Homilia del diumenge 24/09/2017 del P. Josep Mª Balcells

CANVIANT  LA  IMATGE  DE DÉU

                                               A Déu no l’ha vist mai ningú. Només ens en podem fer que imatges. D’altra banda, ben febles i aproximatives tant sols. Un “déu” és possible pensar-lo, deduint-lo des dels raonaments, però tanmateix fora de pensar que existeix, no en sabrem pas dir res del “com és”, més que posant en superlatius d’inefabilitat tot allò que pensem i trobem de valor en aquest món. De fet, resulta un “déu” fet a “imatge i semblança de l’home”. Això ens diu ben poc. Aquest “déu” no és satisfactori, és un “déu” llunyà que no invita a relacionar-lo, a barrejar-lo amb el nostre món. Sabem que “aquest déu” ens l’han matat els mestres de la sospita moderna: Marx, Freud, Nietzsche. Però nosaltres tenim obert un nou camí que ens atansa a la realitat de Déu, i és el de la fe, sostinguda en la revelació de i en la persona de Jesucrist, en tant que el professem Déu i home vertaders. D’Ell ens ve que tinguem una imatge “visible” del Déu “invisible”. Estudiant la persona de Jesús de Natzaret, entrant en el seu missatge ens podem anar atansant, mica a mica, a “l’esplendor de la glòria del Pare”. Aquest “coneixement” que no és deductiu, sinó experiencial, posades les bases d’una confiança en les seves paraules i més en el seu testimoni; primer, validant-lo com a persona històrica i donant veracitat a les seves afirmacions transcendents, tenim la certesa d’un Déu que es defineix en funció de nosaltres, no per pura necessitat, sinó per l’enlluernament de veure que Déu és Persona, Entitat tot altra que se’ns dóna a  conèixer al viu i que ens obre a un coneixement vivencial, fet de successives aproximacions, en tant que és misteri. Si l’home en les seves pregoneses el tenim ja per un misteri, ¡com no ho ha de ser Crist en qui, per la seva humanitat, ens ha invitat a entrar en el món de Déu! Per això, no acabarem mai d’entrar en el que és el Misteri, i el fonamentador de tots els misteris: DÉU.

                                               Jesucrist, en el real i concret en la seva història, ens porta a descobrir, sempre per revelació, un anar sabent més de Déu i a veure la seva mateixa relació humana amb el seu Déu, viscut com a Pare. La seva vida tota i l’eclosió en la resurrecció ens han donat la clau de la contemplació dels “misteris” de la seva polièdrica manifestació d’un Déu, que s’ha fet home –¡misteri de la seva encarnació, mai ben entès i admirat, únic!-: la vertadera revolució d’un Déu que s’ha fet home -i de quina manera, ¡inefable!- perquè els homes poguessin prendre imatge i semblança de Déu, portats per Jesús, visibilitat de la invisibilitat de Déu.

                                               A Déu hi vàrem accedir, els nascuts en la fe “sociològica”, la que ”imperava” allà temps; “apresa” en la cantarella de preguntes i respostes del catecisme i per una introducció per via pietista, que no necessàriament suposava fe i que podia quedar en “religiositat o creença”, lligades aquestes a respondre a la necessitat que tenim tots de protecció i de seguretat, moltes vegades instintives i primàries; amb imatges projectades a un “déu” que està per “damunt” i que demana ser obedients amb una obediència que esclavitza i no allibera. A part, que aquest “déu” no podia respondre a les grans i permanents preguntes que un en fer-se gran es fa i es desfà...

                                               Quan parlem de fe volem dir una altra cosa, ben diferent, i a aquesta no s’hi accedeix, si no és per una conversió existencial en què Crist és redescobert i retrobat en viu com a Persona-Déu humanada, en la qual podem establir una gojosa amistat; i així és posat com a principi ordenador i fonamentador del nostre viure, i com a la manera evangèlica de relacionar-nos amb DÉU, PARE. Ara, sí; i es va descobrint dia a dia i en el dia a dia. Un Déu Encarnat, en Jesús Ressuscitat que ha lligat la Seva Persona a les persones concretes d’ahir, d’avui i de demà: alfa i punt tendencial omega, al qual tendim lliurement i compromesament. Una invitació a la irradiació en el nostre anar endavant i amunt. En espiral que s’eixampla, com ens hi ha acostumat a viure-ho en Teilhard de Chardin. La visió –perquè ara podem parlar de visió, d’alguna forma, segons expressió de Joan, ara ha revertit el principi: Déu s’ha fet home perquè els homes –tot home i tots els homes (Pau VI)- esdevinguessin ¡divinitzats!: d’això la fe en diu ser nogensmenys que fills de Déu. Ara, finalment, en el mirall de Jesús podem pensar i sentir com és Déu, a través dels aprofundiments que ens permet fer el tracte, el contacte amb Jesús viu i vivificador. Déu s’ha fet entenedor, proper i amic. Ens és presentat com a Emmauel, Déu en nosaltres i amb nosaltres. Cosa que mai ho haguéssim pogut dir del “déu! de les filosofies...

                                               Tot amb tot, El Déu de Jesucrist sempre ens sorprendrà. De no ser aixì, podem dir que encara no és el Déu veritable. Això ho veiem clarament en els textos de la missa d’avui. Les últimes paraules de l’evangeli ens retornen al Déu que s’obre generosament més enllà de tota justícia, perquè en Ell la justícia queda enclosa en l’Amor. Déu és Lliure, amorosament Lliure. I subverteix els valors que nosaltres honradament considerem que són humans; el més enllà és la marca de la casa i la seva denominació d’origen.  Vegem-ho, doncs, en es textos de l’Eucaristia d’avui:

            - S’ha de cercar i invocar Déu a temps segur: en l’ara i l’aquí: Es deixa trobar!

            - Que a cada ocasió que se’ns brinda ens hem de convertir a Ell; con-vertir vol dir reorientar-nos constantment com a nord del nostre viure. La brúixola essencial, el nostre GPS, en sentit ple.

            - Tornar a Déu (¡ai, les paràboles de la misericòrdia, les de Jesús!) La nostra vida són retorns continuats, redreçaments, no tant geogràfics com espirituals, d’immersió.

            - Déu és tan generós (la generositat, com a engendraments, hem de tornar a néixer una i moltes vegades, fins a la “major naixença”, la definitiva, on es verificarà un “cara a cara”, que diem també a tall de semblança (Recordem com comencen les paràboles: el Regne de Déu s’assembla a..; li passa com... (comparacions humanes, però inefables; per això serveixen els com...)

            - Els vostres pensaments, els camins, les figuracions vostres no són les de Déu.

            - Una vegada més se’ns fa recurrent el salm del Déu que és compassiu i benigne, gran en l’amor...

            -Déu és bo per a tothom (àdhuc per als de l’hora undècima de l’evangeli: és una qüestió de justícia distributiva, Déu atén el bé comú, més enllà del bé de justícia.

            - Cada dia ens és una oportunitat penúltima per rebre el salari de gràcia i per ser agraïts de mena. Ho dèiem amb la trilogia de Francesc. Recordeu?

            - Tot l’obrar de Déu és la Bondat Personificada.

            - Déu es fa proper als qui l’invoquen amb sinceritat.

            - L’únic manament ho abasta tot: Déu en els germans i els germans en Déu.

            - Pau posa el punt d’arribada en aquest “porteu una vida digna de l’evangeli del Crist”. La plena significació del “porteu”, en el sentit d’encarneu, configureu-vos per, amb i en Jesucrist, com si fos una segona naturalesa assumida i feta pròpia.

            - Déu és el que de la diversitat en fa la unitat, i més, la comunió.

            - Jesús s’identifica amb tots, sobretot en els perdedors.

            - Les preferències de Jesús. Cal tenir-les activament presents.

            - Déu és Déu, estimant. Si és que la paraula pot dir-nos quelcom del dedins de Déu: estima entranyablement. La generositat li surt de les fonts que salten fins a la Vida Eterna.

            - Déu és la  des-mesura. Trenca tots els esquemes, anant més enllà. Se us va dir, Jo us dic.

            - Déu no mana, “demana”.

            - Tot és gràcia; mira-t’ho per on vulguis (s. Agustí). Déu és gratuït i sorprenent en tot. Què tenim que no ens sigui donat per Déu? "Sense mi no podeu fer res”.

            - Assereneu-vos. Déu ho dóna tot en escreix, de sobrepuig.

Diumenge XXV de durant l’any, 24 se setembre del 2017.  Sabadell

            P.S: Recomano el Quadern de Cristianisme i Justícia, n 75 ¿Hablar de Dios en el umbral del siglo XXI. En la web http://www.fespinal.com                                   

Homilia del diumenge 17/09/2017 del P. Josep Mª Balcells

EL  PERDÓ  NOSTRE  DE  CADA  DIA

                                               D’entrada ja havia agafat els volums de gruix per anar a cercar els grans fonaments del tema inesgotable del perdó, visionat als quatre punts de l’horitzó. De seguida, però, m’he adonat que potser seria molt millor agafar la via estreta i socorreguda d’enfocar el tema “a la menuda”, arran de carrer i de la vida de cada dia. Dic això com per justificar-me per haver pres aquest camí entenedor i més aviat pràctic, que no deixa de ser –diria- més que oportú. Amb tot, no podré deixar de fer referència al vessant evangèlic de la qüestió. L’evangeli, avui, li esmerça tota una estimulant paràbola. I implica paraules majors, perquè el tema es barreja en un tot en l’entramat del nostre viure i conviure. Perdonar és essencial per a ser cristians. Crist morí fent-ho.

                                               Comencem com en una conversa entre amics on cadascú s’hi pot veure dibuixat: El perdó es demana, se’n fa una súplica, una mena de desig de que no se’ns tingui en compte les fugides de to en el frec a frec –imatge ben adequada, aquesta!- que suposa la convivència, que hauria de ser conllevància; a voltes pot arribar a ser un ex-abrupte, un cop de rauxa; més, d’ira o de rancúnia, com diu la primera lectura d’avui, que de pas voldria invitar a llegir-la al viu, perquè conté la saviesa d’un tal Jesús, fill de Sira, a no confondre amb Jesús de Natzaret. Aquest llibre inclòs en l’AT. és de caire sapiencial i porta també el títol d’Eclesiàstic. D’entre finals del segle III a principis del II abans de Crist. Seria bo d’anar fent entrades in vivo en els escrits veterotestamentaris. Vosaltres teniu la paraula. Ja sabeu quin és el meu propòsit, referent a la lectura directa de la Paraula de Déu. No deixaré de fer-hi recomanacions. Aquest és propòsit explícit, com a resposta a les sol·licitacions de l’Església.

                                               Dèiem que ha de ser freqüent el fet de demanar perdó per les incomprensions o menysteniments... La vida és així de rica i vària. Aquesta petició de perdó, de que se’ns excusi, de que no se’ns posi a la vostra casella del “deure”; el diumenge passat es parlava de l’amor com un “deure”, i congruentment el desamor és faltar a un deure, és com si robéssim amor degut. Figura’t fins on hauríem d’arribar, si de veres ens prenguéssim seriosament les consideracions de Pau, en aquest cas! Són paraules majors, certament, però l’àmbit evangèlic és estimulant i de categoria. El savi cau set vegades, com deu ser el fer del que no és savi, ni de bon tros...

                                               Ara intueixo perquè Jesús a demanda d’aclariment feta pel “primer de la classe”, Pere, com sempre, se li diu enfàticament que “no set, sinó setanta vegades set”. Esdevingut un tòpic, que solem traduir per un “sempre” rodó. A mi m’agrada més de traduir-ho per “contínuament”, i dir que no respon a la “quantitat” de vegades, sinó a la “qualitat” que hi ha d’haver en l’actitud vital del creient que té consciència a més de ser un per-donat, un redimit. Aquesta és la manera i el fonament de la invitació a per-donar. No sé si em vull inventar una etimologia, però per-dó al meu entendre és ( o seria?) = “donar” perfectament, del tot; així lligaria amb el deure de l’amor. Si non è vero...

                                               Recordo allò tant encertat del papa Francesc que ens encomanava que anéssim pel món amb aquesta trilogia de saviesa al sarró, de la que ja us n’havia parlat tems ha: “Sisplau, gràcies i perdó”. Deia que això obria totes les portes, les de casa i les del veí, les dels amics i dels que no en són. Crec, per bé que no n’estic segur, que ell al·ludia a un consell rebut del seu avi. Experiència acumulada, sens dubte!

                                               Som fills de la manca de temprança, del no habitual domini d’un mateix. Recordeu que aquest últim està catalogat com a fruit de l’Esperit Sant, nogensmenys. Aquella té denominació d’origen de virtut cardinal. Poca cosa!

                                               Per què queda inclòs el tema del perdó en el Parenostre? Curiosament, demanem que Déu ens perdoni de la mateixa manera a com hem de perdonar nosaltres, i prèviament, com a “deure” d’amor. La lectura d’avui ve explicitada en la paràbola del servent immisericordiós.  A més, no havent-hi comparació possible. La desproporció fa veure la incongruència. Àdhuc els mateixos col·legues ho fan notar. Acaba la paràbola amb un “així” farà amb vosaltres el meu Pare celestial si “cadascú” no perdona “de tot cor” el seu germà, “deutor que sóc” segons l’evangeli. Atenció al “compromís” que acceptem de perdonar, si volem ser perdonats pel “Pare” que perdona fins a la desmesura. Ja en el Sermó de la Muntanya se’ns diu que l’amor ha d’arribar fins al mateix enemic. Com ho sabríem fer, si no hi hagués per contraposició les desmesures de Déu, “que havent estimat els seus els estimà... fins a l’extrem.

                                               Tornem als perdons senzills i quotidians, on ens hi veurem fàcilment implicats en un “donar i rebre” que hauria de ser tan freqüent. La vida d’avui no propicia pas massa l’estar asserenats, per fer front al tram tram del viure; i sobretot del con-viure. Estem “de nervis” per la vida accelerada a que se’ns sotmet. A part de que no hi ha una exercitació des de ben d’hora a saber gestionar les nostres emocions, no diguem passions. Això darrer és cosa ja de més musculatura (!). “L’acció – reacció” es dispara tantes vegades sense control. Allò savi de comptar fins on convingui entre l’escomensa i abans de donar la resposta, encara vigeix, per antic que sigui... També la multi-tasca com s’anomena avui la sobrecàrrega de coses a fer i l’haver (?) de respondre-hi a la vegada. Avui es pateix pel tipus de vida a que ens sotmetem a l’immediatisme: Dit i fet; o dit, pensat i desitjat i fet. Tot esdevé urgent i inajornable. Correm-hi tots! El desig, estimulat pel consumisme, impera i subjuga, això: sub-juga! Esclaus, el picar ha substituït el plat a taula, per dir-ho així. Ens hem tornat capriciosos. I a caprici meu, caprici teu i vingui... el bomber. I perdons a dojo, si hi ha cordura.

 

                                               La saviesa en el fer té uns bons pressupòsits: No precipitar-se (atenció a l’etimologia; treu-la tu mateix, per evident), saber escoltar, tenir –res!- un moment només per pensar el que cal fer o no fer. Anar distès (amb “pilates” o sense), amb atenció més sostinguda, no dic plena, que això seria gairebé miraculós; estar pel que s’està fent, congriar pensaments positius. Començar de bon hora a posar els peus terra-terra. Tenir “armament” disponible per aconseguir i fomentar un bon estat d’ànim. Repassar sovint el capítol sisè de l’evangeli de Mateu, que és la traducció de Jesús de “l’ara i aquí”. A més, d’un conèixer-se un mateix. Tenir en compte les pròpies flaques. Contrabalançar-se: si tinc tirada cap a un cantó, mirar de moure el volant lleugerament cap al cantó invers. Evitar sotracs, estar atent a la “composició de lloc”, allí on ensopego habitualment. Ser congruent, ara sí, ara també, quan és degut.

                                               Em direu què té a veure tot això amb el demanar perdó. Són les set caigudes del savi, i més del que no n’és, de savi. Aquí hi ha camp obert per practicar la petició de perdó, dia sí dia també, com el pa negre de cada dia. Acostumats a posar pau i demanar que se’ns perdoni quan és el cas, així aprendrem a demanar-ne a Déu, Pare, sabent que és “compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor”.  Ja ho sabem: a la pràctica sovintegem el “Sisplau, gràcies i perdó”. Estem en les millors mans, les del Pare amatent a perdonar sempre, si...; sapiguem donar-les als altres, a les dels què som deutors. Amén.

Diumenge XXIV de durant l’any, 17 de setembre del 2017.  Sabadell