diumenge, 25 de juliol del 2021

  PROPOSTA: MANAR;  REPROPOSTA:  SERVIR

Els dos germans la tenien ben tramada. Com que l’operació sabien que era ben delicada, fan intervenir la seva mare. Així el fet podia tenir una coartada més plausible.

Jesús veu la conxorxa i davant la petició que fa la mare, dona una resposta que adreça obertament als dos germans, no a ella, a la mare.

La proposta havia fet patent una flagrant incomprensió del que significava el Regne tal i com l’havien sentit proclamar i explicitar un munt de vegades per boca del seu Mestre. El  Messies proclamat pels profetes mai per mai es podria entendre des d’una perspectiva de poder a l’estil del que veien en els romans, àdhuc entre els mateixos jueus, tributaris i sotmesos a ells, a ulls clucs, sisplau per força.

Jesús atalla a fons  els somnis i despropòsits dels germans i davant de qualsevol malentès canvia en rodó la resposta a una petició tan insensata, i els planta una pregunta desconcertant a les antípodes de la petició: “Podeu veure el calze que jo he de beure?” Ells, forçats per la pregunta abassegadora que els fa Jesús, responen a l’uníson: “Sí que podem!” Insensats, han donat resposta massa decididament, sense calibrar el fons de la qüestió. Havien, sense ni tan sols adonar-se’n, sentenciat el seu futur. Jesús els feu:  “Ben cert; beureu  el meu calze!” Noteu la identificació (del mateix calze!) amb el futur tràgic de Jesús. Consol o motivació?

Allò que dèiem que els contextos aclareixen la significació. Subratllem que ho fa en un apartat, ajuntant-los a redós, com perquè vegin la importància de l’anunci; i per a que se’ls gravi fortament i per sempre. “Ara pugem a Jerusalem (prou que ho saben estant com estant ja a les seves envistes -el context altra vegada) i el Fill de l’home serà entregat  als grans sacerdots i als mestres de la llei, el  condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans perquè l’escarneixin, l’assotin i el crucifiquin; però al tercer dia ressuscitarà”. Més clar i esfereïdorament no es podia dir...

Tot plegat, incongruentment incomprensible! Els deixebles n’eren sabedors del final de Jesús que s’apressava... Quina insensibilitat i quina flagrant inoportunitat! Cal subratllar que era la tercera vegada amb que Jesús els havia previngut. L’expressió de Jesús havia de tenir un to adolorit. I quina inexplicable insensibilitat la dels dos deixebles. El que menys hom es podia esperar amb aquesta sortida de to, feridora! Ara surten els malaventurats “fills del tro” cercant prebendes a cara descoberta, retorçant la idea d’un messianisme distorsionat: incomprensible petició i en aquelles circumstàncies... Els altres deu s’indignen davant la tramoia dels germans: els indigna no tant sols la sola petició, sinó feta a les clares davant d’ells. Jesús ara ha d’intervenir doblement de cara a tots: “Ja sabeu quines se’n donen entre els poderosos. No així ha de ser entre vosaltres. Ho repetirà sovint davant la sordesa i tancament de cor de tots ells: “Qui vulgui ser important enmig vostre que es faci (no diu que sigui) el vostre servidor; qui vulgui primerejar que es faci (altra vegada; amb esforç sostingut) el vostre esclau. I arrodoneix la requisitòria  i la petició ultrancera, posant-se Ell mateix com a exemple amb el seu capteniment: “Com el fill de l’home que no ha vingut a ser servit sinó a servir” (i afegeix la forma i manera de servir: “a donar la vida com a rescat per a tothom”. Acabarà aquest capítol 20è de Mateu amb l’entrada a Jerusalem on s’esdeveniran al viu els fets suara esmentats.

Aquesta pàgina no la podem llegir, no dic proclamar enmig de l’Assemblea, sense una amargant sensació de fracàs que havia de tenir Jesús, després d’un o tres anys d’ensenyament dels seus deixebles... i encara ben immadurs i tancats a les sol·licitacions del Mestre. Quin forta sensació de fracàs que li amargaria el cor. D’això ben poc es trasllueix en els relats de l’evangeli, però no podem de cap manera passar-los per alt, perquè no són ells solament els al·ludits, també nosaltres hem de carregar amb aquesta tràgica insensibilitat. Com són de diferents els camins i pensaments de Déu, en contraposició als nostres tan escarits i de poca substància! Aquest passatge ens ha de portar a una seriosa consideració: com i com ens costa d’entrar en la comprensió de la vida del Mestre! Aquesta lliçó integral de l’evangeli la rubricarà Jesús precisament en l’últim sopar en l’acció insòlita de rentar els peus als seus deixebles, davant la incomprensió, una més, del que Jesús proposarà a Pere, com a cap de tota la “colla”. No té sols una interpretació de poca substància l’invitació a ser humils. No, no és això: la vida entera s’ha de tenir com a servei, posant-la a disposició en tota manera i circumstància. No és qüestió de fer, sinó de ser. Què poca resposta evangèlica trobaríem en les pàgines de tota la nostra actualitat, no solament en l’exercici de qualsevol responsabilitat pública o privada.  Ja ho digué Jesús: no és aquesta la manera de fer dels poderosos, dels que anomenem servidor públics. Tampoc és visible entre els que, gallejant a voltes, volem que ens tinguin com a cristians.  Que no quedi el Mestre amb el desencant de saber que les pitjors pàgines de l’evangeli, les corresponents als deixebles ara i aquí, encara són flagrant actualitat.

El final de l’evangeli ens mostra la dispersió dels seus deixebles, incapaços d’entendre la significativitat de la vida i missió de Jesús. Solament després de la vinguda de l’Esperit Sant aniran comprenent el mestratge de Jesús i posaran llurs vides al servei de la paraula i tindran el goig de compartir el mateix calze de Jesús com els fou confirmat en aquesta escena que temporalment voreja totes les pàgines de la Passió.

Als Fets dels Apòstols s’escriu: “Herodes va detenir alguns de l’Església per fer-los mal. Feu matar amb l’espassa Jaume. germà de Joan. Però la paraula del Senyor s’anava escampant i difonent”. Fou el primer de patir martiri poc després de la mort per lapidació del diaca Esteve. Vers l’any 44 després de Crist. Sant Jaume fes-nos entendre le significació de la teva mort preanunciada i gloriosa per compartir el calze el mateix del de Crist. El teu patronatge és més que oportú perquè tots els teus apadrinats visquem de les essències de l’evangeli, més avui en què les tenim ben preterides. Que el teu deshonor, rescabalat per la teva mort, ens sigui propici.

P. Josep Mª Balcells

Sant Jaume, apòstol, patró d’Espanya, diumenge 25 de juliol del 2021  Sabadell

dimarts, 20 de juliol del 2021

Homilia del diumenge 18/07/2021

ELS  BONS  PASTORS  RECONEIXEN  I  SON  RECONEGUTS

D’això es tracta en definitiva: hi ha un feeling entre Jesús i les seves ovelles i entre elles i el seus pastors. Aquests -diguem-ne-, permeabilitat u osmosi espiritual és la que dona l’efectivitat en tots els processos d’evangelització. Avui ho proclamem també dels apòstols en missió i en un retorn que ens explicarà quins son els mòbils de tot procés d’evangelització. I valdrà també per a nosaltres, si sabem respondre a la crida de les mateixes instàncies.

Aquest evangeli d’avui és continuació de l’evangeli del diumenge passat. Recordem: “Enviats de dos en dos els apòstols” a fer la seva primera experiència missionera, tornen amb els ulls i el cor radiants, desitjosos de poder compartir amb el Mestre les seves experiències apostòliques. Arriben cansats però exultants del que havien “fet i ensenyat”. (No crec que sigui aventurat deixatar la primera part d’aquest binomi on es posa en relleu que potser estaven més meravellats del poder que el Mestre els havia donat que no pas de la predicació, és a dir de l’anunci de la bona del Regne) . Així ho llegim precisament en el text del diumenge anterior: “Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts que es posaven bons”. Potser l’espectacularitat d’aquests “fets” posava en un discret segon terme el que havia de ser el fet diferencial que era precisament el d’”ensenyar”. No els hi retraurem pas perquè posats en el seu lloc nosaltres hauríem fet probablement el mateix...

El moment –l’arribada dels missatgers- demanava certament el que proposa el Mestre: cercar un bon lloc arrecerat on poder compartir l’entusiasme dels novells missioners. És Jesús qui fa la proposta d’anar “sols” a reposar una mica. La raó l’explicita el mateix evangelista: era tal la pressió de les multituds sobre Jesús i els “seus”, que anaven amb freqüència tan atrafegats que no tenien ni la tranquil·litat de poder menjar assossegadament... S’embarquen, doncs, per cercar “tots sols” –ho remarca- un lloc despoblat on poder fer una bona sobretaula oberta a les peripècies apostòliques. Però constatant Jesús meravellat, una vegada desembarcats, que una gran gernació, no pas pocs, que se’ls han avançat. Jesús se’ls mira, com només ho sap fer Ell sol, i només de veure’ls les onades de commiseració del seu cor el traeixen, i li entra una compassió no gens estranya en Ell; i deixant de banda el seu propòsit inicial va i es desclou el que és una seva prioritat i “es posa a instruir-los llargament”. Tant s’hi posa, amb les ganes de sempre, i les hores se li passen sense ni adonar-se’n, a tal punt que els deixebles li aconsellen que els acomiadi perquè vagin a proveir-se de menjar, i ho hauran de fer-ho lluny d’on estan, perquè aquell és un lloc inhòspit... Els deixebles no hi veuen cap altra solució. I Jesús els surt amb la “filigrana” d’assaciar-los amb les poques provisions que recompten els deixebles. Tant en menjaren que encara en varen recollir les moltes sobralles. Amb els comptes usuals, masclistes, en donen una xifra descomunal: cinc mil homes, sense comptar-hi dones i criatures...! Per a Jesús sempre prevaldran els grans valors del Regne: la misericòrdia feta atenció i la mirada que percep la situació personal dels que té a la vora; i la compassió feta acolliment propicien un “fi de festa” fora mida: la multiplicació dels pans i peixos! i amb prefiguracions del gran Memorial que més tard deixarà en penyora  amb una Eucaristia que sadollarà les més grans necessitats espirituals i a plaer...

L’imprevist ens ha allunyat del propòsit inicial de recercar un bon lloc despoblat. Em pica la curiositat per saber de bona mà què podria haver succeït de haver passat Jesús amb els seus apòstols una bona estona recosint les seves experiències missioneres. Hem penso tenir un passatge que recensiona un retrobament similar en un dels passatges que més estimo. El tenim narrat en els dos evangelis que acabem de llegir aquesta setmana tot just transcorreguda. La localitzem en Mt. 11, 25- 30) No m’estic de fer uns escarits comentaris. Veig que Jesús en tenir els deixebles missioners a redós es posa a pregar com solia, però ara lligat a les experiències de proclamació del Regne que han fet els dotze. És una pregària d’acció de gràcies pel treball missioner dels “seus”. A través del ministeri dels dotze Déu ha revelat els secrets i misteris del Regne als senzills i no pas als entesos o saberuts. A continuació parla de les relacions entre el Pare i Jesús, Tots dos es coneixen i s’estimen i Jesús en funció d’aquesta identificació pot facilitar el coneixement de Déu als seus deixebles, i aquests el poden transmetre. Aquest és el nucli de la més endinsada evangelització. A continuació Jesús a tall de descans de tota evangelització ens diu: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera”. Podeu comprendre per què aquesta pregària d’agraïment pels missioners o evangelitzadors em resulta la gran pregària que hauria de ressonar en tot temps i lloc, de forma que ens estimulés a viure la senzillesa de cor, com a premissa de tota possibilitat d’evangelització. Només a través de la senzillesa emmarcada en la de Jesús, Déu pot propiciar la desclosa de la seva revelació del que significa en la interioritat el secret i el misteri a la vegada del Regne de Déu.

Ben mirat, hauríem d’anar a les Benaurances per poder entrar nosaltres en les revelacions del Regne. És com ho fa el papa Francesc en el document “Gaudete et Exultate” que es tradueix en “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” que forma part de les Benaurances, l’última precisament que és la més ardida: “Feliços els perseguits per causa de la justícia: d’ells és el Regne del cel”. El papa desenvolupa cada una de les Benaurances en l’apartat tercer titulat “A la Llum del Mestre”: D’elles en diu que són com el carnet del cristià (=deixeble i missioner). Així, si algun de nosaltres es planteja la pregunta: “Com es fa per arribar a ser un bon cristià?, la resposta és senzilla: cal fer, cadascú de la seva manera, el que diu Jesús en el Sermó de la Muntanya començant pel seu pròleg que són les Benaurances. En aquestes s’hi dibuixa el rostre els Mestre que som cridats a transparentar en la nostra vida diària”. “El meu humil objectiu –diu Francesc- és fer ressonar  una vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el context actual, amb els riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens va escollir “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. “Per amor ens destinà a ser fills seus... En Ell hem obtingut la Redempció. La riquesa de la gràcia de Déu s'ha desbordat en nosaltres. Ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el seu designi secret: que ha volgut unir en el Crist totes les coses. En Ell vau escoltar la paraula de la veritat, l’evangeli que us salva. En Ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès” (És de l’epístola als efesis que estem llegint aquests diumenges). Afegirà: “No tinguis por de la santedat. No et prendrà pas forces, vida o alegria. Tot el contrari, perquè arribaràs a ser el que el Pare va pensar quan et creà i seràs fidel al teu propi ésser. Dependre d’Ell ens allibera de les esclavituds i ens duu a reconèixer la pròpia dignitat. No tinguis por d’apuntar més amunt, de deixar-te estimar i alliberar per Déu. No tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit Sant, La santedat no et fa pas menys humà, perquè és el trobament de la teva feblesa amb la força de la gràcia. En el fons, com deia Leon Bloy, en la vida “existeix una sola tristesa, la de no ser sant”. Déu hi farà més que nosaltres,  ben i ben segur!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XVI de durant l’any, 18 de juliol del 2021.  Sabadell

:

diumenge, 11 de juliol del 2021

Homilia del diumenge 11/07/2021

        Primer   evangelitzats,  per poder  evangelitzar

                                          No es tracta d’aprendre de cor el missatge, sinó de tenir ben en compte que el missatger condiciona per bé o per mal la transparència del missatge. Encara estem condicionats pel pòsit d’ensenyaments “passats”, en què primerejava la necessitat de “donar bon exemple”.  Era una pedagogia que feia o podia fer que allò que havíem de fer que “passés” a l’interlocutor, ens podia quedar un xic impostat, mig encarcarat. Era -faig una caricatura, ho reconec!- com una representació i ho era quan estàvem davant dels qui havíem de cridar a “ser com...”, a “imitar o a fer imitar”, al qual no sempre –siguem sincers- corresponia un “ser”. Tot plegat no se sostenia perquè quan no “estàvem representant” el paper d’alliçonador, ens podríem permetre de no seguir la “pauta” o  recepta. La de vegades que succeïa això entre pares o professors i fills o alumnes! Repeteixo que ho dic en caricatura. D’això no en tenim constància. Obrim l’evangeli: Joan i Andreu interpel·len Jesús: “On t’estàs? “Veniu i ho veureu... Ells hi anaren i es quedaren amb Ell aquell dia. Sortiren ben entusiasmats; i dies després, deixant Joan el Baptista, es fan deixebles de Jesús i a més després n’atreuen d’altres, empesos per la trasbalsadora personalitat del Mestre, vist en la pura intimitat, només amb el tracte senzill i directe. Aquella era l’autèntica escola de l’evangelització. Allí es van formar més com a “vidents”, més amb aprenentatges informals i, per tant, més impactants, més concloents. Allí missatges i missatgers anaven de tronc. Recordeu la recriminació que Jesús fa a Felip: “Tant de temps que estic amb vosaltres i encara no em coneixes...” Allí hi havia la vertadera escola dels que després seran els que portaran el missatge del Mestre, arreu. Seran evangelitzadors que parlaran amb la convicció de que allò que diuen ho estan vivint, i la convicció farà més convençuts que no el missatge concret que porten per gran que sigui.

Torno ara als textos de la Missa. I en consonància amb el que he explicitat fins ara, em permeto assenyalar que hem de donar preferència i prevalença a la segona lectura, on Pau ens introdueix en allò nuclear, sense el qual serà debades que intentem posar-nos a evangelitzar, si és que estem d’acord amb la urgència, àdhuc  responsabilitat que tenim d’evangelitzar, pel fet només de ser cristians. Jesús és tot Ell l’evangeli en síntesi, en persona. Aquest himne que obre l’epístola als efesis, que probablement Pau el va prendre d’una litúrgia que s’utilitzava amb anterioritat a la consignació en el seu escrit, és una presentació de la figura de Crist en una inclusió en el pensament mateix del Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, en qui hem rebut “tota mena de benediccions espirituals dalt del cel”, En Ell se’ns ha des-velat el gran “secret” de la decisió benèvola que havia pres en Ell mateix, per executar-la quan els temps fossin madurs: ha volgut unir en el Crist tot el món.  En Pau i Joan  aquesta expressió en Crist vol significar la comunió inextricable que es dona entre Ell i cadascú de nosaltres. Fins s deu vegadesS

se’ns ha introduït en el nostre ésser: identificats, “cristificats”. De ser “conformats” així, ara ja podríem anar a predicar la Bona Nova, l’evangeli i tot el que cregueu convenient. Ara i no abans d’aquesta nostra transformació, com a “possessió seva personal”, ara podem sentir ja les urgències dels darrers Papes, arran del Vaticà II i d’ençà de Pau VI fins a arribar al nostre benamat Francesc. Tots ells ens han passat el “testimoni” -mai tan ben dit- de posar la nostra vida al servei de l’evangelització. Deixem que la nostra vida proclami que “en Crist la nostra vida ha estat rescatada amb el preu de la seva sang, les nostres culpes han estat perdonades i la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres”. Pau ha exclamat: “Ai de mi si no evangelitzés!”. “I qui llegeix en el Nou testament els orígens de l’Església i segueix pas a pas la seva història, qui la veu viure i actuar, s’adona que ella està vinculada a l’evangelització de la manera més íntima. En ella la vida íntima (la vida d’oració, l’escolta de la Paraula, els ensenyaments dels apòstols, la caritat fraterna viscuda, el pa compartit) no té ple sentit més que quan es converteix en testimoni, provoca l’admiració i la conversió, es fa predicació i anunci de la Bona Nova. És així com l’Església rep la missió d’evangelitzar i com l’activitat de cada membre constitueix quelcom d’important per al conjunt” (Pau VI en l’Encíclica: “L’evangelització del món contemporani”). Fins a la insistent crida del papa Francesc en “la Joia de l’Evangeli”, de la qual n’hem parlat tan sovint i que no deixarem de parlar-ne. Recordeu les paraules de Francesc que reporten les de Benet XVI que “ens porten al centre de l’Evangeli: Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”. Allò de Pau a l’epístola d’avui. Què, ens hi apuntem? És gràcia. Suposa una missió reconeguda i estimada.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XV de durant l’any, 11 de juliol del 2021.   Sabadell

dilluns, 5 de juliol del 2021

Homilia del diumenge 04/07/2021

     PARLÀ PER BOCA DELS PROFETES,

Aquest incís pertany a la tercera part del Credo de  Nicea-Constantinoble, ambdós del segle IV, que són els dos primers Concilis Ecumènics.  La primera part correspon al Pare Creador.  La segona: “I en un sol Senyor Jesucrist que és Salvador i Redemptor”. La tercera, comença: “Crec en l’Esperit Sant, que és Senyor (=Déu) i infon la vida... que parlà per boca dels profetes”.  Aquí s’inclou l’Església. Tota ella promoguda, sostinguda i feta efectiva per la força i l’impuls de l’Esperit Sant, promès per Jesús abans del retorn al Pare. “Parlà” en passat, al·ludint a tot un seguit de profetes de  l’AT, la nòmina dels quals abasta profetes com Elïes, Isaïes, Jeremies, i Ezequiel, el que obre les lectures d’avui. Tots enunciaven el gran Profeta que fou Jesucrist.

Jesucrist, a l’evangeli d’avui en una recalada al seu poble Natzaret, tot i l’enlluernament  dels seus  compatricis (“D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles?) Consternació!: El fill de “can Fuster” Josep, fuster ell mateix, temps enrere, i ara amb fama de miracler i de savi, sense més formació que la haguda dels minyons del seu poble.

Davant la reacció, que Marc titlla d’escàndol, Jesús ha de sentenciar l’escena amb un “no hi haurà miracles” gens afalagador: “Cap profeta és ben rebut i considerat entre els del seu poble. Cal afegir que entre els blasmats s’hi compten els de la seva parentela. Poca acció taumatúrgica podrà exercir entre els “seus”. La cosa és digna de ser notada. Jesús no fa miracles, si no hi ha la intermediació d’una fe ostensible. Sorprèn, tanmateix, la decepció al constatar que, ni els de casa seva, sabessin estar a l’altura d’una comprensió de més volada. Marc amb tot indica que en va curar uns quants... Què més volien els veïns seus? Aquella acció “menuda” no els era suficient... Volien “escenografia”, gra fort. Valga’m Déu! Com si Ell fes miracles cercant fama i aplaudiments!

També passa el mateix avui dia, esperem grans intervencions de Déu, bé sigui personalment o públicament. Aquest no és el fer de Déu ni el de Jesús. Els profetes són tan sols intermediaris i no és el fer grans coses la seva comesa, sinó invitar a la senzillesa evangèlica. La gràcia i les gràcies busquen l’anonimat, el secret -com diu l’evangeli- on Déu habita i pondera fe i acció. Ho tenim ben palès en la figura de Pau que no vol parlar de les revelacions tan extraordinàries rebudes. Llegiu, sisplau, el que diu respecte de les dificultats que patia i com li diu Déu: “En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més, com més febles són les teves forces. I com respon ell mateix: “Estic content de gloriar-me de les meves febleses”. No hi haurà miracle i ni ell no l’espera. Quin tremp i quina saviesa, la de Pau. Sembla talment una contradicció: “Quan sóc feble, és quan són realment fort”. Són les paradoxes evangèliques, no hi ha més...

Encara hi ha profetes, avui dia? Hem d’arribar fins al Concili Vaticà II per redescobrir que “tot batejat” és un profeta “en potència” i que la Paraula encara parla i es manifesta activa en persones de fe profunda, que saben descobrir la presència de Déu en la seva vida quotidiana. Profeta vol dir proclamar que Déu és present i que obra els petits miracles que un percep i que els agraeix de cor.

Llegeixo a la Constitució sobre l’Església: “Acomplerta l’obra que el Pare va encomanar al Fill aquí a la terra, fou enviat l’Esperit Sant perquè santifiqués incessantment l’Església,  i així els creients tinguessin accés al Pare per mitjà del Crist en un mateix Esperit.  Es Ell, l’Esperit de vida, la font d’aigua que rajarà fins a la vida eterna, pel qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressusciti en el Crist els seus cossos mortals. L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels creients, hi prega i hi dona testimoniatge de l’adopció de fills. Aquesta Església, la qual guia vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri i amb diversos dons...carismàtics (entre ells el do de profecia) instrueix i dirigeix, embellint-la amb els seus fruits (“amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”). La rejoveneix amb la força de l’Evangeli, la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el Crist. L’actuació profètica la fem predicant el missatge joiós, l’adveniment del Regne de Déu promès: Clareja per la Paraula actuada i les obres i la presència de Crist. Per això l’Església, preparada pels dons del seu Fundador i guardant fidelment els seus manaments de caritat, humilitat, abnegació, rep la missió d’anunciar i d’establir enmig de tots els pobles el Regne de Crist i de Déu i en constitueix el germen i l’inici. El Poble sant de Déu participa també del do profètic del Crist, difonent el seu testimoniatge vivent per mitjà, sobretot, d’una vida de fe i d’amor i oferint a Déu un sacrifici de lloança. Perquè amb aquest sentit de la fe que l’Esperit de la veritat promou i manté, rep no ja una paraula humana, sinó realment la Paraula de Déu. Amb els dons carísmàtics, repartits els fa aptes i promptes per a emprendre una varietat d’obres o comeses profitoses per a la renovació i una major edificació de l’Església, segons allò: “A cadascú se li dona la manifestació de l’Esperit en bé de tots”. Aquests carismes, tant els més singulars com els més senzills i comuns, pel fet de ser molt útils i conformes a les necessitats de L’Església, s’han de rebre amb agraïment i consol”.

El Cardenal Suenens defensà l’actualitat dels carismes de i en l’Església. L’Esperit és sempre vivent i no cessa de suscitar-ne en la mesura que cada època demana. Els carismes enumerats per sant Pau (ICo 12, 14) no tots són miraculosos; despleguen simplement els dons de la gràcia al servei de la comunitat: hi ha el de ciència i de la paraula de saviesa, el del govern, el de l’assistència als pobres, . En la nostra època, els carismes de sempre  tenen la seva expressió, com a servei a la comunitat: el do per ensenyar, consolar, suscitar. A més n’hi ha que tenen una forma particularment actual: una autèntica encarnació en un ambient determinat: l’ecologisme, la promoció de la pau, l’entesa entre germans, per dir paraules assenyades, plenes de lectura i contemplació de l’Evangeli, la catequesi, el voluntariat, el servei a tercers, veïns i tot. Tota la gamma de presència empàtica amb els majors, l’esperança manifestada entre persones que han perdut el mateix sentit del viure. És l’Església promoguda pel papa Francesc, oberta, servidora, enaltidora del millor humanisme. Saber somriure a la vida amb coratge i empenta. Saber donar la mà a aquell qui ho necessita. A dintre de casa i a fora, no menyspreant els petits encontres per posar-hi a la convivència una mica de sal i de llum.

Hi ha autèntics profetes que fan o han fet una aportació singular, el bisbe Casaldàliga, posem per cas, Tants petits i ignorats profetes de la millora de l’entor... Aquell que sap portar i soportar dificultats físiques, emocionals, sense deixar-se enfonsar. Saber somriure a la vida i dins la convivència del “cada dia”. Els esforçats i que saben dissimular cansaments.

El papa Francesc fa crides en cada document que ens ofereix. Portar grandesa d’ànim en el tràfec de la vida.

Qui diu que avui no hi ha carismes ben actualitzats i ben vius? Cansats absteniu.vos!. Cadascú hauria de fer una bona “discreció d’esperit” a fi de veure quins dons té i com els pot posar al servei dels altres, Un que no se sent cridat a “quelcom”, eclesialment és un “indocumentat un sense papers”. Déu dota tothom de talents, que caldrà primer descobrir-los i documentar-se bé i després posar-los al servei del que un creu que hi pot fer quelcom de bo i útil. No hi ha gent que no serveixi per allò que sigui, xic o gran. Tots prests a l’obra eclesial, social, humana, cultural, espiritual. “Res del que és humà m’és aliè”. L’evangeli ens crida, no podem fer els desvagats. Tota entrega és ben rebuda i és veritablement d’agrair si és posada a discreció i servei. No hi ha pobresa que no enriqueixi en molts aspectes. Per agraïment, si més no, l’hauríem de posar a disposició. Som deutors de la vida. A Déu gràcies.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XIV de durant l’any, 1 de juliol del 2021,   Sabadell

                               

Ens ajudarà la serena pregària del Cardenal Newman:

Estimat Senyor;

ajuda’m a escampar la teva fragància allà on vulguis que vagi.

Inunda la meva ànima d’esperit i de vida.

Penetra i posseeix tot el meu ésser fins a tal punt que tota la meva vida sigui només una emanació de la teva.

Brilla a través de mi i habita en mi de tal manera que totes les ànimes que entrin en contacte amb mi puguin sentir la teva presència en la meva ànima.

Fes que em mirin i ja no em vegin a mi, sinó solament a tu, oh Senyor.

Queda’t amb mi, i llavors començaré a brillar com brilles tu; a brillar per servir de llum a altres a través de mi.

La llum, oh  Senyor, irradiarà tota de tu; no de mi; seràs tu qui il·lumini els altres a través de mi.

Permet-me, doncs, alabar-te de la manera que més t’agrada, brillant per a aquells que m’envolten.

Perquè prediqui sense predicar, no amb paraules sinó amb l’exemple, per la força contagiosa, per la influència d’allò que faig, per l’evident plenitud de l’amor que et té el meu cor”.