LES DISJUNCTIVES FAN POR
Perdoneu que ho digui en llatí, perquè fa millor de dir: aut…aut. O una cosa o l’altra.
El tema de les disjunctives evangèliques ens fan por de veritat. Dis- (negació), -Junctives (que no es poden unir, ajuntar). No es fan, no poden anar juntes, per incompatibles, vet-ho aquí.
Avui la litúrgia se’ns posa rígida, erta: ¡O Déu o Mammon! Són incomunicables, malgrat els nostres tripijocs.. No hi ha els consoladors termes mitjans; per a la Bíblia, ras i curt: o Déu o el diner com a idolatria, pura i dura. Diu Pau a diferents represes: “Cap amic del diner, que és igual a la idolatria entrarà en el Regne del Cel (Ef 5,5) I hi afegeix, perquè no ens en quedin dubtes: “Els qui volen enriquir-se cauen en temptacions i paranys i en molts desigs insensats i perniciosos, que enfonsen els homes en la ruïna i la perdició, perquè l’amor als diners és l’arrel de tots els mals". Pau és així de contundent, i és lògic, car tota la Bíblia se sustenta sobre el fet de la unicitat de Déu. I, per tant, només el Déu únic és també l’únic que s’ha d’adorar (latria). Tot l’altre és ido-latria, i la que s’emporta la palma de entre totes les idolatries és l’adoració al “déu” de les riqueses, Mammon, que s’expandeix com un càncer i, tot d’una, fa metàstesi. D’altra banda, tot el que respiri idolatria és un retorn al paganisme o neopaganisme en el què hi estem, ara i aquí, mig envescats per contagi molt difícil de superar. Ho deia Pau aleshores i ho tornaria a dir avui dia, de ben segur…
Se’ns posa la pell de gallina només de mig entendre aquesta disjunctiva: ¡O Déu o els Diners!, acostumats com estem al “més o menys”, a l’aiguabarrieg, a barrejar-ho tot més que una mica. En l’ètica evangèlica no existeix, com a plantejament, el permetre’ns “fer trampes”. En el fons, fer trampa és fer-nos-la a nosaltres mateixos, ¡que ja és l’últim! Allò sabut i per desgràcia fet “d’un ciri a Déu i un altre al diable”. No són compatibles, vaja. És aberrant. No som sants, això està més que clar; podem caure, perquè som dèbils –això és acceptable, pobres pecadors de nosaltres- però això de jugar a amagar les cartes, això és joc brut i només els de cor net entraran en el Regne; només ells seran benaurats.
Sempre m’ha sorprès que Pau digués que el diner “inicu” és una idolatria. Un déu fals, que entre en competència –¡de fet, ben galdosa incompetència!- amb el Déu, a qui només, a Ell, s’ha d’adorar. Recordeu les temptacions de Jesús al desert...: “¡Vés-te’n, Satanàs. L’Escriptura diu: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol”
Sota “la cagarruta del diable”, que és l’amor al diner o el mateix diner, segons expresssió de Papini, sempre hi ha a l’endemig el trepig del pobre . No siguem ingenus socialment; i menys, cristianament. El diner que hauria de servir-nos per l’intercanvi només i per la possibilitat d’igualació entre qui té i qui no té, és la gran temptació d’aquell que en té, perquè se li desperta la voracitat de l’avidesa, sense contenció ni aturador i vinga a engolir i engolir, i amb guant blanc; i sota aparences de “senyories” bastardes, s’hi amaguen –mai del tot, per sort- les baixeses que bé recull el profeta Amós. Escoltem bé i deixem que se’ns posin els pèls de punta: “Abraonar-se sobre els pobres, bastonejar els desvalguts”. Vendrem, estafarem, farem trampa, desnivellant balances. Comprarem esclaus, per un parell de sandàlies. ¡Amós, Amós!, convé que cridis més fort, que eixordis les orelles de la “bona gent d’avui”, que ens permetem extorsions d’un ventall de grandàries, de fins a 360 graus. Que ressoni el jurament de Déu. No n’havia sentit mai de tan grossa: ¡Déu, jurant! L’expresssió és contundent, tallant: “No oblidaré tot això que fan”.
El salm responsorial usa una expresssió d’allò més gràfica: “Treu el pobre de la cendra, aixeca de la pols el desvalgut per asseure’l entre els poderosos”. Cada vegada entenc més en Casaldàliga i en González. Faus. Tot el que prediquen no és comunisme, ni marxisme, ni res que s’hi assembli, per més que diguin: Això és evangeli o ¿què és?, digueu-me. ¡Disjunctiva, senyors, disjunctiva! En darrera instància tot és qüestió de sensibilitat ètica, de finesse, o dit més evangèlicament: de con-ver-sió, canvi de sentit, de marrada passar a tornar-se a empistar. ¿Com ens veu o ens voldria veure Pau?: “Que puguem portar una vida tranquil·la i serena, donada a la pietat i a l’honestedat”. “Un mitjancer entre Déu i els homes, un de sol, Jesucrist, que es donà Ell mateix per “rescatar” tots els homes. Rescatar, diu: ¡tots empenyorats! Ell paga un preu de lliurament total. No m’agrada posar: “sang” (per la nostra sensibilitat): sang és vida. Ha lliurat, doncs, la seva vida, perquè tothom “pugui alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions”. “¡Alçar les mans netes!: ¡I quin simbolisme no té aquesta expressió! Mans no enfangades, no mans de furtius.
Si la fidelitat en les coses de cada dia i de tot moment és dubtosa; com aquell qui diu, no té la cara i les mans netes, ¿com podem tractar amb Déu, anant-hi amb martingales. No em puc estar de la imatge dels nens patollant en el fang. Diuen àdhuc que és pedagògic (¿). A mi no em sembla gens bé. Dispensable en el menut que ha d’aprendre a ser i a sentir i no sap què hi ha darrere d’un joc concret… No tot és vàlid. ¿Voleu dir que la corrupció, tan rampant avui dia, no és un clapoteig, trepitjant allò que no és correcte de dir?
Per tractar amb Déu hem d’aprendre honestedat, saber respectar les regles del joc net, no amagar la nostra manca de sensibilitat. Amb Déu no es tracta amb urbanitat; és més, molt més,: és “ciutadania” celestial, allò debut. No juguem, no juguem amb el respecte, la dignitat, la igualtat, la llibertat i la fraternitat evangèliques que van més enllà de les “il·luminades revolucions il·lustrades” que es fan malauradament i es desfan amb les seqüeles de sempre: ¡el pobre a la cendra! Gz. Faus té moltes obres, insistint en el tema de la justícia per a la pau i de la pau en la justícia. Vull fer esment d’un llibre d’ell, curiós. Es tracta d’un més d’una col·lecció, en què se’ls demanava als autors que comentessin les SET PARAULES que tenen més ressons en llur vida. Naturalment li és indefugible, encara que no pretès, de ser pàgines autobiogràfiques (Recomano el llibre per la frescor i l’honradesa que té, ja ho sabeu com sóc: ¿què seria jo sense llibres, ni poder-los recomanar?). Les Set Paraules per ordre són aquestes: contradicció (o contraposició, paradoxa, dialèctica, bipolaritat, contrast, així ho explica per millor entendre-ho), humor, esperit de Jesús, misericòrdia, pobres, reforma de l’Església, utopia…relativitzada.
En arribar a l’apartat pobres, diu d’entrada: “Aquest és, em sembla, el capítol més important, perquè aquí s’acaba el bon humor, la misericòrdia es torna ira i la reconciliació amb aquesta realitat es revela pura il·lusió. La negació de la dignitat de l’home –o les condicions d’aquesta dignitat-, per als altres homes o per un sistema humà és una de les coses més doloroses i més indignants que existeixen. Potser només superada per la negativa obstinada a reconéixer aquest fet elemental”. “Allò que brolla del recolzament és la dignitat. Allò primer que necessiten és molt diner, però el què necesiten, més encara, és dignitat. Això és el més valuós que els hem de retornar. Dignitat, sí, és allò primer. Però de la dignitat només, no se’n viu. La interpel·lació de la pobresa comporta per a mi l’esforç desesperat pel canvi del sistema que la produeix necessàriament”. El tema dels pobres té molt a veure amb l’Església: l’Església ha de fer (perquè així ho va fer Jesús) de la seva actitud amb els pobres el senyal i el reflex de l’actitud de Déu envers els homes”.
No ens fem il·lusions: és una clarísima disjunctiva: O Déu o l’amor (adoració) als diners. ¡Pica!. ¡Pica de veritat! L’evangeli és clar. “Si vols venir amb mi ven tot el que tens, dona-ho als pobres, vine i segueix-me”. ¡Fa forat, la cosa! Poc a poc, però valents.
Diumenge XXV de durant l’any, 19 de setembre de 2010. Barcelona
Perdoneu que ho digui en llatí, perquè fa millor de dir: aut…aut. O una cosa o l’altra.
El tema de les disjunctives evangèliques ens fan por de veritat. Dis- (negació), -Junctives (que no es poden unir, ajuntar). No es fan, no poden anar juntes, per incompatibles, vet-ho aquí.
Avui la litúrgia se’ns posa rígida, erta: ¡O Déu o Mammon! Són incomunicables, malgrat els nostres tripijocs.. No hi ha els consoladors termes mitjans; per a la Bíblia, ras i curt: o Déu o el diner com a idolatria, pura i dura. Diu Pau a diferents represes: “Cap amic del diner, que és igual a la idolatria entrarà en el Regne del Cel (Ef 5,5) I hi afegeix, perquè no ens en quedin dubtes: “Els qui volen enriquir-se cauen en temptacions i paranys i en molts desigs insensats i perniciosos, que enfonsen els homes en la ruïna i la perdició, perquè l’amor als diners és l’arrel de tots els mals". Pau és així de contundent, i és lògic, car tota la Bíblia se sustenta sobre el fet de la unicitat de Déu. I, per tant, només el Déu únic és també l’únic que s’ha d’adorar (latria). Tot l’altre és ido-latria, i la que s’emporta la palma de entre totes les idolatries és l’adoració al “déu” de les riqueses, Mammon, que s’expandeix com un càncer i, tot d’una, fa metàstesi. D’altra banda, tot el que respiri idolatria és un retorn al paganisme o neopaganisme en el què hi estem, ara i aquí, mig envescats per contagi molt difícil de superar. Ho deia Pau aleshores i ho tornaria a dir avui dia, de ben segur…
Se’ns posa la pell de gallina només de mig entendre aquesta disjunctiva: ¡O Déu o els Diners!, acostumats com estem al “més o menys”, a l’aiguabarrieg, a barrejar-ho tot més que una mica. En l’ètica evangèlica no existeix, com a plantejament, el permetre’ns “fer trampes”. En el fons, fer trampa és fer-nos-la a nosaltres mateixos, ¡que ja és l’últim! Allò sabut i per desgràcia fet “d’un ciri a Déu i un altre al diable”. No són compatibles, vaja. És aberrant. No som sants, això està més que clar; podem caure, perquè som dèbils –això és acceptable, pobres pecadors de nosaltres- però això de jugar a amagar les cartes, això és joc brut i només els de cor net entraran en el Regne; només ells seran benaurats.
Sempre m’ha sorprès que Pau digués que el diner “inicu” és una idolatria. Un déu fals, que entre en competència –¡de fet, ben galdosa incompetència!- amb el Déu, a qui només, a Ell, s’ha d’adorar. Recordeu les temptacions de Jesús al desert...: “¡Vés-te’n, Satanàs. L’Escriptura diu: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol”
Sota “la cagarruta del diable”, que és l’amor al diner o el mateix diner, segons expresssió de Papini, sempre hi ha a l’endemig el trepig del pobre . No siguem ingenus socialment; i menys, cristianament. El diner que hauria de servir-nos per l’intercanvi només i per la possibilitat d’igualació entre qui té i qui no té, és la gran temptació d’aquell que en té, perquè se li desperta la voracitat de l’avidesa, sense contenció ni aturador i vinga a engolir i engolir, i amb guant blanc; i sota aparences de “senyories” bastardes, s’hi amaguen –mai del tot, per sort- les baixeses que bé recull el profeta Amós. Escoltem bé i deixem que se’ns posin els pèls de punta: “Abraonar-se sobre els pobres, bastonejar els desvalguts”. Vendrem, estafarem, farem trampa, desnivellant balances. Comprarem esclaus, per un parell de sandàlies. ¡Amós, Amós!, convé que cridis més fort, que eixordis les orelles de la “bona gent d’avui”, que ens permetem extorsions d’un ventall de grandàries, de fins a 360 graus. Que ressoni el jurament de Déu. No n’havia sentit mai de tan grossa: ¡Déu, jurant! L’expresssió és contundent, tallant: “No oblidaré tot això que fan”.
El salm responsorial usa una expresssió d’allò més gràfica: “Treu el pobre de la cendra, aixeca de la pols el desvalgut per asseure’l entre els poderosos”. Cada vegada entenc més en Casaldàliga i en González. Faus. Tot el que prediquen no és comunisme, ni marxisme, ni res que s’hi assembli, per més que diguin: Això és evangeli o ¿què és?, digueu-me. ¡Disjunctiva, senyors, disjunctiva! En darrera instància tot és qüestió de sensibilitat ètica, de finesse, o dit més evangèlicament: de con-ver-sió, canvi de sentit, de marrada passar a tornar-se a empistar. ¿Com ens veu o ens voldria veure Pau?: “Que puguem portar una vida tranquil·la i serena, donada a la pietat i a l’honestedat”. “Un mitjancer entre Déu i els homes, un de sol, Jesucrist, que es donà Ell mateix per “rescatar” tots els homes. Rescatar, diu: ¡tots empenyorats! Ell paga un preu de lliurament total. No m’agrada posar: “sang” (per la nostra sensibilitat): sang és vida. Ha lliurat, doncs, la seva vida, perquè tothom “pugui alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions”. “¡Alçar les mans netes!: ¡I quin simbolisme no té aquesta expressió! Mans no enfangades, no mans de furtius.
Si la fidelitat en les coses de cada dia i de tot moment és dubtosa; com aquell qui diu, no té la cara i les mans netes, ¿com podem tractar amb Déu, anant-hi amb martingales. No em puc estar de la imatge dels nens patollant en el fang. Diuen àdhuc que és pedagògic (¿). A mi no em sembla gens bé. Dispensable en el menut que ha d’aprendre a ser i a sentir i no sap què hi ha darrere d’un joc concret… No tot és vàlid. ¿Voleu dir que la corrupció, tan rampant avui dia, no és un clapoteig, trepitjant allò que no és correcte de dir?
Per tractar amb Déu hem d’aprendre honestedat, saber respectar les regles del joc net, no amagar la nostra manca de sensibilitat. Amb Déu no es tracta amb urbanitat; és més, molt més,: és “ciutadania” celestial, allò debut. No juguem, no juguem amb el respecte, la dignitat, la igualtat, la llibertat i la fraternitat evangèliques que van més enllà de les “il·luminades revolucions il·lustrades” que es fan malauradament i es desfan amb les seqüeles de sempre: ¡el pobre a la cendra! Gz. Faus té moltes obres, insistint en el tema de la justícia per a la pau i de la pau en la justícia. Vull fer esment d’un llibre d’ell, curiós. Es tracta d’un més d’una col·lecció, en què se’ls demanava als autors que comentessin les SET PARAULES que tenen més ressons en llur vida. Naturalment li és indefugible, encara que no pretès, de ser pàgines autobiogràfiques (Recomano el llibre per la frescor i l’honradesa que té, ja ho sabeu com sóc: ¿què seria jo sense llibres, ni poder-los recomanar?). Les Set Paraules per ordre són aquestes: contradicció (o contraposició, paradoxa, dialèctica, bipolaritat, contrast, així ho explica per millor entendre-ho), humor, esperit de Jesús, misericòrdia, pobres, reforma de l’Església, utopia…relativitzada.
En arribar a l’apartat pobres, diu d’entrada: “Aquest és, em sembla, el capítol més important, perquè aquí s’acaba el bon humor, la misericòrdia es torna ira i la reconciliació amb aquesta realitat es revela pura il·lusió. La negació de la dignitat de l’home –o les condicions d’aquesta dignitat-, per als altres homes o per un sistema humà és una de les coses més doloroses i més indignants que existeixen. Potser només superada per la negativa obstinada a reconéixer aquest fet elemental”. “Allò que brolla del recolzament és la dignitat. Allò primer que necessiten és molt diner, però el què necesiten, més encara, és dignitat. Això és el més valuós que els hem de retornar. Dignitat, sí, és allò primer. Però de la dignitat només, no se’n viu. La interpel·lació de la pobresa comporta per a mi l’esforç desesperat pel canvi del sistema que la produeix necessàriament”. El tema dels pobres té molt a veure amb l’Església: l’Església ha de fer (perquè així ho va fer Jesús) de la seva actitud amb els pobres el senyal i el reflex de l’actitud de Déu envers els homes”.
No ens fem il·lusions: és una clarísima disjunctiva: O Déu o l’amor (adoració) als diners. ¡Pica!. ¡Pica de veritat! L’evangeli és clar. “Si vols venir amb mi ven tot el que tens, dona-ho als pobres, vine i segueix-me”. ¡Fa forat, la cosa! Poc a poc, però valents.
Diumenge XXV de durant l’any, 19 de setembre de 2010. Barcelona