Homilia del diumenge 26/03/2023

                     JA  HEM  PASSAT  DE  MORT  A  VIDA

                                               Estem fent les penúltimes estrebades d’una marató quaresmal, molt ben acompanyats dels nostres entrenadors o coachs -digues-ho com vulguis! Hi vull posar noms concrets: L’evangelista Joan que ens acompanyarà i ens deixondirà dels nostres ensopiments, durant tota la setmana entrant; i Pau en l’Epístola-Mare, la que va escriure als romans i que aprofitant el caire que vull donar a aquestes paraules d’invitació a anar a fons, us recomano de llegir-li com a mínim des del capítol 5è fins al 8è. Ja llegint Joan aquests dies antecedents, m’he trobat amb aquesta frase fonamental:  “Us ho dic (en present!) amb tota veritat: Els qui escolten el que JO dic  i creuen en Aquell (el Pare) que m’ha enviat tenen Vida Eterna,... perquè ja han passat de mort a vida... perquè el PARE que és font de tota VIDA, ha fet que el FILL també ho sigui”. Estem, germans aquí, parats i com travats, però amb ganes d’encetar caminada: “Escoltar el Fill, Creure en el Pare”. Amb aquestes dues premisses ben sobreactuades, “Ja tenim, ara de present!, la Vida perdurable”, la Vida –com una Lluna- en quart creixent- fins a la glòria de la Lluna plena i nova, pasqual, imatge de Maria, mare de l’Església, la plena de gràcia, segons els pares apostòlics dels primers temps, que comentaven que la lluna no té llum pròpia i que tota ella, lluminosa, és  reflex de la que és substancial, la que prové del Sol que és Jesús, incandescent, que no es pot mirar fit a fit, sinó amb filtres, que ens els dona l’Església a través de la Paraula contemplada, de la qual n’és dispensadora i “entusiasmadora”. Jo soc la llum de la vida! Ho creus?                                         

Mireu, faig aquesta rotunda afirmació, imitant la convicció de Jesús, en dir-nos-la: “si no m’escolteu, no tindreu vida en vosaltres!”; és a dir: no sereu de veritat deixebles meus, cristians de dret i de fets. Si no heu llegit pausadament, compassadament  tot l’evangeli de Joan, patró i metro de tothom que pretengui dir-se, sentir-se fill de Déu, germà de Jesús, deixeble seu -de totes, totes-. Sense haver fet una immersió en el misteri de Jesús, intentant anar -de graó en graó- devers el fondo de la insondable identitat de la seva Persona; que -a fi de comptes- era el propòsit i l’intent essencial per anar a fons en els exercicis quaresmals d’enguany, tal com ho vàrem internalitzar en la col·lecta del primer diumenge –perdoneu-me la meva indelicada insistència!: les dues comeses quaresmals: “conèixer més i més el misteri de Crist i viure’l amb totes les seves virtualitats”, Ens hi sortiran, en Joan, tots els episodis dels evangèlics que ja hem llegit fins ara, la samaritana i Nicodem i avui tota la tragèdia no atesa inicialment (?) i després glorificació del Pare (!) en la reviviscència de Llàtzer.

            Parlem entre nosaltres, gent d’escola, de la disrupció escolar i social que es produeix amb un índex percentual dels més alts de tot Europa, que fan plorar, del fracàs escolar, que arrossega conseqüències en àmbits no solament d’estudis, sinó socialment, culturalment, i en definitiva excloents àdhuc laboralment, ai las!. Una cosa similar passa a nivell de l’Escola de l’Evangeli de la que parlava Pau VI. El nostre Mestre, Rabí o -el “Profe” dit entre condeixebles- ha de lamentar que els escolars dimiteixin i abandonin abans de passar l’Assignatura de Comuns que és l’Evangeli de Joan. Hi ha una fuga fonda, trista com una sima: els deixebles abandonen aquesta assignatura abans de saber-ne un primer borrall, sense posar l’elemental atenció, perquè el Mestre ens pugui fer estimar l’assignatura. No havent tingut la primera experiència d’un tu a tu; només amb la doctrina de primers cursos de primària espiritual, com a bagatge memorístic i de quatre pregàries, només. Menystenint allò que ignoren! Així ens trobem, malauradament, amb una indigència de tipus religiós i sobretot de fe, que espanta! Ni nocions (els noms de les coses) tan sols, que això és només primera cultura religiosa, però l’evangeli o és vida o no és res. I això és imputable a moltes persones grans que som nosaltres, que hem fet derivar el fet religiós en uns practicants closos en els seus pietismes, que fan pena de veritat. No ho hem sabut fer, ai i més ai! On és la Formació Permanent? Moltes persones estem mustigues en un cercle ofegat de pecats “repes” i de rutines d’extracció, ves a saber de quan i com... Fracàs de l’Escola de l’Evangeli! Tots en tenim la culpa, però ara no és moment de lamentacions sinó més aviat l’oportunitat d’emprendre el pas d’una intensitat renouera que ens porti a estimar el què adés hem desvalorat, bo i ignorant de què es tractava...  Perquè no fem un esforç en aquestes dues setmanes que ens queden de Quaresma i entrem a fer net de tantes displicències. La proposta que us faig és de llegir tot l’evangeli de Joan, d’una manera continguda, sostinguda, donant valor a cada paraula que ens surti, posant-les en relació. Ens sortiran els episodis que precisament avui els relacionarem. També us demano que llegim de la Carta als cristians de Roma, almenys des del capítol 5è fins al 8è, per descobrir de primera mà què vol dir ser cristià! Ja fa dies que en la litúrgia se sent el ressò baptismal: aigües sanadores, les que ens han de portar fins a la re-novació de les promeses del baptisme la tarda-nit de la Vigília de Pasqua. Tant de bo que aquesta vegada poguéssim sobrepassar el ritual i fer com si fos el mateix dia del baptisme amb mentalitat d’autèntics catecúmens! Relació personal d’adults, de gent “tocada” per la gràcia de Jesús, responent a la seva invitació: “Si tu vols venir amb mi, nega’t tu mateix, és a dir: accepta seguir Jesús en la seva passió i mort, en la seva missió curativa i enaltidora. Tu ets important per Jesús. Et vol entre els seus deixebles que no el deixen ni a sol ni a serena, que fan vida amb Ell. Que el poguem veure en les seves actituds dels grans moments i els seus gestos senzills, el seu mirar, el seu posar la mà a l’espatlla i dir-te la paraula justa i al moment just, que ets tingut com amic, amb qui segellarem destins i joies compartides. Ens atansarem a Betània i compartirem una de les escenes mes emotives de la vida del Mestre, que fa partícips dels deixebles i de gent de Jerusalem que comparteixen el miracle de la reviviscència de l’amic estimat, Llàtzer, on Jesús és l’amic de la família que és refugi i llar on poder sentir-se escoltats, respectats... El text de l’evangeli que escoltarem amb un ai al cor al principi i després amb una distensió de meravella, seguida a primera fila o millor encara, tinguts per de casa... La contrastació sempre present i en grau pujat en Joan que de ben segur ens portaran a veure i  tant de bo! a viure en sintonia amb la família de Betània, admesos a casa seva també nosaltres. Llegint Pau ens adonarem que és l’Esperit Sant que rebem en el baptisme el que ens espera i que “és la nostra vida”. Manifestació que ve llegida en Ezequiel: “Us infondré el  meu Esperit i recobrareu la vida”. Reprès en el salm que ens inspira seguretat de pregària més que atesa, com matiners que esperen una albada de llum que estimuli la confiança en el Senyor, “perquè del Senyor són l’AMOR FIDEL i la REDEMPCIÓ GENEROSA”. Jaculatòria que ho diu tot de Déu i de nosaltres. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V. i Setmana última de Quaresma, 26 març – 2 d’abril 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 19/03/2023

                          BATEJATS  TOT  JUST  NADONS

                                               A la majoria dels que anem a Missa els diumenges ens van batejar sota els auspicis dels nostres pares i padrins, que sortien fiadors d’una educació cristiana a desenvolupar en els anys venidors fins a  garantir una formació d’iniciació, com se’n diu, que hauria de portar-nos fins a la primera Comunió i a la recepció del sagrament de la Confirmació. Avui dia encara es bateja, però sense les “urgències” (!) de les nostres àvies que eren les veus d’una tradició ancestral... Ai las, però s’ha comprovat que avui –habitualment- no hi ha garanties de formació cristiana consistent a aquestes edats. No sempre hem de culpar-ne els pares, perquè encara que per més que ho hagin enfrontat, avui veiem que molts nens, no diguem adolescents i joves, tots ells immersos en un ambient refractari, si no contrari, molts no arriben a salvaguardar la seva fe incipient i una pràctica discretament coherent amb ella. Tenim obert tot un gran problema de llarg abast i de pregon llast que ens hauria de portar a “refer” l’ànima dels baptismes isolats i perduts en les boires d’una remota infància... No que propugnem que no es bategin els infants, però el baptisme inicial pot quedar com una pràctica mig no quallada. Avui entenem que la fe és fruit d’una opció personal, que sustenti compromisos i determinacions; per tant veiem la fe no com una pràctica ritual, sinó com una afirmació creixent d’acceptació de Jesucrist com a persona i missatge que ha de tenir una incidència en la vida i en els valors personals, derivats de l’Evangeli. La fe s’ha de verificar amb unes actituds que dibuixin una evangelització creixent i una descoberta de les potencialitats que deriven de l’evangeli. Tot això no serà mínimament factible, si no garantim una formació permanent. No fàcil de trobar-ne la possibilitat, ni -per desgràcia- de tenir-ne ganes. L’ambient neutre o hostil ens venç a la majoria. I ens debatem en la inoperància. Parlo molt en general en els ambients on ens trobem; però n’hem de parlar; no podem escamotejar el problema viu!

                                               No per tornar a incidir en aquella expressió de Benet XVI a que al·ludíem diumenge passat: “s’és un cristià, fruit d’una descoberta de la Persona de Jesucrist”, que hauria d’esdevenir un veritable punt central de vida i missió en cadascú dels qui es puguin anomenar -de nom i de fets- com a cristians. El Baptisme (la formació per al baptisme- avui s’ha de reviscolar, s’ha de recuperar com a assignatura pendent; s’ha d’omplir de sentit precís; i això demana ja d’entrada una maduresa que no poden tenir ni infants, ni adolescents per norma general, el què postula una mena de recuperació personal, perquè un es pugui comprometre de veres amb Jesús i amb la seva Església. És el decantat problema de la transmissió de la fe, candent avui dia!

                                               Tot això ha portat a idear tota una formació que inclogui la mateixa significació del baptisme com a sagrament primordial i com a espiritualitat baptismal. D’aquesta formació se’n diu catecumenat d’adults. És a dir redescobrir la profunda significació del sagrament del baptisme, que és la veritable porta d’accés a la Comunitat Eclesial. Formació que ens és mancant, si és que no l’hem seguit en grups o comunitats de base que -entre d’altres- unes s’anomenen Neocatecumenals. No que haguéssim de formar part d’aquests últims grups, però sí de tenir la formació que ens seria demanada si -ja adults- demanéssim ara de ser batejats. Aquesta fou la pràctica usual als primers pagans que demanaven de ser batejats, que és la marca i signe dels qui han entrat a formar part dels deixebles de Jesús, que marcava singularitat. Batejats els adults, se’ls batejaven també els seus fills petits, perquè la inclusió de llurs pares en les comunitats eclesials garantia també l’educació posterior dels seus fills. El fet de conviure normalment entremig de pagans feia que les comunitats de batejats exercissin l’educació que el mateix grup reduït actuava d’ambient que els embolcallava i que prometia un desenvolupament de caire clarament cristià. Avui això no és presumiblement possible en els ambients laics, si no laïcistes, que ens ofeguen. Hem de recuperar  la formació plausible en haver rebut un sagrament en edats infantils (in=no, fantils=no parlants), però que ara -de grans- hem de fer-lo més efectiu per la fe que ens portarà a un aprofundiment i vivència que ens l’actualitzarà i com que desencallarà la seva virtualitat. Sabem que les seves virtualitats ja operen en nosaltres però les tenim com a captives per manca de personalització i és com si no fluïssin: la gràcia sanadora del nostre pecat original hi és, però com encallada. Cal desactivar la seva força, a través de la conscienciació personalitzada. Sabem que el baptisme no es pot repetir. Ho dèiem amb l’expressió de que “imprimeix caràcter”. Ara és el moment de confirmar i referendar les promeses que rebre’l comporta. Som fets fills de Déu en rebre’l. Ara hem de maldar per viure com a tals. Tenim les promeses de que no ens mancaran les gràcies que suposa rebre’l, Déu mateix s’hi ha compromès i la mateixa Església. Promeses nostres per Promeses de tot un Déu!

                                               Aquest quart diumenge té l’empremta baptismal que s’anirà accentuant a mesura que ens atansem a la Setmana Santa, on celebrarem amb la passió i la mort i resurrecció de Jesús  la nostra participació en els misteris de la nostra Redempció, en paraules de Pau: “¿O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en el Crist Jesús, hem estat batejats en la seva mort? Hem estat, doncs, sepultats amb Ell pel Baptisme en la mort per tal que, així com el Crist ha ressuscitat d’entre els morts per la glòria del Pare, així també nosaltres portem  una vida nova”. O bé: els batejats han estat “revestits del Crist” o bé: per l’Esperit Sant, el Baptisme és un bany que purifica, santifica i justifica. Ja llegim avui mateix en l’epístola de Pau als efesis: “Germans, en altre temps vosaltres éreu foscor, però ara que esteu en el Senyor, sou llum. Viviu com els que són de la llum. Els fruits que neixen de la llum són tota mena bondat, de justícia i de veritat”.  Ens acompanyarà ja des d’avui aquest passatge de la curació del cec de naixement. I hi veiem en l’acció que li fa Jesús d’empastifar-li els ulls cecs i de manar-li que vagi a rentar-se’ls a la piscina de Siloé, prefigurant el Baptisme. Oberts els seus ulls orbs a una visió inèdita, com si naixés de nou a la vida, clara imatge del Baptisme i amb la confrontació que Joan fa amb els fariseus involucrant-hi àdhuc els pares del cec, que obvien donar una resposta compromesa, cosa que li succeirà al propi cec, vident ara, que li suposarà l’excomunicació de la sinagoga i que feliçment acaba en l’acte de Fe en Jesús i en una adoració fulminant. Tota la litúrgia d’avui fa distintes al·lusions a la llum que és Jesús i que ens il·lumina: “Desvetlla’t tu que dorms , ressuscita d’entre els morts i el Crist t’il·luminarà. O bé “qui em segueix tindrà la llum de la vida”. I en el Prefaci d’avui donarem gràcies per Crist Senyor nostre. El qual, pel misteri de l’Encarnació, va conduir a la claror de la FE el llinatge humà que caminava en les tenebres ; i per mitjà del bany que regenera  converteix en fills d’adopció els qui en néixer eren esclaus del pecat”.

                                               Oh, com enyoro tant per a mi com per a tots els batejats aquella formació permanent que ens havia de portar a unes vivències depurades i creixents i a viure, amb humilitat però també amb ardidesa, la nostra condició de fills de Déu per adopció. Sentir-nos plenament conscients de que en nostra vida hi plana l’empenta i moció de l’Esperit Sant i que, en el camí de cada dia, es vagi fent més clar un coneixement més i més endinsats del i en el Misteri de Crist que il·lumina el nostre propi misteri, donada la relació amorosa que per donació graciosa nosaltres podem gaudir i demanar de viure cada dia més conscients en el si d’una familiaritat graciosa amb Déu Pare, Fill i Esperit Sant.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV de Quaresma, 19 de març del 2023.  Sabadell

Homilia del diumenge 12/03/2023

                                A  SOLES  AMB  EL  MESTRE

                                               Avui la litúrgia està centrada i com nimbada en i per la conversa missionera de Jesús amb la samaritana. Narrada per Joan, l’evangelista diferent, on hi descobrim tota una reflexió i espiritualitat seves nascudes a redós d'una vida viscuda de prop  i intensament a l’entorn de Jesús en la seva intimitat... No ens ha de sorprendre, perquè ja abans Joan ens ha narrat la conversa que Jesús va tenir amb un descol·locat Nicodem, Totes dues converses de tu a tu i que escapen per la seva singularitat de no ser només una lliçó més. Hi ha una voluntat d’endinsar-nos en el més íntim de Jesús, bo i transcendint en el que diu i en el ressò que trasbalsarà l’un i l’altra i que ens serà com un camí esbossat per portar-nos a un autèntic camí d’espiritualitat evangèlica. Ens seran més o menys com un guió de conversa. Tant de bo ens menin per aquests viaranys de sucosa i il·luminadora plantilla...

                                               Voldria evocar primer que tot, les dues col·lectes dels primers diumenges de Quaresma que ens han de conduir al coneixement més i més endinsat del misteri de Jesús, de forma que el puguem viure (a Jesús en el seu misteri) amb totes les seves exigències” Jo diria millor en les seves expectatives que el tracte personal pot suscitar en el nostre cor amatent. Ben lluny de moralitzacions, fent destacar tota una espiritualitat fondal. També és bo de reprendre la col·lecta del diumenge passat que ens invitava -sota les irradiacions de la Transfiguració- a escoltar el vostre Fill Estimat d’una manera única i singular, personalitzadament, de cor a cor i fent que la paraula esdevingui aliment espiritual i ens porti a una visió interior que ens siguin com tasts de la contemplació futura de la seva glòria”. Evoco també la irradiació de la seva presència quan Jesús a la pregunta d’Andreu i Joan: ¿On habiteu? Jesús els respongué; Veniu i veureu. Passaren una jornada, no debades, que els va marcar tan profundament que Joan en escriure el seu evangeli, el va confegir com ressò de les vivències que va fer de conviure amb Jesús al llarg de tres anys; i li va sortir un evangeli diferent del dels sinòptics, i que ara ens delecta i ens porta a una experiència singular, enlairada.

                                               Posats a redós d’un Jesús que conversa, proper i amic, em ve a la memòria les intimitats que visqueren Maria i Marta, de pregoneses d’amistat i més encara... Jesús validà com a l’únic necessari posar-se als seus peus i anar escoltant-lo, mirant-lo, embadalida Maria. Posant l’accent de la relació amb el Mestre i Amic en una contemplació amb Ell, per damunt de totes les delicadeses de l’hospitalitat que Marta subratlla, una mica sense entendre que estar per Ell com ho fa Maria és la millor hospitalitat a través de la contemplació. I què poc primmirats com som, aniríem per feina i el deixaríem, per hostatjar-lo. Primer la persona i tot l’altre: (Marta, Marta i quins desficis que et portes!) en segon terme. Lliçó apresa? O bé encara per tornar-hi suaument una i altra vegada!

                                               Abans d’aprofundir en els termes que suscita la conversa de Jesús amb la Samaritana, voldria retornar una vegada més, perquè a l’igual que al papa Francesc ens aconduirà a una expressió del Papa Benet XVI que ens té enamorats a ell i a mi: “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva. (Tret de l’encíclica “Deus caritas est”, justament firmada el 25 de desembre de 2005)  Segueix el papa Francesc: “Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos, per a assolir el nostre ésser més veritable”. Soc conscient d’haver-ho transcrit més d’una vegada i més i tot, però s’adiu d’una manera tan afí a la litúrgia d’avui on la Samaritana descobrirà tot un món desconegut i que la conversa a peu del brocal del pou de Jacob, el desconegut Jesús li anirà obrint els ulls a un món insospitat, un món de realitats impensades, però que són la mateixa rel del viure amb sentit i sensibilitats i actituds estrenades. Ho he dit altres vegades però avui cobra una vertadera excepcionalitat, llegint la conversa de Jesús amb la samaritana. Entrem-hi amb permís d’intimitats...

                                               Pot semblar que és una sort trobar-se, però és providencial. Ell ens espera. Per entrar en conversa, ens demana què li podem donar, però és pura estratègia. És Ell que ens vol donar l’inesperat, que supera allò pobre que li podem oferir. Jesús té més imaginació (=revelació): ens ofereix aigua viva. Si sabessis el que Ell et vol donar, series tu a demanar-ho. Jesús-Déu porta sempre la iniciativa. ¿Com ens veu a nosaltres? Com un projecte inacabat. Ser plenament allò que Ell preveu i vol i estima de nosaltres. Som la profecia de nosaltres mateixos. Que som misteri. Havíem demanat d’endinsar-nos en el misteri del seu coneixement. En Ell ens adonem que ho som cadascú de nosaltres. L’aigua viva que Ell ens ofereix és la metàfora de la benaurança dels afamats i assedegats de ser justos, perquè veuran Déu. L’aigua que jo els donaré es convertirà en una font que els brollarà dintre per donar-los-hi vida eterna. Senyor veig que sou un profeta. Ha arribat l’hora dels adoradors que vol el Pare. Adoradors en Esperit i en Veritat. Veig que ara estem a les expectatives esperant la vinguda del Messies. El soc Jo que estic parlant amb tu! Senyor evangelitzeu-ne! Mireu, qui he TROBAT amb majúscules. Se m’ha il·luminat el bell mig de la Quaresma: He trobat en Jesús el sentit i l’horitzó del meu viure: Us lloem, us beneïm.us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa Glòria.

Compartim el trobar Jesús d’una manera nova, fet el centre del nostre viure, anem a passos adelerats a la Pasqua de Jesús i nostra! Som a les envistes i caldrà fer testimoni del “que hem vist sense por”.   Un nom portem al front. Hem de cantar l’esperança que és l’alba d’un demà. Hem de mostrar estimant-nos que el món nou ve ja”. És possible conèixer Jesús li pregunten a Marcel Légaut?  -Tota la meva vida he tractat de conèixer Jesús, d’atènyer-lo. M’han parlat d’Ell i jo he maldat per comprendre’l amb la meva intel·ligència. M’he sentit commogut i atret per la imatge que tenia d’Ell. És així que he estat conduït a un coneixement que és la comunió del meu ésser al seu ésser”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III de Quaresma i setmana del 12 al 18 de març del 2023 Sabadell   (Paciència i passió d’un creient. Bernard Feillet pregunta a Marcel Légaut (Claret)

Homilia del diumenge 05/03/2023

                     UN  PAS  MÉS  QUARESMA  ENDINS

                                               La litúrgia d’avui vol assegurar-nos que tenim ben assentades les finalitats d’aquest exercici quaresmal, que bé podria prendre la simbologia de com enfocar la vida cristiana en la seva totalitat. Ja deia el clàssic: “la vida tota de l’home és milícia permanent”. No podem ni pensar que el transcurs del nostre viure el podrem fer en un bany de roses. Caldrà tenir sempre un esforç vital sostingut, si volem viure amb sentit i satisfactòriament. Això té plena validesa per a totes les etapes de la vida, anava a dir, sobretot quan podria semblar que ja tenim parada i habitada de temps la nostra tenda per a dedicar-nos a prendre “el sol.de la glòria”. Com més endavant va un en el recompte dels dies, més explícits i ben re-confirmats hem de tenir els mòbils i els principis i criteris per portar “una vida plena i bona”, ideal que ja pretenia un digne i clàssic “humanisme”. Això en un sentit molt més viu i explícit encara, en un ideari evangèlic. Mai l’edat avançada pot ser motiu per un viure “desviscut”, anodí o desproveït d’empenta. Som als inicis només dels exercicis quaresmals i anirà bé enfortir l’élan vital i evangèlic. Ai, i què se n’ha fet de l’humanisme cristià!?  Som-hi, doncs.

                                               La Col·lecta, com sempre, ens ressituarà en el tram-tram joiós i sostingut que volem portar per tal de sentir-nos “Església en sortida” i albirant més enllà del que es pot veure i esbrinar només, en el dia a dia, rasos  i escarits. “Ser més i millor” o bé l’anar “endavant i enlaire”. Hi llegim –millor-: hi preguem: “Oh Déu, Vós que maneu escoltar el vostre Fill Estimat i ens alimenteu espiritualment amb la vostra Paraula; feu que purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria”.  Qui no sabrà veure-hi  en aquests termes un ressò de l’evangeli de la Transfiguració que centra  tot l’interès i la lliçó eminent de la litúrgia d’avui? Tots tres sinòptics porten aquesta escena de la vida de Jesús. Un fet insòlit i que situa el camí de Jesús en uns moments precisos en què està precedit i seguit de les prediccions sobre la seva identitat, responent a la pregunta que els feu de qui pensaven que era Ell? Diu Mateu: “Des d’aleshores Jesús començà a explicar que calia que anés a Jerusalem i que patís molt per part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ressuscitar, el tercer dia”. Sabem la recusació que li esventà Pere i que li reporta la forta esbroncada de Jesús, titllant-lo de Satanàs, no gens menys! Ocasió perquè Jesús fes a continuació la Proclama i Manifest d’enquadrament evangèlic en les files i lleva dels veritables deixebles: “Si algú vol venir amb Mi”... Ja la vam explicitar el diumenge passat, perquè ens era capital per entendre, sobretot ara, en temps de Quaresma, la missió compartida de Jesús amb els més ardits deixebles. A continuació, simbòlicament, havent seleccionat els “tres habituals” dels grans moments de la vida de Jesús, se’ls emportà en una muntanya alta (la tradició l’anomena Tabor) i entrant en oració es transfigurà davant d’ells... De moment –fem una pausa- i mirem de veure la continuació d’aquest passatge nuclear (La Transfiguració). Mateu narra la curació del noi endimoniat, que no poden curar els deixebles i sí ho farà Jesús, i en respondre a la pregunta de per què no ho han pogut fer ells, Jesús els dirà que és “per la vostra poca fe”. Afegim que a continuació tots tres sinòptics narren l’anunci per segona vegada de la seva mort i resurrecció. “I els deixebles es van entristir molt”. Ja llegim la reiterada incomprensió del què significava la seva messianitat, proclamada explícitament per Jesús només als seus deixebles més propers, en evitació d’incomprensions i daltabaixos majors! Jesús incomprès pels seus més íntims! Cal subratllar-ho, perquè el seu Misteri Global no és fàcil d’entendre, ni per a ells, ni per a nosaltres! Recordeu la Col·lecta del diumenge darrer que ens invitava l’endinsar-nos més i més en el misteri de Jesús com a feina particular del cicle Quaresmal-Pasqual. Ai, amb poca fe restarem als llindars mínims d’una comprensió minvada i aigualida... Ara –al nostre present!- no viure’l intensament seria una impropietat inexcusable!

                                               Tornem a l’evangeli de la Transfiguració. És un misteri de llum: rostre i vestits fulguraven de lluminositat. Mai, abans havia mostrat Jesús la seva divinitat d’una manera tan esplendent! És acompanyat per Moisès i per Elies, significant les figures emblemàtiques de la Llei i els Profetes: tot l’Antic Testament abocat a la glorificació de Jesús. “No he vingut a anul·lar la Llei i els Profetes, sinó a dur-los a la seva plenitud”. Estaven parlant de la mort i resurrecció que havia de tenir lloc molt aviat. Estant parlant-ne, se sent una veu del núvol estant, que diu: “Aquest és el meu Fill, el meu Estimat, en qui m’he Complagut. Les mateixes paraules del dia del baptisme de Jesús, tot i que ara hi afegeix: “Escolteu-lo”. Ara és la presentació de Jesús com a Fill de Déu i com a Messies, recosint els dos Testaments en un de sol: Jesús és presentat pel Pare com el qui dona sentit ple a la Vida i Resurrecció seves i també, amb la d’Ell, la nostra pròpia! No vol que diguin res del que han vist fins que tot s’hagi acomplert. Ara, avui, és l’hora de la comprensió per part nostra, a fets passats. Ara, entenem perquè aquest fet dona plenitud al seguici, a l’acompanyament de Jesús, particularment viscut i entès en aquests dies de pregones revelacions, com haurien de ser -Ai!- aquests dies quaresmals... Centrats en Crist, no en nosaltres, ho hem de repetir insistentment, perquè litúrgicament Quaresma és Pasqua en Ell i en nosaltres. Oidà!

                                               Tornem als subratllats de la Col·lecta: El nostre primer deure, millor -m’agrada més parlar en positivitat- la primera invitació d’un proficu treball quaresmal està posat en exercitar una fina escolta de la Paraula de Déu, en la lectura assídua de la Bíblia: des de seguir el llibret “Paraula i Vida” dia a dia, això els qui tenen el més inicial compromís; per als més animats, seguint “La Missa de cada dia” preparant tots els textos de cada dia, tot i no anant a celebrar presencialment l’Eucaristia; i els més ardits a cercar en la Bíblia mateixa els textos litúrgics del dia, destacant-ne els contextos on els podrem llegir. Per una altra banda som empesos a intensificar la pregària per tal d’anar purificant la visió interior: Sentir la presència de Déu, entrar suaument en la comprensió de les pregàries que tots sabem, però que les hem de ponderar, les hem d’enriquir i d’omplir dels nostres desigs de lloança, de benediccions, d’adoració que desfili i esbleni les teles que encobreixen la presència de Déu; cal també saber donar gràcies, “per la vostra immensa glòria”. Entrar en silenci, saber esperar que Déu se’ns apropi i ens digui alguns dels seus secrets. Finalment, que ens obrim a la pregària contemplativa, que sentim que ens embolcalla la glòria de Déu. Demanar, cercar, trucar, com hem llegit aquesta setmana litúrgica.

                                               Una paraula sobre el patriarca Abraham, a la primera lectura. Model d’obediència a la crida de Déu. Surt de les teves zones de confort. Vés on et serà dit, camina i ho aniràs descobrint. Despossessió total, confiança indeclinable! Podríem aplicar-li aquest verset del salm responsorial: “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai: aquest és l’esperança que posem en Vós”. Fer jaculatòries, tretes de textos breus trets de les lectures del dia o d’altres provinences, tot per mantenir el caliu!                  

                                               Situem la segona lectura on es condensa allò més substancial del que predica Pau i que recomana que així ho faci el seu deixeble predilecte, Timoteu: “Déu ens ha cridat a una vocació santa”, ja preconcebuda per Déu allà en l’eternitat, fruit de la seva decisió amorosa, i que “ara ha estat revelada amb l’aparició de Jesucrist el nostre Salvador, que ha desposseït la mort del poder que tenia, i, amb la Bona Nova de l’Evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat”. Aquest és el nucli de l’evangeli que tant Pau com el deixeble estimat Timoteu han de predicar, bo i “sofrint amb l’obra de l’evangeli”. Una cosa porta a l’altra!

                                               Una vegada més permeteu-me de dir que l’Evangeli no és una moralització de la vida, promou una espiritualitat, una visió interior, una manera, un estil de viure, tret de la manera com vivia Jesús en la seva intimitat i que es palesava en paraules i obres. Entenem, doncs, que la Quaresma atenyi ja des de bon principi la participació en la Pasqua de Resurrecció, la de Jesús i la nostra pròpia, des del compromís de lleva i adscripció en l’evangeli serè i operatiu co-agermanats amb Jesús, Mestre i Salvador nostre.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge segon de quaresma i setmana següent, 5-11 de març del 2023  Sabadell