annex a l'Homilia del diumenge 29/05/2011

ANNEX a l’homilia del diumenge VI de Pasqua

Del llibre Inteligencia Espiritual de Torralba. En l’apartat sobre L’educació de la intel·ligència espiritual: “Si no eduquem creativament la intel·ligència espiritual, les noves generacions quedaran tancades en un món purament material, instrumental, estret i limitat. Perdrem col·lectivament la gran riquesa interior que hi ha en elles i, en conseqüència, la seva font de creativitat i d’innovació. Educar la intel·ligència espiritual significa superar allò merament empíric i fer l’aposta per valors com la contemplació en front de l’activisme, l’important en front d’allò urgent, la saviesa en front del tecnicisme, la jerarquia en front de l’anivellament, l’ètica de la responsabilitat en front de la moral llibertària, la tensió d’allò que m’agrada en front d’allò que dec fer, el nivell i qualitat de vida en front de l’egocentrisme, de la sensibilitat estètica en front de la grolleria d’allò kitsch.

Una persona amb vida espiritual resisteix l’embat dels estímuls i pensa per ell mateix què és el que ha d’elegir en cada circumstància. Això només és possible si practica el distanciament crític i sap impermeabilitzar-se.

L’experiència fonamental és l’obertura a l’alteritat, que constitueix la pedra angular del progrés espiritual, porta a implicar-se en el reencontre amb els altres a través del diàleg i el discerniment. Un deixa de viure amb els altres i aprèn a viure per als altres, això franqueja la consciència social. Ser per als altres és ser capaç d’indignació ètica, de ser sensible al sofriment dels altres.

A manera de síntesi es destaquen aquests elements educatius.

1. El silenci juga un paper molt rellevant en l’educació de la intel·ligència espiritual. Mai s’ha de considerar com un fracàs de la pràctica educativa, sinó més bé com un mitjà per a estimular la pregunta sobre el sentit , l’autotranscendència i la investigació sobre la finalitat del propi viure. El silenci, tan absent en els entorns educatius formals, és una circumstància de primer ordre per al cultiu tant de la intel·ligència intrapersonal (la descoberta de la pròpia identitat personal), com de la intel·ligència espiritual. Fa possible la relació amb un mateix, condueix a posar en parèntesi els continguts vitals i les relacions, a un no saber radical, a una profunda relació amb l’inconegut.

2. Una correcta educació de la intel·ligència espiritual destaca valors com la simplicitat, l’austeritat i la senzillesa. Una persona espiritualment rica necessita molt menys que una altra per a cultivar l’oci i per omplir el seu temps lliure. Viu alliberada del consumisme i de la necessitat d’acumular béns, destaca el valor del ser en detriment del tenir. L’educació de la int. esp. és un descentrament de l’ego. La finalitat no és que el deixeble visqui com el mestre, sinó que ausculti la seva veu interior.

3. Es requereix la repetició de certs processos. Només el mestre que repeteix una i altra vegada el missatge aconsegueix transmetre’l. La repetició porta a aprendre finalment; el missatge s’incorpora en l’ésser, s’integra en l’estructura de la persona. La repetició permet concentrar-se en un punt, en comptes de dispersar-se en múltiples direccions. L’exercici físic, l’assaig musical tot això dóna fruits. De la mateixa manera influeix l’exercici espiritual: la repetició d’un mantra, d’una pregària del cor, d’una sentència, d’una jaculatòria, d’una expressió dels salms. La repetició garantitza l’excel·lència.

4. Requereix esforç. Dedicació, tenacitat, perseverància. Un acte perfecte és un acte plenament conscient (bé sigui caminar, respirar o llegir). Fins que no s’ha convertit en un hàbit.

Una persona educada espiritualment hauria de poder:

• Experimentar, saber identificar i desenvolupar experiències d’estupefacció, misteri i pregunta. La capacitat de meravellar-se és el principi de la ciència, l’art i la filosofia.
• Qüestionar i explorar preguntes sobre el significat i el sentit. Cercar respostes consistents a partir de la pròpia experiència i de les respostes donades per diverses tradicions espirituals, filosòfiques i religioses.
• Desenvolupar un autoconeixement positiu i dinàmic, aprendre a saber portar els sentiments com una via de creixement personal. No anul·la la seva vida emocional sinó que és capaç de dirigir-la, canalitzar-la i de posar-la al servei del seu projecte de vida.
• Promoure el desenvolupament personal i col·lectiu.
• Practicar i explorar sentiments d’admiració, corresponsabilitat, cura de la naturalesa i del món, també de contemplació i de silenci.
• Desenvolupar i canalitzar vincles empàtics amb altres persones, en situacions d’injustícia, vulnerabilitat, superació i cooperació.
• Expressar sensacions, pensaments i reflexions a través de la creativitat en l’art.
• Capacitar-se per a identificar, explorar i elegir valors propis i comprendre els dels altres.
• Conèixer i saber valorar respostes, interpretacions i experiències d’altres fonts.
• Prendre autònomament i conscient una opció vital radical, aprenent dels propis errors i aprofitant els encerts, en diàleg obert amb l’entorn proper i llunyà
• Tenir consciència de ser interdependents. Tots depenem de tots i el benestar d’uns ateny el dels altres. Estem en comunió tots els éssers: natura i societat.
• Ser responsables per tot el que fem. Tot té repercusió, el bé i el mal.
• Ens hem de tractar com voldríem que ens tractessin: respectar la vida, la dignitat, l’individualitat i la diversitat. La paciència i la compassió són degudes. Hem d’aprendre a perdonar.
• Hem de considerar l’humanitat sencera com la nostra família. Ser generosos i amables, servir preferentment els més necessitats. Excloure tota forma d’abús i dominació.
• Estem per una cultura de la no-violència: respecte, justícia i pau.
• Lluitar per anar aconseguint un ordre social i econòmic més just, on tothom tingui igualtat d’oportunitats de realització.
• L’increment de la nostra consciència a partir de la disciplina mental, la meditació, l’oració i els pensaments positius.
• Acceptar el risc i estar disposats a fer els sacrificis que siguin necessaris en bé d’una ètica global.

Homilia del diumenge 29/05/2011 del P. Josep Mª Balcells

QUAN L’ALÈ DE L’ESPERIT JO SENTO DINTRE MEU…

No hi ha cap dubte: “L’Esperit de Déu omple l’univers”. Cada dia hauria de ser Pentecosta. Una Pentecosta suau, sentida des de molt endins, com aquella deu que Crist va prometre que brollaria de continu, mansa i fecunda. L’imaginari col·lectiu del cristià respecte de l’Esperit és d’irrupció, de ventolera, de llengües de foc, de profecia. Potser aquesta visió de Lluc fa que prevalgui sobre totes les altres i fa que d’alguna manera menystinguem altres manifestacions delicades i subtils de l’Esperit. Que d’altra banda són les més corrents, que per això mateix podrien passar inadvertides, mal tingudes, perdudes. És ben il·lustrativa la manifestació de Déu a Elies. Es deixa sentir més que veure. Tota una troballa, la narració: ni en l’huracà, ni en el terratrèmol, ni en el foc. En el murmuri d’un ventijol suau es fa present Déu a l’Horeb.

Voldria assajar una lloa, un himne i un reconeixement a l’Esperit de les experiències menudes que poden acompanyar-nos en el dia a dia. I, si m’ho permeteu, agafo com a introductor , ni més ni menys, que a tot un Rahner que, precisament, en un llibret Experiència de l’Esperit vol portar-nos a aquesta convicció tan poc present: “Moltes experiències concretes, malgrat no les reconeguem com a tals, són experiències de l’Esperit. O dit també amb noves paraules d’ell mateix: “L’experiència de l’Esperit té lloc, es dóna sempre i a tot arreu en la vida d’un home que sigui sensible al domini personal i a la llibertat dins la qual disposa totalment d’ell mateix”. No està, tot plegat, tan lluny de l’afirmació i al mateix temps de la invitació que ha esdevingut un tòpic, tot i la seva riquesa profètica: “Els cristians del segle XXI o seran místics (experimentadors de Déu) o no seran” del mateix Rahner. Us sóc sincer, veig amb admiració i esperança com l’Esperit està movent-se des de tota la rosa del vents: ventijol de sensibilitats més transcendents, aprenentatges de més viva consciència, aspiracions d’humanitat que van prenent cos i forma, aquí i allà, i que, com a bons ressonadors dels signes dels temps, seria bo que en prenguéssim acurada nota i ens obríssim a aquests requeriments de major autenticitat humana, de “posar humanitat a la humanitat a partir de la proximitat”, en la feliç condensació coneguda d’en Pere Casaldàliga.

El Credo diu que L’Esperit Sant és Senyor (en les dues accepcions que en el fons són una sola afirmació: Senyor vol dir Déu i ho solem dir també d’una persona que: “és tot un senyor” i que ens és plaent de trobar-nos-hi en companyia per la seva “senyoria”, la seva gentilesa, el saber “estar” sense dir: “aquí estic”, que sap omplir de graciosa presència quan hi és i que notem la seva absència com un buit, quan no hi és, quan discretament es posa darrere de tantes cridòries, per no fer-se notar... És el Déu silenciós, que parla sense paraules, discret. Lluny de l’estrèpit (alè, soroll: noteu la diferència de to en els dos termes). Un Déu Presència, que pot passar desapercebut per la nostra insensibilitat. Des-apercebut, no vist, el que no vol pas dir que no hi sigui. Cal afinar la percepció. Veure on no acostumem a veure. Un toc de mirada. ¡Ai, el gran poeta, sensible per la fe: Joan de la Creu!: “Descubre tu presencia,/ y máteme tu vista y hermosura;/ mira que la dolencia/ de amor, que no se cura/ sino con la presencia y la figura.” O aquesta estrofa: “Cuando tu me mirabas,/ su gracia en mí tus ojos imprimían: / por eso me adamabas,/ y en eso merecían / los mios adorar lo que en ti veían”. I aquesta altra: “No quieras despreciarme, / que si color moreno en mí hallaste, / ya bien puedes mirarme, / después que me miraste / que gracia y hermosura en mí dejaste”.

També en el Credo –és el llarg- es diu de l’Esperit Sant, com a mena de definició seva, que és Vivificador o altrament traduït, Dador de vida. És una expressió molt bonica, de les més fondes i entranyables. És l’Esperit el que propicia vida arreu. La vida és el nostre do primer, és la meravella que ens trobem a les mans i al cor. És el centre de totes les possibilitats. L’Esperit fa que la vida tingui qualitat i gust de vida; que la vida no sols es tingui, sinó que un “se senti viu”, que un se senti a gust vivint. Em venen com a borbolls versos i sentiments enaltidors de la vida. “La vida és bella, ja ho veuràs / com malgrat tot, / tindràs amics, tindràs amor. El teu destí rau en els altres, / el teu futur és la teva pròpia vida / la teva dignitat és la de tothom. Altres esperen que resisteixis, / que els ajudi la teva alegria, / la teva cançó entre les seves cançons. Llavors, sempre recorda / allò que un dia jo vaig escriure, / pensant en tu com ara hi penso. Mai no et deixis vèncer ni et facis / a un costat en el camí, mai no diguis: / No puc més i aquí em quedo. La vida és bella, ja ho veuràs / com, malgrat tot, / tindràs amics, tindràs amor”. (José A. Goytisolo) O bé allò que ens ve de l’altra part del món: “Gracias por la vida que tanto me ha dado...” Un sap que la vida li ha estat donada, i que hi ha vides de tota mena, que la vida d’avui pot ser que sigui tan diferent de la de demà, que la vida és l’obrador d’on en surten joies de diferents quirats, que no hi ha pena que mati la vida, que la vida es magnifica, donant-la; i que el gust que un hi troba és sovint per una graciosa descoberta. Que és aquí on l’experiència de l’Esperit hi juga mil papers. I que és oberta a qui sigui, a tots aquells que estan “embafats” de tant insubstancial materialisme, “contant i sonant”, d’aquells que volen respirar més a fons i que volen trobar sentit al viure “menut” de cada dia. Aquells que sospiten que darrere “La Bona vida” d’Alex Rovira - ¡que no és pas poca cosa!- hi ha amagada i per descobrir “La Vida Bona” de l’Esperit Sant, que és santificador i vivificador. Que n’és l’autor anònim que escriu i parla en un xiuxiueig que ennobleix la vida. La vida espiritual, aquesta vida críptica que s’insinua i que deixa un gust i un deix de Déu, que transcendeix, que va més enllà i més endins.

Ens han “venut” malament l’experiència espiritual (espiritual = de l’esperit; i aquest = del Gran Esperit) com si fos patrimoni d’alguns “Elegits” d’una “elit”, d’alguns que han estat “predestinats” al més profund. No, tothom, afinant la seva manera de veure i viure, pot -i ha de tenir- accés a aquest món que hi ha per sota o per sobre, com se vulgui dir, que és el vertader món, no el de les aparences a que estem cada vegada més condicionats... Amb sentit, amb finalitat clars. No preformat, no estandarditzat, propi teu, inèdit, per estrenar. Aquesta preciosa sensació de novetat, de viure un tu a tu exclusiu.

¿Com és possible una riquesa de vida, no explícitament relacionada necesàriament a la religió o a la fe? L’Esperit és plenament lliure per actuar com, on i amb qui vulgui. Omple l’univers, literalment. És l’omnipresència absoluta. Hi ha manifestacions arreu coincidents, que van en la línea d’aguditzar la sensibilitat poètica, contemplativa, detinguda, de mirar el que veiem, d’experiències que ens venen com de sobte i que et deixen amb el goig de fruita madura, d’amor petit, intens en la seva petitesa, d’experiències de bellesa, de bondat, d’intensitat a la “menuda”, d’entotsolament, què sé jo? Avui que coneixem una mica més l’Orient veiem com hi ha experiències espirituals afins, que mostren que la maduresa humana no és privativa de ningú, que és oberta a tothom que sàpiga pagar el preu que suposa, un preu de “conquesta” i, per a nosaltres cristians, el preu de la confiança plena en l’Esperit Sant que actua i fa créixer la vida, la dels boscos, la dels astres, la dels cors, la del teu i la del meu...

En paraules de Torralba, avui ja es planteja el concepte de competència espiritual i se suggereix d’estimular-la i desenvolupar-la a través de l’educació formal. Afegeix que no s’ha de confondre l’educació de la intel·ligència espiritual amb la iniciació a la fe; amb tot, aquesta pressuposa i exigeix una educació d’aquella. La vida espiritual és la condició de possibilitat de l’experiència religiosa, estètica i ètica. L’Esperit va “planejant” per sobre aquests àmbits i pot fecundar experiències humanes de densitat espiritual. Sempre a nivell no preferentment de coneixements, sinó d’experiències de transcendència. Cal tornar a “Inteligencia Espiritual” de Torralba, ben complet i ple de suggeriments per posar en obra.

Estem, per la fe, vivint i convivint amb l’Invisible real. Anem més endins. Cal educar-nos a passar del llindar del visible a l’Invisible i de l’Invisible al visible. Tot està carregat del simbolisme que li trobo o, en el millor dels casos, que li poso. Déu canta –boca closa- en la natura, en els fets quotidians. Afinem, polim interferències. Hi ha per descobrir tot un altre món sota el món que abasta el nostre mirar. És una altra manera de mirar, sensible, descobridora. Cloc amb aquesta frase de Fromm: L’objectiu de la vida és néixer plenament, però la tragèdia consisteix en el fet que la majoria de nosaltres mor sense haver nascut veritablement. Viure és néixer a cada moment”. Oberts a l’Esperit.

Diumenge VI de Pasqua, 29 de maig del 2011 Barcelona

Homilia del diumenge 22/05/2011 del P. Josep Mª Balcells

ENTRANT EN LA INTIMITAT DE JESÚS

És amb goig i l’ànima estremida –us ho ben asseguro que no és per res retòric- que des d’avui obrim pas a aquests meravellosos capítols de Joan (13 – 17 inclòs) que són ben bé el cor de l’evangeli, únics. És com la versió gloriosa dels moments finals de la seva vida. Plenament conscient Jesús de que la seva “hora” ja li venia al damunt, i justament, això mateix en esperit i en veritat el feia més íntimament proper dels “seus”, amb una sensibilitat testamentària, diria, i regalant-los la possibilitat de sentir el que mai havien sentit d’Ell. Els feu sentir la presència de Déu en la seva Persona: “El Pare i Jo som U”. Hauríem de llegir-los, aquests capítols, amb els “ulls de la fe”, que és com els va escriure l’evangelista; i que demanen tenir aquesta consonància amb els “sentiments de Crist”, d’una riquesa de tons que dóna entenent que “havent estimat el seus de sempre, ara els va estimar fins a l’extrem” ¿Qui sabria dir quin és l’extrem d’amor d’un Home-Déu? ¡Pur misteri! Aquí entrem com de puntetes com a casa “nostra”. No som invitats, som comensals. La familiaritat en serà la tònica ambiental. Intimitat demana però intimitat. No sabria com dir-ho. D’entrada, jo em demanaria i us pregaria de no “estranyar-nos” de res, ni del què diu, ni del què fa, i, per bé que tot plegat ens depassi per tots costats, almenys intentéssim de fer-hi estada llarga, dolçament atents, intentant de personalitzar tot el que es diu, implicar-nos-hi en primeríssima persona. A Jesús mateix deixem-li dir que “a Déu ningú no l’ha vist mai ningú, llevat d’Ell mateix i d’aquells a qui Ell els obre les portes del misteri”. A cada nou intent d’entrar-hi anirem ampliant nous horitzons i ens meravellarem de veure en Ell, Jesús, la divinitat, empesos per una Resurrecció que no brilla més que en el nostre cor, per no espantar-nos, dolça divinitat... Ho “veiem” des d’on es veu l’essencial. (Saint-Exupéry). L’Home Nou, Crist, ens embolcallarà en una “major naixença”, ja ara i aquí i anant més enllà sempre en cadascú. És “Fer el cim i continuar pujant” de Jorge Bucay (llibre que ens animem a “fer” en les properes jornades vigatanes de principis d’agost). Invitació oberta a entreveure llunyanies noves i enciseres... Aquest és un llibre “bessó” del que vàrem fer l’estiu passat: La inteligencia espiritual de Torralba. Deixeu-me dir que afortunadament, arreu, corren les brises de l’Esperit, aquelles que intueixes que hi són, però que no saps ni d’on venen ni on van... És la reflorida de l’espiritualitat, amb nom o sense ell, ¡lloat sigui el mateix Esperit! Déu ens és a prop sempre, cal intuir-lo més enllà de denominacions. Tinguem obertes les antenes: Déu és imprevisible. Retorna, retorna...

Acabem un grup justament de visionar la pel·lícula “El cambio” i hem quedat enlluernats per les paraules de senzilla saviesa del Dr. Wayne Dyer, que n’és el protagonista. En veritat, tota una senyora pel·lícula de Mestratge i de gran mestria cinematogràfica. Diuen que no s’ha de fer -malgrat tot- jo em permeto de fer-ho: Vegeu-la una i altra vegada. No en sortireu els mateixos. És terapèutica, senzillament guaridora, enaltidora. Empesos per les invitacions de Dyer, respectuoses, però al temps convincents, a deixar “l’ego” (d’on prové egoisme, no ho oblidem). L’ego, que és el nostre jo falsejat, covejós, prepotent, interferidor. Ens explica com fer-ho. No són tècniques “d’agitar primer i prendre-s’ho de seguida”, no. És un procés de canvi de to existencial. Aneu-hi i en parlarem. Un llibre sovint en crida un altre: “El cavaller de l’armadura rovellada”. Precisament en l’últim capítol hi veig sintonies marcades entre “El cambio”, aquests passatges de Joan i el rerefons del final del procés viscut pel Cavaller. (Sospito que en aquest, s’hi descriuen trets autobiogràfics de l’autor, en clau al·legòrica). Sam –la veu de la consciència del Cavaller- li diu insistentment: -“Deixa’t anar i confia”. No ho té gens fàcil, no, arrapat a la roca, a les últimes, ja fent-se sang als dits crispats i relliscant... En un instant de plenitud ocorre l’inesperat. ... “Quan l’envaïa una desconeguda sensació de serenitat, de plena confiança, va succeir un estrany fenomen, va començar a caure “cap amunt”. Sí, tot i que semblava impossible: queia cap amunt, escapant de l’abisme”. No em digueu que no sigui una aconseguida al·legoria del pas de mort a vida que s’esdevé en aquests “canvis de vida”, que Dyer en dirà, com Maslow “moments – cimals”, únics, en què, com de sobte, tot canvia a millor, qualitativament. Moments d’intensitat, de sorpresa, plens de benevolència (com si estimessis intensament per primer cop), que perduren, que són moments eternitzats de canvi de paradigmes vitals . Són, jo m’ho explico així, com pujades sobtades de graó en l’escala de la vida. Com un anar a més i millor intensitat en el percebre, en el veure i en el viure. Tot un goig nou. A partir d’aquesta sensació nova renovadora, no tornaràs endarrere més que escadusserament potser, i afrontaràs la teva vida des de la teva nova vida, amb entusiasme, convicció i un goig que t’omple cos i esperit. ¿No hi veieu la Pasqua que s’hi transparenta? És com si ressuscitéssim, com si adquiríssim un nou i més intens to de consciència. A això volia arribar.

Durant aquest temps de Pasqua se’ns ha dit i se’ns dirà repetidament que hem renascut, que som criatures noves, que hem estat regenerats de nou, que som uns altres. Ens falta aquell alliberador “deixa’t anar, confia”. El cicle pasqual hauria d’esdevenir com un aprenentatge de misteris gloriosos, invitacions a renovar vida i esperança. A “creure’ns” nous. Però no en el sentit degradat de creure’ns, sinó com ressuscitats, amb els sentits purificats respecte de persones, coses, esdeveniments. Mireu, això és un do de Déu, un do pasqual. El goig, com a conseqüència, va darrere de la fe, no abans. Si no hi ha fe de la bona ens serà impossible entendre aquestes atraients preguntes i constatacions de les que en va ple tot el Joan dels últims capítols: “¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Qui em veu a mi veu el Pare. És el Pare, qui, estant en mi, fa les seves obres. Qui creu en mi també farà les obres que jo faig, i fins i tot en farà de més grans”. ¿És això exagerat? “¿T’ho creus això?”. “No sigueu incrèduls, sinó creients”. Mireu, la fe quan ens ha entrat a les arrels del nostre viure és la que ens fa donar el “salt”, el “canvi”. Si no ens en queda asserenada constància-consciència d’haver viscut aquesta experiència de canvi existencial, ¿voleu dir que encara no s’ha produït aquest fet venturós de canvi de paradigma? Diu Dyer que Ell de totes totes ens esperarà a que el donem. No subestimem el què és la fe, la vida de fe; no podem creure en la resurrecció de Crist si no creiem en la nostra pròpia. Aquesta és la tasca pasqual. Dèiem la setmana passada que Joan és un excel·lent guia, perquè ell primer ha experimentat allò a que ens conduirà. No som turistes badocs, som deixebles del Mestre i de tants altres mestres del viure més ple. Ell ens conduirà a experimentar una resurrecció creixent, progressiva fins a atènyer la definitiva. Pasqua i Pentecosta són el mateix misteri de presència i d’acció de l’Esperit que mogué Jesús i també potencialment també cadascú de nosaltres. Ja digué Jesús: “Us ho asseguro: només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya: “Vés-te’n allà, se n’hi aniria. Res no us seria impossible”. ¡I què lluny estem d’una tal fe, ressuscitadora! Ai, no sé com dir-vos-ho, mentre dic per a mi: “¡Senyor, ja crec, però augmenteu-me la meva fe!” Estem acarats a la Pentecosta, tenim ja les primícies de l’Esperit. Sense Ell, no hi ha canvi. Potser abans haurem de passar pels ensenyaments del Dr. W. Dyer. Tot podria ser, vés a saber. Almenys que per nosaltres no quedi... De Pasqua a Pentecosta un camí de FE. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. ¿Ho creus això, amb fe d’impossibles reeixits?

Anem llegint una i altra vegada Joan. Ens esperen dons, obres més grans que les que feia Jesús. ¿Ho creus això? Tu t’ho guanyes o t’ho perds.
Diumenge V de Pasqua, 22 de maig del 2011. Barcelona

Homilia del diumenge 15/05/2011 del P. Josep Mª Balcells

DONEM PAS A JOAN: GUIA DE RESSURRECCION

Recordeu que per Setmana Santa em permetia recordar-vos que una lectura seguida de tot l’evangeli de Joan seria molt apropiada per aquelles dates. Ara torno a insistir-hi. Tots els evangelis d’aquests diumenges fins a la Pentecosta són tots de Joan, que és l’evangelista de la intimitat amb Jesús Ressuscitat. Precisament aquests dies del cicle pasqual ens haurien de portar a un aprenentatge intensiu del secret de l’experiència pasqual: un reconeixement mutu entre el “nostre” Crist ressuscitat i l’aprenent de resurrecció que som sempre, però “més que mai en aquest temps (dia), que Crist, la nostra Pasqua, ha estat immolat”. Tot això només és factible en una familiaritat en el tracte amb Ell, en una complicitat fruit d’un estar l’un en i per l’Altre, en un reconeixement mutu en la veu, en el dir-nos pel nostre propi nom (Teresa de Jesús, Jesús de Teresa) amb tots els ressons d’un amor d’amistat, teixida en freqüents Encontres, que venen a ser en definitiva com el paral·lel de les aparicions de Jesús als “seus”. Per tal de segellar una fe (el tot Joan està aquí: “perquè creieu, i en la fe tingueu la vida i el goig que no s’acaba mai”: aquesta és la finalitat per la qual va escriure el seu evangeli), una fe confirmada que traspassa la visió terrena de Jesús de Natzaret, per conèixer-lo –en la plena accepció bíblica: un coneixement d’estima d’experiència inefable-, com Aquell que ens porta a viure’l en “una tercera i més alta dimensió”, que fa bona en cadascú de nosaltres aquella benaurança (pasqual) de Jesús, després d’amonestar Tomàs (el nostre “alies”): “¿Per què m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist”. O dit d’una altra manera: Feliços els qui entraran en amistosa compresència i reblaran, per sovintejada experiència, allò també de Joan: “Estigueu en mi, i jo en vosaltres”. Pasqua és “viure en viu” l’al·legoria del “Cep i les sarments” en un immersió de vida i relació noves amb el Ressuscitat, “l’Home Nou”, el terme final de tot el millor procés d’humanització a que podem aspirar, per pura donació. El punt omega de Teilhard. ¡Ressons de la Vetlla i del Ciri Pasqual! Em revenen com una deliciosa constant unes precioses expressions del Vaticà II en el seu document “l’Església en el món d’avui”. Recordem-les, tot passant per Jesús que diu de si: “Jo sóc la Porta”. Són aquestes: “Ell és la imatge del Déu invisible, Ell és l’Home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina. Cadascú de nosaltres pot dir amb l’Apòstol: “el Fill de Déu em va estimar i es va donar a si mateix per mi”. Patint per nosaltres no sols ens va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el Camí pel qual, si el seguim, la Vida i la Mort són santificades i prenen un nou sentit.”

“El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre molts germans, rep les “primícies de l’Esperit” amb les quals es fa capaç de complir la Nova Llei de l’Amor”.

“El misteri de l’home no s’aclareix veritablement, sinó en el misteri del Verb Encarnat... Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima... ¡Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la revelació cristiana!”.

Heu pogut veure aquestes setmanes de Pasqua a l’entrada de la nostra Parròquia aquell modest cartell: CRIST, L’HOME NOU. Ara el podeu rellegir i el podreu entendre amb més pregonesa bíblica i evangèlica i gaudir-lo per la “relació pasqual i nova que hi heu pogut aprofundir i pels “lligams creats”. “Realment el Senyor ha ressuscitat. Al·leluia”. Tot el misteri de Pasqua el veig sintetitzat en aquest passatge també de Joan, el gran vident, el que hi va veure amb més profunditat el misteri de Resurrecció. Deixo a vosaltres de fer-ne un judici apreciatiu: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi”. Déu és Déu de vivents que troben vida i a desdir en el Ressuscitat. L’Eucaristia és penyora i primícia de Vida Ressuscitada. És el misteri de l’Encarnació portat a l’extrem: “Havent estimat els seus els estimà fins a l’extrem”. ¡Ai, minsos rajolins d’Eucaristia, com envejo les deus abundoses on neixen els nostres rius: les fonts del Llobregat i les del Cardener..!

Ara –i no abans- és quan us invito a llegir l’evangeli d’avui, abans de llegir aquests “gargots meus”. Llegiu-lo referit directament a Jesús Ressuscitat com si se us apareixés a cadascú d’una forma personalitzada, a nosaltres, tots, “crisàlides de resurrecció”.

Més encara, si se’m permet: potser seria bo i àdhuc boníssim que llegissis, abans de l’evangeli, el salm responsorial com si tu l’haguessis composat i per primera vegada li resessis, tot dedicant-li, a Jesús Ressuscitat, identificant el Senyor Jesús amb el teu Bon Pastor. Dóna sentit profund a cada expressió; senti-t’hi tu, el millor tu... És d’aquells salms que ens hauríem de saber de memòria i d’anar-hi i retornar-hi amb el goig pasqual en el cor. Saber pregar amb els salms és veritablement un do, una exquisidesa de Déu...

Una vegada entrats de ple en les mateixes paraules de Jesús, ara seria el moment de sentir la VEU de Jesús adreçada a tu (i a mi), com Maria Magdalena va sentir el seu nom i de sobte se li va obrir de bat a bat l’escriny de totes les relacions d’afecte, de “reconeixement” (agraïment), d’amistat teixida als ulls, en les mirades, en la veu: “Fes-me sentir la teva cara, fes-me sentir la teva veu, perquè la teva veu és suau i la teva cara, bonica” (“El càntic dels càntics”). En una paraula, tot: ¡Rabuni! Tornem a l’evangeli: “Crida les que són “seves” (no de possessió, sinó de relació amorosa) cadascuna pel seu nom”. Hi ha un entranyable “reconeixement en la seva veu”. Després, evangeli enllà, se’ns obre una panoràmica de relacions que sublima la imatge del bon Pastor, i, Pastor i Ovelles, entren en intimitat i es van assemblant cada dia més i esdevenen amic meu i amic teu, i la primigènia idea de Pasturatge queda ultrapassada per la “realitat simbòlica” que vol fer intuir: “Els qui entrin, passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurament (“oh, dichosa ventura”); “la veritat us farà lliures”. “I trobaran pasturatges” (en Ell mateix: oració, estimació, comunió, amistat, intercomunicació). Experimentaran que jo he vingut (m’he fet trobadís), he anat a la cleda per cridar les “meves” i anar al davant i fer que segueixin, “perquè tinguin vida i en tinguin a desdir”. Aquesta és la finalitat del pasturatge pasqual de Jesús Ressuscitat. “Quedéme y olvidéme”. (“Els cristians del segle XXI o seran místics o no seran”).

Deixeu-me fer un “excursus” sobre les virtualitats de la comunicació i, més, de la comunió de la VEU. En l’evangeli d’avui hi campeja la veu –única, reconeguda- de Jesús Ressuscitat i ella omple tota la Pasqua del Goig de sentir una veu estimada. En una paraula –la del nom propi- bescanviada hi ha tot un món de relacions, de sentiments. La veu dels estimats és el lligam del cor. És la mateixa identitat. Per telèfon: ¿Què em coneixes? Sí, ets... tu! Quin saltiró al cor! En Sebastià Serrano en el seu llibre “El regal de la comunicació” té un deliciós capítol titulat El misteri de la Veu: “Si afinéssim una mica, en parlar de la Veu faríem referència al to, l’entonació, el ritme, la velocitat, la intensitat, la ressonància, la claredat, la inflexió o el timbre. Pensem en la quantitat d’informació referent a les nostres emocions, les nostres actituds i la nostra personalitat, que transporta aquesta eina comunicativa que podem qualificar de màgica. Siguem conscients del fet que nosaltres projectem emocions vocalment. La Veu és una expressió d’allò que li passa tant mentalment com físicament a qui parla. Una gran part del secret de l’èxit en la comunicació rau, ni més ni menys, en el to, sí, en el to de la veu. Crear una qualitat de Veu que transporti competència, seguretat i afecte és el repte de l’excel·lència... Penseu que l’èxit està en el to de la veu, a saber dir les coses de manera que la Veu acaroni les persones”. Ara, per un moment –llarg llarg- deixem-nos gronxar per la Veu del Pastor que modula cada nom d’una forma entranyable, única. Del Pare només n’hem sentit la VEU. Tret de les vegades que Jesús la sent en les amorosides pregàries de nits il·luminades. Déu té VEU, una VEU callada... Em quedo curt, perquè la Comunió amb el Crist Ressuscitat és de veres veres inefable.

Diumenge IV de Pasqua, 15 de maig de 2011. Barcelona

Homilia del diumenge 08/05/2011 del P. Josep Mª Balcells

DEL “TROBAR-SE” FER-NE UN “ENCONTRE”

El nostre clàssic Pla feia una distinció simpàtica en les relacions humanes: de més a menys entre amics, coneguts i saludats. Avui Lluc ens posa a consideració pasqual la trobada – per res casual- de Crist amb els seus deixebles d’Emaús, que pesarosos i fugitius –no té altre qualificatiu millor- emprenen un camí “de tornada” d’unes expectatives frustrades, que han esdevingut com un mirall de moltes de les nostres vivències d’interrelacions. Diguem d’entrada, que en el relat d’Emaús s’esdevé un singular Encontre i un Esdeveniment, model o paradigma de com la Pasqua, quan és viscuda a fons, amb ulls de fe, pot trastocar, trasbalsar els cors, i de les feixugueses passar a posar ales de goig encomanadís, ales que volaran més tard fins al testimoni pasqual.

Noteu les dues paraules: Encontre i Esdeveniment totes dues lligades al fet aparentment casual o fortuït de començant Jesús per fer-se company de camí es va passant successivament per totes les modalitats de la relació planiana per arribar a fer la gran descoberta de l’AMIC INVISIBLE.

Hauríem de fer l’anàlisi de la narració per veure com aquesta va pujant de tonalitat fins al clímax de l’exaltació joiosa d’haver trobat el sentit pasqual més autèntic del propi viure en un Jesús que tot i ser el mateix és divinament diferent. Us invito i, implícitament m’invito a mi mateix, a veure amb nous ulls pasquals el què passa a la narració i com podem fer possibles comparacions amb el nostre avui de les relacions interpersonals. Som-hi.

- Són deixebles de Jesús. Com nosaltres, però ells no saben que la persona que es fa trobadissa és Jesús Ressuscitat, nosaltres ho hauríem de saber, millor, haver-ho experimentat. Ells (nosaltres) tenim per darrere tot un munt de fets extraordinaris i de paraules meravelloses que els (ens) havien “encantat el cor”. De cop i volta, la tragèdia ho ha envaït tot, els (ens) ha ofuscat els ulls. Tot l’evangeli de Lluc està estructurat a partir d’una “pujada a Jerusalem”, on s’esdevindran fets, per més que predits, sorprenents. Ara arribats aquí, el relat de Lluc, avui, és una “Fugida”, no una pujada a Jerusalem. Emaús, per Lluc, significa la reversió de l’evangeli. Podem donar el camí d’”Anada a Emaús” com el revers de la “Pujada a Jerusalem”. Fugen, retornen a no se sap ben bé a què. Desil·lusió, delusió (amarga immersió en el no-goig; tenen les ales i el cor trencats).

- Caminants que no van, fugen. Quan un fuig no sap on va. Retorn a l’amarga “realitat subjectiva”. Tot plegat un bluf, pensen.

- Comenten, apagats, els incidents. De l’exaltació d’un seguiment ambiciós potser, a la caiguda, la més profunda que es podia esperar, ignominiosa. La creu era el suplici més denigrant. Eren altres temps, direm, però avui hi ha tortures, anorreaments, trepitjades de tota dignitat humana. Jesús s’hi ha identificat. Plana una tristesa fosca irrespirable, aleshores i ara. Ells deserten, no esperen res, després d’esperar-ho tot. Van del tot al res... ¿I nosaltres? ¡És tan acorralador el mal que fem i veiem... uns i altres!

- Conversaven i discutien els “fets”. Però per aclarir el fets un ha de cercar el per què i, si és possible, el per a què. A ells i a nosaltres, plantejar-nos-ho, ens farien arribar més aproximativament al fons de cada cosa, sobretot si són qüestions vitals. ¡I tant que en són els fets darrerament viscuts per als deixebles, ells, i nosaltres en l’entorn de crisi.

- Els aconseguí i es posà a caminar amb ells. Apressa el pas per posar-se al costat com un nou company de ruta. ¡Quin simbolisme més humà! Mai sols; en qui sigui, sempre hi ha la “sorpresa” de qui comparteix més que el camí. Compartir ve de trencar el pa i passar-nos-el. És un signe altament simbòlic de comunions. ¡Quina riquesa hi ha en el compartir joies, penes, treballs, pesos, somnis, esperança! (“El que fa segur el camí és que el facis estimant”) ¿Us sona?

- No el reconeixen. Naturalment. Tot depèn dels ulls, de l’actitud amb què mirem. Deia el poeta Gamoneda: “La realitat no és tan sols la realitat objectiva i verificable, perquè existeix certa tendència a això de... “són imaginacions teves”, o a treure importància als somnis que són una forma d’interioritat i poden fer-te unes vegades feliç, altres desgraciat .Jo dic que la tendència a pensar que la realitat és només allò objectivable és una disminució de la realitat que és objectiva i subjectiva. Entre una i l’altra hi ha el besllum multitonal de la mirada. ¡Oh, saber mirar per saber veure! “La vida és un quart d’hora fet de moments exquisits” (O. Wilde)

- Posat trist: no són les paraules les que parlen, és tot el cos i l’ànima entera. M’agrada tant l’expressió “posat”. Sempre tenim algun “posat”, no podem enganyar-nos, menys enganyar. ¡Què bé no oblidar-ho: conèixer la pròpia espontaneïtat! Allò de les “llunes” blona o mala, allò de l’expressió corporal dels sentiments, ai i tantes coses. Sebastià Serrano ens n’ha parlat a bastament en el seu deliciós “El regal de la comunicació”.

- ¿De què parlàveu? Millor començar per interessar-nos pels altres, més si els veus tristos. És donar peu a conversa, a mostrar interès, a obrir-nos a intimitat...

- Sorpresos: Qui viu en tristor sempre es pensa que els altres també n’estan, de tristos. I atenció a la viceversa. Cal sintonitzar, hi ha camí a recórrer fins a arribar a posar-te, com se diu, en la pell de l’altre, a entrar en empatia. Donar la preferència a l’altre. Escoltar, de primer... Aquest és el camí de la fraternitat pasqual, per a nosaltres.

- El cas de Jesús de Natzaret: ¡El cas de...! El presenten com una excepcionalitat. Pensen que tothom ja ho sap, allò “nostre” sempre ho vivim com a singular, com si fos únic. I ens estranyem que els altres no ho coneguin, que no ho visquin com nosaltres. Confonem la visió de la “nostra” realitat amb la “realitat” objectiva. Malentesos, estranyeses, incomprensions.

- Es fa la presentació del personatge davant del Personatge. ¿No us ha passat mai? ¿Què deu pensar el Personatge? Una vegada més es repeteix aquella pregunta que ens compromet en el moll de la fe: ¿I vosaltres qui dieu que sóc jo? ¿I tu què hi dius?

- Nosaltres esperàvem que Ell seria el Messies... Noteu el plural que agermana en l’infortuni. Esperàvem (és més fort el terme original), ara no esperen o –millor- desesperen. S’ha posat en joc el seu preconcepte de Messies. I han perdut la partida. Només hi cabia la seva “opinió”, només captaven “el poder i la glòria”. Irreductibles en la seva visió de les coses. En aquest “esperàvem” tan humà s’hi amaguen tot un món d’expectatives, els somnis irreals, a despit de la “realitat” que se’ns dóna. La “Providència, el “si Déu vol”, sempre el fem jugar en camp propi. I quan se’ns trenquen els nostres pensars, aleshores no ens costa res pensar o dir que Ell no ho deu voler, i ¡quin Déu tenim! ¿Vol o no vol? ¿Pot o no pot? ¿Un Déu no omnipotent? L’emboliquem en el ¡bé nostre!, però, ¡ai, si les coses se’ns posen a l’inrevés o de través, Déu n’és ¡promotor! o, més delicats, Déu ho permet. Embolica que fa fort... El Déu de Jesucrist és tot un altre. Gràcies a Déu Pare.

- És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat : ni dones, ni àngels, ni Pere ni Joan. Però a ell no l’han vist. Quan estaven a punt de “caramel”, a punt de Resurrecció s’esveren. “No tingueu por, no sóc un fantasma”. És natural, demanen comprovacions i Jesús els hi haurà de donar, tot i retraient-los la poca fe. A la poca fe, com a resposta desitjable, hi ha la molta fe, la plena confiança. Això és el misteri de la fe: Anunciem la vostra mort, confessem la vostra Resurrecció, esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús. Això és PASQUA. La rodonesa de la nostra fe, no hi ha més.

- L’estaven veient sense veure’l. Perquè al Jesús pasqual només hi ha uns ulls que el poden percebre. Els ulls de la fe. Només. D’aquí els nostres problemes, els nostres dubtes, les nostres defallences. Tot un problema de cataractes de fe... Som deixebles i es pressuposa que tenim fe; però, ¿quina fe no tenim?

-Argumentació bíblica que era la que podien entendre, ells. Necessiten un caminar profund, un anar més enllà d’on són, d’on estan, fixats, collats a la terra de les “seves” expectatives. Ni tan sols aquesta llarga dissertació del Mestre els obren els ulls del cor; i dic bé: del cor. No són argumentacions les que valen, són les sintonies, l’empatia amb qui es parla. Volem que ens escoltin, però nosaltres no escoltem. Van de tronc una cosa i l’altra. Doneu i se us donarà. Així de clar.

- Serà després, quan rememoren que entenen. Ens passa sovint: Entenem després de no haver entès: tornant a passar la pel·lícula. L’acció de partir el pa i desaparèixer els obren els ulls. No servien els ulls vells, en calien uns de nous, acabats d’estrenar. “No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? ¿Es cremaven i no se n’adonaven? Igual a nosaltres ens passa, o ¿no? És pel tornar endarrere a repensar el que ens passa en el dia a dia que podrem trobar el secret que hi ha més endins i més enllà. Reflexionar, bona paraula. Flectar el que sigui sobre ell mateix, un retorn. Aquest hàbit, si el tenim, ens farà reconsiderar coses, trobaments, i s’il·luminaran “textos, contextos, pretextos” i podran brollar inesperadament encontres i esdeveniments. Passen coses úniques si estem a l’aguait. Afinament pasqual. De l’esdeveniment Mounier en deia que “serà el nostre mestre interior”.

- El punt neuràlgic d’aquest Encontre és “Queda’t amb nosaltres que està declinant el dia. Pla quedaria meravellat. S’ha fet tot un camí que va de saludats, a coneguts i reconeguts i joiosament acaba en la bella plaça o llar, millor, de l’amistat.

-La reacció intempestiva: Desfan el camí de les denes dels misteris de dolor i s’afegeixen en comunitat al festí de les denes dels misteris de glòria: Tornen a Jerusalem i ara entenen i viuen allò que no entenien, tossuts, i ara viuen en el GOIG PASQUAL entre germans en la Fe. A les Catequesis de Jerusalem, gairebé coetànies als fets es diu: “Enforteix el teu cor per la participació d’aquest pa, enjoia’n la faç de la teva ànima”. Entrem en el goig pasqual tot cantant “Marxem en pau per les places, pels carrers del món. Marxem en pau per les places , un nom portem al front: hem de cantar l’esperança, que és l’alba d’un demà; hem de mostrar, estimant-nos, que el món nou ve ja. Marxem en pau per les places, diguem tot el què hem vist, sense por”.

És l’hora d’acabar: Camí de la vida, tristeses i afanys, del trobar-se fer-ne un Encontre Pasqual. “Apa, somriu que Déu t’estima” I tu confirmat en la fe, confirma els teus germans. Tot comença pel somriure “reconegut” de Jesús, i va camí enllà amb el nostre “somriure pasqual” donat a tothom amb qui ens “encontrem” pel camí de la vida.

Segona setmana d’experiències del somriure pasqual per tal de fer-ne un hàbit, del que en diuen que és “com una segona naturalesa”. “Apa, somriu”, que falta menys.

Aclamació abans de l’evangeli, exornada d’al·leluies: “Jesús, Senyor nostre, obriu-nos el sentit de les escriptures; feu que s’abrusi el nostre cor quan vós ens parleu”.

Diumenge III de Pasqua, 8 de maig del 2011. Barcelona