PRÈVIA AL “CANT DE L’ENAMORAT” A LA SEVA VINYA
Avui
he donat un pas que ja portava temps que volia donar. Es tracta de parlar-vos
de la necessitat, tot i només al meu concret parer; i qui més en sàpiga que més
hi digui. Comencem, doncs, amb la prèvia o la introducció fora de tema
directament:
És
de tots exalçat el gran pas endavant que ha fet l’Església del Concili ençà en
el que es refereix a la reforma i promoció de la Litúrgia. Avui em
vull referir a dos temes que per a mi tenen una relació intrínseca. Ho faré
citant alguns paràgrafs del document conciliar sobre la litúrgia, Sacrosanctum Concilium, com se solen
anomenar els grans documents del Magisteri de l’Església. Reconec que potser
sóc massa repelós:
“L’Església, doncs,
(aquesta paraula no és innòcua, suposa que hi ha un lligam amb un abans que
enllaça o bé causalment o bé deductivament), intenta amb cura sol·lícita que
els cristians no assisteixin a aquest misteri de la fe com a espectadors
estranys i muts, sinó que entenent-lo
bé a través dels ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada d’una manera conscient, piadosa i activa; siguin
instruïts per la paraula de Déu... (n. 48) Afegirà després: “perquè la taula de la Paraula de Déu sigui parada amb més abundància a favor dels
fidels, s’han d’obrir més els tresors
bíblics.”(n. 51) Els dos temes:
Participació activa i coneixença de la Paraula de Déu.
Potser ja
ho he dit altres vegades que em sorprèn i em fa pensar molt l’expressió tan
freqüent a La Contra de La Vanguardia: “Jo sóc catòlic, però no practicant”.
Aquí hi llegeixo un rerefons de concentrar significativament tan sols el
catolicisme amb l’anada (obligatòria) a Missa els diumenges. Pobresa de
formació i també una requisitòria per les Misses que a voltes diem, més que
celebrem, de poca substància... Ser catòlic vol dir ser deixeble de Jesucrist
en tota la nostra vida: de pensament, paraula, obra i omissió. Jesucrist vol
dir immersió contínua en l’Evangeli. Noto de passada un llibre d’en Tuñi que es
titula “L’evangeli és Jesús”, que no aconsello –perdoneu-, si no és per a
persones ja més avançades en el coneixement i vivència, en aquest cas, sobre
l’evangeli de sant Joan. El cito només per la condensació que dóna a entendre
ja tan sols amb el títol...
Torno
a la participació activa, i, sense
aprofundir-hi massa, diria que això remet a una actituds de fons de que estem
units a Crist, a l’Església igual que amb aquells amb els qui compartim
l’Assemblea en congregar-nos “en aquest sagrament memorial de la passió i resurrecció
de Jesucrist; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit
pasqual en el qual es rep el
Crist, l’ànima s’omple de gràcia i se’ns dóna penyora de la glòria futura”. (n.
47)
I
enllaço amb la primera part de la Missa, taula
en diu, ben parada, no tant en abundància, sinó i sobretot en la qualitat
comprehensiva de la menja. ¿Com aconseguir que la Paraula marqui l’esperit? Si
no es fa una lectura comprensiva de ment i de cor, tot queda en un ritus que
ens mena a la rutina o poc menys. Tanta “comunió” hi ha en la litúrgia de la lectura
com en la litúrgia del sagrament eucarístic. El mateix Concili ens diu el
profund lligam entre la anomenada “Litúrgia de la Paraula amb la Litúrgia del
Sagrament (cànon).
Vull
fer una afirmació que m’agradaria poder contrastar-la. Em sembla que tenim una
preparació pobreta i, doncs, inadequada i insuficient tant de l’espiritualitat litúrgica com en la de la
Paraula de Déu. Ja resulta sospitós que la preparació d’iniciació cristiana
se’n digui: preparació o bé catequesi de primera comunió
(Massa centrat amb l’acte de la Comunió sagramental) Ens falta més imaginació i
una visió més ampla de l’evangeli en tots els seus diversos aspectes,
adequadament als nens, és clar.
Les
lectures sense conèixer-ne el context
no s’acaben d’interioritzar i, per tant, de comprendre-les en els seus sentits,
més enllà del que s’explicita, sobretot quan en fem massa només una lectura
eminentment moral. Així ens passen
volant (i això, a més com que per mor del ritus no podem demanar explicacions,
exposar els nostres dubtes, expansionar-nos en les pròpies vivències, etc.)
anem tirant endavant sense que, moltes vegades, que sense que se’ns mogui el
cor i l’ànima... Llàstima. Hem perdut la gràcia possible i abundosa derivada de
la Paraula.
Sobre
la importància del context en posaré
un exemple de l’evangeli d’avui: Mateu capítol 21. Si comencem a llegir des del
primer verset veurem que estem a l’última setmana de la vida de Jesús. S’obre
capítol amb l’entrada “triomfal” del Messies. Hi ha en tota aquesta fase final
de l’evangeli un anar in crescendo de confrontació amb els “grans” del poble
jueu, la gent dels diners (els saduceus, que copen gran part del Sanedrí, els
Mestres de la Llei i els escribes i els fariseus). Volen que els nois que
l’havien rebut amb palmes i brancatge deixin “d’hosanejar-lo”. Jesús expulsa
els venedors del Temple. L’ambient es fa per moments tens, tens. Es retira a
Betània a passar la nit. De
bon matí tornant a Jerusalem, bo i passant davant una figuera la maleeix en no
trobar-hi fruit. Un fet simbòlic i premonitori, que s’anirà entenent tot
seguit. Aprofita Jesús per estimular els seus deixebles a la fe, dient-los que
la fe si és plena farà que succeeixin esdeveniments més grans. Contraposició amb
les actituds dels “grans” que li retreuen amb quina autoritat o poder fa el que
fa, singularment al Temple. Ell els posa a prova amb un argument que els fa
callar: El baptisme de Joan, ¿de qui era? ¿Del cel o bé dels homes? Cap
sortida: els té ben agafats, i callen. La contrastació augmenta a continuació
amb la paràbola dels dos fills. Ells entenen que va directament per a ells i hi
ha aquesta sentència forta, molt forta: “Us asseguro que els publicans i les
dones de mala vida us passen al davant en el Regne de Déu, perquè ells van
creure en Joan; en canvi vosaltres, ni després de veure això, no heu pensat de
penedir-vos i creure-hi”. Ho rubrica amb una altra paràbola, la dels vinyaters
rebels que va amb precisió profètica directament en contra d’ells, anunciant la
tragèdia que s’atansa. “Per això els serà pres el Regne de Déu i serà donat a
un poble que el farà fructificar”. “Quan sentiren això comprengueren que
parlava d’ells; i se’n volien apoderar, però van tenir por de la gent, perquè
el consideraven un profeta” Aquí acaba
el capítol. ¿Eh, que s’entén més bé així contextualitzat? El context hi ha
posat un accent agut, de progressiva contrastació “a mort”, que dóna més lògica
en els fets i es va intensificant la passió dels que rebutgen Jesús amb una persecució
que venia de molt lluny. Confronteu-ho amb Marc que ja dels inicis del seu
evangeli, capítol 3r., després d’una guarició en dissabte “i l’espiaven a veure
si el curaria en dissabte per poder-lo acusar... Així que sortiren, els
fariseus, en consell amb els herodians, prengueren una decisió contra ell sobre
la manera de perdre’l”. Bé, ja em dono per explicat a través del context. Com en seria de molt més entenedor
si ens preparéssim les lectures abans d’anar a la celebració. Aleshores
la Paraula de Déu -¡Paraula directa de Déu a cadascú!- tindria una eficàcia de
gràcia i de renovació interior que potser ara no té o massa poc. Això potser és
novetat, però es justifica pels fruits més gustosos i de més substància.
Em
quedo amb les ganes de comentar pel context el Cant epinici de Déu al seu
estimat poble, a la seva vinya, a nosaltres. Compareu-ho amb Joan 15, una
deliciosa alegoria de la inimaginable relació de Jesús amb cadascú de
nosaltres: “Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater...” “Vosaltres
sou les sarments. Qui resta en mi, i jo, en ell, aquest dóna molt de fruit,
perquè sense mi no podeu fer res. Se sent sentor i perfum del Càntic dels Càntics
i del Càntico Espritual de sant Joan de la Creu i dels salms, oh, els salms!:
“Em sento ple d’amor”. “Quan em desvetlli, et contemplaré fins a saciar-me’n”.
“T’estimo, Senyor, força meva”. “El
Senyor és el meu pastor, no em manca res” “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”.
“Perdura eternament el seu amor”. “Que el Senyor continuï afavorint-me. El teu
amor perdura sempre, Senyor! No abandonis l’obra de les teves mans!” “M’he
enamorat de Vós”. Dedico aquest cant de
la vinya (el Poble i jo en ell) al seu Estimat;
cant de l’enamorat al Senyor de la vinya”.
Diumenge
XXVII de durant l’any, 5 d’octubre del 2014
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada