Homilia del diumenge 28/01/2024

                   JESÚS, EL  GRAN  PROFETA  DELS  NOUS  TEMPS

                                               Moisès no podia sospitar que el Profeta augurat pel mateix Déu hauria de ser, ni més ni menys, que el seu propi Fill en la concreció d’un home com els altres, semblant però tan diferent, únic! Moisès diu: “escolteu-lo” ja que li posarà als llavis les “meves” paraules. La profecia supera infinitament les seguretats donades a Moisés. L’evangeli n’és la constatació fefaent: “La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar amb autoritat, no com els mestres de la Llei que en feien un ensenyament pla, repetitiu, i responent a peu de la lletra de la Torà. La paraula “autoritat” l’hem de comprendre amb la distinció que es fa avui entre autoritat i auctoritat que només amb una “c” intercalada la fa derivar del verb llatí “augere” (incrementar, sobreactuar en profunditat) i així pren una significació del més alt relleu i contundència. Així era l’auctoritat de Jesús que li reconeixia el poble, escoltant-lo meravellat. En efecte, Marc ens diu: “I aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea”. Noteu que estem a l’exordi mateix de la seva missió evangelitzadora. Si llegíssim el text de Marc directament de la Bíblia veuríem pla bé que Jesús es posa a predicar tot just després de l’empresonament de Joan Baptista, Jesús comença deixant Natzaret i anant a viure a Cafar-naum i es presenta amb aquest lema: “Ha arribat el temps, la “meva hora”, convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”, és a dir poseu fe i esperança activa en l’Evangeli. Presenta la seva activitat profícua ensenyant i curant diverses malalties. Constata Marc i més profusament Mateu que ensenyava per tot Galilea, Síria i Transjordània de forma que l’anomenada del Mestre anava estenent-se i causava estranyesa per la forma i manera diferent que omplia el cor i l’esperit dels oients. Jesús personifica la doctrina que predica i dóna la imatge clara de que és tot un profeta sense igual, com el que pronosticà i augurà Moisès. La veu transmet vida, comunica personalment (presència, capteniment, veracitat que trasllueix el seu ser, estar, actuar: comunica amb el seu cos, rostre, gests, proximitat, , presència, empatia, escolta, mirada, somriu, acull, respira vivència existencial: autenticitat. Seducció, profunditat ensems a senzillesa, paraules que diuen...! No és estrany  que el seu nom prengués volada, que es fes estimar de paraula i obra: predica i cura varietat, munió de malalties... Mai vist!

                                               Acabem de celebrar aquest darrer dijous la Festa de la Conversió de Pau, que reflectirà tants trets de predicador seductor, semblants, assimilats del seu Mestre Jesús. Pau dirà que no és ell qui viu, sinó que és Crist mateix qui viu en ell. De tot plegat, n’hem d’inferir que els evangelitzadors a que hem estat cridats tots nosaltres, al temps que seguim evangelitzant les nostres vides en profunditat creixent, així hem de sentir la crida a ser evangelitzadors, secundant la crida que ens feu i que segueix fent el papa Francesc. Agafem l’encíclica “La Joia de l’evangeli”. I reconeixem que la condició de ser profetes ens deriva del baptisme. Així llegim, potser amb estupor, el que diu el Vaticà II en el document titulat “Constitució Dogmàtica sobre l’Església” en un profús, potser inèdit, capítol! sobre els laics; és a dir, sobre tots els batejats, on és diu que com a membres de l’Església tots compartim la condició sacerdotal... Hem vull detenir un moment comentant-vos què diu el Concili sobre la nostra participació en el ministeri profètic de Crist en el testimoniatge. “Crist, el gran Profeta, que proclama el Regne del Pare tant amb el testimoniatge de la vida com amb la força de la paraula, realitza el seu ministeri profètic fins que arribi la plena manifestació de la glòria, no sols per mitjà de la Jerarquia, la qual ensenya en Nom  i per Poder d’Ell, ans també per mitjà dels laics, els quals d’una banda ha establert com a testimonis i de l’altra ha enriquit amb la Gràcia de la  Paraula, a fi que la puixança de l’evangeli resulti esclatant en la vida diària, familiar, social. Ells es manifesten fills de la Promesa, quan ferms  en la fe i  l’esperança, redimeixen l’instant actual (cf. Efesis 5, 16; Col 4,5) i esperen la glòria futura per la constància (Rm. 8. 25). I no amagaran dins de l’ànima aquesta esperança, ans per la conversió incessant, i la lluita “contra els directors tenebrosos d’aquest món, contra les forces espirituals de la maldat” (Ef 6, 12), també l’expressaran per mitjà de les estructures de la vida secular. Així com els sagraments de la Nova Llei, dels quals s’alimenta la vida i l’apostolat dels fidels, prefiguren el nou cel i la terra nova. (Ap 21, 1), també els laics es converteixen en valents proclamadors de la Fe en les realitats esperades (He 11, 1), si uneixen la professió decidida de la FE a la vida segons la FE. Aquest acte d’evangelització, que és anunci de Crist proclamat tant amb el testimoniatge de la vida com amb la paraula, adquireix una nota específica i una eficàcia peculiar pel fet de realitzar-se en les circumstàncies normals del món”. “Per tant, els laics, fins i tot en ocupar-se de les atencions temporals, poden i han de realitzar una activitat preciosa per a l’evangelització del món. Cal que tots col·laborin a l’extensió i al creixement del Regne de Crist en el món. Per això, els laics s’han de dedicar amb interès a aprofundir el coneixement de la veritat revelada i han de demanar a Déu amb insistència el do de la saviesa”. Conclou: “Davant el món, cada laic ha d’ésser testimoni de la resurrecció i de la vida del Senyor Jesús i signe vivent  del Déu vivent. Tots plegats i cada un per la seva part, han d’alimentar el món amb fruits espirituals (cf. Ga 5, 22! N’he parlat moltes vegades!) i escampar-hi l’esperit, del qual animats aquells pobres, mansuets i pacífics, que el Senyor proclamà benaurats en l’Evangeli (cf Mt 5, 3.9: les benaurances!). En una paraula, “allò que l’ànima és en el cos, això han de ser els cristians en el món” (epístola a Diognet). Tinc la impressió de que el teixit de la nostra Fe està com esfilagarsat i no acabem de prendre consciència del que significa ser cristià i de que ens hem deixat enfosquir la grandesa que suposa ser cristià en la vivència de la nostra conformació amb el Crist i de la vinculació amb Ell i en l’Església; i que ens fa participar en creixement sostingut per la gràcia-saba que del cep flueix i fa madurar les sarments, els raïms, ubèrrims dels què en vindran els vins de la salut i la satisfacció dels sentits! Al pensament de Déu som -no gens menys- que fills i participants de la natura de Déu i tenim com herència la prospectiva del cel nou i la terra nova, dels quals en tenim arres i penyora, ja ara en el misteri del temps. El temps empeltat amb l’hora sempre actual de Jesús, que compartim amb Ell. Temps que és el nostre “present”, l’ara i aquí de Déu i nostre. I en ell hi podem prospectar totes les oportunitats de plenitud, de creixement, d’una saviesa evangèlica que pouem en la mateixa saviesa del Crist. Tot plegat, s’articula amb el que vaig intentar de des-velar el diumenge passat en parlar del Carpe diem, és a dir tota la plenitud del moment present. Avui he recollit a La Contra la citació d’un llibre:  És de Stefan Klein: “El  tiempo: Los secretos de nuestro bien màs escaso”. Jo ja el començo... El comentem?     

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de durant l’any, 28- gener - 2024  Sabadell

Homilia del diumenge 21/01/2024

                                                   CARPE  DIEM

                                               Aquesta és una expressió molt usada i ja forma part de la saviesa cultural de moltes persones. Evidentment és llatina i la seva significació obre un arc d’aproximacions que ha anat prenent -en l’ús- moltes càrregues sapiencials, Podríem donar-ne algunes: aprofita el temps, pren-te’l amb afany, prestesa, dóna-n’hi valor, caça’l al vol, el temps present, nou de trinca, és un regal= present, aprofita’l que és fugisser. Només tens l’ara: no et valen ni l’ahir, ni el demà, l’un perquè ja és passat, l’altre arribarà només com a present. El present ho és tot. La vida pura és temps només!                                        L’arquitectura, la interrelació de totes les lectures d’avui estan marcades per aquest pensament de fer i de fer-ho tot amb prestesa, no sigui que perdis oportunitats, la gran paraula-força que saben captar les persones amatents a allò que se’ls esdevé, davant per davant, que pot amagar un veritable esdeveniment! Estar despert, fer atenció al moment que estàs vivint. Si apliques l’oïda al moment concret que vius, descobriràs ressons com de cargol marí. La vida flueix. Allò del clàssic de que no et podràs banyar mai dues vegades consecutives en el mateix riu, perquè les aigües sempre seran noves, les anteriors ja són passades, riu avall...

                                               Haurien de viure enmig de la sensació de cosa, situació nova, nova de trinca. Viure-la en més o menys plenitud, ens comportaria el goig d’una vida viscuda en projecció, propòsit, àdhuc amb missió i sentit. Veritablement viure el present com un regal ens donaria una visió transcendent de la vida. Què poc i què molt!

                                               Massa llargues dilacions per anar a raure en el comentari de les lectures d’avui. Jonàs estrena escenari. Renuent al principi, no vol acceptar la crida-enviament amb missió. Ja recordeu allò de la balena... Aquí, ja el presenta penedit i executant l’afer de la crida a la conversió de la gran Nínive. Acompleix l’encàrrec i la ciutat recobra l’amistat amb Déu. El Salm, com sempre, fa de glossa positiva de la feina que finalment fa el profeta. Faríem bé de fer-ne una lectura personalitzada, aplicada a la nostra relació amb un Déu que perdona i que vol el millor bé per a nosaltres, tot i els entossudiments que no ens deixen descobrir un Déu proper que vol perdonar, però que mai no ho farà, sense la prompta col·laboració nostra. Bona entrada la de Jonàs i del salm per entrar de ple en les lectures següents. Comencem per l’aclamació que fa d’orla a l’evangeli: “El Regne de Déu és a prop: convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”.

                                               Així s’inicia tot l’evangeli de Marc amb plena solemnitat: “Comença l’evangeli (que vol dir Bona-Joiosa-Feliç. Nova=Notícia-Proclama) de Jesús, el Messies, Fill de Déu”.  Que quan el presenta al començament de la seva missió,  hi torna a dir: “Jesús es presentà a Galilea, predicant la Bona Nova, deia: “Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”. “Ha arribat l’hora, expressió que surt aquí, però que qui l’usa insistentment és Joan, unes 26 vegades, algunes d’elles amb la significació de Kairós=momentum, ple de gràcia. És l’expressió d’un moment important, que a Jesús li sortirà de dir en moments clau en la seva predicació=anunci=proclama=declaració. Això, tant per dir que encara no era la seva hora, com per quan prenia tons de compliment, ja esdevinguda la passió-mort-resurrecció i glorificació. Ara l’hem de llegir com que se’ns l’anuncia Ell mateix per donar compliment a tota la gràcia de la crida. Demana la Con-versió, el canvi de perspectiva de la nostra vida, a l’estil de la de Jesús mateix. Estem massa entretinguts en la versió limitativa de perdó dels pecats, i no de fer la volada a la moció de l’Esperit que ens farà descobrir l’àmbit de Déu que ens mostra camins inèdits, els de Déu. Jesús no es va predicar a sí mateix, sinó el Regne de Déu, que és d’amor a tothom, que és justícia, atenció als “perifèrics” per portar-los a la pau, a la vida amb dignitat i amb els elements indispensables per a una vida acceptable. Això tradueix el que entenem per Evangeli, gustat i assaborit per igual, sense exclusions de cap mena. És a dir la utopia de viure semblantment a com vivia Jesús. És ara que nosaltres ja identifiquem l’evangeli amb Jesús conegut, estimat, “cregut” ens diu Marc.

                                               Donem uns passos més en l’evangeli d’avui. És la primera crida als que seran els quatre primers deixebles, esdevinguts apòstols. A la Crida se subratlla que la resposta fou determinant i Marc ens diu que immediatament abandonaren pares, famílies i treballs. La paraula “im-mediatament” és aquest “im” que es “in” i vol dir un Sí Rotund, sense mitges tintes, Subratllar això, ens portarà a la segona lectura en la que Pau ens encoratja a que “no perdem l’oportunitat present”, “perquè aquest món que veiem passa aviat”. I aquí s’hi amaga tota la càrrega que dèiem al principi. La de viure el moment present com un do de Déu, sabent que si ho vivim amb aquestes expectatives reals, trobarem sentits, filons de vida creixent, metes insospitades!, que restarien amagades, perdudes, ai!, de no haver estat atents a la perenne “jugada” que se’ns ofereix, en estar promptes, a no perdre les oportunitats que s’amaguen en totes les cantonades de la vida... Viure “presents”, viure “pressentint” en l’ara i aquí, ens portaria a descobrir el millor sentit de cada moment. Tenint aquesta convicció de que el “present” és la descoberta, la troballa de tresors que se’ns baden; que s’ofereixen continuadament per a aquells que tenen fe i confiança en què la Bona Nova viscuda amb decisió, coratge i senzillesa ens pot portar a viure i prospectar un món nou, que es gairebé com creat per i per a nosaltres! Riu-te de terceres dimensions, fictícies! Anem a viure amb saviesa i aprofitant tota pressentida oportunitat que es trasllueix en tota cosa, persona, “esdeveniment”, “arribada”, “gràcia sobre gràcia”, kairós=momentum. Estem en terra sagrada i ho ignorem! Ens hem de con-vertir cada dia, que vol dir pilotar la nostra nau amb el timó ben assegurat i sotjant horitzons que a mesura que els vas verificant, més és dilaten i que ens donen una faisó de viure esperançat, agraint la mercè del que se’ns dóna en el dia a dia, i donant la cara a vents adversos, tot i mantenint cursa, orientació i gaudint del momentum present. En el fons no és més que portar a la pràctica el capítol de Mateu (6, 25-34), que porta per títol “confiança i neguit”, on llegirem això que ens costa tant: “No us preocupeu per la vostra vida, pensant en només les necessitats peremptòries. Mireu els ocells, mireu les flors... Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i fer el que Ell vol, i tot l’altre us ho donarà de més a més. No us preocupeu pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”. “Carpe diem” Saviesa evangèlica! A tocar de mans.             

P. Josep Mª Balcells

Diumenge III de durant l’any. 21 de gener del 2024  Sabadell

Homilis del diumenge 14/01/2024

                                               NO  SOU  VOSTRES

                                               A ben segur que aquesta afirmació contundent ens posarà en alerta, ens sorprendrà per la seva rotunditat! Si llegim bé la perícopa de Pau a la segona lectura, encara ens desconcertarà més el context en què se’ns diu el què ens diu. La llegim dins d’una triple advertència o millor una presa de consciència: No sabeu que... “els vostres cossos (aquí entenent-ho com la persona entera) són membres del Crist. L’altre no sabeu: que els vostres cossos són el santuari de l’Esperit Sant i en el tercer “No sabeu” farà l’afirmació que no té cap més matisació que aquella sorprenent del principi no sou vostres i hi posarà la raó: “perquè Déu us ha adquirit a un preu molt alt”, i acaba amb aquesta expressió, que em té robat el cor, la de glorifiqueu-lo en la nostra persona; que d’ençà d’aquests dies de Nadal va prenent cos i presència, àdhuc canora, en la meva vida i que pren relleu en l’himne : “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor”, seguit del cant que es va sentir per part d’un estol d’àngels, quan invitaren els pastors a prendre consciència de la Bona Nova que ens porta a peus del Nadó, i amb un goig traspassat al “us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra im-mensa Glòria”. El misteri de l’Encarnació ens ha descobert una nova visió de l’home, a la qual hem fet referència moltes vegades, que ens l’ha donada el Concili Vaticà II, (ho repeteixo –excuseu-me la insistència- per la significativitat que presuposa): “És ben veritat que el misteri de l’home només s’aclareix de debò, en el misteri del Verb encarnat”. I encara més explícit: “L’home cristià, configurat a la imatge del Fill que és Hereu entre molts germans, rep les primícies de l’Esperit en virtut de les quals és capacitat a complir la llei nova de l’amor. Per aquest Esperit que és “penyora de l’herència” tot home és restaurat per dintre, fins a la redempció del cos!: “L’Esperit d’Aquell que ressuscità Jesús d’entre els morts, també vivificarà els vostres cossos mortals, per obra del seu Esperit que habita en vosaltres (Rm 8, 1-11). Pau en estat pur! Tot això, assumit i pastat, ens retornarà al fet del qual no en tenim clarícies en la praxi nostra quotidiana, domèstica: “No som nostres”, dit en positiu: Som de Déu. Actuant aquesta veritat fonamentadora, ens situarem als antípodes del recentrament en nosaltres, en els nostres narcisismes, en aquestes voltes a l’entorn del nostre Jo autorreferenciat, malalt, alienat, sense haver trobat el tu que ens ha de portar venturosament al nosaltres. Aquest diumenge tan proper al cicle de Nadal encara transpira el millor de l’A. T. centrat en la frase de Joan Baptista que és com un determinant indicador de sentit i de direcció: “Fixant la mirada en Jesús, digué: “Mireu l’Anyell de Déu”, fent vàlida la seva expressió de que Ell ha de créixer i jo m’he de fer petit, jo que no soc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”. I el senyal de que han canviat els temps i protagonismes, es palesa fins a l’evidència quan els dos deixebles de Joan fins aleshores en sentint això “van seguir Jesús i Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: Què voleu? I aquí comença l’encomanadissa dels primers deixebles, ara del Mestre. Ha començat el Nou Testament, amb l’experiència dels dos deixebles, un d'ell, Joan, el que esdevindrà el deixeble preferit del cor de Jesús. L’experiència devia ser de tal pregonesa que àdhuc en recordaven l’hora en què en van eixir, transformats i que no podran estar-se d’encomanar el seguiment del Mestre a altres persones, de primer als seus germans. Joan narra la trobada singular de Pere, germà d’Andreu, on Jesús li canvia el nom, fent-lo, ja d’entrada, el que serà qui primejarà el grup de deixebles que creixerà a no tardar. I, empresonat el Baptista, Jesús comença a missionar la Bona Nova. és a dir, revelar que el Regne de Déu és tant a prop, que el poden trobar vivent en llurs cors. Cal subratllar el fet de que és en la intimitat que es manifesta Jesús, Ho acaben d’experimentar en la trobada singular que hi varen tenir ells dos. L’aclamació respon a aquesta experiència transformadora: “Hem trobat el Messies. La gràcia i la veritat ens han vingut per Ell.

                                               Voldria entretenir-me en la frase que em serveix de títol, perquè convindria anar-hi a fons. Dita en positiu ha quedat així: Som de Déu. Mireu Déu és amor i crea no per necessitat, sinó per estendre allò que el defineix. Mai l’amor de Déu és possessiu, com ho són tantes vegades els nostres. En crear, en donar-nos vida i missió ens ho dóna, donant-se Ell mateix. Ser de Déu, vol dir que ho som pastats per Ell i en Ell. És tot plegat un joc –perdoneu l’expressió que bé s’ho val- un joc d’amor, el seu no posseeix, ans el contrari desarma, ens fa lliures en la prístina llibertat d’adequar la nostra llibertat a la voluntat de Déu. L’amor fa entrar en Comunió, fa iguals els qui són diferents. L’amor no anul·la la persona, la fa més entera i vertadera. Hem sentit que Déu crea l’home a la seva imatge i semblança: lliures, amorosos, tendres. Som una permanent mirada amorosa al nostre amor que és Déu-Amor. Que no es dóna, si no és en la intimitat. Ho hem llegit al salm 39: “i m’heu parlat a cau d’orella”. La traducció mariana la trobem en Lluc llegida aquests dies nadalencs: “Maria conservava tot això i ho meditava” Ho repeteix per ben dues vagades en dues situacions que s’anaven succeint en la seva vida domèstica. Dedueixo d’això que era una autèntica orant, oberta a la contemplació. Prenc punt per entrar silenciosament en la primera lectura on se’ns mostra al jovençà o més petit, Samuel; pàgina que ha il·lustrat tantes vegades la descoberta que fa el que serà temps a venir un dels Jutges que dirigien el poble de Déu a través de les seves paraules profètiques. Les paraules dialogals entre Déu que crida en persona i la resposta de Samuel: “Aquí em teniu, parleu, que el vostre servent us escolta”. Com prenen relleu les paraules consonants del salm responsorial: “Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat. Guardo la vostra Llei al fons del cor. Anuncio amb goig la salvació davant el poble en dia de gran festa. No puc deixar d’anunciar-la, ho sabeu prou, Senyor”.

                                               L’episodi de Samuel ens l’hauríem de prendre com una invitació amorosa a intensificar els àmbits de pregària i de contemplació com una de les característiques de “ser de Déu, de no ser nostres”, d’admirar els lligams amorosos que hi ha teixits entre un Déu-Amor i en els qui, essent desposseïts de les nostres alienacions, i consegüentment amatents a girar i mantenir el nostre esguard en l’esguard mateix de Déu. Això és allò que els darrers papes ens han dit i redit: que hem de maldar, en fets més que en paraules, per estendre -vivint-la- no res menys que la civilització de l’amor. El no ser de nosaltres mateixos és una invitació a estendre aquesta nova civilització! Utòpica? Fem la prova consentent amb el Regne de Déu, que és la missió de Jesús. Comencem amb bon peu! 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II de durant l’any, 14 de gener del 2024.   Sabadell

Homilia del 6 i 7 de gener del 2024

                          VENIU,  VENIU:  RETORN  ALS  ORÍGENS

                                               ¿Que ens “emportarem al cor” del cicle de Nadal que acabarà entre aquests dies -altra vegada en una doble festivitat més de concurrència- entre Epifania (és el dia de Reis, que no eren Reis sinó Mags) i el Diumenge del Baptisme del Senyor? Vàrem dir que no hi ha Nadal sense Advent ni cap Advent sense Nadal. Començat doncs, aquest cicle litúrgic el dia 3 de desembre passat, amb la celebració del primer diumenge d’Advent. Tot plegat ha passat volant en un mes i escaig. Hem celebrat les festes i esdeveniments més preclars de tot l’Evangeli, singularment la vinguda del Fill de Déu, assumint la naturalesa humana, com la de qualsevol home, verificant-se allò que els savis en diuen la kenosi, paraula grega que vol l’abaixament, l’anorreament d’un Déu.      “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es feu semblant als homes. Tingut per un homes qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort...”Aquest és el motiu central de celebració litúrgica i espiritual d’aquests dies, d’aquest mes. Aquest és el misteri pregon de l’Encarnació, un veritable trasbals per la raó humana, només accessible el fet per la fe, que donem a Déu per Jesús i a tots els primers seguidors de les primeres comunitats cristianes que a través també d’una passió i mort que no podem entendre, i d’una resurrecció, és a dir: un retorn a la Vida ara en V alta, a partir de la vivència personal i en grups especials dels deixebles cridats per Jesús d’aquesta presència transcendental que els va permetre de revisitar la vida conviscuda amb Ell i que no havien acabat d’entendre, tot i que en parlava Ell mateix sovint; ara finalment creient en la veritat de les paraules profètiques i el retornar a passatges conviscuts, ara El mig entenien i donaven la resposta afectiva i efectiva a tot el que varen viure sense passar només d’una devoció de deixebles -que no de creients- el seu viure i dir i fer se’ls va despertar definitivament per FE. Ara Ja Creien en Jesús per FE.

                                               Això talment misteriós de l’Encarnació ens ha tingut perplexos i admirats i seduïts de forma que la vida de Jesús va ser un himne, una proclamació de la veritat de Déu, fet company de ruta pels polsosos camins d’una terra perduda, però determinantment concreta i estimada, Galilea; perquè era també la seva. El gran despertador fou la convicció d’haver-lo recuperat tan seu com sempre i tan diferent per poder-lo pregar com a Déu i Senyor, ara sense defallença. Qui dieu que sóc jo? Ara tots a l’uníson -no sols Pere, sinó tots ells- i els que segons la conversa que Jesús ressuscitat tingué amb els dotze, després d’obrir ulls i cor a Tomàs, abans recalcitrantment incrèdul que acaba dient, ara amb fe i un amor sobrevingut: Senyor meu i Déu meu!; i amb aquesta coda a l’episodi-aparició del Ressuscitat (atenció que ara parlarà crípticament per a tots nosaltres!): “Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui han cregut sense haver vist! Cal afegir les últimes frases que Lluc escriu com a primer epíleg del seu Evangeli: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos que no estan escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient,  tingueu Vida en el seu Nom”. Jesús amb la Resurrecció implosiona els cels, badats ja per sempre.

                                               A partir d’aquí comença el nostre cicle litúrgic: Advent-Nadal. Tornem a reformular la pregunta inicial: Que en quedarà d’haver viscut aquest temps ple de la tendresa, la bonesa i la dolcesa i la jovialitat (Boff dixit) del Naixement de Jesús a Betlem; i desitjosament nascut als nostres cors? Perquè commemorar vol dir reviure en “cor, ànima i coneixement” l’amor de Déu fet proper, accessible, coprotagonitzat com feu Francesc quan va inventar, fa 800 anys, el pessebre vivent, improvisat i definitivament ofert a la fe pietosa de tots nosaltres. Encara perviu, malgrat les versions (?) ultramodernistes a l’ús difús i confús d’avui...

                                               Assajaré de dir el món subjacent en la meva visió d’aquests dies. En primer lloc, Nadal és la manifestació de l’amor tal i tant immens de Déu-Pare, enviant-nos el seu FILL, Jesús, anunciat pels profetes (hem fet un clar i sovintejat recurs a Isaïes durant l’Advent). Manifestació que pren el nom d’Epifania en general i, a més, el d’una Festivitat, la de demà, popularment dita, dia de Reis, perquè a Betlem són citats, cridats inicialment per un bon tou d’àngels els pastors, per significar el destí preferencial de Jesús pels pobres, pels exclosos de tota mena; i pels mags (elit de gent vinguda dels quatre punts cardinals) que simbolitzen el toc d’universalitat com a finalitat de la missió del Messies, Mestre i Rei de tots els pobles; un Rei que ell mateix dirà a Pilat que ho és d’una altre faiçó, res de competències polítiques, rei de les intimitats, del just saber, del tendre reclam a les interioritats, allí on tenim els millors desigs, la saviesa del cor. En la persona de Jesús, home-Déu aprendrem com hem de viure per la paraula, per les actituds, pel tracte exquisit, “benigne i entranyable” d’Ell que ens és mirall de vida renovada. El Vaticà II parlava de retornar als orígens. Els nostres són Jesús, l’home nou i l’evangeli com a estil de vida, com a propòsit vivencial al que ens invita la visita que ens fa suau i convincent al cor, a l’ànima i al coneixement que dirigits a l’estimació de Déu Pare i que ens queda com a herència després de llegir tot el Nou Testament sencer . Nosaltres hem de maldar per arribar a ser persones que s’assaonen directament en la Bíblia. No oblidem que Jesús té com nom Divinal de Paraula que rumoreja al cor dels que saben valorar l’exercici del silenci, de la meditació, de la contemplació, orants constitutivament “a glòria de Déu Pare”.  Paraules carregades de sentit i de simbolisme nadalenc: Glòria, al·leluia, Veniu, Adorem. Lloem i glorifiquem, donem gràcies al tall de les successives i creixents comprensions. Deixebles de Maria de Natzaret (noia de poble, pobra), rica de gràcies, meditacions, mestra de la infantesa del que és Mestre, però que feu la criança a partir de les cures maternals de Maria, que hauria de tenir semblances, àdhuc facials, amb les del seu fill, que s’haurien somrigut plaentment tantes vegades -els fills s’assemblen als pares com  els testos a les olles-, Maria li va ensenyar la llengua nadiua a Jesús, li va vetllar les tentines dels primers passos, Maria és la primera discípula, la primera cristiana, Maria va ser la que va estimar Jesús més maternalment, entranyablement, més tendrament, més joiosament. Amb més confiança i amb una Fe meravellada, amb la més ferma esperança. I per Jesús, amb Ell i en Ell vós, Déu Pare en la unitat de l’Esperit Sant rebeu tot Honor i tota Glòria per sempre. És en Jesús que tot ho som, tot ho podem, tot ho volem. Per Ell som fills de Déu i compartim la vida de Déu i tota la Gràcia. En Ell hi tenim una relació vital més íntrínseca de la que hi ha entre el cep veritable i les sarments i el raïm. Estigueu en mi Jo en vosaltres. La nostra dignitat personal ens ve pel Baptisme d’Ell en el qual nosaltres morim i ressuscitem ja després actualitzat en el nostre propi, on rebem la condició de fills en el Fill; i per una unió tan pregona que només la comprendrem en la Glòria del Cel. M’emporto la recitació, a més de les oracions usuals: Parenostre, Ave i Glòria, els himnes del Benedictus, Magnificat, Nunc Dimittis, sobretot el Glòria del final de totes les oracions de la Missa, el Sanctus de l’Eucaristia, el “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra Pau” als homes-dones de tot el món, perquè la Redempció, el perdó dels pecats és per a tothom, només cal tenir-ne consciència agraïda (tot és Gràcia)  i la restauració del res de l’Àngelus, ressò de l’anunciació. Vaig carregat de tota l’essència: or, encens i mirra, evangèlica! No vull més regal que la gràcia de Déu Pare, Fill, Esperit Sant, això pels segles dels segles. Amén Al·leluia

P. Josep Mª Balcells.

Epifania i Baptisme del Senyor 6 i 7 gener 2024 Sabadell