VOSALTRES TAMBÉ SEREU ELS MEUS TESTIMONIS
Un
dels criteris que va establir el Vaticà II per la reforma de la litúrgia fou el
d’afavorir el que se’n diu la lectura contínua en els textos que es
llegeixen en l’Eucaristia en dies successius, de forma que es pogués abastar en
els seus contextos immediats una certa continuïtat per enfortir el
sentit amb una visió més penetrant i, en conseqüència, més aprofundida. Això
passa en la litúrgia d’aquest diumenge, tant en la lectura de la carta als romans
(cap.5é) com sobretot amb la lectura de l’evangeli (el capítol 10, ja encetat
diumenge passat i que serà central avui i seguirà el diumenge vinent) Recordem
que diumenge passat llegíem com Jesús constituïa els dotze apòstols i els
enviava a evangelitzar. Avui veurem com Jesús els adverteix que
l’evangelització comportà persecucions, de forma similar a les que Jesús va
sofrir; i els invita a tenir un ferma confiança, dient-los gràficament que no
els ha de succeir res, perquè Déu els té en custòdia com en té dels ocells i us
té comptats un a un àdhuc tots els cabells. Tot amb tot, hauran de demostrar
valentia en el seu reconeixement.
Com
acostumem a dir que el verset de l’aclamació dóna sentit ple a
l’evangeli que el precedeix, avui tenim aquesta cita, trobo que encertadíssima:
“L’Esperit de la veritat donarà testimoni
de Mi, diu el Senyor, i vosaltres també en donareu testimoni”. Mireu que
aquest verset ve del capítol 15 de Joan, on es diu que hi ha una relació tan
íntima entre Jesús i els deixebles com la que hi ha entre el cep i les sarments.
Seran enviats a donat fruit i -seguint la comparació- el Pare podarà les
sarments perquè donin fruit més abundós. I enviats a fruitar no se’ns
estalviaran, com a Ell, les persecucions, però això serà motiu de ser
testimonis. Acaba el capítol 15 amb la cita de l’aclamació: Testimonia
l’Esperit i també nosaltres! D’aquest tenor hem de llegir l’evangeli d’avui: Serem
odiats i perseguits, però serà motiu de donar testimoni del Mestre. De fet, el
cristià avui i sempre ha de estar disposat a donar testimoni verbal i sobretot
en l’estil de vida. Això és el què ens demana l’evangeli d’avui circumstanciat
en el nostre món. Parlàvem diumenge passat de l’actitud compassiva de Jesús en
veure tantes persones malmenades, oblidades, caigudes en la indiferència
pastoral. No saben ni des d’un punt de vista cultural qui fou Jesús ni què
significa ser cristià. Avui els vertaders cristians han de saber portar la
condició existencial com autèntics deixebles en actiu, amb la manera inusual
d’irradiar tot el què suposa ser cristià. Ja han passat els temps en què érem
només deixebles, havent après tot un conjunt de conceptes i de sabers i que
només implicaven la persona en la seva intimitat... Avui -tot en nosaltres-
hauria de tenir aquesta connotació de ser, sentir-nos i d’expressar-nos com a
cristians. La denominació de ser testimonis és prou completa i entenedora per a
propis i estranys. Hem de proclamar la nostra condició, en fets sobretot, i
també si s’escau en proclamacions verbals de ser testimonis. Acreditadors,
Persones que han vist, sentit, que eren presents en fets i que asseveren
situacions, fets i persones. En surten fiadors, que certifiquen i declaren una
manera de ser i de fer. Portem en nosaltres una manera, una identitat. No som
muts, només audibles en la pròpia intimitat. Som “testificants” actius. Avui ser, només és possible,
si ho manifestem sense petició prèvia, sinó per convicció. Afirmem i firmem. Ja
no és vàlid passar desapercebuts. Cal fer professió discretament però
incoerciblement. Som i se’ns ha de notar, per necessitat identitària. Avui
davant de tant de mutisme ambiental cal declarar obertament el què som. Això
ens ha de portar a viure el què som, amb ganes de transparència, de dir, de
cantar-ho! Avui no podem ser cristians “de tapadillo”. Avui o som de veritat i
a totes o no serem, o ja no ho som, ai! sense havent-ne pres consciència!
Acabàvem
diumenge passat introduint-nos en la necessitat de ser evangelitzadors i ho
fèiem amb el primer paràgraf del document del papa Francesc: La Joia de l’evangeli, dèiem: “La Joia
de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui troben amb Jesús (trobament
personal amb Jesucrist o almenys a prendre la decisió de deixar-se trobar per
Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans). Els qui es deixen salvar per Ell
són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament.
Amb Jesucrist sempre neix i reneix la Joia”.
Si
no l’hem llegit aquest document programàtic del nostre benamat papa Francesc,
hauríem de fer el ferm propòsit de començar-lo a llegir, per tal
d’identificar-nos-hi com a condicionant per poder dir-nos de veritat cristians
del segle XXI. Si no sou lectors habituals, podríeu començar pel capítol darrer
que porta per títol Evangelitzadors amb
Esperit. “Evangelitzadors amb Esperit vol dir evangelitzadors que s’obren sense
por a l’acció de l’Esperit Sant. Per la Pentecosta, l’Esperit fa sortir
d’ells mateixos els Apòstols i els transforma en anunciadors de les grandeses
de Déu, que cadascú comença a entendre en la seva llengua. L’Esperit Sant, a
més, infon la força per a anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia
(parresia), en veu alta i en qualsevol temps i lloc, fins i tot a
contracorrent. Invoquem-lo avui, ben recolzats en la pregària, sense la qual
tota acció corre el risc de quedar buida i l’anunci finalment manca d’ànima.
Jesús vol evangelitzadors que anunciïn la Bona Notícia no sols amb paraules
sinó sobretot amb una vida que s’ha transfigurat a la presència de Déu”.
“Quan es diu que una cosa té “esperit”, això sol indicar uns mòbils interiors que impulsen, motiven, encoratgen i donen sentit a l’acció personal i comunitària. Una evangelització amb esperit és molt diferent d’un conjunt de tasques viscudes com una obligació feixuga que simplement es tolera, o se suporta com quelcom que contradiu les pròpies inclinacions i desigs. Com voldria trobar paraules per a encoratjar una etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre, generosa, audaç, plena d’amor fins a la fi i de vida contagiosa!, però sé que cap motivació no serà suficient si no crema en els cors el foc de l’Esperit”. “En definitiva, una evangelització amb Esperit és una evangelització amb Esperit Sant, ja que Ell és l’ànima de l’Església evangelitzadora”. “Invoco una vegada més l’Esperit Sant, li demano que vingui a renovar, a sacsejar, a impulsar l’Església en audaç sortida fora d’ella mateixa per tal d’evangelitzar tots els pobles”. “Sempre fa falta conrear un espai interior que atorgui sentit cristià al compromís i a l’activitat. Sense moments entretinguts d’adoració, de trobament orant amb la Paraula, de diàleg sincer amb el Senyor, les tasques fàcilment es buiden de sentit, ens afeblim pel cansament i les dificultats i el fervor s’apaga. L’Església necessita el pulmó de la pregària”. Deixem-ho aquí.... Sigueu beneïts, beneïu evangelitzant!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XII durant l’any, 25, juny del 2023 Sabadell
