Homilia del Corpus, 02/06/2013

FEU  AIXÒ,  QUE  ÉS  EL  MEU  MEMORIAL

                                   Quatre són els documents principals del Concili anomenats constitucions per què estan a la base de tots els altres: El document sobre l’Església; sobre la sagrada litúrgia; sobre la revelació divina (la Paraula de Déu); sobre l’Església en el  món d’avui. Avui us voldria presentar esquemàticament els punts més sobresortints del de la litúrgia i més en concret sobre l’Eucaristia.

                                   “L’obra de la salvació continuada per l’Església s’acompleix en la litúrgia: Igual com el Crist fou enviat  pel Pare, també Ell envià els apòstols, plens de l’Esperit Sant, no solament a predicar l’evangeli a tota criatura i anunciar que el Fill de Déu, per la seva mort i resurrecció, ens havia alliberat del poder satànic i de la mort i ens havia transportat al Regne del Pare, sinó també a realitzar l’obra de salvació que anunciaven, pel Sacrifici i els Sagraments, entorn dels quals gira tota la vida litúrgica. Així els homes són empeltats en el misteri pasqual del Crist pel baptisme, morts amb Ell, sepultats amb Ell, ressuscitats amb Ell; reben l’esperit de fills adoptius, pel qual clamen: Abbà, Pare. Semblantment, sempre que mengen el sopar del Senyor, anuncien la seva mort fins que Ell vingui... Des de Pentecostès l’Església mai no ha parat de reunir-se per celebrar el misteri pasqual; llegint el que es referia a Ell en totes les escriptures, celebrant l’Eucaristia, en la qual es fa present la victòria i el  triomf de la seva mort, i donant alhora gràcies a Déu pel seu do inefable en el Crist Jesús a lloança de la seva glòria, per la virtut de l’Esperit Sant.

                                   Per a realitzar una obra tan gran, Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques. És present en el sacrifici de la Missa, tant en la persona del ministre, essent ell mateix el qui es va oferir a la creu, que ara s’ofereix  per ministeri dels sacerdots, com sobretot sota les espècies eucarístiques. És present  per la seva potència en el sagraments, de manera que quan algú bateja, el Crist mateix bateja. És present en la seva paraula, ja que quan a l’Església  es llegeixen les Sagrades Escriptures, és Ell mateix qui parla. Per últim, és present quan l’Església suplica i salmeja, Ell que prometé: “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc JO enmig d’ells”.

                                   De fet, en aquesta obra tan gran, amb la qual Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu i per Ell dóna culte al Pare Etern.

                                   Amb raó, doncs, la litúrgia és considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en la qual, per mitjà de signes sensibles, se  santifica i es causa de santificació de l’home d’acord amb la naturalesa de cada un, i tot el Cos místic de Jesucrist, o sigui el Cap i els membres, exerceixen el culte públic íntegrament.

                                   La sagrada litúrgia no exhaureix pas tot l’activitat de l’Església; ja que és necessari que els homes siguin cridats a la fe i a la conversió abans que puguin entrar en la litúrgia. La litúrgia, amb tot, és el cimal qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici, i mengin del sopar del senyor. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot de l’Eucaristia com de la font i, obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu, com a fi, totes les altres obres de l’Església. Els fidels hi han de participar de manera conscient, activa i fructuosa... La litúrgia és, en efecte, la font primària i necessària, d’on els fidels treuen un esperit veritablement cristià.

                                   La importància de la Sagrada Escriptura en la celebració litúrgica és cabdal. Les lectures que es llegeixen , i que són explicades en l’homilia, i els salms; les pregàries, les oracions i els himnes litúrgics estan amarats de la seva inspiració i atmosfera, i les accions i signes reben d’ella el significat. D’aquí que, per procurar la renovació, el progrés i l’adaptació de la sagrada litúrgia, cal fomentar aquell afecte suau i viu de la Sagrada Escriptura. Les accions litúrgiques són sempre de naturalesa pública i social. Encara que la sagrada litúrgia sigui, principalment, el culte de la Majestat divina, també enclou una gran instrucció per al poble fidel. Ja que, en la litúrgia, Déu parla al seu Poble; el Crist anuncia encara l’evangeli. I el Poble respon a Déu amb el cant i l’oració. Més encara, les pregàries dirigides a Déu pel sacerdot són fetes en nom de tot el Poble sant i de tots els assistents. Quan l’Església prega, canta o fa qualsevol acció, la fe dels fidels és alimentada, i les seves ànimes s’eleven cap a Déu per oferir-li un homenatge espiritual i rebre, amb més abundància, la seva gràcia.

                                   El nostre Salvador, a l’últim sopar, la nit en què era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la Creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un MEMORIAL de la seva mort i resurrecció; sagrament d’unitat, lligam de caritat, convit  pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura. Participació dels fidels: l’Església, doncs, intenta, amb cura sol·lícita, que els cristians no assisteixin a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó que, entenent-lo bé a través dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per mans del sacerdot sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes, per la mediació del Crist en la unitat amb  Déu i entre ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots.

                                   Procurin els pastors d’ànimes que les hores principals, sobretot les vespres, siguin celebrades en comú a l’església els diumenges i festes més solemnes. Es recomana que els laics i tot  resin l’Ofici diví amb els sacerdots, o bé reunits  ells amb ells, i fins i tot en particular.

                                   La tradició musical de tota l’Església constitueix un tresor de preu inestimable, excel·lint per damunt d’altres expressions  de l’art, sobretot perquè el cant sagrat, unit a les paraules, constitueix una part necessària o integral  de la litúrgia solemne. Recorda que la veu ha de concordar amb el que és diu, que són sempre oracions

                                   Perquè la taula de la paraula de Déu sigui parada amb més abundància a favor dels fidels, s’han d’obrir molt més els tresors bíblics, de manera que, en un espai d’anys determinat, s’hagin llegit al poble les parts més importants de la Sagrada Escriptura. Per això, s’ha de fomentar en teoria i en la pràctica, entre els fidels i la clerecia, la vida litúrgica de la parròquia; i cal esforçar-se perquè floreixi el sentit de comunitat parroquial, sobretot en la celebració comunitària de la missa dominical.   (Tot extret del document sobre la Sagrada Litúrgica)

            ANUNCIEM la vostra mort,

                        CONFESSEM la vostra resurrecció,

                                   ESPEREM el vostre retorn, Senyor Jesús.

Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, diumenge 2 de juny del 2013   Barcelona

Homilia del diumenge 26/05/2013 del P.Josep Mª Balcells

VISCA  LA  UTOPIA  REALITZADA

                                   Després de tancar el cicle pasqual amb la Pentecosta s’hi van afegint – perdoneu l’expressió- com el “guarniment” que és com anar veient el diamant des de perspectives o facetes diverses, noves o globals que són subratllats o si voleu la quinta essència del que anem celebrant durant tot l’any  litúrgic. I d’aquestes festes la primera és el misteri  que només podem celebrar els que estem ficats i ben ficats, és a dir “veient” les coses des de dins. És la festivitat més important i per tant més “misteriosa”, en el sentit eclesial del terme. Em refereixo a la SANTÍSSIMA TRINITAT. És l’eclosió, el súmmum d’un desig molt humà, profundament humà: que tot participi d’una unitat diversificada. Que formin un conjunt orgànic, harmònic, simfònic: Que ens sentim pròxims els  uns dels altres. Que anem fent camí delerosos d’anar a les antípodes del caos. Que l’univers es torni cosmos. Que l’ètica se’ns torni estètica. Que el viure de tothom sigui una pujada on convergeixin tots els camins, que les deficiències donin pas a les eficiències, que tots fem colles de companys  de les nostres ascensions, que de veritat ens “acompanyem” en el sentit més pregó que existeixi; que qui sap, que ensenyi a qui  no en sap; que ens sapiguem escoltar amb atencions, sabent que sempre que puguin parlar amb intimitat es descobrirà sabent més d’ell mateix en dir-nos el que vulgui i necessiti; que sapiguem aprendre de tothom; que no tinguem enveja ni gelosies, perquè l’altre sóc jo mateix i el tinc per mi mateix i el sé guardar, sostenir, alleugerir-lo; que miri més els altres que a mi mateix; que la comunió (el seu aprenentatge) sigui la nostra escola, la nostra família i els nostres amics. Que “gastem” empaties a dojo, que ens complementem sense necessitat de que ens ho demanin; que no fem distinció ni distincions;que tots ens mereixin un tracte dignitós,  amable, volgudament present, proper i afectuós... Encara em podria allargar molt més pels camins de la utopia. No parlo d’un de nosaltres ni provable, ni possible; parlo de la Santíssima Trinitat en traducció humana que és la meva. ¿És pot somniar? Potser diria que hauríem de somniar més sovint. Sabent però que els somnis són somnis, però que hi ha gent noble i arriscada que va fent el seu brodat al somni, poc a poc, però amb ganes  de veritat...

                                   ¿Com penses que és Déu “u i tri”?; ¿què i com és aquesta família celestial?  Jo no hi trobo dificultats, perquè ni raono ni especulo. Sé que és absolutament inútil, però, però només em vull imaginar-somniar el que podríem anar essent, si tots féssim el propi camí amb el lema viscut de Teilhard: “Tot el que puja convergeix”.

                                   Amb l’evangeli , Pau i Joan a la primera carta ja en tinc ben bé prou per estimar –mira el que dic: estimar- la Santíssima Trinitat. No em fa res l’aparent incongruència de tres en un. Misteris semblants a mig coure en tenim a la vista: la parella: dos en un; la família: molts en un; l’amistat: molts o pocs tots ells en un. La vida té misteris que s’assemblen a la Santíssima Trinitat. Estem pastats a imatge i semblança de Déu. La cosa va més enllà del que diem: som intel·ligents, tenim consciència, tenim voluntat i memòria. Què ens fa semblants a Déu? Aquí hi ha un misteri que hauríem d’esbrinar, perquè amb l’evangeli a la mà n’hi ha per molt més del que ens digueren allà temps... Els madurs en  la  fe, aquests sí que se saben creats a imatge i semblança de Déu u i tri. Oh, ells són sants! TOTS estem cridats a la pròpia santedat. Uns i diferents, però sobretot uns

                                   Com que mirem més cap enfora, com que no ens han ensenyat a admirar, per dir-ne una; com que no tenim gota d’humilitat tot ens creiem que  tot va matemàticament (1 + 1 + 1 = 3)  com una roda; com que no tenim molt desenvolupat el sentit d’identificació amb l’altre (sigui estrella, arbre, persona, animaló, qualsevol cosa); com que no sabem el què són les llicències poètiques; com que no sabem les dioptries que gastem, pensant que els altres són encara més curts de vista...

                                   Mireu, visca la poesia, el sentit poètic, el simbolisme, les semblances, o sinó ja  s’han acabat les metàfores. Visca l’encisament; visca la grandesa de la petitesa; visca l’actitud d’apagar focs, atenció a que no siguin focs de campament o bé la calidesa de l’escalfa-panxes... Convivim amb altres móns, cadascú el percep segons capacitats o dons i carismes. Allò tan tòpic del cristal com que se mira... Manca tota una campanya d’oftalmòlegs i d’òptics. Cal viure el  món molt, molt endins. Us asseguro que hi ha misteri. Misteri de misteris. Allò d’agafar un cirera i en segueixen un grapat. Us asseguro que si estires una mica et trobaràs amb grans sorpreses... Paraula.

                                   Sí, ja ho sé que m’he begut l’enteniment, que podria passar per un petit Quixotet de res, de poca volada. Visca els que estan mig bojos, només mig, mentre l’altra meitat tingui  la subtilesa de saber que estic mig tarumba i que he de compensar. Que tinc prou seny per entendre que puc tenir cops de rauxa i que a voltes el millor és que la rauxa es torni seny, a no ser que es pugui ser les dues coses alhora.

                                   El dia que acabem amb les petites utopies que la vida i els somnis que ens permeten de tenir, deixaré de creure  i d’estimar i d’admirar la Santíssima Trinitat: Tres en un, un en tres, molts en un i que “Pare que siguin u com nosaltres som u” Tots de família, de la mateixa pasta... ¡divina, ep; a no oblidar-ho!

                                   Ho he dit moltes vegades: a mi que em deixin els capítols 13  - 17 de Joan i després la vida i  l’espiritualitat trinitària, que és la del Vaticà II. L’evangeli és trinitat, quan puges tres graonets de res en l’escala de la vida et trobes indefectiblement a la Santíssima Trinitat que t’està esperant amb els braços oberts, i vinga abraçades i més i més... “On regna l’amor allí hi ha Déu”; allí on hi ha Déu allí hi ha AMOR.

                                   Cada any m’ha afecciono a una de les Tres Persones, sabent que tot queda en la intimitat de la Trinitat. Aquest any m’està tocant el torn de l’Esperit Sant que omple l’univers. Déu en tot i tots en Déu. Un Déu que no ompli és un pobre deuet. Déu ens en ben reguardi de déus menors que no serveixen per a res. ...I ara s’estan aixecant pancartes de tot déu i volen que els fem cas. Ai, publicitat. Déu és  lliure i fa lliures. Només n’hi ha un que és tres: En el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant... “A lloança de la seva glòria”.

                                   L’he de posar, tossut que sóc, encara que de mides per ara ens vagin balderes i de molt: esperem que vingui dia que trobem deliciosa aquesta elevació d’aquesta noieta que va entrar de ple en el si del Déu u i tri. Benaurada ella...

                                                Elisabet de la Trinitat (1880 -1906)

    “Déu meu, Trinitat que adoro, ajudeu-me a oblidar-me del tot, per establir-me en vós, immòbil i pacífica, com si la meva ànima ja estigués a l’eternitat; que res no pugui pertorbar la meva pau, ni fer-me sortir de vós, el meu  Immutable, sinó que cada minut em porti més lluny en la profunditat del vostre misteri!

    Pacifiqueu la meva ànima, feu-me el vostre cel, la vostra residència estimada i el lloc del vostre repòs; que no us deixi mai sol, sinó que jo hi sigui ben sencera, desvetllada, en la meva fe, tota adorant, tota lliurada a la vostra acció creadora.

    Oh Crist meu estimat, crucificat per amor, voldria ser una esposa per al vostre cor, voldria cobrir-vos de glòria, voldria estimar-vos fins a morir-ne!... Però sento la meva impotència i us demano de revestir-me de vós mateix, d’identificar la meva ànima a tots els moviments de la vostra, de submergir-me, d’envair-me, de posar-vos en lloc meu, a fi que la meva vida no sigui sinó una expansió de la vostra vida. Veniu a mi com a adorador, com a reparador i com a salvador.

    Oh Verb etern, Paraula del meu Déu, vull passar tota la vida escoltant-vos; vull deixar-me ensenyar  per aprendre-ho tot de vós; després a través de totes les nits, tots els buits, totes les impotències, vull tenir-vos sempre al davant i restar sota la vostra gran llum. Oh estel meu estimat, seduïu-me perquè no pugui sortir més del vostre esclat.

     Oh Foc consumidor, Esperit d’amor, veniu a mi perquè en la meva ànima s’esdevingui com una encarnació del Verb; que jo li sigui una humanitat suplementària, en la qual renovi tot el seu misteri.

     I vós, oh Pare, inclineu-vos vers la vostra pobra petita criatura, cobriu-la de la vostra ombra i vegeu-hi només el vostre Estimat en el qual heu posat totes les vostres complaences.

     Oh els meus “Tres”, el meu Tot, la meva felicitat, Solitud infinita. Immensitat on em perdo, em lliuro a Vós com una presa, sepulteu-vos en mi perquè jo em sepulti en Vós, tot esperant d’anar a contemplar en la vostra llum l’abisme de les vostres grandeses”.

 No ens espantem de la grandesa de certes ànimes i de les gosadies que es permeten amb un Déu amic, experimentat, viscut en exclusiva, això són les i els contemplatius. Tots ho hauríem de ser una mica cada dia. Uns minuts d’intimitat amb Déu. Tirar cap endins.

Diumenge de la Santíssima Trinitat, 26 de maig de 2013

Homilia del diumenge 19/05/2013 del P. Josep Mª Balcells

                                   PENTECOSTA, AI, PENTECOSTA…

                                   Les arrels de moltes de les festes litúrgiques solen tenir entre nosaltres o una transformació d’una festa pagana o també naturalment un esdeveniment celebratiu de l’Antic Testament. D’acord amb la significació literal Pentecosta, vol dir cinquanta dies de la Pasqua jueva i era una de les tres més importants festes jueves. Inicialment era festa agrària: l’ofrena de la collita en acció de gràcies; més endavant commemoració de l’Aliança que se solia fer recordant la del desert; finalment en temps cristians era i és la vinguda de l’Esperit Sant promès que donarà lloc a l’Església en plena efervescència, posant de relleu la novetat de l’Aliança Nova inaugurada per Jesús, el Crist. Ara com podem llegir en la narració de l’esdeveniment tot va acompanyat externament de vent i foc. És la contraposició de Babel: allí confusió, aquí tothom entén el que prediquen en la seva pròpia llengua. És l’Esperit Sant que parla al cor i fa servir més que paraules els afectes i els sentiments més pregons de cada persona. És un preludi de l’entesa que s’ha d’anar produint i intensificant a mesura que ens deixem guiar per l’Esperit que és la gran font de la unitat desitjada i cercada...

                                                                                                           

                                Llegim en el document del Concili:”L’activitat missionera de l’Església”: “A través de totes les èpoques és l’Esperit Sant que “unifica tota l’Església en la comunió i el ministeri, que l’enriqueix amb diversos dons jeràrquics i carismàtics, vivificant, com si en fos l’ànima, les institucions eclesiàstiques i insinuant en el cor dels fidels aquell mateix esperit missioner que havia impulsat Crist en persona. De vegades fins i tot prevé visiblement l’acció apostòlica i mai no deixa d’acompanyar-la i de dirigir-la de diverses maneres” O bé aquest: “La missió de l’Església es realitza mitjançant l’operació per la qual, tot obeint les ordres de Crist i moguda per la gràcia de l’Esperit Sant i la caritat, esdevé un  acte plenament present a tots els homes i a tots els pobles per portar-los, per l’exemple de la seva vida, la predicació, els sagraments i els altres mitjans de gràcia, a la fe, a la llibertat i a la pau de Crist, de manera que els sigui obert un camí lliure i segur per participar del misteri de Crist”.

                                   Recordem aquella expressió de Moisés al recel del seu ajudant, Josué, perquè el ancians que no s’havien aplegat juntament amb els altres on havien de rebre col·lectivament l’esperit de profecia. I va dir com a desig o bé com a profecia per a un dia llunyà: “Tant de bo que tothom profetitzés i visqués l’exaltació que promou l’Esperit”.

                                   Fou una teofania o manifestació que va ungir una gran multitud, donant acompliment a la profecia de Joel que diu: “En els últims dies l’Esperit serà donat a tothom”. Operatiu ja des del baptisme. És el coronament de l’obra de Jesús i el començament de la missió eclesial, oberta a tots els pobles i persones. L’enumeració que en fa Lluc vol significar pobles dels quatre punts de l’horitzó. Tothom s’ha de sentir missioner. Que què s’ha de fer? Viure, viure  intensament l’Esperit  i la força que us infondrà i donar testimoni i parlar de la transformació pròpia experimentada i dita amb efusivitat, “encomanar-ho” en el sentit de contagi, que és com  funcionem tots plegats.

                                   Tota la vida d’un creient és una vida ungida per la fe, l’esperança i l’amor que van “transubstanciant” tot el que toquen. És l’hora de l’Església i l’Església som nosaltres, poble de Déu, que diu el Concili.

                                   I ja és hora de que sapiguem fer una abstracció i no ens entrebanquem una i altra vegada en “l’institucionalisme eclesiàstic”. Quantes vegades ens ha servit d’aturador i d’excusa... Si els bisbes... Si el rector...

                                   Cal aprendre a volar i a volar com més alt  millor. Des de més amunt les menudeses ni es veuen i els llocs alterosos no semblen ni tan alts ni infranquejables... (No sé per què se’m ressuscita la imatge de Joan Salvador Gavina...)

                                   És ben bé l’hora de prendre el document conciliar sobre el misteri de l’Església i detenir-nos pensant i repensant què vol dir misteri i encara més la definició que el concili fa de misteri aplicat a l’Església.

                                   Ja heu vist que darrerament no deixo mai d’incloure paràgrafs del Concili per despertar la “gana conciliar”; el que no vàrem fer potser ara fa dècades ho podríem suplir ara. Us poso el començament del document sobre l’Església que gairebé és un compendi de tot el que després anirà explicitant en altres documents; no ho dic per eximir-nos-en. Llegir és fatigós si volem llegir coses que diguin, no “que només passsin”. Ja ens entenem...

                                   “Per tal com el Crist és la llum de les nacions, aquest sagrat Concili, reunit sota l’acció de l’Esperit Sant, desitja vehementment il·luminar  tots els homes amb la seva claror, que resplendeix sobre la faç de l’Església, anunciant l’evangeli a tota criatura. I com que l’Església és en el Crist com un sagrament o signe i un instrument de la íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà, insistint en l’ensenyament dels Concilis anteriors, vol declarar amb més exactitud als seus fidels  i a tot el món la seva naturalesa i la seva missió universal. Les condicions del temps actual encara fan més urgent aquest deure de l’Església, a fi que tots els homes units avui més estretament amb tota mena de relacions socials, tècniques i culturals, aconsegueixin també la plena unitat en el Crist”.

                                   Ja heu pogut veure que darrerament no deixo gairebé mai d’incloure alguns paràgrafs del Concili per despertar la “Gana conciliar” (!) i perquè acabo de saber, de bona font, d’un historiador de l’Església a qui li van preguntar quan comencen  a fer “forat” les orientacions i els nous enfocaments d’un Concili i va respondre sense dubtar-ne ni un segon: Uns cinquanta més o menys després de la seva  realització... Mira, cabalment, ara any per any, es dóna aquesta coincidència: del 63 al 2013 hi van la cinquantena. Mans a l’obra, doncs!

                                   Primer llegir els quatre documents-base, que en diuen per diferenciar-los dels altres, constitucions: 1.- Sobre l’Església. 2.- Sobre l’Església en el món d’avui. 3.- Sobre la  litúrgia i 4.- Sobre la Paraula de Déu.

                                   Això aniria bé poder-ho fer en  un diàleg obert, després de passar pausadament per el pensament i el cor de cadascú. Feu-vos preguntes, feu-vos admiracions, feu-vos comentaris suscitats per la lectura reposada. No oblideu que aquests documents tenen un to propi que a vegades els allunya. No hi estem massa habituats al llenguatge eclesiàstic. Penseu que cada paraula ha passat per la mola de la crítica dels pares conciliars i que està pensada i sospesada amb exactitud: és aquesta i no pot ser una altra.

                                   Estem a l’any de la fe i n’hauríem de fer alguna amb creativitat. El diumenge 26 que és el dia de la Sma. Trinitat el Cardenal ens cita a la Sagrada Família per fer una confessió de fe especial. Nosaltres a la Parròquia també podríem pensar en fer també quelcom d’especial.

                                   Jo us proposaria que cadascú fes el seu propi Credo. És qüestió de concentrar allò que de la nostra fe en aquests moments ens mou més. Això no vol dir que el que no hi constés no ho trobem vàlid, vol dir que ara com ara tenim afirmacions que ens són vida. El Papa Pau VI en acabar el Concili va fer-ne un diria que exhaustiu. És bo que el conegueu. Se’n diu el Credo del Poble de Déu.

  “Sóc home d’esperança perquè crec que Déu és nou cada mati

  Perquè crec que crea el món en aquest mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores.

  Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposats a esperar l’inesperat de Déu.

  Els camins de la Providència són tot normalment sorprenents.

  No som presoners del determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs.

  Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant.

  Sóc home d’esperança, i no pas per raons humanes ni per optimisme natural. Sinó , simplement, perquè crec que l’Esperit Sant actua a l’Església i en el món, fins i tot allà on el seu nom és ignorat.

  Sóc optimista perquè crec que l’Esperit Sant és sempre l’Esperit creador. Dóna cada matí, a qui el sap acollir, una llibertat tota fresca i una nova provisió de joia i de confiança.

  Jo crec en les sorpreses de l’Esperit Sant.

  El Concili va ser una sorpresa i el Papa Joan també.

  No ens ho esperàvem gens.

  Qui gosaria dir que la imaginació i l’amor de Déu s’han esgotat?

  Esperar és un deure, no un luxe.

  Esperar no és somniar. És el mitjà de transformar un somni en realitat.

  Feliços els qui tenen l’audàcia de somniar i que estan disposats a pagar el preu perquè el seu somni prengui cos en la història dels homes.

                                                                       Cardenal Suenens

Diumenge de Pentecosta, 19 de maig del 2013  Barcelona                                

Homilia de l'Ascensió: 12/05/2013 del P- Josep Mª Balcells

“ÉS  L’HORA  DELS  ADÉUS…

                                   La festa de l’Ascensió ens predisposa imaginativament a un final de convivències o de “sortides” que conjuntament amb la Resurreccció, plat fort d’aquestes setmanes (el cicle pasqual) que hem pogut gaudir i que clausurarem amb la “Profusió” de l’Esperit Sant que ens ha estat promès i difós (tot té nom a casa nostra: Pentecosta). Tot va lligat no tan sols pel contingut (tres grans components, ja ho hem comentat abans: Joan com l’evangelista pasqual, els Fets dels Apòstols, com als inicis de l’Església i l’Apocalipsi últim llibre del NT i també de la història, vista i interpretada des de Déu). Aquí no es pot entrar si no és amb uns ulls de la fe i ben esbatanats...

 l’enviament: Aneu a predicar per tot arreu amb la promesa d’acompanyar-los, corroborant les seves paraules amb fets miraculosos i amb una assistència assegurada en el dia a dia fins a l’acabament del món i de la història, tot concentrat en Jesús que ho ha de recapitular tot i posar-ho finalment en mans del Pare amb la missió una volta totalment acomplerta.

                                  No és tant la narració del “fet”concret de l’Ascensió que trobem no en tots els evangelistes de la mateixa manera, encara que Lluc s’emporta la  palma perquè en parla dues vegades. Al final de l’evangeli i al començament dels Fets dels Apòstols. Mateu i Marc ho centren en

                                   Joan en fa una introducció íntima i, més encara, intimista, en els seus concentrats capítols 13 – 17 inclosos tots dos, i que són la gran font per entrar en la intimitat de Jesús. En el Cenacle poc abans de ser lliurat en mans dels opositors de sempre, temptejant de trobar l’ocasió més propícia per portar-lo a la mort, Jesús s’esplaia i fa un llarg i profund comiat. D’entrada ja demano perdó per potinejar el que per a mi és sublim. Tot és un comentari a la vida íntima de relació de Jesús amb el Pare.

                                   El que anomenem Testament Espiritual de Jesús que fa de pont entre el Pare i tot el grup. Jesús té la traça de fer-los saber no que marxa, sinó que a més els convé que se’n vagi. Farà així de mitjancer entre el Pare i els seus que l’han seguit, escoltat i que han vist com vivia, quins comentaris feia; sí, és veritat, però tan Jesús com els seus deixebles saben que no han entès massa cosa i que es fa necessària la vinguda de l’Esperit Sant que serà qui substancialment farà dues  coses: rememorar, fer-los recordar fets que se’ls podien haver passat per alt i després s’aplicarà a fer-los veure l’abast del missatge que varen rebre. Aleshores començaran a entendre qui era Jesús i quina era la seva missió i podran entrar en la seva intimitat i descobrir-hi una interioritat profunda inaconseguible. No serà un mestre repetidor, sinó un “aprofundidor” de tota una vida que per més propera físicament, se’ls escapava i el “misteri” de Jesús sempre amaga descobertes a fer, que per això mateix és misteri.

                                   Els moments d’aquest comiat són molt rics de sentiments. Angoixa, sensació de pèrdua, d’absència, por de sentir-se sols, incapaços de portar endavant una missió que els venia gran per totes bandes, també l’alegria de saber que l’experiència que han tingut amb el mestre és única i els ha marcat per tota la seva vida. Els demana que s’asserenin. Tots els comiats són torbadors. Sembla aparentment que el perden de vista, que se’ls fa invisible. Però ja els ha donat la solució per seguir veient-lo, tot i no veure’l físicament . Els ulls de la fe fan aquest miracle. Tot queda concentrat en aquest senzill: “Creieu en Déu, creieu també en mi”. No els deixarà orfes, tindran l’assistència necessària. A part de que Jesús  ho presenta com un petit parèntesi. Serà un retirar-se per poc temps i els promet que tornarà  i serà aleshores que aniran  a conviure amb ell amb les estances ja preparades. Tothom a la casa pairal! Amb cabuda inabastable... Déu Pare vol la casa plena a vessar...

                                   On va? Quins camins hi porten? Va al Pare del que n’han sentit parlar i pregar-lo tantes vegades al mateix Jesucrist. I quin camí hi porta? Ell mateix, que n’és el camí. “Ningú no arriba al Pare si no és per mi”. La solució espontània: “Mostra’ns el Pare i ja no ens caldrà res més!” Jesús ha de donar una última lliçó fonamental: “Qui em veu a mi veu el Pare”. S’identifiquen, perquè Jesús ha obrat sempre segons els desigs i la voluntat amorosa del Pare. Quantes coses han d’aprendre i són les de més fondària... Ve el moment de la irrupció de l’Esperit  Sant. Els farà de torsimany, aquesta és la paraula justa, que  vol dir: intèrpret. Ell serà el mestre per arribar a millor entendre el Mestre.

                                   Amb l’Ascensió queda oberta una via de comunicació entre la Trinitat i els deixebles. Coneixerem per experiència que Crist és vivent, gràcies a la vida del Pare i que ens transmet a nosaltres aquesta vida (divina) que circula per tot el Cos Místic. L’amor que un dóna en el tramtram de la vida de cada dia és el gran verificador. Qui m’estima guardarà la meva paraula, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell. Hi ha un transvasament continuat entre el Pare i el Fill. Viuen una comunió perfecta: en el pensar, el dir i el fer. És una relació tota ella de comunió d’amor.

                                   Posa l’exemple de la unió entre  el cep i les sarments. Encertadíssima. Això fa enfortir encara més la relació d’amor i de comunió com si fos la saba. Manteniu-vos en el meu amor. Això és el que vol el Pare. “La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit, essent deixebles d’ell.

                                   Els diu tot allò amb el cor a la  mà, perquè experimentin la “Seva” pròpia joia que vol compartir-la. Els prevén contra la tristesa d’una aparent absència.

                                   Els anomena amics perquè no hi ha cap reticència ni secret entre Jesús i els seus deixebles. Els diu i mostra la comunió. Tots tenen missió: fer el què us vaig ensenyar a fer. I que la missió sigui compartida per l’amor que es tinguin els uns amb als altres, a semblança del que ell els ha tingut.

                                   Ara s’obre al testimoniatge. L’Esperit donarà testimoni d’ell i vosaltres haureu de fer de testimonis.

                                   El Pare és la referència constant. D’Ell va venir , a ell tornarà. Ells creuen que com que ja ho han entès tots es mostren coratjosos, però ell els adverteix que es dispersaran...

                                   Ha arribat l’hora de la glorificació del Fill. Jo prego per ells. Els he guardat, ara guarda-me’ls tu. A ells i als que vindran després i creuran. Que tots siguin u com ho som nosaltres. Que puguin arribar a on jo seré glorificat, amb la glòria que jo tenia abans del món. Els he fet conèixer  el teu nom  i encara els el faré conèixer més encara. I hi posa el segell de l’amor. Que tal com s’estimen Pare i Fill que també s’estimin entre si i amb ell.

                                   Segons sembla van aprendre la lliçó perquè l’evangeli diu que “el van adorar. Després se’n tornaren a Jerusalem, plens d’una gran alegria. I contínuament eren al Temple beneint Déu”.

                                   La lliçó del goig pasqual per la glorificació de Jesús ressuscitat, empès cel amunt, assegut a la dreta del Pare és la culminació d’aquell fruit de l’Esperit Sant que es diu GOIG PASQUAL i que concorda amb l’oració col·lecta*, completat tot per aquesta meravella que és l’himne cristològic de la carta als efesis que no em cansaria de recitar  en nom de tots els que estimo. Avui s’hauria de llegir i meditar tot sencer.

                                   I encara un apunt més: Al prefaci es diu una vegada més: “Ple de la gran joia de la Pasqua d’un cap a l’altre de la terra tot el món exulta i també els àngels i dels arcàngels  i tots els estols celestials canten l’himne de la vostra glòria. Que és el Sant, sant, sant que es canta en la litúrgia celestial.

                                   És un comiat ple de nostàlgia però el mateix temps d’un consol. “El nostre comiat diu a reveure, si a Déu plau, i el cercle refarem i fins i tot potser serà més gran”.

                                   Una clara invitació al GOIG PASQUAL. I que perduri...

                        Diumenge VI de Pasqua, 12 de maig de 2013    Barcelona

*Addenda: Oració col·lecta: “Déu totpoderós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el Cap també el Cos té l’esperança d’arribar-hi”.

Homilia del diumenge 05/05/2013 del P. Josep Mª Balcells

CONCILI  ZERO

                                   Els Fets dels Apòstols ens narren el que jo anomeno concili zero o per altre nom Concili de Jerusalem. Fou en un moment d’alta tensió a l’Església naixent. Es tractava ni més ni menys de si en acceptar a les primeres comunitats cristianes als pagans o era directament pel baptisme o fent-los passar abans per tots els ritus, normes del judaisme, sobretot  de si s’havien de circumcidar primer. Pau i Bernabé ho tenien molt clar: de cap de les maneres. El mateix Pere estava dubtós: ara sí, ara no, depenia de les circumstàncies...

                                   La cosa es va plantejar amb seriositat a Antioquia, una de les primeres comunitats que marcaven pauta en molt aspectes. Recordem que la mateixa denominació de dir-ne cristians als seguidors o deixebles de Jesús va néixer allí. Diu el text d’avui: “Això portà una desavinença i una discussió tan seriosa...” No amaguen les dissensions. Això fins a tal punt que Pau, Bernabé i altres van ser comissionats per anar a aclarir les coses a Jesusalem.

         

                          No sabem res de les discussions. Només ens consta que fixades les conclusions envien una delegació a Antioquia amb una carta on surt aquesta expressió important: “L’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no feia falta passar pel judaisme anticipadament.  La carta la portaven uns elegits pels “apòstols, preveres, amb tota la comunitat reunida”. Sintetitzo, ja ho llegireu a la primera lectura...

                                   El perquè vull ponderar-vos el fet és perquè fou un dels moments més importants de la primera generació de l’Església, encara molt afecta al judaisme i a les seves pràctiques. Si s’hagués optat per l’altra alternativa, el més probable és que l’Església ara no existiria mig fosa en el judaisme o seria una secta del judaisme.

                                   Sant Pau als gàlates es planteja el  problema amb contundència de paraules. Pau defensa la pràctica seva que anava des d’un principi en aquesta línia. La justificació ve no per la Llei sinó per la fe. “es tracta d’una carta duríssima, sense acció de gràcies, ni salutacions finals” S’hi jugava tota la seva proposta d’inserció dels pagans feta directament a partir de la fe en Jesucrist (Puigdollers)

                                   La distinció era prou neta i clara llegint els escrits del NT. El problema és que no estaven escrits encara en aquell moment. Només per pura oralitat es conservaven frases i fets de Jesús. Fou més tard que es varen estructurar i que el cànon dels llibres acceptats varen necessitar més temps. Va ser tot un procés. A finals del segle II ja hi ha establert quins escrits formen part del NT i quins en quedaven exclosos.

                                   Pau el gran apòstols dels gentils va fer i dir amb una llibertat d’esperit tan gran que àdhuc va reptar els dubtosos, entre ells l’acomodatici Pere.

                                   Avui ho tenim tan assumit que ens sobte que s’hagués produït el fet.

                                   Jesús es presenta com un innovador: Heus aquí que faig noves totes les coses. El passat és passat i Crist es presenta com a Mestre fora del normal. “Se us ha dit... jo us dic” Les meves paraules no passaran. Parla amb autoritat, deien.

                                   Avui el tema rebrolla perquè estem en un mercat o un self service on cadascú li sembla que pot escollir i triar el que més li plau. I no ho dic argüint mala fe sinó com que hi ha molta ignorància es barregen les coses i encara més amb la irrupció d’altres religions que fan més agut el problema. Es parla de cristianisme a la carta.

                                   Caldria, doncs, un retrobament amb el cristianisme, a partir del que és essencial i un bon bany de NT per anar enriquint i confegint el que es podria anomenar el credo essencial: Déu, Crist: figura i missatge, l’Església, el cristià, el món.

                                   Diu l’oració col·lecta: “sense minvar en el fervor”, vol dir que com  més avançats en el cicle pasqual més tensió i atenció hauríem de tenir. I explica a continuació el perquè. “que el misteri que anem recordant (en el sentit de passar-lo pel cor) es faci present en les nostres obres”

                                   Hem dit que som ressuscitats amb Jesucrist. Tots: nosaltres i els altres estan esperant obres de resurrecció: de renovació de vida, de saber-nos fills de Déu, d’aprofundir el manament nou, el d’estar atents a les necessitats dels altres...

                                   El fet de la Resurrecció per a Pau és definitivament la clau mestra del cristianisme. És l’exaltació, la glorificació de l’Home-Déu. Mai es podia pensar que la humanitat seria renovada en Crist enlairat i assegut a la dreta de Déu. Això ens afecta directament a nosaltres. La resurrecció canvia la història i la vida dels homes? Crist va ressuscitar en un moment concret de la història, però de fet, en certa manera, espera ressuscitar en la història de moltíssims homes. Es tracta d’una resurrecció que suposa la col·laboració de tots. És un  fet d’humanitat. Va ressuscitar per a cadascú de nosaltres.

“Vaig a buscar-vos lloc”. “A la casa del Pare hi cap tothom”. Cadascú té llavor de resurrecció i “cal que neixin flors a cada instant”.

                                   L’Església  sempre ha estat inclusiva i oberta. De tan inclusiva es va tornar en la religió de l’imperi romà i tothom era cristià com era romà. D’aquí, simplificant molt va provenir la cristiandat i això, sense una formació adequada, hem anant rodolant fins a ser cristians socials, quan no impositius i hem espatllant l’”invent”, perquè no tothom som cristians, sense uns mínims i sense viure la Pasqua que és la trobada amb Crist, Home i Déu a la vegada i actua com a mitjancer entre el Pare i la humanitat. De forma que l’epístola als hebreus el “canonitza” com a Summe Sacerdot, únic. Cal llegir aquesta carta per entendre com i de quina manera Jesucrist és l’únic sacerdot de la Nova Aliança. Nosaltres els sacerdots fungim en nom de Crist. L’Església se’ns ha anat paganitzant en el pitjor sentit de la paraula, per això parlem de nova evangelització. Jo m’he preguntat si del que hauríem  de parlar és simplement d’evangelització primera i consistent i per tant personal. Però això ja ens portaria massa lluny.

                                   En una societat “acristianitzada” com la nostra li convindria crear unes estructures mínimes per tal de que els joves i els adults entréssim per “la porta de la fe” amb un bagatge que molts dels que s’anomenen cristians no tenen. Recordo  un llibre que es titulava “Adults en Crist”. Quedar-se a mig camí és no haver començat a caminar, perquè la veritat ens farà lliures i sense llibertat no hi ha cristianisme. Anem vestits culturalment de primera comunió. I  la cosa no dóna per gaire. En podríeu parlar amb els qui s’hi poden o volen agafar-s’hi. A mi el tema m’apassiona

                        Dumenge VI de Pasqua, 5 de maig del 2013   Barcelona