Homilia del diumenge 11/07/2021

        Primer   evangelitzats,  per poder  evangelitzar

                                          No es tracta d’aprendre de cor el missatge, sinó de tenir ben en compte que el missatger condiciona per bé o per mal la transparència del missatge. Encara estem condicionats pel pòsit d’ensenyaments “passats”, en què primerejava la necessitat de “donar bon exemple”.  Era una pedagogia que feia o podia fer que allò que havíem de fer que “passés” a l’interlocutor, ens podia quedar un xic impostat, mig encarcarat. Era -faig una caricatura, ho reconec!- com una representació i ho era quan estàvem davant dels qui havíem de cridar a “ser com...”, a “imitar o a fer imitar”, al qual no sempre –siguem sincers- corresponia un “ser”. Tot plegat no se sostenia perquè quan no “estàvem representant” el paper d’alliçonador, ens podríem permetre de no seguir la “pauta” o  recepta. La de vegades que succeïa això entre pares o professors i fills o alumnes! Repeteixo que ho dic en caricatura. D’això no en tenim constància. Obrim l’evangeli: Joan i Andreu interpel·len Jesús: “On t’estàs? “Veniu i ho veureu... Ells hi anaren i es quedaren amb Ell aquell dia. Sortiren ben entusiasmats; i dies després, deixant Joan el Baptista, es fan deixebles de Jesús i a més després n’atreuen d’altres, empesos per la trasbalsadora personalitat del Mestre, vist en la pura intimitat, només amb el tracte senzill i directe. Aquella era l’autèntica escola de l’evangelització. Allí es van formar més com a “vidents”, més amb aprenentatges informals i, per tant, més impactants, més concloents. Allí missatges i missatgers anaven de tronc. Recordeu la recriminació que Jesús fa a Felip: “Tant de temps que estic amb vosaltres i encara no em coneixes...” Allí hi havia la vertadera escola dels que després seran els que portaran el missatge del Mestre, arreu. Seran evangelitzadors que parlaran amb la convicció de que allò que diuen ho estan vivint, i la convicció farà més convençuts que no el missatge concret que porten per gran que sigui.

Torno ara als textos de la Missa. I en consonància amb el que he explicitat fins ara, em permeto assenyalar que hem de donar preferència i prevalença a la segona lectura, on Pau ens introdueix en allò nuclear, sense el qual serà debades que intentem posar-nos a evangelitzar, si és que estem d’acord amb la urgència, àdhuc  responsabilitat que tenim d’evangelitzar, pel fet només de ser cristians. Jesús és tot Ell l’evangeli en síntesi, en persona. Aquest himne que obre l’epístola als efesis, que probablement Pau el va prendre d’una litúrgia que s’utilitzava amb anterioritat a la consignació en el seu escrit, és una presentació de la figura de Crist en una inclusió en el pensament mateix del Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, en qui hem rebut “tota mena de benediccions espirituals dalt del cel”, En Ell se’ns ha des-velat el gran “secret” de la decisió benèvola que havia pres en Ell mateix, per executar-la quan els temps fossin madurs: ha volgut unir en el Crist tot el món.  En Pau i Joan  aquesta expressió en Crist vol significar la comunió inextricable que es dona entre Ell i cadascú de nosaltres. Fins s deu vegadesS

se’ns ha introduït en el nostre ésser: identificats, “cristificats”. De ser “conformats” així, ara ja podríem anar a predicar la Bona Nova, l’evangeli i tot el que cregueu convenient. Ara i no abans d’aquesta nostra transformació, com a “possessió seva personal”, ara podem sentir ja les urgències dels darrers Papes, arran del Vaticà II i d’ençà de Pau VI fins a arribar al nostre benamat Francesc. Tots ells ens han passat el “testimoni” -mai tan ben dit- de posar la nostra vida al servei de l’evangelització. Deixem que la nostra vida proclami que “en Crist la nostra vida ha estat rescatada amb el preu de la seva sang, les nostres culpes han estat perdonades i la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres”. Pau ha exclamat: “Ai de mi si no evangelitzés!”. “I qui llegeix en el Nou testament els orígens de l’Església i segueix pas a pas la seva història, qui la veu viure i actuar, s’adona que ella està vinculada a l’evangelització de la manera més íntima. En ella la vida íntima (la vida d’oració, l’escolta de la Paraula, els ensenyaments dels apòstols, la caritat fraterna viscuda, el pa compartit) no té ple sentit més que quan es converteix en testimoni, provoca l’admiració i la conversió, es fa predicació i anunci de la Bona Nova. És així com l’Església rep la missió d’evangelitzar i com l’activitat de cada membre constitueix quelcom d’important per al conjunt” (Pau VI en l’Encíclica: “L’evangelització del món contemporani”). Fins a la insistent crida del papa Francesc en “la Joia de l’Evangeli”, de la qual n’hem parlat tan sovint i que no deixarem de parlar-ne. Recordeu les paraules de Francesc que reporten les de Benet XVI que “ens porten al centre de l’Evangeli: Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”. Allò de Pau a l’epístola d’avui. Què, ens hi apuntem? És gràcia. Suposa una missió reconeguda i estimada.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XV de durant l’any, 11 de juliol del 2021.   Sabadell