Homilia del diumenge 29/10/2017 del P. Josep Mª Balcells

ACOLLIR  LA  PARAULA

                                               Així amb la P en majúscula, ben alta, ben plantada, única. Tant es pot ser acollir la Paraula, com ser acollit per Ella. Intentem d’anar-hi més a fons. Estem en un punt neuràlgic de Jesús, de la seva Persona i del seu Missatge.

                                               En primer lloc, hem de convenir que no es tracta solament de sentir d’oïdes; hi ha de fet moltes paraules que un les sent, però que li llisquen; altres que les sentim i que les entenem així a la primera, però no li sabem trobar el quid, se’ns escapa el seu sentit més profund, perquè -atenció!- hem d’estar amatents a qui les diu i tot l’enfilall de les circumstàncies, també tot l’espectre de la comunicació no verbal. En el sentit més arcà hi ha una crida que algú ens adreça. Crida que comporta tot un missatge, que pretén embolcallar-nos, comprometre’ns. La precedim d’un acollir que la transforma, que  la magnifica, que no ens permet de ser-hi indiferents. Quan ha captat la nostra atenció, podem dir-nos: és interessant, és bonica, és poètica, però sense més. Quan algú la diu i la posa a la nostra consideració ens demana més que un assentiment, un veritable con-sentiment.  L’actitud d’acollida la personalitza. Encara que potser la senten molts, jo me la prenc com adreçada a mi, personalment. I no té sols això; em sento com que he de donar una resposta, que qui me la fa patent, m’urgeix a dir-hi un sí que té conseqüències de vida i de sentit de vida. Acollir-la vol dir que l’agraeixo, que la sento com una proposta, que la sento com el res o el tot. Naturalment, això només és així, si de part de l’altre que em parla és una invitació a quelcom que em supera. Ho considero com una prova d’amistat, un diàleg de Tu a tu. Com una oportunitat a la que li he de donar un sí totalitzant. Com passa en el primer manament que té totes les implicacions de ser “amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament”. Més amunt no es pot arribar, ni expressar. Tant és així que sempre ens quedem per sota sota...

                                               Tres models se’ns proposen, tres: “També vosaltres, heu imitat el nostre exemple i el del Senyor”. Sorpresa total: manifesta la resposta a la Paraula de Déu que li donà Jesús, el Senyor, a més de la de Pau. Quina lloança a l’acolliment que li donaren a Déu a través de la Paraula que l’identifica amb Jesucrist, amb el seu Evangeli, Pau i tots els que es convertiren dels ídols “a adorar només el Déu viu i veritable i esperar del cel Jesús que el ressuscità i que ens salvarà”. Admirable!

                                               Pau elogia la forma irradiant amb què els de Salònica varen acollir-la, la Paraula, no l’humana de Pau, sinó la que van acollir com a Paraula de Déu, del Senyor, l’evangeli de Crist, que així ho denomina Pau en la seva carta. Tant prompte, tan exaltant que de seguida se’n “van fer ressò no sols a Macedònia i a Acaya, sinó arreu". Quina ressonància, quina exaltació, tot i ser fet el seu acolliment enmig de moltes adversitats, promogudes pels jueus que no sols no acceptaren Pau, sinó que promogueren la seva fuga precipitada. Pau dóna com a garantia d’autenticitat el fet que es feu “plens a vessar del goig de l’Esperit Sant”.

                                               Pau deixa traslluir en aquesta carta a les comunitats de la primeria la seva convicció de que el retorn del Senyor era com imminent. Després fent una nova lectura dels signes dels temps va canviar aquesta perspectiva que va induir a alguns creients a vagarejar i a promoure dissensions entre els germans creients. El missatge que els adreça posteriorment als creients és que bo i ajornant el retorn de Jesús es posin a viure de ple l’ideal cristià sense més dilacions...

                                               Avui ens passa ben bé al contrari: hem perdut de vista la convicció de que “la cosa” no té les urgències pensades o suposades a la primeria, i ara el retorn (o parusia) no ens espavila el ritme del nostre caminar. Ara anem “al pas”, més aviat frenats, i la promptesa d’un terme final s’ha esvaït i anem caminant sense nord ni brúixola com aquell qui diu... Potser em passo una mica, perdoneu!

                                               Hi ha una munió de paràboles que ens alerten de les nostres deixadeses. Les que hem llegit aquest dimarts passat, que ens demana que estiguem sempre a punt i amb les làmpades enceses; la de les noies assenyades i de les no previsores; les del criat que, en retardar-se el retorn de l’amo, s’emborratxa i pega els seus companys de servei. Val a dir que no és una qüestió de temor o simplement de prudència, sinó una espera de l’amo que torna de noces i que, per l’amor de la rebuda esplèndida donada pels criats, Ell mateix es posarà –oh meravella- a servir-los. Són les paradoxes de l’evangeli, a tenir en compte i a agrair.

                                               De donar una i altra vegada una benvinguda plena d’amor, d’això en parla l’evangeli d’avui. L’amor que enllaça Déu i els germans hauria de ser  l’al·licient per saber viure amb una espera joiosa i fiada, vingui quan vingui el Déu que hauria de ser el què omplís de goig el “quotidià". La promptesa en acollir la Paraula de Déu hauria de ser l’atenció permanent per captar, per copsar el ventijol de l’Esperit, que actua a l’improvís i vol enamorats de Déu, atents, atents al delicat mormoleig de l’airet de l’Esperit. Tenir l’oïda del cor ben afinada, ben sensible; això demana un gran entrenament, que és signe d’amorositat oberta, sempre pendents... L’amor tot ho unifica. Cal avivar la Paraula de Déu, tenir-ne el ressò amatent. Com? Fent silenci sovint, llegint la Paraula diàriament. Tenim el Llibre Obert que ens espera. Cita diària. Una minsa Lectio divina en senyal de dilecció i d’elecció. Crida i vocació a les immensitats de l’Acció Divina. Com els de Tessalònica: “amb el goig de l’Esperit”. Irradiadors sens treva. La Paraula és com un sagrament: conté la força i l’energia que ens farà Evangelis vivents i Evangelitzadors incontenibles. Ho escric el dia del p. Claret, exemplar de Missioners, ell i els seus fills. Posem Paraula de Déu a les nostres vides. Insistim per tal que se’ns obrin els tresors que s’hi amaguen. Sant Pau ens ho recomana: “Que la Paraula de Crist tingui estada entre vosaltres en tota la seva riquesa”. A més Paraula, més Amor; a més Amor, més Goig; a més Goig, més Pau... S’encapçalen així els fruits de l’Esperit.

                                               Ho podríem il·lustrar amb aquesta pregària:

                                   Senyor Jesús, vós sou la Paraula viva de Déu:

                                   Paraula revelada als homes per iniciativa del Pare,

                                   paraula encarnada en Maria per obra i gràcia de l’Esperit,

                                   paraula actualitzada i proclamada en la comunitat eclesial,

                                   paraula significada i celebrada en la litúrgia,

                                   paraula contemplada i interioritzada en l’oració,

                                   paraula assumida i configurada en la vida,

                                   paraula rellegida i interpretada en el món d’avui,

                                   paraula transparentada i testimoniada en la missió,

                                   paraula retrobada i feta eternitat en el Regne.

                                   Senyor Jesús, Paraula viva de Déu en nosaltres:

                                   feu del meu cor sagrari de la vostra Presència,

                                   que renovi i transformi tota la meva persona.

                                                                                                                      Sènio Roma

Diumenge XXX de durant l’any, 29 d’octubre del 2017.  Sabadell

Homilia del diumenge 22/10/2017 del P. Josep Mª Balcells

TOT  COM  UN  REGAL

                                               He d’advertir que per circumstàncies que ara no fan al cas, he d’ajuntar els comentaris de dues domíniques en un de sol (dies 15 i 22 d’octubre).

                                               Començant per la primera on l’evangeli s’ha vestit de festa, la primera cosa que se m’acut és de que estem tan posats, ara diuen “abduïts” pels aspectes moralitzadors, que traspuen gairebé sempre seriositat i compromisos dels quals en parlem i després... no els sabem aguantar, perquè els trobem pesants i els hi fem un moviment de les espatlles com per treure’ns el pes de sobre. A això s’hi afegeix que quan se’ns parla de noces i de convits esponsalicis, ens troba com a desplaçats i com si ens vinguessin les coses de nou.  I gairebé ens malfiem d’aquests tipus d’invitacions. L’evangeli d’avui és una paràbola que ens diu molt -i potser massa, per la minsa fe que “gastem”-, perquè hi ha una insistència del Rei que de sobte ens desconcerta i que ens fa pensar que o és com una fabulació esplèndida, gasosa o bé hi ha en ella la més gran  veritat del que és el Regne del Pare “nostre”. Nosaltres  som dels trobats a les cruïlles, saludats i empesos a entrar en el saló del Regne. Com de nou ens ve tot plegat! Què poc sabem i què poc vivim de la festa del convit de la nostra FE!

                                               Ser cristià, quan un ho pensa sossegadament, és tota una FESTA permanent, però d’aquelles que abans en dèiem Festes Majors, de tirar la casa per la finestra... Avui les coses filen d’una altra manera i ja s’ha perdut el sentit joiós autèntic, àdhuc dels casaments mateixos, on et veus obligat a pagar per ser-hi. D’altra banda, el cada dia és una festa eixerraïda, on et vas permetent extres en els quals hi anem posant les satisfaccions dels petits o grans capricis, dels quals no ens sabem estar, consumits pel consumisme... Festa versus di-versions, ai làs, quina poca consistència!

                                               A veure si anem encalmant el pas i comencem a donar valors a les petites coses, a donar valor a la joia de viure, al goig d’una fe “trempada”, a l’enclusa de la fortalesa –a vegades em paro davant d’una paraula i intento veure’n els millors cairells, perdoneu la mania-; deia del goig de la fe que sap evangèlicament “degustar”, assaborir el present com a regal de Déu. Amb ben poca cosa ens podríem, no dic acontentar, sinó satis-fer. Mot que assenyala el “bastant i suficient”. Del llatí, és clar. És allò que ens digué Pau, la setmana passada, ara que l’hem rastrejat per totes les línies i les “entre línees”: “Sé viure enmig de privacions, i sé viure en l’abundància. Estic avesat a tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito. Em veig amb cor, gràcies a aquell que em dóna força”. Saber viure amb joia, gran saviesa de la FE!

                                               Quina curació, quina salut mental, en temps en què la majoria estem embrollats amb el teixit i teranyina de satisfer desig grans i petits, sense massa miraments. Ens venç la passió que no sabem controlar. “Abstine, sustine, aggredere, dels estoics de tota la vida...Va, deixem-ho, perquè incidiríem en tòpics suats i resuats. No s’ho val la pena. Seria perdre temps, perquè qui n’està curat, curat està, i el que no, deixem-lo estar tranquil que no hem de caure en menudències, segons ell. Passem a una altra cosa. I punt.

                                               La joia precedeix a la festa de la FE. Si hem d’esperar per fer festa a que ens omplin la copa de les bombolles del cava, malament, rai. No sé si per donar relleu als bons pensaments que et suggereix la vida des d’una òptica de FE pura  i vertadera, però trobo -a la que salta- consonàncies , rimes profundes, una vegada més, amb l’exhortació La Joia amb l’Evangeli quan el papa ens diu amb la seva manera de dir tan franca: “Un evangelitzador no hauria de tenir permanentment cara de funeral”. Tal qual! Segueix: “Recobrem i acresquem el fervor, “la dolça i confortadora joia d’evangelitzar”, fins i tot quan cal sembrar entre llàgrimes... i tant de bo que el món actual –que busca a vegades amb angoixa, a vegades amb esperança- pugui així rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos i descoratjats, impacients o ansiosos, sinó a través de ministres de l’Evangeli, la vida dels quals irradia el fervor dels qui han rebut, primerament ells mateixos, la joia de Crist” (Pau VI). L’Evangeli o és joia o què és, digueu-me? Mirem-nos al mirall de la FE de Pau; quina cara hi posem?  “Del sobreeiximent del cor els llavis en parlen”. Dita llatina.

                                               Fent incursió en la lectura de la carta primera als Tessalonicencs, que ens acompanyarà fins a darreries de l’any litúrgic. I si féssim una altra experiència de lectura divina amb aquesta epístola de Pau, tal i com vàrem fer amb la dirigida als filipencs? Poso sobre avís, per no perdre l’ocasió. Entre altres motius perquè és el primer escrit que ens arriba, només vint anys després de la mort de Crist i ens fa veure com s’organitzaven les primeríssimes comunitats cristianes. Un comentarista ens diu: “La carta ens permet trobar les formulacions inicials de la FE en Crist i mesurar la vitalitat dels començaments de l’Evangeli. Il·lumina també el pensament de Pau en els primers besllums i, contribueix, per comparació amb altres cartes successives, a percebre l’evolució de l’apòstol. Això ens recorda que Pau va anar modulant el seu pensament, que no estava pas fix des de sempre, sinó que va anar evolucionant, a mesura que les circumstàncies i els problemes l’anaven fent modular”.

                                               En la seva pregària sempre hi ha, a més del record amable, l’expressió de la joia que li dóna saber com estan tan actius els seus deixebles en el ferment i el foment de l’evangelització mútua.

                                               Vull fer notar que en aquesta carta apareixen conceptes, que després han esdevingut expressions que perduraran a través de segles i que potser han perdut la profunditat que tenien, o bé en Pau o bé en les primeres generacions de cristians. Cal aprofitar que ens arriben amb el segell d’inèdits per valorar-ne la frescor i la profunditat de ser nascudes de feia poc o gens. Vegem-ne les que ja afloren en aquesta primera epístola paulina, només en el petit fragment que aprofundim avui:

            - Pau sempre treballava apostòlicament amb companys estimats. Així hauria de ser tota l’obra pastoral. A voltes deixava els deixebles a cura de les comunitats naixents.

            - L’expressió comunitat respon a una arrel grega ekklesia que ve del verb cridar, fer venir, con-vocar, el qual inicialment també conté el sentit de con-vocació, compartir crida, compartir elecció de part de Déu. Reunir, aplegar espiritualment. Vegeu què diferent és anar a l’Eucaristia per pròpia voluntat o només per tradició o bé responent a una invitació feta “per Déu Pare i per Jesucrist el Senyor”!. Dir a Jesucrist Senyor és sempre una confessió de FE. Com les hauríem d’ennoblir les nostres eucaristies! Déu et i ens convoca. Cal donar valor personal i comunitari, que vol dir “eclesial”. És un do de Déu restituir les paraules al sentit i valor que tenien en la primeria.

            - És la primera vegada que està escrita l’expressió “Pare nostre”. És l’espiritualitat de Jesús. Ja de bon principi hi pregaven els primers deixebles del Mestre. Que no perdem l’afectuositat que regalima sempre de la pregària de Jesús, a la qual ens va invitar a dirigir-nos a Déu com a Pare bondadós, vertaderament amable. Quin regust de família que envolta la paraula-mare de Jesús: ABBÀ. Pare! Que no perdem el perfum que se’n desprèn. És l’aire de família. A recobrar en la seva pregonesa, oidà!

            - Germans, per ser estimats per Déu. D’aquí ve la nostra germanor: som fills d’un mateix Pare. Quan ho expressa el sacerdot va més enllà d’una salutació inicial. És com veieu una constatació i una benedicció, dir-ho. L’afecte ve de Déu directament. Oh, gràcies al Senyor. Que no es perdi mai el seu sentit gloriós, Déu meu!

            - L’evangeli: és la denominació de la Bona Notícia, que sempre és anunciada. Té sempre la connotació global de la missió i de la persona del Crist. És Paraula de Déu i del seu Fill Jesucrist. No és paraula humana. Dirà Pau que la predicàvem acompanyada d’obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant. Així quedava rubricada amb el segell del mateix Déu. L’expressió Paraula de Déu! amb que acabem les perícopes proclamades a les nostres eucaristies ha de ser expressió d’una adhesió vital. Pau, diu: que la proclamava “amb tota convicció”. Així també, tant de bo, nosaltres ho féssim!

            - Quina meravella la formulació per primer cop, almenys que ens consti per escrit, de les virtuts teologals que seran el permanent i principal exercici de relació amb Déu i amb els germans!: Quina noblesa hi ha en les seves expressions, a més de ser reconegudes per Pau als de Tesalònica: “Com la vostra (plural) FE treballa per propagar-se. (Quin desfici que denota entre els germans: ai, La Joia de l’Evangeli, Pau  i Francesc, calcant-se!) “La vostra caritat no es cansa de fer el bé” Oh, caritat operosa, feta realitat en el petit quefer de cada dia! “La vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats”. Que eren ben reals, sabudes i patides per l’apòstol. Els començaments no foren mai fàcils; l’entusiasme per la Mort i Resurrecció eren un esperonament fratern... Ens fem aquesta pregunta: Fou Pau a formular-les o bé ja eren anomenades i viscudes pels primers cristians? De tota manera, aquí ens han arribat ben formulades. Gens abstractes, per cert. Són el viure esponerós dels primers fidels.

                                               Qui té Jesús ben afermat al cor i a la vida ja té la cara de la moneda de “les coses de Déu”, a qui fervorosament és deure retornar-se-les, perquè d’Ell les hem rebut i són preu de devolució. La paraula re-dempció (redimir un deute) té aquest sentit de retornar allò que és de Déu. Això ens ha estat possible a través de Jesucrist, Redemptor, a qui la litúrgia diu que “hem estat comprats al preu de la seva sang”. A Déu l’honor i la glòria! Amén.

                                               No puc deixar de portar a la memòria els números 11- 13 de La Joia de l’evangeli responent a l’epígraf  “Una eterna novetat: “ Un anunci renovat ofereix als creients, també als tebis o no practicants una nova joia en la fe i una fecunditat evangelitzadora. En realitat, el seu centre i essència  és sempre el mateix: el Déu que va manifestar el seu amor immens en Crist mort i ressuscitat. Ell fa els seus fidels sempre nous, encara que siguin ancians, “els renovarà el vigor, pujaran amb ales com d’àguila, correran sense cansar-se i caminaran sense fatigar-se” Crist és l’Evangeli etern. La seva riquesa i la seva bellesa són inesgotables. Ell és sempre jove i font de novetat. L’Església no deixa d’admirar-se  per “la profunditat de la riquesa, de la saviesa i del coneixement de Déu”.

                                               ”En qualsevol forma d’Evangelització el primat és sempre de Déu, que volgué cridar-nos a col·laborar  amb Ell i a impulsar-nos amb la força del seu Esperit. La veritable novetat és la que Déu mateix misteriosament vol produir, la que Ell inspira, la que Ell provoca, la que Ell orienta i acompanya de mil maneres. En tota la vida de l’Església ha de manifestar-se sempre que la iniciativa és de Déu, el qual ens estima primer. Aquesta convicció ens permet conservar la joia enmig d’una tasca tan exigent i desafiadora que pren la nostra vida sencera. Ens ho demana tot, però al mateix temps ens ho ofereix tot”. “A Déu el que és de Déu”.

                                               Pau és un mestre excel·lent. Deixem-nos portar per la seva passió apassionada per Crist i per la passió apassionada per l’evangeli. Siguem-ne apassionats deixebles seus. Déu ho faci!

Diumenge XXIX de durant l’any. Diumege del DOMUND, 22 d’octubre del 2017. Sabadell 

Homilia del diumenge 15/10/2017 del P. Josep Mª Balcells

RESPOSTA  EPISTOLAR  A  PAU

                                               Estimat Pau, Pare i Mestre en la FE: Després d’haver llegit detingudament la teva Carta als Filipencs, en ocasió de que la litúrgia ens l’ha servida com a Paraula de Déu proclamada en aquests quatre últims diumenges, m’ha passat pel cor de fer una “audaç entremaliadura”. Sabem que eres ben conscient de que les teves cartes eren “obertes” i que les enviaves precisament com a promotores d’evangelització; que arreu, passessin de comunitat en comunitat... Així queda ben palès en aquest teva “carta oberta” que arriba ara a les nostres mans, ara al tercer mil·lenni, ves per on, i jo diria que, el que són les coses,  la carta d’una manera providencial consona “en un ple” amb l’Exhortació Apostòlica, “La Joia de l’Evangeli” que el nostre benamat, el papa Francesc, ens ha regalat des del bon començament del seu pontificat, dient-nos, amb rúbrica de pare i germà gran, que “la sortida missionera” és el paradigma de tota l’obra de l’Església i que aquesta és la tasca primordial de l’Església”. Deixa’m dir-te, entre tu i jo, que hi trobo com un fil d’or entre Jesucrist-Pau-Francesc. Que te’n sembla, Pau estimat, de la meva gosadia?

                                               Ens ets un motiu de joia i de fort impuls en la FE, pel fet de palesar que en tu, Jesucrist, viscut i anunciat, era “el tot” de la teva vida”. Què lluny estem molts, que tenim “a cor” d’anomenar-nos creients en Crist, sense posar –ai peresa!-un estímul permanent, vibrant, de ser-hi conseqüents! Ens parapetem en que els temps nostres són difícils. Fins i tot hi ha qui diu que entre molts, conscientment o no, hem “enviat” a “Déu a l’exili”. Figura’t on hem arribat! Llegint la teva Carta ens venen els colors a la cara! Tu que vas lluitar fins “a les cadenes”, per fer comprendre entusiàsticament que amb el Crist s’havien iniciat uns temps veritablement plens de “novetat”. Que el passat, passat quedava, amb la irrupció de la Resurrecció del Crist i amb la nostra pròpia resurrecció en creixença, en garantida expectativa final!

                                               Estem mig adormits -oh, esclat de la gràcia de Déu, Pau estimat!-. Ens manquen apòstols enviats en missió, allò -que en tu t’és definició, malgrat que no vas conèixer Crist en vida i t’ho feies valer en nom del mateix Senyor, “ai de mi si no evangelitzes” als gentils sobretot!-; i també ara que Francesc ens demana de passar “d’una pastoral de mera conservació a una pastoral decididament missionera”. Voldries veure activats més apòstols en el sentit fortament eclesial i etimològic (=enviats)! Tu et vas presentar -quina valentia!- com a corredor de fons  en el “combat” de la FE, proclamada, irrompent, viscuda; això, això, vull dir: viscuda “a ulls vista”: “Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit”, Et poses com a model “d’home de FE”, després de dir-nos amb contundència que abans de tot és el CRIST, el gran, l’únic referent. Dius amb una convicció que fa por –i com n’és d’agradosa al mateix temps, malgrat les nostres “arrossegades” de fe- que només “Crist és la teva vida, el teu viure”. Això és tan i tan gros, és tan fora de les nostres mesures esquifides, que suscita estupor i ens té com “marejats en la meravella! Pur vertigen!

                                               Sabem que ets humà, i molt humà!: ho hem après en les teves cartes ardents!, però et sabem, a més i alhora, com un home d’empenta evangelitzadora. El diví i l’humà es barregen admirablement en tu! Seny i rauxa! No sé pas com dir-ho. La teva grandesa ens fa veure més de prop la nostra petitesa, potser i tot –no tinc vergonya de dir-ho- la nostra mesquinesa!

                                               Sabem que ets home d’esperança. Ho veiem clar perquè ens estimules a la lluita i que els teus principis d’acció i reacció són ben clars i –diria- a l’abast , això, sí, d’un que es vanta, amb modèstia d’altra banda, com només ho pot fer un apassionat per Crist! Aquesta és la font de la teva força i enteresa.  Principis que enumeres escrivint al teu fill-germà en l’evangeli a cor obert, Timoteu. Li dius, i en ell ens ho instes i encomanes a nosaltres: “Tota la teva predicació ha de conduir a l’amor, que neix: “d’un cor net,/ d’una consciència recta/ i d’una fe sincera” (1 Tim 1, 5).

                                               És vertaderament entranyable constatar com en demanar, Pau, en la teva pregària per a nosaltres, ens dius “que el vostre amor s’ompli més i més encara, fins a vessar de coneixement i de clarividència (=veure i viure-hi clar)” fent visible l’invisible entrant just just en el misteri diví; i acabes dient el per què: “perquè sapigueu  discernir allò que més convé”. I tot en vista al terme: en Crist: “Així arribareu purs i sense ensopecs al dia que Crist ha de venir, plens dels fruits de justícia que rebem per Jesucrist , a glòria i lloança de Déu”. I quin bescanvi entre allò meu afanyat i al mateix temps rebut gratuïtament de Déu!  És ben bé per l’experiència viscuda que t’hi fa dir aquestes aparents contradiccions. “Tot el meu és Teu, Pare”. Vaja tot un altre!, Joan, evangelista, que hi fa la seva pròpia aportació... Dir evangelista, vol dir això: “Evangelitzat i, per tant, evangelitzador. Relació de causa-efecte. No a l’inrevés. Ho sabem prou! Només donem el que tenim i en la mesura en què tenim!

                                               Per a tu, Pare Nostre en la FE, la FE és Amor i l’Amor es fonamenta en la FE. Ja ho mig entenc, ja!; però ajuda’m a tenir-ne més i més d’ambdues virtualitats. Què és viure, en definitiva, sinó estimar, perquè t’has sentit estimat? Haver retrobat a l’íntim, al fons meu, que ha estat Déu a donar primer, -primer i plena- la seva estimació. Tu ens asseveres que tot és gràcia; et preguem que la teva pregària envers nosaltres ens meni com de la mà a satisfer el teu anhel: “Tan sols us demano que el vostre comportament sigui digne de l’Evangeli del Crist”.

                                               Aquesta insinuada, però ben real comunió en el Crist. Aquest en és una preposició inclusiva, que ens té per dins. L’amor de Déu ens embolcalla per dins! De sempre que m’ha robat el cor aquesta inefable preposició! La de perspectives noves que se’ns obren al Brocal del teu Pou. Ai, em revenen dolls d’aigua de la vida. Jesús a la Samaritana. Coincidències de fons entre el Mestre en singular i els apòstols Pau i Joan: “Si sabessis el do de Déu...”

                                               Com queda de brodat i recamat l’himne cristològic: “Tingueu els mateixos sentiments del Crist. “s’abaixà, deixant de banda el fet de ser Déu, es va fer no res. Oh, misteri de l’Encarnació, que em té ben bé trastocat... Obedient

(=obsequiós amb el Pare) fins a acceptar una mort, que només es donava a bandolers i esclaus, i la seva glorificació final en i pel Pare... Com barreges el que tu sents pel Crist amb allò que voldries que fos la manera de viure nosaltres que ens vols “unànimes (=una sola ànima) i ben avinguts!”

                                               Quina sensació de benestar, de trobar-s’hi bé en tu per amic i sobretot en Crist. “No us inquieteu per res”. Aquests dies corre la brama de “no  tingueu por!” Pau, ho tradueixo per serenor, serenitat, domini de la situació. Res més que el que digué Jesús al Sermó de la Muntanya: “No us preocupeu pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps” I hi afegeixes: “Acudiu a la pregària i a la súplica en tota ocasió”. “I  presenteu a Déu les vostres  peticions amb acció de gràcies. I la pau de Déu que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”. Quin descans que sento, amic Pau! Ho dius “des de la presó”, situació que tu saps viure-la en plena lluita evangèlica. Ets ben bé apòstol i profeta. I ho ets vivint, més que parlant. Ser cristià suposa tenir un cor entendrit i alhora obert a la discreta però tenaç utopia del Regne.

                                               Saps que et dic: que m’ets un company, ardit en la lluita vers una cabal “humanització”, ser -en desig explícit- allò que en dius l’home nou, fet i pastat a imatge i semblança del Crist. Corro darrere teu cap a la meta. Decidit, tenaç. M’omple el cor sentir que ens dius: “Interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, net, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d’elogi”. Deixa’m respirar fondo... Quina ètica que gastes, amic meu! Frena una mica que no et podem seguir. I encara hi afegeixes, sentenciós: “Els qui volem ser perfectes, (ai, Déu meu, ara ens hi involucra en aquest plural!), hem de tenir aquests sentiments! I si algú de vosaltres veu les coses d’una altra manera, Déu ja li revelarà això que us dic. Sobretot, visquem d’acord amb allò que ja hem aconseguit. Renoi, com hi vas, Pau a la carrera! Acabo avergonyit, però serè. Acabo com tu ho fas, Pau, a la teva carta; però abans deixa’ns dir-te:  Et tenim com a pare, mestre, entrenador, “coaching” en diuen avui, vés per on.  “I la gràcia de Jesucrist, el Senyor, sigui amb el vostre (el teu) esperit”, que és l’Esperit Sant. Una abraçada, què menys! Teu (i vostres perquè som “colla” els que ja hem entrat en el goig de fer lectio divina amb la Paraula en viu). Josep Maria i companys.

                                                A tots els que us hi heu sumat, deixeu-me felicitar-vos. Aquest és el camí costerut però el que respon als desigs de Pau. Lloat sia Déu, el Déu de Jesús, de Pau i de Francesc. Gràcies a tots. Primer al Déu de Jesús: Passió de Déu per cadascú de nosaltres. I passió de Pau i de Francesc per Jesucrist, el Senyor. I nosaltres, què?
Sabadell, 15 d'octubre del 2017

Homilia del diumenge 08/10/2017 del P. Josep Mª Balcells

PAU,  UN  APASSIONAT  PER  JESUCRIST

                                               Ja ho advertia en aquests darrers diumenges que em –i us- proposava de seguir, del més a prop possible, el descabdellament de l’epístola als filipencs que la litúrgia ens ha estat regalant en aquests quatre diumenges seguits, i que volem seguir-los amb sentit de “novetat” i de compromís espirituals. Com sigui que, llegida a poc a poc, és com un regal espiritual que Pau ens fa; i com que, d’altra part, no és gens llarga, l’aniria glossant tret a tret, bo i invitant-vos a llegir-la també vosaltres, tota sencera. Crec que se’ns farà una gràcia de  Déu, si l’anem llegint directament des del llibre de la Bíblia, mirant de fer un assaig d’una experiència espiritual de molta volada, si és que, fent-ho, a més ara prenguéssim el repte d’introduir-ho com una nova habitud, fent bona la insistència de l’Església d’una introducció sistemàtica de la Lectio divina en les “pràctiques” normals i, a ser possible, diàriament. Heu vist la meva insistència en fer ús del Llibret Paraula i Vida. Per als de més empenta espiritual de La Missa de cada dia. Crec que estem en un bon moment de gràcia  a nivell dels que se senten amb ànims de fer una renovació en les “pràctiques” diàries del bon creient d’avui dia. Fixeu-vos que no tinc de moment paraules diferents de les “usuals” per anomenar “allò” que fem diàriament, com a expressió de la nostra fe. Fins i tot haurem d’arribar al canvi del llenguatge a l’ús. De moment ja ens entenem. El nom aquí no fa la cosa, certament. Dia sense pregar, sense agrair el do de la vida i el de la fe, l’hem de tenir com un dia alienat, buit de sentit, sobretot en els que fa gairebé tants anys de vida com en fa de fe! La fidelitat a honorar ambdues –vida i fe- ens porta a ser creatius en la manera d’expressar-les, totes dues. Comenceu a fer-ne l’assaig els que no en teniu ja el costum. Els que ja aneu més avançats, en podríeu parlar discretíssimament amb aquells que creieu que els pot anar bé saber dels profits espirituals que se’n deriven. Feliços vosaltres! Ens hem de treure les pors de que es puguin pensar els altres qui sap què... Avui, fer-ho amb màxima discreció és una contribució important a l’evangelització. I està a l’abast de tothom!

                                               Mireu que el valor amagat de les paraules és un fenomen cert. A mesura que un va llegint i desentranyant –quina paraula més íntima que m’ha sortit!- el sentit del que llegim, tota aquesta riquesa es bolca en les noves paraules que ens van sortint. Això té de bo una lectura feta pausadament: les paraules es tornen vives i irradien. Això invita a noves lectures, a tornar endarrere, senyal de que la primera ha estat positiva. Les paraules tenen sentiments que un descobreix a base de rumiar-les. És molt important la sintonia basal amb qui les escriu. Aleshores esdevenen simfonies. Totes lliguen i fan melodia que la “sentim” en el concert com a unitat. Això es veu en Pau i en aquesta carta d’una manera molt sensible. Ja només dir carta, hem de suscitar en nosaltres el goig de saber que ara, llegida en les nostres circumstàncies vitals actuals, es torna viva i dirigida a nosaltres. Això la fa més propera, més íntima, més personal. No és una argúcia, no, això. Pel fet de ser Paraula de Déu ja pren aquesta connotació. I a més a més, en ser llegida litúrgicament, on ens és sempre proclamada. L’actualització del dir i del fer és una característica pròpia de la litúrgia. “Revivim” en ella els misteris de la nostra fe. Ens fa protagonistes, actors (en el sentit etimològic: que actuem i s’actua en nosaltres).  Sentir-ho és gràcia, indiscutiblement. Ens amarem de Paraula divina i de Comunió (en el sentit d’unió amb Crist, que dóna en present acció de gràcies per l’Encarnació, la Resurrecció total, pel Cos místic que compartim amb Ell i amb els germans...).

                                               Deixeu-me acompanyar-vos aquesta vegada només:

            -La carta és com un comentari, avant la lettre, de “La joia de l’Evangeli”. El goig i la joia n’és una actitud sensible o una invitació a gaudir-les, referides recurrentment. També l’empenta motivacional a seguir evangelitzant per damunt de les proves i en la lluita.

            - La lectura directa de la Bíblia suposa rebre una il·luminació per anar a més a fons en la comprensió dels passatges, quan són llegits amb “intel·ligència espiritual” (cf. Llibre homònim d’en Torralba.) No oblideu que Pau en diu revelació personal.

            - Us serà de bon ajut seguir les notes a peu de pàgina, això per als avantatjats. Ajuda molt per fer-ne una Lectio divina. Són ressons que t’ajuden a descobrir la melodia. Una paraula repetida senyal d’importància, d’insistència.

            - La citació de Timoteu, que la carta el fa coescribent en esperit, no li treu intimitat. Ja veureu que surt citat i encomiàsticament, amb afecte de pare a fill.

            - Els encapçalaments de les cartes de Pau solen ser molt afectuoses. Aquest ho és particularment. El record dels destinataris és barrejat amb l’enyorança. No és retòric, sinó verament sentit. La lloança que hi fa és, perquè han ajuntat evangelització pròpia amb la que ells exerceixen amb els altres. La fe, expressada, contagia.

            - La fe és una “obra”, com un gesta de Déu permanent (no un acte, sinó una actitud)  Qui l’ha iniciat, Déu, la portarà a bon terme progressivament. Garantia d’un final feliç.

            - Noteu les expressions d’afecte: “Us porta al cor”, “us enyoro”; “us estimo perquè és Jesús per qui sou estimats”. Un amor resposta a amor. “Goig i corona meva”.

            - Demana per a ells augment de fe (més clarividència) és a dir un amor més ple.

            - Dóna gràcies per la fe que els sosté en el “combat” d’anar obrint pas a la vivència de l’evangelització. Pau se’n sent promotor: ho viu així i demana que els seus deixebles ho visquin també d’aquesta faisó.

            - Que sàpiguen discernir entre els que es prediquen a ells mateixos, preposant llurs interessos als de l’Evangeli. Cita a Timoteu i a Epafrodit que s’han jugat la vida per l’Evangeli, amb ells, els filipencs, i en ple seguici de Pau evangelitzador.

            - Pau s’alegra perquè en darrera instància el que val i lloa és que en definitiva  Jesucrist sigui anunciat.

            - La confiança té bones arrels en Pau. L’ajuda a esperar que ara com sempre el Crist s’hagi glorificat en el seu cos. Parla com a presoner.

            - El mòbil exclusiu en ell, Pau, està posat en Crist. “El seu viure és exclusivament el Crist”.

            - “Tan sols us demano que el vostre comportament sigui digne de l’Evangeli del Crist".

            - És conceptuat com a gràcia, tant en ell com en els seus deixebles, el sofrir i el patir per Jesucrist.

            - Que s’estimin, que tinguin els mateixos sentiments els uns envers els altres, que visquin unànimes (=una mateixa ànima) i ben avinguts.

            - Que tingui els mateixos sentiments que tingué Jesús en tota la seva vida (l’himne cristològic impressionant!) Anorreat, sabent-se humà del tot, immolant-se primer i essent glorificat després pel Pare.

            - L’expressió kenosi (anorreament) amaga tots els misteris divins i humans de l’Encarnació. Himne litúrgic usat segons sembla per les primeres litúrgies. Hi ha altres himnes a Jesucrist: A Ef 1, 5-14 i també a Col 1, 5-20.

           

            - Vosaltres resplendiu en el món com a estrelles en el cel, perquè manteniu amb fermesa la Paraula de la Vida.

            - Pau es lliura com a sacrifici que ofereix la vostra fe. Participants de l’entrega de Pau com a presoner i si mort, si s’escau, posada a mans dels filipencs.

            - Lloança afectuosíssima a Timoteu, posat al servei de l’Evangeli. Li escriurà dues cartes. També cita a Epafrodit a qui els hi reenvia; li havia portat ajut dinerari. Molt d’agrair...

            -Fa insòlitament l’elogi seu, Pau, com a jueu i per als seus connacionals, i els demana que també l’imitin a ell, com ho ha fet abans, i en un sentit incomparablement més gran i ple, de Jesucrist: Humilitat, “humanar-se”, pobresa, deixar de banda la seva divinitat. Capteniment com a misteri dels misteris.

            -  Tot el que té, com a persona sobretot, ho considera una pèrdua -escòria arriba a dia- en comparació amb el guany que suposa l’estar i viure unit a Crist, reconegut com a únic Salvador.

            - Unit als sofriments de Crist i esperant gaudir de la mateixa resurrecció.

            - Pau es presenta com un corredor de fons en plena cursa. Com exemple a seguir.

            - Espera. Paraula paulina, per excel·lència: quan arribi el “nostre moment”, Ell transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu Cos gloriós.

            - Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents!

            - Ara arriba el text d’avui. Cal anar paraula per paraula: “No us inquieteu per res”. (Consonància amb el capítol 6, versets 25- 34 de Mateu). “Acudiu a la pregària en tota ocasió”. “Feu peticions i accions de gràcies”. “Viviu la pau de Déu que ho sobrepassa tot i us guardarà pensament i cor”.

            - Mireu quina ètica promou!: “interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, pur, amable, lloable, virtuós i digne d’elogi”. Una meravella!

            - Nova referència al seu exemple: el que heu après, rebut, vist i sentit de mi. Tota la persona transfigurada per la fe, l’esperança i un amor “apassionat” per Jesucrist.

            - I un primer final, usual en les seves cartes: I el Déu de la pau serà en vosaltres.

                                               ...I encara continuarà diumenge vinent, per a arrodonir aquest impressionant cant a la vida de la fe, en el sentit “transfiguratiu”, compartint els dos exemples excepcionals: Crist en vida, mort, resurrecció i lliurat per gràcia a tothom, i Pau el nostre mestre i pare en la fe. “Passió apassionada de Crist per a tota persona i més encara, si és creient, i apassionat capteniment de Pau per Crist a exemple per els que són destinataris de la seva epístola: els filipencs i nosaltres, els seus lectors actuals.

Diumenge, XXVII de durant l’any, 8 d’octubre del 2017.  Sabadell