Homilia del diumenge 28/08/2022

                            JO  SÓC  BENÈVOL  I  HUMIL  DE  COR

                                               Un altre “Jo sóc” fundacional que ve a il·luminar la fesomia transcendent de Déu el tenim a l’albada d’un nou pacte de Déu amb el que esdevindrà NOU renovat poble seu;  inici de la Gesta liminar de l’alliberament de les restes d’un poble que havia prosperat en temps allunyats amb Josep, fill de Jacob, guanyat el favor del Faraó, i més endavant sumides en l’esclavatge més ignominiós, al punt que havia perdut la mateixa consciència de la seva identitat. Déu es fa present en l’esbarzer incandescent i inconsumible on es presentà davant l’astorat Moisès i una veu mai abans inoïda per ell li demana que es presenti al Faraó amb la petició de que deixi sortir al desert els jueus a fer-li ofrenes. Moisès preveient la gairebé impossibilitat de que el Faraó accedeixi a tan descomunal petició (!), li diu a nom de qui ha de fer la presentació de tal enormitat. Déu li diu; En nom del Que és el que és, del “Jo sóc”. Tots sabem la història primordial de l’Èxode i de com es refarà davant del Sinaí un Nova Aliança amb el poble recentment alliberat, que suposarà entrar en el domini de les terres on habitaren els Pares Abraham, Isaac i Jacob, la Terra Promesa!

                                               Ja posats en les coordenades del Nou Testament, Jesús es proclamarà El que és en tot un seguit de rostres d’identitat i en múltiples afirmacions del “Jo sóc: Comencem per la que dona el títol a aquestes reflexions meves: Jo sóc benvolent i humil de cor; Jo sóc la Porta; Jo sóc el Bon Pastor; Jo sóc el Mestre i el Senyor; Jo soc el camí, la veritat i la vida; Jo sóc el Cep i vosaltres les sarments; Jo sóc la llum; Jo sóc el primer i l’últim; Jo sóc l’Alfa i l’Omega; Jo i el Pare som u; quan haureu enaltit el fill  de l’home, aleshores sabreu que Jo sóc.

                                               Avui ens centrarem en aquest aparentment modest Jo sóc benvolent i humil de cor, és a dir: Jo sóc la Bondat. Només Déu és Bo per excel·lència, és la Bondat, ho diu el mateix Jesús. Això des la perspectiva de la divinitat de Jesús; i es “humil de cor”, és a dir “Jo sóc” la radical humilitat des de la perspectiva de la humanitat de Jesús. Oh si penetréssim en la revelació del misteri de Jesús. L’encarnació pren principi des de l’eternitat i serà definitiva i joiosa en la plenitud dels temps.   

                                               A tenor d’una lectura superficial podríem caure en les xarxes interpretatives d’un moralisme de caire pietós i gairebé res més. A mi, d’acord al que deia el diumenge passat tot fent la glosa sobre “Jo sóc el camí” de la que notòriament n’hem de dir que era l’espiritualitat pròpia de Jesús, igualment avui em prem a considerar la profunditat de la Bondat divina de Jesús i la Humilitat divina també del Mestre, ambdues expressió de la seva espiritulitat. Comencem pel Jo sóc benèvol, aquí hi brilla la Bondat en exclusiva en relació amb Déu. Només Déu és la Bondat, només Jesús és BO, bondadós, entranyable, Tot cor, tot compassió, tot Obert, tot Donat, tot misericordiós. Ja en el pròleg de l’evangeli de Joan se’ns diu que la Paraula era Déu, per Ell tot ha vingut a l’existència. Era present en el món, que per Ell ha vingut a l’existència. Recordeu com a cada dia de la Creació Déu u i tri acredita la bondat del Creat; i més encara: en la creació de l’home i la dona s’esplaia en un “I era molt bo”. Déu ha creat la vida i no la mort. Paràmetres de la bondat en cada una de les seves creacions. Tots som creats i sostinguts per la Bondat Esplendent de Déu U i Tri. La Bondat ens és, en el principi, i en el transcurs del nostre viure i serà la plenitud de Bondat al final-principi de tot. “Glòria a Déu a dalt del cel i la Bondat- Pau als homes que estima el Senyor!” Jesús va transmetre tot un devessall de “bondats” en el transcurs de la seva vida i missió, segellades per la bondadosa empremta en la relació amb tota creatura, tota persona. I ara, tots som objecte d’un tracte ple de bondat-amor-benignitat-benvolença i sucosa proximitat amorosa i cura paterno-maternal. El bé sadolla la presència i l’acció de Jesús. Com més pobres, com més necessitats, com més indigents, més bondadosament som estimats. Per a mi la Bondat és l’experiència cabdal de la meva vida de fe. Alguna vegada us he glosat que dels fruits de l’Esperit Sant jo en tinc una visió vectorial -si voleu-; de que l’un fruit suposa l’altre i que estan considerats com a punt de condensació en la BONDAT divina envers cadascú de nosaltres. Dispenseu que en faci memòria agraïda, una vegada més: “Amor, joia-goig, pau, paciència, benvolença, BONDAT, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. Ja ho veieu; duplicat: benvolença i Bondat: no són sinònims.  No m’estic de dir que la BONDAT de Déu i en Jesucrist ens divinitza. Allò que més s’assembla a Déu és una persona bondadosa. Doneu-me una persona que regalimi “bondat” i ja no desitjo res més! Avui la col·lecta ens referma en que “tot el que és bo ve de Vós”. Allò de Joan de la Creu també: “Mil gracias derramando,/Pasó por estos sotos con presura,/ Y yéndolas mirando,/Con solo su figura/ Vestidos los dejó de hermosura”. La bondat és bella, la bellesa es bondat”. No us sembla? Ho vaig aprendre un dia i ara l’experiència repetida, m’ho confirma, Allò de veritat, bondat, bellesa, unitat són característiques de tot ésser; i de l’Ésser únic de Déu!

                                               Anem ara a la Humilitat de Jesús, que és l’actitud més preuada i més pregona del fill d’home. Anem a la Carta als filipencs i quan Pau ens mostra els sentiments més endinsats de Jesucrist i ens hi invita a tenir-los, ens reporta un himne preexistent de les primeres comunitats cristianes i ens deixa sense poder contenir els nostres sentiments de reconeixement i d’estupor: “Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es feu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol. S’abaixà i es féu obedient fins a la mort i una mort de creu”. Em quedo esglaiat, mut i sense entendre què significa la humilitat en la persona de Jesús! Totes les nostres possibles humilitats queden desdibuixades, somortes, evanescents, res de res. Ara, sota aquesta visió antropològica i concretada en els passos històrics de Jesús, en les narracions evangèliques anirem descobrint les pregoneses de la seva espiritualitat. Seguir Jesús és la nostra, similar a la d’Ell. Incapaços d’entendre com Ell viu en relació al Pare,  l’obediència queda transmutada en una vivència d’unitat: “el Pare i Jo som u” “El meu menjar és fer la voluntat del Pare”. Sua sang.  “Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa, però no es faci la meva voluntat. Sinó la teva” Les petites mostres d’humilitat que surten en l’evangeli d’avui són ben poca cosa en relació amb la humilitat del Mestre. No obstant i això no ho entenem. Acabem amb l’afirmació: “Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”. Durs d’oïdes!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXII de durant l’any, 28 d’agost del 2022.  Sabadell                                              

Homilia del diumenge 21 d'agost del 2022

                       JO  SÓC  EL  CAMÍ... DE  RETORN  AL  PARE

                                               Reinicia el text de l’evangeli d’avui fent al·lusió al tram fonamental del text de Lluc sota la denominació de la pujada a Jerusalem (aquí: “Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem”). Insert com a continuació temàtica sobre “les urgències del Regne”, que dèiem el diumenge passat, sota la veu insistent a “estar sempre a punt” en el seguiment de Jesús. Avui donarem un pas decisiu i –espero que sigui molt aclaridor- ultrapassant la moralització com a resposta. Ens serà una bona introducció la frase més que densa de l’Aclamació a l’evangeli que ben significativament és de Joan, l’anomenat teòleg: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida, diu el Senyor; ningú no ve al Pare sinó per Mi”. Aquest text il·luminarà els sentits del que llegirem a l’evangeli sobre entrar per la porta estreta amb un apressant: “Correu, mireu d’entrar-hi...” Després ens posarà a consideració la petita paràbola del rebuig a l’admissió amb aquell repetit: “No sé d’on sou”, malgrat ser de la colla dels oients, àdhuc comensals... Amb la sorpresa de que gent “de fora” faran part dels comensals! Tot això conclou amb aquestes frases sapiencials: “Mireu, ara són darrers els qui llavors seran  primers i són primers els qui seran darrers”. Lliçó apresa en pròpia persona. Rubricada en la segona lectura de la Carta als cristians hebreus. “Fill meu, no desestimis la correcció que ve de Déu”.

                                               Mireu, no pot ser més torbadora l`assignació de ser Jesús el camí, expressió que prenien les primeres comunitats cristianes que ja van comprendre que el camí identificador dels cristians no podia ser menys que la persona mateixa de Crist. De les seves paraules deduïm que la porta estreta que s’obria al camí era el mateix trajecte vital de la persona de Crist que fou enviat pel Pare i que en definitiva pretenia fer el camí d’anada (en el cas de Jesús vinguda i l’haurem d’entendre aplicada també a nosaltres!) i de retorn cap al Pare. Heus ací la pròpia espiritualitat de Jesús: enviat amb una missió de salvació i de creació en novetat d’una humanitat que havia de fer camí de retorn vers el seu Pare, Abbà. Nosaltres havíem de refer el mateix camí, vivint la seva mateixa espiritualitat. Tant de bo hi aspirem tot i la poca cosa nostra.                                                         He llegit aquests dies de vacances un llibre d’Albert Nolan amb el títol de “Jesús, hoy” amb aquest subtítol: Una espiritualitat de llibertat radical que la ressegueix punt per punt aplicada a Jesús i que invita a que sigui també la nostra, avui. En parlar-ne ara, la connotorarem singularment a la persona de Jesús, tota ella centrada en l’experiència de l’Abbà. Jesús vivia intensament la condició  nostra com a companys en i del seu camí. Ell com a Fill de Déu enamorat del seu Pare, Abbà.

                                               L’autor fa la constatació prou evident de que no ens prenem prou “seriosament” Jesús. El nostre viure no va pels seus viaranys. Ell vivia i obrava segons la vivència propera i actuant d’un Déu, Pare-Abbà  de forma permanent. L’evangelista Joan manifesta aquesta relació de Jesús envers el seu Pare més de cent vegades en el seu evangeli, conservant l’apel·lació Abbà, en llengua aramea, manera usual de relació tendra, sucosa i admirativa, filial.

                                               La nostra espiritualitat més depurada és (hauria de ser) seguir en la intimitat aquesta relació determinant : “Mai sol; el Pare i Jo som u; faig el que veig al Pare; visc pel Pare; faig només el que el Pare fa en Mi; el meu menjar és fer la voluntat del meu Pare”. Només Ell omple la seva vida. Déu Pare era la seva veritat, la seva vida i el seu camí. Un autor afirma que l’experiència de Déu com el seu Abbà fou la font de la saviesa de Jesús, de la seva claredat, de la seva confiança i de la seva llibertat radical. Sense això és impossible de comprendre per què i com va fer tot el que va fer! A seguiment vital de Jesús hem de destacar que fou una FE totalitzant en el seu Déu; això comporta a més de l’afirmació de l’existència i del poder de Déu, la FE en Déu com a Pare que estima i que té cura paternal, única, de nosaltres. Inclou una confiança abassegadora.  És el misteri que dèiem dies enrere que és un camí de la FE que Ell ha iniciat i el duu a terme. Això també aplicat a la FE de Jesús.

                                               La nostra vida espiritual evoluciona interactuant creativament amb altres persones, amb l’ambient en el què estem immersos, vivint els esdeveniments històrics i responent  a les oportunitats que s’ofereixen. El camí ens el fem a ment i ulls oberts. Singularitzant la immersió en l’aquí i l’ara, essent creatius en els moments presents. “Sentint” en profunditat quan s’esdevé una experiència “cimal”. Veure-ho tot des de l’amor creatiu de Déu que actua i ens el brinda de gràcia en gràcia. Això ens mantindria en una indeclinable acció de gràcies. Assumint que el sofriment forma part de tota peripècia vital, propi i aliena, compartint-les. La compassió és un do de Déu, exercitar-la ens “divinitza”. La via sapiencial ens aboca a saber-nos infants, pobres en l’esperit i en l’Esperit. Vivint fascinats i en esbalaïment constant. Sabent que l’arrel de tot i de tots i, sobretot en Déu, és pressentir, sentir, intuir i ser vençuts pel misteri. La veritat subjacent a tota realitat ens farà lliures i ens desmuntarà de fantasies i somnis narcisistes. L’ego és omnipresent a menys que en siguem conscients, no fàcil.

                                               Anirà creixent la sensació de ser u en Déu, en un mateix i amb els altres, també amb tota la creació. Això ens deixarà en una llibertat radical. Ho “sentirem” en ocasions comptades. De Déu romandrem en la inefabilitat, en el misteri que ho engloba tot i tots. Proper i inaccessible al mateix temps. Déu és el misteri.

                                               Tots participem per gràcia de la seva presència i capacitat  d’acció. Esbalaïment i temor reverencial. Hem de saber compaginar el sentiment d’haver pecat, sens donar-hi esment i ponderació a voltes, amb el goig de saber que Déu, definit com a Amor, ens perdona i  rehabilita. Hem de creure en l’acció sanadora de l’Esperit, l’Esperit és l’Esperit Sant tan present en la vida i acció de Jesús.

Me adonat que he barrejat els trets de l’espiritualitat de Jesús amb els hipotètics nostres, cas que els féssim nostres amb la “correcció i l’entrenament” de que parla la Carta als Hebreus. No oblidem “d’enfortir les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí  per on passa el vostre peu, perquè el coix no es faci més mal”. A propòsit, seria bo, anar posant els peus en les petjades de Jesús a veure, si coincidint passos, coincidissin les mateixes espiritualitats. Recordeu allò de que no ens prenem “seriosament” Jesús i la seva espiritualitat, Mireu d’entrar per la porta estreta!.             

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXI de durant l’any, 21 d’agost del 2022. Tàrrega                

Homilia del diumenge 14/08/2022

                                        LES  URGÈNCIES  DEL  REGNE

                                               Després d’haver-nos alertat Jesús a estar sempre a punt, diumenge passat, promptes a donar resposta coratjosa a les invitacions del seguiment a Jesús, compartint vida i missió amb el Mestre, heus ací que surten dels seus llavis unes expressions que aparentment semblen un exabrupte, insòlit en Ell, que no deixa de meravellar-nos per la cruesa de les seves expressions. Manifesta d’una forma paradoxal les ardències del seu cor. Què poc que sabem de com viu d’apassionadament Jesús la missió encomanada pel seu Pare! No es poden entendre en la seva crua literalitat les seves expressions. I com pugen de to, llegides ara, en els moments com els nostres,  que són de cansament en la fe (hi esteu d’acord?); d’haver reduït en el nostre “estil de vida cristiana” a un minimalisme confortant, de “rebaixes” en la missió evangèlica que suposadament compartim pels compromisos d’un baptisme nuvolós, esmorteït, fat...

                                               Més que mai caldrà llegir l’evangeli d’avui subratllant-ne  els contexts en el relat de Lluc. Estem “pujant a Jerusalem”; aquesta expressió llucana abasta el tram final de la vida del Mestre en la que es palesaran les confrontacions i rèpliques agusades  que li esperen al Mestre, confrontacions amb tot i contra el “sistema religiós” que el poble, no n’és gens conscient. Llegirem Lluc 11, 53-54 després de la requisitòria en forma de “malediccions” contra les hipocresies (tal qual!) dels fariseus; escandeix fins a vuit vegades seguides aquest dallant: “Ai de vosaltres, fariseus! De forma que els fariseus i els mestres de la Llei li tenien una rancúnia terrible i “miraven de fer-lo parlar sobre moltes qüestions, posant-li trampes per agafar-lo en alguna resposta comprometedora”. Jesús percep un ambient cada vegada més obscur i perillós. De segur que té pressentiments d’acabar en un atzucac, en perill tanmateix de la pròpia vida! De fet ens constaven ja tres prediccions de mort davant la incomprensió dels mateixos deixebles, a començar pel mateix Pere, que s’emporta una esbroncada, inusual en llavis de Jesús, en avançar-li Pere un regany per l’anunci del tot incomprès: –“Ves-te’n d’aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes”.

                                               Bé podríem demanar a Pere que ens presti la pregunta que vàrem llegir diumenge passat en una primera escomesa per mantenir-nos desperts i en actitud de estar promptes als requeriments d’estar preparats per la vinguda de l’amo. “Senyor aquesta paràbola ¿la dieu només per a nosaltres o per a tothom? Ara, Jesús ha deixat enrere aquell balsàmic i encoratjador de l’evangeli del diumenge passat: “No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne”, quan parlava d’atresorar allà dalt béns imperibles, per poder posar-hi el cor. Ara, Jesús ha posat el trèmol i ens ha ben desvetllat de la possible galvana o deseiximent espirituals!

                                               Així d’apassionadament viu Jesús la seva missió en la pregonesa del seu cor. Ja veiem que tot va dirigit a tothom i es fa ben apressant, demana una conversió, un canvi descordat i punyent per raó del Regne que s’ha de proclamar de paraula i de fets, clars i contundents. Ho diu també i principalment per a nosaltres (ei, atents!) cridats en crida explícita i conscienciosa. Ho diu per a nosaltres que ja ens creiem que “som del Crist”, i que ja ens creiem qui sap què en relació al Regne. Ens caldrà una bona “estirada d’orelles”–perdó per l’expressió- i caldrà una ulterior desvetllament, exigent més enllà de la blanesa de considerar-nos com ser ja “del Crist!”

                                               A tenor del que llegim al salm responsorial, el pitjor enemic nostre som nosaltres mateixos: “Ara sóc un pobre desvalgut, però el Senyor pensa en mi. Sou vós qui m’ajudeu i em deslliureu. Déu meu, no trigueu més.

                                               I a la carta als hebreus ens recolzem  en la fermesa dels testimonis que ens ensenyen com hem de viure la Fe, alliberant-nos de tot pecat i de tot impediment que amb tanta facilitat ens lliga, i, sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer la prova que ens ha estat proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús que ha obert el camí de la Fe i el porta a terme Després ens posa la passió de Jesús com a exemple i estímul (foc, baptisme i divisió!: termes apassionats): tot per tal de treure’ns del sopor on vegetem sense suc ni bruc... Em fan mal dir-vos aquestes paraules gairebé ofensives que us adreço per tal d’elevar els vostres compromisos en relació a les vostres actituds en un seguiment migrat, àton. Com m’atreveixo a remarcar una suposada resposta de poc gruix vostra, quan jo no me les reclamo per a mi? No puc deixar de traduir la vivesa dels sentiments de Jesús quan al mateix temps jo no hi responc amb més  coratge i determinació (!). L’evangeli ens porta a aquest esquinçament interior: demanar als altres i jo no sentir-me al·ludit directament. Ai, pobre de mi! Com si sentís en llunyania alguns dels “ai de vosaltres, hipòcrites”, feridor i fent en plena diana, ai...

                                               La col·lecta pacifica en meu esperit àton i atònit: “Oh Déu, vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que vós prometeu, que és més que tot el que puguem desitjar”. Altra vegada allò de que l’Església ens fa convertir en pregària i, a més, pública, pujant més amunt dels paràmetres habituals de vida cristiana que són els nostres, ben migrats, ben a peu de començament d’escala, o bé entretinguts en els primers graons... Si tot plegat no ens ha servit per estimular-nos i elevar el to de les nostres respostes, jo em sento decebut de mi i de no saber demanar superacions i delicadeses en el seguiment de la proclama que avui el Mestre la fa grinyolar més de l’habitual. Que les últimes paraules de l’evangeli del diumenge passat ens siguin un advertiment i una percussió al nostre cor que s’endormisca tan sovint en espera de l’Amo i Senyor nostre: “Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més a qui ha prestat més”. Em sento sordejant i amb dèficits de vista... “Senyor, no tardeu a defensar-me. Tenia posada l’esperança en el Senyor, i ell inclinant-se cap a mi ha escoltat el meu clam”. No deixo de tenir present allò que llegeixo en la Carta als Hebreus amb que clou la segona lectura d’avui: “Tingueu present Aquell que aguantà  un atac tan dur contra la seva Persona de part dels pecadors, així no us deixareu abatre, cansats de resistir. En la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang”. Jesús podia usar les expressions tan estridents com les de l’evangeli d’avui, perquè Ell deia i feia. Senyor, perdoneu les nostres gasiveries en entendre i practicar l’evangeli del Regne.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XX de durant l’any, 14 d’agost del 2022   Moià

Homilia del diumenge 07/08/2022

                                       CREURE, ESPERAR, ESTIMAR

                                               Si llegim bé les lectures d’avui, veurem que aquestes paraules, bé explícitament, bé implícitament les trobareu arreu, arreu. Paraules que són més que paraules, perquè dibuixen quelcom de molt significatiu. En realitat són les tres actituds principals a través de les quals ens relacionem amb Déu. Virtuts teologals en diem, perquè tenen a Déu per referència directa. Jo diria que són els tres rius-afluents que fan confluir les seves aigües en el gran riu que ho rega tot i que dona vida a desdir. La imatge del riu té grans ressons en les pàgines de la Bíblia, sobretot en els profetes. Ezequiel parla de l’aigua que brolla del santuari que amidava el que acompanyava el profeta i que anava creixent i creixent fins que no era transitable. Era la imatge de la fertilitat utòpica... (Ez 47, 1ss) La imatge ens pot suggerir volades de pensament de gran gruix i densitat, totes elles aplicables precisament a la nostra relació amb Déu. Sempre van de coll, les tres; el desenvolupament d’una d’elles repercuteix en totes tres. Són intercomunicades. Creure és tanmateix esperar i no esperem, si no estimem. No hi ha una progressió lineal de menys a més, sinó que partint de qualsevol d’elles, les altres s’hi barregen i s’hi expressen. El progrés de cada una d’elles suposa un progrés simultani en les altres. Péguy té una obra que les presenta com a germanes ben agermanades. “El misteri dels sants innocents”. Parla-canta l’esperança. Tot un goig!

                                               Avui en el context de les lectures hi ha una prevalència del creure o de la fe. Tenim el cas de l’evangeli de Joan que cita la virtut de la fe gairebé un centenar de vegades en el seu evangeli. En el seu epíleg ens diu: “Jesús va fer en presència del deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits, perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu Nom.

                                               Només obrir pàgina en la segona lectura de la Carta als Hebreus ens trobem amb l’elogi seqüenciat de la Fe dels Antics. Ho exemplifica privilegiadament amb la FE d’Abraham, del qual en diem que és el pare en la fe, exemple prototípic de persona que “gràcies a la fe, Abraham cridat per Déu, va obeir i se n’anà al país que havia de rebre en herència. Abraham sortí sense saber on anava. Gràcies a la FE, residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster...”

                                               Abans d’obrir una llista de tants personatges creients de l’Antic Testament com anirà desgranant, ens dona una definició de creure d’aquest tenor: “Creure és posseir anticipadament els béns que esperem; és conèixer per endavant allò que encara no veiem”. És una possessió, és més que tenir; és la certesa, la vivència de saber que gaudim de present ja dels béns que esperem. El major bé és Déu mateix, juntament amb altres béns, gràcies, dons de tota mena que s’afegeixen com rebuts de Déu mateix, per gràcia, com donats amb llarguesa. Així la fe abasta tot el petit viure de cada dia, magnificant les petites coses, fets, encontres, persones de les que fruïm, agraint-les. Noteu que la paraula feliços va aparellada al fet de creure i de posseir. Per la fe no hi ha possessió que sigui in-significant. Déu és sempre el teló de fons de tot el teixit del viure de cada dia. Sabem que la pregustació petita viu en l’esperança certa de que hi haurà un final de plenitud, on Déu serà el tot de les nostres petites gaubances senzilles, minses..., d’avui.

                                               També entra en la definició del creure el “conèixer realitats que no veiem”. Aquest veure-viure,  allò que no podem captar, percebre. Aquí fem una incursió en el misteri que domina tota realitat, començant per Déu mateix, de qui ningú l’ha vist mai, fora del que custodia la nostra fe, és a dir de Jesús, que és qui ens dona la coneixença i la revelació d’Ell mateix i del Pare. Jesús ens dona l’accés a la pregonesa de tota cosa. Allò que no veiem és incommensurable més penetrant del que creiem veure. A través de la fe nosaltres tenim certeses intuïdes, com des-cobertes, trets els vels que amaguen la pregona realitat dels éssers, de les persones, coses, fets, experiències. Es parla dels “ulls de la Fe”. Conèixer a la Bíblia vol dir “vist amb estimació entranyable”; les coses–béns que esperem se’ns fan propers, entenedors des de l’estimació. Esperem, desitgem, des-cobrim en part, però ja satisfactòriament, tot i saber que ens “espera”, la comprensió cordial que serà la compleció final, quan veurem cara a cara, de tu a tu, que diem, sense saber massa què volem dir amb aquestes expressions, quan tot serà personalitzat, a començar per Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant. “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que Déu Estima. Acaba la primera lectura: :”Després entonaren per primera vegada els cants dels pares”, que és el que a mi ara m’abelleix: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, per la vostra immensa glòria”. O bé en el salm responsorial: “Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, els qui esperen en l’amor que els té... Tenim posada l’esperança en el Senyor, auxili nostre i escut que ens protegeix. Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l’esperança que posem en Vós”. En la col·lecta la nostra fe, esperança i amor es dirigeixen a “Déu que gosem invocar amb el nom de Pare”: “feu que creixi sempre en els nostres cors l’esperit de fills que heu volgut donar-nos, a fi que un dia ja no ens siguin necessàries ni la fe ni l’esperança, quan tot vindrà regit per l’amor a Déu, ara ja “amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces!”. Ara ja pressentim aquesta possessió, aquest coneixement quan llegim i experimentem el goig de sentir de llavis de Jesús: “No tingueu por, petit ramat, el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne”. Davant aquesta convicció ferma i experimentada tantes i tantes vegades no ens fa res anar aprimant els béns que no tenen consistència davant dels “béns que esperem i de les realitats que no veiem”. Tot, aquí, ens queda curt i així sabem afrontar aquest “tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més”. “Gràcies a la fe”. Posem-nos a la fila dels elogiats, ni que sigui als darrers... Curiosament llegim com a remat de l’ honrosa llista dels creients, germans nostres en la fe aquest final preciós de capítol que ens inclou a nosaltres mateixos, creients com som, plens d’esperança i dilectes fills per gràcia con dèiem en la col·lecta. Llegim amb satisfacció: “Tots aquests han merescut per la seva fe el testimoni de l’Escriptura, però no van obtenir el que Déu havia promès, perquè Ell que ens tenia preparada una sort millor, no volia que arribéssim a la plenitud sense nosaltres”. (He 11, 1-40).

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XIX de durant l’any, 7 d’agost de 2022. Moià