EL GOIG DE VIURE
Déu
surt en el llibre de la Saviesa que encapçala les lectures d’avui i surt a
defensar la vida. Com no podia de ser d’altra manera! N’és l’autor. I és com el
mateix traspàs de la seva vida divina feta per participació en allò de més
fonamental; el seu existir. Déu de vius, es declara a Moisès i de reparador de
tota vida. ¿Com és que veiem que la mort assetja de bon principi tot vivent? Fem
una mirada a la Creació narrada al Gènesi que és del tot un himne exultant a
la vida. En efecte, la “tornada” festiva de cada imput de la Creació és: “I
veié que tot era bo” i joiosament vivent. Tot ho ha creat perquè existís,
expressió amorosa de la bondat divina –cal dir-ho, mai tan i tan apropiadament!-
l’home es posat en el “cosmos”, perquè vivint i sobretot tenint-ne saborosa consciència
en fos la veritable imatge de Déu vivent i com a expressió de la bondat i la
justícia que són immortals com el seu creador. El súmmum de l’existència
humana Déu l’ha posat en la llibertat de l’home, cant a la grandesa de
Déu en la grandesa humana! Però...
donant-li la llibertat, Déu mateix hi és posat en risc i a prova, perquè
aquesta grandesa que és la llibertat posa tensió al “cosmos”, introduint-hi “el
verí de mort” És el diable qui per enveja de tanta grandesa ha temptat l’home i
amb el “pecat”, vertadera “disharmonia” del cosmos ha subintroduït pecat i mort
d’una tongada!
Tot amb tot, la grandesa de la Creació subvertida i malmesa portarà a la major excelsitud, si cap, a tot el pla de la regeneració o “re-Creació” que en Jesús, Fill de Déu ho retorna tot a “l’esplendor de la veritat” i de la llum de la vida, fent-nos partícips de la seva pròpia vida divina, tot i que la mort com a conseqüència del pecat es quedarà com dissonància al Cosmos i com a presència enutjosa i serà finalment vençuda en la mort compartida amb Jesús. Con-sors: morir per i en Crist: la nostra ventura! No serem pas més que Jesús en qui mort regenera tota vida Això fa que el mateix salm responsorial –com ens hi té acostumats-, glosarà la victòria en una natura (la nostra pròpia, per exemple) que és temptada de mort i podem cantar a la fi que “heu mudat en joia les meves penes i quan ja m’hi enfonsava m’heu tornat a la vida, Senyor Déu meu, us en lloaré per sempre”. Recordeu el cant de la Carta als Efesis que ens ha acompanyat tantes jornades dominicals!: “Ens escollí en Ell abans de crear el món... per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist... En Ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats. La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra”. Ja tenim refeta i sobreactuada la primera Creació i hi hem estat restaurats, “quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”.(Ef, 1. 3ss)
Serem portats a través de l’evangeli d’avui a dues mostres de vivificació i de retorn a la vida malmenada per una malaltia persistent de la dona que tenia pèrdues de sang des de feia la immensitat de dotze anys! i narrat mig introduït en dues parts per la reviviscència de la filla de Jaire, “un dels caps de sinagoga”. Justament podrem exclamar en l’aclamació: “Jesucrist, el nostre Salvador, ha des-posseït (=m’heu arrencat de la terra dels morts” (salm 29) desposseït la mort del poder que tenia, i amb la Bona Nova de l’evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida”.
El
misteri més gran que tenim a les mans és el do de la vida. Això ens hauria de portar a sentir vibrant el
goig de viure i conseqüentment al viure amb goig. Jo m’imagino tant
a l’hemorroïssa i a la família de Jaire transportats del goig de donar gràcies
per les intervencions delicades de Jesús que fa miracles però posant-hi sempre
un toc de gràcia infinita i de delicadeses a la fe delicada de la dona
malalta, doblement, ja que era considerada
impura per la pèrdua de sang: d’aquí que s’atrevís a fer el deliciós “furt” de
les seves dues curacions, només amb un toc de gràcia suau a la borla del
mantell del Mestre i Metge. ¿Qui m’ha tocat tan suaument, tan fiduciosament que
ha pogut quedar anònim? Jesús no la descobreix, delicat com era Ell, sinó que
externalitza el fet, perquè sigui conegut i connotat: Filla, li diu (quina finesa
la de Jesús!) Vine, mostra’t, perquè soc
Jo qui vull manifestar la teva fe tan femenina, tan delicada. La que podia haver
quedat com a escena segona, decidit com estava el Mestre anant a obsequiar la
fe de Jaire, ha passat a primer pla de proclamació a ulls vista i amb mirada
complaguda, tant de la dona com de la de Jesús. L’escena de la casa del cap de
sinagoga és digna d’una narració plena d’humanitat, àdhuc amb el somriure
despectiu de les ploraneres davant de la sortida airosa de Jesús: la nena està
dormida!: -com hi ha món!- com s’atreveix el Mestre reconegut però al mateix
temps fortament desconegut-. I mireu quina invitació que fa a la filla: “Noia,
aixecat”. Quina grandesa en la més admirable senzillesa! I amb to casolà: “doneu-li
menjar”. (Recordo un fet similar amb la sogra de Pere: aixeca’t que menjarem
junts, avui) Jesús sempre desconcerta: A ells, els pocs presents en la seva
intimitat, la família estricta i els tres deixebles a tall de testimonis
En arribar a aquestes alçades no puc deixar de fer-vos participants d’un fet que no té més transcendència -podeu dir-me- perquè fa referència expressa a un fet meu particular que trobo que s’adiu d’allò més als fets que commemorem, subratllant el do de la vida com a màxima expressió d’un Déu que es mostra sempre Creador i Dador de vida. Precisament ara mateix, escrivint-vos, celebrem la festa litúrgica de sant Ireneu de qui destaquem aquesta frase que ha fet història: “L’home que viu és la glòria de Déu, la vida de l’home és la visió de Déu”.
M’explico: m’ha pervingut graciosament un llibre de Teresa Guardans, titulat Les claus del silenci que té per subtítol l’art de viure. Fa temps que li faig amb delit relectures i àdhuc terceres repassades...
És
un vertader escriny de vivències i de destil·lació de dades de tota procedència
que posen en relleu la necessitat de descobrir allò que ella en diu la doble
“mirada”, precisament la que ens porta al subsòl de la realitat,
perquè és il·limitada la pregonesa del veure i del viure. El silenciar el jo que acostuma a ser un
obstacle per veure la realitat pregona, “el silenci del jo”, ens acosta a la realitat
densa, ponderosa, “ens permet sentir la realitat, notar la
presència pròpia, la vida de l’altre i de tot el que ens envolta. No és
caprici, és necessitat; és on radica la font de l’amor, la font d’un sentit que
va més enllà de l’interès mediatitzat del profit propi. L’arrel del profund
respecte, de l’admiració, de la meravella...” Si s’aprèn a callar és per
poder estar totalment “alertes”, sentint i vibrant, testimoniant allò que hi
ha... Si callem és per tocar, veure, sentir i comprendre en concret i
directament sense els filtres de la necessitat”. (Marià Corbí) I si ho fem així,
la realitat creix, res ni ningú resulta
indiferent o trivial, deia Tagore- Quan el jo deixa d’imposar els seus
criteris selectius de valoració, tot pot mostrar el seu profund valor. Una vivència
que va acompanyada d’un immens respecte, de pau, de joia. La persona que és
capaç de sorprendre’s cada dia és que
està veient, o mirant, amb tot
l’ésser; viu des de la profunda arrel de la qualitat humana. Sigui quina
sigui la situació, per difícil que es presenti, tenim a les mans la
possibilitat de sentir l’infinit valor de cada moment, de cada forma
d’existència. I fins que el meu cor, el meu cos sencer, no ho sàpiga, faré el
possible per tal que totes aquestes paraules m’acompanyin, m’alimentin, i pugui
així anar creixent l’anhel de viure des
del fons, des de totes les capacitats. Perquè sé que val la pena, perquè sé que
la vida s’ho mereix... La comunió amb la realitat,
s’estableix, precisament, en el seu silenci i des d’ell; l’admiració, la
meravella, el profund respecte, tot aquest àmbit del sentir tan peculiar i tan
propi de la vida humana, que és font de gratuïtat, de compromís, indagació,
serenitat, pau, goig, amor il·limitat... es genera quan podem fer ús de les capacitats
en una actitud silenciosa, receptiva i atenta, D’aquí ve la importància de
trobar les maneres de despertar
aquesta possibilitat de tenir-ne notícia, de reconèixer-la, d’aprendre-la a
activar i a exercitar-la”. Ho deixo aquí a punta de caramel! Per aquesta
sendera va el goig de viure i l’art del viure dens, qualificat. Per saber-ne més, acudiu al llibre que em fa
gràcia i honor de recomanar. I em dol de no poder-ne dir més i molt més ben
dit. Jo entretant aniré capbussant-me en la delícia d’aquest llibre-mina d’or!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XIV durant l’any, 30 de juny 2024, Sabadell