dijous, 24 de desembre de 2020

Homilia del Nadal del 2020

NO  ENS  DEIXEM  PRENDRE  EL  NADAL  NADAL

Aquest any l’hivern ha envaït pràcticament tot el curs de les distintes estacions i hi ha una gelor com mai. Els últims reductes de la taula familiar d’un cert i mínim Nadal les confinacions l’han deixat ben trastocat. Es nota una invasiva pandèmia de contorns afilats. Una -diguem-ne pandèmia espiritual ha estès un agrisat mantell d’indiferència ambiental; i s’han apagat àdhuc les últimes estrelles de Nadal en places i carrers... Tanmateix, per contraposició, es retalla l’essencialitat més pura del Nadal d’abans. Un Nadal de pocs que esdevé, per això més íntim, reviscut, compartit. D’entre tantes despulles que no hi manqui l’anada al Betlem de la nostra fe amorosa, ardorosa. Així preservarem concentrat el Nadal de Maria i Josep i el nostre de sempre... Bon, bell Nadal que ens enamora de més en més, de pur que el sentim i gaudim. Visca el goig, visca la joia, penyores del Nadal més retrobat. D’aquest Nadal com de l’alegria que Jesús ens va pronosticar que ningú ens la podrà prendre. Ell en surt vàlid fiador.


Nadal és una fita, se’ns dubte, però és només  un bell començament. Bé, ja ho significa la celebració que és d’un natalici. Tot és fer una parada, felicitar i felicitar-nos, fer una profunda i sentida adoració i reemprendre el “Camí del Senyor”. La litúrgia té això de bo: que no permet una estada llarga, perquè la història continua i és una història singular, en diem història de salvació, que ens ha d’agafar caminant fent història de la bona, petjant la realitat de cada dia amb un esperit renovat... La salvació de veritat és la que ens surt a peu de ruta.

Aquests dies els dos únics evangelistes (Mateu i Lluc) que ens narren fets, que són símbols del començament d’un pelegrinatge, que l’anirem acomplint, bo i madurant la nostra condició de creients-creïbles i anirem fent una immersió cultual ( que vol dir no només fer memòria d’un fet passat, sinó viure l’efemèride de la millor manera desitjable: no un calc, sinó el més semblant a l’original, a allò venturós que va succeir dos mil anys endarrere). Si no hi ha l’autèntica experiència novedosa del primer Nadal, passaríem de buit, i de ben poca cosa serviria la celebració. La litúrgia és actualització, és tornar al fet i assistir-hi amb la gràcia de ser el fet únic i compartit des de la renovació dels acords presos, sí, en aitals circumstàncies. Només la fe esdevinguda “amor fidel” ens portarà a dins del misteri. I haurà un acord reviscut i engrandit en la mesura en què tot es basi en un “encontre” entre Déu i cadascú de nosaltres. Meravellats, presos per la mateixa intimitat dels “fets”, reviurem l’ Emmanuel”, Déu en i amb nosaltres. Ens emportem al cor allò viscut al Pessebre vivent.

Les commemoracions d’aquests dies nadalencs porten el perfum de moltes tendreses i redescobertes que ens retornen el gust de la pertinença, de saber-nos seus, de Déu, i de ser-ne renovelladament testimonis enaltidors. L’hem desitjat, l’hem pregat, l’hem trobat, l’hem abraçat, l’hem adorat i ens l’emportem al cor.

Una naixença d’un Déu per fer-se humanament accessible, que ens ha sorprès fent-se un de nosaltres; igual, però ben  diferent. I tant! El serà –hauria de ser- la referència fonamental del nostre viure i conviure. No podem perdre “passada”, perquè una en porta d’altres com a baules d’una cadena interminable. El naixement és un re-naixement amb tota la càrrega d’humanitat i d’humanismes. Aquest dia de Nadal llegirem amb complaença aquesta invitació que ens arriba al cor: “Adona’t, oh cristià, de la teva dignitat, fet ja partícip de la naturalesa divina, no vulguis retornar a la petitesa d’abans. No oblidis el cap i el cos dels quals ets membre. Recorda’t que t’han tret de la potestat de les tenebres i que has estat traslladat al Regne i a la llum de Déu. El sagrament del baptisme t’ha fet temple de l’Esperit Sant: no vulguis fer marxar de tu un estadant tan magnífic ni tornar-te a subjectar a l’esclavitud: és la sang de Crist la que t’ha comprat. Pren consciència, recorda’t, sigues conscient, atenció.  Aquestes són les actituds fonamentadores, per Simone Weil, de la persona madura per poder entrar en el secret i en el misteri de tota cosa i de tota persona. Diu ella: “l’atenció purificada és ja de per sí tota ella oració”. Som pel que tenim de poder d’atenció. És com un bisturí que aprofundeix, que entra entranya endins, que ens revela la realitat amagada de tot. La realitat no és l’escorça visible. És la filigrana que roman amagada; allí hi ha la deu de l’ésser. En la col·lecta del diumenge passat dèiem: “Feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut l’Encarnació de Jesucrist, el vostre Fill”. Conèixer segons la cultura hebrea té una profunditat que va molt més enllà de saber, de tenir idea. Només “sap” veritablement aquell que ha fet una experiència immersiva que engloba totes les capacitats i se centra en un trobament existencial que abraça totes les facetes d’intus-legere (de llegir des de dins), psicològiques, emocionals, intuïtives, creatives, interrelacionades.  Ai, i què poc coneixement que tenim de tot; menys encara  d’allò que hem vist epidèrmicament. S’hi adiu això al que en diem l’actitud empàtica. “Tocar” per dins. Si no deixa “marca”, i profunda, en realitat “no ho sabem”. Avui acostumats a imatges fugisseres, superficials hem d’estar advertits de que si no “demorem” no sabem en realitat de veritat. D’aquí que avui s’ha posat de moda el mindfulness (=atenció plena) que és una tècnica instrumental per habituar-nos a aturar-nos encalmadament posant la fletxa intencional en la diana que hàgim escollit. Romandre, seria el terme just. Allò que diu Joan de l’estreta vinculació entre el cep i les sarments.

Un punt d’atenció de la que dèiem suara l’hem de posar en l’expressió lencarnació. Aquesta paraula ens pot distreure de capir-la, fins on és mínimament desitjable. Encarnar-se vol dir fer-se humà. I fer-se humà, què difícil que ens pot ser d’entendre-ho. Què és l’home? Què ets tu? Qui soc jo? Si conèixer-se un mateix ja és el desideràtum socràtic, què podrem intuir si ho diem de Jesús, Déu i home a la vegada? Aquesta és la nostra fe. No hi ha fe sense amor. Ambdós han de créixer a l’uníson. És una reiterada experiència, encara més, aplicant-la a un nadó! No ens deixéssim portar només per la tendresa que suscita la vista d’un petitó. Imatge visible del Déu invisible. El Nadal el vivim en una sedimentació d’experiències d’anys i anys que ens ajudaran a configurar-ne la d’enguany. No comencem de zero, de cap de les maneres! Hi ha un llibre que es titula encertadament “Un Crist adult per Nadal” d’un biblista molt connotat Raymond E. Brown. En l’Infant hi hem de veure com sintetitzat ja tot el transcurs de l‘evangeli, el Mestre adult que ens ha alliçonat, que en ha obert a la percepció del Regne al qual hem estat cridat. No podem tenir una mirada infantil i menys infantilitzada.  En tot cas hauria de ser la de l’infant del qual és el Regne de Déu Ser senzill com va dir el Mestre perqu a ells se’ls revela el Regne; els nets de cor, els misericordiosos. En fi, aplegueu totes les benaurances en un pomell i anem a deixar-lo als peus de Jesús, davant l’encanteri de la seva Mare, tota ella una esplèndida benaurança! Isabel ja li ho va cantar a frec de cor i de besada: Benaurada tu que has cregut!

Començàvem  advertint-nos que no ens deixéssim prendre o perdre -pitjor- el valor evangèlic del Nadal, en menyscapte de tants oblits i preteriments. Hem de retornar a la puresa del valor del Nadal. Que cada cor sigui un bressol, que fem besada i acaronament del diví Infant. Tot i que encara no sap parlar, escoltem-lo en el silenci. No li fa falta tenir paraules ell que és “Paraula i Vida” ens remorejarà endins, endins calor de vida eterna. El seu silenci aparent el transformarà en un delicat somriure que ho il·luminarà de sobte com albada, com migdia, com captard. Cada moment del dia té paraules que enamoren. Què menys que de la trobada amb Jesús ens en portem “l’amor, el goig, i la pau, també la irrenunciable paciència, la benvolença, la bondat, la fidelitat, la dolcesa i el domini d’un mateix”. Oh, quina alenada de l’Esperit Sant que acompanya tots els feliços “trobaments” d’aquests dies natalicis: Anunciacions, himnes i naixements. “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit” (Ga 5, 22-26). Bo, Felíç, pletòric, joiós Nadal: l’autèntic, el teu propi. Eh, entesos?

P. Josep Mª Balcells

Dies de entre el 23 i el 27 de desembre de l’any 2020. Sabadell

diumenge, 20 de desembre de 2020

Homilia del diumenge 20/12/2020

COL·LOQUIS  ÍNTIMS  DE  MARE  AMB  EL  SEU  FILL  NONAT

A mesura que ens anem acostant als propis llindars de la celebració de Nadal, Maria pren progressivament un major protagonisme, car ella fou el primer Pessebre Vivent i íntim. El seu Advent es feu al curs de les vivències de persona a persona durant els nou mesos en què el misteri més gran esdevingut mai en la història de la humanitat era present en  el seu si maternal. Mai sabrem les efusions de Maria, mare i filla a la vegada. En la pietat popular en aquests dies liminars de Nadal es venerava la Mare de Déu de l’esperança o també de la Cinta. No hi ha hagut cap Advent més “fecund” i trasbalsador, com aquests nou mesos de gestació de Jesús en el si de Maria. Tots els sentiments, totes les efusions de Mare novella queden aombrats més enllà de qualsevol intent que fem d’entrar en el cor de Jesús a través del cor de la seva mare. Mai ningú ha desitjat tant el primer Nadal com Maria. Advent i Nadal en Maria eren el mateix, es sobreposaven. Diu sant Agustí que Maria va concebre Jesús primer en el seu cor que en el seu si. La fe la va fer mare de totes totes.

L’evangelista Lluc sempre m’ha sorprès per la solemnitat suau i per la tendresa difoses en els anomenats “Evangelis de la infància”. Son dos capítols plens de la Joia per la continguda “revelació” del pla de Déu amagat en el silenci dels segles, però que ara ha sortit a la llum per la decisió del Déu etern, d’acord amb els escrits profètics”, ens dirà Pau a la segona lectura del final doxològic de la seva carta als Romans. Insereix Lluc en aquestes pàgines inicials del seu evangeli no gens menys que els quatre himnes profundament natalicis dels què l’Església en farà un ús permanent. Després de l’anunci i convocatòria als pastors, llegim: “I de sobte s’uní a l’àngel (anunciador) “un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: “Glòria a Déu dalt del cel, i a la terra pau als homes que Ell estima”, que donarà lloc a l’himne del Glòria, tan usat en la litúrgia, que és un cant exultant que en aquell incís: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria” condensa les actituds natalícies i plenes de joiosa delectació amb el Senyor Jesús, “perquè vós sou l’únic sant, vós l’únic Senyor, vós l’únic Altíssim, Jesucrist”.

Després vindrà el Càntic de Maria, el Magníficat, que la litúrgia ha adoptat per les pregàries del captard de Vespres. En Maria se’ns ofereix a tots els seus fills la invitació a lloar-la, proclamant-la Benaurada, “perquè el Totpoderós obra en mi meravelles, perquè ha mirat la petitesa de al seva serventa”. Essent aquests relats del començament de l’evangeli de Lluc una juxtaposició contrastada entre l’anunci i el naixement de Joan i el de Jesús, que donarà lloc a un altre dels himnes de la Infància, en aquest cas pròpiament referit a Joan, on el seu pare Zacaries prorromp, després d’una mudesa per manca de fe a les paraules de l’àngel, amb el seu Càntic: “Beneit sigui el Senyor, Déu d’Israel: ha visitat el seu poble i l’ha redimit”. La litúrgia el posa en els nostres llavis matiners amb la festosa denominació de Laudes. Zacaries ressalta en Joan la funció de precursor de la vinguda del Messies. I només –darrerament- l’al·lusió al Càntic de Simeó -el Nunc dimittis- que posa brillant colofó a aquestes festes; i a nosaltres ens serveix per posar un joiós amén a la nostra jornada de cada dia, a les Completes. Quatre sols dels nostres dies de Llum...

Torno endarrere; i ara em detindré en aquesta orfebreria que és el relat cabdal d’aquest diumenge, que és l’Anunciació. Sempre que el proclamo tinc la sensació de ser present en aquest Esdeveniment Primordial de la nostra fe. És tan solemne –això sí contingudament- en una “re-presentació” plena de densitats humanes i divines. Es podria fer-ne un diàleg, similar al Passio del Dissabte Sant,  entre el relator, l’Àngel Gabriel i Maria, accentuant així una “delicada i transcendental conversa” entre cel i terra, mai tant ben dit. És un privilegi poder testificar el fet primordial de la nostra fe. No hi serem furtius, no. Tot i ser invitats, hi som a ple dret, perquè en el que s’esdevé ens toca de ple. Els fets són únics i tenen un abast universal i còsmic. Tots els Encontres entre Déu i cadascú de nosaltres en som deutors. Per Maria ens va venint Jesús al llarg del curs de la Història de la Salvació. L’expectació que s’intensifica al fil de la conversa, la vivim pendents del sí de Maria. Per sempre més ja ens englobarà aquesta humil i transcendent aclamació al·leluiàtica d’abans de l’evangeli d’avui: “Soc l’Esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Corroborat a continuació en el diàleg amb la seva parenta Elisabet: “Ets beneïda entre les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes”. Commoció joiosa en les entranyes d’Elisabet, Joan s’hi remou compartint goig i visita. “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà”.

L’Anunciació: Aquest deliciós exordi de les eucaristies de les misses al voltant de les de Nadal, promouran la jovialitat, característica d’aquests dies nadalencs. Comença amb una entrada en escena d’alt voltatge: El missatger: “Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de Galilea, anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria”. Ja tenim els dos personatges. Curiós que digui que l’àngel entrà a trobar-la: intimitat i trobament. No passem per alt la significació d’aquests dos mots plens de sentits. “I li digué” com a salutació: “Déu te guard. En realitat li diu: Jaire =Alegra’t. I hi afegeix: “plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu”. No és estrany que ella es contorbés a aital entrada. L’àngel surt a aclarir la significació excelsa, amagada d’aquelles paraules. “No tinguis por, Maria”. En la tradició jueva la primera i instintiva reacció davant d’un emissari diví era el respecte amb un temor reverencial. Immediatament, encara s’enlairen més les paraules de Gabriel: “Déu t’ha concedit la seva gràcia”. Ara bé l’inaudit!: “Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús (=el Senyor salva). Més enlairat fora mida el que ve a continuació tot d’una tirada, joiosament angoixant: “Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron del seu Pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi”. Consternació, no n’hi ha per menys. Tot l’antic Testament se li aplom damunt!

Crec que entre la concentració de l’inaudit missatge i les ressonàncies alterades al seu cor de jove esposada amb Josep, abans de conviure-hi segons els costums legals del seu poble, amb un filet de veu avança la pregunta: “Com podrà ser això, si jo soc verge”. Resposta alienant, però serena: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra, com planava al desert com un núvol que feia presència: “per això el fruit que naixerà serà sant. I l’anomenaran Fill de Déu”. La visió se li esbarrieix a Maria... I sense demanar-li proves, l’àngel li’n presenta la d’Elisabet – que estèril i gran- també ha concebut un fill. I la suprema proba: Perquè per a Déu no hi ha res impossible. Missatge conclòs. El missatger espera resposta. I Maria hi fa: “Soc l’esclava del Senyor; que es compleixin en mi les teves paraules”. No podia respondre millor. Contraposa la seva petitesa a la grandesa del que el Senyor farà a partir d’ella a tota la humanitat per sempre més. Un silenci ple de preguntes, d’exaltaciones, dels goigs que en pervindran. .. Que el temps deixi de córrer i si Maria, Mare també nostra, ens deixa dir una paraula de complaença l’anirem donant-la-hi un darrere l’altre. I hi passarà tota l’Església a la casa de Maria, lloc on el món ha estat cridat a coses majors, que digué Jesús en una ocasió. Voleu més Advent i Nadal que els que s’agermanen en l’Anunciació. Aquest relat conté tot l’evangeli condensat i viscut en primera persona per i en Maria. I a seguici d’ella tots els seus fills. Vull acabar amb els precs de l’oració col·lecta  d’aquest diumenge: “Infoneu, Senyor, la vostra gràcia en els nostres cors. I feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut  (en el sentit de forta i trasbalsadora experiència) l’Encarnació de Jesucrist, el vostre Fill, siguem conduïts, per la seva passió i la seva creu, a la glòria de la Resurrecció”. Tinc la sensació de no haver sabut explicar-me, a una mínima insuficient alçada, de l’ESDEVENIMENT. Poseu-hi vosaltres “els plens” que jo no he sabut expressar. La meva felicitació va en la línea de desitjar-vos una creixent vivència de Nadal, viscuda intensament en tots els anys de gràcia, a començar per aquest 2021 i sempre. Auguris!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV d’Advent i setmana que ha d’esclatar en un NADAL revisitat. Sabadell

diumenge, 13 de desembre de 2020

Homilia del diumenge 13/12/2020

                                                                DOMÍNICA  GAUDETE

Així se l’ha denominat a aquest tercer diumenge d’Advent pel solemne Introit de quan es cantava en llatí i gregorià. Intento explicar el per què. Comencem pel nom: Gaudete del verb gaudire. La paraula que més ostensiblement guarda la seva arrel és gaudi i, la justament derivada, gaudir. Crido l’atenció que gaudi és molt més profund que l’alegria que també així se sol traduir. Trobo aquest mot com contaminat pel seu plural “alegries” que, al meu entendre, al parcel·lar-les d’una en una,  les veig com a poc con-sistents. Les coses o els fets que es posen en plural, de per sí, perden consistència. Tenir consistència vol dir que marquen una continuïtat. Que en el nostre cas, el del gaudi, pressuposa una actitud, un estat d’ànim que és sostingut i consistent, que -per bé que pugui tenir els seus alts i baixos- manté no obstant un flux seguit, un contínuum que en podríem dir-ne “tarannà”, manera de ser o d’estar. En Coromines ens diu que gaudi té la mateixa arrel que goig, gaubança; emparentades,  ambdues, amb festa, festejar. Aquí volia arribar perquè aquests mots subratllats tenen una clara incidència en la felicitat, que és, a fi de comtes, a què ens invita l’Advent més treballat, més dens... Goig, joia és el que sobresurt en totes les lectures d’aquest diumenge. I és la nota pròpia del motiu de fons que les fan posar ben bé en el cor. Ens ho diu sant Pau: “Perquè el Senyor és a prop”. És el gran misteri de l’encarnació, el Déu–amb-nosaltres, dit “Emmanuel”. En som conscients? Estem massa acostumats a traginar (perdoneu l’expressió) la paraula encarnació; millor seria dir-ne la humanització de Déu. El fer-se com un de nosaltres... Amb el que això suposa d’abaixament en principi, kènosi, per bé que en resultarà la magnificació de la natura humana. Que Jesús no deixarà la condició humana en la seva exaltació i resurrecció definitives. No oblidéssim pas mai que el goig és un do, una gràcia de l’Esperit Sant. Ja sabeu que tinc una particular afecció als fruits de l’Esperit Sant: Quina consistència, quin pes cadascun i tota la “xarxa” fructífera de l’Esperit Sant: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix” Ga 5, 22-23) Recordeu que l’Esperit Sant és present i actuant en els passatges més típicament nadalencs. Anunciació, Visitació, Magníficat, Natalici, Presentació i Encontre amb Simeó.  Advent, Nadal i Epifania són temps litúrgics plens de la tendresa i de l’endinsada proximitat de Déu. Leonardo Boff té un llibret deliciós, titulat NADAL. La humanitat i la jovialitat del nostre Déu. Tres capítols: - El projecte de Déu: fer-se home.- El projecte de l’home: fer-se Déu i - Jesucrist , Encontre de Déu i de l’home”.

Faig una passejada cerimoniosa, lenta per tota l’estructura litúrgica d’aquest diumenge, que és ben bé al centre d’aquest temps “fort” d’Advent. Arreu ens trobem amb indicacions que estimulen al goig, a la joia. Per exemple posar com a salm responsorial el mateix Magníficat i  més accents jovials. La segona lectura de Pau: una invitació a viure sempre contents, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres. No sufoqueu l’Esperit”. Una paraula, la de contents, que curiosament vol indicar plens, reblerts de joia. Les etimologies reserven autèntics enigmes!  Només encetar la Col·lecta ja trobem tota la gamma de sentiments profunds que han d’arrelar en aquest Advent-Nadal: “Mireu, oh Déu, el vostre poble que espera, ple de fe la festa del Naixement del vostre Fill; concediu-li d’arribar amb alegria a les festes de Nadal i de celebrar-les solemnement amb el goig de l’Esperit.  No oblideu que sempre totes les pregàries les rubriquem Per nostre Senyor Jesucrist.  Que és el toc de gràcia d’elles!

Mireu: Una expressió d’enamorats. Un sentiment que denota un emmirallar-se l’Amic amb l’Amat. Aquí és al revés: Demanem que Déu ens miri afectuosament. La de vegades que se sospira en els salms que Déu ens miri bondadosament. El cel el tenim posat en un veure Déu cara a cara. “Apaga mis enojos, / pues que ninguno basta a deshacellos, / y véante mis ojos, / pues eres lumbre  de ellos, / y solo para ti quiero tenellos. // Descubre tu presencia / y máteme tu vista y hermosura; / mira que la dolencia / de amor, que no se cura / sino con la presencia y la figura.” (del Cántico Espiritual).

Espera: que es tradueix sovint amb el prec insistent: “Veniu, Senyor, veniu!  És el temps d’una esperança que ja s’albira com a possessió. És irreductible la virtut teologal de l’esperança per do de l’Esperit. Veniu a tres temps: Abans de l’Encarnació: delitosa expectació. / Veniu a Betlem: el goig de la Trobada i / Veniu definitivament: Marana-ta (així acaba l’Apocalipsi: amb un “calderó vibrant d’esperança):

Ple de fe: és ja tenir anticipadament allò que sabem que ha vingut, que ve i va venint i sobretot que vindrà. Satisfacció per les “abraçades” tingudes i les contingudes, després de dilacions enutjoses...

És festa, festassa jo diria que la fonamenta: És com una Comunió permanent. Ja ho diem popularment: festes, les de Nadal! Que ningú no ens les robi. Atents que hi ha una munió de sabotejadors: el virus i les famílies desfetes, ai!

Del vostre Fill, que ens ha fet fills a nosaltres. Fets i Refets Fets: a semblança, a imatge de Déu Pare Creador. Refets: a imatge de Jesús. Atenció que hem de testimoniar Filialitat i Fraternitat. No serem testimonis sense una penetrant experiència antecedent. Es testimonia allò que és intensament viscut...

Arribar. Havíem convingut que l’Advent era una caminada en cerca d’un gran Encontre. Ens en recordem? Hem perdut el nord? Sabem on anem? “Anem a Betlem a veure el Messies, anem a Betlem i l’adorarem”. No defallir: ens ho ha repetit moltes vegades el gran pregoner de l’Advent, l’inefable profeta Isaïes: “Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten...” “Déu dona forces als qui estan rendits, i als dèbils els fa robustos”.

Amb alegria. Ja hem dit que tot el que no contingui la traducció de la felicitat sostinguda, una actitud més que una emoció, no ens és vàlid. Hi ha moments en les simfonies en què es posa “Al·legro vivace”.  Que deixi petja aquest Nadal... Que ens emportem “camí del Senyor” enllà les vivències d’aquests dies! Som “caminants” per definició . “Obrim camins a l’esperança... ”Obrim camins a cops de vida”.

Celebrem-les solemnement. Acompanyant i acompanyats o bé sols amb la soledat de la intimitat amb el Senyor, fet company, “amic e amat”. La solemnitat és més del cor que d’exterioritats i rebomboris i clincs-clincs... Somrients, hilarants, simpàtics, irradiants, plens, reblerts de joia...

Goig de l’Esperit: La felicitat joiosa, “encarnada”, encomanadissa, arrelada, fruitosa, sucosa, gustosa. Mel al cor, perfum de Nadal...

Canta i Camina: Els sacerdots resem de bon matí precisament el que en diem Matines o bé l’Ofici de lectures. Avui –deia- he de fer el canvi del volum del Breviari precisament per encetar el dels dies d’Advent. I la lectura matinera que feia era de sant Agustí: El títol podria ser la frase que he seleccionat més amunt: “Cantem tots l’Al·leluia aquí a la terra, tot i que ens trobem entre perills i temptacions”. I hi afegeix aquest paràgraf que no el vull perdre per a goig vostre i meu: “Cantem, doncs, oh germans meus, no com a delectança en el descans, sinó com a consol en la fatiga. Tal com solen cantar els caminants: canta, però camina. Consola la teva fatiga amb el cant, avorreix la peresa, canta i camina. Què vol dir ”camina”? Progressa, progressa en el bé. L’Apòstol diu que hi ha qui progressa en el mal. Tu, camines si progresses; però progressa en el bé, progressa en la fe veritable, progressa en els bons costums: canta i camina”. Què seria d’un Nadal sense nadales? Canta i camina que tot va junt i un potencia l’altre; no ho sents així?

P. Josep Mª Balcells

Setmana tercera d’Advent, del 13 al 19 de desembre del 2020                                            

diumenge, 6 de desembre de 2020

Homilia del diumenge 06/12/2020

“SORTIR  A  L’ENCONTRE  DEL  VOSTRE  FILL”

 De la col·lecta del dia: “Déu ple de bondat, feu que les preocupacions de les coses terrenes  no ens impedeixin  de córrer a l’Encontre del vostre Fill, i que el coneixement d’Aquell que és la vostra Saviesa en faci participar de la seva Vida”.  Això, això és l’Advent (bé, hauria de ser): delir-nos per fer una abraçada “d’Amic a Amat”, de... (poseu-hi la relació la que més us plagui, que tot serà poc). Estem “de buit” de les abraçades que essent-nos consubstancials, humans com som, ara per mor de les distàncies socials (quina denominació més pobreta!) d’aquest virus que ens deshumanitza i –ai, las!- que ens tenen prohibides i vetades, no sigui que... M’adono que he escrit  sortir i era córrer!

La paraula Encontre està carregada d’humanitat i referida a Jesús, ara Infant, ens l’embolcalla de divines transparències. Un somriure que ens porta a altres expressions sollevades, ai! No ens hi retraiem, que per fer-lo possible i deliciosament desitjable, Déu s’ha vestit dels nostres parracs i se’ns ha atansat i fet accessible en la petitesa d’un nadó, per tal d’omplir-nos d’una insòlita interposició que ens fa germans, amics, amats i tot allò de més preciós que hi ha en el nostre con-viure. Déu s’ha fet un de nosaltres -oh misteri indicible!- a fi de que nosaltres ens féssim semblants, parents, familiars, amics d’Ell! L’Advent es fusiona amb el Nadal i propicia una càlida abraçada, una besada continguda. Ara, entenc les “besades,” de persones que evidencien així els seus sentiments mes íntims... Hi ha sentiments i sentiments, cadascú se sap els propis. Salvem la intimitat de tothom amb un respecte cautelós i digne.

Els nostres Germans Ortodoxes tenen una festa -de les de ressò entre ells- que conté molts quirats nadalencs. És la festa pròpia de l’ENCONTRE, que ells en diuen de “papantos” i fa referència evangèlica a la Presentació de l’Infant Jesús al Temple, amb una significació que l’hauríem de subratllat també nosaltres. És el passatge del sant Trobament del vell profeta Simeó i la també profetessa Anna, tots dos cridats o conduïts per l’Esperit Sant, per poder tenir el goig doble de veure i sostenir el Nen Infant en els seus braços i de l’exultació profètica dels seus cors. Del passatge evangèlic ens en resta un himne que el cantem -a entrada de nit- com a resum i penyora del nostre viure de cada dia. Nunc dimittis. “Ara Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, tal com li havíeu promès (li tenia promès l’Esperit Sant a Simeó que veuria acomplerts els seu anhels, els desitjos més profunds: veuria el Messies abans de ser reconegut, temps a venir) i per capir la pregonesa de la significació d’aquest Esdeveniment. I prorrompria en paraules profètiques dolces i doloroses. També Maria hi pren l’aire i rol maternal de la Dolorosa...: “Els meus ulls –magnificats- han vist el Salvador, que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles: (llum auroral)que es reveli a totes les nacions, Glòria (esplendorosa) d’Israel, el vostre poble”. En aquest “Encontre” hi ha contingudes totes unes redescobertes experiències, que jo les trobo subratllades en el llibre : “Vers una espiritualitat dels sentits” de José Tolentino Mendonça (Fragmenta). Fareu bé de fer-hi una bona immersió. Us obrirà horitzons en l’àmbit del que avui se’n diu la intel·ligència emocional. Ja hi tornarem a pleret el diumenge després a tocar de Nadal.

No em puc treure de la imaginació l’escena de les Floretes de sant Francesc, el poverello d’Assís,  en les intuïcions a Greccio, en el que fou el primer Pessebre Vivent de la història, agombolant el diví Infant i cantant nadales o ninous... I els nostres rústics pessebres que no ens hi manquin a qualsevol calaixera... Són una invitació a obrir els nostres afectes, íntimes ressonàncies. Per què Nadal ens desperta el millor de nosaltres? Deu ser perquè ens retorna a una altra infància segellada per la fe que començava a fer un camí de per vida...

No puc pensar en la pregonesa pròpia dels successius ENCONTRES amb Jesús, Mestre i Bon Pastor, que figuren al meu llibre de la vida de Fe, sense anar als llindars de l’Exhortació Apostòlica del papa Francesc “La Joia de l’Evangeli”, on reporta una cita del primer escrit del papa Benet XVI, l’encíclica “Déu és Caritat”, que comença així: “Déu és amor, i qui roman en l’amor, roman en Déu i Déu en ell. Aquestes paraules de la primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i la consegüent imatge de l’home i del seu camí.  A més a més , en aquest verset, Joan ens ofereix, per dir-ho així, la formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor de Déu i hem cregut en Ell”.

“Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No és comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per un encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i amb això, una orientació definitiva. En el seu evangeli Joan havia expressat aquest Esdeveniment, amb aquestes paraules: “Tant va estimar Déu el món que va lliurar el seu Fill únic, per tal que tots els qui creuen en Ell tinguin Vida eterna”. La fe cristiana posant l’amor al centre, ha accentuat allò que era el nucli de la fe d’Israel, donant-li al mateix temps una nova profunditat i amplitud (cita el doble manament). I doncs ja que és Déu qui ens ha estimat primer (I Jo 4, 10), ara l’amor ja no és solament un “manament”, sinó la resposta al do de l’amor, amb el qual ve al nostre Encontre”.  Diu el papa Francesc: “La societat tecnològica ha aconseguit de multiplicar les ocasions de plaer, però troba molt difícil engendrar la Joia. Puc dir que els goigs més bonics i espontanis que he vist en els meus anys de vida són els de les persones molt pobres que tenen poc a què aferrar-se. També recordo la genuïna alegria d’aquells qui, fins enmig de grans compromisos professionals, han sabut conservar un cor creient, desprès i senzill. De formes variades, aquestes joies beuen a la font  de l’amor sempre més gran de Déu, que se’ns va manifestar en Jesucrist. No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli, citades suara, més amunt. Afegeix: “Nomes gràcies a aquest trobament – o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat (=egocentrisme). Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable”.

Aquests són dies plens de tendreses. En un món “guerrer”, poc espai hi ha per obrir-nos a una super-sensibilitat que hauria d’amarar les nostres relacions i els nostres més ardits lligams afectius. No us ressonen les paraules amb que vàrem iniciar aquest Advent: “tot allò que feu a un d’aquests més petits m’ho feu a mi?”. Que totes les nostres relacions humanes posades en joc en el fer de cada dia tinguin besllums d’Encontres i esdevinguin veritablement Esdeveniments en Persona subrogada, interposada. Així farem un Advent ple de Nadals menuts, concrets, que faran acció i presència amigables, amants. Serà com una sembra de “flors a cada instant”. Les Trobades personalitzades demanen consciència de a qui i de què. Maria de Betània ho va saber interpretar pla bé: Jesús en digué: l’únic necessari. Acollir-lo amb preuat amor! Per contra Felip és advertit:  “Tant de temps que estic amb tu i encara no em coneixes?”

Ramon Llull ho va entendre molt bé, esplèndidament en el seu Llibre d’Amic e Amat. Diu:  “Digues, foll, per quina cosa pots ser més semblant al teu Amat? Respongué: Per entendre i estimar amb totes les meves forces els capteniments del meu Amat (206)  O bé: “Per l’amor especial que l’Amic tenia a l’Amat, estimava més el bé comú que el bé especial, per tal que comunament el seu Amat fos conegut, lloat i desitjat” (162). Encara: “Demanaren a l’Amic de qui era. Respongué: -De l’Amor. /-De què ets? -D’amor. /–Qui t’ha engendrat? –Amor. /–On vas néixer? –en Amor. /-Qui t’ha nodrit? –Amor. /-De què vius? –D’Amor /-Com et dius? –Amor. /-D’on vens? –D’amor. /-On vas? A Amor. /On ets? -En Amor. /  -Tens més que l’Amor? –Respongué: -Sí, culpes i danys contra el meu Amat. /-Hi ha perdó en el teu Amat? –L’Amic va dir que en el seu Amat hi havia misericòrdia i justícia, i per això el seu estatge era entre temor i esperança” (97).

P. Josep Mª Balcells.

Setmana segona d’Advent, 13 – 20 de desembre de 2020.  Sabadell

diumenge, 29 de novembre de 2020

Homilia 1er. del diumenge d'Advent: 29/11/2020

DE  NOU  A  PUNT  PER  A  FER  “CAMÍ”

 Germans/es: Any Litúrgic Nou, Vida Evangèlica Nova.


A la Comunitat dels primers cristians se’ls anomenava: Els del “Camí del Senyor”. Ho podreu trobar fins a gairebé una desena de vegades al llibre dels Fets dels Apòstols. Pau un militant i activista dels fariseus, que se les van tenir amb Jesús fins que el van veure executat ni que fos pel poder forani (tot s’hi val per fer desaparèixer el que els fustigava per les seves exigències de cara als senzills. Uns aprofitats, d’un moralisme vacu). No en tenia prou i va aconseguir patents i llicència per poder empresonar tots els del Camí del Senyor de Damasc. El mateix Jesús Ressuscitat i viu per sempre, segons ho comenta ell mateix, el va adreçar cap el “Bon Camí”. Coses de la vida! I de desencaminador el va fer entusiasta del Bon “Camí del Senyor”. Mireu com canvien les persones que van d’esmolada  fe! Els diu als de Corint: “Anheleu els dons més grans. Ara us vull mostrar un camí incomparablement més alt! I els posa a continuació l’himne del camí de l’amor. Tot el capítol 13 que seria bo que ens el fessin memoritzar cordialment, vull dir no per paraules sinó amb afectes: és allò de “la caritat és pacient,bondadosa...” Que ha fet posar els ulls en blanc als últims romàntics, que es creuen que va de afectes només...

 Quina més honrosa definició de cristià que la de ser  caminant”. Si no ens falla la memòria, recordeu allò de Machado: “se hace el camino al andar”. La cosa ve de lluny: Jesús es defineix com a CAMÍ en cerca de la VERITAT, la de veres-veres que és la que ens menarà a la VIDA. Ho trobareu afiligranat en el deixeble que va intimar més amb Jesús. Aquells entranyables capítols  on Jesús s’acomiada llargament, sense que no pot deixar-los... (Jn 14, 6). Capítols 13 fins al 17 ).

 Això ens ho hem de repetir a sacietat, ara sobretot en el temps d’ADVENT que avui l’encetem amb el goig a flor de llavis. Temps que és un camí que ens portarà al millor final, transformador de les nostres atrafegades vides plenes de res i buides d’allò substancial. Ho direm i ho cantarem un munt de vegades: “Veniu i adorem-lo”: això és Advent-Nadal-Reis i tot el seu misteri que no desplau als menuts i que és el millor goig per als adults amb cor d’infants. Tot plegat un encaminar-nos vers la paradoxa; aquesta és la ultimitat del nostre caminar: Reconèixer en la tendra petitesa d’un NADÓ, el que és el Creador i Re-Creador de tota la nissaga humana. O estem bojos o hi ha una altra bogeria que no podrem mai entendre: Déu fet home, perquè els homes puguin arribar a condividir grums de divinitat. El misteri de l’ENCARNACIÓ! Déu apropat a tots els petits, mentre siguin petits i s’ho creguin. Les savieses de Déu, qui les pot entendre i assumir? Som nosaltres que li diem a Déu que les coses no poden ser com Ell les pensa i ens les mostra com regalada Realitat. Diu Déu: “Els vostres camins no són com els meus camins, els vostres pensaments no són com el meus pensaments”. Dit a Pere tardaner a entendre com ell sol...

 Els nostres passos van dirigits amb sorpresa inclosa a fer un acte de FE davant del Pessebre. Atenció que no ens deixéssim portar d’una alenada de records religiosos de la nostra infantesa. No és l’emoció d’aquells records que vam servar en el joiell del tirar endarrere. És ben bé a l’inrevés: Ara veiem de grans allò que aleshores estava embolcallat amb uns Nadals de xics. Ara hem de descobrir les pregoneses que suposa el Nadal d’enguany. Un Nadal de grans i de persones que han caminat i madurat fins a mantenir una FE que ho convulsiona tot. Déu a tocar de cor! Diguem-ho amb Pau, que ha passat davant i que ha fet camins que nosaltres no sabem fer encara: “D’ara en endavant no sóc jo qui visc, sinó que és Crist qui viu en mi”. Això que ho sabem d’oïdes, ara ho podem afirmar pels camins de la FE. “Confieu en el Pare i confieu en mi”, diu Jesús. No el varen entendre. L’entenem nosaltres?  Estem en el bon camí? O bé encara haurem d’esperar a “donar el pas” pel bon camí. Atura’t un moment, deixa que la fe hi digui la seva...

 Això és el camí d’Advent, que vol dir que ve, que s’apropa, que ens pot portar a un adveniment i esdeveniment. No hi ha grandesa més alta que flectar els genolls davant d’un nascut de poc. Ara se’m descabdellen aquelles precioses paraules que utilitzem a la litúrgia de Nadal: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa gloria”. Vers tu!

 Nadal és una altra cosa! Deixem l’encesa de llums, deixem el Black Friday, deixem l’enlluernament. Allò nostre demana silenci, quietud, posar l’ànima a flor de mans. Demana un acte de FE esplendent, suposa un guiatge insospitat però real. És un camí de passes gairebé de puntetes, esbalaïdes... Silenci que Jesús ens somriu, a la falda de sa mare. Hi ha una constel·lació de somriures i la pau esclata!

 Apresseu-vos que ens delim per iniciar el camí d’Advent.

 Sóc qui vaig o bé és Ell qui ve?  La cosa té el seu encant. Una mica com a la trobada (ara, joiosa!) amb els deixebles d’Emaús. Havien marxat decebuts i ara Jesús els explica tots els evangelis a doll i ja sabem com acaben les coses. Refan el camí, ara portats pel vent de l’Esperit i porten als companys la sentor de presències noves que desclouen tot un seguit de Glories i Al·leluies i de Marana-tha. Ho creues això? I Jesús li diu al desconcertat Felip: “Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans”. “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare”. Ai, Felips...

Afanyem-nos que el camí l’hem de fer junts. Per als menys entesos el Vaticà II va parlar de sinodalitat en l’Església. Ho explico: “sin- (=amb), odalitat (=caminar) Tots Germans. Tutti fratelli. Vers una amistat social. Ai, Francesc, si et seguíssim al teu pas arribaríem molt lluny. Ens retrobaríem als peus de Jesús Nat. Una Església Poble de Déu que fa via:.. Aquest serà el Nadal més preuat...

Ara us recordo com hem d’iniciar la marxa vers Jesús a partir del tres diumenges darrers que ens seran boies o monjoies de camí:

1.- Cal ser previsors. Previsors vol dir provisors. No serà fàcil. Portem les motxilles amb el pes discret, ni massa ni poc. Cal preveure contingències. En diem viàtic que ve de via. També dels caminants se’n diuen viadors. Són les vitualles per mantenir-nos en forma, de bon caminar. Assenyats. Què ens pot ajudar a caminar: Paraula i Vida  similars. Una estoneta per immersions en la Paraula.

2.-Cadascú posi en joc els seus “talents. Ben motivats, per estirar forces de flaquesa. Sabent d’on partim, on anem i les possibilitats-capacitats.finalitats per un millor rendiment. Confiant en que la gràcia serà d’allò més abundant per donar rendiment. I repartir d’allò que ens en sobra per a aquells que els costa seguir el pas...

3.- Es tracta de fer, de ben fer. Ja sabem el secret. Fer mans i mànegues per fer agradable la nostra companyia. Els petits detalls no es perden mai. Jesús els té com a fets a Ell mateix. Saber conviure, és viure i bon viure que oferim als altres. Serà la nostra petita oferta que deixarem als peus del petit Infant. No tenim ni or ni pedreies...

Omplim de diumenge els dies feiners. No fem el salt de diumenge en diumenge. Això no és seguir l’any litúrgic. Cada dia és Pasqua o és Nadal. Aquí hauríem de posar el nostre interès, el nostre intent d’enguany. No deixar buits els dies de cada dia. L’any litúrgic és celebrar bo i caminant fer que “neixin flors a cada instant”. La jornada viscuda per presentar-la com a ofrena a Déu que s’hi emmiralla. Que tinguem un Advent digne del millor Nadal que hàgim viscut fins ara! “Per Jesús ens ve la vida, exultem, germans!” Adorar a fons i viure la joia més gran, això, res més.

 P. Josep Mª Balcells.

Primera setmana d’Advent, 29 de novembre del 2020.  Sabadell

diumenge, 22 de novembre de 2020

Homilia del diumenge 22/11/2020

DÉU  REUNÍ  TOTES  LES  COSES  EN  CRIST

 Dèiem... –escaient mot!- ...que en lligar l’ahir amb el demà ens suggeria el record de que estem seguint tot un curs d’evangelització, és a dir: prenent consciència de que pelegrinem per o a través de l’Any Litúrgic... Justament avui “fem el cim”. Amb la Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món.

Tornem sobre la significació de constituir un conjunt amb els tres evangelis dominicals últims, que ara arriben a “fer el ple” del capítol 25 de Mateu. I són tres paràboles que sintetitzo així: Cal ser assenyats, previsors, perquè en el camí de la vida hi ha més imprevistos (“rèmores i entrebancs” de la col·lecta) dels que ens podem imaginar, i cal tenir prompta la resposta de previsió a tots els qüestionaments que ens sobrevinguin. Més: hem de conscienciar-nos del talents rebuts i de la confiança que Déu ens fa, encomanant-nos els “seus” béns, a fi de poder treure’n el major rendiment. (Dues consideracions: es tracta dels talents reconeguts i agraïts i també dels “per conèixer”, que mai sabrem del què som capaços de fer, car tota la vida és creixement i descoberta afegida... I arribem al tercer evangeli, el d’avui, que és una superparàbola. No és res més que una suposada anticipació –profètica, si voleu- del que “seria” l’escenificació del “dia del Senyor”, tothom aplegat davant del “tron gloriós del Fill de l’home”. La típica separació a dreta i esquerra: bons i no bons. Sorpresa a dues bandes! I un meravellós secret desvelat: fem atenció, perquè ara va d’assaig i vindrà dia que aniria de veres! Sorpresa als dretans; bé, mitja sorpresa: serem judicats per les atencions ofertes al  mateix Jesús directament, sense ser-ne massa conscients: ja que tot el que feu a qui sigui, en definitiva, recau en Jesús, a qui representen tots els beneficiats per les accions de “misericòrdia”. Quan donaves queviures a Càritas, quan donaves un got d’aigua a un assedegat que trobaves pel camí; quan deixaves roba sobrera als “drapaires d’Emaús”; quan visitaves aquell malalt presencialment o bé li enviaves un whatsapp; quan et dolies i et manifestaves  en favor dels presos; quan, en suma, acollies en la multiforme manera possible: bé somrient, bé mirant amb afecte darrere la mascareta; quan ajudaves a trobar el bon camí al que anava foraviat... Tots –oh sorpresa i revelació!- tots eren pura representació nogensmenys que de Jesús. Ho fèieu de bon cor, però no éreu conscients de fer-ho vis-a-vis al mateix Jesús. Aquest és el gran secret, el gran principi evangèlic: tot i tots en el Tot que és Jesús. Digues-li comunió dels sants, misteri de la xarxa reticular sistèmica que ho engloba tot i tots. Centre, Unió, Recapitulació de tot en Crist. Punt omega, principi i fi de tot, alfa i omega de tots els qui porten el cognom de cristians. “Veniu, beneïts del meu Pare, entreu, preneu possessió del Regne que us tenia preparat des de tota l’eternitat. Allí hi haurà finalment, després de totes les dilacions pandèmiques, les grans abraçades. Feliços i benaurats! Misericòrdia feta a tercers, és misericòrdia que es fa a Jesús! Misteri sense mascareta!

De les sorpreses de més mal pair de l’altre cantó us les ben estalvio. Allí hi ha les noies esvalotades que no toquen ni quarts ni hores. Allí hi ha els ganduls i els temorencs que no saben arriscar i que malmeten oportunitats a desdir. Allí hi ha els que no van saber “jugar” fent el salt de l’àngel i no van saber passar dels necessitats al mateix Jesús, receptor i referent de totes les misericòrdies...

És l’hora de fer les síntesis. Tota paràbola amaga/ desvela una significació en la que hem de pouar personalment i anant trient paletades de terra  fins a arribar a on passa la veta d’aigua fontal. Cadascú cava, excava, aprofundeix i personalitza allò que Déu vol dir-li personalment. Qui tingui oïdes que escolti...

Tot lliga, una cosa n’explica una altra, ramells de significats que es fan l’ullet els uns als altres. El secret més preuat –i va d’advertiment!-: Jesús és el referent concernit en tota cosa, persona, esdeveniment, momentum. Tot ve de Crist, passa per Crist i a Crist s’encamina.  Llegia les respostes a una enquesta que es va fer fa temps, preguntant: “Resumeixi allò d’essencial que la seva fe viu i expressa”. És interessant llegir les respostes tretes de la vida, perquè són fruit de les experiències i hi parla més el sentir que el raonar, més el cor que la ment. La major part d’ells posen Jesús en el centre de llur fe. Un afirma que “no sé res de Déu que no em vingui de Jesús”. Molts parlen del procés fet, des de la suposada fe d’infants; algú diu que era més religió apresa que no pas fe. Van anar fent una desconstrucció, a voltes dolorosa, perquè els semblava que l’entarimat s’esfondrava, fins a recuperar com a referent primordial -sentit i viscut- l’únic Senyor, Jesucrist. S’explica un dient que “la meva fe d’avui es redueixi a una sola paraula –la Paraula- que és també una persona: Jesucrist. I això s’ha esdevingut d’una manera gradual i silenciosa, sense cap esforç especial per part meva, tan gratuïtament, com si fes honor al que diuen que és la fe: una gràcia. Creure per a mi és “tenir confiança”. Confio en Jesucrist . Confio en Jesús de Natzaret, l’home que va viure en un moment precís de la història. Confio en el profeta que va denunciar la injustícia, que va anatematitzar la riquesa, l’odi i l’opressió; que es va fer solidari dels odiats, dels oprimits i dels pobres, i que va anunciar la llibertat i l’amor. Crec que tot això feia trontollar l’ordre establert pels injustos i també pels dogmàtics, moralistes i ritualistes del seu temps i que per això fou acusat i condemnat a mort”.

“Crec que, en assumir lliurement aquesta mort sense indult, Jesús va alliberar els homes del mal, i confio que ara els allibera amb la seva vida. No veig la resurrecció com un esdeveniment “històric”, però sí com un fet “real”: el fet d’un home que, tot i haver mort, viu sempre, que roman present en totes les èpoques i és contemporani de tots els homes, més enllà dels anys breus de la seva existència terrenal. I confio també que aquest home no morirà mai més (Rom 6, 9). Confio només en el Déu de Jesucrist, en el Déu que es manifesta en Ell: el Pare de Jesucrist i de tots nosaltres; un Pare sense paternalisme i sense voluntat de poder, amb una paternitat generosa i oberta, respectuosa i nodridora de la llibertat dels seus fills. Confio que, amb Jesucrist, he passat de la tirania de la llei a la llibertat de la gràcia (Rom 6, 14) i que, per damunt de la lletra envellida dels legalismes, hi ha un esperit que em deslliga de tots mena d’esclavatge. Confio que per damunt dels manaments de Déu, hi ha les Benaurances de Jesucrist, la seva veritable moral: un missatge que no “obliga” a res, però exigeix molt; un programa que lluny de ser un codi estricte, és una proposta inesgotable i, en definitiva, una bona notícia revolucionària amb capacitat per transformar l’home i canviar el món. Crec que la veritat no està tancada sobre ella mateixa. Crec que la veritat encara està a mig fer, i com som els homes els cridats a completar-la, a anar-la construint de mica en mica per mitjà de l’amor (Ef 4, 15). Crec que la injustícia, l’odi i el desamor són el mal i el pecat que dificulten la tasca, però confio que, en l’esforç i la il·lusió de portar-la a terme, tots els homes poden ser solidaris”. (No he pogut sostreure’m de copiar aquesta experiència que fa sentor de gran autenticitat i jo la trobo adequada per enaltir Jesús com a Rei-Pastor-Referent-Causa-Motor-Promotor-Principi-Meta-Sentit-Tot en Déu Pare i amagat en els “misericordiats”. El papa Francesc que entén tant d’evangeli ens va proposar tot un any sobre la Misericòrdia, que volia que aquesta característica essencial de l’Evangeli fos la pràctica permanent en tots els anys litúrgics que es fan i es desfan. En tota la gamma d’obres de misericòrdia –no ho oblidem- hi ha amagat el mateix Senyor i Mestre. Acabat aquest any, cal començar amb vigoria de gràcia el nou recorregut. Ànims i endavant! M’abelleix concloure aquest tram viscut acompanyats i acompanyant, amb una poesia del nostre benamat bisbe Casaldàliga: “Nuestra hora: “Es tarde/ pero es nuestra hora// Es tarde/ pero es todo el tiempo/ que tenemos a mano/ para hacer el futuro// Es tarde/ pero somos nosotros/ esta hora tardía// Es tarde/ pero es madrugada/ si insistimos un poco. Ànims,doncs, i a començar amb bon peu. Hi ha molt a descobrir i  gaudir-ne!

P. Josep Mª Balcells

Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist , Rei de tot el món, 22 nov. 2020 Sabadell

dissabte, 14 de novembre de 2020

Homilia del diumenge 15/11/2020

ATREVEIX-TE  A  CRÉIXER (crescere aude)

 Amb lectura directa a la Bíblia, vis a vis, en l’evangeli de Mateu, com a entrada a la nova paràbola que ens toca glosar avui, i com a enllaç amb la del diumenge passat, hi trobem un “semblantment”: això ens porta a fer una lectura al estil de la passada, en la què destacàvem el seny com a saviesa a l’hora d’estar preparades, previsores, les noies per al banquet de noces. Avui estem en un altre relat simbòlic en el què la saviesa la posarem en la gestió dels talents (literalment, una fortuna descomunal!), és a dir, els béns de diners de tota mena del Senyor, lliurats a l’administració de persones de tota confiança del senyor, de l’amo. Curiosament, la lectura habitual que s’ha fet d’allò a administrar ja no són diners, sinó que ha passat a ser les capacitats de la persona i així el tema recau en l’aspecte de l’educació personal, és a dir el desenvolupament de totes les potencialitats de la intel·ligència i caràcter. Tinc davant un llibre de José Antonio Marina que, amb ell, inicia un conjunt d’orientacions de llarg abast de cara als pares i que la titula Biblioteca UP que significa Universidad de Padres. La iniciarà precisament amb aquest volum intitulat: “La educación del talento”. L’autor té consciència viva de proposar un projecte singular, probablement únic. Evidentment, farà referència directa al desenvolupament del nen, adolescent; però això no exclou que pugui dir i molt directament al creixement com a persones dels presumptament educadors que han de seguir educant-se sempre, si volen donar la talla d’autèntics educadors. Es tracta de fer créixer esponerosament la vida, perquè fructifiqui i doni de sí tot allò que l’educació amaga en el seu si de potencialitats. Encara més, avui hem entrat en una vessant nova de tipus “empresarial” on es parla de caça talents, Head humting i de think tanks, que -d’entrar-hi- ens desvirtuaria  l’intent precís de la paràbola. Marina ens diu que “La Humanitat es reinventa en cada nen. En cada ser humà  la tendresa maternal, la cura atenta  i exigent, la cooperació de la societat aprofiten l’energia irrefrenable amb què cada nen neix, i reconstrueixen en ell aquesta transfiguració de la biologia en cultura”. Si, a més de les dotacions naturals, hi afegim en el nostre context d’educació cristiana, tot el què signifiquen les capacitats derivades de la fe, de la comunió en la naturalesa participada de Déu, aleshores la capacitació esdevé també singular i única. Fruit d’un treball conjunt de natura i gràcia. L’assumpció de l’estil evangèlic del viure i del conviure, aquest és el repte descomunal a què estem posats, petits i grans, en el predi de la fe. Esdevenir cada vegada amb més intensitat i profunditat fills en el Fill, germans en el nostre Germà Gran, Jesús. Aquest és el capital-base a fer fructificar, nogensmenys! L’essencial, a ulls del cor, no ho oblidem pas!

Deixem que Marina defineixi el que creu que és el talent. “És la intel·ligència pràctica o exitosa. És la intel·ligència en acte, resolutiva, val a dir, que resol els problemes i avança amb resolució. Inclou la idea d’excel·lència, de consecució, d’eficàcia. Com sigui que hi ha moltes intel·ligències distintes – de parla, de científiques, d’atlètiques, de relacionals, d’autoconeixement, de pregonesa en el mirar i admirar- així també hi haurà talents corresponents a cada capacitació. Cadascú d’acord amb les capacitacions pròpies és cridat a fer créixer la personalitat amb gosadia i amb atreviment (aude!). Educar-se és un verb actiu, i tant!

Sabem que som intel·ligència, agudesa en captar, que el vessant emocional té un influx moltes vegades determinant; si manca l’élan vital, i una forta voluntat i motivació; si la creativitat no ens assisteix; si no sabem adaptar-nos a un ambient i tenir enginy per plantejar-nos preguntes ensems que respostes, si no sabem ser constants en el fer i en el mantenir, en el joc de prova-error-prova, no serem capaços de mantenir una personalitat amb intel·ligència generadora, executiva i avaluadora... Cadascú ha de trobar la congruència  entre la dotació i el saber trobar el seu propi camí. Tots interessants, tots fructífers, tots estimables. Cadascú anirà brodant el seu ser i el seu fer. D’acord a la diversitat en capacitats. Això configura la diversitat de les situacions de la paràbola: Hi ha qui n’ha de gestionar cinc, qui dos i qui un. Marina ens posa la cita d’un neuròleg: “Cadascú de nosaltres és capaç d’un conjunt increïblement complex d’habilitats i capacitats al llarg de la nostra vida, recreant així la història de l’evolució cultural, gràcies a la plasticitat cerebral”. Un acte de fe ben explícit en l’educació!

Des d’un punt de vista del creixement de les virtuts teologals com a específiques del desenvolupament cristià, això ens portarà a madurar-nos com a cristians. “El progrés (cristià) és la resultant d’unes habilitats infuses, a més de tenir un projecte definit sempre creixent, més un entrenament”. “Som la personificació d’allò que hem après”. “Naixem dependents i anem fent-nos lliures, guanyant capacitats amb el lliure exercici. Ens anem configurant amb Crist com a referent. Ens anem fent (en realitat som fets, ai, aquestes passives tan actives!) a partir de la confiança i de la sublimació del deure viscut com a dret. També les virtuts teologals són hàbits que un consolida. Hi ha tota una cultura evangèlica. Sovintejar la lectura religiosa dels evangelis i demés, ens permet anar configurant una manera de ser, un estil de veure-viure la realitat i les abismals pregoneses del misteri de la vida. A mesura que un va caminant, descobreix que la felicitat és una conseqüència i no una finalitat. La confiança en un mateix ens permetrà tenir seguretat i ens permetrà estendre el do de la confiança als altres. Això posa un pont per on flueixen les bondats de cadascú. Això obre el camí a l’optimisme en la relació i -d’una manera més endinsada- en la compassió. La nostra relació amb Déu, a través de Jesucrist, és fonamental. La imatge del Déu de Jesús condiciona les imatges d’un mateix i la de l’altre. Hem de implantar l’avaluació del nostre obrar, a base de reflexió; això d’una manera habitual per desfer i poder refer camins recorreguts. La dimensió de la humilitat és bàsica, perquè haurem de reconèixer marrades i per demanar perdó per les intrusions en vedats aliens... No hi ha vida social i comunitària sense saber “mirar” des de l’altre. Aquesta atenció és molt dificultosa, perquè hem d’haver après a estar, a ser empàtics. Que mai per mai no substituíssim un mitjà per una finalitat, així com una finalitat sense els mitjans per acaronar-la i perseguir-la. 

Prenent el Catecisme de l’Esglèsia catòlica com a vademècum del creixement de la persona cristiana a través de l’expandiment de les facultats i de les capacitats derivades del baptisme, podríem fer un rccorregut educatiu per la seva tercera part titulada “La vida en el Crist. Llegim en els preàmbuls. Número 1694: “Incorporats al Crist pel baptisme, els cristians són morts al pecat, però vius per a Déu en Jesucrist, i així participen en la vida del Ressuscitat. Seguint el Crist i en unió amb Ell, els cristians poden ser imitadors de Déu com a fills estimats, conformant els propis pensaments, les paraules i les accions als mateixos sentiments que tingué Jesucrist  i seguint els seus exemples”. I el següent: 1695: “Justificats en el nom del Senyor Jesucrist  i en l’Esperit del nostre Déu, santificats i sants per vocació, els cristians han esdevingut el temple de l’Esperit Sant. Aquest Esperit de fills els ensenya a pregar el Pare i, havent-se fet la “seva vida”, els fa actuar per donar els fruits de l’Esperit, amb la pràctica de la caritat. Guarint les ferides del pecat, l’Esperit Sant ens renova interiorment per una transformació espiritual. Ens il·lumina i ens enforteix per viure com a fills de la llum en tota mena de bondat, de justícia i de veritat”. I encara el número 1696: “El camí del Crist porta a la vida, un camí contrari porta a la perdició”. La paràbola evangèlica dels dos camins sempre és present en la Catequesi de l’Església. Significa la importància de les decisions morals per a la nostra salvació. Hi ha dos camins, el de la vida i el de la mort; però entre ells hi ha una gran diferència. En la Catequesi és important demostrar amb tota claredat el goig i les exigències del camí del Crist”. La catequesi de la “vida nova” en Ell haurà de ser la catequesi: 1.- de l’Esperit Sant; 2.- de la gràcia; 3.- de les benaurances; 4.- del pecat i del perdó; 5.- de les virtuts humanes (sobretot les cardinals); 6.- de les virtuts cristianes (les teologals); 7.- Del doble manament de la Caritat; 8.- Eclesial en el sentit de compartir béns en la comunió dels sants.

“La referència primera i última d’aquesta catequesi serà sempre Jesucrist mateix, com a camí, veritat i vida. Contemplant-lo en la fe, els cristians poden esperar que el Crist realitzi en ells les seves promeses, i que, estimant-lo amb l’amor amb què Ell els ha estimat, siguin capaços de fer les obres que corresponen a la dignitat de la vida cristiana”.

Les reflexions sobre la rendició de comptes és tan òbvia que la deixo a la vostra consideració en el benentès de la diversitat de treball i dels resultats. Cadascú rep el premi d’acord a les capacitats exercitades i posades en joc. El mateix premi és do, regal!

 P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXXIII de durant l’any, 15 de novembre del 2020.  Sabadell

dissabte, 7 de novembre de 2020

Homilia del diumenge 08/11/2020

TOT  JO  TINC  SET  DE  VÓS,  DÉU  MEU

 Aquesta vegada us proposo de fer un recorregut que englobi les notes escripturístiques que com a vectors conflueixen en la consideració de que estem finalitzant el transcurs de l’Any Litúrgic. Es tracta de veure les línees de força que se superposen o fan trena: de tres, una. Així descobrirem que l’Any Litúrgic no és tan sols una suma de diumenges, i –àdhuc molt més de setmanes- que volen descriure com anem prenent consistència en el viure evangèlic de cada dia. La litúrgia i la vida i en la vida. A seqüència de l’Any Litúrgic “els homes són empeltats en el misteri pasqual del Crist pel baptisme,  morts amb Ell, sepultats amb Ell, ressuscitats amb Ell; reben l’esperit de fills adoptius, pel qual clamen: Abbà Pare. Després de la vinguda de l’Esperit Sant, “l’Església no ha parat de reunir-se per celebrar el misteri pasqual; llegint el que es referia a Ell en totes les Escriptures, celebrant l’Eucaristia en la qual es fa present la victòria i el triomf de la seva mort, i donant alhora gràcies a Déu pel seu do inefable en el Crist Jesús, “a lloança de la seva glòria” per la virtut de l’Esperit Sant. De fet aquesta obra tan gran, amb la qual Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre  a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu i per Ell dona culte al Pare Etern. Amb raó, doncs, la litúrgia es considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en el qual, per mitjà de signes sensibles, se santifica i es causa la santificació de l’home, d’acord amb la naturalesa de cada un, i tot el Cos místic de Jesucrist o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegrament. Per això, tota celebració litúrgica, com a obra del Crist sacerdot i del seu Cos, que és l’Església, és eminentment acció sagrada, l’eficàcia de la qual no es pot comparar ni en dignitat ni en grau a cap altra acció de l’Església.  L’Eucaristia encén  i porta els fidels a la caritat esperonadora del Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i sobretot de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església. Per tant, es demana que els fidels siguin conduïts a la participació plena, conscient i activa en les celebracions litúrgiques, que els exigeix la naturalesa de la litúrgia, i a la qual, en virtut del baptisme té dret i obligació el poble cristià”.

L’ Any litúrgic és un recorregut no tan sols per escenaris bíblics que anirien passant com qui viatja a través de passatges inconnexos, per bé que bells i provocadors,  sinó que descriuen una trama lineal que és història de salvació personal i comunitària, síntesi dels dos misteris més importants: el de l’Encarnació –cicle de Nadal i el de la Redempció –cicle de Pasqua, oferts i participats pels batejats, que portaran a una consciència viva que Déu ens visita i que nosaltres el visitem, mitjançant la presència i acció santificadora de l’Esperit Sant en el dia a dia... Amb aquesta consciència -més que percepció- d’un camí que anem fent i de finalitats més o menys acomplertes, vers el punt omega del nostre pelegrinatge anual. Crist, camí, veritat i vida, viscuts al llarg d’un any de gràcia. Tot és exercici de culte: la vida mateixa oferta a Déu. És celebració i oferiment, lloança, acció de gràcies, comunió en Crist, pregària universal, goig i pau.

Passarem ara a concretar els trets que marquen  unitat en aquests tres diumenges (millor setmanes -cal aquesta consciència de que cada dia és Pasqua!) diumenges finals d’aquest any litúrgic que transcorrerem aquest mes de novembre: hi ha una accentuació sobre la saviesa com a fruit terminal dels aprenentatges que hem anant fent aquesta anyada litúrgica concreta. Hi ha com un bell himne a la saviesa com a coronació d’un camí i treball fets en el dia a dia. Saviesa per nom seny. Serem acompanyats també per les darreries (tot el capítol 25) de l’evangeli de Mateu, torsimany aquesta anyada o cicle. Successivament se’ns presentaran la paràbola de les deu noies, assenyades unes i no previsores unes altres. A continuació ponderarem com hem gestionat els bens i talents que Déu ens havia confiat; i acabarem amb l’escenificació del final de tots els temps on es farà una valoració terminal sobre el que han (hem) fet en la nostra vida, la qual ens permetrà descobrir el gran secret del viure com a acolliment i de com allò fet als germans, de fet –inesperadament!- es feia al mateix Jesús. Un evangeli premonitori per fer-ne “el credo que ha de donar sentit a la vida cristiana”. Desvelada serà aquesta vinculació entre Crist i tots els petits i els descartats, que constitueixen -en definitiva- l’acompliment de les benaurances en la pròpia vida. Tots tres fragments que aclareixen com hem de viure el seguit de la nostra vida quotidiana. Seny, ser talentosos i saber les vinculacions entre Crist Cap i tots els membres. Seran la gran lliçó que ens permetrà de recomençar el nou any litúrgic sabent quina és la lliçó fonamental a aprendre en un aprenentatge pràctic i en el fet de “picar pedra” cada dia. Així en reemprendre vigorosament el nou camí amb l’Advent novell (22 de nov.); ens hi acompanyarà el nou evangelista, Marc. Tota la condensació feta durant aquest transcurs del curs 19-20 serà un “ploure sobre mullat”. Mai es parteix de zero.  Encara, a més, hem de subratllar que en aquests dies finals llegim Pau que ens parlarà amb l’epístola primera  als de Tessalònica i amb la dels cristians de Corint com serà el moment final després de la resurrecció. La mort serà vençuda per la participació en la mort i resurrecció de Crist, quan “Déu serà tot en tots”. Objecte final de tants anys de litúrgia i vida! Preludi de la Celebració de la Festa triomfant de l’Anyell (Apocalipsi)

Ara centrem-nos en el teixit de les lectures pròpies d’aquest diumenge, 8 de novembre. Tot ell està centrat en el desig de trobar Déu. “El teu anhel continu és la teva veu contínua. Si deixes d’estimar callarà la teva veu, callarà el teu desig” (Desitjar amb avidesa és per a Agustí el camí de l’evangeli)  La saviesa és precisament la condensació d’aquest sedejar de trobar Déu en l’entramat de la vida. Jesús ens va advertir que si volíem endinsar-nos en un àmbit de pregària havíem de posar en acció aquestes actituds: “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca , troba; i a qui truca, li +obren”. Això troba una condensació-pregària en el salm 62. Quina bellesa d’anhelant recerca i fondal repòs! “Aquesta és la paraula, clara i única de la meva ànima, Senyor: set. Set física, quasi animal, que crema les meves entranyes i asseca la meva gorja... La set que s’imposa a tots els altres desitjos i s’avança a tota altra necessitat... Aquest és el meu desig de vós, Senyor. Set en el cos i en l’ànima. Set de la vostra presència, de la vostra visió, del vostre amor. Set de Vós. Set de les aigües de la vida, que són les úniques que poden portar el descans a la meva ànima resseca” (Cerco el vostre rostre. Pregar amb els salms. Carlos G. Vallés). Hi ha tot una aroma de lirisme en l’evocació de la saviesa. Pensar en el joc d’endevinar una presència que es deixa trobar. Que no és tan fruit d’una recerca anhelant com d’una troballa a peu de porta, bo i esperant-nos. Ens dirà assenyadament que “pensar-hi sempre, ja és tenir l’enteniment madur. La saviesa és Déu al paladar del cor... Assaborit, gustós, inefable.

L’evangeli és una peça per emmarcar: En partir per a acollir el Rei que ve delirós a fer el banquet de noces es prepara temps i lloc. Cal preveure contingències, “entrebancs i rèmores”. Les torxes ben proveïdes d’oli. Les mateixes preparacions ja són rebuda anticipada. Les assenyades, previsores, les que posen en els càlculs dels imprevistos una petita demora i tardança possibles. Van ben proveïdes. No poden compartir reserves, no seria suficient per a totes deu. Han d’anar endarrere a fer provisions. Faran tard. No seran, ai, reconegudes! Vetlleu, doncs (=deducció lamentable). Us ho dic amb tota veritat (=afirmació contundent): “No us conec”. Quin esgarip! Ens hi anava el Regne de Déu. Perdut irremeiablement. Estiguem alerta. És paràbola. És advertiment. Encara som a temps. El seny és part de la nostra definició, ens ho diu Vicens Vives.  Quin niu de reflexions –àdhuc polítiques- no m’ha portat la lectura del capítol XI: “Els ressorts psicològics col·lectius” de la Notícia de Catalunya! El seny, si fos prevalent... Cal, però, no caure en l’oposat: la rauxa, la rebentada, el tot o res. Avui aquesta és preponderant. Seny equival a ponderació, a previsió, equanimitat, sensatesa, prudència, que és la primera i més globalitzadora de les virtuts cardinals. Només llegint ponderadament totes les etimologies sobre la prudència o el seny podríem conjuntar tot un cos de propostes morals i espirituals, socials i polítiques, també. Pandèmia a la política, també. A vosaltres la paraula! Quina sort poder-la compartir en un diàleg aclaridor, benefactor també.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge (setmana) XXXII de durant l’any, 8 de novembre de 2020.  Sabadell

dissabte, 31 d’octubre de 2020

Homilia de Tots Sants (01/11/2020)

                                                      TOTS  SANTS, SANTS TOTS!

 Avui toca un tema delicat més que difícil. Delicat perquè ens costa d’entrar-hi amb la convicció ferma de que ha de ser factible. Ser sant. Ai, aquesta expressió tan senzilla d’entendre-la i de tenir-la com a apropiada i fer-la ben nostra. I després, bo i llegint les “normes d’ús”, intentar de fer-la “efectiva”. Renoi, quants circumloquis... Què més voldria jo que -d’entrada- no la tinguéssim entravessada i veure-la acceptada com un repte per a teixir-la amb els fils de la quotidianitat. Tot aquest preàmbul per dir senzillament que la nostra identitat com a cristians, dels que van a peu i trepitgen el terra més normal i fresat, som invitats a considerar com a dirigit a cadascú de nosaltres, sense excepció, el títol del capítol cinquè de la Constitució sobre l’Església, que diu així literalment: “La vocació universal a la santedat dins de l’Església”. Això seria més fàcilment digerible després d’assumir prèviament el capítol segon, on l’Església es presenta, tota ella, com a “Poble de Déu”, on tenim aquí l’arrel fondant tots els batejats. Tots iguals, fent camí d’evangeli. Encara hi ha una particularitat no menyspreable i és que aquest capítol antecedeix al que parla sobre “De la Constitució jeràrquica de l’Església i en particular de l’Episcopat”. Aquesta, la Jerarquia, té valor  en funció del servei  que donen a tot el poble de Déu. Deixeu-me dir-ho concentradament amb una frase de sant Agustí: “com a batejat sóc en tot igual a vosaltres, i, com a bisbe, estic a la vostra disposició i servei”, i no us dic res de la responsabilitat que això suposa!       

Tot per dir que tots tenim una vocació ineludible a la santedat i, per tant aquesta és la nostra missió, encàrrec; i hauria de ser la nostra determinació fonamentadora i radical. Ja ho hem posat com a títol d’aquestes consideracions: Tots Sants, sants, tots. Encara hi ha un més i tot, tenim tot un capítol, el quart, que parla només de vosaltres i us dona aquesta denominació Els laics, en llatí m’agrada molt més: Cristifideles, laici.  Creients o fidels de Crist: això val per a tots; i laics, com a determinant. En dona la definició doble: aquells que no essent ni Jerarquia ni religiosos i els que els defineix positivament, que són “els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel Baptisme, són constituïts en Poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i real del Crist, i que exerceixen, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el Poble cristià a l’Església i al món. El caràcter secular és propi  i peculiar dels laics. Pertoca als laics, per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu, a través de la gerència de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen al segle (món), és a dir, en totes i cada una de  les professions i activitats i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva existència està com entreteixida. Allí Déu els crida a complir la seva pròpia comesa, a fi que, guiats per l’Esperit de l’Evangeli, ajudin com un llevat -de dins estant- a la santificació del món, i d’aquesta manera, resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats temporals en què es troben com barrejats, que neixin i evolucionin sempre segons l’esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor”. Quina riquesa d’aspiracions, de reptes i compromisos! Aquest, ens diu el concili Vaticà II, és el vostre camp específic de viure i conviure el vostre esperit evangèlic. Aquí us fareu sants i irradiareu santedat.

Respirem a fons! Ja esteu al vostre lloc específic i aquesta és la vostra pertinença. Tots amb una vocació i missió ben específiques. Ara, doncs, amb una identitat ben arrelada i fonamentada, seria bo que passéssim al capítol cinquè per fer-vos la gran pregunta: Et sents cridats amb nom i cognoms a ser sant? Després de tot el que hem ressenyat no puc tirar pas endarrere, perquè seria una vergonyant dimissió... Potser és que hem de precisar abans de tot la distinció entre els sants “de peanya i corona” i els que ho van essent obrint camis d’evangeli a peu de carrer, asseguts a la taula familiar de casa i d’aquells que estan compromesos a portar al dia a dia les invitacions a “practicar” al doble amor a Déu i als germans. Ni més ni menys...

És accessible això? La resposta ens la dona el papa Francesc que ens la fa possible sense rebaixes en el document: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” Aquí hi ha una expressió críptica amagada en aquest –en, al  final d’alegreu-vos-en, que fa referència a les benaurances. Que són precisament el camp-de- lluita-i-de-conquesta propis de la santedat i que tindran un gran desenvolupament en aquest document. Copio del número que l’encapçala: “El Senyor ho demana tot i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aigualida, liquada. En realitat, des de les primeres pàgines  de la Bíblia hi ha present, de diverses maneres, la crida a la santedat. Continua explicitant què l’ha mogut a escriure aquest document fraternal: “El meu humil objectiu és fer ressonar  una vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens ha escollit “perquè fóssim sants, irreprensibles als ulls de l’amor”. (Ef 1, 4).

Sabedor que ens podríem escapolir dient que els “sants, oh! beatificats” ens fan respecte i àdhuc por, si els haguéssim d’imitar; per això posa de seguida el to que fa plausible pensar en “la santedat de la porta del costat”, d’aquells que viuen a prop de nosaltres i que són un reflex de la presència i acció evangèliques, o, per fer servir l’expressió “la classe mitjana de la santedat”. Parla d’escenes de cada dia, remarca la paciència dels pares envers els seus fills. Qui no ha individuat exemples de vida en el tram-tram diari que et fan exclamar: sí, senyor, tot un sant!  “Cada un pel seu camí, únic i diferent. El que interessa és  que cada creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar el millor de si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell (cf. ICo 12,7) i no es desgasti imitant una cosa que no ha estat pensada per a ell. Això hauria d’entusiasmar i encoratjar cadascú per donar-ho tot, per a créixer cap aquest projecte únic i irrepetible que Déu ha volgut per a ell des de tota l’eternitat. Tots som cridats a ser sants, vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allà on cadascú es troba”. “Deixa que la gràcia del teu Baptisme fructifiqui en un camí de santedat. Deixa que tot estigui obert a Déu i a tal fi opta per Ell, escull Déu una vegada i una altra. No et descoratgis, perquè tens la força de l’Esperit Sant perquè sigui possible, i la santedat, en el fons, són els fruits de l’Esperit Sant: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. “Quan sentis la temptació d’enredar-te en la teva feblesa, aixeca els ulls al Crucificat i digues-li: Senyor, jo sóc un pobret, però vós podeu realitzar el miracle de fer-me una mica millor”. En l’Església, santa i composta de pecadors, hi trobaràs tot el que necessites per a créixer vers la santedat. El Senyor t’ha omplert de dons amb la Paraula, els sagraments, els santuaris, la vida de les comunitats, el testimoniatge dels seus sants, i una múltiple bellesa que procedeix de l’amor del Senyor” .                               

Què? Som-hi? Déu t’espera en el camí fresat del teu viure, el normal, aquell al què no acabes de donar la importància que té, i es farà company teu de ruta. Cal tenir viva la intuïció perquè mai vas sol. Acompanya i deixa’t acompanyar. No hi ha cap més misteri. Aquell de la guineu del Petit Príncep: “Aquí tens el meu secret. És molt senzill: només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls. És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important. Els homes han oblidat aquesta veritat. Tu no l’has d’oblidar. Et fas responsable per sempre d’allò que has domesticat, els responsable de la teva rosa.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i dia de Tots Sants, 1 de novembre del 2020  Sabadell