faries, els salvaries? El dolç Abraham ha guanyat l’aposta amb Déu. El Pare en les paràboles del Regne- actualitzades- es deixa perdre-guanyar per la misericòrdia i trabuca els finals, tots els finals. Déu vol salvar tothom. Els finals de Déu sempre són d’esperança, són motivadors, acaben, sorprenentment, bé. El Déu d’amor ens guanya la partida. El diable del “Setè segell” perd la jugada.

                                               Atenció que de part d’Amós és el segon avís, l’últim; i ja no n’hi haurà cap altre. He mirat per si de cas la primera lectura del diumenge vinent i Amós s’ha fos per la porta del darrere de la tramoia. No apareixerà més en el guió que seguim. Jo, sense ser profeta ni res que s’hi assembli, ja us vull deixar ben avisats. Deixem les riqueses, deixem els afanys, deixem d’”epulejar” a baig nivell o a més alt nivell, i mirem què ens diu el papa Francesc, el nostre Abraham d’avui, el nostre Amós.

                                               Avui no hi ha llibre a recomanar. Però sí que us vull assabentar de que a internet trobareu o us podeu fer trobar (!) totes les al·locucions que els dimecres fa Francesc a la plaça de Sant Pere. (cf. catalunyareligió.com) Val la pena seguir-les, totes les darreres enfocades de cara a la malaltia del nou paganisme . Els creients no tenim cap excusa valedora per a no seguir-les. Són de gruix evangèlic. Ja n’hi ha un seguit que parlen precisament del pecat i la malaltia de la indiferència. Benvolguts, ¿sabíeu que estem ja ben avançats en el segle XXI? Sense por a l’ordinador! Les coses mínimes estan a l’abast de qualsevol...

                                               Ja havia publicat Francesc el missatge  per al dia de la Pau, de l’1 de gener del 2016. Té per títol: Venç la indiferència i conquereix la Pau.  Afronta aquest tema, que li és tan plaent. El primer epígraf diu: “Déu no és indiferent. A Déu l’importa la humanitat. Déu no l’abandona”. També parla de la globalització de la indiferència. De promoure una cultura de solidaritat i misericòrdia per a vèncer la indiferència. No té pèrdua. Parla de vosaltres, de nosaltres. Amb convicció; convenç!
Diumenge XXVI de durant l’any, 25 de setembre.  Sabadell