diumenge, 28 d’agost del 2011

Homilia del diumenge 28/08/2011 del P. Josep Mª Balcells

TRES GRÀCIES SOL·LICITADES

Més d’una vegada he intentat posar de relleu que l’oració (col·lecta) que fem just a l’inici de l’eucaristia dominical acostuma a ser un tresor de continguts, que no ens podem perdre. Normalment, s’expressa en molt poques, si bé denses paraules. Convindria que, en dir-la, no ens trobéssim encara impreparats, com si l’acció litúrgica ens demanés una atenció només a partir de les lectures. Si no disposem l’esperit des de bon començament per a entrar en l’àmbit de la pregària ens trobarem desprevinguts i per manca de silenci interior, de disponibilitat a obrir-nos a la veu de Déu, de fer un retrobament amb Crist, ens perdrem bona part de l’eficàcia de l’Eucaristia. Si ens distraiem per fluixa concentració, si ens posem lluny de l’altar, si hem començat parlant amb el veí, si no estem en participació activa, com demanava el Vaticà II, si som mers espectadors i no actors, la litúrgia ens serà un bon avorriment o un temps buit, ple de distraccions externes i internes. Només es pot “aguantar” bé –deixeu-m’ho dir així-, si hi poso les condicions mínimes perquè ens retrobem amb el Crist per qui hem estat invitats a compartir la taula de l’amistat i del diàleg de l’amor... Ja ho deia el clàssic: “Abans d’entrar en l’oració cal preparar la teva ànima”. Encara que pugui semblar un pleonasme: Cal estar ja en oració abans d’entrar en oració. És ben bé així.

Voldria fer un exercici d’aprofundiment, finalitzat a poder-nos trobar en plena capacitat espiritual de fer nostres les pregàries que el sacerdot fa en nom nostre i recollint al mateix temps totes les expressions i pregàries pròpies que haurem fet en l’intèrval entre la invitació que ens fa, en aquest espai de temps que intermèdia entre el “Preguem” i l’oració que seguirà, que porta per nom col·lecta, perquè vol ser una presentació al Déu i Pare de la col·lectivitat (de recol·lecció, de fer-ne un menat), de la comunió de tots els presents i els absents, donant a l’Eucaristia un abast clarament Eclesial: és a dir on es barregen i se superposen, millor, es fonen el que és personal i el que és comunional. L’Eucaristia és sempre i en tot lloc única, només actualitzada. Nosaltres ens fonem en la universalitat i la universalitat se’ns fon en nosaltres. És el Crist total el que es posa en joc. En Bucay en el seu llibre “Claus per a un camí espiritual” parla amb molt encert de “L’home en xarxa”: “L’home és un engranatge que forma part de tot un món molt més ampli que el conté”. No entrem en comunió, som comunió. “Visquem-la! Aquesta també és la intuïció de Teilhard en el “Medi diví” i “La Missa sobre tot el món”: “En el fons, des dels orígens de la preparació messiànica fins a la Parusia, passant per la manifestació històrica de Jesús i les fases de creixement de la seva Església, un sol esdeveniment es dóna en el món: L’Encarnació realitzada en cada persona per l’Eucaristia. Totes les comunions d’una vida constitueixen una sola Comunió. Totes les Comunions de totes les persones actualment vivents constitueixen una sola comunió. Totes les Comunions de totes les persones presents, passades i futures constitueixen una sola COMUNIÓ”. Fem la prova. Poso l’oració col·lecta d’aquest diumenge:

“Déu omnipotent,
Tot el que és bo ve de Vós;
Sembreu en els nostres cors l’amor del vostre Nom,
Aviveu-lo amb l’esperit de pietat
I guardeu-lo sol·lícitament”.

Comencem l’oració per una afirmació –és a dir un acte de fe-: “Tot el que és bo ve de Déu”. Déu és el Déu bo, el Déu de tota Bondat, “només Déu és bo”, diu Jesús en rèplica al jove que li diu “Mestre bo”. Déu s’identifica amb la Bondat, ell que és ric en l’amor, ell que estima entranyablement. En línea amb aquest pensament i sentiment de totalitat en la Bondat, a la segona lectura expressarem com a gran desig: “perquè puguem reconèixer quina és la voluntat de Déu. Reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte”.

Anem ara desgranant cadascuna de les tres gràcies o dons que esperem del Déu de bondat:

“Sembreu en els nostres cors l’amor al vostre Nom”. És la condensació de la primera part del pare-nostre. És un do, una llavor que esperem que el diví sembrador faci germinar en el nostre cor. La llavor, de ben segur que ja ha estat sembrada, però el terreny, la tempera, l’aire benefactor i la pluja al seu temps són altres dons que hem d’esperar que se’ns concedeixin amorosament. Nom, ho sabem prou, vol dir persona. Déu té per nom: Amor que ens envolta com un núvol i que ens penetra fins al més íntim de la nostra intimitat. (sant Agustí)

“Aviveu-lo (l’amor) amb l’esperit de pietat. Pietat, ens diu sant Tomàs, val tant com el sentiment arrelat de filiació. Saber-se, sentir-se, notar que la flama de ser fills se’ns aviva, ens escalfa, ens il·lumina, ens sedueix. És la percepció fontal que ens acompanyarà al llarg de tot un procés en creixença, com diu Joan, fins a arribar a la plenitud en què dir, sentir a Déu com a Pare-Abbà, serà tota una altra cosa, una revelació, la nostra felicitat plena. Novetat absoluta, inimaginable.

“Guardeu-lo (l’amor) sol·lícitament. Estem en mans i en el cor de Déu Pare-Mare. Ell ens és Provident. Estem custodiats, emparats, guardats amb la cura, l’atenció, la previsió, amb la sol·licitud de qui ens veu, ens segueix, ens té i sent com a fills únics. Preferents.

Ho explica aquest conte que ens reporta Bucay: “Un dia li van preguntar a un pare quin dels seus quatre fills estimava més. El pare va respondre que se’ls estimava a tots quatre igual, però el qui li preguntava va insistir una i altra vegada, intentant arrencar-li una resposta. Finalment, el Pare, després de rumiar-ho, va dir: -Confesso que el que més m’estimo és el que em penso que em necessita més:
. quan un fill està malalt, és el que estimo més;
. quan un fill té problemes, és el que estimo més:
. quan un fill té un revés econòmic, és el que estimo més;
. quan un fill pateix una decepció amorosa, és el que estimo més;
. quan un fill té dubtes sobre si algú l’estima, és el que estimo més:
. quan un fill ha perdut el rumb, és el que estimo més.

Quina riquesa de sentiments, quines expressions més condensades que podem o guanyar o perdre’ns-ho, si l’Eucaristia dominical la comencem ja abans de començar-la, si la preparem amb la lectura vivenciada prèvia de tots els textos tal com els tenim a “La Missa de cada dia”, amb les introduccions corresponents. Tornaríem a la pietat no dels anys cinquanta, sinó a la pietat de “sentir-nos” fills cridats a compartir taula i companyia amb el Crist total que ens abraça a tots com una tendra Mare. No vull caure en la trivialitat: O ho prens o t’ho perds, ve’t-aquí.

L’eucaristia podria ser el nostre cel de cada diumenge. ¡Anem sempre més enllà de les nostres rutines! Entrem en comunió ja des d’abans d’entrar a l’església. I portem els seus dons, les seves “gràcies” sol·licitades al gran mar de la navegació del dia a dia. Senyor: sembreu, aviveu i guardeu-nos en el vostre amor de Pare de tota BONDAT.
Diumenge XXII de durant l’any, 28 d’agost de 2011. Barcelona

diumenge, 21 d’agost del 2011

Homilia del diumenge 21/08/2011 del P. Josep Mª Balcells

I TU QUI DIUS QUE SÓC JO?
No ens hem d’estranyar que aquest passatge de l’evangeli d’avui ens surti repetit algunes vegades al llarg de l’any litúrgic. És una interpel·lació que ens hauríem de fer sovint. De fet, és la pregunta fonamental de la qual parteix la nostra aventura de la fe. Se’ns demana, i ho fa el mateix Crist: quina és la nostra relació vivencial en el moment en que sentim que se’ns demana una resposta de tu a tu, confidencial. No podem ni devem eludir una resposta viva, de màxima sinceritat. Intentem d’entrar en el text i context de la narració d’avui. Segurament veurem que no és una pregunta retòrica i ens disposarem a comprometre’ns en la resposta. ¡Tant de bo!

La contraposició de les dues preguntes: ¿Què diu la gent del Mestre? Des de fora. ¿Ressons a allò què diu i què fa? No és aquesta la gran pregunta que els vol fer, sinó la personalitzada, la segona: ¿i vosaltres?. No és pas una curiositat la que el mou a fer la pregunta sobre com el veuen les persones que se li atansen. ¿Quina mena de lectura en fan els dotze? Hi ha una concordància de base: el veuen la gent com un profeta, un entre els grans profetes de la tradició i de les Escriptures que coneixen bé: no podien escollir-los millor. Fan referència, en primer lloc, a Joan Baptista, que la gent, àdhuc el mateix Herodes, creuen que pot haver ressuscitat. La menció d’Elies té un to clarament apocalíptic. És tradició viva que a la fi dels temps tornarà a la terra, preludiant els moments darrers de la història. El fet que creguin que és un profeta vol posar de relleu que la gent intuïa una singularitat en Jesús. Com si després de molt de temps d’escassetat o, millor, manca de profetes, els sembla que Déu els n’envia de bell nou... Aquesta lectura va sens dubte vinculada a l’apocalíptica, tant en boga aleshores. Déu farà una intervenció que ells creuen definitiva, però amb un transfons de tipus preferentment polític. Jesús tenia entre els seus deixebles més propers alguns zelotes, que eren els que esperaven i “empenyien” la caiguda dels romans i un govern que garantís finalment al poble la justícia... Podríem anar molt lluny amb aquesta tirada, però no és aquest el tema bàsic.

La col·locació d’aquesta perícopa ja molt avançat el mestratge de Jesús, sobretot als seus, dóna entenent que ja el coneixien o almenys ells així s’ho creien. L’estan tractant, i dia i nit, per dir-ho així. Això pressuposa una certa intimitat, una familiaritat, un coneixement en la quotidianitat, que és on es coneixen veritablement les persones. Per tant no és debades que els fa la pregunta contrastant: aquest “I” vosaltres dóna a la pregunta un valor de donar un pas endavant en la recerca de qui és Jesús: des de dins, ¿què en dieu vosaltres?

No és la intenció de Mateu que aquesta pregunta se la faci cadascú i miri de respondre-hi “en esperit i veritat”. Ens la farem després nosaltres, un a un. Ara, però, hem de seguir la narració perquè serà emblemàtica no sols per la resposta de Pere sinó per la interpretació que en dóna Jesús i pels passatges que seguiran: estem al cor de l’evangeli de Mateu, com veurem.

“Simó Pere” l’anomena Mateu. S’avança la denominació de Pere que lògicament vindrà després amb la “declaració” petrina de Jesús. Ets “Simó, fill de Jonàs”, li diu, volent remarcar que ell només pot respondre de per si com una persona que el coneix de tracte, només humanament. Dóna resposta en nom de tots els dotze. “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. Inesperada, completa resposta. No tan sols Messies, també Fill del Déu viu. Ve de seguida la que he anomenat abans com a “declaració”. Quin to de solemnitat utilitza el Mestre: “¡Feliç tu, Simó Pere, fill de Jonàs: això no t’ho han revelat els homes, sinó el Pare del cel!”. Una felicitació, una benaurança entre les benaurances que ja ha declarat abans en el Sermó de la Muntanya: Conèixer, reconèixer Crist com a Messies i Fill de Déu, això no està a l’abast de ningú, no és un raonament, un atansament, una descoberta humana; hi ha de per mig una revelació directa del Pare. Ha estat un acte de Fe. Voldria posar un parèntesi amb una cita del papa Benet XVI que em sembla que hi és molt escaient: “Un no esdevé cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. Encara que les paraules que segueixen anirien millor enllaçades amb les referències de la pregunta de Jesús ja dirigida a cadascú, no obstant em permeto de transcriure-les ara per no perdre el fil de les ponderacions que es van fent. Segueix el papa: “La renovació d’aquesta trobada i de la seva comprensió produeix en el cor dels creients una reacció de sorpresa davant la iniciativa divina que l’home, amb la seva pròpia capacitat racional i la seva imaginació, mai hauria pogut inventar. Es tracta d’una novetat increïble i humanament inconcebible”.

Deixem tot el relat que segueix, perquè malgrat que dóna a Pere els poders espirituals de lligar i deslligar, davant de l’anunci de la passió, mort i resurrecció, Pere vol dissuadir Jesús de prendre aquest camí de mal averany i el Mestre se’l treu del davant amb una invectiva insòlita: “Ves-te’n del meu davant, Satanàs, m’ets un entrebanc perquè els teus sentiments no són pas els de déu, sinó els dels homes”. Desastre. No l’ha entès, malgrat la revelació... ¡posem atenció als fets perquè ens atenen de bo de bo, a nosaltres que amb poca consistència ens vantem de ser cristians, de conèixer Crist ja des de sempre. ¡Ai, Déu, quanta presumpció!

No és fàcil entrar en el coneixement (reconeixement) amorós de Jesús. S’ha de fer amb l’escolta permanent de la Paraula. “Cada home es presenta com a destinatari de la Paraula, interpel·lat i cridat a entrar en un diàleg d’amor mitjançant la seva resposta lliure. Déu ens ha fet a cadascú capaç d’escoltar i de respondre a la Paraula divina. L’home ha estat creat en la Paraula i viu en ella; no s’entén a si mateix si no s’obre a aquest diàleg. La Paraula revela la naturalesa filial i relacional de la nostra vida. Estem veritablement cridats per gràcia a conformar-nos amb Crist, el Fill del Pare, i a ser transformats en Ell”. Ens diu el papa Benet.

I Tu, ¿qui dius que sóc JO? Aquesta és la pregunta que avui ens hauríem de posar d’una manera valenta i decidida. I admetre que encara se’ns pot fer aquest amorós retret: “¡Tant de temps que estic amb vosaltres! ¿i no m’has conegut, Felip?”

Dirà Pau als corintis. “A nosaltres Déu ens ho ha revelat per mitjà de l’Esperit, ja que l’Esperit ho escruta tot, fins a les profunditats de Déu. Le coses de Déu ningú no les coneix, sinó l’Esperit de Déu. I nosaltres hem rebut l’Esperit que ve de Déu, per tal que coneguem els dons amb que Déu ens agracia. I en parlem no pas amb un llenguatge après de la saviesa humana, sinó en el que hem après de l’Esperit, adoptant termes espirituals a realitats espirituals... Però nosaltres sí que posseïm el pensament de Crist”.

Pau arribarà a dir: “Així, doncs, des d’ara nosaltres no coneixem ningú segons la carn; i encara que haguéssim conegut Crist segons la carn, ara ja no el coneixem així”. I a la carta als gàlates s’afirma: “Ara, després d’haver conegut Déu, o millor, d’haver estat coneguts per Déu”.

Es coneix Jesús per fe i per amor i en esperança. ¡Què poc que coneixem Crist! No és qüestió de saber sinó d’experimentar-lo, de viure’l. Una vegada més Pau: Per a mi la vida és Crist”. ¡Què lluny, què lluny, què lluny que hi estem!

Diumenge XXI de durant l’any, 21 d’agost de 2011. Barcelona

dilluns, 15 d’agost del 2011

Homilia del diumenge 14/08/2011 del P. Josep Mª Balcells

DONA, ¡QUINA FE QUE TENS!

De diumenge a diumenge, i, a més, seguits per posar-hi més contrast. Al diumenge passat –recordeu- Jesús, després de la peripècia aquàtica de Pere, que instintiu com era, sense pensar-s’ho dues vegades, com si d’un joc es tractés, es llença a “patinar” sobre les aigües i a poc s’espanta i s’enfonsa, i demana a crits: ¡Senyor, salveu-me! – i per més ironia, ell que era pescador-. Jesús li dóna la mà però amb un deix de decepció li retreu: ¡Quina poca fe!
Avui, l’evangeli ens situa ben bé a les antípodes, en una contraposició ben cridanera. Jesús dóna pas al miracle davant de la porfídia i tossudesa inigual d’aquella mare-mare: “¡Dona, quina fe que tens!” i encara per reblar-ho, posant de relleu allò que avui en diuen resiliència, li remarca: “Que sigui tal com vols”. A notar que els miracles és com si no els fes Jesús, sinó la intensitat de la fe mateixa amb que un –ella o tu, nosaltres- creiem i confiem...

No podem deixar de veure tota un mena de simbolismes en la denominació “arquetípica” de la mare com a “dona”. I això es dóna, a més del passatge d’avui, altres tres vegades en el text de Joan: a la samaritana, quan ja ha fet el procés de reconèixer Jesús com al Messies; també amb Maria Magdalena quan el reconeix com al Mestre del seu cor. I, el que és molt més significatiu encara, en dues vegades més es dóna en Maria, la seva Mare. Una a Canà de Galilea: “¿Què t’hi va a tu, dona, i a mi? Ella, la dona-mare, Maria, tot i saber que no era arribada encara “l’hora”, per la fe tan gran que té, promou el miracle: “Feu el que Ell us digui”. I, el més notable, en el moment de fer el testament, els traspassos de maternitat: De la de Jesús a tota la fillada dels fills i filles de Déu. “Dona, aquí tens el teu fill”. En totes dues no es pot argüir que no sàpiga el nom propi, car es tracta de la seva pròpia mare. Li dóna a ella el nom i ofici de dona-mare. Arribats aquí no seria excusable que no cités amb goig i agraïment alguns paràgrafs del concili Vaticà II: “La Verge Maria, predestinada des de tota l’eternitat com a Mare de Déu amb mires a l’encarnació del Verb diví, esdevingué en aquest món, per un designi de la divina Providència, la mare adorable del diví redemptor, la seva associada, generosa i assenyalada com ningú, i la humil esclava del Senyor. Concebent el Crist, donant-lo a llum, criant-lo, presentant-lo al Pare en el temple, sofrint amb el seu Fill morent a la creu, col·laborà a l’obra del Salvador en un grau totalment singular, per l’obediència, la fe, l’esperança i un amor ardent, amb vista a restaurar la vida sobrenatural de les ànimes. És per això que ens va ser mare en la línea de la gràcia”... “Amb el seu amor de mare té cura dels germans del seu Fill que encara peregrinen i que es troben enmig de perills i angoixes fins que arribin a la pàtria feliç. És per aquest motiu que la verge Maria és invocada a l’Església amb els títols d’Advocada, Auxiliadora, Socorredora, Mitjancera... “I va parir el Fill, que Déu va constituir primogènit entre molts germans (Rom. 8, 20), això és, els creients, a l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal”. “Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’aquell afecte maternal de què han d’estar animats tots aquells qui col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a regenerar els homes”.

Aquí –tornem a l’evangeli d’avui- en aquest passatge aquesta Dona podria molt bé significar l’obertura a la fe dels pagans, la dona és cananea i és mare. És una perícopa una mica estranya per la –sembla- duresa aparent de Jesús amb la dona, com si no la volgués atendre, molt divers de la figura que tenim del tracte habitual de Jesús amb tothom. El fet que no ho llimessin els evangelistes diu molt a favor de l’autenticitat del passatge, segons ens explicaven els nostres mestres de Bíblia. Se m’escapa el sentit que té aquest capteniment, però sospito que hi ha un sentit amagat, però sigui com sigui el fet de que sigui una dona-mare que mereix aital lloança, podria ressituar la dona, universal i de sempre, en el pensament i els sentiments de Jesús. Tots sabem que la dona té per a Jesús un lloc preferent en la seva concepció, molt més enllà del que era tradició al seu temps. No té res d’estrany aquesta constatable superposicions de plans en l’evangeli. Una la literal i l’altra més profunda, que cerca significacions noves, de més llarg abast. A la cananea se li obra la porta de la fe en Jesús i amb ella a tots els cananeus, o els gentils. Per a tots només hi ha una sola porta: la FE en Jesús.

La dona i la fe (tanco els ulls i faig un repàs íntim sobre les vivències que tinc de la transmissió de la fe i no puc deixar de notar que la dona-mare té el paper preponderant en l’evangelització domèstica. ¿No ho creieu així, també vosaltres?) ¡Ai, les mares! Quan es vol exaltar la humanitat més colpidora s’ha de recórrer a les “maternitats”. Amb dolor veiem aquestes “maternitats” a Somàlia i a Kènya i se’ns parteix el cor de compassió. Des de l’altre vessant: Els artistes han sabut trobar aquest punt de sublimitat quan les representen amb el nadó en braços, sobre el pit. Per això, les marededéus les estimem més quan porten l’infant amanyagat en braços. Estimem la mare en el fill; estimem el fill en la mare. ¡No hi ha res d’igual que una mare-mare! La bondat es torna bellesa; la bellesa es torna bondat. Quina placidesa, quina dolçor veure abandonat, entregat, un infant en el pit d’una mare. El pit esdevé un altre úter, l’infant s’hi sent acollit, custodiat, nodrit. L’afecte matern hi estableix com un altre cordó umbilical. S’hi crea com una aura “simbiòtica”: etimològicament, compartir vida.

Els valors més emblemàtics de la humanitat són femenins, o millor, maternals. Res d’igual veient l’infantó en braços de la seva mare , ulls clucs i amb un somrís, digne de Buda...

Oh, dones, no us des-cuideu mai de ser mares. Tota la vida anterior a tota maternitat n’és una preparació. Sigueu femenines, sigueu maternals. Hi teniu dret i el goig de la vocació. Déu és Pare-Mare, per més que a alguns no els plau aital denominació tan entranyable. Ser-ho tot a la vegada: paternitat i maternitat en comunió. Tan se val que es tinguin o no els fills. El desitjar-los no per a una mateixa, sinó per a la humanitat sencera. Ja ho deia Kahlil Gibran: “Parla’ns dels infants”: Els vostres infants no són els vostres infants. Són els fills i les filles del deler de la Vida per ella mateixa... I ho arrodoneix Fromm: “l’amor de mare és una afirmació incondicional de la vida d’un infant i de les seves necessitats i, a més, fa sentir a l’infant: és una sort d’haver nascut; li inculca l’amor per la vida i no sols el desig de romandre viu. La terra promesa (la terra sempre és un símbol matern) és descrita com una “deu de llet i mel”. La mel simbolitza la dolcesa de la vida, l’amor per ella i la felicitat d’estar viu. La majoria de les mares són capaces de donar “llet”, però sols una minoria poden donar també “mel”. Per estar en condicions de donar mel, s’ha de ser no solament una “bona mare”, sinó una persona feliç... Pel caràcter altruista i generós l’amor maternal ha estat considerat com la forma més elevada de l’amor i el més sagrat de tots els vincles emocionals”. La maternitat és el que més s’apropa a la “creació”. ¡Partir de tant poca cosa i tant d’amor..! Fer créixer dins d’un mateix és el símbol màxim del que en podríem dir creativitat. ¡Quina bellesa essencial hi ha en l’embaràs! No és tan sols el modelatge d’un cos, és la cisellació d’un esperit. ¡Ai, els ulls de les mares novelles i de les avesades, quanta dolçor, quanta pau, quanta serenor no encomanen! Sempre estem “embarassats” de les nostres mares. La maternitat no és un rol, és el punt àlgid i madur d’una dona que serà femenina i mare per sempre més. La femineitat toca cims amb la maternitat. Sigueu dones madures per tal de donar a Déu, a la humanitat, persones que han sentit la vocació de créixer amb el vostre alè. Sou com Déu per als vostres fills. Doneu curs lliure, creixent a la consciència de filiació, per tal que els sigui fàcil i joiós veure Déu com imaginen, en desig almenys, la pròpia mare. Sou transmissores de la fe, que és justament estimar la vida plena. ¡quina grandesa vocacional la vostra! La maternitat dura sempre. És com un altre úter fet d’afecte únic i desprès... La maternitat és un taller, un obrador de ceràmiques que tenen la fortalesa de la Creació i la Bellesa fràgil del que és trencadís. És un somni plàcid esdevingut realitat en el dia a dia...

De la gran lloança a la fe d’una mare que regateja fins a tocar el cor de Jesús en pro de la seva filla, hem anat a parar al cor mateix de les mares, totes. Maria i la pròpia. Gràcies per totes les maternitats: l’entrada al goig de la vida. Gràcies, gràcies.

Diumenge XX de durant l’any i ensems l’Assumpció 14-15 d’agost de 2011 . Barcelona

diumenge, 7 d’agost del 2011

Homilia del diumenge 07/08/2011 del P. Josep Mª Balcells

PARE I FILL, FILL I PARE

Sempre m’ha temptat poder entrar ¡oh, gosadia! en la intimitat de Jesús orant, ni que només fos de puntetes. No ho considero una curiositat. Potser caldria expressar-ho així: aprenentatge per sintonia. Ja sé que les intimitats s’han de respectar, però també és cert que la convivència pot portar a lliçons que van més enllà de les paraules.

De quan en quan l’evangeli diu, com avui a la litúrgia: “Pujà tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol” Passades les tres de la matinada Jesús deixa la pregària... Hores, hores disteses, les de la pregària de Jesús. El Pare com a referència en diàleg de comunió. ¿Què podem saber de Déu i de les converses que es tenen Pare i Fill, Fill i Pare? Tot queda en la intimitat de Déu. Però, ¿podria un hom entrar en els sentiments del Fill? En una proximitat reverencial, ni que només fos ser-hi sense ser vist, sense destorbar el miracle d’un diàleg entre Pare i Fill. Ja sé que el meu és un despropòsit... Els sentiments, els pensaments de Déu són tan diferents dels nostres, que és com si parléssim llenguatges diferents. Tot i reconeixent-ho, amb tot m’agradaria trobar-m’hi, mut i enlluernat.

Comenta Pagola: “A Jesús li plau anomenar a Déu “Pare”. Li brolla des de molt endins, sobretot quan vol subratllar la seva bondat i compassió. Però, sens dubte, allò que té de més original és que, en dirigir-se a Déu, l’invocava amb una expressió desacostumada. Li deia Abbà, Pare meu estimat. Viu Déu com Algú tan proper, bo i entranyable que en entrar a dialogar amb ell, li ve espontàniament als llavis només una paraula: Abbà, Pare meu estimat. Aquest és el tret més característic de la seva oració. No troba una expressió més fonda per dirigir-se a Déu que aquesta: Abbà. Aquest costum de Jesús provocà tal impacte, que anys a venir, a les comunitats cristianes de parla grega, deixaven sense traduir el terme arameu Abbà, com a ressò de l’experiència personal viscuda per Jesús. Aquesta manera de tractar-se amb Déu no és convencional. Neix de la seva experiència més íntima i es distancia del to solemne amb que, per un general, els seus contemporanis es dirigeixen a Déu, accentuant la distància i el temor reverencial... Anomenar a Déu Abbà indica estimació, intimitat i proximitat, però també respecte i submissió. El que defineix a Déu no és el seu poder, com s’estilava entre les divinitats paganes de l’Imperi, tampoc la seva saviesa, com en alguns corrents filosòfics de Grècia. La realitat última de Déu, allò que no podem pensar ni imaginar del seu misteri, Jesús ho percep com a bondat i salvació. Déu és bo amb ell i amb tots els fills i filles. Allò més important per a Déu són les persones, molt més que els sacrificis o el “sàbbat”. Déu només vol el seu bé. Res ha de ser utilitzat en contra de les persones, i menys en nom de la religió”. Aquest Pare bo és un Déu proper. La seva bondat està ja irrompent en la forma de compassió. Jesús viu aquesta proximitat amorosa de Déu amb meravellosa senzillesa i espontaneïtat. Ell parla a cadascú sense pronunciar paraules humanes. No són necessàries mediacions rituals ni litúrgiques sofisticades com les del Temple per a relacionar-se amb ell... Jesús no pot pensar en Déu sense fer-ho des del seu projecte de transformació del món. No separa mai Déu del seu Regne. Compromès en humanitzar la vida... El seu Déu és un Déu del canvi. El seu Regne és una poderosa força de transformació. La seva presència entre els homes és incitadora, provocativa, interpel·ladora: atrau vers la conversió. Déu no és una força conservadora, sinó una crida al canvi: “El Regne de Déu està a prop; canvieu de pensar i d’actuar, creieu en aquesta bona notícia”.

Jesús vivia sempre en pregària. Es traslluïa en el rostre, en el capteniment, en les maneres que tenia de tractar, de relacionar-se amb la gent, bondadós, serè i enaltidor, feia que tothom se sentís persona, respectat i invitat a trobar el sentit del propi viure... Hi ha un text de Joan que ens atansa a aquesta relació d’amor amb el seu Pare, i de retop amb tothom. Felip, ja a les acaballes de la vida compartida amb Jesús, el Mestre, li diu: “Senyor, mostra’ns el Pare, i ja no ens cal res més. – Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres i ¿encara no em coneixes? (respon en singular, cal notar-ho. És un diàleg amb Felip, personalitzat). “Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres... I tot allò que demanareu al Pare en nom meu ho farà. Així el Pare serà glorificat en el Fill”.

“Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles (que se suposa que va veure com el Mestre pregava o més que veure, va assistir de ben a prop per veure’l pregar, just el que jo hagués volgut: ser-hi i ser-ne testimoni, com hipotitzava al principi) li diu: “-Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. Ell els digué: Quan pregueu, digueu: “Pare”... Cal tenir present que ell estava encara en pregària amb el seu Abbà. No és el mestre qui parla sinó el Gran Orant que invita a compartir els seus propis sentiments. Ben lluny de la ritualització d’una pregària. Heus aquí la gran paradoxa: no es pot pregar si no estàs ja previament en oració. No és mai una fórmula, sinó una vivència. No es pot dir el Pare Nostre (“meu i vostre”, com dirà, per fer veure que en pregar sempre preguem juntament amb ell. Del parenostre tot junt hi hem de posar una separació entremig: Pare, Abbà, (¡ai quines ressonàncies de filiacions té l’expressió, que no, paraula!) i donar l’èmfasi també al Nostre, que és senyal de comunió. Més que pregària el que ens dóna és l’esperit de pregària). S’ha de llegir tot el passatge per recercar aquest esperit de la pregària de Jesús. Lluc, 11, 1-13) “Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit, i li diu: ¡Amic! Mai s’és inoportú amb Déu que ens és més que amic, Abbà-Pare. I encara més: llegiu, llegiu: “I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i Déu us obrirà, (notem la respetició que enfatitza el que acaba de dir), perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. ¿Quin pare d’entre vosaltres, si el seu fill li demana un peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà un escorpí? Així, doncs, si vosaltres que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel (¡atenció a com acaba meravellosament la frase!) donarà ¡l’Esperit Sant als qui li demanen! ¡Quin tomb no ha pres tota la lliçó d’aprenentage de la pregària, contingut en aquest passatge! Agafant el paral·lel en Mateu veurem que estem en ple Sermó de la Muntanya. Estem, doncs, en el cor de l’¡evangeli! Mai serà debades veure com pregava el Nostre Mestre i com ens encomanava de pregar amb l’estil evangèlic. Rescatem l’ànima del Pare Nostre, que ens trobarem pregant conjuntament amb Jesús i ¡oh afegitò sorprenent: amb l’Esperit Sant!

Llegeixo amb emoció i tendresa al mateix temps en un recent missatge de Pere Casaldàliga: “¿De què estem parlant quan parlem de Déu i de religió? Déu, sí, però ¿quin Déu? Sí, la religió, ¿però quina mena de religió? Jo tinc un poema que retruca amistosament a la Madre Teresa d’Àvila que té aquella famosa dècima: “Sólo Dios basta” Li dic a la Santa: Sólo Dios basta, Teresa, / siempre que sea aquel Dios, / que es Él y todos y todo / en comunión.

I ho comenta així: “Una autèntica vivència de Déu, una religió autèntica, ha de ser macroecumènica, plural, holística. Sempre en procés de trobada. Oberta al misteri i de peus i de cor a terra, fent camí amb tota la fillerada de Déu. El veritable Déu “serveix”, perquè és amor. Una religió que no serveix per servir, no serveix per res. La religió ha de ser una vivència fraterna i sororal, de complicitat humana en totes les causes d’aquesta única gran família que és la Humanitat”.

Els dos grans amors de Jesús: el Pare i el Regne de Déu, i el camí que hi porta la pregària compartida amb Jesús: ABBÀ, PARE NOSTRE (meu i vostre) Gràcies

Diumenge XIX de durant l’any, 7 d’agost de 2011. Barcelona