dissabte, 23 de juny de 2018

Homilia de Sant Joan 2018

FESTEJANT  UN  NAIXEMENT

El fet notori de que la festa d’un sant, coincidint en diumenge, li passi davant, en lloc de fer-la en la significació literal de domínica, és a dir, “Dia del Senyor” (Dies Domini), ja ens preludia que aquest naixement ha de ser molt ple de significacions. Entrem-hi de ple. La vida de Joan Baptista està íntimament lligada a la de Jesús. Efectivament, els seus exordis estan implicats i descrits en els dos primers capítols de l’evangeli de Lluc. No és d’estranyar que el naixement de Joan, fill d’Elisabet i de Zacaries, prengui un lloc privilegiat en els començaments evangèlics. De fet podríem dir que Joan és l’últim gran profeta dels vells temps. A l’Antic Testament es descriuen els naixements d’alguns personatges singulars. Alguns d’ells ja venen precedits de l’anunci de que dones que patien la deshonorosa situació de la seva esterilitat, en previsió del destí particular de llurs fills, van ser visitades per missatgers celestials anunciant-los-hi que finalment i felicísimament esdevindrien mares.

El cas concret de Joan té totes les prerrogatives  per la excepcionalitat de la seva missió. Serà destinat a ser el pre-cursor, el predecessor d’un  altre naixement i futura missió, en aquest cas, únic i  irrepetiple en la història de la humanitat, no sols del poble d’Israel. Preludiarà la seva vida i la seva acció, ben singular per cert en ella mateixa, la vinguda del Messies, tan esperat pel poble d’Israel, és a dir el naixement de Jesús, nou Adam, com l’anomenarà Pau, perquè en la seva persona portarà la presència i figura de Déu, fins aleshores invisible, en un aiguabarreig de dubtes i recusacions de part dels caps del sistema religiós vigent, en el moment històric dels fets narrats. El fet no podia ser més controvertible en si mateix: un home concret deia ser a l’hora home i Déu. És el misteri de fe de l’Encarnació que romandrà misteri àdhuc per a nosaltres. Les seves obres validaran amb tot les seves paraules i identitat!

La vinguda de Joan Baptista promourà narrativament  dues pàgines que comportaran la proclamació de dos himnes, personalitzats en Zacaries i en Maria, que són dos pòrtics dels nous temps. Un, és de Maria en l’encontre amb la seva parenta Elisabet, que es desclourà cantant les meravelles obrades per Déu en ella. I l’altre, és el de Zacaries, ben bé una pàgina veterotestamentària. Ja sabem els antecedents ben plens d’accions divines d’aquest últim. No cal tornar-hi, prou coneguts que us són. És el Benedictus, en record del qual l’Església el posarà als llavis dels que, ja de bon matí, canten les Laudes a Déu en nom de tota l’Església. L’altre, el de Maria, el Magníficat serà inclòs a la pregària de Vespres, al tombant de les tardes...

N’és inspirat i profètic autor del primer el pare del noi que vindrà a exercir unes missions molt delicades com a “despertador” de la consciència del poble, en preparació per a l’adveniment de Jesús, el Messies. Tantes foren les expectacions que Joan va suscitar en el poble, fins al punt de fer-li la pregunta directa de si era ell el mateix Messies esperat; i ell rodonament ho negà, considerant-se només com un esclau del qui havia de venir...; i encara més, que ja era enmig d’ells! Posarà el seu baptisme de conversió per sota del que Jesús inaugurarà, baptisme de poder i de l’Esperit Sant, plenitud del de Joan. El baptista de primer intent no volia que Jesús fos batejat per ell mateix. Es deixà fer, sense entendre el per què. És curiosa la relació que hi havia entre ells dos. Sembla talment en algun moment com si Joan dubtés. “Ets tu el que ha de venir o n’hem d’esperar un altre?” Malgrat tot en Joan veiem a les clares que dóna testimoni explícit amb una figura també del Vell Testament: “Mireu aquest és l’Anyell de Déu”.  Fins al punt que dos dels seus mateixos deixebles són atrets per Jesús i d’aleshores se’n fan seus com a deixebles transferits...Les dues figures no poden ser més diferents en el capteniment i en les formes de viure: Un, un profeta angulós, escardalenc i definitiu en les respostes al què han de fer per convertir-se a Déu, inflexible a l’hora de blasmar la conducta escandalosa del Rei, de resultes del fet morirà a mans de la família reial... Jesús, per contra serà afable, misericordiós amb la gent, tot i ser fort en les demandes de seguir-lo.

Diem dues paraules sobre el Benedictus. Per començar hem de posar de relleu aquesta fórmula d’entrada que ja la trobem en molts salms: “Beneït sigui el Senyor”. No és estrany que s’exaltés Zacaries en començar, car se li destravaren els llavis i la llengua. Un nou miracle del que foren partícips tots els circumstants vinguts a la festa! No oblidem que era en el moment de la circumcisió del nen i amb el forcejament sobre quin nom li havien de posar. Beneir Déu és l’equivalent de lloar-lo. I lloar-lo a més, tan bon punt un se sent habitat per la força de Déu! (A tall de record només: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria”)  A tenor del que ens diu l’evangelista ja fou un himne públic des del principi, donada la circumstància de ser en un moment molt singular que vivia la família, en voler posar-li els noms de tradició. Li posaren finalment Joan, que significa: “el Senyor manifesta el seu favor”. Tot invitava a fer pensar que des de bon començament es donaven signes d’un  gran esdeveniment. Que li posés Déu mateix el nom, ja presagiava una missió salvífica.

“S’ha fixat amb benvolença en el seu poble” és l’equivalent de visitar-lo. Visita que es congracia amb els efectes de la redempció, expressió que porta l’accent de l’alliberament, figura de tots ells és l’èxode amb el guiatge del gran Moisés. La primera part de l’himne té un fort accent cristològic. Uns mesos abans neix el Magníficat marià i precisament a casa d’Elisabet. Els dos fets s’entrecreuen. Joan i Jesús viuen vides paral•leles des de bon començament. Tot l’himne té ressonàncies de l’AT., tant aquí com en el Magníficat. “Fa que s’aixequi una força de salvació” que nosaltres ja la personalitzem en Jesús: “un Salvador poderós”. El terme “salvació” propi de Lluc és la primera vegada que apareix. La citació no solament de David, sinó de la seva casa reflecteix la promesa que Natan li feu a David. Per això posa en relleu que tot era previst ja de molt de temps enrere. Aquí “els enemics” són els de temps anteriors, no precisament d’aleshores. Res a veure amb el romans i al seu domini, tampoc. Apareix l’expressió: l’amor que el fa fidel, és la “misericòrdia”, benvolença que és, més que record, és el compromís, el jurament que arriba fins als “nostres pares”, i més i tot: fins al mateix Abraham, pare de molts pobles. Universalitza l’aliança (Gn. 22, 17-18): després de l’obediència a sacrificar el seu Fill Únic, Isaac. A continuació desglossa la promesa, concretada en un servei sense obstacles en el Temple, i extensiu a tota celebració festiva del poble. “Amb santedat” vol dir a nivell d’espiritualitat i amb “justícia” en el sentit propi de ser justos en el tracte amb tothom.

Imatge relacionada Ara comença la segona part, exaltant la personalitat de seu fill, Joan, i la missió profètica que haurà de desenvolupar en un futur. I especifica a les clares la seva funció: “anar al davant”. El fet d’anomenar a Jesús, Senyor, argüeix que la redacció de l’anomenat “evangeli de la infància” feta per Lluc, la va fer una vegada acabat de redactar tot l’evangeli, altrament no podria posar ara Senyor. Ja apareix aquesta denominació en l’encontre de Zacaries amb l’àngel en el moment del seu servei cultual al Temple. Per “preparar els camins” de Jesús ens porta connotacions sobretot de l’Advent...

Si abans es parlava de l’alliberament físic dels enemics, ara agafa una tonalitat nova d’alliberament dels pecats, alliberament espiritual. I a més queda més amorosit per la referència a l’amor de misericòrdia, centrada aquesta en el dedins com a expressió d’amor benvolent. D’aquí resulta aquesta formulació tan afortunada d’“amor entranyable”.

Torna a l’expressió insistent de que és fruit de la seva estimació, com l’alba que fa que el sol (el Senyor o bé el mateix Joan) ens visiti i així es fa palès el coneixement de salvació. És la il•luminació als qui estan a les fosques del designi misericordiós de Déu. Zacaries s’inclou entre aquests invidents guarits. Els camins refets i aplanats són una referència a Isaies, de ressonàncies precursores d’Advent... Pau és una característica notable de la vinguda del Messies, Príncep de la Pau.

Que ens enjoiï el dia en cantar-les als moments de Laudes! És la millor manera de començar el dia. Sabeu que podeu seguir-les, de casa estant, afegint-vos al cant de la salmòdia montserratina.

Festa de Sant Joan, 24 de juny de 2018   Sabadell

diumenge, 17 de juny de 2018

homilia del diumenge 17/06/2018 del P. Josep Mª Balcells


EL  MIRACLE  D’UNA  PRESÈNCIA  SUBTIL

                                               Sempre m’ha plagut aquesta paràbola, la primera de les dues que ens narra l’evangeli d’avui. Normalment se sol tirar, per contra, cap a la de la petita llavoreta, finíssima, la de la mostassa, a penes un puntet negre enmig d’una mà oberta, baldera de blancor... I és que tendim a les coses esponeroses i d’un espectacular aparença. Tot i així, avui opto per la primera que la trobo més plena de significacions, àdhuc poètiques. I si voleu místiques.

                                               Cal trobar-hi ja un context en la mateixa litúrgia. No m’han passat gens per alt les lectures d’aquest divendres que és quan em poso a teixir un petit comentari que relacionaré amb la paràbola esmentada del diumenge. Se’ns presenta la gran figura d’Elies que omple, pels seus fets i esperit, pàgines memorables de l’Antic Testament. Tot fugint de l’airada reina Jezrael pel degollament dels profetes de Baal, s’endinsa desert enllà i puja la muntanya de l’Horeb, precisament la mateixa on Moisès té les revelacions que són fondament de l’Aliança amb el poble d’Israel. Allí el Senyor l’invita a estar a descobert amb l’expectativa de veure passar el Senyor que ho farà d’immediat. Ell es disposa a estar prompte a la presència de Déu. La pàgina té la seva bellesa: passa una ventada imponent que ho remou tot... i el Senyor no hi era. Després mateix hi ha un terratrèmol eixordador i, res, Déu que no hi era. Passa una flamarada de foc irruent i tampoc no hi era. “Finalment vingué el so d’un aire suau. Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí fora i es quedà a l’entrada. I s’estableix un diàleg de vells amics i Déu li presagia que ha d’arrodonir la tasca del seu zel abrusador, i després prendrà a instàncies de Déu a Eliseu com al seu successor que serà finalment testimoni de la seva anada al cel... Aquest passatge ve corroborat amb el salm 26 que li escau d’allò més: “De part vostra el cor em diu: “Busqueu la meva presència. Arribar davant vostre és el que vull; Senyor no us amagueu”.

Resultat d'imatges de la llavor de Deu                                               Anem a la paràbola i hi sentireu gustosament moltes ressonàncies. Cal posar ja com a proemi el verset de l’aclamació, que sempre és una bona entrada pel text que seguirà: Diu: “La llavor és la Paraula de Déu. El sembrador és el Crist; tothom qui el troba viurà per sempre”. “Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra”. Feta ja al sembra el sembrador se’n va i se n’oblida. Per dir-ho ras i curt ho deixa a la cura de la terra, que es presenta personalitzada, com a actor principal: “La terra, tota sola”, fa el seu treball de germinació i de creixença i maduració. Ella sola li farà de niu i de mare nutrícia. La terra és l’obrador de Déu. El pagès “deixa fer” -com insinua el salm- en el silenci aparent dels seus camps. Sap que era és la terra la que treballa i fa l’obra d’art d’una desclosa en la terra: al seu temps, apuntarà feble però puixant una tija que s’obrirà aire amunt, al seu moment florirà i madurarà grans multiplicats. És la seva obra singular que eternament es repeteix. Una meravella si hom és observador i amant de la natura. El procés serà lent, parsimoniós, superant inclemències que ens passen desapercebudes els que no som d’aquest món de la pagesia. Tornem a la “terra” i a la “llavor”: aquí hi haurà el miracle d’una presència subtil i operosa, eficaç sobretot. La terra som nosaltres que hem d’actuar de nutrients, la llavor és la presència actuant de Déu, és a dir la seva Paraula, en majúscula, perquè és la presència mateixa de Déu en el nostre ésser més pregon. La conjuminació global de “terra, llavor i Déu i cadascú” faran el miracle que no, per repetit, deixa de ser sorprenent i no és meravella que Jesús posi l’accent precisament dient que no és sols la imatge bonica a tot ser-ho, sinó el fet que s’hi propicia i que ho engloba en aquest discret “al Regne de Déu li passa com quan... Si cosa admirable ja és en sí l’adelerada acció persistent de la natura, ella ens porta a la semblança amb le Regne de Déu que li dóna Jesús i de la qual n’hauríem de manllevar lliçons pel nostre viure evangèlic. I això és el que intentaré d’esbossar pensant que qualsevol hi podria posar-hi més  i millor contingut. Afegim-hi el que dirà Jesús com qui precisa la importància de les actituds dels seus oients: “Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles, perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions” Si la imatge és poderosa, més ho ha de ser la seva significació translatícia, la que un hi trobava lliçó...

                                               Posar-se a la presència de Déu és com fer d’oient, d’endevinar tota aquesta metàfora que s’esdevé actualitzada al fons del nostre ésser, del nostre cor. Aquí hi ha tot un obrar de Déu a través de la seva veu i de la seva gràcia. Déu hi és sempre, però no ens és perceptible a no ser que hi parem l’oïda o la vista del cor. És una presència que hi treballa, encara que no en siguem conscients. La consciència només ens fa de finestra des d’on podem posar visualment una proximitat com la d’un ajudant d’un pintor que veu com el seu mestre va madurant la seva obra d’art. Complaença, fins i tot obrint un diàleg que ens aproparà no sols al què sinó al perquè i per a què. El diàleg ens fa deixebles i coautors, en la petita mesura en que la presència estimula la creativitat de l’autor; i això és un estímul per a l’artista. Quina poca cosa som entre la força de generació que té de si la llavor i -potser tant de bo!- la terra que hi posem nosaltres que pot acompanyar i donar-hi nutrients. La visualització del procés posa coprotagonisme a l’acció que té per agent principal el germen de vida que té la llavor, sempre definida com a Paraula que ens és donada.

                                               El procés és llarg. La natura demana temps i expectatives a llarg termini. Els antics deien que la natura no fa “salts”. La continuïtat de la gestació és la que garanteix arribar a fi de bé. Ara -perdoneu la interferència- em ve així com una llambregada la similitud amb la dona quan modela el seu fetus, seguint-ne l’evolució, més per sensacions que no pas per evidències. Té la seva sensació de presència viva, i anant endavant potser d’un possible deliciós diàleg. Nou mesos són nou mesos. Seguint pas a pas les perceptibilitats joiosament possibles. Les germinacions són pausades, es produeixen en coordenades de silenci i de quietuds. No és poden abreujar temps ni períodes. La natura és sàvia i dona fruit a temps oportú, normalment ni abans ni després.

                                               La gràcia no va a salts tampoc. Diria que és molt senyora. Se l’ha d’acompanyar. Ella sola marca el ritme. Entrar sovint en l’interior on es desenvolupa vol dir acceptar que ella sap el que nosaltres ignorem. Hi hem d’estar a no forçar els canvis. Quant més hi bussegem, més claredat i més fins serem i més respectuosos. El treball de la gràcia requereix de part nostra: atenció, contemplació, admiració i cooperació. L’acció de l’Esperit Sant -que també hi és discretament- ens demana respecte, finor i experimentar el què ens diu la col·lecta d’avui precisament: “Oh Déu, fortalesa dels qui esperen en Vós, acolliu les nostres súpliques; i ja que sense Vós no pot res la nostra feblesa, auxilieu-nos sempre amb la vostra gràcia, perquè complint els vostres manaments, us siguin plaents les nostres intencions i les nostres obres”.

                                               La nostra interioritat és terreny  d’operacions silents i profundes i no va mai acompanyada de grans aparatositats. Que ens ho digui si no Elies que de Déu en sabia a cor trabucat. O bé el mateix Nicodem que en la seva visita “precisament i significativament nocturna” en va aprendre amb estupor de molt grans: sobre renaixements i sobre les accions de l’Esperit Sant.

                                               Al Regne de Déu li passa com quan ens endinsem en la nostra interioritat, com ho va descobrir finalment Agustí que buscava Déu, fora i clamorós i va haver de tornar la vista cap al seu interior i allí hi descobrí l’acció de l’Esperit Sant. Ja ho deia: “Tard us vaig conèixer i més tard  us vaig estimar. “Tot és gràcia, mira-t’ho per on t’ho miris”, sempre arribaràs al mateix nucli: la gràcia que obra en el més recòndit del cor, ben bé com la llavor que és fa planta i que creix i grana.
Diumenge XI de durant l’any, 17 de juny del 2018.    Sabadell.

diumenge, 10 de juny de 2018

Homilia del diumenge 10/06/2018 del P. Josep Mª Balcells


RESILIÈNCIA  CRISTIANA

                                               Pau que predica amb el seu testimoni vital, del qual en deixa constància en molts dels seus escrits, com a estímul per als seus deixebles, avui ens exhorta a mantenir una tensió espiritual enlairada, com a efecte de la gràcia més que no pas deguda a la nostra incerta maduresa...  Prenent el discurs de Pau des d’uns pocs versets anteriors als d’avui, veiem que la nostra condició natural és de fragilitat, com de terrisses, fàcils de quedar escantonades o perdudes per la inclemència dels temps que ens toquen viure. Febles com som, només és per gràcia que mostrem una fortalesa lluitadora per la qual el millor que podem fer és obrir-nos a una acció de gràcies, reconeixent l’ajut que ens ve de dalt, com ho expressa a les clares la col·lecta del dia: “Oh Déu, origen de tot bé, escolteu el que us supliquem: inspireu-nos de pensar allò que és bo i moveu-nos per a portar-ho a terme”. Sabem, com ens diu Pau, que portem els senyals evidents de la lluita contra el mal, omnipresent des que l’home és home (teló de fons: la caiguda dels nostres pares al paradís!); però encara que ens resten aparences de consumpció exteriorment, també és veritat que per dins, però -diguem-ho una vegada més- és per gràcia que ens anem renovellant de dia en dia, tot i el pes llord que aguantem; així també anem acumulant per contra un pes de glòria que ens serà ben durador per sempre.

                                               El goig treballat que comporta una visió esperançada fa que tinguem una visió llarga de la vida i del seu destí i sentit. Aquesta manera de veure les coses i els esdeveniments -a llarg radi- ens permet de no absolutitzar el “present” convertint-lo en els usuals presentismes i immediatismes que, de ben segur, retindrien el nostre fer en la banalitat i el foc pirotècnic del que es desfà sense més ni més. Amb uns ulls de llarg abast fem anar el zoom que ens permet d’intuir coses de més consistència i entitat. Sabem que som moridors, que el nostre cos serà anorreat, però és convicció nostra, fortament arrelada, que, a semblança de Jesús, amb la fermança de saber que “són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa” “també ens ressuscitarà amb Jesús”. Aquest “amb” em complau per la comunió que suposa com a garantia...

                                               Podríem dir algunes consideracions sobre el salm 129 que és sovint confortador  d’escoltar: “Si tinguéssiu en compte les culpes, ¿qui es podria sostenir?  Però és molt vostre perdonar, i això ens infon respecte. Confio en la paraula del Senyor, la meva ànima hi confia”. Ho he dit més d’una vegada que hauríem de tenir el salm responsorial com la pregària que dóna resposta oracional al contingut de la primera lectura. Sap greu que ens passi desapercebut, entretinguts entre les dues primeres lectures. És moment de reflexió-petició en el què hauríem de reposar i reprendre l’alè...

                                               L’evangeli d’avui ens presenta un Jesús en uns aspectes ben diferents dels habituals que, de bones a primeres, no deixen d’aixecar una perplexitat inusual. Jesús, ho sabem prou, ve a lluitar contra tota mena de mal. Marc no s’està de dir que guaria persones “posseïdes” pel diable, possessions que, aleshores pels rudiments dels coneixements dels temes de salut, a voltes, eren només manifestacions d’epilèpsia o altres similars. La possessió era un ample calaix per poder contenir-hi tota mena de situacions anòmales. La gent era ignorant i, a més a més, supersticiosa. Aquest fer de Jesús, malèvolament li va propiciar descrèdits, tals com que ho feia perquè ell mateix estava posseït pel diable. Jesús rebat de manera efectiva  i raonada tal infundi. Poc podria lluitar contra el diable si ell mateix n’estigués posseït. Una evident contradicció, deguda a la “mala fe”: negar l’evidència!  Jesús ho blasma com un pecat injuriós contra l’Esperit Sant, imperdonable, pel que significa de supèrbia per l’incriminació diabòlica contra l’acció guaridora del Mestre i Taumaturg.

                                               Marc, curiosament, posa dues escenes narrades barrejades l’una amb l’altra, amb la qual cosa no deixa de suscitar perplexitat en els que avui llegeixen aquesta perícopa. Sembla que els “seus” en sentir el que feia hi anaren per endur-se’l, perquè deien que havia perdut el seny (!).  Volien, de fet, sostreure’l per evitar atacs desconsiderats, com hem vist ja. Sense transició en la narració Marc diu que la mare i els parents el volen veure i (allunyar-lo) amb la pretesa de preservar-lo d’incidents, com  el que havia protagonitzat suara contra els mestres de la llei. Advertit Jesús, tot i que està plenament donat a una predicació envoltat dels seus seguidors, de que els seus volen parlar-li; significativament fent voleiar la seva mirada a tot l’entorn dels qui l’escoltaven, va i fa aquesta proclamació, desconcertant a primera oïda: “Qui són la meva mare i els meus parents? Assenyalant amb la mirada i el gest ample, diu: “Aquests són la meva mare i els meus familiars: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare”. Nou desconcert pels seus i pels seguidors... No sortim de perplexitats.
Resultat d'imatges de jesus, la mare i els parents

                                               Ara, això no ens sorprèn perquè sabem que Jesús inaugurava un nou teixit humà de relacions que superaven amb escreix els lligams de sang. Una nova faisó de família se’n dedueix de la seva vida i de la seva manera d’entendre les relacions. Quin devia ser l’efecte que aquesta “sortida” deuria fer als seus;  i quin és també el que ens fa a nosaltres, després d’haver fet una mitja assimilació de les seves paraules, que llegim als escrits que ens resten? No sabem com varen reaccionar els  seus parents, mare inclosa. L’únic passatge narrat per Lluc amb similituds al d’avui, és amb la permanència de Jesús a Jerusalem quan tenia dotze anys. Tenim pregunta-exclamació de la mare i la resposta desconcertant de Jesús.  A línia seguida hi ha la consideració de Lluc: “Maria conservava tot això i ho meditava”. Maria tot i la seva grandesa va tenir al llarg de la vida del seu fill molts moments de meditació, més d’una vegada i una altra, sobresaltada... Desconcert, però per via d’excel·lència en els deixebles que se l’escoltaven agradosament. Jesús no va deixar mai ningú indiferent. Els evangelistes ho constaten... El Mestre es feu notar, suscitava “concert i desconcert”.

                                               Ara, esplaiem-nos un moment davant del missatge de Jesús seguit amb la fe que ens sosté. És bo que mantinguem la perplexitat, en el nostre cas positiva, quan per exemple ens diuen els textos sagrats que “compartim la naturalesa divina”, quan sentim que “Déu és amor”, quan Joan ens certifica que “som fills de Déu”. ¿No tenim motius -tots els que vulgueu- pel desconcert i la perplexitat; positivíssimes totes dues, davant, no del que somiem, sinó del que se’ns diu i rediu i se’ns garanteix...

                                               Cal deixar espai al misteri en la persona de Jesús i en la seva relació amb nosaltres. Ni com a Déu i Senyor que ens és, ni com a home singularíssim que fou i també ens és, Jesús continua fent-nos preguntes. Tant de bo no ho oblidéssim mai! Seria com obrir pàgines i pàgines a la seva biografia i a la nostra.
Diumenge X de durant l’any, 10 de juny del 2018.  Sabadell

dissabte, 2 de juny de 2018

Homilia del diumenge 03/06/2018 del P.Josep Mª Balcells


EL  COS  DE  CRIST!   AMÉN!

                                               Una concatenació d’actes de fe en el moment mateix de rebre la comunió. L’un el del sacerdot, en presentar el Cos de Crist i l’altre el combregant. Posem-hi més èmfasi en ambdues  proclamacions: sigui el sacerdot sigui qui combrega. És veu de tot i no sempre dignitós: tant per part del celebrant (!), com pels qui reben Jesús ressuscitat. M’adono que, en combregar, sense posar-hi ni suscitar-hi  aquesta proclamació del “misteri de la fe”, correm el risc de desvirtuar (des-virtuar!)  aquest moment de suprem “Encontre”, que per més repetit que pugui ser, mai deixarà de ser tan únic, com si fos el primer o el darrer...

                                               Reprenc el que us deia diumenge passat per la veu autoritzada del Concili Vaticà II sobre la singularitat i la preeminència del “sagrament de la fe” de l’Eucaristia, expressat en la litúrgia. “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, és la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme: es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici, i mengin del Sopar del Senyor”.

                                               “D’altra banda, la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats amb els “sagraments pasquals”, “un sol cor en la pietat”; demana que “mantinguin vivent allò que reberen per la fe”, i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes, en l’Eucaristia, encén i porta els fidels a la caritat esperonadora del Crist.  Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i sobretot de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.

                                               “El nostre Salvador, a l’últim Sopar, la nit  en què era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la Creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”. “...Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”

                                               “La Santa Mare Església desitja molt que tots els fidels siguin conduïts en aquella participació plena , conscient i activa, en les celebracions litúrgiques, que els exigeix la naturalesa de la litúrgia, i a la qual, en virtut del baptisme, té dret i obligació el poble cristià, “llinatge escollit, sacerdoci reial, nació santa, poble adquirit” (I Pere 2, 9).  En el quadre de la reforma i de l’increment de la litúrgia, cal tenir molt en compte aquesta participació activa i plena de tot el poble. La litúrgia és, en efecte, la font primera i necessària, d’on els fidels beuran  l’esperit veritablement cristià; i, per això, els pastors d’ànimes els hi han d’encaminar constantment, en tota l’activitat pastoral, per mitjà d’una formació adequada”.

                                               L’Església, doncs, intenta, amb cura sol·lícita, que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó comprenent-lo bé; a través dels ritus i les pregàries participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la Paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per les mans del sacerdot, sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes, per la mediació del Crist, en la unitat amb Déu i entre ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots”.
Imatge relacionada 
                                               Els sagraments, en particular l’Eucaristia, s’encaminen a la santificació dels homes, a l’edificació del Cos del Crist, a donar culte a Déu; i, com a signe, també afecten la instrucció. No solament suposen la fe, sinó també l’alimenten, la reforcen i la manifesten amb paraules i objectes; per això, s’anomenen sagraments de la fe. Confereixen certament la gràcia, però la seva celebració també prepara molt bé els fidels a rebre amb fruit la mateixa gràcia, a honorar com cal Déu, i a exercir la caritat.

                                               Cal afegir la menció que fa el Vaticà II sobre l’Ofici de Lloança, obra comuna del Crist i de l’Església: “El Summe Sacerdot de la nova i eterna Aliança, Jesucrist, tot assumint la naturalesa humana, va introduir en aquest exili terrestre aquell himne que es canta eternament al cel. Ell mateix s’uneix a la comunitat universal dels homes, i se l’associa en el cant d’aquest únic Himne Diví de Lloança.

                                               Perquè aquest ministeri sacerdotal continua per mitjà de la seva Església, que alaba Déu sense parar, i prega per la salvació de tot el món,no solament amb la celebració de l’eucaristia, sinó també d’una altra manera, especialment amb el res de l’Ofici Diví, lloa el Senyor sense intermissió i intercedeix per la salut del món sencer. L’Ofici diví, per una antiga tradició cristiana, està estructurat de tal manera que tot el curs del dia i de la nit està consagrat a la lloança de Déu. I quan els sacerdots o els fidels quan preguen amb el sacerdot en la forma aprovada, acompleixen rectament aquell admirable Càntic de Lloança, és, veritablement, aleshores, la veu mateixa de l’Esposa que parla amb l’Espòs, més encara, l’oració de Crist amb el seu Cos al Pare. Per tant, tots els que fan això participen de l’honor suprem de l’Esposa del Crist, perquè estan davant del tron de Déu, fent-li lloança en nom de la Mare Església. Segons la venerable tradició de tota l’Església, les Laudes com a pregària matinal, i les Vespres, com a pregària vespertina, són els pols de l’Ofici Diví, han de ser tingudes com a hores principals, i, com a tals, celebrades. Com que l’Ofici Diví, com a pregària pública de l’Església, és font de pietat i aliment de l’oració personal, s’exhorta en el Senyor els sacerdots i tots els qui resen l’Ofici Diví que, en resar-lo, el seu esperit concordi amb la seva veu; per aconseguir millor això, es procurarà una instrucció litúrgica i bíblica més rica, sobretot dels salms”. Recordem que en proclamar-se la Paraula de Déu és el mateix Crist qui ens la proclama.

                                               Per a les eucaristies dominicals caldria fer una prèvia lectura de la Paraula de Déu, esbrinant-ne el seu sentit profund, més enllà de la pura literalitat. És Jesús que ens dirà una paraula personal. Pot ser una veritable revelació. Cal esperar-la i, per tant pregar-la, per tal que pugui arribar-nos un missatge inèdit. La Paraula de Déu només es dóna veritablement en un ambient d’amistat i d’intimitat. És gràcia i comunió.

                                                Recomanem d’incloure en la nostra pregària habitual allò que s’inclou en l’himne del Glòria: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, per la vostra immensa Glòria”.
Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, 3 de juny del 2018.   Sabadell