Comença el “nostre” Advent. (Aquest any ens llencem a una idea ¿esbojarrada?) Ens posem en marxa i en comunió, pelegrins de la vida. I ho fem solemnement. Ara fa onze anys justament Joan Pau II a principis d’Advent, dia per dia com ara, encetava la preparació de l’Any Sant amb un document que es titulava: EL MISTERI DE L’ENCARNACIÓ. El fem nostre amb una casolana solemnitat per llescar el pa del nostre Advent d’enguany: “Amb la mirada fixa en el misteri de l’encarnació del Fill de Déu, l’Església es prepara per pelegrinar per la vida i pel nostre món una vegada més en la seva originalitat (Tot és nou; tot està per fer i tot és possible) i en les ganes de trobar el to evangèlic del nostre ara i aquí. Mai com ara no sentim el deure de fer propi el cant de lloança i d’acció de gràcies de l’Apòstol: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió... Ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra” (Ef 1, 3-5, 9-10).
D’aquestes paraules es dedueix evidentment que la història de la salvació té en Crist el seu punt culminant i el seu significat suprem. En Ell tots hem rebut “gràcia sobre gràcia” (Jn 1, 16), i hem merescut la reconciliació amb el Pare.
El naixement de Jesús a Betlem no és un fet que es pugui relegar al passat. En efecte, davant d’Ell se situa tota la història humana: el nostre avui i el futur del món són il•luminats per la seva presència. Ell és “el qui viu” (Ap 1, 18), “el qui és, el qui era i el qui ve” (Ap 1, 4) Davant d’ell s’ha d’agenollar tothom al cel, a la terra i sota la terra, i tota llengua ha de proclamar que ell és el Senyor (CF. Fl 2, 10-11). En trobar Crist, tothom descobreix el misteri de la pròpia vida.
Jesús és la veritable novetat que supera totes les expectatives de la humanitat i així serà per sempre, a través de la successió de les diverses èpoques històriques. L’encarnació del Fill de Déu i la salvació que ha obrat amb la seva mort i la seva resurrecció són el veritable criteri per a jutjar tot el projecte que mira de fer més humana la vida de l’home.
El temps (litúrgic de l’Advent) ens introdueix en el sòlid llenguatge que la pedagogia divina de la salvació usa per impulsar l’home a la conversió i la penitència, principi i camí de la seva rehabilitació i condició per a recuperar allò que amb les soles forces no podria assolir: l’amistat amb Déu, la seva gràcia i la vida sobrenatural, l’única en la qual es poden resoldre les aspiracions més profundes del cor humà.
En el Concili l’Església ha pres consciència més viva del seu propi misteri i de la missió apostòlica que el Senyor li encomanà. Aquesta consciència compromet la comunitat dels creients a viure en el món sabent que han de ser “llevat i ànima de la societat humana, que ha de ser renovada en Crist i transformada en família de Déu. Per correspondre eficaçment a aquest compromís ha de romandre unida i créixer en la seva vida de comunió.
L’Església, en anunciar Jesús de Natzaret, Déu veritable i Home perfecte, obre a cada ésser la perspectiva de ser “divinitzat” i, per tant, d’esdevenir així més home”. Aquest és l’únic mitjà pel qual el món pot descobrir l’alta vocació a què és cridat i dur-la a terme en la salvació realitzada per Déu”. “En celebrar l’encarnació, tenim la mirada fita en el misteri de la Trinitat. Jesús de Natzaret, revelador del Pare, ha satisfet el desig amagat al cor de cada home de conèixer Déu. Allò que la creació conservava imprès en ella mateixa com a segell de la mà creadora de Déu i allò que els antics profetes havies anunciat com a promesa, obté la seva manifestació definitiva en la revelació de Jesucrit.
Jesús revela el rostre de Déu Pare “compassiu i misericordiós” (Jm 5, 11), i amb la tramesa de l’Esperit Sant manifesta el misteri d’amor de la Trinitat. És l’Esperit de Crist el qui actua en l’Església i en la història: cal escoltar-lo per tal de copsar els nous signes dels temps i fer que l’espera del retorn del Senyor glorificat sigui cada vegada més viva en el cor dels creients.
Que la mirada estigui fita en el futur. El Pare misericordiós no té en compte els pecats dels qui ens hem penedit de debò (Is 38, 17) Ell fa ara quelcom nou i, en l’amor que perdona, anticipa el cel nou i la terra nova. Que s’enrobusteixi, doncs, la fe, que creixi l’esperança i esdevingui cada vegada més activa la caritat, per a un renovat compromís de testimoniatge cristià en el nostre món d’ara i aquí.
Un signe de la misericòrdia de Déu, avui especialment necessari, és el de la caritat, que ens obre els ulls a les necessitats dels qui viuen en la pobresa i la marginació. És una situació que avui afecta grans àrees de la societat i cobreix amb la seva ombra de mort pobles sencers. El gènere humà es troba davant formes d’esclavitud noves i més subtils que les conegudes en el passat, i la llibertat continua essent per a massa persones una paraula buida de contingut.
Així mateix, cal crear una nova cultura de solidaritat i de cooperació, en la qual tots especialment els rics assumeixin llur responsabilitat en un model d’economia al servei de cada persona. No s’ha de retardar el temps en què el pobre Llàtzer pugui asseure’s amb el ric per compartir el mateix banquet, sense veure’s obligat a alimentar-se del que cau de la taula. (cf . Lc 16, 19-31). L’extrema pobresa és font de violències, de rancúnies i d’escàndols. Posar-hi remei és una obra de justícia i, doncs, de pau.
El nostre Jubileu parroquial (tot aquest any litúrgic coincident amb el 2010, als deu anys de l’any sant del 2000) és una nova crida a la conversió del cor, mitjançant un canvi de vida. Recorda a tothom que no s’ha de donar un valor absolut ni als béns de la terra, perquè no són Déu, ni al domini o la pretensió del domini per part de l’home, perquè la terra pertany a Déu i només a Ell: “És meva, i per a mi vosaltres no sou més que uns immigrants i uns forasters” (Lv 25, 23).
La nostra joia jubilar (parroquial) no seria completa, si la mirada no es dirigís a aquella que, en obediència plena al Pare, engendrà per a nosaltres en la carn el Fill de Déu. Ella va donar a llum el Primogènit de la nova creació. Esdevingué també Mare de l’Església, bo i indicant a tothom el camí que duu al Fill. Dona del silenci i de l’escolta, dòcil a les mans del Pare, la Verge Maria és invocada per totes les generacions com a “benaurada”, perquè va saber reconèixer les meravelles que l’Esperit Sant obrà en ella. Que intercedeixi amb especial intensitat a favor del poble de Déu de la nostra parròquia durant els propers mesos, per tal que obtingui abundosament gràcia i misericòrdia, tot exultant pels dos mil deu anys transcorreguts des del naixement del Salvador.
Que l’Església que peregrina en la nostra parròquia lloï Déu Pare en l’Esperit Sant pel do de la salvació en Crit el Senyor, ara i per sempre.
Donat a Barcelona, a la parròquia de sant Josep de Calassanç, el vint-i-nou de novembre, diumenge I d’Advent, de l’any del Senyor dos mil nou.
POSSIBLES ACCIONS PER TAL D’ENDEGAR EL MEU ANY SANT
(A tall de suggeriments. Cadascú n’espigola els que vol o els que pot)
• Fer alguna “peregrinació” a un lloc d’interès religiós (Montserrat, Núria).
• Usar diàriament el llibre “Paraula i Vida” (Edit. Claret)
• Usar diàriament el llibre “La Missa de cada dia”. (Edit. Claret)
• Tenir uns minuts diaris d’oració o de contemplació.
• Visitar persones grans, malalts, residents.
• Fer de quan en quan ofrenes a través de Càritas.
• Oferir-se per a algun voluntariat ocasional o periòdic.
• Estudiar l’evangeli de Sant Lluc.(Riera)
• Llegir 100 preguntes sobre la Bíblia de Brown o bé de Maccise.
• Participar en algun grup cultural o religiós. (No quedar-se a casa).
• Enviar e-mails a persones conegudes o soles o bé telefonar-los-hi. De quan en quan.
Fer un estudi dels veïns de la pròpia escala o dels encontorns per veure quins estan sols o necessiten ajuda. Atendre’ls o bé dir-ho a Càritas parroquial.
• Llegir el diari no sols com a notícies sinó algun article de fons.
• Llegir algun llibre d’interès i comentar-lo amb un grupet d’amics.
• Fer sistemàticament alguna xerradeta en entrar o sortir de l’església: fomentar el sentit comunitari, acollir i escoltar qui ho necessita..
• Llegir conjuntament algun escrit/article en parella, entre pares i fills.
• Anar a veure una pel•lícula o veure-la per TV i comentar-la conjuntament.
• “Estar més amb”... la parella, família, amics.
• Llegir l’actualitat religiosa: alguna revista (p.e.: Foc Nou, Vida nueva, Catalunya cristiana, altres...)
• Llegir “Monges” de Laia Ahumada, Els dimarts amb Morrie: El cavaller de l’armadura rovellada, El sentit de la vida, El retorn del fill pròdig o altres similars.
• Intercanviar articles, ppt, escrits d’interès amb familiars o amics.
• Sortir a passejar amb persones de qualitat humana o acompanyar persones grans o més o menys impedides.
• Descansar, relaxar-se uns minuts (fent-ho sistemàticament)
• Anar a gaudir de la naturalesa. No lluny, sinó com més a prop possible.
• Veure pel•lícules de riure.
• Fer-se preguntes i fer-les a qui ens pot suggerir maneres de veure diferents.
• Fer hàbits nous, adequats a la pròpia edat.
• Deshabituar-se de petis “encadenaments”.
(digueu-ne de noves i continuarem amb la col•laboració de tothom qui vulgui. Em de ser creatius en tot el què es pugui)