Homilia del diumenge 26/04/2020

UNA  ESGLÈSIA  “EN  SORTIDA”

                                               Expressió feliç, aquesta, del papa Francesc que en les nostres encontorns s’ha fet, allò que en diuen avui, viral. L’Església que, en definitiva també som nosaltres, si l’hem de posar “en mode” pasqual que és per imperatius el que ens correspon en aquest cicle litúrgic, certament l’hem de posar “en marxa”, altra expressió afortunada que el papa ens ha ofert des de fa temps, tants com des del principi del seu pontificat. Si verament sintonitzem en els enquadraments pasquals no podem per menys de fer ressonar aquell permanent manament:Aneu i feu deixebles meus, batejant-los en l’Esperit i obrint-los a la meva Paraula. No hi ha Pasqua, si no hi ha enviament. Aquest es plasmarà en un testimoniatge, fruit d’una experiència personal vivenciada i recolzada en la què se’ns narra en els evangelis i que és seqüenciada en les lectures dels Fets dels Apòstols i que ens és donada precisament en la narració de les experiències que visqueren els primers deixebles, esdevinguts apòstols, en els albors de l’Església primera i naixent; que se’ls nota sadolls i envoltats del perfum i l’aire de la Resurrecció i de Pentecosta en novetat i exultança! Ho he dit més d’una i moltes vegades. Els llibres del Nou Testament no són narracions de fets esdevinguts i passats, no; els hem de llegir vivint-los des d’una perspectiva de novetat i inclusius, amb l’esperit mateix que els va portar a comunicar-nos-els per escrit, amb la nostra FE operativa i proactiva. No serien Paraula de Déu, sinó hi trobéssim aquest alè viu i vivificant que ells volien compartir amb nosaltres. No són només història passada, són Vida transmesa. Jesús hi és present amb una presència colpidora i exaltant: són per a nosaltres existencialment Resurrecció i Vida.

 

                                               Aquest diumenge tercer de Pasqua (no després de Pasqua, parem-hi atenció!) ens presenta el rebullir de l’Església naixent. No fa una pila d’anys, sinó ara, ara mateix. “No sents hi ha Algú que està trucant...”. El papa Francesc ens regala el primer capítol de La Joia de l’Evangeli” precisament sota aquesta pretesa d’evangelització que és una invitació apressant, tota una mobilització eclesial que hem de viure-la amb la JOIA (ara en majúscula per compartida i -ara més que mai- en temps pandèmic que la podria ofegar, de no ser per allò que ens dona nom: cristians!). La Joia és consubstancial al temps de Pasqua. El títol esmentat resa així: “La transformació missionera de l’Església”. Capítol que només el podem llegir i fer-lo nostre amb els ulls esbatanats i amb el cor abrusat. Llegint l’evangeli d’avui hi teniu el motiu esclaridor. Una de les peces més emotives de l’Evangeli de Lluc, la dels deixebles d’Emaús -ja hi tornarem posteriorment, ben segur. En l’escrit se’ns parla  d’una transformació anhelada pel papa, amic i proper, Francesc, que equival a una transmutació a fons. Un canvi en la manera de viure i de veure la nostra pertinença a l’església, potser menuda i concreta, i que -per això se m’ha posat en minúscula, ai!- en la  que vivim, en la que ens movem i som! Ara, potser, és l’hora d’entendre què vol dir aquesta expressió tan malmenada i eixorca: la conversió, la metanoia, el girar els ulls vers... ei, no a nosaltres! -massa “empecatats”, mancats de percebre “gràcia sobre gràcia”, en cadascun, com una gràcia abassegadora que ens té batejats, ungits, canviats, això: respirant l’alè mateix de Crist que és el seu Esperit Sant. Pasqua -amb bateig o amb rebateig- és mirar fit a fit a Jesús i al seu missatge de salvació, de canvi, de mirar de veure-viure la condició de cristians actius i proactius que saben superar maneres envellides i insuficients. I que s’obren als suggeriments del papa Francesc. Llegiu-lo directament i se us omplirà l’esperit, àdhuc el cos mateix, d’un no sé què... que sempre té la paraula d’aquest papa, que ens és pare i germà a la vegada. Llegeixo: “La intimitat de l’Església amb Jesús és una intimitat itinerant, i la comunió “essencialment es configura com a comunió missionera”. Segueix: “Fidel al model del Mestre, és vital que avui l’Església surti a anunciar l’Evangeli a tothom, a tots els llocs, en totes les ocasions, sense demores, sense fatic i sense por. La Joia de l’evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú”. Ho aclarirà dient: Pastoral en conversió:  “Destaco que el que miraré d’expressar aquí té un sentit programàtic i conseqüències importats. Espero que totes les comunitats procurin posar mitjans necessaris per a avançar en el camí d’una conversió pastoral i missionera, que no pot deixar les coses com estan. Ja no ens serveix “una simple administració”. Constituïm-nos en un estat permanent de missió”. No és cosa nova, ja el concili Vaticà II ens ho remarca: “Crist crida l’Església pelegrina a una perenne reforma, de la qual l’Església mateixa, en quant institució humana i terrenal, té sempre necessitat”.

                                               Llegim, llegim, vivenciant-la, aquesta preciosa col·lecta d’avui: “Oh Déu, feu que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit; que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills esperin el dia de la resurrecció amb l’esperança segura del Goig etern”. (és prec; s’hi diu: sentir-se)

                                               Tenim per partida doble a Pere, superades les escenes lamentables i reconegut per fe -ara ardorosa- com es posa a predicar amb una convicció humil però novament sincera per gràcia de l’Esperit Sant, superades les pors de portes closes per por dels jueus... Quin Pere més contrastant amb el Pere de la Passió! Sentiu-lo: ”Germans, us he de parlar clar: Aquest Jesús que vau matar, aquest Jesús Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres en som testimonis. I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant, com estava promès i l’ha donat amb profusió. Això és el que vosaltres veieu i sentiu”.(final primera lectura). “Déu l’ha manifestat per a vosaltres, els qui, per Ell, heu cregut en Déu, que l’ha ressuscitat i l’ha glorificat. Per això teniu posada en Déu la FE i l’Esperança” (final segona lectura).

                                              

                                               Aquest to Joiós és prevalent en tota l’arquitectura litúrgica d’aquest diumenge. A més de l’esmentada col·lecta, ho veiem reafirmat a l’oració sobre les ofrenes: Hi llegim: “Rebeu, Senyor, els presents de la vostra Església exultant; i ja que, en la Resurrecció del vostre Fill, li heu donat un motiu tan gran de Joia, concediu-li també el do d’una alegria que no s’acaba”.

                                               És interessant veure que en aquesta invitació al goig pasqual es presenti en forma d’aprenentatge a fer camí, “ensenyeu-me el camí que duu a la vida. Com ho expressa magníficament el salm 15! “Joia i festa a desdir a la vostra presència; al costat vostre delícies per sempre”. Pregunteu-ho als dos deixebles que fugint cap a Emaús es troben per company de camí el mateix Jesús ressuscitat, que viatge a l’anonimat i que els va obrint els ulls i el cor a entendre el “fet”, el gran Esdeveniment Pasqual, que costa tant d’assimilar i de compartir. Estem ben avisats ara tots nosaltres: la Pasqua no és un dogma, és el fonament de la nostra fe... És un camí d’anada pesarosa, com de fugida. És emocionant l’escena de forçar el vianant a restar amb ells, ni que només fos per a aquella vetllada. Un escena tan senzilla com compartir un sopar se’ls converteix en un Sant Sopar insospitat. La meravella no els resta només descol·locats; tot d’una reemprenen el camí de tornada. Per -atenció!- convertir-se en testimonis fefaents d’una trobada amb el mateix Mestre, envoltat de resurrecció! Imatge preciosa del que dèiem al principi. L’Església volguda per Francesc, ara i aquí, és  l’Església en marxa, en sortida, una Església de portes obertes. (Ai, ara que les tenim tancades. Podria ser inesperadament tot un indici profètic d’amb quines ànsies les hem de tornar a obrir...) “L’Església és cridada a ser sempre la casa oberta del Pare”. “Deia ja fa temps”: “Un dels signes concrets d’aquesta obertura és tenir temples amb les portes obertes a tot arreu”, “Missionerament” obertes, abastant, acollint tothom qui s’hi afaiçoni... “Sovint ens comportem com a controladors de la gràcia i no com a facilitadors. Però l’Església no és una duana; és una casa paterna on hi ha lloc per a cadascú amb la seva vida a les espatlles”. El papa acaba amb aquest vehement anhel: “Sortim, sortim a oferir la vida de Jesucrist... M’estimo més una Església accidentada, ferida, tacada per haver sortit al carrer que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments”. No sentiu ressons de passades militàncies: Accions Catòliques, Grups, comunitats, equips. Ai, l’enyorança d’una militància viscuda compromesament en altres temps... Som a no som?

P. Josep Mª Balcells

Diumenge III de Pasqua, 26 d’abril del 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 19/04/2020

ENFILANT  LA  SETMANA  DE  L’OCTAVA  DE  PASQUA

“Avui és el dia en què ha obrat el Senyor;

Alegrem-nos-en i celebrem-lo”.

                         (Aclamació freqüent d’aquests dies pasquals, treta del salm 117 que ens el trobem com a salm responsorial propi, joiosament repetit i assaborit. Provem de pregar-lo sovint. Ens introduirà en un ambient joiós i exultant, compartint resurrecció!)

                                               Atenció, perquè no és que re-celebrem com amb un “carrilló” o campaneria els joiosos ecos del dia de la capvuitada de l’Esdeveniment de la Pasqua, no; sinó que ho fem dalerosos en l’enfilall, un a un, de tots els dies d’aquesta setmana, que es van revestint de la Glòria esplendent de la Pasqua. Cal, doncs, anar, dia rere dia, a copsar i a capir el sentit de la litúrgia tota, sobretot de la Paraula rutilant en el cada dia. Cada dia té el seu propi misteri. No oblideu de donar una mirada plena a les aclamacions que ens donen entrada als evangelis, tots de Joan, a les col·lectes i a les pregàries de postcomunió i a l’oració sobre les ofrenes. Com si fos un jardí pasqual! És la litúrgia, tota ella, que s’ha ennuvola del perfum de les “resurreccionetes” nostres en la cabdal i totalitzadora de Jesús, que esdevé presència i acció a través de l’Esperit Sant que se’ns va infondre en el baptisme inicial, benaurat ell i nosaltres en, per i amb Ell!

                                               Noteu com es subratlla tot al llarg de la setmana el goig baptismal, perquè la Pasqua és una insistent invitació a trobar-nos davant per davant, endins i endins, de la nostra condició de batejats, però no en un sentit clos d’una rememoració d’un fet aïllat, perdut en els llindars de la nostra delitosa “inauguració de vida” i, a sobre, vull dir endins en el “re-naixement” esdevingut en el dia del baptisme, anys fa i sense tenir-ne més que referències de tercera mà... No sé com expressar la radical significació de que no és un “fet” passat; és que amb el baptisme hem iniciat una vida nova, de la qual n’hem de prendre conscienciosa consciència! (valgui la  volguda redundància). Vida nova que inicia un procés que es va fent i brodant en els avatards del viure quotidià. Des d’unes ignoràncies primeres, pujant -graó a graó- en el saber baptismal, i assaborint una condició que cada dia aniré valorant més i més. No sabem què és el que s’amaga-desvela això de sentir-se un hom desplegant la condició vital de batejat! Com m’agradaria posar aquest verb en gerundi: batejand, en el sentit de desplegament actiu de les seves entreteles, del seu misteri, en definitiva. Manera de sentir-se activa i actual, en creixement joiós. Ara, des del baptisme, hauríem de fer de la nostra vida un càntic a la vida baptismal, no solament a la vida-nounada, tot i que no seria pas poc!, hauríem d’unificar naixement a la vida i “renaixement” a la gràcia baptismal en una sola percepció. Cadascuna d’elles, sobrepotenciant-se mútuament. Ara, pel fet ser batejats, ja entendríem el viure com una potenciació doblement gratuïta (un mica com allò de Teresa: “vivo sin vivir en mi”, com un accés a la vivència de ser fills de Déu, des de dins de Déu mateix: això i no gens menys és la vida baptismal!

                                               La celebració parcel·lada del misteri global de Jesús ens podria portar a una visió fragmentària. La Resurrecció ho engloba tot. Per Joan, que ho explicita ja en el Pròleg, va del Déu Creador i per la Paraula coexistent, passant per la Paraula Encarnada cocreadora que es va fer home i habità entre nosaltres. I que de la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia sobre gràcia. Feu vida entre nosaltres i portà el seu amor fins a l’extrem de donar la vida, per fer-nos-la participar a través del baptisme i per l’efusió de l’Esperit Sant que és dador de vida i vivificador; i ens ha obert les estances de la Casa del Pare que és també el nostre Pare. D’aquí se’n deriva que en celebrar una festa concreta, les celebrem totes a la vegada. Unim inextricablement creació, encarnació, vida, passió, mort, resurrecció de Jesús, el Crist i Déu nostre, Pentecosta o efusió de l’Esperit, revelació, redempció, santificació, vida eterna i glorificació total. El papa Francesc ens ho explica en la primera exhortació apostòlica “La Joia de l’Evangeli” en els números 234-237 on ens diu que “El tot és superior a la part”. “El tot és més que la part i també és més que la mera suma d’aquestes” i ens diu que “l’esfera no és el model, perquè no és superior a les parts, on cada punt és equidistant del centre i no hi ha diferències  entre uns i altres. El model és el políedre, que reflecteix  la confluència de totes les parcialitats que en ell conserven la seva originalitat”. Ell ho aplica a la varietat dels anunciadors de l’evangeli, cadascú amb la seva particularitat, però tots ells deutors de la totalitat o integritat de l’evangeli sencer, jo ho aplico a l’any litúrgic en el què cada celebració concreta engloba totes les altres cares o misteris del políedre. Tant Pasqua és aquesta setmana com Pentecosta, com Nadal. El misteri global de Jesús és el totalitzador de totes les celebracions litúrgiques. Arrodoneix Francesc: “L’evangeli té un criteri de totalitat que li és inherent”.  Jo dic que tot l’any litúrgic té un criteri de totalitat, aplicat-celebrat en cada misteri particular. Acabem tots dos a l’uníson: “El tot és superior a la part”.

                                               Donem una atenció -el més plena possible- a les lectures del dia de l’Octava i senyalem com a particularitat que des d’avui i en endavant fins a la Pentecosta, anirem llegint fragments del llibre dels Fets del Apòstols. Ocasió que aprofito per a invitar-nos a llegir-lo sencer, perquè, en trobar-nos diàriament amb un fragment, sapiguem que la part s’explica sempre tenint present el tot. Aquest llibre el va escriure l’evangelista Lluc com formant part d’un díptic: el seu evangeli més (+) aquest del Fets dels apòstols, on s’esplaia en el creixement de les primeres comunitats cristianes i ens subratlla les actituds que regnaven en aquells albors, quan la vivència de la resurrecció els era ben i molt present i vivificava la seva vida de cristians, regalimant encara les aigües baptismals. Sabem que els començaments tenen un to d’autenticitat derivada de la immediatesa de les seves estrenades conviccions. Per això ens convé uns sovintejats “retorns” a les pròpies arrels i fonaments del nostre viure de cristians...

                                               Allò de que els principis enllacen amb els finals, ho trobarem exemplificat en la lectura d’avui del final (primer, perquè n’hi ha dos) de l’evangeli de Joan. On podrem llegir l’escena del comiat de Jesús dels seus, però fent un subratllat directament relacionat amb la nostra fe, gràcia baptismal. Al moment final de la vida i mort de Jesús, en el moment d’expirar molts exegetes li donen un valor que va més enllà del simbòlic: Jesús va alenar tanmateix l’Esperit! Ens el va donar, que és el mateix que va regir la seva vida temporal. Tots els moments de la seva existència va ser regits per l’impuls de l’Esperit Sant, que en l’escena d’avui ens alenà també a nosaltres en els seus deixebles, quan digué palesament: “Rebeu l’Esperit Sant”, això precedit de l’enviament: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també JO us envio a vosaltres”. I perquè ens ho puguem aplicar també a nosaltres, adverteix a Tomàs: “Per què m’’has vist, has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist”. I qui són aquests, sinó nosaltres? Tot el que hem pogut anar llegint en aquest evangeli de Joan, pensem que es va escriure amb una finalitat ben concreta: “Els que heu llegit aquí aquest llibre, ha estat escrit perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu Nom”.

                                               Bé podríem concloure sentint-nos interpel·lats amb la col·lecta d’avui que sintetitza els fets commemorats i viscuts aquests dies: “Oh Déu, sempre misericordiós, que, amb el retorn anual de la festa de Pasqua, reanimeu la FE del vostre poble, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que tots comprenguem millor quin baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha regenerat i quina Sang ens ha redimit”. Dia, doncs, de l’Exaltació de la nostra FE baptismal. “Alegrem-nos-en i celebrem-lo”.

P. Josep Mª Balcells.

Setmana i Diumenge de l’Octava de Pasqua, 19 d’abril del 2020  Sabadell

Homilia del Dissabte Sant 11/04/2020

BO  I  FENT-SE UN LES  PREGUNTES  ESSENCIALS…

“M’ensenyareu el camí que duu a la vida;

Joia i festa a la vostra presència;

al costat vostre delícies per sempre” (salm 15)

                                               Ara, en aquests dies de reclusió, un creu que és el moment precís, moment de gràcia, diria, per desteixir el canemàs de la pròpia vida, per tal de fer-ne un reset, un tornar-lo a teixir tenint presents aquells principis o finalitats primordials, a fi -malgrat les maltempsades que vivim- de que puguem obrir ulls i ment a allò que sabem que ens podria fer viure amb sentit i donant valor al fer senzill nostre de cada dia. Deu voler dir allò que Ignasi en deia pricipio y fundamento. Li cal -al viure diari- un fort ancoratge en la ROCA incommobible que canten els salms. Això em porta a les imatges d’aquells poblets segarrencs, aglomerats, i abraçats per muralles medievals al bell punt d’un turonet: “T’estimo, Senyor, força meva! Senyor, ets roca i muralla que em deslliura; Déu meu, penyal on m’emparo, escut i baluard, força que em salva” (salm 17). Aquests dies tot convida a sentir el glatir del cor, si és que hem sabut foragitar les pors i els mals pensaments de futur que podrien obsessionar-nos. Diguem-nos amb convició: “pau i serenor, germà!” Seu i parla’t amb tranquil·litat. Allò del Sit and Talk

                                               Solem dir-nos que no tenim temps per a pensar (vull dir per a pensar-nos) amb el tràfec quotidià... Deia Pascal, al segle XVII: “Totes les desgràcies de la humanitat deriven d’una sola cosa: la incapacitat de l’home de quedar-se sol i quiet en una habitació”. I és que de no “parar” voluntàriament i de no voler entrar en les preguntes existencials, no sortirem del caos, en el qual podem estar immergits..., més aquests dies precisos. És o no és? Anem-hi, doncs: Qui sóc jo? Quin és el meu entorn? Estimo qui presumiblement estimo? Quin sentit té la meva vida? Potser cal un cop de timó? Cap a on? Quines són de veritat les meves conviccions? Si m’hagués de fer una autoavaluació, què en diria de mi? No cal fer-s’en en excès, de preguntes. Una vegada més hem de fer sobreposar la qualitat a la quantitat. Potser n’hi ha una de prèvia?: Perquè acostumem a sortir de carril, perquè “fugim d’estudi” tothora o, dit més ponderadament, sovint; o, apa!, algunes vegades...?

                                               Fem-nos un bany de senzillesa i d’humilitat, en el cas que sapiguem què vol dir a la pràctica això de ser senzill com als coloms, per dir-ho amb paraules de Jesús. Ja les indicavem, el diumenge passat, aquestes actituds evangèliques i més que en podríem decantar. Les torno a referir per allò de la bona pedagogia, que discretament repeteix. Estem als llindars de Mateu, capítol sisè, versets del 25 al 34, final de capítol. Tornem-hi sovint, per tal d’asserenar-nos i de poder entrar en l’entranya de nosaltres mateixos...

                                               En aquests dies, la sensació de caos pot enterbolir la capacitat de pensar-nos adequadament. Això que estem vivint o més ben dit això que ens enterboleix i ens emmentzina, més aviat ens prem a fer-hi fugides, moltes inconscients, portats no sabem per qui o per què. Dues són les opcions que ens avassallen, quan ens diem: “no hi podem fer res...” Fugides en les coordenades en el viure i conviure de l’espai i del temps. L’espai no ens el solem imaginar com a localització: (si estés a la segona residència..., si és que la tens; si pogués anar a donar un vol, si estès amb els amics, si viatgés a...) Ho heu vist: sempre amb aquest sí fatídic, aquest si condicional o potencial, que ens dèien a les esborrades gramàtiques d’antany... Vols dir que el millor espai per a tu no és el en què tu estàs, ara? No estem confinats, semblem “segrestats” per una veu insistent que ens commina: “Queda’t a casa”. Hi deu haver –dic jo- un més enllà d’una constricció, que ens pot fer pensar, que per a què tenir ales si no podem volar? I si hi veiéssim una gran oportunitat aprofitada per pensar-nos existencialement, que dèiem al principi? Ara, ens vagarien els moments i racons per enfilar algunes qüestions inhabituals...

                                               Fugida espacial, però també i molt més la fugida temporal: Quants vegades no ens haurem dit aquests dies: Abans (un “d’enyorança es mor!”) de l’esclat de la pandèmia era, feia, vivia... Oh, quantes vegades hem somiat sortir. I la deslocalització, el desconfinament, per a quan? La fugida en el somni, en tots els posts- possibles. Ai, sempre “extrapolats”, en fugida constant... És el moment de encarxofar-nos en l’ara i aquí.

                                               Mira, ara et toca a casa, aquesta casa enyorada en mil ocasions: “enlloc com a casa...” tot i les necessitats lacerants que hi pugui haver, ara et toca a casa, cal entrar-hi de ferm, tot i les limitacions. Sigues-hi! I pren-te temps per a fer les teves reflexions, literalment: capbussades cap endins: Qui, què, com, quan, per a què?

                                               Només la saviesa és la porta d’entrada als teus secrets, als teus desigs, als teus propòsits, a les teves conviccions; -puc pujar el to?: als teus principis existencials. Com podria ser el meu millor jo? Podries posar-te alguns camins concrets a recórrer? Qui dirigeix el teu viure concret en el quotidià? Què voldries fer i que no acabes de fer ni poc ni massa? Tens saviesa pràctica? Amb qui pots comptar? Déu té lloc en la teva vida?; en el teu fer d’hàbits que tendeixen en curva plana o en descens mig camuflats i no posats a plató,tantes vegades? Ens molesten aquestes preguntes? Que jo me les faig per a mi, tranquils...

                                               I si em preguntés amb preguntes de l’evangeli: “Qui dius que sóc JO?” Com et deixes “prendre” pels fets esdvinguts i celebrats aquests dies? Són pertinents o impertinents el fet de posar-vos davant de Crist, convidats a taula amb Ell, testimonis d’excepció davant el Crucificat? Silents davant el silenci ominós de quan Crist expira a la Creu quan el dia es queda ofegat? Saps pensar més en Crist que no en els teus mancaments? Quan a l’evangeli sents com sentíem aquests dies a la cerimònia (o a les cerimònies) al Vaticà, amb una bellesa despullada que feia estremir; i quan els cantors entonaven en un gregorià reviscut: “Crist es féu per nosaltres obedient fins a la mort i una mort en Creu”. Simone Weil deia que l’actitud fondal de tota persona que viu i sent com a cristià és l’obediència. Etimològicament = un que  ha sentit prorrompuda a dins una crida personal, una vocació fonamental que et trascendeix, que fa referència a un més enllà i a un més endins a la què et sents empès, més enlaire àdhuc que la teva idolàtrica llibertat; crida com la que sentia Jesús obsequiós amb el voler amorós del Pare, sentit com un honor i amb plena complaença en Ell; incomprensible per a nosaltres, per a tu i per a mi. L’obediència per al Crist és la sublimació de la llibertat i de la consciència, perquè és l’Amor ple, gratuït, definitiu. “Saber i ser” a les ultimitats

                                               Estem molt poc acostumats a sentir, quan ho llegim: l’inter- comunicació entre Jesús, el Fill estimat, amb el seu Déu, tingut per Pare, i embolcallat per la presència i acció potent de l’aura de l’Esperit Sant. Ho creus això? Què és això? Tinc davant mateix un llibre del Pare Tuñí, especialista en l’evangeli de sant Joan, que es titula: “El evangelio es Jesús”. (Pautas para una nueva comprensión del evangelio de san Juan) n’es el sotstítol. Aquests dies estic “amarat” de Joan. Gràcies al confinament que per a mi –perdoneu-m’ho, perquè dir-ho sembla una immodèstia fora de lloc- m‘ha resultat un temps propici per anar a l’escola de l’evangeli, que digué Pau VI en visitar la caseta de Natzaret ara fa més cinquanta anys... Temps i camí obert. Més no es pot demanar. Una gràcia, així m’ho he près...

                                               Si heu llegit els evangelis de les misses d’aquests dies haureu notat que tots ells han estat centrats en Joan. Hem rememorat passatges –seleccionats- narrats exclusivament per ell, i que ens han pogut donar una visió fonamental per viure/conviure per conducte de la FE, tal i com n’hem extret del seu testimoni. Tot l’evangeli de Joan i les seves narracions que, a més de ser reals tenen una càrrega fortament simbòlica, ens fan dir: “Senyor, ja crec, però és tan pobra la meva FE, que necessita que hi feu bufar en les seves esmorteïdes brases la flama del vostre Esperit. Hi ha dos acabaments en Joan. En el primer (20, 30-31) ens diu com a epíleg: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos  que no es troben en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits, perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.

P.Josep Mª Balcells

Dissabte Sant 11 d’abril de 2020  Sabadell

Homilia del diumenge 05/04/2020

SETMANA  SANTA,  DIA  A  DIA

                                               La quaresma se’ns ha convertit en quarantena, tant si volem, com si no. Hem de saber aprofitar les circumstàncies, hi ha al fons un tresor amagat.

                                               No es tracta de moralitzar. Si llegiu els articles de fons* de la premsa –que no a les gasetilles o a les lletres que sintetitzen amb negreta els temes d’actualitat. Tot plegat només per fer-se’n una idea de no res!- allà, dic, on es fan reflexions de veritat, allà on se’ns donen bons consells, sobretot quan venen de fonts mèdiques. A les notícies, però, se subratllen les quantitats molt més que les qualitats, que n’hi ha i molta, però en la lletra menuda. Quin desfici malaltís en saber quants... de quants!  Sembla que estem obsedits i abduïts per les notícies que, amb la deguda mesura, serien noticies, allò que en diem actualitats, només; però si estem pendents matí, migdia i vespre –quins excessos, més morbosos!- ens omplen el cap de fantasmes i corsequen les entranyes,  en lloc d’encalmar-nos per portar els “tancaments” o confinaments amb la major serenor possible, allò que en diem amb seny, en temps massa proclius a les rauxes... Ho he posat en plural, perquè en el “saber” no assenyat, la rauxa es multiplica i s’encomana com si fos un nou virus afegit i ens fa perdre els papers*, si és que els teníem a mà per mostrar-nos-els, a mirall obert, a nosaltres mateixos, per veure’ns com som i com i a què responem els qui hauríem de respondre a instancies de “la FE que obra per AMOR”, expressió paulina, aquesta. Déu ens lliuri de pensar que sabem, quan en realitat no sabem gairebé res. Amuntegar notícies sense to ni so, és vertaderament no “saber comprenent”. El saber comporta una reflexió circumstanciada: què, qui, com, on, perquè...

                                               Estem entrant a la Setmana Santa, la més desigual a totes les que hem viscut fins ara... Els qui tenim anys per a recordar les dels temps antanys, ens vindran records de que era Santa, perquè ens obligaven a viure-la, també confinats, a nivell de pietats florides –un pic de poesia no hi estarà sobrera- o brotades sobre els bons sentiments i les mostres de religiositat molt formals. Qui no recorda aquells Viacrucis de diumenge a la tarda a la parròquia! Amb reflexions que vorejaven el sentimentalisme més compungit. Àdhuc el nostre poeta Verdaguer, que va captar -per mossèn i per poeta- l’ànima del poble, ens hi ajudava: “Per vostra passió sagrada, adorable Redemptor, perdoneu altra vegada aquest pobre pecador”. Són records benvolents, fills d’època, res.

                                               Ara, qui vulgui fer la Via de la Creu, que ho faci en bona hora! Qui vulgui viure amb més esplendidesa i més a nivell existencial aquests dies sants, que els visqui a redós de les quatre parets i, si pot, rescati algun espai –un raconet- i temps; que es re-confini, no per evadir-se de casa ni del tram-tram de cada jornada. Que miri a moments, no robats a la convivència familiar, i agafi la Bíblia i com comentàvem adés i ara, que es reclogui i faci pregària, llegint i tancant els ulls que es quan es veu millor tot el dia que ha passat, al vespre, o el que vindrà, de bon matí. L’evangelista que toca aquest any litúrgic, Mateu, ens ho diu al capítol 6, 1-15. Quan ens invita –són paraules del Mestre- a fer parada i fonda. Dic fonda en el sentit de profunda,  amb arrels... Santa Teresa distingia entre pregàries i pregària-contemplació. Avisats estem, ens manca l’hàbit potser!

                                               Aquests dies són d’abstinència de veure massa tele, internet, mòbils, etc. i de sentir excessivament (ràdios), en el sentit més autèntic de no “enfitar-se” =per fugida d’estudi! Tothom-passavolants teledirigits es volen fer senyors i guies del què hem de fer o no fer. Tot donat, pastat; compte, a no deixar de ser lliures i que ens manin en la nostra pròpia vida!  Voleu dir que no passem massa temps en els passatemps (!).  Sí, ja sé que amb la mainada bellugadissa no es poden fer massa plans; i si hi som, siguem-hi. Si s’ha de jugar, juguem-hi, cobrint potser dèficits paternals... Ells en guardaran un record inestimable, dies a venir. Però deixeu-me recordar-vos el capítol 25 de Mateu: On és i on es troba Jesús com a hoste privilegiat i permanent aquests dies: sobretot, també Ell confinat, en els nostres confinaments. Tot el que vius, mira-ho com ho veuria i ho viuria Jesús a casa “teva i seva”. Mateu és molt explícit i és el gran secret a veure’l i a viure’l: jugar a “amaga, cuit”. Tot el que fas a algun dels teus fills a Ell ho fas... Tu mateix!

                                               També al mateix Mateu hi trobo una de les pàgines que són els millors finestrals a través dels quals intentem que la primavera niï a dins de casa. A Mateu 6, 25-34 hi trobo aquest fragment dels més poètics i -en definitiva- més pràctics... Busqueu-lo i llegiu-lo a poc a poc, deixeu-vos prendre pel seu perfum. Només per als  qui encara no teniu aquest hàbit quaresmal i pasqual a la vegada, us en copio un tast: “No us preocupeu, doncs, (no us estranyi que el subratlli, perquè és com a resum i conseqüència del que ha dit abans): No us preocupeu (ho repeteixo, com ho feia Jesús o Pau per ressaltar i emfatitzar!) pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”. Per tant, no es tracta de pre-ocupar-se (ai, les pre-ocupacions; patim més a l’avançada que no pas afrontant el moment present!). Ocupats, ajudant a omplir un ordre preestablert, pautat i seguit en la mesura del possible. Teletreball, quan els nens fan els seus deures o els seus entreteniments(?). I sobretot no perdre mai el bon humor que és indici del bon amor. Tots dos són reversibles: com les actituds de comprovada qualitat.

                                               I ara, em permeteu fer un suggeriment per als qui no teniu el tragit familiar d’aquests dies, i per als qui voleu agrair a Déu el fet d’haver arribat sans i estalvis a viure i veure aquests dies sants amb senzillesa, tot i sabent que som ben fràgils i trencadissos...  Confinar-se és una gràcia de Déu. I que és molt important no abaixar, sinó incrementar el to vital de la nostra FE, una FE que es torna amor senzill, ple de petites atencions, al gust, no nostre, sinó d’aquells amb qui convivim, som i estem lluitant i joiosament compromesos: “tots els nostres”. Aquella paraula, de cop i volta, se m’ha il·luminat. Fent el que faig sovint, posant un guionet entre com-promesos i em resulta una paraula fondal, de principis. Retorneu a ser i viure com a “promesos”, nuvis, parella, pares, família, avis..., fills de Déu. Déu està a l’arrel del vostre prometatge. Això ho explica la Santa Mare Església: Teniu un sagrament dels que marquen, vivent i vivificador i podeu comptar amb la gràcia pròpia que us és reservada. Cal comptar-hi, és un dret garantit. Déu hi abocarà gràcia sobre gràcia... El seu és sempre un amor fidel, i té prompte la redempció generosa: paraula dels salms!

                                               Com seria de bonic que aquests dies poguéssim fer amb calma una experiència de Lectio divina. Jo us suggereixo la Lectura de l’evangeli de sant Joan, sense presses per acabar-lo. Capítol a capítol. Un cada dia. No més. És possible que la quarantena pugui ser una cinquantena... Per tant, entrarem en el terreny desitjat de PASQUA i de la seva Octava. Vol dir que el sentit pasqual de Joia i de Resurrecció ens han de donar aquest toc i gust pasquals en la lectura detinguda que anirem fent.

           

                                               Una proposta: seguir Paraula i Vida i l’evangeli de cada dia, ben meditat, “rumiat” en el sentit més noble de la paraula, una lectura amorosa, amatent, comprensiva: és Paraula de Déu. Què em diu a mi? Què hi dic jo? Què em sorprèn? Quina frase puc memoritzar, perquè m’acompanyi en el quefer diari.

                                               Segona proposta: amb “La Missa de cada dia”. Fer semblantment. Ara ja són tres lectures. El salm és el ressò i eco de la primera, feta pregària. També teniu les pregàries: col·lecta, a l’oferiment personal i a la de la comunió en acció de gràcies.

                                               La més suggestiva i la més enriquidora: L’evangeli de sant Joan, fet sense presses, amb atenció plena. Acompanyant el Mestre i amb la finalitat explícita com diu Joan, de que serveixi per augmentar la FE i, per tant, l’AMOR. No oblideu la definició que dóna Joan de Déu: És Amor de Pare. Paraula de Déu, no d’home, garantida, revelada, agraïda. Preserveu-vos de qualsevol mal: consta en el Parenostre.

P. Josep Mª Balcells

Setmana Santa, a casa, 5 d’abril del 2020.   Sabadell

* P. S: llegiu, si us plau, l’entrevista de Bassas a Inneratiry, 22 de març. A l’ARA