Homilia de Tots Sants del 01/11/2014 del P. Josep Mª Balcells

SANT,  SANT, SANT

                                               Avui hem de començar per la litúrgia del cel. Si llegíssim uns fragments de l’Apocalipsi, darrer llibre de la Bíblia, nom que vol dir revelació, desclosa dels vels celestials, podríem gaudir d’un dia de “portes obertes”, on podríem ser observadors privilegiats; i si ens volem afegir activament per uns moments a la litúrgia del cel, després podríem baixar, com aquell qui diu el cel a la terra i perfumats per la unció de l’Esperit que això suposa, així podríem dignificar al màxim les nostres litúrgies dominicals com a pregustació i anticipació del que hem de viure més endavant, en plenitud, quan ens cridi Déu a viure per, amb i en Ell.

                                               Dono entrada al capítol 4: “Vaig veure una porta oberta en el cel i vaig sentir una veu que em deia: -Puja aquí dalt i et faré conèixer el que aviat s’ha d’acomplir. Immediatament, l’Esperit es va apoderar de mi i vaig veure un tron posat en el cel. Hi seia algú que resplendia amb un esclat semblant al jaspi..., i el tron era nimbat per un cercle de llum que brillava com la maragda. Al seu voltant hi havia vint-i-quatre trons on hi seien vint-i-quatre ancians, vestits de blanc i coronats de corones d’or (els dotze patriarques i el dotze apòstols). El tron espurnejava de llampecs. Davant del tron cremaven set torxes enceses que són els set esperits de Déu (els seus àngels missatgers) Als quatre costats del tron hi havia quatre vivents plens d’ulls, que miraven davant i endarrere. El primer vivent era semblant a un lleó; el segon, a un toro; el tercer tenia l’aspecte d’home, i el quart era semblant a una àguila en ple vol. Cadascun dels quatre vivents tenia sis ales i estaven plens d’ulls que miraven al voltant i cap al tron. Nit i dia no paraven de repetir: “Sant, sant, sant és el Déu de l’univers, el qui era, i el qui és i el qui ve. I sempre que aquells vivents glorificaven i honoraven el qui seu al tron i viu pels segles dels segles i li donaven gràcies, els vint-i-quatre ancians es prosternaven davant el qui seu al tron, adorant el qui viu pels segles dels segles. Deixaven les seves corones davant del tron i proclamaven: “- Ets digne, Senyor Déu nostre, de rebre la glòria, l’honor i el poder, perquè has creat tot l’univers. Quan res no existia, tu vas voler que tot fos creat”.

                                               Passem ara al segon escenari al cel: “Després vaig veure l’Anyell dret dalt de la muntanya de Sió, i amb Ell hi havia els cent quaranta-quatre mil que portaven escrits al front el nom de l’Anyell i el nom del seu Pare, i vaig sentir del cel una veu que era com el bramul de les onades, com el retruny d’un gran tro; era una veu semblant al cant dels que s’acompanyen amb la cítara. Cantaven un càntic nou davant el tron i davant els quatre vivents i els ancians. Aquell càntic, ningú no el podia aprendre fora dels cent quaranta-quatre que havien estat rescatats de la terra... Han estat adquirits d’entre els homes com a primícies per a Déu i per a l’Anyell, i segueixen l’Anyell arreu on va”. De moment passem a l’últim escenari, abreujant tot el que podem: “Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d’abans havien desaparegut... Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs...” Fins aquí una entrellucada al cel que baixa a la terra, després de portar amb nosaltres la terra al cel. Només afegir-hi la conclusió de la Missa del cel: “- El qui dóna testimoni de tot això, diu: Sí, vinc de seguida.” Amén! Vine Senyor Jesús”. En arameu: Marana ta!”

                                               Després d’aquesta passejada silenciosa i com entrant en una celebració celestial, ara voldria fer una altra entrada nogensmenys que al Concili i en el moment de signar el capítol Vè de la Constitució sobre l’Església que després de parlar sobre els laics té com a títol: “La vocació universal a la santedat dins l’Església: Que ens donarà el sentit ple del que significa i promou l’Esperit a cadascun del fills i filles de Déu. Convé primer de tot desfer ambigüetats perquè la paraula santedat està com desvirtuada per excés, en definitiva per inassequible a molts de nosaltres. No parlem directament sobre les beatificacions i canonitzacions que de tant en tant proclama l’Església. Son casos a part, d’excel·lència, que es donen en tots els temps però que no són el comú denominador dels deixebles del Crist que anem fent via, cadascú perfeccionant i estenent l’àmbit del fer nostre evangèlic de cada dia. Un créixer progressivament en la consciència de que Jesús ens digué: “Sigueu perfectes com el vostre Pare del cel”. Utopia i gràcia –ensems- que es donen la mà i ens fan caminar en l’esperança d’anar endavant amb coratge i amb humilitat. Aquesta santedat ens escau...

                                               Vocació, vol dir que hi ha una crida personal a traspassar llindars d’una creixent humanització i divinització al mateix temps. Tot per gràcia, puix que és per vocació. Deixem-lo fer a Ell, que -com dèiem- Déu està més compromès en el nostre creixement que nosaltres mateixos. Si crida també acompanya. No tinguem por Ell ens porta i és Pare i Mestre i Guia i Acompanyant. Diu Joan: nosaltres hem cregut en l’amor, i l’amor no falla mai en Déu, encara que sí ens falli a nosaltres sovint...

                                               Diu així el número 39: “L’Església, el misteri de la qual està exposant  en aquests moments, és santa indefectiblement, ens diu la fe, puix que el Crist, el fill de Déu que conjuntament amb el Pare i l’Esperit Sant és proclamat “l’únic sant”, va estimar l’Església com a esposa seva, es va lliurar a si mateix per ella per tal de santificar-la, la va unir a Ell com essent el seu propi Cos i la va emplenar del do de l’Esperit Sant, tot per a glòria de Déu. D’on se segueix que dins de l’Església tothom... és cridat a la santedat, segons aquell mot de l’Apòstol: “El que Déu vol de vosaltres és que mantingueu la vostra santedat. Aquesta santedat de l’Església contínuament es manifesta i cal que es manifesti  en els fruits de la gràcia que l’Esperit produeix en els fidels; s’expressa de múltiples maneres en cada un d’aquells qui en la seva pròpia vida i amb edificació dels altres caminen vers la perfecció de l’amor”.

                                               El Mestre i Exemplar diví de tota perfecció, el nostre Senyor Jesús, va predicar la santedat de vida, de la qual Ell mateix és la primera font i la darrera meta, a tots i cadascun  dels seus deixebles, de qualsevol condició que fossin: “Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte”. En conseqüència, va enviar a tots l’Esperit Sant, que els mogués -de dins estant- a estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit, amb tota la força i a estimar-se els uns als altres, tal com el Crist els va estimar. Els seguidors de Crist, cridats per Déu i justificats en el nostre Senyor Jesús, no pels seus  propis mereixements, sinó per designi i gràcia d’Ell, han estat fets per la fe del baptisme veritables fills de Déu i participants de la natura divina i, per tant, sants. Cal doncs, que aquesta santedat que van rebre la vulguin mantenir i perfeccionar després durant la vida amb l’ajuda de Déu. L’Apòstol els exhorta a viure “tal com escau a sants” i a revestir-se “com a escollits de Déu, sants i estimats, de sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de mansuetud, de paciència i donar fruits de l’Esperit  per a la santedat (Ga. 5, 22 ; Rm. 6, 22). Com sigui, però, que tots ensopeguem sovint, tenim contínuament necessitat de la misericòrdia de Déu i hem de pregar cada dia, dient: “Perdoneu les nostres culpes”. És, doncs, evident  que tots els cristians, de qualsevol estat o condició, són cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de l’amor, i amb aquesta santedat es promou, àdhuc en la societat temporal un estil de vida més humà”. Per aconseguir aquesta perfecció, els creients han d’esmerçar les energies que han rebut segons la mesura feta pel Crist, a fi que, seguint les seves petjades i reflectint la seva imatge, fent en tot la voluntat del Pare, es consagrin amb tota l’ànima a la glòria de Déu i al servei del proïsme... Així, doncs, tots els cristians són invitats –i hi estan obligats- a buscar la santedat i la perfecció del seu propi estat. Que vetllin, doncs, per ordenar rectament els seus sentiments, no fos que l’ús de les coses d’aquest món fet amb amor a les riqueses i no pas amb esperit de pobresa evangèlica, els impedeixi de buscar la caritat perfecta, segons l’advertiment de l’Apòstol: “Els qui usen d’aquest món, que visquin com si no en fruïssin, car la figura d’aquest món passa”.

                                               Hem dit en començar que podíem portar el cel a la terra i la terra al cel. Les fronteres per a la fe són tan minses que no fa falta travessar  el llac Estígia amb Caront com a barquer, com pensaven gràficament els antics. El cel hi és a la terra com a camí, veritat i vida en la fe en Jesucrist. Compartir Crist és viure la seva vida transfigurada ja ara d’un manera incipient. Són anticipacions, pregustacions del que vindrà i que reconeixem que ja el viuen en plenitud aquelles persones estimades que varen fer el seu recorregut de vida evangèlica o tan sols humana de veritat. “Jo sóc misericordiós” ens deia la primera lectura del diumenge passat i a la seva misericòrdia ens emparem, segurs que ell suplirà els nostres poquetats en què hem viscut o en què hi vivim encara.

                                               Vivim dues celebracions seguides: Tots Sants i la Commemoració de tots els fidels difunts. Estan tan entrellaçades totes dues que intentaré de dir-hi una paraula, aquesta vegada treta del capítol VIIè del mateix document del Concili sobre l’Església que porta per títol: Caràcter escatològic de l’Església en marxa i la seva unió amb l’Església del cel.

        escatològic de l’Església –relatiu o pertanyent a les darreries de l’ésser humà i del món- vol dir que hi ha uns lligams molt estrets entre cel i terra. És Jesucrist qui  ens dóna aquesta comunió de vida, d’esperança i d’amor entre “tots els qui són del Crist, que tenen el seu Esperit, formen una sola Església i estan els uns als altres estretament units en Ell. Així, doncs, la unió dels que són encara en aquest món amb els germans que s’han adormit en la pau de Crist no és de cap manera interrompuda; al contrari, segons la fe constant de l’Església s’enforteix amb la comunicació dels béns espirituals. En efecte, com que han estat rebuts ja a la pàtria i viuen a la presència del Senyor, per Ell, amb Ell i  en Ell no paren d’intercedir per nosaltres prop del Pare... La seva sol·licitud  de germans ajuda molt la nostra feblesa. Perquè així com la comunió cristiana entre els homes viadors ens duu més a prop del Crist, així el consorci amb els “sants” ens uneix amb el Crist, del qual brolla, com de la seva Font o Cap, tota la gràcia i vida del mateix poble de Déu. És, doncs, naturalíssim que estimem aquests amics i cohereus de Jesucrist, germans nostres i benefactors eximis, que donem a Déu, per ells, totes les gràcies que es mereix; que els invoquem humilment i acudim a les seves oracions i al seu socors per impetrar de Déu beneficis. Aquesta nostra unió amb l’Església celestial es realitza d’una manera nobilíssima principalment quan a la sagrada litúrgia, on la virtut de l’Esperit Sant obra damunt nostre per mitjà dels signes sacramentals, celebrem la lloança de la Majestat divina, compartint la mateixa joia tots. Així és en celebrar el sacrifici eucarístic que té lloc la nostra més gran unió amb el culte de l’Església celestial. “Recordeu-vos dels nostres germans que moriren en l’esperança de la resurrecció i que descansen en el si de la vostra Misericòrdia. Admeteu-los a contemplar la llum de la vostra mirada”.

                                       El caràcter

                                               El camí està ben traçat, només cal el coratge de posar-se a caminar. Tot invita a la globalitat, tot està enllaçat: Déu, Jesús, història l’Esperit que dóna comunió de vida i de fe. D’on venim, on estem, on anem, qui mou terra i cel harmònicament. No hi ha res que no quedi recapitulat en Crist i en la Comunió dels sants-pecadors. Tothom sap –o pot saber- quin sentit té el seu viure i el seu conviure. No hi ha separació -només per uns moments que es poden fer llargs en el dol i l’enyorança- en que l’absència, la invisibilitat, tot queda ungit per una presència pressentida i gaudida en el millor dels casos. Tot l ‘humà i el diví no és ni més ni menys que relació per més que algú que no ha entès res en pugui dir infern... El cel és “terra d’homes” i habita en el cor de qui vulgui fer-ne joiosa experiència. Anem cap a la condensació d’espai i temps en un present dens d’amor, amable i estimat. Déu Amor habita en l’home i ¿qui no en podrà dir que això no sigui el cel a la terra i allí també hi estiguin els nostres estimats? Tots tenim un destí comú: les mans obertes i l’abraçada de l’amor de Déu i en ella també dels nostres. Els difunts viuen  i estan presents, els podem sentir i viure en la fe, els podem somiar. Són tan a prop! Res del que Déu ha creat i segueix creant, els nostres i nosaltres mateixos es pot fer malbé. Tot en l’amor de Déu agafa consistència, bellesa, graciositat. Ells –els nostres estimats- ens veuen amb ulls purificats, transparents i ens estimen com mai. Déu els dóna aquesta nova capacitat. Deixem-nos tots en mans de Déu. Ell és Pare, Mestre, Guia, és Amic per sempre més. Ens té preparada la casa definitiva on ell serà nostramo, invitador, introductor en la casa que ens té preparada des de tota l’eternitat. Passeu, esteu a casa vostra. Si deixeu aquí casa vostra i allí els que t’estimen i estimes, no pateixis que una altra de més consistent –fogar i taula i gaubança- t’espera i espera els que som de viatge. Pelegrins i viadors arribarem i serem acollits per Déu i pels nostres en el sentit més ample. No patiu ens espera el goig compartit i l’estimació que no s’acabarà mai dels mai. Gaudiu-ne-hi ja anticipadament. ¡El cel a la terra i la terra en el cel! ¡Paraula de Déu!

  Tots Sants i Commemoració de tots els fidels difunts, 1 i 2 de novembre del 2014.

                                                                                                          Sabadell

Homilia del diumenge 26/10/2014 del P. Josep Mª Balcells

EL “MANAMENT”  DELS  “MANAMENTS”

                                               Els manaments en Déu són més “de-manaments”, invitacions no fetes en plural, universals, sinó fruit personal d’un contacte, un “trobament” (Benet XVI) inesperat i sorprenent, sempre amb la qualificació de “novetat”, que es dóna en la sorpresa i en l’admiració. No és un “imperatiu”, sinó un admiratiu (!). El papa Francesc ho ha manllevat de Benet XVI: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva” (Déu és caritat) “Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat”, com diu el papa Francesc. Seria com posar-nos nosaltres mateixos com a referència central; allò que en deien “l’home com a mesura de totes les coses” del Renaixement; ¡i mira si en fa de temps que ja és ideologia...!

                                               La resposta contextualitzada feta a Jesús en aquest capítol 22 de Mateu, és una més d’un enfilall de trampes i de paranys... fracassats.

                                               El posen a prova i en surten invalidats i suspesos els “catedràtics” (per allò que dirà al capítol següent de Mateu dels que se senten a la “càtedra de Moisès).

                                               Li diu: “Mestre” pensant que així l’afalaguen. Ell els veu venir de lluny i bé pot pensar: Hipòcrites!, com els hi ha dit a les clares alguna vegada. Van de mala fe, fent les últimes “descàrregues” abans de portar-lo al patíbul i “sempre” en nom de Déu, millor dit, en nom del “sistema”, que ja aleshores havia fet verdet de tan rovellat que estava... (No oblideu que estem a Jerusalem i en l’última setmana terrenal de Jesús).

                                               La pregunta d’avui es formula després de successius fracassos. El capítol  tot sencer en fa ressenya: Recordeu els darrers diumenges:

                        -els convidats a les noces.

                        -¿s’ha de pagar el tribut?

                        -els saduceus escorreguts –d’un infantilisme com ho plantegen- sobre la resurrecció, en la que no creuen.

                        -quin és el manament més gran?

                        - i un segueix que trobarà punyent resposta en el capítol següent, 23.

                                               Posem-nos a aprofundir les paraules de Jesús que no van merèixer cap final, perquè ja quedava prou clar. Un mutis pel darrere. Més ben dit: sí, que hi ha un final, que no li devia passar per alt al mestre de la Llei, emissari enviat pels fariseus que no donen la cara, tot i estar darrere la tramoia. “tots els manaments de la Llei i dels Profetes (i de la gràcia i de l’evangeli) es fonamenten en aquests dos, que en realitat són un de sol. Ja ho anirem veient...

                                               No es tracta de posar per ordre d’importància, sinó que d’aquests fonaments en surten i deriven tots els altres, segons li siguin donades i aclarides a la seva consciència per els que es regeixen per l’ètica dimanant de l’Evangeli. A més el primer: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament no és ni un manament, ni tan sols un de-manament, perquè és fruit d’una iniciativa que parteix del designi de Déu. Estimar no és mai una obligació, sinó un coneixement espiritual (una revelació que se’ns fa, i que a partir de la fe en l’amor, ens fa saber, sentir i gaudir de l’estimació d’un Abbà-Pare, que ens ha creat a imatge i semblança d’Ell mateix; que ens va re-crear o re-generar en Crist i ens santifica amb l’aleteig constant de l’Esperit Sant que fa “que estimem de veritat allò que ens maneu” Manar i estimar han de ser la mateixa cosa, si tot plegat és fruit d’haver estat estimats a l’avançada, per un Déu que es gloria d’estimar entranyablement tot el que ell ha creat. Per això cobra sentit íntim i experimentat quan diem: “Us donem gràcies per la vostra immensa glòria”. Els manaments viscuts així se’ns tornen dons, gràcies i els tenim, però també, per ben i ben propis. Que la vida sigui una “lloança de la seva glòria”, aspiració de Pau.

                                               El segon que forma unitat indestriable amb el primer ens fa sentir, com ho sent Déu, el clamor dels immigrats (recordeu les tanques aganivetades de Melilla i els “dipòsits o aparcaments” dels que mig abandonats i degradant-se esperen resolucions d’una provisionalitat que no té nom... ¡Ai, Europa que seràs immigrant a casa teva, quan no a casa dels veïns europeus, tant jovent universitari que fa feines de misèria, fugint d’un atur juvenil...)  Tal faràs, tal trobaràs. El món retorna a un Èxode que no s’acaba mai...

                                               El món cristià, aquell que pretén ser vertaderament cristià es va tornant un món on es preveu com a única sortida digna, un món d’iguals en la diversitat, privilegiant les “perifèries” com diu i fa el papa Francesc (Lampedusa, terres de l’Ndranguetta, Albània i altres que no recordo i les que aniran venint portat pel mateix Esperit).

                                               Déu a l’Èxode ens diu al final com a rúbrica de com veu i viu la vida dels fills menystinguts: “perquè Jo sóc compassiu” I com a glossa en el salm, cantem: “Us estimo, Senyor, vós m’enfortiu, roca i muralla que em deslliura...” de mi mateix, m’obre horitzons, em fa sentir uns ecos que no són ressons de les meves paraules, sinó la de les viudes i els orfes, que són l’expressió d’uns pobles deshumanitzats que fan guerres que només deixen mares amb criatures. Així ha passat (aquests dies hem llegit la desolació de la Gran Guerra, del 14. tots els diaris n’anaven plens. Milions i milions i no hi ha una guerra sense que en generi una de nova. Ho hem vist amb les dues guerres mundials. Que les fan els “grans (?) i les pateixen els joves i la població civil. Aquests, així dits, efectes col·laterals que ens empastifen i ens ensangonen cada dia les telenotícies... Pobre segon manament! ¿I d’on surten les armes, sempre de sotamà?. Encara pitjor quan les guerres es fan en nom de Déu. Horrible blasfèmia...!

                                               Tota la moral cristiana té com a centre Déu u i tri i és esfera o circumferència. A tots els punts arriba el to de pau i d’amor que propicia que cada persona té la mateixa dignitat que tens per gràcia com tothom i que en ella hi veus i pots viure. ¿En quina ètica vivim? ¿estem encara en l’enfarfec de l’AT? Déu ens ha creat per ser lliures com a fills i filles de Déu, i així posar-nos al servei del Déu Abbà i dels germans, principalment dels últims que seran els primers en el Regne... “Arribem  a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable. Allí hi ha la deu (font) de l’acció evangelitzadora. Perquè si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, ¿com pot contenir el desig de comunicar-lo als altres?” (de la “Joia de l’Evangeli” del papa Francesc)

                                               Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare, un sol manament que ens fa sentir copartíceps del bé que circula pel rierol que surt del Temple que som nosaltres i que dóna vida, salut i medicines, però que té la contrapartida també del mal que fem i del que es fa en l’esfera de la Comunió dels sants-pecadors. Aquest és el “manament” de la nostra ferma fe, de la nostra esperança il·lusionada i del nostre compromís en l’amor rebut i donat. “L’amor no passarà mai”. Els manaments de l’evangeli comprometen més a Déu que no pas a nosaltres mateixos.

                        Diumenge XXX de durant l’any, 26 d’octubre del 2014  Sabadell

Homilia del diumenge 19/10/2014 del P. Josep Mª Balcells

“SOLO  DIOS  BASTA”

                                               La no resposta (!) de Jesús ja és una molt bona resposta. “Què us en sembla? “És lícit o no de pagar tribut al Cèsar? Jesús a qui no va passar per alt la malícia de la pregunta, a més sota la sospita de la melositat fingida amb que comencen... No deixa de dir-los: Hipòcrites!, perquè proveu de comprometre’m? No oblideu que estem a l’última setmana de la vida de Jesús i que té molt probablement com a teló de fons el mateix Temple i que hi van juntament els fariseus amb els herodians per poder “caçar-lo” amb tots els “testimonis” possibles per als propers esdeveniments... Una trampa ben parada. Ara l’enxamparem. Hipòcrites...! “Retorneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. Jesús va més enllà del que un podria pensar per el suggeriment de les dues cares de la moneda. La temptació seria derivar la resposta obrint dos horitzons coexistents (El Poder i Déu) Això posava en evidència que hauria de dir, en contra d’Ell mateix, que havien de pagar el tribut als que “retenien”el poder.  També resulta enganyós que pugués derivar la resposta sobre la “laïcitat” tal com l’entenem avui (que seria respectar les dues cares de la moneda: independents de base i interdependents en el bon i respectuós conviure) La circumstància viscuda aleshores no admetia el que podia ser avui una resposta adequada als temps.

                                               Jesús es manifesta com un gran dialèctic, quan veu clar que hi ha la trampa-mina-personal sota els peus. Salta elegantment, deixant-los sense resposta directa. Evita com a bon jugador “l’escac i mat”. Ells el sotmetien a un “au–aut”, amb alternatives aparentment ben clares. Havia d’optar netament comprometent-se per qualsevol alternativa. La resposta no donada, per més que “donada” no deixa de ser un enigma. Queden vençuts i el seu mutisme, constatat per l’evangeli, ho diu a les clares: “En sentir aquesta resposta, es van quedar sorpresos i, deixant-lo se’n van anar”. Un a zero. El mutisme d’ells suposa que varen constatar que no van poder amb ell. Frustració per a ells. Però ara ve la bona per a nosaltres. “¿que en podem pensar a dia d’avui després d’una visió global “de i dels” evangelis, amb la perspectiva del Regne? Els Cèsar d’avui, pobrets ells, de domini ben poc, el poble ja comença a alçar la veu: vox populi vox Dei. Sotmet el Cèsar de torn a la Llei, d’altra part mudable segons qui “mana (?) circumstancialment. Déu és Déu. Senyor de cels i terra, per més que serà discret sempre, malgrat les “bravates”. ¡En un parlament van posar a votació si Déu existia! Fins aquí podíem arribar..! Déu, però, és demòcrata, conté el seu poder perquè els fills puguin sentir-se lliures i per tant responsables, a fi de comptes una cosa suposa l’altra.

                                               Com obraven els primers cristians en referència a la pregunta feta a Jesús? En tenim un document del temps. És el Discurs a Diognet, probablement de principis del segle segon: “Els cristians no es distingeixen dels altres homes, ni pel país, ni pel llenguatge, ni pels vestits. Perquè no habiten ciutats exclusivament d’ells, ni parlen cap dialecte especial, ni duen un vida a part. Per altra banda, bo i repartint-se en les ciutats, gregues o bàrbares, tal com a cadascú  hagi tocat en sort, i emmotllant-se als usatges locals en qüestió de vestimenta, menjar i convivència, mostren l’admirable i -per confessió de tothom- paradoxal condició de llur ciutadants. Resideixen en les pròpies pàtries, però com a forasters; compleixen tots els deures ciutadans i suporten totes les càrregues com els estrangers, qualsevol terra estranya resulta per a ells pàtria, i tota pàtria estranya. Es casen com tothom, engendren fills; però no exposen els nadons... Es troben dins la carn, però no viuen segons la carn. Passen el temps sobre la terra, però tenen els drets de ciutadania al cel. Obeeixen les lleis establertes, però amb llurs vides superen les lleis. Estimen tothom... En un mot: el que és l’ànima en el cos, així són en el món els cristians. La tradició dels cristians no té pas un origen terrestre... sinó que aquell que és veritablement totpoderós, el Creador de totes les coses, l’invisible, Déu mateix, féu baixar dels cels la Veritat i el Verb sant i inconcebible per als homes i l’ha afermat en llurs cors... Ell és l’enviat per Déu als homes! L’ha enviat com a Déu que era, l’ha enviat com convenia als homes: per salvar-los, per persuadir, no per violentar –car en Déu no hi ha violència-. L’ha enviat per cridar-nos, no per acusar-nos; l’ha enviat per estimar, no per jutjar”... Ha volgut que creguéssim en la seva bondat i que el tinguéssim com a nodridor, pare, mestre, conseller, metge, intel·ligència, llum, honor, glòria, força, vida, sense preocupar-nos del vestit ni pel menjar”. “Atanseu-vos-hi, escolteu amb diligència, i sabreu tot el que Déu atorga als qui l’estimen de debò”. Ha estat un xic llarga la cita, però té el valor de la resposta implícita a la pregunta dels oponents: “(Retorneu) a Déu allò que és de Déu”.

                                               Retorneu: expressió que suposa o bé que hem sostret coses de Déu o bé les hem oblidat, amb la “indiferència exclusivista” d’avui, on Déu és omès, no compta per res per tants i tants, que és meravella com es pot viure sense “aixecar els ulls al cel”. No hi ha jerarquització, com si Déu estès per damunt de tot, sinó que ho amara tot, ho engloba tot, ho recapitula tot. Déu és, més que està, que també. Hem de retornar el mateix nom de Déu, i així santificant-lo. “L’innombrable és el més formós de tots els noms de Déu”. Un misteri doble, perquè és, alhora “el Déu sense Nom” i, en Jesús, “el Déu amb rostre humà”. Llocs concrets de presència divina: el núvol, l’arca, el temple, etc, són exemples d’una fe primitiva que Jesús farà madurar quan afirmi que a Déu  no se l’adora en un lloc concret, sinó “En esperit i veritat”. La distinció entre el sagrat i el profà desapareix en el Déu revelat en Jesús. El veritablement sagrat és “el creixement en humanitat de l’ésser humà:”pescar homes”, com deia Jesús, en continuïtat amb el llenguatge profètic de Déu, sembrador d’homes(Jr 31, 27).

                                               Ara contemporàniament llegeixo i segueixo el quadern CJ titulat “DÉU” de Gz. Faus, n. 190. Hi trobo molts suggeriments que ens poden donar les bases per parlar de Déu, no de l’existència sinó més bé de la seva relació amb nosaltres, que això el fa més visible (!) i més proper i així podem entendre amb més concreció allò del Glòria: us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, per la vostra immensa glòria”. En l’apartat “Significat humà de l’existència de Déu i en seu subapartat primer: enllaça la trilogia de la Revolució francesa que el papa Joan Pau II a França digué que “són paraules cristianes” i Chesterton dirà que “el món modern està ple d’idees cristianes que han embogit” I Gz. Faus comenta amb gràcia i profunditat, dient: “El sentit cristià del crit de la revolució era: dignitat de fills de Déu, de la qual brolla la llibertat com a contingut d’aquesta dignitat. Aquesta llibertat de fills exigeix la fraternitat, amb tots els fills d’un mateix Pare. I la fraternitat reclama igualtat, sense la qual es desnaturalitza. Llibertat per a la fraternitat i per a la igualtat és la conseqüència ineludible de tota fe o afirmació del Déu cristià. No hem puc estar de seguir citant-lo: ”separada d’aquest cordó umbilical de la filiació, que la converteix en un llibertat rebuda i responsable, la llibertat de la Revolució Francesa es va anar convertint en una afirmació i autoassignació del propi orgull. Des d’aquesta falsa llibertat, cada individu es va divinitzar a ell mateix. Amb això, la igualtat amb els altres es presentava com una amenaça a la pròpia absolutesa; i així els altres van anar deixant de ser germans per passar a ser ”déus rivals”. I així tenim l’’actual llibertat contra la igualtat i contra la fraternitat, que és el resultat d’”haver tornat boja” la idea de llibertat de fills per a la fraternitat i la igualtat.  Avanço la conclusió que em plau sobretot pel seu títol: CREURE EN L’AMOR. Que posa com a subtítol: “la fe cristiana professa que hi ha una manera infal·lible  de contactar amb Déu, i és la dedicació amorosa als sofrents de la terra. Aquest contacte podrà ser percebut o no, però es donarà sens dubte”.  Sembla que hem retornat al principi implícit: “Retorneu a Déu el que és de Déu. Tot, d’una manera o altra. Fem els honors a Santa Teresa de Jesús en el 500 aniversari jubilar de la seva naixença. Ella en sabia un niu de retornar i més a Déu tot el que és de Déu: Nada te turbe, nada te espante, quien a Dios tiene nada le falta. Solo Dios basta”.

                                   Diumenge XIX de durant l’any, 19 d’octubre del 2014.  Sabadell

Homilia del diumenge 12/10/2014 del P. Josep Mª Balcells

TENIM  SEMPRE  TAULA  PARADA

                                               Deixeu-me fer una entrada que us pot semblar potser inadequada, si no poc respectuosa:

                                              

                                               -Tots a dinar! Diu una veu estimada des de la cuina. Tothom a taula!  A la taula d’en Bernat qui no hi és... –“Deu i Pare omnipotent, amb vostra divina paraula...” o més ligth: -“Quants més serem a taula...” -Ja t’has rentat les mans? Són, en pàgines viscudes, la traducció a ras de vida familiar la versió moderna (?) de l’evangeli d’avui. Deixarem per un llarg parèntesi, oblidant-nos de moment: a qui anava dirigida la vera paràbola sortida de llavis, si no del cor, de Jesús. També deixaré la segona part que és la negativa, la contraposició, que en podríem dir el que n’és l’anti-paràbola. I sobretot el remat final: la frase que ho sintetitza tot.

                                               Està en marxa un sínode sobre la família aquests dies i no em puc contenir de parlar de la família des d’un punt de vista més que res de la quotidianitat familiar...i des de la visual de l’educació en l’humanisme i en l’evangeli.

                                                No deixa de ser una admirable paràbola parlar de la taula familiar. Tenir taula parada és ben bé la gran al·legoria i un punt neuràlgic de la pedagogia familiar. Taula vol dir tenir “i fer” família i/o amistat. Recordo d’un educador, em sembla que argentí, que deia que la taula és el sagrament de la família, un mica en la línea del llibre de Leonardo Boff : “Sagraments de vida i la vida dels sagraments”, on les coses domèstiques –en el sentit que li dóna la guineu del Petit Príncep- agafen miraculosament caràcter de sagramentalitat, es converteixen en ritus... Tinc la mala fama ben guanyada de recomanar llibres. Deixeu-m’hi caure una vegada més: Val la pena de llegir aquest petit-gran llibre de Boff. De fet fa temps que va prendre volada l’expressió Església Domèstica atribuïda a la família, i amb força raó: Allí s’hi dóna, o si hauria de donar, tot el bo i millor que ofereix l’església conciliar, a saber: Poble, assemblea, convit, comunió, festa, diàleg, mirada cap el món d’avui i del futur, evangeli, sagrament, cel en la terra i terra en el cel, fe, esperança i AMOR.

                                               La taula no és tant important pel que hi ha, pel què hi mengem, com pel que hi compartim.  “Allí on dos o més estan reunits, Jo estic enmig d’ells”. Crist és enmig de tots els comensals i és Ell que parla en la veu de pares i fills i qui invita a diàleg i és el fonament de la comunió i de la formació i nodriment de la família. Tothom és copartícep, estar tots junts –més: units- és un do de Déu i sobretot ho és el fet de poder compartir: tots contents i joiosos el fet de trobar-se junts i units, de trobar-s’hi bé. Sense TV que ho impedeixi, ni mòbils ni altres artefactes de des-informació o que poden portar al solipsisme, al tancament en una campana de vidre, cadascú a la seva. Dient i rient i fent brometa no feridora de ningú, fent un repàs del dia o de la setmana. Els animalons mengen individualitzadament i moltes vegades agressivament contra congèneres. Res més lluny de la humanització que suposa menjar a redós d’una taula, convertint-ho en un convivi, en un banquet, on se sadolla estómac i esperit. Omplir-nos de “l’esperit de família”. La millor paràbola de la humanització és treure “bon profit” de la paraula i de la menja. Feliços els que saben resguardar i salvar com a mínim un àpat familiar al dia. El Regne del cel s’assembla a la convocatòria que fa el Rei a estar junts per alimentar cos i esperit. Les circumstàncies sincopades dels temps d’ara fan difícil, que no impossible, el tenir almenys un àpat en família, sí, ja ho sabem, que si el treball, que si les conciliacions horàries, ¡oh, però, la taula i la sobretaula de casa! És a la llarga i a la curta també la juguesca educativa per a la vida de la família. La taula és com la Missa de la família: paraula, comunicació, rialles, somriure, brometa feta amb gràcia. Són les vitamines estimulants i la comunió de tots amb tots. Allò de menjar-se a petons, que diem...

                                               A l’evangeli surten moltes invitacions a taula,  Jesús es deixava convidar i sempre en sortia una joia o altra, menjava amb els deixebles, alimentava multituds, va rebre hospitalitat a Betània, va fer l’últim sopar, i va fer el miracle de l’eucaristia en prova d’estimació fins a exhauriment, com a preludi del Convit que serà el Cel.  Entre els grecs s’hi feien uns simposis de gran altura i Plató va recollir les converses a taula-sobretaula de Sòcrates, en els seus “diàlegs”. Molta saviesa antiga i moderna prové de les converses, entaulats, compartint menges de diversa qualitat, digestiva i espiritual. La taula del menjador té la importància cultural i històrica de la invenció de la roda i del foc...

                                               A l’evangeli s’hi constaten moltes excuses dels considerats inicialment com a “invitats de primera”. Nosaltres també tenim les pròpies, algunes forçades, alienes a la nostra voluntat, altres realment són fugides d’estudi, mai tan ben dit. Els àpats són lliçons i mai hi sortim de buit.  A la Taula hi ha com unes sinèrgies, unes irradiacions, com un aire que ens embolcalla a tots i que bé en podríem dir “l’esperit de família”. Quan són més grandets els fills s’han d’allargar les sobretaules, per tal de que ens intercanviem les “taules informatives, els telediaris nostres” i fem un repàs de tots els móns de tots els “Bernats”; això atansa petits i grans i grans i petits. Allí s’hi condensen presències actives, somriures espontanis, donar generosament gràcies, allargar la mà servidora, amplificar la germanor i la delicadesa. A la taula –sembla una paradoxa- hem de maldar més per donar que per rebre. S’ha d’estar atent a l’altre, tenir mirades de complicitat. També com se sol dir : “es menja amb els ulls” en el sentit més humà de mirar-nos i comunicar-nos, de “menjar-nos”. Parar i desparar taula és una bona manera d’aprendre a servir. A la taula es concentra el bo i millor de la vida i del futur.

                                               ¿Ho pinto massa bé, un excés d’utopia? Sí i no. El “sí” té matisos i diverses graduacions com té graus el vi. Es creix a taula i es fa ostensible, des de la cadireta pels menuts, la trona, fins a converses de gent gran i assabentada del que passa en el món interior i en la pel·lícula de la vida de societat. El “no” és sempre negatiu. La taula es podria convertir regressivament en un “com” -amb perdó-. I no hi valen excuses...

                                               Bé, potser que tornem a les lectures litúrgiques.  El diumenge passat Isaïes ens parlava del Cant de l’enamorat de la vinya. Avui el mateix Isaïes ens entaula a dalt d’una muntanya que és senyal de qualitat i de saviesa, és la imatge de Sió de Jerusalem. Allí Déu prepararà per a tots els pobles un banquet de plats gustosos i de vins selectes i clarificats. Aquell dia diran: “Aquí teniu el vostre Déu! Havíem posat en ell l’esperança i ens ha salvat”. A la resposta al salm responsorial hi trobem aquesta tornada: “Viure sempre a la casa del Senyor” com a desig permanent, i a continuació ve el salm tan freqüentat per totes les excel·lents coses que s’hi diu: “Jo sóc el bon Pastor. Davant meu pareu taula vós mateix. Em mena al repòs vora l’aigua i allí em retorna, etc”. (Gustem-lo ben a poc a poc, fem-lo ben nostre, com si pastor i ovella fossin Jesús i jo mateix) A la carta als filipesos tan suculenta, que ens ha acompanyat durant diversos diumenges seguits, ens diu Pau que a la generositat que els de Filips van tenir amb ell, això li permet de fer aquesta súplica i regraciament: “El meu Déu satisfarà les vostres necessitats d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist” i així obre els finestrals del cel, perquè puguin veure el gran convit a que són invitats, indescriptible! A més d’una referència al convit de l’Eucaristia, la gran taula parada a tots els que s’hi senten cridats, gent de poble, empesos per suplir els que se n’han fet indignes, refusant la invitació. Recordem les paraules que el sacerdot diu abans de la Comunió com al banquet del cel: “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços els convidats a la seva taula”. ¡Com hauríem de respondre, amb quina fe que fa miracles, com la d’aquell bon home, el centurió, que li demanà que curés el seu criat. I provocant l’admiració de Jesús, li fa: “Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula, i la meva ànima (el meu criat) serà salva”. Fe esplendorosa que va suscitar aquell elogi tan extraordinari: “Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe”.

                                               He promès de dir a qui anava dirigida aquesta paràbola, quasi no cal ni dir-ho, ja ho heu endevinat: Jesús proposà aquesta paràbola als grans sacerdots i als notables del poble. I també com acabava: “Els cridats són molts, però no tants els elegits”. Que puguem ser d’aquests últims. Bon profit a tots els àpats familiars!

                        Diumenge XXVIII de durant l’any, 12 d’octubre del 2014  Sabadell                                                           

Homilia del diumenge 05/10/2014 del P. Josep Mª Balcells

PRÈVIA AL  “CANT DE L’ENAMORAT” A LA SEVA VINYA

                                               Avui he donat un pas que ja portava temps que volia donar. Es tracta de parlar-vos de la necessitat, tot i només al meu concret parer; i qui més en sàpiga que més hi digui. Comencem, doncs, amb la prèvia o la introducció fora de tema directament:

                                               És de tots exalçat el gran pas endavant que ha fet l’Església del Concili ençà en el que es refereix a la reforma i promoció de la Litúrgia. Avui em vull referir a dos temes que per a mi tenen una relació intrínseca. Ho faré citant alguns paràgrafs del document conciliar sobre la litúrgia, Sacrosanctum Concilium, com se solen anomenar els grans documents del Magisteri de l’Església. Reconec que potser sóc massa repelós:

“L’Església, doncs, (aquesta paraula no és innòcua, suposa que hi ha un lligam amb un abans que enllaça o bé causalment o bé deductivament), intenta amb cura sol·lícita que els cristians no assisteixin a aquest misteri de la fe com a espectadors estranys i muts, sinó que entenent-lo bé a través dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada d’una manera conscient, piadosa i activa; siguin instruïts per la paraula de Déu... (n. 48) Afegirà després: “perquè la taula de la Paraula de Déu sigui parada amb més abundància a favor dels fidels, s’han d’obrir més els tresors bíblics.”(n. 51) Els dos temes:                        

Participació activa i coneixença de la Paraula de Déu.

                                               Potser ja ho he dit altres vegades que em sorprèn i em fa pensar molt l’expressió tan freqüent a La Contra de La Vanguardia: “Jo sóc catòlic, però no practicant”. Aquí hi llegeixo un rerefons de concentrar significativament tan sols el catolicisme amb l’anada (obligatòria) a Missa els diumenges. Pobresa de formació i també una requisitòria per les Misses que a voltes diem, més que celebrem, de poca substància... Ser catòlic vol dir ser deixeble de Jesucrist en tota la nostra vida: de pensament, paraula, obra i omissió. Jesucrist vol dir immersió contínua en l’Evangeli. Noto de passada un llibre d’en Tuñi que es titula “L’evangeli és Jesús”, que no aconsello –perdoneu-, si no és per a persones ja més avançades en el coneixement i vivència, en aquest cas, sobre l’evangeli de sant Joan. El cito només per la condensació que dóna a entendre ja tan sols amb el títol...

                                               Torno a la participació activa, i, sense aprofundir-hi massa, diria que això remet a una actituds de fons de que estem units a Crist, a l’Església igual que amb aquells amb els qui compartim l’Assemblea en congregar-nos “en aquest sagrament memorial de la passió i resurrecció de Jesucrist; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia i se’ns dóna penyora de la glòria futura”. (n. 47)

                                               I enllaço amb la primera part de la Missa, taula en diu, ben parada, no tant en abundància, sinó i sobretot en la qualitat comprehensiva de la menja. ¿Com aconseguir que la Paraula marqui l’esperit? Si no es fa una lectura comprensiva de ment i de cor, tot queda en un ritus que ens mena a la rutina o poc menys. Tanta “comunió” hi ha en la litúrgia de la lectura com en la litúrgia del sagrament eucarístic. El mateix Concili ens diu el profund lligam entre la anomenada “Litúrgia de la Paraula amb la Litúrgia del Sagrament (cànon).

                                               Vull fer una afirmació que m’agradaria poder contrastar-la. Em sembla que tenim una preparació pobreta i, doncs, inadequada i insuficient tant de l’espiritualitat litúrgica com en la de la Paraula de Déu. Ja resulta sospitós que la preparació d’iniciació cristiana se’n digui: preparació o bé catequesi de primera  comunió (Massa centrat amb l’acte de la Comunió sagramental) Ens falta més imaginació i una visió més ampla de l’evangeli en tots els seus diversos aspectes, adequadament als nens, és clar.

                                               Les lectures sense conèixer-ne el context no s’acaben d’interioritzar i, per tant, de comprendre-les en els seus sentits, més enllà del que s’explicita, sobretot quan en fem massa només una lectura eminentment moral. Així ens passen volant (i això, a més com que per mor del ritus no podem demanar explicacions, exposar els nostres dubtes, expansionar-nos en les pròpies vivències, etc.) anem tirant endavant sense que, moltes vegades, que sense que se’ns mogui el cor i l’ànima... Llàstima. Hem perdut la gràcia possible i abundosa derivada de la Paraula.

                                               Sobre la importància del context en posaré un exemple de l’evangeli d’avui: Mateu capítol 21. Si comencem a llegir des del primer verset veurem que estem a l’última setmana de la vida de Jesús. S’obre capítol amb l’entrada “triomfal” del Messies. Hi ha en tota aquesta fase final de l’evangeli un anar in crescendo de confrontació amb els “grans” del poble jueu, la gent dels diners (els saduceus, que copen gran part del Sanedrí, els Mestres de la Llei i els escribes i els fariseus). Volen que els nois que l’havien rebut amb palmes i brancatge deixin “d’hosanejar-lo”. Jesús expulsa els venedors del Temple. L’ambient es fa per moments tens, tens. Es retira a Betània a passar la nit. De bon matí tornant a Jerusalem, bo i passant davant una figuera la maleeix en no trobar-hi fruit. Un fet simbòlic i premonitori, que s’anirà entenent tot seguit. Aprofita Jesús per estimular els seus deixebles a la fe, dient-los que la fe si és plena farà que succeeixin esdeveniments més grans. Contraposició amb les actituds dels “grans” que li retreuen amb quina autoritat o poder fa el que fa, singularment al Temple. Ell els posa a prova amb un argument que els fa callar: El baptisme de Joan, ¿de qui era? ¿Del cel o bé dels homes? Cap sortida: els té ben agafats, i callen. La contrastació augmenta a continuació amb la paràbola dels dos fills. Ells entenen que va directament per a ells i hi ha aquesta sentència forta, molt forta: “Us asseguro que els publicans i les dones de mala vida us passen al davant en el Regne de Déu, perquè ells van creure en Joan; en canvi vosaltres, ni després de veure això, no heu pensat de penedir-vos i creure-hi”. Ho rubrica amb una altra paràbola, la dels vinyaters rebels que va amb precisió profètica directament en contra d’ells, anunciant la tragèdia que s’atansa. “Per això els serà pres el Regne de Déu i serà donat a un poble que el farà fructificar”. “Quan sentiren això comprengueren que parlava d’ells; i se’n volien apoderar, però van tenir por de la gent, perquè el consideraven  un profeta” Aquí acaba el capítol. ¿Eh, que s’entén més bé així contextualitzat? El context hi ha posat un accent agut, de progressiva contrastació “a mort”, que dóna més lògica en els fets i es va intensificant la passió dels que rebutgen Jesús amb una persecució que venia de molt lluny. Confronteu-ho amb Marc que ja dels inicis del seu evangeli, capítol 3r., després d’una guarició en dissabte “i l’espiaven a veure si el curaria en dissabte per poder-lo acusar... Així que sortiren, els fariseus, en consell amb els herodians, prengueren una decisió contra ell sobre la manera de perdre’l”. Bé, ja em dono per explicat a través del context. Com en seria de molt més entenedor si ens preparéssim les lectures abans d’anar a la celebració. Aleshores la Paraula de Déu -¡Paraula directa de Déu a cadascú!- tindria una eficàcia de gràcia i de renovació interior que potser ara no té o massa poc. Això potser és novetat, però es justifica pels fruits més gustosos i de més substància.

                                               Em quedo amb les ganes de comentar pel context el Cant epinici de Déu al seu estimat poble, a la seva vinya, a nosaltres. Compareu-ho amb Joan 15, una deliciosa alegoria de la inimaginable relació de Jesús amb cadascú de nosaltres: “Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater...” “Vosaltres sou les sarments. Qui resta en mi, i jo, en ell, aquest dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Se sent sentor i perfum del Càntic dels Càntics i del Càntico Espritual de sant Joan de la Creu i dels salms, oh, els salms!: “Em sento ple d’amor”. “Quan em desvetlli, et contemplaré fins a saciar-me’n”. “T’estimo, Senyor, força meva”.  “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”  “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”. “Perdura eternament el seu amor”. “Que el Senyor continuï afavorint-me. El teu amor perdura sempre, Senyor! No abandonis l’obra de les teves mans!” “M’he enamorat de Vós”.  Dedico aquest cant de la vinya (el Poble i jo en ell) al seu Estimat;  cant de l’enamorat al Senyor de la vinya”.

                        Diumenge XXVII de durant l’any, 5 d’octubre del 2014  Sabadell