LES DISJUNCTIVES FAN POR

Perdoneu que ho digui en llatí, perquè fa millor de dir: aut…aut. O una cosa o l’altra.

El tema de les disjunctives evangèliques ens fan por de veritat. Dis- (negació), -Junctives (que no es poden unir, ajuntar). No es fan, no poden anar juntes, per incompatibles, vet-ho aquí.

Avui la litúrgia se’ns posa rígida, erta: ¡O Déu o Mammon! Són incomunicables, malgrat els nostres tripijocs.. No hi ha els consoladors termes mitjans; per a la Bíblia, ras i curt: o Déu o el diner com a idolatria, pura i dura. Diu Pau a diferents represes: “Cap amic del diner, que és igual a la idolatria entrarà en el Regne del Cel (Ef 5,5) I hi afegeix, perquè no ens en quedin dubtes: “Els qui volen enriquir-se cauen en temptacions i paranys i en molts desigs insensats i perniciosos, que enfonsen els homes en la ruïna i la perdició, perquè l’amor als diners és l’arrel de tots els mals". Pau és així de contundent, i és lògic, car tota la Bíblia se sustenta sobre el fet de la unicitat de Déu. I, per tant, només el Déu únic és també l’únic que s’ha d’adorar (latria). Tot l’altre és ido-latria, i la que s’emporta la palma de entre totes les idolatries és l’adoració al “déu” de les riqueses, Mammon, que s’expandeix com un càncer i, tot d’una, fa metàstesi. D’altra banda, tot el que respiri idolatria és un retorn al paganisme o neopaganisme en el què hi estem, ara i aquí, mig envescats per contagi molt difícil de superar. Ho deia Pau aleshores i ho tornaria a dir avui dia, de ben segur…

Se’ns posa la pell de gallina només de mig entendre aquesta disjunctiva: ¡O Déu o els Diners!, acostumats com estem al “més o menys”, a l’aiguabarrieg, a barrejar-ho tot més que una mica. En l’ètica evangèlica no existeix, com a plantejament, el permetre’ns “fer trampes”. En el fons, fer trampa és fer-nos-la a nosaltres mateixos, ¡que ja és l’últim! Allò sabut i per desgràcia fet “d’un ciri a Déu i un altre al diable”. No són compatibles, vaja. És aberrant. No som sants, això està més que clar; podem caure, perquè som dèbils –això és acceptable, pobres pecadors de nosaltres- però això de jugar a amagar les cartes, això és joc brut i només els de cor net entraran en el Regne; només ells seran benaurats.

Sempre m’ha sorprès que Pau digués que el diner “inicu” és una idolatria. Un déu fals, que entre en competència –¡de fet, ben galdosa incompetència!- amb el Déu, a qui només, a Ell, s’ha d’adorar. Recordeu les temptacions de Jesús al desert...: “¡Vés-te’n, Satanàs. L’Escriptura diu: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol”

Sota “la cagarruta del diable”, que és l’amor al diner o el mateix diner, segons expresssió de Papini, sempre hi ha a l’endemig el trepig del pobre . No siguem ingenus socialment; i menys, cristianament. El diner que hauria de servir-nos per l’intercanvi només i per la possibilitat d’igualació entre qui té i qui no té, és la gran temptació d’aquell que en té, perquè se li desperta la voracitat de l’avidesa, sense contenció ni aturador i vinga a engolir i engolir, i amb guant blanc; i sota aparences de “senyories” bastardes, s’hi amaguen –mai del tot, per sort- les baixeses que bé recull el profeta Amós. Escoltem bé i deixem que se’ns posin els pèls de punta: “Abraonar-se sobre els pobres, bastonejar els desvalguts”. Vendrem, estafarem, farem trampa, desnivellant balances. Comprarem esclaus, per un parell de sandàlies. ¡Amós, Amós!, convé que cridis més fort, que eixordis les orelles de la “bona gent d’avui”, que ens permetem extorsions d’un ventall de grandàries, de fins a 360 graus. Que ressoni el jurament de Déu. No n’havia sentit mai de tan grossa: ¡Déu, jurant! L’expresssió és contundent, tallant: “No oblidaré tot això que fan”.

El salm responsorial usa una expresssió d’allò més gràfica: “Treu el pobre de la cendra, aixeca de la pols el desvalgut per asseure’l entre els poderosos”. Cada vegada entenc més en Casaldàliga i en González. Faus. Tot el que prediquen no és comunisme, ni marxisme, ni res que s’hi assembli, per més que diguin: Això és evangeli o ¿què és?, digueu-me. ¡Disjunctiva, senyors, disjunctiva! En darrera instància tot és qüestió de sensibilitat ètica, de finesse, o dit més evangèlicament: de con-ver-sió, canvi de sentit, de marrada passar a tornar-se a empistar. ¿Com ens veu o ens voldria veure Pau?: “Que puguem portar una vida tranquil·la i serena, donada a la pietat i a l’honestedat”. “Un mitjancer entre Déu i els homes, un de sol, Jesucrist, que es donà Ell mateix per “rescatar” tots els homes. Rescatar, diu: ¡tots empenyorats! Ell paga un preu de lliurament total. No m’agrada posar: “sang” (per la nostra sensibilitat): sang és vida. Ha lliurat, doncs, la seva vida, perquè tothom “pugui alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions”. “¡Alçar les mans netes!: ¡I quin simbolisme no té aquesta expressió! Mans no enfangades, no mans de furtius.

Si la fidelitat en les coses de cada dia i de tot moment és dubtosa; com aquell qui diu, no té la cara i les mans netes, ¿com podem tractar amb Déu, anant-hi amb martingales. No em puc estar de la imatge dels nens patollant en el fang. Diuen àdhuc que és pedagògic (¿). A mi no em sembla gens bé. Dispensable en el menut que ha d’aprendre a ser i a sentir i no sap què hi ha darrere d’un joc concret… No tot és vàlid. ¿Voleu dir que la corrupció, tan rampant avui dia, no és un clapoteig, trepitjant allò que no és correcte de dir?

Per tractar amb Déu hem d’aprendre honestedat, saber respectar les regles del joc net, no amagar la nostra manca de sensibilitat. Amb Déu no es tracta amb urbanitat; és més, molt més,: és “ciutadania” celestial, allò debut. No juguem, no juguem amb el respecte, la dignitat, la igualtat, la llibertat i la fraternitat evangèliques que van més enllà de les “il·luminades revolucions il·lustrades” que es fan malauradament i es desfan amb les seqüeles de sempre: ¡el pobre a la cendra! Gz. Faus té moltes obres, insistint en el tema de la justícia per a la pau i de la pau en la justícia. Vull fer esment d’un llibre d’ell, curiós. Es tracta d’un més d’una col·lecció, en què se’ls demanava als autors que comentessin les SET PARAULES que tenen més ressons en llur vida. Naturalment li és indefugible, encara que no pretès, de ser pàgines autobiogràfiques (Recomano el llibre per la frescor i l’honradesa que té, ja ho sabeu com sóc: ¿què seria jo sense llibres, ni poder-los recomanar?). Les Set Paraules per ordre són aquestes: contradicció (o contraposició, paradoxa, dialèctica, bipolaritat, contrast, així ho explica per millor entendre-ho), humor, esperit de Jesús, misericòrdia, pobres, reforma de l’Església, utopia…relativitzada.

En arribar a l’apartat pobres, diu d’entrada: “Aquest és, em sembla, el capítol més important, perquè aquí s’acaba el bon humor, la misericòrdia es torna ira i la reconciliació amb aquesta realitat es revela pura il·lusió. La negació de la dignitat de l’home –o les condicions d’aquesta dignitat-, per als altres homes o per un sistema humà és una de les coses més doloroses i més indignants que existeixen. Potser només superada per la negativa obstinada a reconéixer aquest fet elemental”. “Allò que brolla del recolzament és la dignitat. Allò primer que necessiten és molt diner, però el què necesiten, més encara, és dignitat. Això és el més valuós que els hem de retornar. Dignitat, sí, és allò primer. Però de la dignitat només, no se’n viu. La interpel·lació de la pobresa comporta per a mi l’esforç desesperat pel canvi del sistema que la produeix necessàriament”. El tema dels pobres té molt a veure amb l’Església: l’Església ha de fer (perquè així ho va fer Jesús) de la seva actitud amb els pobres el senyal i el reflex de l’actitud de Déu envers els homes”.

No ens fem il·lusions: és una clarísima disjunctiva: O Déu o l’amor (adoració) als diners. ¡Pica!. ¡Pica de veritat! L’evangeli és clar. “Si vols venir amb mi ven tot el que tens, dona-ho als pobres, vine i segueix-me”. ¡Fa forat, la cosa! Poc a poc, però valents.

Diumenge XXV de durant l’any, 19 de setembre de 2010. Barcelona

Homilia del diumenge 12/09/2010 del P. Josep Mª Balcells

EL PERDÓ ÉS UNA “FESTASSA”

¡Així tal com sona! Potser del perdó no n’hem parlat pas massa, per desgràcia, i així hem eixarreït el mateix evangeli. Tota festa, bíblicament, comporta un convit, que és sempre una anticipació del Convit Celestial. Una manera de dir que serà com entaular-nos en plenitud, presidint Déu la Taula de Família. Segons l’evangeli no hi ha prova de més alt amor que el perdó que rebem de continu de part de Déu Pare, per mitjà de Jesucrist que és l’amor-perdó definitiu. La litúrgia ja ens ho diu en una col·lecta preciosa que convé no oblidar-la, perquè és un punt fonamental de la visió-actuació de Jesús, que ens ha donat per via pràctica personal i pel seu missatge: “Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu. Enriquiu-nos amb els dons de la vostra gràcia, per tal que corrent cap al terme promès, esdevinguem hereus dels béns celestials”.

Tenim un concepte vergonyant del que significa ser perdonats per Déu. Per Jesús sabem l‘íntima relació que hi ha entre l’amor i el perdò. Entre el goig ple i el sentiment d’haver defraudat la confiança que se’ns ha posat i que no se’ns prendrà mai, mai, mai.

En el fons, aquí ens hi juguem de ple el què significa Déu i el què significa ser una criatura, que sempre és tractada com un fill. Sentir-se amorosament perdonat com Déu perdona és una de les vivències més pures que hom pugui sentir. Som feblesa que Déu sostè i que ha d’anar acompanyant, fins que no sapiguem valdre’ns una mica més per nosaltres mateixos. No hi puc fer més. Em ve insistentment la imatge de la mare que ensenya a fer els primers passos al seu fill petit. El nen en fa provatures sempre amb la confiança plena de que permanentment hi ha dues mans ofertes, amatents a qualsevol possible incidència. El perdó de Déu ens l’han ensenyat distorsionadament massa pel cantó de la culpabilitat, com si Déu s’irritès i com si fos una ofensa a un Déu ofès. ¿Com hem pogut simplificar així i fer-li perdre grandesa al fet del perdó? Déu perdona perquè estima i estima perquè perdona. Cal aprendre-ho d’una vegada per totes. És més una ofensa que ens fem a nosaltres mateixos, per inconseqüents i per contradictoris, si tenim un xic de fe, que el què ens dèien gairebé en exclusiva. Naturalment que és una ofensa a Déu, que és Pare i ho és més encara perquè som fills… Avui s’imposa una visió més filial de la relació amb Déu. Res nou, per altra part. Som fills però tendencialment agosarats i voldríem prescindir de Déu i fer del què fem, obra de les nostres mans. Propendim a pensar-nos que som més forts del que l’experiència ens va demostrant en el dia a dia. Nosaltres propendim a creure’ns “deuets”, àrbitres del bé i del mal. En algun moment de lucidesa evangèlica haurem d’anar descobrint que sense l’ajut, l’aprenentage i la confiança en Déu som ben poca “coseta”. La humilitat és una virtut radical, sense la qual no hi ha progrés. No queda malmesa l’autoestima. Déu no humilia mai, però estima la humilitat. Saber-se pecador, mancat, deficient, immadur és connatural al ser persona; molt més, a saber-se cristià. “TOT ÉS GRÀCIA, Diu Agustí. Per a l’humil autoestima sabem que en el camí humano-diví TOT està enquadrat en les coordenades pecat-gràcia, que ens permet anar agafant estabilitat ètica, maduresa i confiança en nosaltres mateixos, precisament perquè l’anem posant i re-posant en un Déu, Pare i Mare, per usar els termes que avui fan de tan bon sentir…

“Déu actua de tal manera que fa que sigui obra nostra allò que és do seu”. He de mirar l’etimologia de la paraula perdó, perdonar, perquè em sembla que amaga una sorpresa: per-donar; donar a mans plenes, donar totalment. El prefixe per- és afegitó de plenitud.

La força de la gràcia: paulí de cap a peus. Jesús prefereix els que més ho necessiten. S’asseu a taula amb pecadors, és la seva millor companyia. La seva missió és fer de tothom fills estimats de Déu; que en prenguin consciència. Allò que tant sulfurava als satisfets d’ells mateixos, als que es consideraven justos, i per tant blasmaven tots els altres: “Jo no sóc com el pobre fariseu que allà al fons es tenia per pecador, perquè ho era; i el reconeixement el porta a ser justificat. Justificat: aprovat, fet just, renascut, perquè el perdó jo l’entenc com un reneixement repetit, cada vegada a millor. Per gràcia.

No em sé explicar i tant que ho voldria, avui. Sense entendre el perdó no es pot entendre l’evangeli, ni Jesús, ni Déu, ni un mateix. A vegades em ve pel pensament o millor pel cor: “Oh benaurat pecat que m’ha permés entendre qui , què, com, per què i per a què Jesús es feu Home i és el nostre-meu Salvador. La flaquesa ens és congènita i no m’humilia, ben a l’inrevés: en la meva feblesa em sento fort, perquè la meva fortalesa és Déu, és la gràcia que em prevé, que m’acompanya, que no em deixa de la mà. És un contacte no d’estirar estrabant, sinó d’estimació, la força de l’amor que ho abassega tot en la plena complaença de tots dos: PARE i fill.

L’Església és santa i pecadora a la vegada. Així ho afirma el Vat. II: “L’Església que comprèn en el seu propi si els pecadors, santa (ja ho ha dit abans), i alhora necessitada sempre de purificació, va en busca contínua de penitència i de renovació”. També: “Com sigui que tots ensopeguem sovint, tenim contínuament necessitat de la misericordia de Déu i hem de pregar cada dia, dient: “Perdoneu les nostres culpes”.

Avui tota la litúrgia de la Paraula és com una GALERIA DE CONVERSOS, de gent que ha exultat amb el perdó il·luminat de Déu. Vegeu, si no, a l’Èxode : Moisès intercedeix davant la rebel·lió del poble: “Apaivagava el Senyor, el seu Déu. Li diu la paraula màgica: “Recordeu-vos de l’aliança amb els patriarques. Déu es desdigué (és una imatge només). Déu sap perdonar perquè vol i pot perdonar. En ell sempre hi ha una nova oportunitat en aquest joc diví i humà entre misericordia i misèria.

Passem al salm responsorial i ens trobarem amb dos nous conversos: El fill pròdig (“Aniré al meu pare i li diré: “Pare he pecat”) i David que entona en el salm 50, el seu millor càntic d’acció de gràcies: “Compadiu-vos de mi, Déu meu, vós que estimeu tant, vós que sou tan bo, esborreu les meves faltes, renteu-me ben bé de les meves culpes… Creeu en mi un cor ben net, feu renéixer en mi un esperit ferm”.

Donem pas al gran Pau, la vida del qual és perennement una acció de gràcies: “Però Déu s’apiadà de mi perquè, quan encara no tenia fe, no sabia què feia. La gràcia de nostre Senyor ha estat pròdiga en mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist. Entre els pecadors jo sóc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar en mi la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així vida eterna”. Més explícit no es pot ser més.

A l’aclamació o al·leluia se’ns dóna una recapitulació en paraules del mateix Pau: “Déu, en Crist, ha reconciliat el món en Ell mateix i a nosaltres ens confia el missatge, “la bona nova) de la reconciliació”. Dues conviccions, dues visions d’un Déu que re-concilia, que torna una i altra vegada a abraçar-nos, a posar pau, goig i harmonia en totes les relacions possibles: amb Déu, amb un mateix, amb la natura, amb els altres que per do i gràcia els arribo a veure i viure com a germans.

Abans de donar pas a un dels capítols més humans de tan divins : les paràboles de la misericordia, cal prendre alè perquè estem davant de la meravella de les meravelles: Déu se’ns manifesta com un Pare- Mare. Tres paràboles d’allò més diví que es pot dir: La recerca de l’ovella perduda, cercada i trobada i el goig i la festassa que això suposa. I aquesta ovella ets tu. Sóc jo. No em fa vergonya ser-ho, la veritat. No m’interessa la meva fugida tan humana, tan pobrement humana. El que exalto és com Déu em cerca, em treu de les meves marrades, àdhuc dels meus desvergonyiments, i, en el fons, de les meves nicieses de la meva ignorància de qui sóc jo a ulls de Déu.

Passo per alt el desfici d’aquella bona dona que perduda una moneda, remou cel i terra i, trobada, en fa motiu d’invitació de les veïnes que comparteixin el goig de la trovalla. No per casolà deixa de tenir l’encant de trobar allò perdut. Els perduts, nosaltres

No entrarem avui en la paràbola de les paràboles, la del Pare d’entranyes de misericòrdia. Ah, el quadre de Rembrandt! És un moment sublim de la bellesa humana transcendida per la bellesa d’un Déu inefable, inimaginable, únic. (Només de pas recomano el llibre de Nouwen “El retorn del fill pròdig”. Una altra bellesa. La bellesa irradia, cura, salva. És el gran atribut de Déu. Només Déu és bo, va dir Jesús; només Déu és la Bellesa…

Aquests dies he fullejat amunt i avall el llibre de les Confessions de sant Agustí. Un altre convers. És ell qui ha creat el gènere literari de les Confessions. Ho va escriure ara fa aproximadament 1600 anys: “Us vol lloar aquest home, engruna de la vostra creació. Sou vós qui l’estimuleu a delectar-se en les vostres lloances, perquè ens vau fer per a vós i és inquiet el nostre cor fins que reposi en vós… Que jo us cerqui, Senyor, invocant-vos, i us invoqui creient en vós!”

“Oh suprem, òptim, potentíssim, totpoderosíssim, misericordiosíssim, i justíssim, secretíssim i presentíssim, pulquèrrim i fortíssim, permanent i inaprehensible, immutable i modificador de tot, mai nou, mai vell, renovador de tot, que meneu sense llur sabuda els superbs cap a la vellúria, sempre actiu, sempre quiet, que amasseu i no en teniu fretura, que porteu i ompliu i protegiu, creeu i nodriu, perfeu i cerqueu, encar que no us manca res! Estimeu sense arravatar-vos, us engelosiu sense neguitejar-vos, us penediu i no us sap greu, us aïreu i romaneu tranquil, modifiqueu les vostres obres i no modifiqueu els vostres propòsits; recobreu el que trobeu i mai no heu perdut; mai no sou pobre i gaudiu en el guany, mai no sou avariciós i exigiu usures. Hom us dóna més que no us deu, a fi que esdevingueu deutor, i ¿qui té res que no sigui vostre? Pagueu els deutes sense deure res a ningú, perdoneu els deutes sense perdre-hi res. ¿I què hem dit, Déu meu , vida meva, santa dolçor meva. ¿I què pot dir ningú quan és de vós que hom parla?

“Tard us vaig estimar, oh Bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora i em llançava, deforme com era, cap aqueixa bellesa de les vostres criatures. Vós éreu amb mi, però jo no era amb vós. Em retenien lluny de vós precisament aquelles coses que, si no fossin en vós, no serien. Em cridàreu i clamàreu , i vencéreu la meva sordesa; fulguràreu, resplendíreu, i foragitàreu la meva ceguetat; flairàreu, i vaig aspirar el vostre perfum, i sospiro per vós; vaig tastar-vos, i tinc fam i set de vós; em tocàreu, i vaig cremar de desig per la vostra pau”.

¡I quin torrent desbordat, i quina riquesa de sentiments! Quedo mut d’admiració.

D’Agustí he passat a Luter; no us n’estranyeu: ell era monjo agustinià. Us explico el per què. Agustí té una expressió que és molt sabuda i cabalment compresa. Diu així: “Estima i fes el què vulguis” N’hi ha una altra de Luter que s’adiu molt bé amb el tema que he desbrossat. Costa una mica d’entendre, però jo la trobo encertadíssima: “Peca fort, però tinguis una fe més forta encara”. Vol dir en la seva aparent paradoxa: Si realment creus de veritat, no pecaràs. I si peques, la confiança plena en Jesucrsit et farà reemprendre la marxa de perfeccionar-te. Estimar i tenir fe per a Pau , com per a Joan és el mateix. ¡Tinguem confiança en la confiança que Déu ens té! Som pecadors, però Déu farà en tu i en mi les seves meravelles. Ell hi està més, molt més compromès que no pas nosaltres mateixos, fràgils i trencadissos com som. “Allí on ha abundat el pecat ha sobreabundat la GRÀCIA”. AIXÒ ÉS TOT. Ho creus això? Si ho vas creient, cada vegada entendràs més i més i més. Em quedo com vençut; no ho he pogut explicar millor. Almenys que quedi esbossada la intuïció. Hi tornarem en altres ocasions. Que Déu hi faci més que nosaltres.


Diumenge XXIV de durant l’any, 12 de setembre de 2010. Barcelona

Homilia del diumende 05/09/2010 del P. Josep Mª Balcells

SAPIENCIALS

Tots els pobles, totes les cultures tenen els seus “sapiencials”: aquell pòsit de saviesa, eminentment popular, que han anat acumulant, bé a través de l’oralitat, que era el gran, únic mitjà de transmissió de la “saviesa” dels “antics”, decantada, quintaessenciada a través de corrandes, proverbis, sentències, contes que els vells transmitien a les noves generacions; i que més tard quatllà en llibres “fundacionals” o bé en recopilacions més tardanes, posades per escrit, això tant a Orient com a Occident. A la nostra cultura juevo-cristiana avui en tenim un bon exemple en la primera lectura, plena de poesia i d’envolt religiós. Caldria fer-ne una lectura pausada. Gaudir-la. Sentir-la com a pròpia. El tema de fons és un tema etern: el DISCERNIMENT. Dit altrament, saber-se orientar en el mapa espiritual, per dir-ho gràficament. Conéixer què desitja Déu des de dins de nosaltres mateixos, a través de la pròpia consciència. Allò tan difícil de pair que diem amb por-respecte-audàcia: “Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel”. Atenció a no sentir-nos com dividits, com si Déu ens volgués imposar el seu voler. Déu vol (voldria, desijaria per al millor bé nostre; tot respecte; noteu sempre en condicional). No veure-ho com si Déu ens volgués aigualir la festa… La voluntat de Déu, perquè és Pare, és el millor bé per a cadascun dels seus fills. Com més bon Pare més desitjós de que el fill s’assembli a ell espiritualment, que tingui l’aire de familia: “Creats a imatge i semblança de Déu”. Si Déu és AMOR, la seva voluntat respectuosa és sempre amorosa. Si reprèn és per al nostre bé (¡la segona lectura del diumenge passat!). Si passa davant és, perquè li seguim les petjades. La seva voluntat se’ns ha mostrat clarament i convincent en la persona del Fill. El cel i la terra s’han de besar, i ho fan paradigmàticament en Crist, Déu i home. I del seu bes en surt la “saviesa”. Humanitzar a fons, inesperadament a través de la divinització. ¡Coses de Déu!

Seguiu-me, si us plau, en el salm responsorial. Se’ns dóna la “resposta” a les invitacions o reflexions de la lectura que acabem de fer.

“Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies (sospesar-los) per adquirir la “saviesa del cor”. Aquesta frase m’ha acompanyat des de fa anys i cada dia m’agrada més…

Si no és Déu qui ens ensenya (“Els homes han après a conéixer què és del vostre grat, i la saviesa els salva”), Ell que és la Saviesa eterna, abans de qualsevol altra saviesa. Reflexos d’Ell totes les manifestacions de saviesa, ¿què dificultosos, llargs, i amb tantes anades i vingudes en el camí de la nostra vida, donant tombs i tombs al mateix arbre, com diu el conte clàssic. ¡Oh,Déu, dóna’ns una consciència lúcida! “Deixeu-me veure la claror de la vostra mirada”. Tot el salm 118 del verset de l’al·leluia és fortament sapiencial. Els salms són saviesa, feta pregària. Ensenyeu-nos a ponderar o a saber valorar, a veure el què, el com i el quant pesen els nostres dies. Sarrò ple, mig buit, escorrialles només. El granet d’or del pobre que no va ser generós amb el Rei (Tagore). “Que l’¡amabilitat! (paraula plena de sentits) del Senyor reposi (¡com n’és de poètica aquesta paraula, bíblica al cent per cent: Recordeu: el núvol lluminós de nit, para-sol de les xardors del desert, de dia. Re-posi: posi i torni a posar, hi descansi, com “les mans obertes davant Vós, Senyor: el pa de cada dia… i el vi de l’alegria”. Epíclesi: “estendre les mans sobre el pa i el vi abans de la consagració”. “Petició al Pare que ens envïi la força de l’Esperit Sant sobre l’oblació i sobre l’assemblea que celebra”. “La finalitat de l’acció de l’Esperit Sant en l’acció litúrgica és posar en comunió amb Crist per formar i vivificar el seu Cos, que som nosaltres)”. Les mans sacerdotals obertes, planant sobre nosaltres, de les benedicions solemnes (paternals, en altres temps més plens de simbolismes, que no pas ara) són auguris de béns de tota mena. Són escenes, qui les ha viscudes, que no es poden oblidar mai. ¿Romanticisme? ¡Què va!: sa-pien-cials!

Comptar, ponderar allò que dóna consistència a l’entramat del propi viure. En poques paraules: sentir-me com em balla al cor l’elogi del viure: “Del ser, de l’anhel de “ser més”. (Maragall, una vegada més) No moltes coses, sinó poques i ben fetes. Quantitat versus qualitat.

Adquirir: el bo i millor té un preu a la vida. L’hem de pagar. ¿Com? Cadascú s’ho sap. Sabem també dels nostres propis fraus. No hi has cosa pitjor que defraudar-se un mateix. Com si ens deixéssim “robar” el cor del nostre viure. O consistent, disc dur o lleugeresa, frivolitat. Acaba amb una súplica: ”Doneu encert a l’obra de les nostres mans”, no les dues nostres; tots formem un deliciós “mans-a-les-mans”. Déu, els altres, els esdeveniments tot és mà que dóna calor, proximitat, presència. La sardana, els esposos que es donen les mans tot caminant, la mare amb el nen petitó…

La saviesa del cor. És en el cor no tant en el cap on radica la saviesa. Pascal parla de les raons del cor. No és difícil ni intricada la saviesa popular, de seguida un l’entèn; és que és el cor qui la llegeix. Promou sintonia, és transparent. Obre el cor a nous horitzons.

Doneu encert. Diccionari en mà, accepcions: “Fer bé una cosa, amb conformitat amb el fi preestablert”. “Fer arribar una cosa al punt precís a on l’agent la dirigia”. “Trobar allò que hom busca, entre coses incertes o dubtoses”. No per casualitat, és providència, previdència, en tot cas.

Obra (per favor; no ens deixèssim portar per una visualització material; menys, considerar-la una “cosa”) Obra és la creació que surt dels nostres somnis, dels desitjos, de les aproximacions a allò millor pel qual sospirem. Obra d’autor. Firmada. Jo ho sé de primera mà. Els pintors, abans de posar-hi el segell d’autenticitat a les seves creacions, s’hi miren molt. L’han de considerar reeixida i, si no, no la firmen. ¿Primmirats, perfeccionistes? Solament, dignes. No tot s’hi val. Només es mereix la pròpia firma la cosa, el fet ben fet, el quadre que s’ho val.

Ho veieu ben bé en la carta que adreça Pau a Filemó. Una obra mestra, la seva redacció. Li ha sortit de molt endins. ¡Quins sentiments! ¡quines identificacions!, ¡quina llibertat d’esperit! ¡Quin simbolisme!: “Com si t’enviés el fruit de les meves entranyes”. Era un esclau i ara t’és retornat com un germà. Significatiu aquest doble accent: ”tan humanament com en el Senyor”. I aquest final digne del cor de Pau: “Si em comptes entre els qui tenim part en uns mateixos béns, rep-lo com em rebries a mi mateix”. Obra d’autor. (Satisfacció plena. Aplaudiments per Pau)

L’evangeli presenta la proposta sense atenuants: “Si algú vol venir amb mi...” Invitació; mai coerció. És l’estil del Pare, de Crist, de l’Esperit: tot sobre la base de la qualitat de la proposta. Cal, però, preveure’n el preu que se n’haurà de pagar, una vegada passada la primera foguerada. Anem per la vida un xic arrauxats; ens cal el seny després del rampell, precipitós… No costa gaire començar, el que veritablement costa, costa i val, és l’anar construïnt dia a dia. Arribar a posar la quatribarrrada voleiant per damunt de l’obra negra enllestida. A teulats coberts; bo, i un gran pas. Després, venen els treballs interns (Ho dic simbòlicament). I tot s’acaba bé quan “els acabats” s’han perfilat. Detalls significatius que permeten posar nom d’autor. Obra ben feta i ben acabada, sí, Senyor.

Discerniment: abans, en l’entremig, en els acabats i en el pacient manteniment. ¡El què costa fer un camí reeixit, sempre obert a pinzellades noves! Jo he vist un pintor que després d’una sessió apasionada al de fora, i ja ben enquadrat l’esbós i més; ja a casa posava, el quadre a una certa distància i se’l mirava i se’l tornava a mirar, ponderava encerts i desencerts, ja el somiava “acabat” en el sentit ple de la paraula. I jo li preguntava: si pintant, gaudia. I ell em deia: guadeixo i pateixo. Cada pinzellada era com un petit part: barreja de goig i de patiment. La vida és un part, esperant que sigui feliç, sapiencial a fi de comptes.

Saber discernir, garbellar, triar i saber-ho fer, per llarga pràctica, en el moment oportú és una verdadera gràcia de Déu i de la vida. Una balança entre la prudència i el compromís. Massa prudència porta a no donar passos, a paralització; massa compromís pot portar a no saber preveure que els pesos amb el camí es fan cada vegada més feixucs, si no hi ha decisió i un preveure. Preveure, per a mi és l’expressió de màxima intel·ligència. Pensar-s’ho tres vegades, decidir-ho amb determinada determinació, i endavant que un s’ajuda a si mateix i que trobarà sempre l’ajut quan més el necessiti. Creure és confiar, confiar és estimar, estimar és viure, si el viure és estimar.

Diumenge XXIII de durant l’any, 5 de setembre de 2010. Barcelona