Homilia del diumenge 20/10/2013 del P. Josep Mª Balcells

PACIÈNCIA  I  RESILIÈNCIA

                                               Ja des de fa temps que les i (els) Carmelites estan preparant el 500è. aniversari del naixement de Santa Teresa de Jesús, que s’escaurà el 28 de març. 1515 és una data fácil de recordar.  Bona cosa seria que -a la nostra manera- ens hi vinculéssim, bé llegint alguna de les seves obres, o bé que aprenguéssim alguna poesia de les que composava per esplai del seu esperit i per la joia de les seves monges. Han fet de PARA VOS NACÍ el logo de l’esdeveniment commemoratiu que forma part d’una poesia que comença així: “Vuestra soy, para vos nací/ qué mandais hacer de mi”. D’altra banda, s’ha popularitzat des de Taizé, sobretot en els grups de pregària, específics de Taizé: “ “Nada te turbe/ nada te espante. Quien a Dios tiene/ nada le falta,/ La paciencia todo lo alcanza/ solo Dios basta”. Penso que aquesta “letrilla” s’adiu molt ajustadament a les lectures que ens proposa la litúrgia d’avui centrada tota ella en la pregària. Comencem per les paraules que proposa Jesús als seus apòstols, que així d’entrada ens sembla una impossibilitat, perquè usa aquest terme que em fa por cada vegada més, per absolut: “SEMPRE hem de pregar sense perdre mai l’esperança”. Ho il·lustra Jesús amb una de les seves paràboles: la de la viuda insistent que demana justícia incansablement, de forma que el mal jutge l’ha d’atendre per la seva insistència. Diríem que se li fa pesada i al final, per a treure-se-la de sobre, l’ha d’atendre: no li queda més remei. Aquesta insistència només pot ser fruit de la seva paciència i resiliència com es diu avui. En termes teresians ho traduiríem així: “Con la determinada determinación de no parar hasta llegar, venga lo que viniere”. Des que la vaig llegir pewr primera vegada, m’ha agradat aquesta convicció decidida amb que fa, experimenta i promou les coses de Déu. Sap que té al seu favor el mateix Déu amb qui manté un tracte d’amistat, procurant estar EN Ell el més que pot. Compta amb Déu i això la fa segura i la manté en totes les dificultats que li sortiran  a l’encontre per aconseguir el que de fet l’interessa: posar tota la seva vida al servei de Déu: “para vos nací”. Ho rematarà dient de cor: “La paciencia todo lo alcanza”. ¿Quantes vegades ho haurà intentat en la seva vida d’oració i en la manera del viure quotidià? Això és d’experiència universal. Tossuts, insistents, reincidents, no defallir en emprendre mil proves amb la finalitat que s’ha proposat. Hi ha raons humanes –que són evangèliques d’altra part: “Nada te turbe, nada te espante”. Aquests són els condicionants que donen la base per poder edificar tot el Castell interior espiritual: “La pujada al mont Carmel”. Ara estem llegint en els nostres clubs de lectura un llibre que ve a dir el mateix. Concentrats, mantenir el pensament en positiu. Estem per mil coses a la vegada i això a més de ser fatigós no ens permet de trobar la serenor sense la qual no podem donar cap pas per pujar en l’escala dels propis valors ignorats i malbaratats. En el llibre esmentat: “El monje que vendió su Ferrrari” aporta aquesta frase de Einstein: Vale tanto tu determinación como tu inteligencia”. I afegeix aquest comentari: “No importa lo que te ocurra en la vida, porque tienes la capacidad de elegir tu reacción. Cuando consigas arraigar el hábito de buscar lo positivo en cada circunstancia, tu vida pasará a sus dimensiones superiores. Es una de las más importantes leyes naturales”. Encara que pugui semblar una exageració jo estic amb l’autor del llibre, diu que no existeix el que n’anomenem la “realitat objectiva” o “món real”. No existeixen els absoluts” Tot ho veiem condicionats pel que som nosaltres... Però la nostra capacitat de fer és il·limitada o poc menys.

                                               Tornem al sempre de la pregària. ¿És possible això, posats com estem en mil i una accions, moltes vegades més de les que podem fer, i això ens porta a un estrés  i a una preocupació enervant? Potser hauríem de començar per no posar en el fer diari allò que ens fa perdre la serenor: “Nada te turbe”. Això ja ho diu Jesús en el Sermó de la Muntanya en aquell bellíssim i altament curatiu capítol sisè: “No us preocupeu pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps” Fromm parla de que allò que ens corroeix és l’ansietat. “Nada te turbé, nada te espante”. Foragitem tota mena de por. “Quien a Dios tiene nada le falta. Solo Dios basta”. Per tant, la perseverant paciència, el voler de veritat el que somiem potser, “todo lo alcanza”. No fantassiejar, voler determinadament ens dóna la seguretat. “Quien a Dios tiene nada le falta”. Això sí, posem com a contrapunt el final de l’evangeli d’avui: ... “Però quan el Fill de l’home vindrà , ¿creieu que trobarà fe a la terra? Hauríem de tensar més l’esperit de fe, d’esperança i d’estimació que són el “Solo Dios basta”. La pregària és essencial perquè activa la fe, l’esperança i l’estimació. És deixar obrar a Déu, purificant les nostres motivacions. Els salms en van plens d’expressions de confiança posada en Déu. És bo d’amarar-nos-hi.

                                               L’escena de la pregària de Moisés amb que arrenca la litúrgia de la Paraula, és impressionant. És d’una humanitat transfigurada que ensenya més que moltes lliçons sobre com fer la pregària. Les mans obertes pesants pel cansament de sostenir-les. El fet d’ajudar-se d’Aaron i Hur també està ple de significacions. No vivim sols, no preguem sols, no estimem sols. Tot fa besllum de comunió. El  salm com sempre corrobora el que diuen totes les lectures: “L’ajuda em vindrà del Senyor, que ha fet el cel i la terra. Després repetirà per ben sis vegades que és ell qui ens guarda.

                                               I si parléssim de la paciència? Anem a l’etimologia: ve de patir. La mateixa paraula “pacient” té doble significació: persona soferta i un malalt. La paciència està entroncada amb l’esperança. Viure, ensenyar, saber que tot té el seu ritme i que cal tenir-lo present, no apressar el desenvolupament de qualsevol procés, biològic, educatiu, constructiu, espiritual, relacional. No podem anar ni més de pressa, ni saltant graons en la vida, en la natura, en el coneixement, en la saviesa: tot porta el seu temps i cal guardar-ne les etapes. La paciència no és una virtut passiva, com la d’aquell que deixa de fer l’esforç per anar endavant en tot, àdhuc en les coses de cada dia, i més amb aquestes, perquè són en les que ens hi entrebancarem de ben segur. Hem de desvincular la paciència de les connotacions negatives. Precisament el que en té (de paciència) el tenim per persona madura.

                                               Tota la Bíblia es podria sintetitzar amb un espera “garantida”: a l’AT. és la vinguda del Messies; en el NT. tot rau en “esperem el teu retorn, Senyor Jesús”. Déu normalment no actua a cops ni batzegades. Déu és essencialment pacient i en conseqüència “ric en misericòrdia”; dóna temps perquè aprenguem a viure i a conviure. Som tocatardans en gairebé tot. Els aprenentatges es basen en la paciència, la repetició, en l’art de l’assaig, en la fortalesa i la lluita i amb aguant coratjós. D’això en diuen avui la resiliència. Això ha de tenir tothom, cadascú en les seves responsabilitats.

                                               La fidelitat a tot i a tots es trempa en la paciència activa, en saber fer i esperar. El perdó dóna la mà a la paciència.

                                               Tota la mateixa història global i qualsevol biografia es sosté en l’espera més si és joiosa. Aquí valen de veritat els llargs terminis... Si manquen els factors descrits per Pau com a fruits de l’esperit Sant, entre els quals hi ha explícitament la paciència, que l’acompanyen, són intercomunicables i s’envigoreixen en el caminar “a tempo”.

                                               Déu, Jesús, les grans figures bíbliques com Job, Moisès i altres; les de més a prop nostre que no deixen d’estimular-nos amb la seva capacitat de no perdre mai l’esperança; aliens al desànim; sabent aprofitar els bons moments perquè ens donin ànims en els moments difícils que tothom passa... Abans es parlava de perseverants (amb cançó i tot, que els grans encara la podríem cantar). Avui no sé com s’hauria de dir, però tornar-hi a la moderna, sí que ens cal. Pacients actius i resistents.

            Diumenge XXIX, dia 20 d’octubre del 2013.  Sabadell

Homilia del diumenge 13/10/2013 del P. Josep Mª Balcells

L’AGRAÏMENT,  ABANS QUE RES.

                                               Leprós! Leprós! Havien de cridar des de lluny per prevenir –i espantar- els vianants. Vivien ex-comunicats (fora de tota comunió, sols i desemparats dels mateixos seus- és a dir fora de les viles, buscant grutes, coves o llocs per salvaguardar-se de la intempèrie física i moral, destinats a una mort lenta però segura, amb el cos consumint-se i en  l’ànima un no sé què que mossegava fort fort: sense esperança. No és la meva intenció parlar de la solitud i de la desesperació d’una malaltia que aleshores era excloent i que la gent mirava -de lluny- o bé compassivament o bé en el seu caire moral: ¡Quin pecat han fet ell o els seus pares per pagar-ne ells el preu d’aquella destrucció progressiva. Avui, això no ho podem entendre perquè la medicina ha posat “l’oli guaridor” i la lepra no és tan mortífera com ho era abans i es pot tractar i àdhuc curar si es detecta a temps.

                                               Avui, això ens costa d’entendre-ho. És cosa d’admiració com barrejaven la malaltia amb la culpa, amb la maledicció de Déu i amb la moral. Cada cosa només es pot entendre -conjugant temps, història passada- amb les reaccions morals i els costums de l’època. Ja sabem que Jesús va trencar aquest lligam tradicional en el cas del cec de naixement i en altres ocasions... Ho va aclarir només... No tant canviar: els costums són més que tossuts...

                                               Però avui m’abelleix més parlar de la gratuïtat, de l’agraïment, del saber donar gràcies. L’evangeli ens hi porta amb la mateixa immediatesa de la narració, perquè ens parla d’un fet que visqué Jesús amb un grup de leprosos. Cal advertir que vivien en “colònies”, en  grups i, per tant, fa de bon creure el que s’esdevé: un grup de leprosos li surt a l’encontre; vol dir que Jesús també s’hi acostà, amb els deixebles amb la por al cos, perquè hi havia disposicions legals de no atansar-s’hi, per evitar contagis i perquè ipso facto quedaven impurs els qui els tocaven. Hi ha tot un reguitzell de formes de quedar impur en els llibres del “Penta(cinc)teuc”(biblio-teca) on hi ha els costums i usatges del poble codificats amb minúcia, amb la por de la fàcil transgressió de tantes tradicions i preceptes com a teló de fons. La vida d’un israelita estava centrada en com defugir el mal més que en afanyar-se  a entrar en l’àmbit del bé. Així ho veig jo, si voleu, subjectivament. El Déu de la  por... Cal llegir Pau per veure que era gairebé impossible sortir d’aquest infern moral o de tradicions. La tenalla de l’esclavitud social i ètica.

                                               Un respira a fons amb la lloança que Jesús fa del curat que refà el camí per donar-li gràcies. Hauríem de saber donar gràcies anticipadament, vull dir en el moment dels fets, si no abans i tot; motius en tenim tots els que vulgueu. Però –com passa avui- ja és molt reconèixer el bé que se m’ha fet Ho valorem com un dret! Una vida teixida d’accions de gràcies per tot el que succeirà, millor d’actitud agraïda, canvia el to i el sentit del viure. Tot el que heu rebut, ho heu rebut gratuïtament, feu-ho de la mateixa manera: gratuïtament, ens invita Jesús a fer. No hi ha major excelsitud en Déu que pel fet de que és la pura gratuïtat. Déu es dóna sense condicions, Pare perquè li commouen els fills. I Pau ens recorda que tota paternitat ve de Déu, i tot ha de girar en l’àmbit àmbit de l’acció de gràcies. Només que aprenguéssim a pensar, sentir i viure en l’agraïment hauríem captat l’essència de l’evangeli. Si subratlléssiu cada vegada que surt l’acció de gràcies al NT.  quedaríem admirats, sorpresos i hauríem descobert l’arrel divina que teixeix l’agraïment. Començant pel mateix Jesucrist que viu en acció de gràcies al Pare contínuament: “Us dono gràcies perquè...” fins a les recomanacions explícites que hi ha en tot el NT,  fins al  mateix teixit de la fe (incloses l’esperança i l’estimació) que són, com la mateixa vida, dons, regals que Déu ens fa. I tot és qüestió de sensibilitat evangèlica, “la fe que veu” (Benet XVI). Ningú no t’ha de dir respecte a Déu: ¿què és diu?  Ja et surt del cor, si ets només un xic tendre, si saps viure amb els ulls i el cor oberts de bat a bat..

                                               Agafo el llibre del que us n’he parlat alguna vegada que recull puntualment del NT. cada frase on surt la paraula que t’interessa: aquesta vegada era la paraula GRÀCIA. Un bon munt! Deixem de banda tot i que és molt interessant el que es diu del gran Naaman, home de conviccions, ferreny fins al punt de considerà que els rius de Síria (que ara, ¡Déu meu!, baixen plens de sang...) són millors que tots els altres. Sobre això i altres coses no hidrogràfiques ningú li ha de donar lliçons. ¿Què tenen les aigües del Jordà que no puguin tenir les de Síria? Fet el miracle, vol donar gràcies amb “espècie”; s’hi nega el gran Eliseu. No té preu, ni es pot pagar un do de Déu; només com ho obra o com ho fa Déu, amb llarguesa. És a la vida mateixa que hi germina l’agraïment, no en l’ex-vot, ni en la llumeta que tirant un peça de no sé quant, s’encén... Cadascú respon a la gràcia rebuda com millor li sembla; però tot el que no arriba i arrela a la terra del cada dia s’evapora i es perd, perquè no roman l’estat d’agraïment perenne, que és l’evangeli pur i els sagraments en acció. Naaman fa una acció molt sorprenent: carrega de la terra on viu Eliseu les sàrries de les seves mules tragineres i allí d’ara en endavant pregarà al Déu que la curat del cos i de l’esperit.

                                               Començo per dir que abans es parlava més de gràcia. Recordeu que ens deien “estar en estat de gràcia”. Això volia significar que no teníem consciència d’haver fet cap malifeta, ni pecat (deuteronòmic) envers –no  poso contra Déu, perquè em sembla un despropòsit i contra els Germans (amb majúscula) ¿què feble que és l’expressió! Si la gràcia com la fe és un do, un estil de viure, no es mesura en relació a la pròpia consciència sinó a l’esplendidesa del Pare que està en nosaltres i ens fa aquesta gràcia de romandre-hi! Adonar-se’n de que Ell ens sosté i dóna calor al nostre viure, això oxigena el viure de cada dia. Reconèixer és un gest amorós; tornar endarrere per agrair el que ja hauríem d’haver agraït en el mateix moment del “Fet” és tota una descoberta magnífica (Naaman deixa les seves raons que infravaloren el que li prescriu Eliseu i fa les immersions i veu miracles: la pell se li torna com la d’un nadó perquè és acariciat per Déu Pare-Mare.

                                               Maria vessa gràcia: és una copa de cristall de Bohèmia que sobreïx de gràcies i si t’hi atanses, sense voler o sense buscar-ho, entres en l’àmbit de l’agraïment (Cantem el  Magnificat...) Déu ho és tot en tots i en ella particularment; no és el totus tuus que és un bon desig d’entrada. No és pel que dono sinó pel que rebo. Totus meus, en tot cas. Déu, si en som conscients, s’avança sempre, ens sosté, té mans femenines que són l’expressió sensible del cor: com que no es pot negar Ell mateix, Ell continua fidel si nosaltres –desagraïts- no li som fidels. La paraula clau del diumenge passat...La fidelitat, l’adhesió, el donar-se i abandonar-se en Déu.

                                               De la seva plenitud, la de Crist, vas perfumat de gràcia; i gràcies al Pare hem rebut gràcia sobre gràcia. Agraciats, aquest és el primera i l’última veritat del nostre viure. “És per gràcia que ens salvem”. La gràcia té poders curatius, estimulants, motors; és suau i des-neguiteja, ens posa tendrament en les mans de Déu i Ell ens té a la seva falda com era costum amb els nadons a Israel de posar-los només nascuts a la falda paterna, per sentit de paternitat. 

                                               Amb la gratitud al cor i als ulls ho  veiem tot més viu de color i de sentit: és com si assistíssim als moments mateixos de la creació: “i veié que tot era bell”. Siguem agraïts; lliguem la nostra petitona acció de gràcies a la de Jesús en l’Eu-Xaristia. El Vaticà II ens invita a relligar-ho tot a l’Eucaristia com a acció de gràcies que tot el poble de Déu (el cos Místic amb Jesucrist com a capdavanter) dóna al Pare per haver-nos regalat la presència i l’acció de gràcies que per Ell, amb Ell i en Ell donem al Déu de la gratuïtat.

                                               Un dia vaig escriure una espècie de lletania de la gratitud. Seria bo recuperar-la i afegir-hi els nous motius que han exornat la teva vida des d’aleshores ençà.

                                               Acabo, i m’hi trobo tant bé, que no acabaria mai, però poso el punt final amb la col·lecta d’aquest diumenge: “Que la vostra gràcia, Senyor, ens precedeixi i ens acompanyi sempre i ens faci sol·lícits i constants en la pràctica del bé” Millor no es pot dir i fer o millor encara deixar-se fer. Primer és Déu qui posa en marxa el sentit del propi viure. “Sigueu agraïts, diu Pau. “Gràcies d’aquesta aurora encesa...”

            Diumenge XXVIII de durant l’any, 13 d’octubre de 2013   Barcelona

Homilia del diumenge 06/10/2013 del P. Josep Mª Balcells

SENYOR, DONEU-NOS MÉS FE

                                               Sí, doneu-nos la que més ens calgui en aquests temps de boirosa in-diferència. Tots grisos, tots iguals: no hi ha –diu l’etimologia- diferència. Poques zones dels dos móns (micro i macro: personal i col·lectiu) se’ns escapen de la bromassa que ens encercla com una contaminació ambiental que entre tots la promovem i entre tots la patim. Precisament ara i avui és quan hauríem de tenir les nostres ben arrelades conviccions i que la interrelació no ens ofegui el que creiem, el que per a nosaltres és important, sigui del món que sigui, sabent-nos adaptar al progrés que s’ha de donar en l’evangeli i en el món circumstant... Nosaltres ens ho hem buscat. La desintitucionalització (i a sobre hi riem!): que si la monarquia, que si els diputats, que si els regidors, que si els bancs, que si els financers, que si l’església, que si el sistema, que si nosaltres mateixos que no tenim joc de cintura i joc de pensar i de sentir: tots, l’anonimat que juga a titelles amb nosaltres. Que si la premsa i tota mena de mitjans i d’hores que hi perdem (de veure moltes vegades entreteniments violents i també altres que violenten l’esperit cultivat) La llei de la transparència: ¡tant de bo!; perquè vivim en el remolí de la mentida, que és l’imperi de la descreença, del no fiar-se, de que te la peguin... Ja ho he dit moltes vegades: no és que “s’hagi perdut la fe”, és que ens hem de preguntar si la teníem ben arrelada i ben fonamentada. No es pot perdre el que vertaderament no es té. No és suficient amb quatre punts lligats entre sí, sense saber que suposa cada fil. Els clàssics deien funiculus triplex difficile rumpitur. Quan la corda és un entreteixit de cordes més fines donen consistència. Quatre punts cardinals ja fan  corda àdhuc en la fe.

                                               Tenir fe avui és el millor do i regal que ens hagin pogut fer; és immaterial de si, però es concreta amb allò de bo  i millor a que podem aspirar. Tenir-la per exercir-la. Qui té fe l’encomana. ¿No en teniu experiència?  ¿Heu fet mai la vera història de la vostra fe? Les etapes, les pujades, les baixades, els compromisos...

                                               La fe és tant un do de Déu  com  ho és fruit de tasca nostra i a més són vasos comunicants. Com més creix la tasca i la vivència de la nostra fe, més creix el do. Cadascú es guanya i es perd per ell mateix. Déu sempre hi és. Avui la fe aflaquida i penjada per fils és candidata a “Miss Indiferència”. Mai sabrem la fe que tenim, perquè  no es mesura només pels fruits i tot va a l’envol d’un més o un menys. Cultura de fe. Creixement: paraula-oració i sagraments. Qualitat de la nostrafe; no és pietat, sinó espiritualitat que vol dir qualitat en el viure i en el fer i en esmolar les motivacions: d’això se’n diu “el seguiment de Crist”. Com més semblança més fe.

                                               Vaig a dir quelcom que pot àdhuc escandalitzar uns pocs dintre la clientela cristiana. Cada vegada valoro més la fe que l’amor. Hi ha un overbouking(excuseu el meu no anglès) avui en parlar de l’amor que tot i ser la paraula més venerable és la més invocada com a la meravella del viure Oh, tant de bo que fos així. Però la fem servir més centrada en el sexe que no pas en tota mena d’altruisme, de sentir profundament l’altre, respectant i promovent la seva persona i en això posaria el goig del viure. A mi de fa temps que la paraula, el capteniment, l’estil de viure que se’n deriva m’agrada més parlar de FE. Sí, sí, ja sé que Pau i Joan els identifiquen i els entenen conjuntament. Fe i amor. Amor i fe. Tot referit a Jesucrist i, redundantment, en els germans, amb un sobretot que no és afegit sinó natural. Tots iguals als ulls de Déu. In  tots diferents al cor de Déu. Tots fills en el Pare i adoptats en el Fill i l’Esperit

                                               La paraula FE no està tan gastada, perquè en la vida civil no s’utilitza tant: al màxim en plural infidelitats i ja sabem què vol dir i a què fa referències. ¿No tindrà la raò en Freud que és el pare que ha sotjat les profunditats humanes inhumanes? Hi ha una politització excessiva i un sexualització que li va a la par.

                                               Després de parlar-ne durant gairebé tot un any –l’Any de la FE- avui l’evangeli ens invita a afegir-nos als apòstols tot dient: “Doneu-nos més fe”, que vol dir, a jutjar per com parla Jesús a continuació: “Només que tinguéssim una fe menuda com un granetíssim de mostassa, veuríem meravelles. En una ocasió deia: Àdhuc veureu coses més grans; però per contrapartida també deia: Quan el fill de l’home torni ¿trobarà fe?  Aquí en l’entremig s¡’hi juga al nostra condició de cristians.

                                               La fe es la primera cosa de les deu que voldria deixar en herència espiritual als seus fills en Torralba. Llegiu, si encara no ho heu fet: “Cartes a un fill que encara no té nom (és adoptat) com nosaltres ho som tots de Déu. Si no ens fem confiança els uns als altres no podrem viure en la incertesa de que ens enganyen. Siguem transparents i  irradiarem transparència. Ni Juno ni caretes. Ser senzills i confiats i no ens mancarà la fe. L’altre dia encara vaig veure en un comerç allò de “Hoy no si fia”, ¿on vivim els urbanites entre violències i embolics, sempre a la defensiva. Cal obrir-se a la fe i no ser tan creguts en el pobre saber, en la ignorància que nega perquè no sap. Sí, són, Són exageracions, imatges les que diu Jesús per ponderar la força de la fe. Trasplantaments de moreres al mig del mar. No vivim de la literalitat, aquesta amaga tota la força de la fe, perquè ens porta al fer confiadament. La fe es tradueix en les benaurances. Repasseu-les i, si no tenim la fe mínima, no les entendrem ni les practicarem “A  les vostres mans encomano el meu esperit”. És l’expressió culminant de fe i d’abandó de tota una vida. La de Jesús posada en la confiança amb el Pare. Per tant “no t’avergonyesis de la fe que és la flama revifada del do de Déu. “L’home orgullós se sentirà in-segur, però el just viurà perquè ha cregut”.

                                               Sant Pau a Timoteu dibuixa tota un conjunt de maneres de viure, de valors a tenir i re-tenir: “L’esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny”. Suporta tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna. Viu en la fe i en l’amor de Jesucrist i d’això en diu “el tresor que t’ha estat confiat que és tan valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que VIU en nosaltres”.

                                               Endinsem-nos en l’evangeli i en la paràbola de l’amo i de l’esclau. Impressionaria als seus coetanis, com de segur que ho fa en nosaltres que tot ho valorem amb diners i que les coses no són valuoses per elles mateixes, tenen preu. La gratuïtat compta ben poc essent com està a l’arrel mateixa de l’evangeli: Jesús sentenciosament diu: Igualtat per a tothom que haurà complert allò que Déu demana. ¡Déu servint primer els seus servidors!: Seieu que veniu cansats i mengeu i després ja menjaré jo. Paradoxes, com sempre... Som  servents sense cap mèrit (no inútils que és una mala traducció) Quin mèrit tens si fas el que la teva consciència et diu, t’impulsa i t’aguanta en el que fas, perquè realment creus que la teva resposta en la vida és en aquell moment fer “a dictat”, a impuls a inclinació de l’Esperit a fer. El propi deure, el compromís amb tu mateix i amb els altres, sobretot amb els que tens al teu voltant.

                                               Abans hi havia la pedagogia-pastoral del(s)). mèrit(s No crec que va per aquí. Com qui fa mèrits  per anar pujant a l’escala laboral, de valors (la meritocràcia no és de cap manera la pedagogia de Jesús. Davant Déu això no funciona. ¿Recordeu els últims treballadors de la vinya..? Qui més fa més deu, més agraït ha d’estar de poder-ho fer. ¿Mèrit? Ser bo no per guanyar indulgències o per pujar graons a l’hemicicle celestial. El que déu demana és el que la consciència ens demana. Naturalment com més avesats hi estiguem més ampli serà el radi d’irradiació. No és l’ascensor ni social, ni moral, sinó personal. Quan  et sents en harmonia amb Déu que parla al cor i amb la consciència que estimula l’Esperit Sant és quan comença a fructificar la fe, que és comunió, que és confiança, que és tracte freqüent amb Déu, que ens ha estat regalada, que és discipulat, que és sentir-lo com a Pare. I obrar com el Fill i deixar que l’Esperit faci les meravelles que vulgui – i vol- en nosaltres. Deixeu fer a Déu. “Tant de bo que avui sentissis la veu del Senyor”. La fe ens posa ja a l’escolta i a aguditzar l’oïda del cor. Déu parla només per als qui escolten. És allò de Jesús : “qui tingui orelles per sentir, que escolti”.

                                               “La vostra pietat és tan gran que sobrepassa els mèrits i els desigs dels qui us supliquen. 

                           Diumenge XXVII de duraant l’any, 6 d’octubre del 2013   Barcelona