diumenge, 29 d’agost del 2010

Homilia del diumenge 29/08/2010 del P. Josep Mª Balcells


UNA BAULA, NOMÉS…

Qui sóc jo? Una baula, és a dir, una anella d’una cadena de la qual no veig d’antuvi d’on ve ni tampoc sé on va ac parar. Som això. Ni menys ni més. És tan gran ser petit! És tan petit ser gran! Una paradoxa més, diguem-ne, existencial. ¿Ho sabem o ens creiem que ho sabem?

Em sap greu utilitzar aquesta paraula: antropología, encara que la seva mateixa etimologia ja ens encamina a entendre-la, potser no en profunditat. M’atreviria a dir-ne “a la casolana”: és fer bullir l’olla amb “l’home” com si fos “la pilota”. No l’home concret, sinó l’home genèricament. Reflexió que haurem fet més d’una i de moltes vegades, personalitzant-la. Què és l’home? I qui ho sap? Qui ets tu? O allò del vell Pitágoras: “ser allò que un pot o podria ser”. Perduts per la capçada, caldria anar més bé a les arrels, a les pròpies, en la mesura en què un pot i sap. Cadascú és cadascú. Tot depèn de l’entrenament que hagim practicat. De tota manera, la qüestió és, tard o d’hora, indefugible. Tu mateix! Allò tan tòpic i tan poc practicat: “Coneix-te tu mateix”.

Estem massa avesats a tenir una visió moralitzant: bo-dolent, dreta-esquerra, i apa…, amb tot, les coses, els esdeveniments, les persones tenen sempre més gruix. ¿Què hi ha darrera la “màscara” de representacions, allò de centrar la corbata al mirall, tot pujant per l’ascensor o bé d’estufar o fer flonjo el pentinat. No es tracta de fer una fotografia i de quedar bé. Hem d’anar més endins, sota l’epidermis, bo i tirant més endins, fins a arribar a trobar l’ànima que té tota cosa i tota persona. Ànima, energia, élan vital, “anhel de ser més”, que diu Maragall. Allò clàssic del “plus”. Del “ser més i millor”. Allò que et sorprèn de tu mateix quan et veus no pel mirall, sinó pel tomb de l’ideal: “pel que podries ser” o pel reconeixement de “la poca cosa que sóc!” Tot junt, tot junt. Les pors de la decantada autoestima, ai, ¿on és l’autoestima? Pregunteu-li a en Fromm. Estima’t tu mateix en allò que ets, que podries ser, què podries no ser. “Ser un mateix”-que diu en Savall-“això és el més important”. Hi ha secrets, sorpreses,”enigmes” que diu de si sant Agustí, per desxifrar. Dins nostre hi ha tot un món, un micocrosmos…

Estira’t panxa enlaire en una nit estel·lada en l’aire pur, on ni la llum ni adherències entelin la visió i els sentiments que et sobtin. Deixa’t portar per l’esbalaïment. Et veus petit, un granet de res davant la immensitat de la volta del cel. Anys llum. Estrelles, incògnites, misteri. T’hi perds i ¡què n’és de bonic experimentar-ho.

L’evangeli d’avui: anem a la categoría, deixant el dolç recolzament de la narració, de l’anècdota: “”Si no us torneu com uns infants no entrareu pas en el regne de Déu”; i més encara. “Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu”. ¡Només ells!

Davant de l’immens (= allò que no és mensurable) et veus tan lleu com una brossa, com un puntet que només és ull-consciència, i bo i sotjant l’infinit et vas mesurant i et trobes que no fas el pes de res. Deixa’m dir-te una paradoxa: Què n’ets de gran en la teva petitesa! L’has reconeguda. Has topat amb la pròpia “finitud”. ¡És aquesta una gran descoberta! En les fronteres, no de fora sinó de dins: Què fas? Dos pams llargs. ¿Què saps? Només sé que no sé gairebé res. ¿Què vols? Res, amb poca cosa puc passar. ¿Què vols ser quan siguis gran? Petit, senzill, in-fant, aquell que no parla, perquè té tanta feina a escoltar… Ser “ulls, és a dir, mirada, mans per donar-les i ànima” per poder animar els qui n’estiguin mancats”. Sempre m’ha sorprès l’expressió castellana: “desalmados”, que no l’entenc com a mala persona, que és el primer que se’ns acut, sinó ser un mort vivent. Allò que tan bé ho explica Maragall en el seu Elogi del viure. Re-co-ma-na-ble. Com deia un periodista, em sembla que Novell, tot i que sincer: citava en Machado: “despreciamos lo que ignoramos”, aplicat a ell mateix. Es pensava que Maragall era un poeta romàntic només conegut pel més conegut d’ell, que és ben poca cosa. Havia descobert que era un gran pensador, un avançat al seu temps. Només cal llegir tots els seus elogis: de l’amor, de la paraula, de la poesia, del poble, del teatre, del viure, de la gràcia, d’una tarda d’agost. Centenaris en marxa... Sentim-nos obligats a llegir-lo amb la major extensió possible i amb l’esperit ¡cristià! amb que va escriure. S’ho val , s’ho val de debò!

L’altre dia parlava de l’evangeli com d’una contínua paradoxa, però ja tenia consciència,en fer-ho, de que hi hauria de tornar, i avui n’és el dia; i us confesso que amb ganes: L’evangeli d’avui ho diu palesament –permeteu-me de dir, antropològicament, anant a fons, al fons del fons. Res de moralines, galdoses moralines; tota una altra cosa, a fe de Déu-: “Perquè tothom que s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”. Hem arribat al moll de l’os. Us ho ben asseguro. No em feu cas, si no voleu…

Humilitat: consciència progressiva de ser humus, de ser matèria orgànica, “compostada”. De ser, amb tot, la base nutrícia de tota exuberància en bosc, jardí, marge de camí. Tot surt de terra, poca cosa. L’humus sostè la vivor de tota la paleta de verds i tonalitats de l’autor de la natura. El verd i el blau: tot ve de l’humus, ¡oh meravella! Ja hi tornarem, no faltaria més!

Tornem una mica més enrere. Fa dues setmanes que Maria ens deia d’ella mateixa: “I qui soc jo perquè Déu m’hagi mirat, i mirant-me, m’hagi omplert de tota gràcia”. Deia: “Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Se sent “salvada” per Déu, se sent com a obra de Déu, que en ella obra meravelles; sap per experiencia maternal en curs que l’amor que té als qui creuen en Ell, és un amor per sempre, que abasta, baula a baula, generacions i generacions. Déu és Amor i “fa familia” (què sé jo on he llegit això?). La petitesa és una experiencia per contrast amb la grandesa, el Totpoderós, que va fent les seves meravelloses obres. Déu ensems que Amor és Bellesa, Déu és Artista. Nosaltres hi posem el fang, terra, pols, humus i Ell ens torneja al seu gust. Som creatures sorgides, sorgint de les seves mans, sempre en una creació continuada. Girant i girant la roda del nostre viure, Ell, el terrissaire, en fa “meravelles” Quina carícia les mans de Déu, àdhuc quan aprima el fang ho fa amorosament, creativament… Ho he vist vegades i vegades als terrissaires de Verdú.

La humilitat, la senzillesa, la petitesa no són mai el resultat d’una modelació moral nostra . No som nosaltres els artistas. Són les mans de Déu que acaronant, pressionant suaument i delicada fa de cadascú de nosaltres l’obra que ell vol, “obra d’autor”, partint, això sí, de “deixar-se fer”. Ja ho diu el salm: “Confia en el Senyor, fes el bé, i viuràs segur en el país. Que sigui el Senyor la teva delícia : ell et donarà el que desitja el teu cor. Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, DEIXA’L FER”. Nosaltres, si ho hem arribat a saber, ho hem après de la vida mateixa. Només es pot ser humil després de molta maduració i maceració.

La humilitat, deia santa Teresa, és la veritat. També es podria dir que la vera veritat és la humilitat. No som fets per nosaltres mateixos; som fets per la vida, que és tant com dir som perdra pulimentada. Les estàtues totes, mil i una més, estan guardades dins el bloc de marbre. Només la mà d’artista en sabrà fer l’estàtua del seu somni. El MAGNIFICATés una oda a la Bellesa que Déu té pensada per a cadascú de nosaltres. En Maria les coses van sortir rodones, van donar la més bella, preciosa, beanurada de totes les dones. Obra perfecta. Ella, no obstant, té consciència en grau superlatiu de ¡petitesa i de serventa! Oh, humil-sublim sense comparació possible. Fem-nos “fills de la seva esclava”. ¡I què bé que m’hi trobo, així! Que ningú no me’n tregui. És el meu descans, la meva delícia, que diu el salm. Acabo perquè no s’ha d’estirar, tensar més del compte, la corda. Sant Agustí posa la cirereta en el pastís: En les Confessions diu: “Que et conegui, que em conegui” Que el conegui perquè em conegui; que em conegui perquè el conegui. Tot per contrast. Antropología pura, res de moralisme. Tot el bo i millor ens serà donat. Amén. Qui tingui orelles que escolti”.

Diumenge XXII de durant l’any, 29 d’agost del 2010- Barcelona

diumenge, 22 d’agost del 2010

Homilia del diumenge 22/08/2010 del P. Josep Mª Balcells


L’EVANGELI, PURA PARADOXA.

Comencem obrint el diccionari. ¿Què ens diu? Paradoxa: tres sentits que venen a dir el mateix: 1.- Opinió contrària a l’opinió comuna. 2.- Opinió que sembla contrària al comú sentir, però que de fet és exacta. 3.- Figura retòrica per la qual un enunciat veritable –però que sol constar de dos conceptes antagònics- és presentat d’una manera inversemblant, absurda, contradictòria.

L’evangeli n’és ple de paradoxes, fins a tal punt que en presentar Mateu les paràboles, diu d’elles una paradoxa que bé podríem dir-ne global: “Els deixebles s’acostaren i li van preguntar: -Per què els parles en paràboles? Ell els respongué: -A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però a ells, no. Per què al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Havia acabat la paràbola primera que surt en Mateu amb aquestes ¿enigmàtiques? paraules: “.Qui tingui orelles que escolti”.

L’evangeli és una “fuetada” verbal contra la vulgaritat. L’evangeli és per a persones que tenen una sensibilitat especial, diguem-ho així; tot el contrari de la vulgaritat, mediocritat, insubstancialitat, banalitat. Perquè d’haver-n’hi n’hi ha. ¿Qui se n’escapa?, siguem sincers… Només cal veure quines són les “audiències” màximes de totes les cadenes que es fan i no es desfan… No sé per què ara em ve a la memòria l’himne nacional: “Perquè quan convé seguem cadenes” ¿Quines? Molt bé deia aquell que avui havíem perdut el sentit èpic de la vida. Èpic i líric, que aquesta és una altra. I contra èpic hi ha com a antònims: els citats més amunt, ¡i més!: ¿dónde va Vicente…? ¿No ho has vist? Interessantíssim! Un embolica de can padre… Vés què hem de fer, si tothom… – o quasi, per almenys deixar la porta entreoberta pels Cavallers que els ha caigut, peça a peça, l’armadura rovellada, després de desfer els camins “comuns”, per fresats, que són “els de la gent” (¿Us heu fixat quina pobresa té aquest terme: gent?) Apa, a llegir-lo o reelegir-lo, que és un bon antídot contra la ba-na-li-tat: “El Cavaller de l’armadura rovellada”, sí, senyor.

Bé, anem a les lectures d’avui. (Deixeu-me recomanar-vos, si us plau, que abans de llegir la meva tramesa setmanal és aconsellable, per no dir fructuós, ¿imprescindible? tenir al davant les lectures pròpies del diumenge corresponent i saber de què van, altrament no tindran cap relleu les meves reflexions. Gràcies i endavant)

Primera paradoxa: Isaïes profetitza –¡oh, contradicció!- que vindran de tot arreu de entre les nacions i àdhuc –com s’atreviria a dir-ho?-: “I jo fins en prendré alguns d’entre ells per fer-ne sacerdots o levites”. Sort que acaba la frase així: “diu el Senyor”. Això és una al·lusió a tot un canvi impensable en un punt neuràlgic del poble de Déu: Sembla que es comença a esquarterar el símbol dels símbols dels jueus: el TEMPLE. Allò més sagrat, juntament amb la Llei i l’Aliança. Ha tingut un gran encert Benet XVI en dir que s’hauria d’ampliar el pati primer del Temple o atri dels gentils on podien entrar els pagans on, segons comentaris de l’Abat de Montserrat, “els nostres contemporanis d’altres creències o no creients poguessin d’alguna manera relacionar-se amb Déu, tot i que els sigui desconegut. Aquest és un repte que tenim els membres de l’Església: estar al servei d’aquest col·lectiu tan nombrós en el nostre entorn” Confrontem la primera lectura amb l’evangeli que sempre van aparellats: ¡més vistosa i punyent paradoxa! Escoltem: “I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el Regne de Déu”. I acaba l’evangeli amb una síntesi paradoxal: “Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers”. ¡Atenció, que podria parlar de nosaltres!

Més paradoxes: “Heu oblidat les paraules encoratjadores: Fill meu, no desestimis la correcció; no et cansis quan ell et reprèn , perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills que prefereix”.

Una paradoxa més: ¿Són pocs els que se salven? Resposta: “Correu, mireu d’entrar per la porta estreta. Més encara: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers”. Resposta: “No sé d’on sou”

Trastocar la normalitat (paraula verinosa, aquesta). La normalitat no és indici de veritat. Allò que fa el “comú de la gent” no vol dir que sigui permès, ni encertat, ni digne de ser lloat. L’ètica no es guia per la “meitat més un”. Els grans valors van més enllà dels que estipulen i legislen les democràcies. Una cosa és la legalitat o la despenalització i una altra i ben altra la moralitat. En el terreny de l’evangeli no estem en una moral de “mínims”. Els mínims tendeiexen, com la boira, a desdibuixar, a desfigurar, i poc a poc arriben a fregar la mateixa indiferència i l’oblit. La corrupció d’allò òptim esdevé pèssima, ja ho deien els clàssics. ¿No ens passarà o no ens està passant ja amb l’evangeli?

No em puc estar de tornar a la pregunta-resposta: “¿Són molts els que se salven?” No es tracta de “ressuscitar pors”; massa que ho hem fet i potser encara ens en queden relíquies subconscients... La cosa me la plantejo així: ¿L’evangeli és per una elit o bé és per a tothom? Paradoxa de les paradoxes: “Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però qui la perdi, la conservarà”. ¿Són molts o bé són pocs els cristians evangèlics-evangèlics? Bona la pregunta. Deixem que la resposta ens la doni el mateix Jesús: “En aquell mateix moment, Jesús ple de la joia de l’Esperit Sant, digué: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho”. Després afegí: “Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu”. En una altra ocasió davant del comentrari dels deixebles sobre la dificultat de salvar-se per als qui tenen riqueses: “Si és així, ¿qui pot salvar-se? Jesús se’ls mirà i digué: “Als homes els és imposible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot”. La confiança és el desllorigador. Caminar i caminar, al pas que sigui, amb tal que sigui caminar… S’ha de passar per l’aprenentatge. “Però més tard els qui han passat per aquest entrenament, en cullen en pau el fruit d’una vida honrada”.

Per un seguit de circumstàncies he llegit L’elogi del viure que fa Maragall, que hi va com anell al dit en relació amb el què diem: “Viure és aquell impuls de ser, que en el que ja és, es resol en l’esforç per ser més. Allí on fineix aquest impuls o acaba aquest esforç, allà mateix acaba la vida i també acaba l’ésser viu, malgrat que en continuï l’aparença ja per pur automatisme. Perquè l’esforç de vida crea el seu ritme, i aquest, bé quan no troba l’obstacle que el va regular , bé havent-se apagat l’impuls que el crearen per a vèncer-lo, persisteix automàticament i ja sense ànima, donant-vos l’exterioritat de la vida, i fent-vos prendre per vives, coses que, en realitat, de molt de temps que són mortes.

És una invitació a estar vius de veritat, més enllà dels automatismes que anem “segregant”, per enredar-nos a nosaltres mateixos, per no experimentar que no som morts. Continua: “I, no obstant, la llum està dins de nosaltres, en el nostre pit l’alè per a avivar-la en nosaltres, i la força per a caminar. ¡Aleneu cap endins, apa, avivem el pas! ¿Creieu de bona fe que si visquéssiu segons l’Evangeli –és a dir, si visquéssiu- creieu que necessitaríeu cap d’aquestes ombres, d’aquests motlles, d’aquests automatismes en què us moveu i en els que us sentiu tan malament. Proveu-ho ¿Ho heu provat alguna vegada? ¿Quan? ¿On? Digueu-me, ¿on ha existit una societat vertaderament cristiana? Jo no ho sé. Jo sé d’alguns homes dispersos que han viscut en Crist i sé d’institucions originades en el seu esperit : però de que hagi existit una societat vertaderament cristiana d’homes vius en Crist, i que hagi subsistit, jo no ho sé. Per això crec que la història de la Humanitat està encara per començar… Però, ¿què vol dir viure?, pregunteu. Viure és desitjar més, sempre més; desitjar no per apetencia sinó per il·lusió. L’il·lusió, aquest és el senyal de vida; estimar, això és la vida. Estimar fins al punt de poder-se donar pel que estimes. Poder-se oblidar d’un mateix, això és ser un mateix; poder morir per quelcom, això és viure. Qui només pensa en si mateix no és ningú, està buit. Qui no és capaç de sentir el gust de morir, és que ja està mort. Solament qui pot sentir-lo, qui pot oblidar-se d’ell mateix, qui pot donar-se, qui estima -en una paraula- aquest està viu. I aleshores només el que li cal és posar-se a caminar. “Estima i fes el què vulguis. Estimar és, doncs, la causa, la senya i la justificació de la vida. Estimar-ho tot de Déu en avall. És a dir, aquí no hi ha ni dalt ni baix: estimar-ho tot menys el que és la peresa d’estimar, perquè això és el caos. Perquè en el fons del vostre desamor, i del vostre automatisme que tot ho porta a malbaratar, en el fons no hi ha més que peresa. Treieu-vos-la de sobre, doncs; esforceu-vos, res més que això, i haureu justificat la vostra vida; reformant-vos vosaltres mateixos només, amb això ja haureu reformat el món… Estigueu vius, només, que la vida de per sí ja se les compon. És l’únic que fa falta. Que ara com ara tot pateix del vostre somni, i tants de mals que voleu curar –vanament, perquè dormiu- no són més que fantasmes del vostre somni. El passat i el futur són fantasmes del vostre somni. Desperteu, visqueu, estimeu tan sols un moment, i ja veureu! Estima’l tu, almeys, aquest moment que passa… que no passa, creu-me perquè estem segellats en eternitat, i tot ens és actual; i en aquest que tu en dius moment està contingut tot el teu passat i tot el teu futur. Estimant, doncs, el moment, vius eternament. Res no és menyspreable, fora dels fantasmes del caos. Tot el que va passant davant teu, viu en tu; tot és per a ser etern, tot és per a ser estimat. Tot.

“Qui tingui orelles per escoltar, que escolti”.

L’AMOR és la paradoxa més gran. Déu és paradoxal, Crist i el seu evangeli, pura paradoxa. ¿és o no és? I nosaltres, ¿no som també una paradoxa en el sentit més ple de la paraula? “Homes de poca fe, ¿per què dubteu? “¡No tingueu por!”


Diumenge XXI de durant l’any, 22 d’agost de 2010. Barcelona

Homilia del diumenge 1/08/2010 del P. Josep Mª Balcells


MARIA, MARE DEL “GRAN SILENCI"

“Santa Maria, la Mare-de-Déu de Casa Nostra”, coincidint amb els darrers decennis fins avui, ha anat entrant en el “Gran Silenci”. Després de tants afalacs seculars s’ha anat desdibuixant la seva figura fins a semblar talment la imatge de l’Absència. De fet, la Mare, Maria que ennobleix el seu pas pels evangelis no deixa de ser d’allò més discreta. Després d’un pròleg esplendent, on Lluc se li va la mà en els anomenats evangelis de la infància, i li ho ben agraim, comença a diluir-se amb aparicions en escena fugasses, com a Canà, on Maria es manifesta com a dona intuïtiva i “força” un petit però delicadíssim miracle que té per objecte salvar una situació domèstica que podia, segons els costums de l’època, haver trencat l’encís de tota una festa d’amics o parents… La Mare li fa notar a Jesús que manca el vi, i tot i la suau reconvenció de que encara no havia arribat la seva hora, tot acaba amb aquesta afirmació que pot ser ben bé la plasmació del que Maria farà en l’Església i en nosaltres: “Feu tot el que Ell us digui”. Diu el Vaticà II: “La funció mitjancera subordinada de Maria, sense treure ni afegir res a la dignitat i a l’eficàcia del Crist, únic Mitjancer, l’Església no dubta a professar-la, l’experimenta contínuament i la recomana al cor dels fidels, perquè repenjats en aquest ajut maternal, s’adhereixin més íntimament al Mitjancer i Salvador”. Ho deien així, sintèticament: “A Jesús per Maria”

Altra represa històrica, ben desconcertant, per cert: “La meva mare i els meus germans sou vosaltres que escolteu i acolliu la Paraula” I tot això, més desconcert encara, després que una bona dona fa la lloança d’Ell exaltant la figura de la seva pròpia mare: “Benaurada ella… I Ell, retorna la lloança, però adreçada als que acullen la seva Paraula.

Poca cosa més: el silenci s’ha anat fent més boirós i tràgic: Maria al peu de la creu, “Stabat Mater dolorosa” i els preciosos diàlegs: “Mare, aquí tens el teu fill”. “Fill, aquí tens la teva Mare”. I Joan “se la va emportar a casa seva”.

Altre silenci fins a la Pentecosta: Lluc ens diu en els Fets dels apòstols: “Tots ells eren constants i unánimes en la pregària, juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús”. Des d’aleshores res més en tot el Nou Testament. El Gran Silenci. Se sap per tradició que es trasllada a Èfes juntament amb Joan. I silenci altra vegada més gran.

Hi ha un gran moment d’esclat i és al segle Vè. En ocasió del concili d’Èfes (any 431) on entre diàlegs encesos i amb gran fervor del poble, Maria és proclamada com a Theotócos, “Mare de Déu”. Des d’aleshores sempre en augment la Mare de Déu es va fer omnipresent en tot el poble cristià, possiblement més a l’Orient que enlloc -era la seva terra i en guardaven records i tradicions- però en plena expansió arreu: imatges, advocacions, dedicacions de catedrals, petites eremitones, art, icones, escrits, amor, espiritualitat; millor dir-ne pietat popular, no sempre mesurada ni massa teològica, humaníssima, però: Tothom enyora una mare que no mori mai, a la qual pugui recòrrer per amor o per necessitat, o per fer-hi una conversa filial que assereni el propi cor. …I així fins a arribar al segle XX.

El Vaticà II planteja noves precisions sobre el lloc de Maria en l’Església. Uns Pares sinodals eren partidaris de fer un document especial a part, a fi d’exaltar-la segons el corrent pietista tradicional. Després es va trobar la fòrmula ponderada, equil·librada. Es posa tot un capítol, últim del document més ampli sobre l’Església: Maria “com a expressió acabada d’unió amb Crist amb un lligam estret i indisoluble que la fa engendradora del seu Fill, i, per tant, filla predilecta del Pare i el temple de l’Esperit Sant… Esdevé literalment mare dels membres del Crist,…, ja que empesa per l’amor, ha col·laborat en el fet que els creients, membres d’aquest Cap, neixin dins l’Església” (sant Agustí). És per això que fins i tot és saludada com un membre supereminent i enterament singular de l’Església, i també com el seu més bell tipus i espill en la fe i la caritat, i que l’Església catòlica, guiada per l’Esperit Sant, l’honora com a mare amantísima amb el més filial afecte”. “Maria, per haver entrat íntimament en la història de la salvació sintetitza i reflecteix en certa manera els més grans ideals de la fe, model privilegiat de vida evangèlica; ha anat eixemplant l’abast de la seva maternitat més enllà dels cristians, fins i tot de tota la humanitat, “Reina del Cosmos” l’anomena el mateix Concili. El Concili “no té cap més propòsit que el de projectar llum, sia entorn del paper de la Verge Maria en el misteri del Verb encarnat i del Cos Místic, sia entorn dels deures dels homes redimits envers Ella, la mare de Crist i la mare dels homes, dels creients especialment”

Ara des de fa uns decennis –jo parlo genèricament de Casa Nostra- sembla que la relació filial amb Maria, la Mare de Déu, s’ha anat eclipsant i la boira s’ha espesseït de tal manera que s’ha produït una aparent Absència… Ai, com ha pogut passar això, i quina enyorança en tenim alguns de nosaltres.


S’ha fet velleta i poc a poc, entre un si ho fem, valga’ns Déu! o no ens queda més remei!, al final hem deixada LA MARE EN UNA RESIDÈNCIA GERIÀTRICA. Al principi tot eren visites, flors, companyia. Després… a mesura que va passant el temps les visites van escassejant…

¡Com han canviat els temps! Abans la mare era sempre la dolça mare. Era una festa estar amb ella. Ara, malauradament… només ho és de tant en tant. L’anem a veure de tard en tard, i ella, mare sempre, somrient i acollidora com mai no ens retreu l’oblit, àdhuc cerca excuses, perquè no ens en fem mala conciencia. ¡És que, mare, anem tan atrafegats, tenim les nostres obligacions, anem sempre de pressa; no que no hi pensem, no; però, la veritat, ens costa de trobar l’hora! ¿Eh, que ho entens, marona? I la mare, benvolent com sempre, ens acull i no deixa de mostrar-nos tot l’afecte d’un cor de mare. Viu aquells comptats moments de retrobament com si fossin moments de cel a la terra. La deixem feliç malgrat les nostres migradeses, i nosaltres ens emportem aquell agredolç sentiment de culpa pels nostres oblits…i ens anem tornant orfes, sense saber-ho, ai!

Mentrestant, Maria resta a la RESIDÈNCIA i, malgrat tot, el seu silenci és ple de presències que li oregen el cor. ¿Com passa les hores que nosaltres en diríem mortes? Omplint el seu Gran Silenci Eclesial, que és el nostre, revivint la seva vida que és tan singular, única. Ja ho feia abans això de repassar misteris i misteris. Recordava amb estupor l’Anunciació de Gabriel i va descobrint cada vegada més endins, entre meravella i clarícies, la profunda significació del seu Fill i de les seves absències itinerants, que tant li costaven al principi… Ara ja s’ha fet gran, està ben velleta, la mare. Cada vegada veu millor el fil d’or de la seva vida, enllaçada amb la del seu fill; ara més que mai, ara que el sent a més de fill, el seu Senyor i Déu. Indescriptible! Des de la Resurrecció del Crist s’ha vist presa de Misteris més grans que li fan sentir la maternitat com una maternitat de maternitats. Ara porta en el seu cor tota l’Església naixent. Gaudeix amb les joies de la primera evangelització feta pels seus fills. Li ve al cor la pregària del seu fill: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això, que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut fer-ho”. I els dies se li fan curts. Ella ens porta a tots en el pensament; quan de passada l’anem a veure parla amb delit de tots amb tots. Es va fent inabastable… Es desfà intercedint; li agrada tant aquesta nova vocació, prega el seu Fill per tots el fills encomanats i recomanats a peu de creu.

Nosaltres, hem perdut el cor, pensant que l’havíem conquerit amb les nostres tecnologies i fantasies de comunicació. Ai, no ens queda massa temps per a “l’únic necessari”. Tenim encallat l’evangeli. I la Mare va quedant de trascantó. Ella, però, cada dia ens viu amb més intensitat. Se sap velleta i ja pressent que aviat s’adormirà en el seu Fill, amb una pau transfigurada.

El MAGNIFICAT, ah, sí, el Magnificat l’ha repetit vegades i vegades. Són reafirmacions d’una maternitat gran, gran, que abasta i abraçarà temps i espais. S’hi perd… Tots hi caben en el seu cor magnificat. Si li va inspirar el mateix Esperit Sant de dir-se benaurada, ella, per tantes gràcies que li han davallat del cel, ella se sent, amb tot, serventa només, l’esclava del Senyor. Sap que, en realitat, els benaurats en Ella són i seran sempre els seus fills.

Ella somnia en nosaltres I li ve el joiós pensament de fer del Magníficat el seu TESTAMENT ESPIRITUAL. Somia que el resaran generacions i generacions, sabent que el resen conjuntament amb Ella. Serà un Càntic de tota l’Església, de tothom –uns pregant pels altres-. Oh, Vespres permanents, units tots al cant de la Mare i per a la Mare. L’anirem enriquint, tot personalitzant-lo. Hi vessarem dins totes les meravelles que Déu ens fa, tant se val, petites o grans que siguin. Totes tenen sentor de Mare, inconfusible, única: ¡Oh goig! Mai per mai el trobarem repetitiu: sempre hi haurà un goig o una pena a amorosir. “Canteu un càntic nou”: “La meva ànima magnifica el Senyor…”

El “des d’ara” el resestrenem dia a dia. El fem nostre, ens afecta personalitzadament.


Avui, dia de la DORMICIÓ I DE L’ASSUMPCIÓ de Maria al cel. Avui, que la Mare se’ns adormirà en el Senyor, quin goig que a la Residència ens trobéssim tots els fills acompanyant-la, bo i resant amb Ella, pausadament, l’últim Magnificat seu a la terra i que serà el seu primer al cel. Abans, tots hem tingut el goig immens d’acomiadar-nos-en, d’acaronar-la, de donar-li i que ens donés la seva mà. Ens ha beneït llargament com si ho fes amb cadascú personalment i tot somrient, dolça, dolcíssima s’ha ENDORMIT en el Senyor, ¡oh piadosa Verge Maria!

Acaba el capítol VIII de la Constitució sobre l’Església, referit a Maria: “Mentre som aquí baix, la Mare de Jesús, així com glorificada ja en cos i ànima al cel és una imatge i un inici de l’Església que ha d’arribar a la plenitud de la glòria futura , així aquí a la terra, mentre no vingui el dia del Senyor, resplendeix com una senyera d’esperança ferma i de consol per al Poble de Déu en marxa.

“Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres, pecadors, ARA I EN L’HORA DE LA NOSTRA MORT, AMÉN, JESÚS”.


L’Assumpció de la Mare de Déu, diumenge 15 d’agost de 2010 Barcelona




diumenge, 8 d’agost del 2010

Homili del diumenge 08/08/2010 del P. Josep Mª Balcells


“SIGUEU RAONABLES: DEMANEU L’IMPOSSIBLE"

Aquesta fou una famosa “pintada” a la Universitat de Nanterre, durant la “moguda” estudiantil del maig del 68. Aquest punt de paradoxa ben propi d’aquella “revolució” que va fer cèlebre l’eslogan “la imaginació al poder”, podria passar segons em sembla a mi per una aproximada “definició” de la FE. No la veig tan i tan allunyada de la que ens dóna avui la segona lectura. Cal posar-hi atenció per veure’n els paral·lelismes, encara que d’antuvi la trobeu arriscada i audaç. Procuraré explicar-me.

“Creure és posseir anticipadament els béns que esperem , és conèixer per endavant allò que encara no veiem” Creure és “posseir”, ja ara, com una mena de preludi, com un avançament. Vull subratllar el fet que digui posseir. No diu “tenir”. ¿No veiem l’arrel de la paraula posseir com la del mateix poder, naturalment interpretat d’una manera ben diferent a la de l’eslogan esmentat? Posseir és molt més que tenir, suposa una garantia que el tenir no té ni dóna. A més, el posseir suposa una experiència més personalitzada. I encara més: en el posseir hi ha una vinculació que és interactiva, sobretot quan les “possessions” es refereixen a persones. Quan posseir és un do gratuït (es refereix a la fe, no ho oblidem) tant es pot dir que posseeixo com que sóc posseït. L’amor de Déu, del Déu de Jesucrist, és el contingut original i personal de la fe. Posseir Déu vol dir en realitat ser posseït per Déu. La fe és una virtut (força, dinamisme, energia) teologal. Té Déu com a experiència, fi, meta, plenitud. Tota donació mútua amb Déu em relaciona amb les tres virtuts teologals. Péguy comença així “El pòrtic del misteri de la segona virtut”: “La fe que més m’estimo, diu Déu, és l’esperança”. Benet XVI diu d’aquesta expressió de Joan: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”, “així el cristià pot expressar l’opció fonamental i la formulació sintètica de l’existència cristiana”.

“Anticipadament”: la fe porta a una experiència de contorns coneguts. Es viu en l’ara i aquí. M’afecta personalment, s’identifica amb el meu viure concret. Em porta al goig i al sentit de cada “situació” viscuda. Un goig provisional, però cert. És la llum del cel posada a cada pas del camí. Amb totes les obscuritats que vulgueu, però és possessió. La fe es viu en un clarobscur del que és, certament; però en la provisionalitat d’aproximacions. Només en la meta entrellucada tots coincidim; en l’itinerari cadascú va fent les pròpies experiències de clarificació, unes donen pas a d’altres, segons l’evolució de la pròpia fe. Hem de dir que, amb la fe, conjuguem el que és cert amb el que és imprecís. La vida de la fe és sagramental: és possessió, és presència invisible; vivim de creences ancorades en el Déu de Jesucrist, que van aclarint-se, intensificant-se, per moments enfosquides, però amb la certesa d’estar pel bon camí; que no vol dir pas, que el camí sigui bo, com els senders de muntanya que sempre has d’estar alerta per endevinar-los, fent els mínims de marrades possibles, sabent que són, aquestes, tan imprevisibles com freqüents. Caldrà tenir imaginació (fruit d’experiències hagudes i d’intuïcions). La imaginació té mala reputació. Santa Teresa en diu “la loca de la casa”, però cal saber-ho llegir dins d’un ambient afavoridor per a la pregària. També ho diuen els que practiquen ioga. Jo vull donar-li una lectura diferent. ¿Què fem sinó imaginar (fer-nos imatges mentals, cordials, espirituals del que creiem i anhelem? Només cal veure les puerilitats, infantívoles, respecte al cel: cadascú se l’imaginava com podia o com li havien suggerit... “A Déu no l’ha vist mai ningú”. Sabem i creiem que ÉS; tot l’altre és pura imaginació, anticipem com podem, donant un valor relativíssim a allò que “pensem” (¿no seria millor dir que imaginem?) ¿Què vol dir que l’home ha estat creat a imatge i semblança de Déu? ¿Què vol dir que Jesús és la imatge del Pare? Anem, però a les palpentes. És bo imaginar el final del trajecte, però ¿podem passar més enllà? Pau dirà que “ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. Ara hi veiem de manera fosca com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix”. Mentrestant, subsisteixen la Fe, l’Esperança i l’Amor”. Serà, finalment, quan tant la fe com l’esperança es fondran en l’amor. És Pau qui diu : “L’amor no passarà mai”. Quan només tot sigui amor -l’últim i conclusiu do de Déu- aleshores coneixeré del tot i –¡esgarrifeu-vos!- tal com Déu em coneix. (¿Hi ha qui ho pugui entendre? Aquí no serveix, per més volades que faci, la “pretensiosa” imaginació,

Quan parlem de fe jo sempre parlo de vida, d’experiència de Déu i de les “seves coses”, que són les “nostres”, en realitat. No és una dada freda, un contingut immutable, un dogma. La fe per més que lluminosa no pot ser més que modesta, senzilla, caminadora. Anem, en metàfora, amb els llums baixos i és de nit. Joan de la Creu ens ho expressa poèticament amb:
“Que bien sé yo la fonte que mana y corre
aunque es de noche.
Aquella eterna fonte está escondida.
Qué bien sé yo do tiene su manida,
aunque es de noche.
Su origen no lo sé, pues no lo tiene,
mas sé, todo origen de ella viene,
aunque es de noche.
Bien sé que suelo en ella no se halla
y que ninguno puede vadealla,
Aunque es de noche.

“Els béns que esperem”. ¿Què esperem com a béns? Déu mateix, la plenitud de vida participada d’aquell a qui “gosem invocar amb el nom de Pare” ¿Voleu major bé possible? L’esperança és la virtut que arrela en l’àmbit més humà. Tornem a Péguy: “El que més em sorprèn, diu Déu, és l’esperança. I no me’n sé avenir. Aquesta petita esperança que té un aire de no-res. Aquesta filleta esperança. Immortal. Perquè les meves tres virtuts, diu Déu, les tres virtuts creatures meves, les meves filles, els meus infants, són elles mateixes igual que les altres creatures meves. De la raça dels homes. La fe és una Esposa fidel. La caritat és una Mare. Una mare ardent, plena de cor. O una germana gran que és com una mare. L’esperança és una nena petita de no-res. Aquesta nena petita de no-res. Tota sola, portant les altres, la qui travessarà els mons acomplerts”. “És ella, la petita, la que ho arrossega tot. Perquè la Fe només veu el que és. I ella veu el que serà. La Caritat només estima el que és. I ella estima el que serà. La Fe veu el que és. En el Temps i en l’Eternitat. L’Esperança estima el que serà. En el Temps i en l’Eternitat. Per dir-ho així, en el futur de l’eternitat”. (Quan parlen els poetes què podem fer nosaltres, sinó callar...)

“És conèixer per endavant allò que encara no veiem”. Conèixer en la bíblia, i dit sintèticament, és “experimentar”. No és una qüestió purament conceptual. És, diguem-ne intuïtiva, viscuda, sortida d’un encontre personal: és juga en el cor, en els sentiments, en les actituds, molt al fons d’un mateix. Allò que encara no veiem. No és un veure qualsevol, és com un penetrar en la visió transfigurada. Més allà de totes les dimensions humanes. No puc dir ni sé res més. Em sobrepassa. És el Misteri, no els nostres petits misteris d’aquí baix... L’amor que tinc per les coses invisibles... Ai, aquest món que m’encandila.

No ens movem de la presencialitat de Déu besllumada. Primícies de l’Esperit. Torno amb goig a aquell prefaci que em diu tant: “Perquè en Vós vivim, ens movem i som, i, mentre estem encara en aquesta terra, no solament –rebem-cada dia-els dons- de la vostra bondat, sinó que tenim ja la penyora de la vida eterna”.

Tota la litúrgia d’avui és una viva lloança a la fe “dels pares”, singularment del nostre pare Abraham. Hi ha una concatenació d’experiències de fe en la història dels creients, que fora reconfortant anar-ho “vivenciant” i descobrint (“la fe dels quals només Vós heu conegut, diu la litúrgia, anomenant així el seguit de creients, anònims per a nosaltres, però ben coneguts i estimats pel Pare Bo...)

“Tots aquests moriren en la fe sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho” Cal evitar la suposada (?) contradicció amb la mateixa definició inicial. Aquest “no haver posseït” no desdiu del creure que “és posseir”; vol dir: no, en plenitud. Més, aquest contemplant-ho de lluny ens suggereix l’experiència certa, per bé que no total. La fe és el segon do després del do de la vida. ¡Cal remarcar-ho! I acaba el text d’una manera graciosa, familiar: “I saludant-ho”. ¡Quina expressió tan encertada! Com aquell qui diu: ¡Ja venim, espereu-nos! Estem freturosos de l’arribada, de l’encontre final. ¡Quina deliciosa barreja de fe, d’esperança i d’amor, les tres germanes!

Diumenge XIX de durant l’any, 8 d’agost de 2010 Barcelona

Homilia del diumenge 01/08/2010 del P. Josep Mª Balcells


… PER ADQUIRIR LA SAVIESA DEL COR.

¿És encertada l’expressió adquirir, si la saviesa –ho sabem prou, indigents com som- que no es compra ni es ven? El tema de la saviesa sempre m’ha temptat. És com un desig, com una aspiració, és com un somni… A tots, oi que sí que ens passa?

Hi ha al salm responsorial citat com a títol una línia antecedent que, de ben segur, que deu intentar d’explicar com un pot esdevenir savi en el viure, que d’aquesta saviesa es tracta. Diu: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies”. I segueix: per adquirir la saviesa del cor Aquí hi ha el secret o la resposta a l’enigma de entrar pels camins de la saviesa: experimentar la finitud, saber que hem de tornar a la pols, l’espigar-se i el marcir-se sense pausa, com aquell qui diu; saber valorar el temps de que disposem, el viure concentrats en l’ara i aquí, saber que no som amos sinó administradors i tantes reflexions com hi podríem fer i, sobretot, viure-les… La saviesa del cor. Ja sabem que en el context hebreu el cor és la persona integral i integrada, no tan sols -i no seria pas poc- en allò que avui em convingut a dir-ne la intel·ligència emocional. Sento, ergo existeixo; sento més profundament, ergo existeixo més profundament. Però som molt més que el món dels sentiments, emocions, passions. ¿On rau la saviesa? Aquesta és la gran pregunta. Perquè jo identifico saviesa amb felicitat, amb modesta plenitud, sense demanar-li “massa” a la “situació” vital viscuda. Una saviesa de saber “estar per casa”, amb tota la senzilla plenitud de trobar-s’hi bé: presències estimades, respecte mutu, amor planer, tocs de bondat, de donar-se sense escarafalls, respirant un ambient joiós; tot en to menor. Una delícia suau, gens estrident. Éssent, en la sàvia contraposició amb el tenir. Ara em sortirien les lectures fetes temps endarrere de Fromm: En destaco dues: “L’art d’estimar” i “¿Tenir o ser?”, ja en parlarem, si queda espai…

Trastejant, com faig sovint, amb lectures de premsa d’actualitat vençuda, m’he trobat amb aquestes línies d’un autor que no conec, que ha publicat, sembla ser, una novel·la d’extraordinari èxit: “Totes les coses que no ens vam dir”. (Marc Levy). No recomano res; només poso en cartera una possible lectura. El que m’ha seduït és el que diu l’autor: “Recordo que l’escola no m’agradava, però tenia un professor de ciències que ens va explicar que un dia l’home es va llançar al mar i va veure que l’horitzó s’allunyava. La idea em va fascinar i un dia vaig fer una pregunta al professor: “¿On comença l’alba?”, li vaig demanar. Em va dir que ja en parlaríem més endavant, però jo vaig retenir aquesta pregunta i així vaig començar a escriure aquesta novel·la”.

¿On comença l’alba? ¿On comença la saviesa? Cadascú gaudeix de la pròpia albada; així passa amb la saviesa. ¿Per què ho dic? Perquè la primera lectura del llibre de Cohèlet, dit també Eclesiastès, ens deixa confosos, si no esparverats. Aquest llibre de l’AT només surt una sola vegada a la litúrgia, i és avui, i més aviat forçada – crec- per consonància (¿) amb l’evangeli. Però és d’un pessimisme existencial, gairebé heterodox a primeres de canvi. He anat subratllant, un a un, els substantius que emmarquen aquest taxatiu final com tancant plaça: “Tot és en va”. Els enumero tots i cal llegir-los pel cantó que crema: “coneixement, traça, eficiència, esforç, treball, neguit, dissort, desfici, penes, servitud, no-descans”. Quedo, la veritat, esmaperdut pel pessimisme que traspua. I no oblidem que és un dels llibres anomenats sapiencials. Un savi desenganyat que no veu sortida a tantes absurditats, que és la traducció més apropiada segons els exegetes, en lloc de “banalitat”. No troba sentit al viure, fora del viure traient el màxim suc del que dóna de si el dia a dia. Això tan actual que l’anomenen presentisme, és a dir: viure amb intensitat i rapidesa, “anar per feina; exprimint el plaer fàcil. Deixeu-me dir que malauradament no deixa de tenir en certa manera la seva plena actualitat i que queda aquesta manera de des-viure explicitada en l’apartat “L’atròfia de la intel·ligència espiritual del llibre d’en Torralba: “Inteligencia espiritual” on posa el(s) dit(s) a la plaga d’un món basat en una “cosmovivència” del tenir, no pas del ser. Aquí va la llista dels subtítols de l’apartat Atròfia: el sectarisme, el fanatisme, el gregarisme, la banalitat, el consumisme, el buit existencial, l’avorriment, l’auto-engany, el gust per la vulgaritat, la intolerància, el narcisisme, la paràlisi vital”.

La primera vegada de que tinc consciència d’haver-me colpit l’expressió avidesa va ser llegint “L’art d’estimar”. Surt a les primeres pàgines quan la contraposa a l’amor. Diu: “En el sentit més general, podem descriure el caràcter de l’amor establint que estimar és fonamentalment donar, no pas rebre. I ho recolza així: “La meva pròpia experiència del donar és desbordant, pròdiga, viva i, per conseqüent, feliç. I afegeix: “Donar és més joiós que rebre, no pel fet que sigui una privació, sinó perquè en l’acte de donar hi ha l’expressió de la meva vitalitat”. Suposo que després de llegir “¿Ser o tenir?” deuria com enfortir en la meva ment aquests sensació que em produeix la paraula avidesa. Us invito a tractar d’imaginar-vos-la treta de l’experiència del dia a dia, percebuda en un mateix o bé en altres: compulsió, rapinya, arrencar, prendre violentament... Dirà Fromm: “L’enveja, la gelosia, l’ambició i qualsevol mena d’avidesa són passions”. En el sentit més literal i negatiu: hi som raptats, com a empresonats. “Reposa, menja, beu, diverteix-te. Tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans” “¡Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses” (de l’evangeli d’avui). La felicitat no està en el posseir, sinó en tot cas en el desposseir-se gradualment de tot el que un vagi experimentant que és superflu. I podem prescindir i, joiosament encara, de tantes inutilitats, de tants penjarolls. Fent una incursió en el consumisme Fromm. D’ell, del consumisme, diu que ·”L’actitud implícita en el consumisme és la de l’engoliment del món sencer. El consumidor és un etern lactant que plora per tenir el biberon”. “Parlo d’algunes formes de consumisme quotidià: em limito a posar en relleu que, pel que fa al lleure, els automòbils, la televisió, els viatges i el sexe constitueixen els objectes principals del consumisme d’avui (¡escrit al 76!); i si bé en parlem com d’activitats de lleure, faríem millor de definir-los passivitats del temps lliure”.

I ja per posar punt i seguit, si no final, aporto del concepte d’ésser d’Eckart: “La persona que no vol res és la persona que no és cobejosa de cap cosa: aquesta –diu Fromm- és l’essència de la concepció eckartiana del despreniment”. “Heus ací una típica afirmació seva: “Els homes no haurien tant de prendre en consideració quina cosa han de fer, sinó què són... D’aquesta forma, procura que l’accent sigui posat per tu en l’ésser bo, i no en el nombre o en la mena de coses per fer. Reforça més aviat els fonaments damunt dels quals la teva obra descansa” El nostre ésser és la realitat, és l’esperit que ens mou, el caràcter que impel·leix el nostre; en el pol oposat, resten els actes o opinions separats del nostre nucli dinàmic i mancats de realitat” (Fromm).

“Rompre la modalitat del tenir és la condició de tota activitat genuïna. En el sistema ètic d’Eckart, la virtut suprema consisteix en l’estat d’interna activitat productiva, premissa a la qual és la superació de tota forma de vinculació al jo i d’avidesa.” Vull afegir aquests pensaments de Fromm: “Cal començar a superar l’abisme entre el que és necessari i el que és possible,” i aquest: “La comprensió separada de la pràctica roman ineficaç”.

Faríem bé de reprendre una vegada més les que Fromm anomena les característiques de l’home nou, sota aquestes condicions que d’altra banda coincideixen amb les Quatre Nobles Veritats de Buda: 1.- que hom sigui conscient de l’estat de sofriment en què ens trobem. 2.- Que es reconegui l’origen del nostre malestar. 3.- Que s’admeti que existeix un camí per tal de superar el malestar mateix. 4.- Que hom accepti la idea que, en ordre a superar el nostre malestar, hem de fer nostres certes normes de vida i canviar la nostra pràctica de viure actual”

SER O TENIR, aquesta és la qüestió:

Torralba parla d’anèmia o indigència espiritual, clamorosament posada com a reclam publicitari en la portada del seu llibre: “Vivimos en un desierto espiritual”. I no és precisament el llibre un epígon, un seguidor del Cohèlet; ben a l’inrevés. És una invitació a sacsejar la nyonya “existencial” per anar “adquirint la saviesa del cor”, que potser potser ja ens toca per edat, per antecedents, per oportunitats que ja hem tingut i, vés a saber, si les hem malbaratades. Com sigui… No ens ho prenguem malament. Ens desitgem els uns als altres la saviesa del cor en el dia a dia, perquè aquest miracle se’ns ofereix on trobem la pròpia albada. A cada dia se li ofereix la seva petitona saviesa, per bé que suficient. “Gràcies d’aquesta aurora encesa, gràcies d’aquest nou dia clar”.

Diumenge XVIII de durant l’any, 1 d’agost de 2010 Barcelona