diumenge, 28 de gener del 2018

Homilia del diumenge 28/01/2018 del P. Josep Mª Balcells

EL  DISCIPULAT  DE  JESÚS, EL  NOSTRE  MESTRE

                                               Si a l’evangeli d’avui ens hi poséssim ben de cor entre els primers oients de Jesús, ens deixaríem prendre, junt amb les altres persones que ens trobaríem a la sinagoga, d’una sensació de meravella, de novetat com d’assistir per primera vegada a sentir un predicador que ens porta a una nova visió de Déu amable i de la relació invitadora que  promou entre Ell i nosaltres. Ensenyaments que ens porten a una ponderació sigui pel què diu i també per com ho diu. De seguida es posa en evidència que no estem en el tipus d’ensenyament dels lletrats en ús. Per sobre d’ells excel·leix, perquè dóna la sensació de que parla més que res a través de la seva persona, de la seva aura. Atreu!, aquesta és la veritat. La novetat rau en que parla de cor a cor; un el sent com molt endins. La seva paraula va acompanyada d’una atracció interior que delecta i invita a coronar-la amb un seguit de ressons que et fan rumiar... Sentit una vegada et donen ganes de sentir-lo novament. Un percep la diferència com de la nit al dia entre el dir repetitiu dels habituals expositors de la sinagoga i les intuïcions de Jesús, diria que profètiques. Novetat en tots els aspectes. Se l’entén i qüestiona.

                                               La sorpresa ens captiva i ens fa passar imperceptiblement de mers oients a ser-ne freqüentadors. I a mesura que l’anem sentint ens va florir al cor un voler-nos seguidors, deixebles un hom diria. Aquest capteniment ens porta a escoltar-lo no ocasionalment, sinó a seguir-lo en volgudes ocasions noves. S’il·lumina a poc a poc una relació de deixebles a Mestre en desig i esperança. Sembla talment que parlant a tota una gernació, em parli de persona a persona. Em sento pres per la seva paraula, feta meva, per consonància i comunió. Comunicador a intimitat...

                                               El que ha començat com un somni de posar la vivència del context llunyà narrat pels evangelistes al nostre “present històric”, ara pot esdevenir una detinguda i estimada relació del Mestre amb mi, el deixeble. Amb tu, el deixeble.

                                               Tinc al davant un llibre que s’anomena Concordàncies del NT. En ell hi ha ressenyades totes les vegades en què els evangelis tenen frases que contenen l’expressió Mestre. És una vertadera fruïció anar-les llegint en llurs contextos. S’hi donen totes les modalitats i matisos dels sentiments. En compto més de cinquanta! Hi ha tota la gamma possible: de prec, de desig, de súplica insistent, d’estupefacció, de petició d’aclariment del sentit de les seves paraules, de compassió, d’adulació per part dels oponents, de confirmació de ser-ne, de Mestre, de qualificació com a Mestre bo, d’adhesió de cor, de manifestació d’amistat, d’un tu a tu respectuós però íntim. Tot s’hi troba, fins al punt de que s’arriba a fer-ne “el Mestre, per excel·lència. Tot plegat arriba al clímax quan en ocasió de la desconsolada recerca que fa la Magdalena i de cop se li presenta el Ressuscitat i hi ha el millor encontre en el sol bescanvi de dues paraules: Maria!, Rabboni! (mestre meu); i tots dos es fonen en un amor que no el sabrem mai explicar: és el cim del mestratge i del discipulat.

                                               Un discipulat a qui es traspassa vida i missió. De deixebles passem, gairebé sense ni adonar-nos-en, a apòstols, enviats a escampar la vida que rebem i que és missió per invitació del Mestre i perquè la sintonia i comunió que s’ha generat entre Ell i cadascú de nosaltres, ens porta a proclamar la glòria de Déu i a voler fer partícips els altres del goig i de la fortuna que hem fet en l’amistat amb el Mestre.

                                               Tot això em porta com de la mà a la cita i a comentar dos documents eclesials en els quals de l’ensenyament del Mestre en diem evangeli i de la seva sintonia cordial i vivencial en direm evangelització pròpia i, en conseqüència, dels altres. El primer és del papa Pau VI en l’exhortació apostòlica: “L’evangelització en el món contemporani”, datada l’any 75, a només deu anys de l’acabament del Concili Vaticà II.  I l’altra molt recent sobre el mateix tema, del papa Francesc “La joia de l’Evangeli”. Cal començar dient que hi ha una plena identificació entre Jesús-Mestre amb totes les narracions que contenen els seus ensenyaments. El missatge s’identifica amb el missatger. És la millor constatació de que Jesús diu el que viu i ho expressa de tal manera que només el to, la convicció, el gest ens permet de trobar-lo tot en cada mínima expressió. L’adhesió és a la persona, més enllà de les seves concretes expressions.

Resultat d'imatges de concili vaticà ii                                               Ja en data del 63, en ocasió de l’obertura de la segona sessió del Concili, Pau VI havia dit que no podíem oblidar mai que “el Concili ha de tenir present que tot ell ha d’estar centrat en Crist que és el nostre principi, el nostre guia i la nostra esperança i meta; Crist del qual venim, pel qual nosaltres vivim, al qual nosaltres anem...” “És –continua refermant- oportú, que aquest Concili parteixi d’aquesta visió, o, encara més bé, d’aquesta celebració mística, que proclama  Nostre Senyor Jesucrist  el Verb encarnat, el Fill de Déu i el Fill de l’home, el Redemptor del món, això és l’esperança de la humanitat, i el seu Mestre únic i Suprem Pastor, Pa de vida, Pontífex nostre i Víctima nostra, l’únic Mediador entre Déu i els homes, Salvador de la terra, el Rei que ha de venir del segle etern. I aquesta celebració declara al mateix temps que nosaltres som cridats per Crist, que som els seus deixebles, els seus apòstols, els seus testimonis, els seus ministres, els seus representants; i també, amb tots els altres fidels, els seus membres vivents, units en aquest immens i únic Cos Místic que mitjançant la fe i els sagraments, Ell mateix es forma al transcurs de les generacions humanes, que és la seva Església, societat espiritual i visible, fraterna i jeràrquica, avui temporal i demà eterna”.

                                               Breument, diu Pau VI: “Proclamar de ciutat en ciutat sobretot als més pobres –que són sovint els més ben disposats-, l’anunci joiós de l’acompliment de les promeses i de l’aliança proposada per Déu, aquesta és la missió per a la qual es declara enviat pel Pare. Tots els aspectes del seu misteri –l’encarnació mateixa, els miracles, els ensenyaments, la convocació dels deixebles, la missió dels dotze, la creu i la resurrecció, la continuïtat de la seva presència enmig dels seus- formen part de la seva activitat evangelitzadora”. “Enviada i evangelitzada, l’Església mateixa envia evangelitzadors. Posa en llur boca la paraula que salva, els explica el missatge de què és dipositària, els dóna el mandat que ella mateixa ha rebut i els envia a predicar. Predicar no llurs idees personals, sinó un Evangeli, del qual ni ells ni ella no són amos ni propietaris absoluts a disposar a llur albir, sinó ministres per transmetre’l amb summa fidelitat. Hi ha, doncs, un lligam profund entre el Crist, l’Església i l’evangelització”. (Evangelització en el món contemporani)

                                               No cal parlar de “La Joia de l’Evangeli”. N’hem glossat tantes crides; amb tot valgui aquesta per totes: “L’enviament missioner del Senyor inclou la crida al creixement de la fe quan indica: “Ensenyant-los a observar tot el que us he manat”. Així queda clar que el primer anunci ha de provocar també un camí de formació i de maduració. L’evangelització també busca el creixement, que implica prendre’s molt seriosament cada persona i el projecte que Déu té sobre ella. Cada ésser humà necessita més i  més de Crist i l’evangelització no hauria de consentir que algú es conformi amb poc, sinó que pugui dir plenament: “Ja no visc jo, sinó que Crist viu en mi”. I a més a més aquest clam: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesús...”.

Diumenge IV de durant l’any, 21 de gener del 2018.  Sabadell

dissabte, 20 de gener del 2018

Homilia del diumenge 21/01/2018 del P. Josep Mª Balcells

EL  REGNE  DE  DÉU  ÉS A  PROP

                                               La litúrgia sembla que s’emmiralli en el principi de l’evangelista Marc. No sé pas les vegades que hem tornat sobre el començament del seu evangeli. Començar quelcom  té la seva gràcia. Aquí és ben bé com un esdeveniment que com una sortida de sol desvetlla colors i aire nou. Ja ben de bon començament Jesús crida els seus primers deixebles. Ho fa gairebé imperativament. Ells secunden la crida i ho deixen tot: treballs, família, tot. Els dóna una motivació única: un nou poble començarà  a desplegar-se als seus ulls atònits. Seran “pescadors d’homes”. Ves a saber què deu voler dir això? Els crida a fer-li costat. Seran itinerants com ell mateix. Crida tothom a obrir-se a un Regne de Déu, del qual no saben pas massa bé què deu ésser, però la fascinació del mestre val de moment per tota explicació. Així ho comencen a entreveure deixebles i oients. Li fan confiança... Ja aniran descobrint migdies de llum més endavant.

Resultat d'imatges de pare abba                                               La “lleva” dels primers deixebles porta ressons d’urgència. Molts d’ells foren deixebles de Joan que fou empresonat per Herodes. Ell mateix els va invitar a posar-se al costat de Jesús. Ben diferents els predicadors, l’un de l’altre, a fe! Tot plegat no deixa de tenir un punt de risc i d’aventura. “Ha arribat l’hora!”, diu amb una certa solemnitat. Quina?  Què vol significar tanta pressa? Però, amb tot, li fan confiança. Aquest, ara per ara, anomenat obscurament Regne de Déu té tot un seguit de novetat i de misteri. La gent sentint-lo parlar s’hi embadaleix, més sobretot quan alguns malalts queden alliberats de les seves dolències. Els comentaris surten espontanis: “Mai ningú no havia parlat d’aquesta manera”: contingut, manera de fer-ho. Capten la novetat per contraposició a la manera dels fariseus i lletrats que no deixen de ser ominosos, demanant sempre un seguit de normes que aclaparen més que no ajuden. La mateixa imatge de Déu té tanta i tanta novetat! El fa proper, accessible, el fa estimable, l’anomena Abbà i, en repetir-ho, s’hi senten tan, però tan a prop! És pressentit com a Messies; però ell no vol que es difongui aquest apel·latiu, per por de ser mal entès. S’enroca en posar silenci a aquella figura que era el desitjat del seu poble. Marc ho recordarà com a desig exprés del Mestre. La cosa demana temps per a poder delimitar ben bé l’abast d’aquesta denominació. Per això prefereix parlar del Pare com qui es complau amorosament en els seus fills, com a Poble de Déu que ells saben bé que ho són. Bé ho diuen els profetes i els ho han repetit a les sinagogues dels dissabtes vegades i vegades... Tot es basa en la confiança i la fe que sempre els posa per davant de qualsevol actuació; aquestes -fe i confiança- els aniran obrint camins de major coneixença. La fascinació de la seva persona de moment sosté la seva progressiva identificació com a oients primer, després ja “seguidors” d’alguna manera. En veure’l rodejat d’uns dels que Ell mateix anomenarà deixebles, endevinaran que tot plegat pren la forma d’un moviment, al qual podran secundar-hi a diferents nivells.  Alguns en veure’l acompanyat  d’un  grup consistent de deixebles, senten també l’atracció d’ajuntar-s’hi...

                                               De l’atracció de la persona aniran tots passant a entendre’l a ell mateix, no a les seves paraules, com una manera de viure i de conviure. La sorpresa els anirà guanyant. Així es presenta en els poblats de Galilea. Parla la seva llengua. Fa comparacions amb el que ells entenen: camp, arbres, ramats. La seva anomenada va obrint-se camí i les gents es van aglomerant al seu redós. Mai no en tenen prou... Fins al punt, ell, de témer de ser masegat per la munió d’oients i de malalts que el segueixen.

                                               La irrupció del Messies és patent en la seva “hora”. Pau ens la fa sentir també com a pròpia. Serà així per deixebles que s’aniran succeint, ja més fora dels límits des d’on s’ha anat propagant la seva doctrina i la seva figura; i Pau ens la presenta com una oportunitat única: “no podem deixar de perdre l’oportunitat” de fer-nos-en també nosaltres com els primers deixebles. Ens ho presenta com una oportunitat, com una urgència a tenir-la present i ha adherir-nos-hi. És com si fos el mateix Mestre que ens invita a compartir el Regne que va iniciar allà temps i que abasta gent nova, possibles seguidors, que foren els dels primers apòstols i també nosaltres mateixos. Secundem la invitació de Pau que ara ens l’actualitza la litúrgia. Atents als ressons que ens arriben. Pau ens en dóna la concreció. Des d’ara hem de viure un apressant “com si”... Ens en manifesta el sentit de la urgència: perquè aquest món que veiem amb el ulls passa aviat. Una invitació a viure la intensitat del present, entrant-hi amb delectació i descobrint-hi el seu misteri, la seva aura. És una descoberta fora mida: és com si visquéssim els temps de Pau, més encara, els mateixos dels de Jesús. Això té ben bé característiques de miracle i de desbordada novetat. Vertaderament “Déu és a prop”, tan a prop que el sentim no fora, sinó dins nostre. Aquest Regne el sentim que ens crida tant dins com fora. Tot esdevé una proclama. Ens hi sentim seduïts. És el parenostre que anem resseguint una i altra vegada: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Ens el dibuixa el prefaci de la diada de Crist Rei: “Regne de veritat i de vida; regne de santedat i de gràcia; Regne de justícia, d’amor i de pau. Regne que s’obre pas d’una forma esforçada, amb les dificultats pròpies d’un programa utòpic, mai  realitzat en el nostre món, ni en els mons venidors. Serà el nord al qual adreçarem els nostres esforços, sempre deficitaris, però sempre esperançats.

                                               Anar aconseguint graus de plenitud, d’esperar que les lluites per un demà millor, les anem veient com prenen cos i com posem més justícia en la fraternitat. Començant per casa i a redós de casa. Cercles concèntrics en expansió on es van irradiant petites conquestes del terreny de ningú que anem fent que sigui camp comú, camp de tots.

                                               No val a dir-nos a nosaltres mateixos com a tall d’excusa  que no podem arreglar móns que no funcionen. Arreglem allò accessible, començant per nosaltres mateixos i així per osmosi rendirem col·laboració fraternal ben efectiva. Això que hom pot fer, no s’ha de perdre l’ocasió de fer-ho. Sempre serà oblidant-nos que nosaltres estem al centre d’allò que s’esdevé a prop nostre. Poc és molt. Ser més i millor està a les nostres mans. Sempre serà en la  gratuïtat de l’anonimat. Farem família, farem que se’n sentin. Mans a l’obra que el temps és fugisser i podríem no arribar-hi a temps.

                                               M’ha agradat el que diu de si mateix Ramon Prat en un llibre gairebé com a testament de la seva cursa espiritual, quan posa la seva manera de viure després de diverses etapes de desenvolupament en la fe:  “Vaig observar que, en els evangelis la relació  de Jesús de Natzaret amb Déu (Abbà), era una relació interior, humil, oberta i sense condicions,  relacionada amb tothom sense barreres, però des d’una opció preferencial pels pobres i exclosos de la terra, que el portava a estimar fins al final, i, tot i que el van eliminar, la va viure amb confiança i abandó. Jesús de Natzaret va anomenar aquesta manera de viure amb l’expressió regnat de Déu, que vol dir que en obrint-nos a Déu (Abbà) de tot cor regna la veritat, la justícia, la llibertat, la pau i l’amor, però no com uns conceptes universals abstractes i ideològics, sinó com una manera de viure concreta i senzilla, a l’estil de l’espontaneïtat “dels ocells del bosc” i de la “bellesa dels lliris del camp”. Aquest oferiment de la tendresa de Déu fou el gran regal de Jesús de Natzaret a la humanitat.  M’he adonat que aquesta exploració vital del Regne de Déu en el nostre interior i en el misteri dels altres genera una manera de pensar i de viure que t’ajuda a anar passant de l’egolatria (adoració immadura i infantil de l’ego) tancada en un mateix, a l’alteritat oxigenant i serena d’obertura als altres i, també, al misteri amagat en el fons  de tothom dins la història. Aquesta manera de viure és l’actitud  que de vegades  he descrit com la segona ingenuïtat, en la qual, al mateix temps  que vaig desenvolupant un pensament crític en sintonia amb la modernitat i el món secular, no perdo la intuïció  ni la capacitat de jugar i fruir del present pròpia dels infants. Es tracta d’anar passant d’una ingenuïtat precrítica a la ingenuïtat postcrítica. (Record de Déu. Pelegrinatge a la recerca de l’infinit. Ramon Prat i Pons. Pagès edit.)
Diumenge III de durant l’any. 21 de gener del 2018  Sabadell

dissabte, 13 de gener del 2018

Homilia del diumenge 14/01/2018 del P. Josep Mª Balcells

L’EVANGELI  DE  LES  CRIDES

                                               L’evangeli d’avui, del principi del de Marc, a penes començar-lo, ja ens porta a les primeres vocacions evangèliques; a més, amb la pàgina del llibre de Samuel, on ell, desconcertat de primer, al final el sacerdot Elí li ensenya a saber distingir la veu de Déu i aprèn ja, de ben menut, a saber quan és que Déu li parla i percep bé la vocació de profeta que enclou aquesta crida. És bo de començar l’any amb aquesta proclama d’expectatives humanes en la veu que, natura i Déu, criden i en els diferents ressons que implica la Paraula de Déu, quan la sentim com dirigida a nosaltres. Aquest to interior i  invitador que li sabem reconèixer ens el mostra com a una vocació personal. Que la tenim tots; a tanta grandesa i responsabilitat estem cridats!

                                               Que la vida cristiana sigui una crida oberta, àdhuc permanent, a créixer, a tenir cura en els aspectes més variats de la “condició humana”  hauria de ser considerada, a aquestes alçades, no gensmenys que com una vocació. Deixem de banda la consideració vocacional com a cosa exclusiva de sacerdots o religiosos, només. Avui, resseguint les afirmacions del Vaticà II, ja no queda ningú fora d’aquesta consideració –dic, consideració, deferència, al·lusió, crida, vocació-. Només cal obrir les pàgines de la Constitució pastoral Sobre l’Església i el món actual i ja en les primers expressions –emfàtiques- s’hi llegeix: “El goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels que pateixen, són també les dels deixebles de Crist. No hi ha res veritablement humà que no tingui ressò en el seu cor. La seva comunitat està formada per homes que, vinculats en Crist, són guiats per l’Esperit Sant en el seu pelegrinatge cap al Regne del Pare; i han rebut la bona nova de salvació per comunicar-la a tots. Per això, l’Església se sent íntimament i realment solidària del gènere humà i de la seva història...” “El sant Concili, doncs, reconeixent l’altíssima vocació de l’home i afirmant un com germen diví inserit en ell, ofereix al gènere humà la sincera col·laboració de l’Església per a la instauració d’una germanor universal que respongui a aquesta vocació”.  Afegirà, després, “Què és l’home? Quin és el sentit del dolor, del mal, de la mort, que encara subsisteixen malgrat els progressos tan enormes que s’han fet? Quin valor tenen els èxits assolits a un preu tan car? Què pot aportar l’home a la societat i què pot esperar de la societat? Què hi ha després d’aquesta vida de la terra?”  I encara més: “Creients i no creients, generalment estan d’acord en això: que tots els béns que hi ha a la terra s’han d’ordenar en funció de l’home, que n’és el centre i el cim”. Pas a pas anirà afegint. “Des del començament els va crear home i dona. Aquest consorci d’home i dona constitueix la primera expressió de la comunió de les persones. Efectivament, l’home per al seva íntima naturalesa és un ésser social i no pot viure ni desplegar les seves qualitats sense establir relacions amb els altres”.

                                               “En la unitat del cos i de l’ànima, l’home, per la seva mateixa condició corporal, és una síntesi de l’univers material, i per mitjà d’ell, els elements del món hi assoleixen els cims més enlairats i aixequen la veu de lloança lliure al Creador. El diàleg fraternal entre els homes no troba la seva perfecció a nivell de la tècnica, sinó més endins, en la “comunitat de persones” (Mounier), que exigeix el respecte mutu envers la seva plena dignitat  espiritual. A fi de promoure aquesta comunió entre les persones, la revelació cristiana ens aporta una gran ajuda i al mateix temps ens guia a una concepció més fonda de les lleis de la vida social, que el Creador va gravar en la naturalesa espiritual i moral de l’home.

                                               Que tot això abasti de ple tota la rodonesa de la terra, més enllà de religions i d’humanismes diversos,  ho podem rastrejar d’una manera similar en els ideals del desenvolupament del capteniment de la persona amb creixent consciència del què és, i d’on va. Tot això es fa amb un calc molt semblant per a tothom “ben nascut” –perdoneu l’expressió- i progressivament dotat de noves sensibilitats de maduresa ètica i existencial entre les moltes facetes del “polièdric mirall humà” (Papa Francesc). Tothom, en qualsevol cultura és un vocacionat a ser ell en intersecció amb les coordenades existencials del seu entorn, una vegada purificada la “ganga” adherida que sempre comporta qualsevol estil de vida.

                                               “L’home d’avui avança pel camí d’un més ple desenvolupament de la seva personalitat i una més clara descoberta i afirmació dels seus drets. Com sigui que l’Església ha rebut l’encàrrec de manifestar el misteri de Déu, que és el fi darrer de l’home, ella -al mateix temps- revela a l’home el sentit de la pròpia existència, és a saber, la veritat pregona sobre el mateix home. Sap prou bé l’Església que només Déu, al qual ella serveix, dóna resposta  als anhels profunds del cor humà, que mai no es sacia plenament amb menges terrenals. Sap també que l’home, sol·licitat en tot moment per l’Esperit de Déu, no serà mai del tot indiferent davant els problemes religiosos, com ho demostra no sols l’experiència dels segles passats, sinó encara una infinitat de testimonis dels nostres temps. L’home voldrà saber sempre, almenys confusament, quin pot ser el significat de la seva vida, del seu treball, de la seva mort. I la mateixa presència de l’Església al món li recorda aquests problemes. Només Déu, però , que ha creat l’home a imatge seva i l’ha rescatat del pecat, dóna a aquestes qüestions una resposta ben acabada, i això per mitjà de la revelació acomplerta en el Crist, el seu Fill que es va fer home. Qualsevol qui segueix el Crist, l’home perfecte, esdevé també ell més home”.

                                               “Partint d’aquesta fe, l’Església pot preservar la dignitat de la natura humana de tot el vaivé d’opinions que, per exemple, o bé rebaixen massa el cos humà, o bé l’exalten massa. No hi ha cap llei humana que pugui emparar tan bé la dignitat i la llibertat personal de l’home, com l’Evangeli dels fills de Déu.
Imagen relacionada                                               Nosaltres els cristians, doncs, no som pas diferents en les coincidències basilars que podríem enunciar com en la Declaració dels Drets Humans (1948) i dels pobles (1999).  Amb més raons, també ho subscriuríem des d’una visió de fe .  Intentant baixar al concret i resseguint els pilars de l’educació que s’han declarat successivament en el document del 1972 Aprendre a ser, dit també l’Informe d’Edgar Faure; remodelat en el document del 1996, també de la Unesco, amb aquest títol: Educació: hi ha un tresor amagat dins. Darrerament hi ha un nou Informe, titulat pel seu presentador i coordinador: Sobhi Tawil: Repensar l’educació. Vers un bé comú mundial, del 2015. La seva concepció d’home la trobem ben rica i suggeridora, en vistes a donar unes visions educatives de la persona humana, que la sintetitza en els pilars de tota educació, sigui la persona que sigui i tingui l’edat que tingui. La primera faceta a posar de relleu és que l’home és tota la vida un aprenent i aprendre a aprendre que pot semblar una simplicitat, amaga tot el dinamisme necessari per portar endavant l’aprenentatge de ser home, i de ser-ho cada vegada millor i més en profunditat. L’educació bàsica s’obre en aquests quatre aspectes essencials:

            - Aprendre a conviure, a saber viure junts: Només en la descoberta de l’altre i entrant-hi en connexió des del respecte, des de la proximitat, des del diàleg, des dels compromisos, des de l’empatia fins a arribar a la filia (amistat), a l’estimació enriquidora  mútuament. Aquest aspecte es considera més fonamental avui en dia on les relacions interhumanes són bàsiques en una cultura de globalitzacions, on espai i temps d’alguna manera són relativitzats. Diu el document: “Alguns pensaran que és una utopia, però és una utopia necessària, realment vital si volem sortir d’un cicle perillós sostingut pel cinisme  o per la resignació”.

            - Aprendre a saber: Avui en un món que substancialment flueix, que els canvis s’acceleren; avui més que mai hem de saber en quin món vivim- àdhuc en el que viurem totes les nostres generacions... Saber-se situar. Tenir una àmplia cultura general sempre oberta a tanta informació –sobrera- que haurem de saber processar. Avui no podrem dir mai: “d’això ja en sé prou”. La formació permanent no pot acotar-se només en la professionalitat, tot admet un més i un millor. Avui la humanística és un deure en obsolescència: caldrà preservar-les, les humanitats; saber pensar, tenir sentit crític. Tenir el cap ben “moblat”. Tenir capacitat d’admiració, de saber relacionar, tenir un bon cabal de lèxic, de lectures comprensives; saber-se “manejar” en termes humans i divins. Res de tot l’humà ho conceptuo com aliè”.

            - Aprendre a fer: en tots els aspectes de manualitats, de creativitat en l’expressió personal: gestual, emocional, capacitat de treball, de persistència, de saber ser pràctic, de tenir iniciativa; saber fer un constructe mental, saber desentranyar, resoldre problemes, tendir nexe entre les percepcions, la imaginació i la ment. Treballar la memòria, saber el per què i el com de les coses materials i  imaginatives; oberts a descobrir i a gaudir en el fer. Saber treballar en equip i cooperativament.

            - Aprendre a ser: Fou el punt rellevant del primer Informe Delors. Capacitat d’autonomia, de coneixement d’un mateix, de judici. Ser lliure, fugint de dependències que esclavitzen. Capacitat de ser responsable d’un mateix i dels altres, en mesura creixent, Explorar totes les capacitats i talents propis i saber-los explosionar per bé, saber que un té “deures i havers”, ser el millor jo, superant egos (Drier). Ser diferent amb raons, ser irradiants, cultivar la pròpia interioritat, arribar a “ser més” (Teilhard); tenir experiències “cimals” (Maslow), tenir el sentit de totalitat (Déu/Tao), ser “apersonats” (Mounier); sensitivitat, sensibilitat, accés a la bondat i a la bellesa. Saber comunicar-se per dins i en xarxa. Cercar el per a què, les finalitats...

                                               Ja heu vist que hem obert camins naturals, ben i ben humans. Jesús digué en la síntesi que feu dels dos manaments en un: “Estimar Déu i estimar el germà, tot germà”: “Fes això i viuràs”. És a dir: obre’t a l’estil de fer, pensar, sentir i conviure, en una matriu evangèlica. Ni res més ni res menys. Aquesta és en definitiva la vocació personal i comunitària  a que estem cridats, sí, cridats.
Diumenge segon de durant l’any, 14 de gener del 2018.   Sabadell

dissabte, 6 de gener del 2018

Homilia del diumenge 07/01/2018 del P. Josep Mª Balcells

COMENÇA L’EVANGELI O LA VIDA MISSIONERA DE JESÚS

                                               La col·lecta de la missa d’avui, dia del Baptisme del Senyor posa de manifest que amb el seu baptisme ve declarat solemnement que Jesús de Natzaret és el Crist o Messies i és al mateix temps el Fill de Déu.

                                               El Pare i l’Esperit Sant a l’uníson ho corroboren sia el Pare amb la seva veu: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” i l’Esperit Sant en la prefiguració d’un colom en la Manifestació que tingué lloc en el seu Baptisme.

Imatge relacionada                                               A partir d’aquest “esdeveniment” fonamental Jesús comença la sembra de la paraula i de l’amor, iniciant així la vinguda del Regne, expressió –aquesta- d’una vida renovada per la gràcia que remodela més intensament i admirablement del que ho feu la primera creació. La nova vida o nova creació, renovada substancialment, capacitant-la per a assimilar la vida de Jesús, compartida com a do de l’amor del Pare i com a do en l’àmbit de la fe. D’aquí que Joan formula l’expressió de “ser fills de Déu”, ja ara i en expectativa de plenitud en un més enllà promès. Aquesta expressió de ser fills de Déu que l’hem dita i redita tantes vegades no l’acabem d’entendre, perquè està posada la seva mateixa arrel en les profunditats del misteri de l’Ésser de Déu. Participació de la mateixa vida de Déu.

                                               Així amb aquesta asseveració medul·lar ens posem en marxa una vegada més, any Litúrgic nou enllà, amb la convicció de que la nova realitat que connota, a partir del nostre baptisme, ens depassa i en la descoberta d’aquesta experiència de fe, anirem cavant en les fondalades de la nostra vivència de Déu; anirem meravellant-nos de continu en el que realment “som i anirem essent en creixença”.

                                               S’anirà obrint dia a dia la nostra consciència de ser “divins” en la meravella de comprovar-ho en el fet de ser més i més humans. I no deixarem, per res del món, d’esbalaiar-nos en la realització del projecte de Déu a partir del primer Nadal és a dir: en Jesús serem dotats de la “capacitació”, potencial almenys, de canviar les nostres vides radicalment.

                                               Ens podríem ben fer, en l’astorament, la pregunta del salm: què és l’home, tot l’home, tots els homes, per què l’hàgiu fet tan gran, tan inabastable, tan “vocacionat” a la grandesa? La pregunta ens la fem el salmista i jo mateix en veure que un hom no és res, un bocí de fang modelat per la natura, i pres per les mans del Terrisser diví, el qual en treu una obra mestra en un continu modelatge en les seves mans, que no cessen de treballar-nos i de fer-nos i refer-nos creativament. El Pare sempre treballa, ens diu Jesús, i Ell mateix també a semblança del Pare fa el mateix. Oh, les mans creadores de Déu!

                                               Déu irromp en el misteri de l’Encarnació permanentment en el seu Fill i en nosaltres, creant-nos “ imatge i semblança del Fill,  fills en el Fill.

                                               A partir d’avui en el llarg recorregut de tota l’anyada litúrgica amb la proclamació de la dignitat  pròpia en el cor, anirem fent camí “endavant i amunt” que és la divisa que millor se’ns escau. Sóc fill de Déu, oh dignació divina!

                                               Ara bé, la pregunta concreta que em faig és com traduir en la pràctica i en la vida normal i quotidiana la vida de un fill de Déu? Ho trobo tan gran que em costa de veure’m d’aquesta manera. Em deixaré portar per la lectura de la primera carta de san Joan que hem llegit durant aquests dies abans de l’Epifania. Diu, en efecte: ·Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”. A continuació fa l’afirmació més contundent i simple al mateix temps: “Déu és Amor; el qui està en l’amor està en Déu i Déu en ell. A dins nostre l’amor ha arribat a la plenitud, i per això mirem amb confiança el dia del judici, perquè tot i que estem en aquest món, “vivim tal com Jesucrist viu”. “On hi ha amor no hi ha por, ja que l’amor, quan és complet treu fora la por”.  La por i el càstig van junts, per això “només té por qui no està plenament en Déu. Ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres... qui no estima el seu germà que veu, no pot estimar Déu que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà” (I Jn 4, 16-18)

                                               Insisteix Joan: “Estimats, el manament que escric no és nou, sinó antic: vosaltres el teniu des del principi. Aquest manament és la paraula que vau escoltar. Però d’altra banda, el manament és nou i es realitza tant en Jesucrist com en nosaltres. (I Jn 2, 7-8b):

                                               En Jesucrist és nou, perquè l’ha viscut i l’ha renovat; perquè l’ha donat en l’evangeli, invitant-nos a practicar-lo d’una manera preferent i això ha portat a la humanitat a una renovació en la relació amb Déu i amb els germans (Jn 13, 14- 15): “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us teniu entre vosaltres”.

                                               Crist en la seva vida i -com acabem de dir- també en la seva predicació ens ha estimulat a viure com a germans. El farà que pugui ser veritat en la nostra vida, i no haurem de témer        encara que les nostres forces  són ben i ben minses; però Joan afirma en aquest mateix text: “Coneixereu que esteu en Ell i que Ell està en nosaltres, perquè ens ha donat l’Esperit” i amb Ell tot ho podem. Cal demanar augment de fe i la fe tot ho pot.     

                                               “L’amor als germans constitueix el test de la vida espiritual autèntica. L’amor al germà és el lloc teologal on em trobo amb Déu, amb la gratuïtat i la incondicionalitat del seu amor als homes”. Del comentari a les Cartes de Joan de Michèle Morgan (Cuaderns Bíblics n. 62) Té aquesta carta un fort lligam amb l’evangeli de Joan. El terme permanèixer, romandre, estar unit: és molt joanneu. La mateixa forma de dir de la “vinguda en carn” és densament de Joan: Ja en el pròleg es posa de relleu contra la tendència dels docetistes que negaven precisament l’encarnació i deien que el cos de Crist era només una aparença. D’aquí l’afirmació de que “tot esperit que confessi a Jesucrist “vingut en carn” és de Déu. L’expressió en Ell també es troba freqüentment en l’evangeli de Joan. S’assimilen en Joan estimar i creure.      Néixer de Déu ens porta la referència del Nicodem.

                                               Anotació per als que volen aprofundir en els llibres de la Bíblia. Per dues setmanes en els dies “ferials”, és a dir d’entre setmana, seguirem el Primer llibre de Samuel. Una bona ocasió per veure la importància que tingué un dels Jutges més importants del poble de Déu. És alliçonador llegir les introduccions i les notes. Bon exercici amb la Paraula de Déu!
Diumenge del Baptisme de Jesús, 7 de gener del 2018, Sabadell