SENYOR, DONEU-NOS MÉS FE
Sí,
doneu-nos la que més ens calgui en aquests temps de boirosa in-diferència. Tots
grisos, tots iguals: no hi ha –diu l’etimologia- diferència. Poques
zones dels dos móns (micro i macro: personal i col·lectiu) se’ns escapen de la
bromassa que ens encercla com una contaminació ambiental que entre tots la
promovem i entre tots la
patim. Precisament ara i avui és quan hauríem de tenir les
nostres ben arrelades conviccions i que la interrelació no ens ofegui el que
creiem, el que per a nosaltres és important, sigui del món que sigui,
sabent-nos adaptar al progrés que s’ha de donar en l’evangeli i en el món
circumstant... Nosaltres ens ho hem buscat. La desintitucionalització (i a
sobre hi riem!): que si la monarquia, que si els diputats, que si els regidors,
que si els bancs, que si els financers, que si l’església, que si el sistema,
que si nosaltres mateixos que no tenim joc de cintura i joc de pensar i de
sentir: tots, l’anonimat que juga a titelles amb nosaltres. Que si la premsa i
tota mena de mitjans i d’hores que hi perdem (de veure moltes vegades
entreteniments violents i també altres que violenten l’esperit cultivat) La
llei de la transparència: ¡tant de bo!; perquè vivim en el remolí de la
mentida, que és l’imperi de la descreença, del no fiar-se, de que te la peguin... Ja ho he
dit moltes vegades: no és que “s’hagi perdut la fe”, és que ens hem de preguntar
si la teníem ben arrelada i ben fonamentada. No es pot perdre el que
vertaderament no es té. No és suficient amb quatre punts lligats entre sí,
sense saber que suposa cada fil. Els clàssics deien funiculus triplex difficile
rumpitur. Quan la corda és un entreteixit de cordes més fines donen
consistència. Quatre punts cardinals ja fan
corda àdhuc en la fe.
Tenir
fe avui és el millor do i regal que ens hagin pogut fer; és immaterial de si,
però es concreta amb allò de bo i millor
a que podem aspirar. Tenir-la per exercir-la. Qui té fe l’encomana. ¿No en
teniu experiència? ¿Heu fet mai la vera
història de la vostra fe? Les etapes, les pujades, les baixades, els
compromisos...
La
fe és tant un do de Déu com ho és fruit de tasca nostra i a més són vasos
comunicants. Com més creix la tasca i la vivència de la nostra fe, més creix el
do. Cadascú es guanya i es perd per ell mateix. Déu sempre hi és. Avui la fe aflaquida
i penjada per fils és candidata a “Miss Indiferència”. Mai sabrem la fe que
tenim, perquè no es mesura només pels
fruits i tot va a l’envol d’un més o un menys. Cultura de fe. Creixement:
paraula-oració i sagraments. Qualitat de la nostrafe; no és pietat, sinó
espiritualitat que vol dir qualitat en el viure i en el fer i en esmolar les
motivacions: d’això se’n diu “el seguiment de Crist”. Com més semblança més fe.
Vaig
a dir quelcom que pot àdhuc escandalitzar uns pocs dintre la clientela
cristiana. Cada vegada valoro més la fe que l’amor. Hi ha un overbouking(excuseu
el meu no anglès) avui en parlar de l’amor que tot i ser la paraula més
venerable és la més invocada com a la meravella del viure Oh, tant de bo que
fos així. Però la fem servir més centrada en el sexe que no pas en tota mena
d’altruisme, de sentir profundament l’altre, respectant i promovent la seva
persona i en això posaria el goig del viure. A mi de fa temps que la paraula,
el capteniment, l’estil de viure que se’n deriva m’agrada més parlar de FE. Sí,
sí, ja sé que Pau i Joan els identifiquen i els entenen conjuntament. Fe i
amor. Amor i fe. Tot referit a Jesucrist i, redundantment, en els germans, amb
un sobretot que no és afegit sinó natural. Tots iguals als ulls de Déu. In tots diferents al cor de Déu. Tots fills en
el Pare i adoptats en el Fill i l’Esperit
Després
de parlar-ne durant gairebé tot un any –l’Any de la FE- avui l’evangeli ens
invita a afegir-nos als apòstols tot dient: “Doneu-nos més fe”, que vol dir, a
jutjar per com parla
Jesús a continuació: “Només que tinguéssim una fe menuda com
un granetíssim de mostassa, veuríem meravelles. En una ocasió deia: Àdhuc
veureu coses més grans; però per contrapartida també deia: Quan el fill de
l’home torni ¿trobarà fe? Aquí en
l’entremig s¡’hi juga al nostra condició de cristians.
La
fe es la primera cosa de les deu que voldria deixar en herència espiritual als
seus fills en Torralba. Llegiu, si encara no ho heu fet: “Cartes a un fill que
encara no té nom (és adoptat) com nosaltres ho som tots de Déu. Si no ens fem
confiança els uns als altres no podrem viure en la incertesa de que ens
enganyen. Siguem transparents i
irradiarem transparència. Ni Juno ni caretes. Ser senzills i confiats i
no ens mancarà la fe. L ’altre
dia encara vaig veure en un comerç allò de “Hoy no si fia”, ¿on vivim els
urbanites entre violències i embolics, sempre a la defensiva. Cal
obrir-se a la fe i no ser tan creguts en el pobre saber, en la ignorància que
nega perquè no sap. Sí, són, Són exageracions, imatges les que diu Jesús per
ponderar la força de la
fe. Trasplantaments de moreres al mig del mar. No vivim de la
literalitat, aquesta amaga tota la força de la fe, perquè ens porta al fer
confiadament. La fe es tradueix en les benaurances. Repasseu-les i, si no tenim
la fe mínima, no les entendrem ni les practicarem “A les vostres mans encomano el meu esperit”. És
l’expressió culminant de fe i d’abandó de tota una vida. La de Jesús posada en la
confiança amb el Pare. Per tant “no t’avergonyesis de la fe que és la flama revifada
del do de Déu. “L’home orgullós se sentirà in-segur, però el just viurà perquè ha cregut”.

Endinsem-nos
en l’evangeli i en la paràbola de l’amo i de l’esclau. Impressionaria als seus
coetanis, com de segur que ho fa en nosaltres que tot ho valorem amb diners i
que les coses no són valuoses per elles mateixes, tenen preu. La gratuïtat compta
ben poc essent com està a l’arrel mateixa de l’evangeli: Jesús sentenciosament
diu: Igualtat per a tothom que haurà complert allò que Déu demana. ¡Déu servint
primer els seus servidors!: Seieu que veniu cansats i mengeu i després ja
menjaré jo. Paradoxes, com sempre... Som
servents sense cap mèrit (no inútils que és una mala traducció) Quin
mèrit tens si fas el que la teva consciència et diu, t’impulsa i t’aguanta en
el que fas, perquè realment creus que la teva resposta en la vida és en aquell
moment fer “a dictat”, a impuls a inclinació de l’Esperit a fer. El propi
deure, el compromís amb tu mateix i amb els altres, sobretot amb els que tens
al teu voltant.
Abans
hi havia la pedagogia-pastoral del(s)). mèrit(s No crec que va per aquí. Com
qui fa mèrits per anar pujant a l’escala
laboral, de valors (la meritocràcia no és de cap manera la pedagogia de Jesús.
Davant Déu això no funciona. ¿Recordeu els últims treballadors de la vinya..?
Qui més fa més deu, més agraït ha d’estar de poder-ho fer. ¿Mèrit? Ser bo no
per guanyar indulgències o per pujar graons a l’hemicicle celestial. El que déu
demana és el que la consciència ens demana. Naturalment com més avesats hi estiguem
més ampli serà el radi d’irradiació. No és l’ascensor ni social, ni moral, sinó
personal. Quan et sents en harmonia amb
Déu que parla al cor i amb la consciència que estimula l’Esperit Sant és quan
comença a fructificar la fe, que és comunió, que és confiança, que és tracte
freqüent amb Déu, que ens ha estat regalada, que és discipulat, que és
sentir-lo com a Pare. I obrar com el Fill i deixar que l’Esperit faci les
meravelles que vulgui – i vol- en nosaltres. Deixeu fer a Déu. “Tant de bo que
avui sentissis la veu del Senyor”. La fe ens posa ja a l’escolta i a aguditzar
l’oïda del cor. Déu parla només per als qui escolten. És allò de Jesús : “qui
tingui orelles per sentir, que escolti”.
“La
vostra pietat és tan gran que sobrepassa els mèrits i els desigs dels qui us
supliquen.
Diumenge XXVII de duraant l’any, 6 d’octubre
del 2013 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada