Homilia del diumenge 01/12/2019

                                  

AL  PRINCIPI  EXISTIA  EL  QUI  ÉS  LA  PARAULA

                                               Així comença l’evangeli de Joan, en un Proemi -a mi m’agrada més dir-ne Pro-Leg; o per la peça introductòria que s’anirà repetint al llarg d’un l’obra musical: Pre-ludi- per la seva mateixa significació de primera paraula o lectura o obrir camí, que pel cas ve a ser el mateix. La primera paraula és el que Teilhard en dirà “l’Alfa” identificada en la litúrgia com el principi original i originari del que dependrà tota referència o consideració bàsica de l’existència i de la vida: Jesucrist, Alfa des d’on es parteix en un camí ascensional fins a arribar a la Paraula que ho clou tot: l’Omega. Proclamem a la Vigília de Pasqua, en fixar en el Ciri Pasqual en forma de creu uns grumolls de cera balsàmica, avui en desús, mentre diem solemnialment: Crist ahir i avui; Principi i Fi; Alfa i omega. D’Ell són els temps i els segles. A Ell la Glòria i el Poder, per tota l’eternitat. Amén. Per les seves plagues glorioses ens guardi i ens conservi Crist, el Senyor. I en avançar amb el Ciri pasqual encès com a estendard, i donant participació de la seva Flama a tots els qui recorren el Temple, a les fosques, amb les seves llumetes enceses, diem amb emoció joiosa: “La Llum de Crist ressuscitat gloriosament dissipi les tenebres del cor i de l’esperit”.

                                               Em direu que barrejo moments litúrgics diferents. Ben cert, però Advent rima amb Nadal i Pasqua, amb totes dues. El nostre Advent és un Adveniment que es transforma en un Esdeveniment: la primera “Trobada amb Crist en el Pessebre i en la Resurrecció, començ i plenitud de la revelació d’un Crist, fet Home per a nosaltres, a qui cantem com al “nostre”, tant per Nadal com per Pasqua. Llegim al final de l’Apocalipsi: “Que l’home bo no deixi de fer el Bé i que l’home sant continuï santificant-se. Vine de seguida, i m’acompanya la meva recompensa, per pagar a cadascú segons les seves obres. Jo Sóc l’Alfa i l’Omega, el Primer i el Darrer, el Principi i la Fi. L’Esperit i l’Esposa diuen: “Vine!”.  Els qui escolten que diguin: “Vine”. Qui tingui set, que vingui. Qui vulgui, que prengui aigua de la Vida sense pagar res”. “El qui dona testimoni de tot això, diu: “Sí, vinc de seguida”. Amén! Vine Senyor Jesús!” (El text grec tradueix l’expressió aramea Marana ta, que vol dir Senyor nostre, vine).  Aquesta expressió condensa tota l’espiritualitat dels Advents. Fem-la nostra!

                                               Ja tenim, doncs, el Proemi / Pròleg / Preludi / i l’Apocalipsi formant una unitat indissoluble. D’aquí que us dèiem que en el Principi i ha inclosa la FI, i que també en la Fi hi ha inclòs el Principi com en la llavor hi ha tot l’arbre futur. Jesús apareix històricament en un temps i lloc determinats, però Ell recorre, Senyor i Amic, per tot l’Alfabet fins l’Omega, essent qui és, com ja ens diu al Proemi de Joan: “Existia el qui és la Llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per Ell ha vingut a l’existència, i el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser Fills de Déu. El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres (= en grec: ha plantat la seva tenda, en referència al Temple o Tabernacle on Déu es manifesta la seva presència. (Ex 40, 34-35). Hem contemplat la seva Glòria, Glòria que ha rebut coma Fil únic del Pare, ple de Gràcia i de Veritat... De la seva Plenitud, tots nosaltres n’hem rebut Gràcia rere Gràcia”.

                                               Començar de bell nou la nostra caminada o pelegrinatge vers Déu en plenitud humana, tot el que nosaltres podem ser capaços de posseir o millor de “ser posseïts per Déu”. Això ens ha d’esperonar a fer una entrada d’any litúrgic amb plena consciència del que som: pelegrins, viadors (G. Marcel), caminants (Machado) i de saber amb qui emprenem camí (Jesús, d’incògnit, com amb els deixebles d’Emaús), com hi hem d’anar: lleugers d’equipatge i sabedors de que Déu proveirà com li deia Abraham al  seu fill Isaac, ignorants però lúcids en la perspectiva de l’horitzó. No portem GPS ni enginys, fiats de la intuïció evangèlica: “Caminante no hay camino, se hace el camino al ANDAR”. Mai tant ben dit. Quin encert! El camí no és el de sempre; aquest ja no serveix, hem d’anar a la “bona-aventura” que es fia més dels valors que ens han posat en camí i en la direcció inclosa en el terme VERS...; no podrem marrar, tot i que ja admeten d’entrada el risc d’haver de refer trams foraviats. Preludis: “Tota la terra espera el Salvador i el solc obert, la Paraula del Senyor: món de lluita i de penes, que vol llibertat, reclama justícia i cerca veritat. Diu el Profeta al poble d’Israel... Si el pas se’ns barra... A l’Establia, Jesús bé el recordem...” un altre preludi: “Marxem en pau per les places pels carrers del món. Marxem en pau per les places, un Nom portem al front: hem de cantar l’esperança que és l’alba d’un demà; hem de mostrar estimant-nos, que el Món Nou ve ja. Marxem en pau per les places, diguem tot el que hem vist, sense por.

                                               Una proposta per començar un Advent promissori que nosaltres el viurem no sols en relació amb Nadal, sinó com a camí per a tota l’anyada bíblico-litúrgica. No es tracta de tenir més informació, que -amb tot- no vindria pas malament, perquè des de l’última catequesi que vàrem seguir, fos quan fos, i venint de qui hagi pogut venir, ara i aquí hem d’ampliar nous horitzons; ara, emperò, no tan sols conceptuals, sinó experiencials. Una nova manera de “saber (de sàpere: assaborir) més i millor”. No hi ha res més efectiu que posar -en la pràctica quotidiana- allò a què ens invitem o bé a que ens proposem. Auto-propositius, oidà! Sense això, no hi ha més que informació; i no és poc! Però allò que s’experimenta allò s’aprèn. No hi ha volta de full! Siguem coherents, siguem verídics! No parlem d’allò a menys que no hagim fet l’intent seriós de portar-ho al dia a dia, a la pertinaç voluntat, memòria, paciència que dona fortalesa i esperona l’anhel de viure apassionadament, a l’encalç d’un propòsit concretat: Entrar en el “coneixement” en sentit sapiencial de la Paraula de Déu. I per començar dues primeres lectures adients al cicle i temps d’Advent-Nadal. Lectura seguida del Profeta Isaïes; anomenat el cinquè evangeli i que és d’una bellesa lírica reconeguda per tants i tants lectors, comentaristes i entesos i a l’evangeli de Mateu. Caldrà propendir cap a una “lectura o lectio divina”. No estalviant els comentaris a peu de pàgina. Millor, finalitzant-la cap a una contemplació detinguda, on no es tracta tant d’anar endavant, com d’assaborir-la espiritualment. La finalitat es xifra en amarar-nos de Paraula. Potser vindria a compte parlar com deia el monjo Lluís Duch: “D’EmParaular el nostre món”. Veieu que he posat l’expressió “emparaular” no com ho deia ell, sinó fent referència a Crist, Paraula d’Home-Déu. Referir-ho tot a Ell. Ja sé que no ho diu el Diccionari, però prefereixo dir: referenciar-ho tot a Jesús: nat, viscut, ensenyant, obrint la visió de les coses des de Déu i vers Déu. Diu Joan de la Creu: “Però com que ara la fe està fonamentada en Crist i com que en aquesta època de gràcia la llei evangèlica ja és clara, no cal preguntar a Déu a la manera antiga, ni que Ell parli i ens respongui com abans (en confrontació amb l’AT). Perquè, donant-nos, com ens va donar, el seu Fill, que és la seva PARAULA –i no en té d’altra-, ens ho va donar tot plegat i d’una sola vegada en aquesta Paraula única, i ja no ha de parlar més”.

                                               Proposo –ens proposem!: us ho recordo- també de llegir tot l’evangeli de Mateu, que és el que toca en aquest nou cicle litúrgic, per poder tenir una visió global de tot aquest evangeli globalment i estructuralment, perquè quan ens vagin sortint passatges concrets, ja sapiguem antecedents i conseqüents, també els contextos que expliquen tantes situacions, que es poden fer més rellevants, quan en sabem el què i el com. Torno a dir: és més important el que hem diu a mi directament la Paraula, que no disquisicions saberudes que no aporten vena evangèlica pel nostre peregrinar diari.  Voldria que les escriptures esdevinguessin el nostre patró d’espiritualitat pragmàtica aquest any que comencem. Bona ruta, i a caminar ferms!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge Primer d’Advent, dia 1 de desembre del 2019  Sabadell

Homilia del diumenge 24/11/2019

EL  MISTERI  DE  LES  TRES  GERMANES (I  TRES)

                                               Pugem a Taüll o anem al MNAC i contemplem la imatge central que està emmarcada amb la màndorla (=ametlla) a l’àbsis i deixem-nos portar per la lectura segona d’avui de la carta adreçada... als critians de Colosses i ara a cadascun de nosaltres. I deixem que la imatge visualitzada de Jesús, Rei i Senyor de tot el “creat” (de tot, però de tot!) en el seu hieratisme bizantí rubriqui en el nostre cor cristià aquella expressió final: “Tot és vostre: el món, la vida i la mort, el present i el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu” (I Cor 3, 18-23). Això, seguint el camí ascensional de la concepció que abasta el  macrocosmos en la seva vastitud; i a partir del “nanocosmos” pujar en l’evolució de la natura endavant, amunt.... Macro = en grec significa allò que excedeix a tota ponderació! I “nano”, avui es parla d’una petitesa microscòpica. La vida ja és present en allò que sant Agustí, abans de segles ignorants es vivia ja a nivell de “sentits” (de sentir, no de veure) i que l’anomenava allò més íntim del nostre íntim, i ell que era un vitalista es va tirar, “abraonat” al defora, fins que va descobrir que Déu, emperò, era al fons de la seva ànima, per dir-ho a l’ús d’aquells temps, però en la summitat del dedins... i vaig re-cogitar, re-capacitar i “vaig anar dins, molt endins a “sentir” el glatir del meu viure. I aleshores a les seves Confessions, (paraula que segons els entesos té tres significats: “confessió de pecat, de fe i de lloança”), ens parla a nivell personalíssim: “l’evocació del passat implica també el record d’ell en el present i la tensió vers el futur”.

                                               D’Agustí és ben conegut aquest passatge que el descriu com un recercador de la veritat, guiat per la Providència i al final, exclama amb el goig de la Veritat assumida que extreu de les Escriptures: “ets gran, Senyor, i molt digne de ser lloat”. (Salm 144) “Gran és el teu poder i incommensurable la teva saviesa” (Salm 146) I l’home, part de la Creació, vol lloar-te; l’home que porta en ell la condició mortal, la confirmació del seu pecat i la confirmació de que “tu resisteixes els superbs” . (Pe 1, 5). Malgrat tot, l’home porció de la teva creació, vol lloar-te. Tu l’impulses a que et lloï, “ja que ens has fet per a Vós i el nostre cor resta inquiet fins i tant que descansi en Vós!” Així comença el llibre de les Confessions. Aprofita-ho tu per agafar el ritme paradoxal de que quant més endins, més es puja. Aquest mateix és el pensar de Teilhard: allò del lema seu: de la línea helicoïdal de l’anar ensems endavant al temps en què s’adona que va pujant. I es dona la meravella de que els sentits no són només percepcions, sinó que realment “senten”. És el que en dirà antropogènesi, etapa cimal de la cosmogènesi.  “El medi diví” és el seu pensament i la seva espiritualitat cristocèntrica.                         Punt final de l’exordi.

                                               Abans –i ara, sobretot!- un es creia que per estar superficialment in-formats juxtaposant informacions a informacions ja sabíem veure-hi; el nostre veure era un veure-hi planament, superficialment. Faltava “processar-ho” per treure’n una aproximació a la “realitat”. Si no hi ha “experiència”, no hi ha nivell humà. Re-cogitar. Veure: tronc, arrels i capçada. Hem d’anar a l’entranya de la paraula. Totes tenen secrets, àdhuc misteri. Ob-servar vol dir “servar” allò que observes, capir-ho una mica més... Avui, manquen ob-servadors. Sense observadors no hi ha analistes. Tota anàlisi suposa tres fases: tesi: (proposta com a hipòtesi a verificar) versus antítesi: (veure allò que sospites que hi ha i en fas una contraposició amb allò que no és; ai, els pre-judicis!) I fer-ne només una precària síntesi, així ja comença un a saber el principi dels principis d’allò que ja perceps que comences a conèixer... Caldrà contrastar-ho, d’aquí en podrà sortir una precària con-vicció, disposat a refer el procés i arribar a tenir con-viccions fermes, principis i valors. Que és allò que manca, més aviat avui en dia...

                                               Per què he donat aquestes voltes? Per una raó molt senzilla que no exclou sinó que més aviat invita a ser dis-cret I ara, aterro, amb permís. Avui toca parlar de la Caritat, Amor. Dues paraules maculades mancants de  sentit, com a virtut teologal. Repeteixo com ho he fet en les dues setmanes passades. Virtut força, convicció, impuls, referida a Déu primàriament i als germans que som tots els humans, com a principis i meta i com a camí de fe esperançada o bé d’esperança que és fiada... Ja tenim les tres germanes juntes al final del camí. Ara, la joveneta Caritat” agafa l’herència de totes tres. Ella é la que tusta el baldó de la porta del cel. “A Maria Puríssima”!. Passi, passi!. I venen les grans abraçades que segellen el temps i el lloc... Aquí tot és un avui per sempre, això és el misteri de la casa del PARE.

                                               Em permeto de dir, primer per a mi i després respectuosament per a d’altres que avui no sabem estimar, ja a nivell humà de tocar de peus a terra, però aixecant-los un xic... Avui, la gent no madurem a temps. Falten antecedents i referents humans!; i conseqüentment la comprensió de que per a ser humans en sentit propi: (demano perdó!) maturands (adverbi per indicar sostinguts exercicis) calen la prova i maduresa oberta de les virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança. Què vol dir virtut (hàbit i força impel·lent)? Cardinals?: bàsiques, que són els perns sobre què s’estintola l’estructura de la personalitat que va prenent força, visió, coratge i sostenibilitat. L’adultesa s’hauria de viure en un bon nivell d’exercici d’aquests eixos que configuren i consoliden una personalitat treballada.

                                               Avui, un bon feix o menat de nosaltres, no tenim, potser, la solidesa per viure proactivament, feliçment, en sentit moderat i discret la vida madura. Avui, estem en un ambient, que si et deixes “portar” i tots -qui més qui menys- som no portants, sinó “portats”, empesos per l’ofegador ambient individualista, narcisista, de l’aparença, el prosceni... Ho dic? De l’auto-mentida... Tenim una adolescència (=creixença) que s’allarga i envaeix trams de vida pretesament madurs i responsables. I ens anem socarrimant, cremant a voltes i som eterns Peter Pan, que necessitem una mare (o substitucions aleatòries, simbiòtiques) que ens doni calor, protecció i empara. Voldríem tornar -es diu per metàfora- al si càlid de la mare amb reflexos immadurs de regressió. Re-gressió vol dir anar donant passos enrere amb instint possessiu “cercant miratges lluny de la mar”: aquí la mar és símbol de la mar oceànica. Signe clar d’immaduresa que obra només per supervivència, quan hauríem d’estar en situacions de “sopravivència” - en diem transcendències, allò que ens permet sentir-nos vius i creatius. Les lleis de l’entropia, recessions, el sentir-nos falsament il·luminats i calents (?)  per fora, i possiblement freds, gèlids per dins. La gravetat com a llei contrastant de la gràcia. (Simone Weil citada ja per Fromm!)

                                               Aquestes reflexions me les he anat fent, perquè ja només a nivells humans o humanistes hi ha més pocs que molts que no sabem estimar... Ja deia Casaldàliga que tots ens hauríem de posar a humanitzar la humanitat...com a deure d’humanitat! Quants anys fa que ho deia en una entrevista cèlebre amb la Terribes, en ocasió de la concessió de la medalla de Catalunya?  En aquestes, avero el llibre de principis dels anys ’50, d’Erich Fromm “L’art d’estimar” i ressegueixo la descripció només, que ja ens resulta insultant! I de que l’amor no és donar sinó donar-nos i ja ho deia que té unes característiques que pressuposen una bona maduresa! Vaig a donar una ullada a la última part que és “la pràctica de l’amor” i em quedo poc menys que glaçat. Un immadur emet immaduresa; dos immadurs: caos. Tres o quatre convivents, que no connivents: una màquina travada...

                                               Quan hàgim parlat, com-partit, irradiat una precària -però preciosa flor d’una permanència llarga: geranis per exemple- del desig de... estimar (atenció a que el desig de què en parla l’autor no vol dir fer el papallona, fer el donjuanisme, o fer el “tancredo”), quan hàgim fet una petitona experiència d’amor humà  (sense excloure “quan sigui” l’amor sexual, evidentment) i comencem a saber “transcendir transcendint”, aleshores podrem parlar, compartir amb exultança irradiant de la Virtut de la CARITAT, una de les tres trigèmines que no demana “la caritat, sinó que la ofereix”. Estem habituats, per les lectures dels evangelis, a demanar augment de FE, i quan la vida ofereix el cantó dur de la lluita per la vida podrem àdhuc demanar un augment d’ESPERANÇA. Per què no demanem que Déu ens doni un augment de CARITAT, de la bona, que és la que sempre serà do i gràcia de Déu i que ens farà obrir el cor i les entranyes a l’amor doble d’estimar Déu i als germans amb tot el que som i podem i seguim sent “humils”; i ho diu el mateix Fromm!  Estimar de veritat-veritat és dels que saben demanar-ho i és saviesa no accessible als savis. Llegiu-lo, rellegiu-lo, ara a l’edat nostra passats els X anys. Serà una autèntica des-coberta! Allí, ja es besllumen les novetats “novedoses” que ara anem fent... Oh, insapiència nostra!: Orient, iogues, mindfulness i altres invents d’alta generació. Encara érem llavors, aprenents de ser humans, quan a França ja es llegien autors com Mounier i Frankl i Bernanos i Claudel i Bloy i Mauriac i tants altres que ja havien fet diana en unes generacions encara no malmeses o malenteses pels “Mestres de la sospita”.  Tinc davant dels ulls el llibre del físic David Jou titulat “Déu, Cosmos, Caos” Subtítol: Horitzons del diàleg entre ciència i religió”. És cridaner el capítol El dinamisme de la societat. Sagrat i solidaritat. Per emmarcar-ho! Cita Steiner: “la poesia limita amb Déu, les matemàtiques i la música”.

                                               Llegim detingudament l’himne a la i de la CARITAT de Pau en l’epístola primera als corintis (que podríem haver estat nosaltres mateixos i ara en proposar-nos-la, és com si ens fos enviada a nosaltres amb segell d’urgència) els   capítols 12 i 13 sencers. No vol dir llegir d’una tirada, sinó amb desig de... Ser sencer vol dir ser d’una peça, amb personalitat ben personal! Ser persones de convicció (FE i ESPERANÇA) i de conviccions que convencen! Llegir bé és com mastegar fi!

                                               Hem començat per un esguard a Crist, fonament bàsic i insubstituïble per a nosaltres, aprenents a esdevenir “cristiands” (en gerundi!, la forma dels verbs que m’agrada més). L’amor no passarà MAI. Ho dic en desig, en fe que se’m va il·luminant de pas en pas, en la coratjosa esperança que no defalleix, en petició i en lloança. Hem vingut a la vida per a aprendre a estimar. Posem-nos les botes i endavant i enlaire!, fins a apropar-nos a Allò que és un Algú-Persona, que ens és Pare i que Teilhard intueix que és el punt (convergir i unir) OMEGA. Final i meta desitjables.

                                               Ja ho sabia Ramon Llull i ho descriu formosament en el llibre d’Amic e Amat.  Tres-cents seixanta-sis amoretes entre l’Amic i l’Amat, tantes com dies té l’any. En feu també un de semblant Mossèn Cinto Verdaguer,  publicat amb el títol de Perles (1896). També Lluís M Xirinacs en feu un altre: De l’Amic en diu Amanç. Fa la seva visió mística i cosmològica, glossant Ramon Llull. En feu l’edició Busquets i Grabulosa. Balasch editor. “Amic i Amat. Tres homes de Déu en diàleg”.

                                               I en una lletania de floretes Llull canta:“Caritat et lliga a amar Déu, tu mateix i ton proïsme. Caritat no et lliga costretament, més amb llibertat... Totes les altres virtuts serveixen caritat, i ella es dona. Ço que justícia posa caritat en comunitat. Per gran caritat, prudència no ha manera en donar consell. Caritat, de fortalesa enforteix son amar. Caritat procura temprança per ço que pugui ésser gran en amar. Caritat multiplica tant creença que no tem argument. Caritat multiplica tant esperança, que no tem fretura. Caritat  humilia lo rei a saludar els pobres. Caritat fa haver pietat al rei dels pobres i el fa procurador d’aquells. Caritat fa lo rei pacient i refrena ses mans. Caritat procura pau i venç guerra. Caritat és major en lo cor que resplendor en lo sol. Caritat no s’excusa. Caritat no ment i ha en si mateixa son compliment. Caritat és medicina de pecat. Caritat perdona i és regina”. (Dels Proverbis i Mil proverbis de Ramon Llull)

Diumenge darrer, final de festa, la de Crist, Rei de tota la humanitat redimida i estimada de Déu, i Senyor de l’Univers, 24 de novembre del 2019. Sabadell               

Homilia del diumenge 17/11/2019

EL  MISTERI  DE  LES  TRES  GERMANES (2)

                                               Avui, parlarem de la primera o darrera, com sigui, de les tres bessones. Parlo de la FE, amb delicadesa perquè és entranyable. Do, sentit, promesa confiada en Déu. Ídem que amb l’ESPERANÇA que ara ja se’ns ha vestit de majúscula. Virtut TEOlogal, perquè com totes les bessones apunten amb el cor vers DÉU, com a finalitat, exercici i meta. Això -de repetició- per a no oblidar-ho mai! La FE, doncs, primera, si és la que ens ha de guiar al llarg del camí del nostre viure, o bé darrera, donant la preferència que dóna Pau a la Caritat, que és la que finalment ens “internarà” en les estances que Déu assegura als qui han après en un aprenentatge suau, subtil i que va en creixença dia rere dia, tot i no oblidant que al final se’ns examinarà només d’amor. Per això Fromm parla de l’Art d’estimar, perquè ho és, un art; i tots naixem per desenvolupar aquest art global i globalitzador. Farà falta l’exercici d’amor constant per tal de veure, si al final deixem una obra d’art, com diuen de Leonardo da Vinci que va anar provant i retocant la sublimitat de la seva Gioconda. A dalt, faran la ponderació final de tot l’exercici de FE amorosa o d’AMOR fidel, fet un dia i un altre. Exercici, com el del pianista que passa hores i hores d’assaig, teclejant fins a donar vida pròpia a la melodia, i que en la seva interpretació és com si fos nova, recreada, personal i amb to d’autor. L’amor no passarà mai de mai... Ja en parlarem a bastament l’altre diumenge... Punts suspensius plens de sentit, oidà!

                                               És la FE la més idealista de les tres germanes, perquè creu, con-fia, s’abandona en Déu com a una llum que l’enlluerna, però que ella la projecta en petitona lluminositat en els petits passos de cada dia. És gairebé cega, per èxtasi de llum, però és el millor pigall, perquè dóna pas segur a cada moment -només això- però que és precisament el sentit de tot. Apaivaga les presses juganeres de l’ESPERANÇA, trobant el sorprenent sentit amagat al petit redós il·luminat, dos pams només de tènue claror, suficients, però. Això permet posar seguretat, confiança, abandó, certesa i sentit al moment precís de cada passa. No us cregueu, malgrat entreveure només, que no posi els peus on cal, descobrint el misteri d’allò que fem i som! Li diuen la “Mística d’ulls oberts”, llibre d’una “fe compromesa” del teòleg Metz. Sap on va, la FE; dóna valor a tota petitesa, magnificant-la amb la munificència de la bellesa i bondat de la mirada de Déu, a través de la mirada calcada en la d’Ell; és com si Déu mateix guiés el nostre caminar vist amb ulls d’eternitat. Amb ella anem cantant: “Vers tu, Terra Promesa, / el Poble de Déu alça el braç. / Vers tu, Terra Promesa, / adreça l’amor i la fe; / Vers tu, Terra Promesa, / enmig de combats va avançant. / Vers tu, Terra Promesa, Vers Tu.

                                               Els Pares de l’Església, que són els primers que glossaren l’Evangeli i tota l’Escriptura “vinguda” de Déu, l’anomenaren, a la FE, el Misteri de la Lluna, que lluu enmig de les immensitats i de les lluernetes de la nit, La Lluna que en el seu ple  reflecteix en la seva rodonesa la llum que rep del Sol, Sol que un dia en el vertader ple d’aquesta la llum primigènia, Crist Ressuscitat, omplirà ulls i sentits, com ho canta el salm 16: “Jo et veuré, perquè la meva causa és justa. Quan em desvetlli, et contemplaré fins a saciar-me’n”.  És el vertader joiell dels salms!

                                               Anem de nit, amb la petita flama de la nostra FE, verge assenyada, encaminats al banquet de noces. Ens hi veiem, però no més enllà del que pot il·luminar una petitona llumeneta, que ens deixarà veure al petit redós del que pot abastar un pas, no gaire més. Però amb la gran particularitat de que veiem amb la llum del més enllà, que ens ve reflectida per la FE-LLUNA, la qual rep la llum, com a planeta que és, de la del Sol, que és la que un dia gaudidor no tindrà posta. En anar arribant l’albada arribarà el moment just en què la Lluna desapareixerà per donar entrada en esplendors de dia de diumenge, el dia del SOL, Jesús ressuscitat. Per honorar Crist celebrem la Missa!

                                               Avui ni el gran “Catecisme de l’Església Catòlica” parla amb les denominacions clàssiques de novíssims i de postrimeries. Això no vol dir que els equivalents no siguin dits. Ben a l’inrevés. Pràcticament està tot ell estructurat precisament sobre la FE. S’obre amb el títol de la Professió de la FE. Professar vol dir declarar obertament, estar convençuts; vol dir tenir conviccions, fer públicament i compromesament l’afirmació de tot el seu valor i estima; tenir el goig de proclamar-ho, saber que -dir-ho- és arribar a allò que fonamenta el propi sentit: davant d’un mateix i davant dels qui també comparteixen el consemblant sentit de la pròpia existència. Comença així, aprofundint en el CREDO: “Quan professem la nostra Fe, comencem, dient: CREC o CREIEM. La FE és la resposta de l’home a Déu que es revela (manifesta) i se li dona, bo i aportant alhora una llum sobreabundant a l’home que busca el sentit últim de la seva vida. El desig de Déu està inscrit en el cor de l’home, ja que l’home ha estat creat per Déu i per a Déu. Déu no para d’atreure’l cap a Ell i només en Déu podrà trobar l’home la veritat i la felicitat que desitja constantment”. “Però aquesta “relació íntima i vital que uneix l’home amb Déu”, l’home pot oblidar-la, no considerar-la i, fins i tot rebutjar-la explícitament. Actituds així poden tenir orígens molt diversos. Ho descriu el Concili Vaticà II: la revolta contra el mal en el món, la ignorància o la indiferència religioses, la preocupació per les realitats del món i per les riqueses, el mal exemple dels “creients”, els corrents de pensament hostils a la religió i, finalment, aquesta actitud de l’home pecador que s’amaga de Déu, per por, i fuig quan el crida”.

                                               M’agrada molt la denominació de novíssims per allò que se’ns diu al Llibre Sant: amb la Resurrecció de Jesucrist i -en la d’Ell- la nostra pròpia “comencen uns cels nous i una terra nova. Tot serà nou” (Isaïes). Ara en esperança que esperona el desig. Ara amb la intuïció, amb la certesa que ens dona el Crist: “Jo sóc la Resurrecció i la Vida, els qui creuen en mi, encara que morin viuran”.

                                               En el moment del baptisme es pregunta als pares i padrins: Què demaneu per tal de ser batejat l’infant?: La FE! I després es fa la primera professió de Fe, en nom del nen. Ho fan els pares i padrins, ai!  -Creus en el Pare? -Hi crec! -Creus en el Fill, nostre Senyor i Redemptor...? -Hi crec”. -Creus en l’Esperit Sant? -Hi crec! I a continuació ets batejat “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. No sabem el què hem rebut; i és per sempre! L’espiritualitat del baptisme és definitivament pasqual. És el misteri de tot un Déu que anirà agafant figura, que ens anirà configurant a nosaltres; sempre sols una aproximació, una intuïció, tot un vertader “pre-ludi”= “acció, esdeveniment que precedeix i prepara quelcom més important”. “La Fe ja és pre-ludi d’una nova albada”. Els preludis musicals donen entrada al tema que es desenvoluparà en el cos i ànima de la composició. Tast, pre-gustació. La Fe ja és -en els més avantatjats- el cel aquí a la terra. Tot en proporció amb el desig de Déu que anirem conreant, traç a traç, línea a línea. Sort de la figura de Jesús que ens facilita “veure-hi” en el fons del misteri.

                                               Sant Joan de la Creu parla de la lluminosa FE que es dona en les nits dels sentits i de l’esperit. La FE és la que marca l’itinerari de l’esperit envers Déu. Cita de sant Bonaventura. Diem “els ulls de la FE”, perquè ens donen una visió nova de tot: primer de nosaltres, també dels altres, dels esdeveniments, del sentit profund del nostre viure quotidià. “Fe és esperar, fe és estimar. No oblidem que van totes tres juntes i son teologals. Ara és l’hora de la FE i de l’ESPERANÇA. Totes dues acabaran el viatge de cadascú a les portes dels batents del cel. Ja hauran fet el seu preciós treball de guiatge. La nit s’acaba i l’albada ja és cosa de la CARITAT. S’acomiadaran de cadascú: ja no necessitarem dues de les tres germanes, quan la llum ja és DÉU mateix que ens posseirà amorosament i nosaltres posseirem Déu. El CAMÍ esdevindrà la VERITAT i la VIDA totals. Hi ha certesa, hi ha penyora, en tenim les arres. Fem de l’aclamació en el moment culminant de la Missa, amb el què rubriquem la nostra FE: per Ell, amb Ell i en Ell donem al Pare en comunió de l’Esperit Sant tot Honor i tota Glòria.

                                               La celebració de l’Eucaristia hauria de ser l’exaltació de la nostra FE: donem del que ens ha estat donat pel mateix Déu, en i pel seu Fill estimat, per tal de poder-ho oferir com a ofrena digna i justa en acció de gràcies: aquella en què Jesús s’ofereix conjuntament amb l’Església i nosaltres en ella a Glòria del Pare. Proclameu el misteri de la FE: Anunciem la vostra Mort. Confessem la vostra Resurrecció. Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.

                                               Joan,  l’evangelista és juntament amb Pau els pregoners de la FE. Joan cita la FE unes vuitanta vegades explícitament i no només això, sinó que escriu l’evangeli per promoure la FE dels deixebles. Escull moments il·luminadors de la FE. El  seu evangeli, és ben diferent del dels sinòptics, que tenen un marcat paral·lelisme, tot i tenir cadascú d’ells particularitats en escollir i disposar les escenes i la predicació de la que amb Ell, Jesús el Mestre, esdevindrà la Bona Nova. La notícia trasbalsadora suscita “creients i fidels”, i “deixebles”. Joan amb el seu evangeli molt més madurat i que suposa una gran experiència –en podríem dir mística, donant  com a bona l’expressió de Rahner: “Els cristians del segle XXI o seran místics (experimentadors) o no seran”: Acaba així:”Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí estan escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu Nom. Abans immediatament havia posat l’escena conegudíssima dels dubtes de Tomàs, que acaba amb aquest sentenciós: “Per què m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist”. Sortosos i feliços som nosaltres que hem donat el crèdit de la FE llegint, comprenent i contemplant Jesús ressuscitat amb els ulls meravellosos de la FE. Sí, hi crec!  Però tinc una fe que em fa trontollar tantes vegades: Senyor, augmenteu-me la FE!

                                               Pau no té dita. És l’herald de la FE, fins al punt de dir i no saber què passà en la seva vida, afirmant amb tota l’ànima: “La meva vida és CRIST”. Parlava l’enigmàtica experiència mística sens dubte d’un Déu fet Home per amor salvador i redemptor. Deia:  “Ai de mi, si no evangelitzés! Fou la seva vida. Quina FE, la seva, que ens arriba a nosaltres, invitant-nos al misteri de la FE lluminosa: “El just viurà per la FE”.

                                               Us invito a llegir en profunditat -la possible- el gran poema de la FE d’en Salvador Espriu, anant més enllà de la lectura “a la catalana” que n’hem fet parcialment i partidària, sense entrar en la mística de l’”Assaig de Càntic en el Temple”.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge penúltim de durant l’any litúrgic, 17 de novembre del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 10/11/2019

EL  MISTERI  DE  LES  TRES  GERMANES

                                               Germanes, i ben agermanades per cert, fins al punt que les veureu sempre juntes, donant-se joiosament la mà. Parlo de les tres anomenades virtuts teologals, és a dir, FE, ESPERANÇA I CARITAT. L’ordre entre elles se’l relleven, segons de quin afer es tracta. Per què van així unides i en companyonia? Perquè des dels propis caients tenen per Déu per finalitat, exercici i meta.

                                               Charles Péguy, parla poèticament en el seu poema-llibre “El pòrtic de la segona virtut”, val a dir, de l’Esperança: Comença així: “El que m’admira, diu Déu, és l’esperança. I no em retracto. Aquesta petita Esperança que  sembla res. Aquesta nena, Esperança. Immortal. Sola portant a les altres germanes, travessa el móns closos. Una flama travessarà les tenebres eternes, penjada dels braços de les seves dues germanes grans, que la porten de la mà, la petita esperança avança, i enmig de les dues germanes grans sembla que es deixa arrossegar com una nena que no tingui forces per a caminar i que l’arrosseguen per aquest camí a contracor seu. I en realitat és ella la que fa caminar les altres dues”.

                                               Segueix Péguy: “Avui m’abelleix parlar de l’esperança que és una noia menuda i graciosa i que és la més caminadora, tant que “arrossega” les altres germanes”. Ja ho melodia aquesta cançó: “El camí de retorn/ va de la nit al jorn/ l’esperança ens hi fa caminar”, que referenda amb la tornada que és un prec d’esperança: “Senyor, no ens deixis, t’ho demanem... No t’allunyis, Senyor/ revelat Salvador./ Dona’ns un cor nou perquè et vegem”. (¿No veieu citada implícitament la germana Fe que és la facultat de veure l’Impossible, perquè amb seus ulls queda transfigurada la visió total: pròpia, de les coses, i de Déu; visió que pressuposa també l’amor, la germana Caritat?).

                                               Ja de bon principi, per a desfer embolics, hem de fer una precisió bàsica. No és el mateix l’esperança teologal i l’humana, aquesta és una qualitat i ferma disponibilitat, indispensable per a escometre tasques humanes confiant en les pròpies forces “esforçades” en bé propi o en el complex bé comú. I d’altra perspectiva la virtut teologal, que té Déu com a afany i horitzó. Amb l’esperança humana proactiva estem a la percaça o consecució d’alguna cosa, persona o esdeveniment. Amb l’esperança teologal hi trobem la gràcia –sempre és do per a regraciar Déu- per anar endavant, precís el pas, bo i finalitzant vida i propòsit en anar auspiciant la compleció del desig i consecució creixent de trobar-nos amb Déu, fent camí Ell amb nosaltres i albirant l’albada darrera que ha de rubricar per sempre la glorificació de Déu i la nostra.

                                               Benet VI va fer tres encícliques sobre les tres germanes i, en la que reflexiona sobre l’Esperança: “Salvats en Esperança”, ens reporta aquesta afirmació (sigui dit de passada ja que afirmar vol dir, insistint en no perdre el sentit genuí, etimològic = posar en ferm, proposta d’una convicció) de Pau als de Tessalònica: “No us entristiu com fan els altres, els qui no tenen esperança”. Diu Banet XVI :“En aquest cas apareix com a element distintiu dels cristians el fet que tenen un futur: no és que coneguin els detalls del que els espera, però saben que la seva vida, en conjunt, no acaba en el buit. Només quan el futur és cert com a realitat positiva, es fa suportable també el present. D’aquesta manera, ara podem dir: el cristianisme no era només una “bona notícia”, una comunicació de continguts desconeguts fins aquell moment. En el nostre llenguatge diríem: el missatge cristià no era només informatiu, sinó performatiu. Això significa que l’evangeli no és només una comunicació de coses que es poden saber, sinó una comunicació que comporta fets i canvia la vida. La porta fosca del temps, del futur, ha estat oberta de bat a bat. Qui té Esperança viu d’una altra manera; se li ha donat una vida nova” (núm. 7)

                                               En la litúrgia hi ha una constant referència a l’Esperança. Després de la Consagració a invitació del celebrant que ens diu: Proclameu el misteri de la Fe, rubricat solemnement amb la nostra resposta que connota les tres virtuts teologals: Anunciem la vostra mort. Confessem vostra resurrecció, Esperem  el vostre retorn, Senyor Jesús. També en el moment central de la pregària eucarística, quan fem l’oblació del Cos i de la Sang. Vull destacar aquest moment, perquè conté com a expressió cabdal aquest: “Per Ell, amb Ell i en Ell, Vós Déu Pare omnipotent en unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria”. Rubricat per un amén que és adhesió, reconeixement, acció de gràcies, un vertadera condensació de les virtuts més amables i que senyoregen en la vida i en el sentit evangèlic de la Fe, Esperança, Caritat. Déu tot i en tots.

                                               Aquests dies de novembre estan revestides d’una visió esperançada del final: En diem les postrimeries. Déu il·lumina el nostre futur existencial. Un Déu que es dona com a do i com a premi i les virtuts teologals esdevenen teleogals. De telos, que vol dir final. El teló del teatre...

- l’esperança és encomanadissa.

- l’esperança s’enforteix en si mateixa, bo i donant-la als altres.

- l’esperança no té presses. Sabem el The End magnificient, anticipadament.

- l’esperança activa la paciència.

- l’esperança ens fa lluitadors ardorosos.

- l’esperança transforma l’humà en diví.

- l’esperança és una convicció irreductible.

- l’esperança és un “rearmament” teologal: Déu es fa perceptiple.

- l’esperança no defalleix, sap retornar després d’una baixada de tensió espiritual.

- l’esperança porta a la joia i a la pau, ens va gaudir de la força de L’Esperit Sant.

-l’esperança conté tant d’amor com de fe. Es mimetitzen, son bessones. S’estimen

                                               Les Sagrades Escriptures sobreïxen de tocs d’Esperança: “Contínuament recordem davant Déu, la fe activa, el vostre amor incansable i la vostra esperança constant en nostre Senyor Jesucrist” (I Tim 1, 3). “Mentre esperem que es compleixi la benaurada esperança, que es manifesti la glòria del gran Déu i Salvador Jesucrist”(Tit 2, 13). “Tothom qui té aquesta esperança en Ell es torna pur, tal com Jesucrist és pur”. (I Jo 3, 3). “Esperar contra tota esperança Abraham va creure i va arribar a ser pare d’una multitud de pobles”. (Rom 4, 18). “Hem estat salvats en esperança. Ara bé, veure el que s’espera no és esperança: allò que es veu, ¿perquè s’ha d’esperar? Però nosaltres esperem allò que no veiem, i ho anhelem amb constància” (Rom 8, 24 i 25). “Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració”. (Rom 12, 12). “I que el Déu de l’esperança ompli la vostra fe d’alegria i de pau perquè vesseu d’esperança gràcies a la força de l’Esperit Sant”. (Rom15, 13). “la caritat tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.(I Cor 13, 4, 7) “Per Ell, en virtut de la fe, tenim entrada en la gràcia que posseïm en ferm (de la salvació en Jesucrist) i per Ell hem rebut l’honor d’esperar la glòria de Déu. Més encara, fins i tot en les tribulacions trobem motiu de gloriar-nos, perquè sabem que la tribulació engendra paciència, la paciència, virtut provada, esperança. I l’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant ha vessat el seu amor en els nostres cors. (Rom 5, 1-5).

                                               Tot un ver devessall d’invitacions a fer de l’esperança el motor, el mòbil, la il·lusió i la fortalesa del nostre caminar vers el cel de Déu i el nostre.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXXII de durant l’any, 10 de novembre del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 03/11/2019

EL  SENYOR  ESTIMA  ENTRANYABLEMENT…

                                               ...Tot, tot el que ha creat”. Aquesta expressió la llegim, la preguem, àdhuc la cantem en el salm responsorial d’avui; salms que per definició són corals en el sentit més genuí de l’alternança entre un lector (millor que fos un cantor) i tota l’assemblea, que va intercalant un verset tret del mateix text del salm i que és el subratllat d’un sentit fort -tant en contingut com a forma de lloar, és a dir, de la nostra convicció, d’expressar la nostra fe més vívida, mot aquest que m’agrada per ressaltar la vida que hi vivim, cantant-la. D’aquí es pot deduir que el salm responsorial és un moment d’intensa pregària. Ja deia sant Agustí que qui canta és com si pregués dues vegades; això per ponderar, no el valor quantitatiu, sinó el meravellosament qualitatiu.

                                               El cant a la litúrgia té una valoració profundament humana i estremida, si en el cantar hom hi posa la comprensió del que es diu i la joia de cantar-lo, que fa la pregària cantada com veus en con-còrdia i en sin-tonia i, per tant, en com-unió. De fet, la màgia de les paraules és el millor secret i goig del qui les diu, i, puix que les canta, se sent implicat, expressat i totalitzat: l’assemblea esdevé tota una coral!

                                               Per uns moments, anem al Document Constitucional sobre la Sagrada Litúrgia del Vaticà II: “La tradició musical de tota l’Església constitueix un tresor inestimable, excel·lent per damunt de les altres expressions de l’art, sobretot perquè el cant sagrat, unit a les paraules, constitueix una part necessària i integral de la litúrgia solemne. Per això, la música sagrada serà tant més santa, com més fortament connectada estigui amb l’acció litúrgica expressant, de vegades, l’oració amb més suavitat o fomentant la unanimitat, o, altres vegades, enriquint amb més solemnitat els sagrats ritus. L’Església aprova totes les formes d’art autèntic, adornades amb les qualitats necessàries, i les admet al culte diví”, tenint present “la finalitat de la música sagrada, que és la glòria de Déu i la santificació dels fidels”. En efecte, “El nostre Salvador, a l’últim sopar, la nit en què era lliurat,  va establir  el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dona en penyora de la glòria futura”.

                                               “Per tant, l’Església intenta, amb cura sol·lícita, que els cristians, no assisteixen a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts, sinó que, entenent-lo bé a través de ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada de manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la Paraula de Déu, reconfortats a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per les mans del sacerdot sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes, per la mediació del Crist, en la unitat amb Déu i entre ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots”.

                                               El salm responsorial té l’agradosa finalitat de convertir en pregària el contingut de la primera lectura, la qual interconnecta també sempre amb l’evangeli. Això hauria de donar un toc de lloança i de gratitud pel miracle més portentós com és el que Jesucrist es faci presència i aliment de vida i força en el caminar de cada dia, singularment de cada diumenge.

                                               Com podríem millor lloar, beneir, adorar, glorificar i donar gràcies per la vida creixent que ens és donada. (Cita de les actituds subratllades en el Glòria de la missa) La resposta conscientment brodada dona un to d’intimitat i d’excel·lència al moment litúrgic que vivim a més com a poble en Assemblea constituïda i conviscuda.

                                               Els salms porten sempre sentor de pregàries del Poble de Déu ja des de l’antigor. Tota la vida i la litúrgia i la pregària de tot l’Antic Testament en van plens: preguem com ho feren els patriarques i la mateixa Família Sagrada a Natzaret i tot al llarg de l’arc de Sant Martí dels cristians de tot temps.

                                               La paraula salms ve del grec que vol dir col·lecció de poemes per a ser cantats originàriament. Poesia i cant tot a la vegada. L’expressió original en hebreu Tehil·lim es tradueix per lloances. Veieu com aquí apunta la finalitat primordial de tota la litúrgia que és complexivament: “encara que la sagrada litúrgia sigui, principalment, el culte de la Majestat divina, també inclou una gran instrucció per al poble fidel, ja que, en la litúrgia, Déu parla al seu poble; el Crist anuncia encara l’Evangeli. I el poble respon a Déu amb el cant i l’oració. Més encara, les pregàries dirigides a Déu pel sacerdot que presideix l’assemblea en nom de Crist, són fetes en nom de tot el poble sant i de tots el assistents. I, per últim, els senyals visibles de què se serveix la sagrada litúrgia per a significar les coses divines i invisibles, han estat escollides pel Crist o per l’Església. Per tant, no solament quan es llegeix allò que s’ha escrit per a la nostra instrucció (Rom 15, 4), sinó també quan l’Església prega, canta o fa qualsevol acció, la fe dels fidels és alimentada, i les seves ànimes s’eleven cap a Déu per oferir-li un homenatge espiritual i rebre, amb més abundància, la seva gràcia”.

                                               La poesia ens permet l’actualització d’uns sentiments que marquen tota una història de persones concretes que es dirigien a Déu, que ara i aquí amb aquests poemes es fan universals, és a dir, de tot temps.

                                               Llegir i cantar poemes ens ha de portar a la degustació reactualitzada d’uns sentiments nascuts d’una experiència de vida  que “toca” les fibres més íntimes de l’ésser humà.

                                               Cal saber que les repeticions dins d’una mateixa estrofa és una característica del plectre poètic hebreu. No s’han de considerar com a tals, sinó com a retorns al tema inicial, pres per tal d’aprofundir matisos nous...

                                               L’espiritualitat dels salms (Ho trec de la BIC) la formen aquest nucli central: el (re)coneixement de Déu, l’amor, la misericòrdia i la bondat del Senyor, les seves intervencions, l’elecció del seu poble... Actituds i conviccions re-viscuts en la litúrgia i que contenen totes les formes bàsiques de la pregària: la lloança, el donar gràcies per la Gràcia sobretot, la petició d’ajut...

                                               La litúrgia per a no allargar-se massa, amb freqüència condensa el contingut i abreuja el salm. La ponderació és norma en tot l’encaix de la litúrgia dins de tots els textos per a cada celebració.

                                               Arribats aquí, cal que cadascú llegeixi i rellegeixi el text del salm d’avui, veient-ne les afinitats amb les lectures totals de la litúrgia. És un exercici que hauríem de fer volenterosament abans de cada celebració. En efecte, la Missa de cada dia comença “abans de la Missa” i conflueix en el teixit vital del quotidià. Benaurats els qui s’amaren de tots el textos de la Missa, perquè Déu se’ls revelarà a “oïdes i sentirs” del cor. “Beneiré el vostre Nom per sempre! Paraula i Vida us hi ajudarà tant i més!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXXI de durant l’any, 3 de novembre del 2019  Sabadell