Homilia del diumenge 26/08/2012 del P. Josep Mª Balcells

PRE-PASSSIÓ

                                   Cal privilegiar el dolor moral per damunt del físic, sense menystenir, aquest, per res. Jesús era un persona d’una dotació de sensibilitat que mai sabrem valorar prou. Ho veiem en la mateixa manera en que es commovia freqüentment davant de les més variades situacions que demanaven proximitat de sensibilitat i de sentiments, fins al punt que el veieren plorar i ponderaven  fins a quin punt sentia no tan sols el dolor dels altres sinó l’amistat més pregona. D’exemples en trobareu tots els que vulgueu a poc que sapigueu moure-us amb agilitat en les pàgines dels evangelis... Potser les nostres carències en sensibilitat fan que ens passin per alt moments d’un dramatisme que ens hauria d’aclaparar. No sé si ho sabré explicar bé o si estic en el cert, però em fa l’efecte de que avui estem  en ordre als sentiments en una prevalença del barroc, on les contortes expressions del dolor, encara poden més que no pas el fet de saber acompanyar el dolor moral, el sentiment malmès; la contorsió corporal, tot i digna d’un Fernández o dels diferents passos del viacrucis de les joies d’art –no ho negaré pas que ho siguin- de la proppassada JMJ a Madrid...  Art, no en dubto pas, però barroc. La persona humana és més humana, a meu parer, com més capacitat té de sintonia amb sentiments compartits, a fons i de fons, sobretot sí són de decepció... com ara és el que ens toca reviure avui...

 

                        Jesús fou home en totes les dimensions, això ens el fa tan proper i distant a la vegada, i precisament en el passatge de l’evangeli d’avui el troben enter, com ningú, decebut com mai, proper al fracàs després de tot un llarg “romiatge” des de l’èxode fins als cels més insospitats, per fer-los entendre qui i com era ell.  Ho preguntà un dia per captar la idea que els seus deixebles se n’havien fet d’ell, des de la perspectiva del que havien sentit –“qui diuen que és ell”-, però sobretot per saber fins on havien entès la seva persona i el seu missatge, i les seves actituds més genuïnes. Pere salva la situació però ens l’escamoteja en realitat. No sabem què pensaven de Jesús cadascun dels seus deixebles. Els deixebles avui segueixen de prop l’escena, primer callats, després ben poc explícits, salvada la “genialitat” de Pere –una vegada més- que, més que obre tanca la visió, que van tenint de Jesús quan queden acarats a les grans preguntes o millor a les respostes definitives que Jesús dóna per boca de l’evangelista Joan, que no seria el primer Joan, el del seguici primerenc, fet més de bona voluntat que de captació de la persona del Mestre, si és que són els mateixos, cosa més aviat dubtosa. Ho endevinarem per les minses, per les migrades respostes que aniran donant-se entre els interlocutors al llarg de la contrastació més que verbal ideològica que es juga a través de tot el capítol sisè. Fonamental per a mi, d’aquests que marquen fronteres divisòries entre “persones”, no pas tan sols “idees”.

                        Jesús es va trobar sol, acompanyat, sí, però molt sol. No era comprés, -¿qui podia comprendre’l?- aquesta és la gran pregunta que jo em segueixo fent, senzillament llegint l’evangeli sense massa floritures. Tots –és cert- mig entenen les paràboles, tot i que demanen que se’ls expliqui la seva significació anava a dir més òbvia... ara, però, a nivell de sentiments profunds ens trobem –ells i nosaltres!- amb persones atuïdes, incapaces de fer costat, ni que  només sigui amb presència fent-se sentir , amb silencis que mig entenen, però que acompanyen... L’estimen –no hi ha cap dubte-  però a nivells de tanta precarietat, la comprensió queda com ocluïda. Podem disculpar-los – i fent-ho amb ells d’alguna manera cerquem una disculpa per a nosaltres mateixos, que ja n’hauríem de saber i d’entendre més i més... Són passats ja dos mil·lennis però la qüestió -que és de fe- queda d’alguna manera sempre entreoberta...

                        Com poden entendre que Ell es dóna en persona, dient-los-hi que el seu cos és menja i beguda la seva sang. Si no han tingut una experiència prèvia d’amor humà rellevant, què podran entendre pobrets d’ells. Ocluïdes tenen les capacitats de comunió i de comunicació. Només l’amor pot entendre el què és l’amor; i encara més, si aquest amor és portat fins a l’extrem. Massa Déu per tant poca humanitat, la nostra.

                        I surt la gran excusa: “És dur aquest llenguatge, ¿qui és capaç d’entendre’l?”. No , no és el llenguatge, és la duresa del cor, la falta de blanesa, de benevolència d’ànim. Estem tan lluny d’Ell... Certament som incapaços d’entendre’l, no perquè no sigui possible d’entendre’l, sinó per la nostra incapacitat de saber que hi ha llenguatges i llenguatges. I si a la vida antecedentment no hi ha vivències, tot es perd com la sorra a la platja de no-saber, del no-sentir, del no gaudir. Hi ha una barrera que alça incomunicació i que fa frontera... Les paraules més que apropen, allunyen.

                        Com m’apenen les situacions narrades i viscudes en aquests darreres diumenges. Ell, extremant la bondat i l’estimació i, nosaltres, rudes, rústecs a tot res-ho, regatejant les grandeses de Déu. I això una i altra vegada. I Jesús que no ho deixa d’intentar una vegada més. Invoca la presència de l’Esperit que és el qui dóna la vida. La carn (els sentiments rasants, de poca profunditat humana) no serveix de ben res”. Bé prou ho veiem cada dia que combreguem. “Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida”. Tot el secret del ser o no ser està en el creure (en la fe  amorosa o en l’amor que és fe). Per això abans us he dit que “ningú no pot venir a mi, si el Pare no li concedeix aquest do”.

                        I ve el que era –i és- inevitable: la ruptura. Ens quedem desencantats, tanta grandesa ens supera, no sabem aixecar el vol a les propostes que ens venen  de més amunt. L’evangeli és dramàticament explícit: “Des d’aleshores –molts-dels-seus-seguidors-es feren-enrere-i-ja-no-anaven-amb-Ell. No cal ponderar massa per comprendre que s’ha produït la gran fractura, l’escissió, el fracàs per part d’ell i dels altres. I la cosa que ens fa estremir més és que sigui l’Eucaristia el motiu de la separació.

                        Jo em faig de fa temps aquesta pregunta: ¿No ha estat precisament l’Eucaristia el punt de divisòria entre els seguidors i els que només ho són aparentment i els que ho són de veritat. L’Eucaristia, malgrat ella mateixa, el punt de discriminació. La deserció de l’Eucaristia/Missa o no. És compartir l’eucaristia el que estableix la divisòria. L’Eucaristia no és un premi del qual en som apartats per motius aliens a ella mateixa. L’Eucaristia saneja, cura, ennobleix. No la  deixem tan ràpidament. També comporta reconciliació, mentre no hi hagi un trencament tan acusat, que seria violació pretendre sanar amb el signe més preclar de l’amor rebut, donat, expressat. No vull donar respostes a preguntes genèriques. L’Eucaristia és el “joc” de l’amor i només els dos que s’estimen saben fist on poden anar en l’expressió del propi amor. No m’atreveixo a dir-ho, però amb tot ho dic: Hem moralitzat excessivament l’Eucaristia. ¿Voleu dir que no hi haurien de jugar un paper més determinant, més humà, més sensible el joc de l’amor, sí, de l’amor, que segons Pau i viscut pel propi Jesús: “Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta”. I encara més: “El qui estima és pacient, és bondadós, no té enveja,no és presumit ni orgullós, no és groller, ni egoista, no s’irrita, ni es venja, no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat”.

                        És bonic, és admirable donar la comunió als infants, però és una temeritat teologal restringir-la als adults, ni que siguem adults-infants. L’Eucaristia és el pa de cada dia de la nostra fe, de la nostra esperança i del nostre migradet amor. Per tot això i més hem de fer honor a l’honor que ens ha fet Jesús en dar-se com a Força, Vigor, Nutriment, Gustositat, Fem l’amor sense sexe. L’amor de benevolència i d’amistat: voldria que se m’interpretés bé. Sé que jugo amb foc, però és que estem en això tan balbs que poc ja és molt. De fet, ¿com interpreteu allò solemne del Vaticà II?: “Sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.

                        ¡Volem més i més Eucaristia per a tothom, sense excloure ningú: el més pecador més necessitat en té que no pas els “llebrers fidels”! Com; s’hauria de trobar la millor forma. El que no podem fer –això és antievangèlic-és allunyar de la font de la vida qui més necessitat en té. Cloc amb aquest número 19 de la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia: “Cal que els pastors d’ànimes  persegueixin amb constància  i paciència la instrucció litúrgica i la participació activa dels fidels, interna i externa, d’acord amb la seva edat, estament, forma de vida i grau de cultura religiosa, complint així una de les obligacions principals del fidel administrador dels misteris de Déu.”

                        Seria bo reprendre el tema fonamental de l’eucaristia en tota la complerxitat per tal de portar-lo a les bases de la renovació profunda que ens segueix demanant el concili Vaticà II. ¿Voleu dir que no l’hem moralitzat excessivament i l’hem d’amoritzar menys, molt menys del que fem o no hem sabut fer? Parlem-ne, amb el goig pasqual d’on deriva l’EU (Bona, Bella, Beatificant) CARISTIA (Accció de gràcies, gràcia, perdó, amor).

                        “A qui aniríem? Només- vós-teniu-paraules-de-Vida-Eterna.

            Diumenge XXIè de durant l’any, 26 d’agost de 2012   Barcelona

Homilia del diumenge 19/08/2012 del P. Josep Mª Balcells

L’HOME JESÚS, MESURA DE TOTES LES COSES

                        De desconcert en desconcert, nostres, Jesús ens va dibuixant, prenent imatges de tradició veterotestamentària i, com sempre també, de la vida corrent i ens fa entrellucar les insondables dimensions de la seva persona, que, en definitiva i d’alguna manera resulten ser les nostres pròpies (!), amb els límits corresponents, però això sí en línia sempre. Per entendre’ns hem de mirar, amb mirada de fe, com es defineix el mateix Jesús davant dels contemporanis. Ni ells ni nosaltres hi entrem en facilitat, ni molt menys; alguns amb rebuig. Jesús a aquestes alçades del capítol sisè de Joan ja no parla per a aquells que l’evangelista presenta murmurant, per a aquells que sense escoltar-lo ja donen per sobreentès que no el segueixen en l’esplendorosa “revelació” que els fa de la seva persona i que per la mateixa insistència en dir les coses, ve a ser com l’equivalent d’allò dels sinòptics: “En veritat, en veritat us dic...” Són paraules re-cal-ca-des, definitives.

                        Ens hem anat allunyant-nos de mica en mica de la multiplicació dels pans, al·ludida al principi del capítol. Ara és Ell mateix que es converteix, ¡oh sorpresa!, en pa viu baixat del cel. I la gosadia arriba al punt més àlgid quan diu taxativament: el pa i la beguda que jo us dono són el meu cos i la meva sang. És a dir la seva persona viva i glorificada, allò que en diem “pa partit i sang vessada”. Per això parla de “resurrecció”, de vida ressuscitada, no solament vida nova sinó renovada, que vol establir estret lligam entre la seva vida i la nostra; aquí ja, i la que ens espera, a Ell i a nosaltres. L’En-carnació no podia anar més enllà . Aquests límits il·limitats, valgui la paradoxa, són els que posa en joc el poder de Déu i que Ell rep del Pare en aquesta vigorosa i poètica imatge insuperable: “A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi”. Un devessall de vida compartida. Una fontana, insuperable imatge, poètica a tot ser-ho

                        És tot plegat una explosió de vida, de l’altra que només és participada per fe. T’ho diu ben a les clares. “L’obra de Déu és que cregueu en aquell que m’ha enviat”. I encara ho rebla: “Els qui creuen en mi no tindran mai més set”.

                        Som fills de la fe i de les eucaristies. L’una i les altres ens aniran ressuscitant incoativament ja en aquesta treballada vida... Com afirma a l’evangeli d’avui “qui em menja té ja vida eterna i jo a la fi el ressuscitaré”; bé es pot dir també de les primícies, el determinant ara i aquí, encara que  la vida nova serà totalment nova, tota altra, que ens dirà en Llorenç Gomis, després de la mort glorificada que prendrà les ignotes dimensions d’un nou naixement (la “major naixença” d’en Maragall) i es verificarà a plenitud en aquest inextricable “està en mi i jo en ell”. Això és ben bé el misteri d’una intercomunió entre Jesucrist i jo mateix. Jo combrego i ell també em combrega a mi, misteri.

                        L’entrar mica mica en l’Eucaristia en realitat ens va donant entrada a allò de més substancial del que som i del que arribarem a ser com a fills de Déu. Les eucaristies no sumen, cadascuna té la força de refer l’entramat total de la pròpia vida, a poc que tinguem fe en combregar. ¡Què n’és de gran la comunió, inexplicable!

                        Una fe en creixement i en profunditat, un acompliment de la nostra esperança, es a dir: la “manifestació més plena de Jesucrist el nostre Salvador. Ho diem després del pare nostre Al que responem amb èmfasi amb aquest cant laudatori tret de l’apocalipsi i de la litúrgia del cel: “Perquè són vostres per sempre el Regne, el Poder i la Glòria.

                        Si hem dit que aquest seguit de diumenges d’agost en què la litúrgia ens va fent entrar en el Discurs de la Vida o en la Catequesi Eucarística, amb més motiu s’hauria de dir de que aquest sisè capítol pressuposa els capítols anteriors, dels quals en queden traces, ací i allà. També hauríem de dir que s’expliciten en els sis següents (del setè al dotzè inclosos) en que s’eixampla la dialèctica de Jesús amb els jueus. Així podrem entendre millor el que significa el refús de Jesús del poble en la representació dels seus jerarques... Hi ha a l’evangeli de Joan com   un llarg i sostingut parèntesi (del tretzè fins al dissetè) també anomenat testament espiritual on un mig acaba d’entrar en el cor humà i diví de Jesús, quan s’expressa amb una intimitat que sorprèn i meravella, i és poc dir-ho així. Després vindrà el relat de la Passió amb unes connotacions ben pròpies de Joan. Allí “impera” enmig del dolor la majestat de Jesús en el judici i en la mateixa mort, l’acabament gloriós. La “seva hora”, la del pas al Pare després d’haver acomplert la missió encomanada, més enllà dels dolors que no s’escatimen, però que el per què  i el per a què donen sentit ple al què i al com. Tot s’ha acomplert, missió portada a l’extrem, a l’extrem de l’amor...

                        L’Eucarisitia té les seves arrels més profundes en la resurrecció, en la de Jesús, a qui combreguem en l’esplendor de la seva resurrecció ja ara acomplerta i viva i actuant en la nostra. Ell, diu Pau, que és primogènit de resurreccions de tota la família humana, nosaltres ja en sabem quelcom: “Tasteu i veureu..” El Vaticà II ens el presenta com a “L’home nou” i el referent únic, definitiu. Per això trobo ineludible posar alguns paràgrafs que són més que il·lustratius, són els nostres camins, veritats i vides. “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del que havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació  del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Troben en Ell la seva font i hi atenyen la seva coronació.”Ell és la imatge del Déu invisible, ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes.

                        Anyell innocent, amb la sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida, en ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres...Podem dir: “Em va estimar i es va donar a si mateix per mi”... Va restaurar el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit.”El cristià, fet semblant a la imatge del Fill... rep les primícies de l’Esperit amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor. Per aquest Esperit, que és la “penyora de l’herència, tot home és restaurat interiorment, fins a la “redempció del cos”. Si l’Esperit que va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en vosaltres, el qui va ressuscitar  Jesucrist d’entre els morts vivificarà també els vostres cossos mortals per mitjà del seu Esperit que habita en vosaltres... Associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança. Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort que fora de l’evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare”.

                        Aquest text ben entès, meditat i intentant de viure’l tant com se pugui,  ens obre una de les pàgines més memorables del Concili Vaticà II. Caldria fer-ne motiu de desentranyar-lo, paraula a paraula i comprendríem com lliguen eucaristia, comunió, fe, resurrecció, la vida cristiana aquí i la que esperem amb joiosa exultació, a l’altra riba.

                        L’Eucaristia és el misteri global de Jesucrist, tot humanitat, tot divinitat.

¡Quina saviesa la que prové de l’Eucaristia, tastada, sumida, eix de tot amor i de les possibles revolucions de l’amor!

                         “Sigueu eucarístics, que diu Pau, que sona igual que sigueu agraïts; agraïts en l’agraïment que fa Jesús al Pare per a tots nosaltres; mai en serem prou. Mai.

                        Diumenge XX de durant l’any, 19 d’agost de 2012  Barcelona

                                                           LA  OTRA  VIDA

                                   Si hay otra vida es vida, pero es otra,

                                   Y, si es otra, el  mortal no la imagina,

                                   Una vida sin sexo ni cocina

                                   Tiene que ser sencillamente otra.

                                   ¿Qué haremos en la otra vida si es tan otra

                                   Y si no hay taller ni oficina

                                   Y si ya el mismo cuerpo no declina

                                   (Si declinara no sería otra)?

                                   Si hay otra vida, es otra pero es vida

                                   Y si es vida es noticia es sorpresa,

                                   Sin que la muerte acabe la partida,

                                   Vida que canta, vuela, abraza y besa

                                   Es la vida de Dios la otra vida

                                   Y si es de Dios nos basta su promesa

Homilia del diumenge 12/08/2012 del P. Josep Mª Balcells

ELS  ESTIMÀ  FINS  A  L’EXTREM...

                        ¡I què n’és de difícil entendre Jesús! Sempre ens supera per dalt i el que és de veres ben misteriós, per baix  Des de bon començament aquella bona gent, els seus coetanis –bona, però incapaços de fer el salt “mortal” de la fe, (pel qual i només per ell es pot anar endins del gran, únic misteri-tema -com us sigui més avinent de dir-ho- tant de la vida de Jesús com del seu fer; i és entendre (?), entrar en la seva novetat suprema: L’encarnació. Déu entrant en el domini humà, des de dins, fet història (ara i aquí concrets); fent-se a imatge i semblança (fet igual) a qualsevol dels humans, però diferent, fins a l’extrem que en Ell s’esgota tota la perfectibilitat de la naturalesa humana. El mot que suposa activitat: en-carnació no podia ser millor ni més adequat. No és un esperit aliè a la història de la pobríssima humanitat que va emergint poc a poc de la “caverna”. Podia haver entrat a casa dels humans fet una aparició de “Deus ex machina”, buscant les millors coordenades que a ben segur qualsevol de nosaltres –pobrissons, però amb ínfules sobreres- les haguéssim preferit i ambicionat. Ell, no obstant, s’anorreà, “ex-inanivit” en llatí. Es va fer igual en tot (insistència de l’apòstol), en tot el que el feia més entranyablement humà: nascut de dona, patint les inclemències d’una infantesa “somalí” (!) (...Ara l’imaginari l’hem omplert de poesia nadalenca; en realitat aquest parla més de nosaltres que de Jesús); el pobre, que ho fou sempre, com els coetanis d’un poble d’on no podia sortir més que ben poca cosa. Perdut, sense carnet d’identitat. ¿Qui és aquest innominat? Ni saben que es diu Jesús. És a la oriental: fill de Josep (ben-Josep). Perdut en un poble de misèria, un més a jugar entre la canalla pels carrers polsosos o enfangats del seu poblet, aleshores de mala mort. Bon noi com altres companys de joc. Pujat sota la vigilància materna de Maria, l’esposa de Josep. Aquest fent de tot, feinejant o adobant el primer que es necessités. Hi seria poc a casa i, més, arribava cansat, rendit a casa. Arribada l’edat de fer-ho, més aviat que tard, fent les primeres armes d’arreglar-ho tot, aprenent de fuster, paleta, de posar pedaços, els que convinguessin. De seguida però, qui ens l’ha fet igual i sap què vol dir ser-ho a les foscúries d’una província romana, més enllà de la fi del món, ha de posar una frontera; perquè no ens passéssim en les igualtats que el posen a ras de persona sense relleu ni anomenada, hi posa una frontera, per ell important: “llevat del pecat” Per dins tot ell és gràcia, amagada, però, per a no enlluernar. Bé sap Ell qui és, i vol passar desapercebut, fins a la crida del Pare, vorejant la trentena. ¡Quin malbaratament de temps diví per a semblar ben i ben humà! Desconcert total: dels propis vilatans, i li tiraran en cara, àdhuc el voldran estimbar, ¿qui s’ho explica?; i no diguem dels estranys, pels qui vetllen pel “sistema”, ben establert, aquest, fins al punt de no poder acceptar el més mínim trontoll, somoguda, ni la possible desmesura. El sistema i el poder estan ben establerts; i saben castigar d’arrel, quan n’és l’hora. Menystenint i “murmurant” (paraula clau aquest diumenge). De ben poc val la persona. És gairebé un número. Si convé un de menys, qui se n’adona; no s’hi nota. Es resolen les coses a l’ostensiva o l’encoberta. Tothom sap el pa que s’hi dóna a palau. ¡Si serà tossut aquest natzarè, s’ho juga i ell s’ho perd. Temps al temps

                        De cop i volta un de poble, Jesús per nom –de fet així li creuen, pare i mare coneguts, da cal...- es passa de dir i fer a la ratlla mateixa de la subversió, en sentit  literal: posar les coses cap per a vall, el que era a sobre passa a sota i naturalment això dóna ocasió a fer noves lectures a la “mateixa” cosa. Però no hi ha impunitat possible: estem jugant amb foc, cadascú el veu a la seva manera; foc a fi de comptes. I el foc crema: ho diu Jesús i els adversaris...

                        La humanitat de Jesús, i ¡és tanta! ofusca la divinitat (que Ell amaga quan i com pot) Amb tot, se li escapen paraules de vida eterna (¿Sap Pere, quan les diu solemnement, l’abast del que proclama?); se li escapen també -a més de paraules- fets que refan els dolguts de sempre, els receptors de les garrotades socials, culturals, religioses. Sempre en té a redós, una munió. Ell  els dóna audiència, confiança, els dóna acolliment, els cura. Ells com tots els fuetejats, només cerquen alleugeriment als seus mals, a les dolences (paraula, aquesta, maca, màgica).

                        I se suscita el joc de sempre, però en aquesta ocasió excepcional fins a les últimes conseqüències. D’una banda i ja a la descarada, els jueus (per Joan, la gent del sistema): Ells demanant certificacions, papers, diplomes –en nom de qui-; ell aprofundint el seu pensar identitari: “Jo sóc el pa de vida”. No hi ha aturador... fins a arribar a l’abism de la ruptura, sí, tal com sona: rup-tu-ra! I quins ressons de fracàs no contenen aquestes paraules (Joan 6, 66: “Des d’aquell moment (precisió temporal) molts (més que no creiem) dels seus (de qui i com) deixebles (poc deixebles serien, alumnes, seguidors, instruïts per Déu) es van fer enrere (no físicament, sinó i més dol: moralment, espiritualment) i ja no anaven més amb Ell. S’acomiadaven com es fa també avui dia: per incomprensió, per racionalitzacions, primer, després la neutra indiferència: “Aquest llenguatge (proposta d’entrar en el misteri) és molt dur (¡ai, sense fe; sense confiança –ells i nosaltres- és tan a tocar de la incomprensió: no pot ser d’alternativa: o misteri o no res. “Qui és capaç d’acceptar-lo”. La fe és la victòria contra nosaltres mateixos, contra els racionalismes, els apriorismes, contra pensament únic, líquid, contra tota in-consistència.

                        Primer, murmuren els de l’altra banda, que són els conservadors, els del que no es pot tocar res, que s’ensorraria el castell humà... Són els jueus, en el sentit ple joànic de la paraula (Jo 6, 57)  Ara bé, més endavant, també són els deixebles els que murmuren, els de casa d’alguna manera, el cercle ampli dels seguidors amb condicions o condicionats: cercadors de paraules boniques, les de Jesús, fets ostentosos a l’abast de comprovació: posar el dit, mireu, constateu... Sense fe, només amb un seguiment proper ja n’hi ha prou: n’han vist tantes... Després murmuren, astorats, els mateixos dotze: ¿També vosaltres em –què punyent aquest em, dit dels admesos a la intimitat- voleu deixar? Deixar, abandonar, trencar la relació, divorci, trencar el pacte vital... La resposta ve de Pere com sempre (¿Seny o Rauxa?) És de desconcert, en primer lloc: “¿On aniríem?” “¡Ho hem deixat tot per seguir-vos!” No hi ha alternativa: o “Amb Jesús o sense”. La fe que és afirmació vital. No vista només des del qui la té sense més, sinó des de la constatació de que és viscuda, que es té per do incommensurable, que és gràcia i  gratuïtat.  “Tu tens paraules de vida eterna”. Ell, Jesús que s’ha manifestat d’aquesta manera nova: paraules i fets de vida eterna. Pere ho diu convençut, però en definitiva ignar del que volen dir, només sostingudes per la fe que ha rebut (¿Això ho dius de per tu mateix o és el Pare que t’ho ha donat per revelació?),  “Nosaltres creiem i sabem que tu ets el fill de Déu”.

                        L’evangeli d’avui en acabar i fer la declaració més sorprenent: “Més encara: el pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni la vida al món” és el que promou tota la remoguda i esdevé punt d’inflexió del dos vessants d’entre els deixebles. És l’eucaristia la que promou l’esfondrament. Des d’ara, ja no són multituds, potser ocasionalment. Ara, dialèctica oberta amb els jueus. També amb certa lògica. S’ha fet Déu. Per a un jueu monoteista, a tot ser-ho, això és ni més ni menys que una blasfèmia i aquest retret s’arrossegarà fins a Pilat i fins a la crucifixió. No podia acabar d’altra manera... Zelosos de la divinitat, única i sobirana. Això és el punt i final per als “jueus”.

                        No és la divinitat allò que divideix els deixebles. És la intensa humanitat que el fa presentar-se com a pa de vida. És encara més estremidor el fet de presentar carn i sang seves com a menjar i beguda, el que posa el crit al cel dels deixebles. Fem lectura de situació. ¿Com pot ser això? “¿Com pot donar-nos, aquest, la seva carn per a menjar? Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç de’acceptar-lo? Com ho van entendre? Literalment? Es tanquen de banda. És la proposta més audaç, més original  i també més provocadora de tot l’Evangeli. L’Eucaristia i l’Esperit Sant per ensenyar-nos la profunda veritat de la donació personal de Jesús, només amb la introducció humil de la fe, que ara més que mai és absoluta confiança. No ho entenc, però us entenc a vós. No em fa falta res més.

                        Un comentari, no explicació, que no en té: En-carnació. No és un terme abstracte. Sinó ben viu i permanent, es va fent d’una forma permanent en el Jesucrist a qui combreguem més intensament i anant més a fons. Es va fent carn. Es va fent més i més humà cada vegada, no per a ell sinó en la nostra percepció, assumpció, en sumir-lo. Cada eucaritia és diferent, perquè el to de la intensitat es va jugant a compàs de la fe en acte. A més fe més plenitud d’eucaristia. Combregant-lo ens farem solidaris de las seva humanitat que ens anirà humanitzant més i més. I en la mateixa humanització creixent descobrirem la seva divinització en nosaltres, creats i re-creats en Ell a imatge i semblança de Jesús ressuscitat. Només humanitzant-nos a “cop d’eucaristia” –permeteu-me l’expressió- anirem desenvolupant la divinització promesa per Jesús, sobretot a través de l’Eucaristia. Sabem per fe que és Déu i sabem per experiència que és humà. Tot un món nou: la pedra angular: l’amor que ens té Jesús ara personalitzat, portant-se cap a l’extrem? Tu saps quin és l’extrem infinit de l’amor de Déu? El seu ¿i el meu?

                        Fem les tossudes segones primeres comunions. Fins que eucaritzats fins al nostre extrem que no és pas gaire, però que és progressiu, anirem al banquet del Regne. No oblidem dues coses: que Jesús va vèncer el pecat –el nostre i ens va “transubstanciar” la mort, la nostra a imatge de la seva: tot acaba i comença per la resurrecció d’ell i nostra. Bona ruta, bon profit, bon final de camí , veritat i vida: la participada de i per Jesús. TASTEU I VEUREU QUE N’ÉS DE BO EL SENYOR, FELIÇ L’HOME QUE S’HI EUCARISTIA.

                        Diumenge XIX de durant l’any, 12 d’agost de 2012   Barcelona

P.S. Vaig llegir a Catalunyareligió.cat un escrit de Prada que el subscric de veres veres. Sobre la resurrecció de la carn. La corporeïtat de la resurrecció. Qui menja eucaristia té resurrecció assegurada. Cos de Crist, cos nostre. Amb cos i anima. Com? No ho sé ni de moment em treu el son. No anem a perdre res pel camí, sinó a potenciar-ho. Allò de la continuïtat i discontinuïtat d’en Josep Vives en el seu llibre Credo.

Homilia del diumenge 05/08/2012 del P. Josep Mª Balcells

MANHU?!  QUÈ ÉS AIXÒ?!

                        He posat aquesta expressió hebrea amb un doble signe: interrogatiu i admiratiu a la vegada. Els dos s’hi adiuen de ple: El primer, de sorpresa, de veure per primera vegada, per tant amb un motiu de plena curiositat. Per altra banda, de meravella en saber que és el do i resposta a la petició revoltada que fan els israelites al desert de tenir aliment, talment de no haver d’enyorar les olles fumejants i el pa olorós i en abundància que tenien a Egipte. Cal fer una repassada a les pàgines de l’Èxode per veure les característiques d’aquest pa i del miracle diari en l’arreplegar-lo. Déu és fi sempre en les seves intervencions. No en mancava mai ni en sobrava. Era el pa de la justícia distributiva. Us invito a donar-hi una ullada. Pot resultar il·lustratiu pel nou pa que proposa Jesús en la nova era de la humanitat, la que noresmenys l’implica directament a ell mateix. No anem de pressa que hi ha molta “teca” i moltes noves “manhu?!” per entre mig. Anem xino-xano, pas a pas, que hi ha molt a interrogar i admirar. Hauria de ser tot plegat una redescoberta de l’eucaristia com a punt central del seu missatge i de l’obra de “restauració”. Eh, que se’n diu així de l’alimentació moderna? No és el pobret mot de “gastronomia” que fa referència només a l’estómac. Precisament Jesús proposarà un aliment nou, insospitat, del qual podrem i amb molta més raó i coneixement, exclamar: Manhu!? Ara, ho heu notat: amb els dos signes també, però primer l’admiratiu. Tot el “Discurs del pa de vida” està envoltat de pura admiració, i de l’admiració passem a noves interrogacions, a fer-nos noves preguntes. Ai, tant de bo! Estem ben bé a les beceroles d’entendre, de somiar el que és per a cadascú de nosaltres i per a tota l’Església l’eucaristia, “Hem menjat pa del cel, aliment de vida eterna”.  Ai, si ho entenguéssim una mica més cada vegada que el rebem en cos i en esperit! Ai, aquestes eucaristies sense encant ni ressons, sense fruit aparent..!

                        Acompanyem el diàleg que ens presenta l’evangeli d’avui: Torno a repetir que per no perdre el context, a cada lectura d’aquests diumenges d’agost s’hi hauria de fer una lectura total del capítol sisè de Joan. Veuríeu com es va enriquint de noves significacions. Tot el capítol va enllaçat i el tot ajuda a capir cada particular. Proveu-ho, sisplau. Us recordo que to pren inici de la multiplicació dels pans, diumenge passat. Segueixo. Jesús s’ha fet escàpol bo i evitant que en un xoc d’entusiasme pretenguin fer-lo rei. Les reaccions compulsives de ben poc serveixen. A l’inrevés, ho espatllen tot. No han captat el “moment” en profunditat. Estant portats pels seus somnis exaltats. Jesús s’interna en la nit. Se’n va sol; aquests nits de vetlla, de pregària i de confrontació de la seva vida amb la missió encomanada pel Pare li serveixen d’il·luminació. Jesús mirall de i en el Pare. No fuig; se’n va. No és això, no; el Pare i Ell comparteixen somni i acció. Dirà Joan que treballen junts, en acord d’accions.

                        Els retrobem de nou a Cafarnaum. La gent sabedora del miracle i delitosa de que el miracle pugui ser multiplicat dia a dia. Es veu a continuació que és un passatge molt elaborat: per exemple no respon –no interessa- a la pregunta de curiositat: “Quan i com heu vingut aquí?” I els adverteix que només el busquen per tenir la clau del miracle que gestionarien ells mateixos. Cap problema de futur. Tenir el pa assegurat a cop de miracle permanent. No han entès el quid de la cosa. Només han vist a ras d’omplir l’estómac, no hi han percebut el signe, que és el per què i el per a què del miracle, la pregonesa de les intencions del Mestre. El Mestre no fa miracles per què sí, fa signes. Volen, aquests, atreure els oients a significacions més endinsades, a cada signe hi ha una interiorització nova a fer. Els diu s’ha de treballar, justament; però treballar per Ell vol dir anar més a fons: cerqueu un aliment no perible, que no es faci malbé, que no es faci dur i impossible de menjar. Els proposa un nou aliment que els concerneix però d’una altra dimensió de la vida. Quelcom que sostingui l’esperit. Contraposa la vida diària, l’ordinària, a la vida que porta a la vida eterna, que alimenta una nova necessitat, la d’un pa nou. Aquest és l’aliment nou que els ofereix i els vol donar. Aquest aliment prové del Pare, mitjançant el Fill de l’home. Li demanen, però, les “credencials”. Demanen proves, documentació, miracles com a signes d’autenticitat. Tot s’esdevindrà a través del Fill, però com? Li demanen un senyal visible. Li presenten l’episodi del mannà com a testificació. Déu a través de Moisès va obrar el miracle. I tu què dius i què fas?  Déu ja va obrar en el desert. I tu què dius, que fas? “L’obra que Déu vol és que cregueu en Jesús, l ‘enviat: aquesta és l’enigmàtica resposta. Quines obres feu per acreditar-ho? Déu, no Moisès, us va donar el mannà. És Ell mateix qui us dóna el pa baixat del cel, per donar vida al món. Sense acabar-ho d’entendre, li diuen: “Senyor, doneu-nos sempre aquest pa”. Noteu de passada que es repeteix el diàleg amb la samaritana. Ara ve com va li va passar amb ella: “Jo sóc el pa que dóna vida”, el mateix que us parla. Pa total, pa que conté totes les simbologies. I ho explicita: “els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai més set”.

                        Fem un resum de com ha anat el diàleg i de quines descobertes hi fem, fins a com el deixem inconclús aquest diumenge, tot i saber que anirem, diumenges a venir, molt més lluny, però que molt més lluny.

·        Van erradament buscant pa material

·        El pa de debò és el pa espiritual.

·        Aquest darrer pa té totes les virtualitats de ser durador, de ser plenitud i que assacia cos i esperit.

·        No és el mannà de l’èxode. Ara és ben bé pa donat pel Pare.

·        Jesús és el mitjancer. Tot passa per Jesús. Tot passa en Jesús.

·        Hi ha un abans i un després “marcat” per la fe en Jesucrist. És indispensable creure en ell, creure que vol dir estimar-lo, identificant-se amb ell.

·        Els diu que el pa de vida és Ell.

·        Qui va i creu en ell s’assaciarà definitivament, àdhuc no morirà.

                        Tallem aquí el relat i el reprendrem més endavant, diumenges a venir. Per avui ja en  tenim prou i tant: Qui escriu –l’evangelista- fa un salt d’anys i d’experiències del Mestre. Ja hi ha eucaristies per entremig per a aquestes comunitats per a les quals escriu l’evangelista. Se li ha “colat” l’expressió final d’ells: “Senyor”. Impossible que quan s’esdevenen els fets narrats ja creguessin en la divinitat de Jesús, que això és el que pressuposa dirigir-se a Ell com a Senyor. Ho confirma la “tragèdia” de ruptura que veurem en la continuació del relat. Dels actors directes hem passat a les generacions de finals del segle I. Aquí ja hi ha entesa profunda de la realitat de l’Eucaristia, no en els interlocutors de Jesús en els fets narrats a l’evangeli d’avui. El relat queda penjat per avui. Podem avançar fent lectures anticipades que la conversa es tensarà en guanyar Jesús en profunditat fins a mostrar-los el misteri de l’Eucaristia. Ells s’han perdut pel camí. Només Déu pot dir no simbòlicament sinó realment el que diu Jesús: “Jo sóc el pa que dóna la vida”.

                        Entendre i viure l’Eucaristia és definitivament el misteri de la fe. Tal i com ho proclamem després de la consagració i que és també el misteri de l’amor, com ho diu Joan en el moment de la institució de l’Eucaristia: “Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els va estimar fins a l’extrem”. Per això diem al final de la consagració: “Feu això, que és el meu memorial”.

                        No ho entendrem mai. Només em resta una única i digna resposta: Senyor, ja crec, però augmenteu-me cada dia més la fe. Sé que la fe m’obre als misteris de la vostra persona i acció. La fe exercida s’enforteix i quan em fallen les respostes, Jesús em canvia les preguntes...

                        Voldria subratllar les paraules de fe –tant de bo!- que diem abans de la comunió: “Senyor no sóc digne que entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula, i serà salva la meva ànima”. Aquest acte de fe ja és com una comunió abans de la comunió o la dignificació d’allò que en dèiem la comunió espiritual. Que ningú es quedi sense Eucaristia, sense saber que Jesús ha entrat en comunió amb tothom. Recordeu com a explicació i teló de fons aquell passatge de la petició del centurió de Cafarnaum: “Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement. Jesús li diu: Vinc a curar-lo. El centurió li respon: Senyor, jo no sóc digne  que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo... Quan Jesús ho sentí, en quedar admirat i digué als qui el seguien: Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe”.Una esplèndida meravella! Dóna’ns fe, Senyor; dóna’ns amor per poder entendre des de més endins el què és l’Eucaristia, nou mannà. Què és això de l’Eucaristia? Ai, i com som de poca fe. Un puntet de pietat, tan sols?, però hi ha més, més i més...       

                        Diumenge XVIII de durant l’any, 5 d’agost de 2012   Barcelona