Homilia del diumenge 30/06/2019

EL  SEGUIMENT  DE  JESÚS

                                               Pot sorprendre la primera frase de l’evangeli d’avui. Del tot inusual. És introductòria d’una part central de tot l’evangeli de Lluc. Des del cap. 5, 11 fins al 19, 44 i forma un bloc que s’anomena: “El viatge o la pujada a Jerusalem”. Inclourà tot un seguit de narracions i sobretot de paràboles moltes pròpies d’ell. Vegeu les contingudes en el capítol 15, anomenades de la misericòrdia. Tot ve narrat sota el simbolisme del camí i de pujada fins a Jerusalem, simbòlic també del lloc on s’”acompliran” vida i missió terrenals i glorificació definitiva de Jesús.  Noteu que posa en aquells dies en els quals Lluc posa el final-final del seu evangeli que ve narrat per l’Ascensió, que per Lluc té una forta significació d’arrel jueva que ve traduïda per la frase “havia de ser endut al cel”. Aquí hi ha al·lusions al final del gran profeta de l’Antic Testament, Elies, a qui Déu li havia predit que, estant acabant-se els últims trams de la seva vida, havia d’ungir com a profeta Eliseu, que li faria d’ajudant i després seria el seu successor. És la narració de la vocació d’Eliseu, que tenim a la primera lectura; i que lliga amb les imbricacions del començament del nostre evangeli d’avui. No us perdeu l’escena de quan Elies fou arrabassat i “endut amb un carro de foc al cel”,  “forçant” presència als fets finals per part del seu deixeble, que no se la vol perdre, per les implicacions de recollir-ne el seu esperit profètic, en el simbolisme de la capa o mantell que recollirà.  La trobareu en el segon Llibre dels Reis, capítol 3, 11s. Hi ha unes ressonàncies que no ens les podem perdre. El mantell figurarà l’Esperit Sant profètic (pro-fètic= que parlarà en nom de Jesús absent) Aquesta serà la missió de l’Esperit Sant amb la promesa d’enviar-lo que fa Jesús abans de ser enlairat, “endut” al cel. Ja sabem que Lluc posa com a fulcre de la seva narració entre la missió acomplerta per Jesús a Jerusalem i l’Ascensió -final del seu evangeli com a camí de la vida de Jesús- que també es narrada al començament del llibre dels Fets dels Apòstols, com a missió de l’Església portada endavant pel mateix Esperit que va portar a Jesús a l’acompliment de la seva missió.

                                               “Quan s’acostaven els dies”. Similitud amb el profeta Elies i crida vocacional inesperada en Eliseu. Resposta total de la seva part. Es desfà de tot i ho ofereix en oblació a Déu. Convida tot el parentiu i llavors s’apressa a seguir-lo. “Se n’anà amb...” Model de seguiment del profeta Eliseu, fins a aconseguir el mateix  esperit del seu mestre, simbolitzat en el seu mantell que recollirà i hi farà miracles...

                                               “Resolgué decididament”: Jesús es disposa diligentment a obeir de cor, tot i saber que fer camí vers Jerusalem era anar a les últimes conseqüències de la seva missió. Hi ha una similitud en la manera com Maria es posa en camí (Ll 1, 39) quan visità a la seva parenta. Caminants amb missió de serveis...

 

                                               “Encaminar-se”: posar-se en camí. Jesús en un cert moment dirà que Ell és el Camí. La vida de Jesús fou una vida marcada per la itinerància. La seva experiència de ser caminant el marcarà en la despossessió, en complir ell mateix les recomanacions que donarà als seus deixebles, quan els envia “per davant” per on ell hi passarà després. Així hi consta en el passatge dels vilatans samaritans que no el volen acollir, sabent que puja a Jerusalem. És sabuda l’aversió que hi havia entre jueus i samaritans. I que provoca l’escena de pretendre de “fer baixar foc del cel i els consumeixi”. Clara al·lusió a un passatge singular de la vida d’Elies on ell va fer baixar foc sobre l’ofrena que ell havia preparat, en competició amb el sacrifici dels profetes de Baal (I Reis 18 i 19).

                                               Mentre feien camí: Lluc presenta tres exemples de o bé de dues crides fetes pel Mestre o bé de “pretendents de ser deixebles” (Recordeu el jove ric que es va tirar endarrere, per no saber desenganxar-se de les seves possessions (Mc 10, 17- 31) Jesús davant de la negativa del jove ric digué: “Us asseguro : tothom qui per mi i per l’evangeli hagi deixat... rebrà ja en el temps present... cent vegades més... i en el món futur, la vida eterna. Molts passaran de primeres a darrers, i molts, de darrers a primers”. Recollim l’expressió: “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada...”

                                               Prenent peu d’aquestes crides a ser deixebles s’ha consagrat el terme que he posat com a títol i que té una llarga tradició en la vida de l’Església sobre el que també se n’ha denominat el discipulat de Jesús”. Seguir Jesús és intentar de viure a l’estil evangèlic, ben diversificat segons les pròpies situacions vitals. En un principi, una mica circumscrit a la vocació a la consagració religiosa o sacerdotal, però avui el papa Francesc ho ha fet extensiva a tot batejat. Sota l’epígraf de El Senyor crida: “El que voldria recordar en aquesta Exhortació: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” és sobretot la crida a la santedat que el Senyor fa a cadascú de nosaltres, aquesta crida que t’adreça també a tu:”Sigueu sants perquè jo sóc sant” (Lv 11, 45; cf. I Pe 1, 16). El Concili Vaticà II ho va destacar amb força: “Tots els fidels cristians, de qualsevol condició o estat, enfortits amb tants i tan poderosos mitjans de salvació, són cridats pel Senyor, cada un pel seu camí a la perfecció d’aquesta santedat amb la qual és perfecte el mateix Pare. Cada un pel seu camí, diu el Concili. Llavors, no es tracta de descoratjar-se quan hom contempla models de santedat que li semblen inassolibles. Hi ha testimonis que són útils per a estimular-nos i motivar-nos, però no perquè provem de copiar-los, perquè això fins podria allunyar-nos del camí únic i diferent que el Senyor té per a nosaltres. El que interessa és que cada creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar “el millor de si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell (ICo 12, 7), i no es desgasti en intentar imitar una cosa que no ha estat pensada per a ell. Tots som cridats a ser testimonis, però “existeixen moltes formes existencials de testimoniatge”. Això hauria d’entusiasmar i encoratjar cadascú a donar-ho tot, per a créixer cap a aquest projecte únic i  irrepetible que Déu ha volgut per a ell des de tota l’eternitat: “Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta” (Jr 1, 5). “Tots som cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allà on cadascú es troba”.

                                               “Deixa que la gràcia del teu baptisme fructifiqui en un camí de santedat. Deixa que tot estigui obert a Déu i a tal fi opta per Ell, escull Déu una vegada i altra. No et descoratgis, perquè tens la força de l’Esperit Sant perquè sigui possible, i la santedat, en el fons, és el fruit de l’Esperit Sant en la teva vida. “Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit. En l’Església, santa i composta de pecadors hi trobaràs tot el que necessites per a créixer vers la santedat. El Senyor t’ha omplert de dons amb la Paraula, els sagraments, els santuaris la vida de les comunitats, el testimoniatge dels seus sants, i una múltiple bellesa que procedeix de l’amor del Senyor”. “Déu vol que siguem lliures” Gàl cap 5-6

                                               “Amb aquesta santedat a què el Senyor  et crida anirà creixent amb petits gestos. Només es tracta de trobar una forma més perfecta de viure el que ja fem. “Hi ha inspiracions que tendeixen solament a una extraordinària perfecció dels exercicis ordinaris de la vida”. “Aprofito les ocasions que es presenten cada dia per a realitzar accions ordinàries de manera extraordinària”. San Joan XXIII té aquell decàleg titulat “Només per avui”. Son ànimes delicades que ens són exemples de profunditat en les seves accions quotidianes. El seguiment de Jesús adopta expressions molt properes i accessibles. “El designi del Pare és Crist, i nosaltres en Ell. En darrer terme, és Crist estimant en nosaltres, “perquè la santedat no és sinó la caritat plenament viscuda. Per tant, “la santedat es mesura per l’estatura que Crist assoleix en nosaltres, pel grau com, amb la força de l’Esperit Sant, “modela tota la nostra vida segons la seva”. Tu necessites concebre la totalitat  de la teva vida com una missió. Intenta-ho escoltant Déu en l’oració i reconeixent els signes que  Ell et dona”.

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XIII de durant l’any, 30 de juny del 2019.  Sabadell

Homilia del diumenge 23/06/2019

EL  NOSTRE  PA  DE CADA  DIA

                                               La frase que en la litúrgia solem dir com a introducció al “Pare Nostre”, diu així: “Fidels a un manament del Salvador i seguint els seu diví mestratge, gosem dir, bé em mereix una glossa que vosaltres ja l’enriquireu amb els propis sentiments i actituds. Comencem fent un acte de fe, perquè pregar pressuposa la fe en viu.

                                               Fidels: l’expressió fidels ja ens indica que és amb la fe que podrem parlar a Déu. Fidels ve de fidelitat, així com aquest mot ve de l’arrel fides -en llatí- i fe. Aquesta paraula inicial més enllà d’un acte de fe, d’un “crec”, implica un “estimo”, perquè és veritat que ambdues actituds se subsumeixen. El Pare Nostre, doncs, serà un acte cordial, existencial que dirigim al Pare, com, d’altra part, ho fem així en gairebé totes les pregàries de la Santa Missa; aquesta vegada ho fem a través d’una súplica coral. Hi ha més, l’expressió que sovinteja en els salms i que ens dona plena confiança és “un ple” en Déu que és un “Amor Fidel”. Per tant, sigui com sigui, anirem endavant en pregària confiada, que és el petit però pretès amor fidel nostre, en correspondència senzilla, en el d’Ell. Confiem-nos-hi!

                                               Manament: que jo –evangèlicament- ho tradueixo per invitació, crida. Els manaments en el NT., singularment en Pau i Joan, per a cristians una mica avantatjats en la vivència de l’evangeli, ens mouen dins de l’exercici de la llibertat de ser fills de Déu, per tant, havent superat el sentit de l’AT. de constricció, d’obligatorietat forçada, externa, d’imposició. Si hi ha una lleu actitud “amorosa”, ja no fem “perquè toca”, sinó que hi ha un voler “implícit” que va passant, mica a mica a mesura humana, a un “explícit”. Ex-plícit que en el sentit literal ja suposa que ens surt de dinsdel cor, del més preuat de nosaltres mateixos envers Jesús; sabent que Ell mateix resava així, de manera habitual i amb les mateixes paraules, ungides d’Esperit, o bé de semblants... Això suposa una “obertura” d’ànima, fent-se ressò de les expressions del mateix Jesús. Fins que no gaudim i/o ens estremim en “parlar-pregar-estimar” els qui -amb el seu testimoni radiant- viuen en comunió amb Ell, i fins que les seves “paraules-actituds-sentiments” no ens siguin d’estímul per als qui no en sabem “encara massa” del que significa una vida com a unió amb l’Amat. Seria bo portar a la memòria el cap. 15è de Joan: “El Cep i les sarments”.

                                               Salvador: No acostumem a anomenar Jesús com Aquell que ens va salvant (la força genuïna i dinàmica dels gerundis!). Posem-hi el toc de positivitat, de gràcia, que té l’expressió primordialment; sense negar, però, que també ens salva de tota negativitat nostra, però donant gràcies, perquè som pecadors salvats o millor en salvació per-manent. Mal aniria que només ens salvés puntualment! Sempre ens acompanya en el camí nostre de cada dia i ens dona la mà quan flaquegem, cosa de dia sí, dia també.

                                               Mestratge: Sempre ens és el Mestre, sia per lliçons apreses de les lectures i narracions evangèliques, sia sobretot per les lliçons al cor, a l’escolta de la seva Paraula, als peus del Mestre, com feia Maria de Betània, sabent que l’essencial en la relació amb Déu s’esdevé en la contemplació de la seva presència: “Que ya solo en amar es mi ejercicio”- com ens ho diu explícitament un gran contemplatiu, Joan de la Creu.

                                               Gosem dir: Ens atrevim amb convicció, amb “amor i temor” que es complementen: qui és qui i com de pobres com som tots! Sabem que és a Déu a qui ens dirigim i ho fem filial però exquisidament. Gosar en sentit d’audàcia, de coratge, de saber on va dirigida la nostra tendra gosadia. Només un fill pot fer-ho, sabent que hi ha uns braços i un cor de Pare que ens espera, i que és tendresa; per ambdós, esperança! Ell ens n’és ple d’esperança! (Raó irrefragable: El Retorn del Fill Pròdig, quan el Pròdig de prodigalitat és tanmateix el Pare! No és comprensible, a no ser què vol dir en Déu, que és Pare!) Lc 15.

                                               Pare: Jesús ens va “obrir” aquesta nova  perspectiva del Déu de cadascú a la primera i darrera FONT del nostre viure! Jesús li dóna l’apel·latiu d’Abbà. Que era la manera com s’adreçaven els petitons als seus pares a la Terra Santa, santa perquè va ser santificada per la relació que Ell tingué amb Josep i el seu Pare del cel, quan visquè... Perquè no ens espantés l’atreviment, és per això que hi hem posat gosem anomenarlo, dir-li: PARE, això va ser una revolució per a la gent coetània! No podien nomenar Déu i per això en canviaven l’expressió: de Yahvé a Elohym. Només Senyor. Admirativament Al·leluia!

                                               Tot això per a centrar-nos ja en el títol : “Demanem el pa de cada dia”. Només el que ens és necessari, indispensable per sostenir -ara i aquí- el nostre viure. Al temps de Jesús era ben bé així: l’aliment indispensable. Que no faltés un mos de pa al dia present!; i després tornarem a demanar el mateix, no de rutina, sinó com a expressió de la nostra més elemental “necessitat”. A qui té gana, al pa li troba tots els gustos. Ai, gent de gola ensinistrada! Avui, la gastronomia ha esdevingut un  recital de luxes! Així hem perdut del pa el seu valor d’essencialitat. No és pas massa lluny en el passat que, en encetar el pa, de pagès sobretot, s’hi feia un senyal de la creu amb el ganivet. Benedicció i agraïment pel fet d’haver-ne! El pa és l’aliment substancial per a nosaltres mediterranis; camps de gra per a fer el mos de cada dia. Què lluny  i que a prop! La poca cosa –el pa- tenia tots els simbolismes. Totes les tonalitats de l’escala diatònica o cromàtica de tots els “aliments”: Ens alimenten la llum, el aire sa i net, el color, la flaire. També els coneixements, els sentiments. La fantasia, les intuïcions, les “amoretes”. Tot ens és aliment! Però encara hi ha molt més: Anant a l’essencial en tots els sentits, tant els corporals, com els existencials, en el que hem de considerar que van més enllà del que podríem “somniar”, Jesús en el moment de la seva mort prevista se’ns va deixar Ell mateix en presència i aliment espiritual. De part de Déu fou l’extrem d’amor i afecte més tendres! De la nostra part, ens hauria d’obrir cos, cor, ment, ànima, gust, emocions, actituds receptives. Sempre farem curt -oh pobretons de nosaltres!- a l’hora de ponderar tot el que tenim a l’abast de mà i de cor! Ai, en l’Eucaristia, tenim l’”aperitiu” en el sentit literal d’obrir-nos les ganes –si fos possible, la fam!- de totes les menges del cos, de l’ànima, de la natura i de la  cultura, de la interrelació, de la comunió, de l’acció de gràcies, perquè en Jesús en l’Eucaristia hi tenim el tot de tot i el tot de tots... El Llibre de l’Amic i de l’Amat. Jesús Paraula i Sagrament. Tot en tots. Plenitud i pregustació, anticipació del cel on Déu serà el Tot definitiu: “La llum de la cambra de l’Amat vingué a il·luminar la cambra de l’Amic, per tal de treure’n les tenebres i omplir-la de plaers i de llangors i de pensaments. L’Amic tragué de la seva cambra totes les coses, per tal que hi cabés el seu Amat”.(R. Llull)

                                               Sempre haurem d’anar tornant, una i altra vegada, a les rodones,  sucoses afirmacions del Vaticà II respecte de l’Eucaristia, un Cel accessible a la Terra, a la nostra terra, a nosaltres que som terra i pols d’estrelles, a la vegada: “El nostre Salvador, a l’últim Sopar, la nit en què anava a ser lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la Creu, fins al retorn, deixant així a la seva estimada Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el CRIST, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dona penyora de la glòria futura”.

                                                “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la FONT d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme /es reuneixin, /alabin Déu en l’Església, /participin en el sacrifici, /i mengin del sopar del Senyor. D’altra banda, la litúrgia empeny els fidels a esdevenir, un cop saciats pels “sagraments pasquals”, “un sol cor en la pietat”; demana que “mantinguin vivent allò que reberen per la fe”, i la renovació de l’Aliança de Déu amb els homes, en l’Eucaristia, encén i porta els fidels a la caritat esperonadora del Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església”.

P. Josep Mª Balcells

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, Corpus: 23 de juny del 2019  Sabadell

Homilia del diumenge 16/06/2019

DOS  MISTERIS  QUE  S’INTERRELACIONEN

“En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”.

                                               DÉU i l’home. Comencem per baix. Què és l’home perquè us en recordeu? (Salm 8). Mirar l’home és inferir, deduir qui és Déu per contraposició: De creatura a Creador; d’imatge a Figura; de fragilitat al Déu Fort i Altíssim; de contingent a Transcendent; de “necessitat” a Necessari; d’espurna en prou feines a Déu Foc inextingible. I així podríem discòrrer en un joc d’opostos...

                                               Com que sobre nosaltres, creients, ja plana ara la visió de Fe que ens dona una mirada magnificada sobre tot i tothom, ja ens podem veure –superveure- com a fills en relació amb el Pare-Abbà; com a redimits a veure-us com a Redemptor; de ser “fets” a veure-us com a l’únic que Fa creativament; de goteig a Doll com a Esperit Sant; de com a cuquets al Déu que tots i tot ho ha cridat a vida, d’efímer a Immutable; de lliures - comen tant poc en que en podem ser- a Déu, Llibertat Suprema.

                                               Comencem a anar encara més amunt en una escala d’invitacions: Déu Pare que és Amor; Déu Fill que en és  Mitjancer, com escala disposada de forma que invita a pujar fins al Pare, meu i vostre; a Déu Esperit que tot ho omple de i amb la seva presència agraciada i graciosa. Déu sol i únic en tres Persones.

                                               “Tinc moltes coses a dir-vos, però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada”, ens diu Jesús a l’evangeli d’avui: Allò de que estem encara a les fosques, del què ens voldria transmetre, però que no ens veu encara prou consistents, com per a poder-ho assimilar. Per això ens ha donat l’Esperit Sant. Ell és el compromissari d’aquest “per a saber-ne més”, el qual ens anirà, a temps i oportuntat deguts, obrint els horitzons de la coneixença del misteri de Déu. “Ell us dirà d’allò meu”. El tindrem com a nou Mestre d’especialitzacions en la coneixença de Déu.

                                               Així, al discipulat de l’Esperit Sant començarem de veritat a entrar en una més aprofundida coneixença de la intimitat de Déu. Ascensió (aquesta nostra), pujada que es farà gradualment per estrats: sobre allò conegut i comprès avui, s’alçarà un nou estrat que reposarà sobre l’anterior, i que en ell podrà reposar–ne un de nou, successiu. Reafirmem-nos, doncs, en l’acció –pluja que amara, suau i insistent- de l’Esperit de  la Veritat-Veritat en nosaltres; i que ens hi posem com a bec d’ocellet que s’obre a la menja que maternalment se’ns posa a dins, ens portarà suaument a “saber-ne més i més”, per a goig nostre continuat. Becada a becada, sense ennuegar-nos. Caldrà ensalibar bé abans de portar-ho a l’estòmac i fer-lo darrerament doll de sang de la pròpia sang. Recordeu per què de l’Esperit Sant, Pau en digué “beguda”? Sang és sinònim de vida i la vida ho és de la transformació en “el jo del meu jo”. No hi ha ensenyament propiàment fins que no hi ha assimilació, fer-nos’ho propi: “el Jo del jo”. Misteri en Déu i misteri també en nosaltres mateixos... No en siguem oblidadissos!

                                               Tot això ho trobem expressat en una pulsió interior i en llenguatge no verbal,  només incoat, iniciat, és a dir limitat i creixent. Arribaríem potser a trobar que “tot lliga amb tot”. Això seria un molt gran descobriment. I que la saviesa -que és atribut de Déu; només Déu és Savi- ens aniria obrint la ment, el cor, l’esperit, el nostre sentir, la nostra paraula i la seva significació cada vegada més profunda, fent costel·lacions entre mots i mots, entre experiència i experiències noves, així aniríem pujant cotes d’altura i de visió més enlairada i possiblement més panoràmica. Podríem dir-ne il·luminació interior, lectura comprensiva, algú en diria comprehensiva, que vol dir que abraça més i més... i posats al peu mateix del que ara som, aniríem escalant la muntanya “del més i millor” i amb l’empenta i el dinamisme de l’Esperit Sant pujaríem de graó en graó, de nivell en nivell, de cota en cota... “Itinerari de la ment a Déu” en dirà Sant Bonaventura. O bé allò de Pau: “El que jo demano en la pregària és que el vostre amor s’ompli més i més encara, fins a vessar, de coneixement i de clarividència”.

                                               La finalitat de la vida, ho diu Jesús, “és que us coneguin Pare, a Vós i a qui vàreu enviar, el vostre Fill, i a tots els qui amb el do de la fe es vagin obrint en la vostra coneixença. Ser “capaços de Déu”, que deien els antics. Conèixer, en la Bíblia, vol dir experimentar, fer propi, sobretot a nivell de vida íntima, i per tant conèixer serà sempre l’expressió mateixa de l’amor. Només coneixem de veritat quan estimem allò que ens sembla que coneixem. Atansar-se a Déu és ser caldejat per un amor que escalfa, que fa sentir la presència i l’acció de Déu a prop; així es converteix en una presència sentida que va omplint espai, àmbits, temps propis que es converteixen en compartits, en conviscuts, en fusió de les nostres vides en minúscula amb la Vida en majúscula. La paraula comunió deu voler dir quelcom de misteriós que fa sentir entrellaçades dues vides, l’Una abraçant l’altra que es deixa posseir, “prendre”.

                                               Anar a la recerca d’Allò que només Allò pot omplir. Així té sentit i el sentit més inefable del viure. I aquest hauria de ser el major, àdhuc l’únic sentit i goig del propi viure. No puc deixar de pensar en els poemes de sant Joan de la Creu que expressen aquesta recerca i d’abandonament de per vida. Així La Subida del Monte Carmelo, així i encara més El Cántico espiritual, perquè accentua el “desfici” de cercar l’Estimat, perquè Ell sempre s’escapa per esperonar-nos a recercar-lo. Magnificament delerosos, perquè és un tenir i no tenir, és un ara, però encara desig de més... Déu sadolla, però desperta noves ganes i no pot ser més que així. El nostre misteri rep del misteri de Déu. Així anem entenent que misteriosament estem pastats a imatge i semblança de Déu. Image i semblança no del tot clara i transparent. Ja ho sabem que Déu és Déu i nosaltres, tot i anant essent més i més, som poca cosa...

                                               Havíem començat amb el salm 8 que és el salm responsorial de la missa d’avui: “Senyor sobirà nostre, què n’és, de gloriós el teu nom per tota la terra! En el cel tens posada la teva Majestat.  Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo dic: “Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal perquè el tinguis present? Curiosament el salm hauria d’haver derivat sobre el misteri de la Grandesa Incommensurable de Déu, però no va per aquí. Segueix parlant de la grandesa de l’home que ets tu i que soc jo. “Gairebé l’heu igualat als àngels, l’heu coronat de glòria i de prestigi, l’heu fet rei de les coses que heu creat, tot ho heu posat sota els seus peus... I acaba amb la tornada que repeteix l’entrada. Justament es parla de dos misteris que estan inextricablement units; del gran se n’omple el petit! Del misteri de Déu n’aprofundeix el petit. “Senyor, sobirà nostre, què n’és de gloriós el vostre nom per tota la terra”.  La nostra grandesa és comunicació de la Grandesa de Déu.  Bé cantava el poeta Paul Claudel: “El desig d’existir”.

.- “Què farien, Déu meu, totes aquestes pobres coses que no subsisteixen,

  sinó per llur natura que és néixer i morir, testimoniar que vós sou ací i allà?

   Com podrien tenir un sentit les coses si llur propi sentit no fos passar?

   Si el món no parlés tant de vós, no seria pas així el meu enuig.

   Les coses em deixen a poc a poc i jo al meu torn les deixo.

   Hom només pot entrar nu als consells de l’Amor.

   Déu meu, us ofereixo aquest gran desig de fugir de l’atzar i de l’aparença!

   En l’Amor que és la meva fi cara a cara, en la Causa que és la Veritat,

  només allà podré fer estada”.  “Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant” Amén.

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 16 de juny del 2019. Sabadell

Homilia del diumenge 09/06/2019

LA  IRRUPCIÓ  DE  L’ESPERIT

                                               Estic fet un autèntic garbuix. Com parlar de l’Esperit per fer-ho d’una manera entenedora? Totes les “entrades” al tema de l’Esperit ens porten a “extrems”: o bé de trontolls, de sacsejades o bé de fines fineses. En qualsevol cas expressen sempre la sensació d’omplir-ho tot. Sigui per via d’esclat, de so irromput, sobtat, bé sigui per l’envaïment suau d’una dolçor entranyable. Una i altra forma et “prenen”, se t’empoderen sense que hi puguis fer res; no et pots quedar simplement esmaperdut; tot el contrari: t’agafa, t’implica, et fa sortir de quadrícules i de rutines... Sigui com sigui, doncs, l’Esperit “omple” on es dóna, s’esbatana, i més. Porta a una resposta imminent, quan hom es visitat per la força interior, per la dinàmica de l’Esperit Sant. Es fa notar i de quina manera! Sorollós, en el sentit més noble que puguem donar a aquesta expressió o en l’altre ordre de coses, s’insinua, parla fluixet però convincent a cau d’orella, xiuxiueja . Motiva a l’acció, això sempre. Estimula la vida a nivells cada vegada més alts i més compromesos. “Vosaltres que sou espirituals”, dirà Pau.

                                               És Esperit i Sant de noms i de fets. Esperit=que convoca a espiritualitat, i Sant=perquè afina i modela els cors tocats per Ell. Convida a l’acció o a la contemplació o a ambdues actituds a l’una. Desvetlla els cors ensopits amb una sacsejada o convida a retir amb una presència que enamora, inundant els sentits. No ho oblidem pas mai que el proclamem vivificador. Posa qualitat en el viure. Vaja, en cap cas no deixa indiferent, ben a l’inrevés, compromet. L’Esperit és un poema a la vida... divina.

 

                                               És ben difícil de posar-hi relats, fora dels que queden explicitats en les Escriptures. Avui ho farem en la narració mateixa que emmarca la Festivitat Pasqual, culminant dintre de la Litúrgia, la Pentecosta: És dels Fets dels apòstols, que corprèn per la seva plasticitat: “Estaven junts, possiblement pregant, com els havia previngut el Mestre en anunciar-los que estiguessin amatents a la vinguda de l’Esperit, sense saber ni massa què seria ni com. Heus ací que “de sobte”, remarcant la imprevisibilitat i posant de relleu la sacsejada emocional, “se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta i omplí tota l’estança on estaven... Desconcertats. No tenien personalment experiències similars anteriors on agafar-se. I més esglai: “Veieren que com unes llengües de foc es posaven sobre cadascun d’ells”. D’immediat, se sentiren plens de l’Esperit. Plenitud mai sentida i experimentada anteriorment. Encara amb l’ensurt al cor, mirant-se uns als altres, estupefactes, la gentada que aquells dies celebraven la festa jueva de Pentecosta, encuriosits, van a veure que ha estat aquell prodigi i, nova meravella d’uns i altres, parlaven en la llengua dels interlocutors. Esbalaïment mutu! Tots, homes religiosos, es posen a proclamar les grandeses de Déu. No n’hi havia per menys! És el que glosa com sempre el salm responsorial: “Quan envieu el vostre alè, Senyor, reneix la creació i renoveu la vida sobre la terra. Glòria al Senyor per sempre! Que s’alegri el Senyor contemplant el que ha fet. Que li sigui agradable aquest poema, són per a Senyor aquests cants de joia”. Expressió coral de plenitud i d’entusiasme. Déu és aquí, senten com una presència viva, però sense nom, encara.

                                               Més continguda és la narració del mateix fet a l’evangeli de Joan, que havia parlat ja -i molt- de l’Esperit Sant i ho hem seguit en les lectures d’aquests dies antecedents. Aquesta pregària de Jesús acomiadant-se dels seus deixebles; aquest capítol 17è. que l’hauríem de saber de memòria! “Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors alenà damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant”. Tan plena, l’una com l’altra, narració. D’ambdues es veu prioritàriament que són expressió d’un “Aneu”, d’una “missió”. Aneu i digueu tot el que heu vist i sentit: “Vés! Que ho sentin les muntanyes. Digues-ho ben fort per tot arreu. Vés! Que ho sentin tots els homes: He vist el meu Senyor”. L’Esperit Sant és l’ànima, l’animador, el pro-motor de tots els que se senten missioners (“Mou, Senyor, mou la meva ànima, oh, mou-la, Senyor”). Es dona profusament en el baptisme. El papa Francesc aprofitaria per dir-nos que parlar de Crist és parlar de l’Esperit i parlar de l’Esperit és fer-ho de Crist . “Ell parlarà de mi”, posarà l’accent en la missió donada als apòstols d’”anar”, de sortir a batejar en l’Esperit. Són seves aquestes invitacions que obren la Exhortació “L’alegria de l’Evangeli” sobre l’anunci de l’Evangeli en el món actual”. Diu amb èmfasi: “La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia.  Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell”. I hi torna més endavant: “L’Evangelització (obra de l’Esperit Sant) obeeix el mandat missioner de Jesús. “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i el Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi dels temps (Mt 28, 19-20) En aquests versets es presenta el moment en què el ressuscitat envia els seus a predicar l’Evangeli en tot temps i a tot arreu, de manera que la fe es difongui en cada racó de la terra. En la Paraula de Déu apareix permanentment aquest dinamisme de “sortida” que Déu, a instàncies de l’Esperit Sant vol provocar en els creients. Avui, en aquest “aneu” de Jesús hi ha presents els escenaris i els desafiaments sempre nous de la missió evangelitzadora de l’Església, i tots som cridats a aquesta nova “sortida” missionera. Cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli”.

                                               Torna insistentment sobre la necessitat de que tothom se senti cridat a posar evangeli de pensament, paraula i obra arreu, començant per les coses i ambients més propers, família, treball, amistats, això: arreu! “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí i per a tota l’Església el que moltes vegades he dit als sacerdots i laics de Buenos Aires: m’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó”. Sense l’alè de l’Esperit reconegut i fet propi.

                                               I hi torna amb vertadera insistència. A una altra seva Exhortació: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” hi posa la marca de la casa: “No tinguis por de la santedat” (que és d’això que ens parla). “No et prendrà pas forces, vida o alegria. Tot al contrari, perquè arribaràs a ser el que el Pare va pensar quan et creà i seràs fidel al teu propi ser . En la mesura en què se santifica, cada cristià es torna més fecund per al món. No tinguis por d’apuntar més amunt, de deixar-te estimar i alliberar per Déu. No tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit Sant. La santedat no et fa menys humà, perquè és el trobament de la teva feblesa amb la força de la gràcia.

                                               La ignorància, l’oblit de l’acció de l’Esperit denota a les clares que el nostre nivell d’espiritualitat és encara ben minso, de poca qualitat. Que aquest Pentecostès sigui una sacsejada ben forta, que somogui la nostra consciència de que ara hem de ser, també, “deixebles, oients, amics, seguidors” de l’Esperit! ¿Per què es parla de l’Esperit com a “beguda, com a unció, com a alè, com a segell?”.  M’ho podríeu dir? Viure a fons l’Esperit de Jesús que és el nostre mateix Esperit. Així cada dia i cada moment seran Pasqua granada. Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit” (Ga 5, 22- 25)

P. Josep Mª Balcells 

Festivitat de Pentecostès, 9 de juny del 2019.   Sabadell 

Homilia del diumenge 02/06/2019

A LES  ENVISTES  DE  TOTA  UNA  VIDA

                                               Enquadrada dins del cicle pasqual hauríem de veure i viure l’Ascensió com un final de cursa, com una arribada al terme d’un pelegrinatge que té un final, finalíssim, d’una Persona que s’ha fet “amor, goig i pau” per als seus seguidors. És la victòria definitiva, tot i que no em plau aquest terme agonístic. Jesús el Crist, Déu i Home a tot ser-ho, s’envola al terme de la seva vida, traspassant les fronteres tènues de l’existència i així és definitivament glorificat pel Pare com a reconeixement públic i manifest a tota una missió única, que transcendeix tota ponderació humana. En ella, vida i missió que fan un tot inseparable, ens ha donat a conèixer que Déu -diguem-ho trinitàriament: Pare, Fill i Esperit Sant- estima cadascuna de les persones, bé per creació permanent i bé per regeneració viscuda com a signe i pla d’amor d’un Déu que s’ha manifestat com a Creador, Redemptor i Santificador. L’ascensió forma un mateix misteri que ens afecta en l’ànima i el cos. Son ja ascendits en la seva Ascensió en esperança. Proclamarem en el Prefaci del dia: “El mitjancer entre Déu i els homes, el Jutge dels vius i dels morts, el Senyor de l’univers, no hi ha pujat per apartar-se de la nostra petitesa, sinó perquè nosaltres, tinguéssim  confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor”.  Corroborat en la col·lecta del dia: “Oh Déu meravellós, concediu-nos e ldo d’una alegria sant i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensó de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el cos té l’esperança d’arribar-hi”. “O bé en el llenguatge de Pau als colossencs (1, 20): “Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinar-ho a Ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist”. 

                                               Per tal de concebre el fet de l’Ascensió com a –no tan sols com a fet rellevant- sinó com a expressió de les pregoneses de l’estimació de Déu, fetes epifania en Jesús en el moment del comiat dels seus, bo i enviant-los al mateix temps a prosseguir la seva mateixa missió d’anunci del Regne de Déu, en favor de tota la nissaga humana. Ho faré en dos moments narratius per tal d’anar copsant, si puc, allò d’inefable i únic que té la Paraula de Déu. En primer lloc, prenent peu de l’inici del capítol 14è de Joan que és la narració, a l’avançada, del què, del com i del per a què de l’Ascensió, narrada com a expectativa nostra i com a punt final de la convivència de Jesús amb els seus deixebles més propers. Destacaré expressions dites en la intimitat dels seus:

        -. Que els vostres cors s’asserenin: Jesús veu que els seus entren des del núvol del no-saber, del no-entendre en un estat de xoc. Perdran una estimada presència corporal, però no estan oberts encara a veure-ho tot des de la fe. Què en fou de difícil entrar en els cors temorencs dels “seus”! El temor, la por barren la vista endinsada en els misteris...

         -. Creeu en Déu, creieu també en mi: A seguit, els invita precisament a un acte de fe explícit, tant en relació al seu Pare com a Ell mateix. Estaven alliçonats llargament a tenir una visió creient de Déu com a Pare, però... Saben també que Jesús es manifesta com a Fill unigènit del seu Pare, seu i nostre per adopció, però... Som fills en el Fill, però... Hi ha, doncs, un fons de familiaritat amb el Pare, a través de Jesucrist. Això l’hauria de fer definitivament, proper, accessible, complaent; també nostre, però...

         -. Torno al Pare: Del Pare n’ha vingut i en la figura entranyable de Fill, després d’acomplerta la missió d’evangelització dels seus, ara és l’hora del retorn, de la tornada a Casa. El cel a imatge d’una casa pairal, bell, s’olora ja el benestar integral... Això donarà lloc a l’expressió següent:

         -. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts: en termes literals: hi ha moltes estances. Hi sereu benvinguts, acollits. Estances ve d’”estar”, sereu uns més de la família. No hi sereu en la condició de passavolants. Tindreu hostatge particular i personal; podreu finalment fer-hi vida de família, oh goig!

         -. Vaig a preparar-la, l’estada, a la casa del Pare que és també la del Fill. La casa de Déu és la llar que serà ja la nostra per sempre. Quina nota més sostinguda en aquest per sempre...

         -. Us vindré a buscar: dit d’una altra manera: a prendre amb mi. Posseïts per Déu. Pau que en sabia tant, ho comenta a l’epístola als filipesencs (3, 12-13) Posseïts per Déu, posseïdors de Déu. Callo. Això voreja el deliri...

         -. Perquè també estigueu allà on jo m’estic: “Estar amb o millor “estar en mi”: Quines ressonàncies del romandre units, formant un tot, com el cep i els sarments! Major unitat i comunió no hi ha manera de dir-ho més que al·legòricament. Escapa a tota consideració humana. No és un lloc, sinó una manera de ser amb, en. Comunió pura

         -. Torno al Pare: i tot d’una, s’eixamplarà la família. És la forma per dir que se superarà tota provisionalitat. Pare meu i vostre! La tornada només és viscuda des de la fe. Aquesta és fa tan real com la trobada d’un amic que torna a cercar l’amic, d’un parent a un parent estimat, per invitar-lo a viure amb el Pare en el Fill. I per sempre, definitivament. Descans en Déu Pare-Mare i en el Fill! L’encant de tornar a les arrels, a la infantesa, a allò que ens enamora...

         -. Si ni tan sols sabem on vas: ai, sempre la precarietat del no-saber. No-saber perquè només es pot actuar, pensar i saber per la vivència de la fe. És per demès que preguntin pel camí per on s’hi va...

          -. Jo sóc el camí, la veritat i la vida: Ningú arriba al Pare, si no és per mi. Jesús és mitjancer, si és que això ens diu alguna cosa de les relacions íntimes amb Jesús.

          -. Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el Pare: Nou acte de fe. El Pare i jo som una mateixa cosa. És complementen radicalment. Son Déu en unitat i comunió.

          -. Qui m’ha vist a mi, ha vist al Pare: Jesús té el pensar i l’obrar del Pare, identificat essencialment amb Ell. La invisibilitat de Déu en la visibilitat de Jesús.

          -. Qui creu en mi, farà també les obres que jo faig i encara de més grans: Quin poder donat gratuïtament tenen els seus deixebles! Els ho ha certificat manta vegada. És pur domini de Fe. L’àmbit de la meravella de l’acció de Déu en les petiteses de tots els “seus”. Maria n’és el paradigma evangèlic. I el magníficat n’és l’expressió més bella i eficaç, oh Déu; oh Maria. “Feu el que Ell us digui”.

          -. Tot allò que demanareu al meu Pare, jo ho faré:  Jesús en treu la conseqüència: així el Pare serà glorificat en el Fill. Demaneu, demaneu! Pregar és una glòria i una meravella... Demanar per a donar: evangeli pur.

                                               Tot això, del capítol 14è de Joan. Ara m’abelleix de fer una doble lectura sobre l’epifania de l’Ascensió. Les que es corresponen  als Fets i, l’altra, a l’evangeli d’avui, tots dos. Es deuen a la mateixa mà, és cosa sabuda que és Lluc l’autor d’ambdós fragments. Anem als Fets: Així, amb l’Ascensió, comença aquest llibre igual com  així l’acabarà  el seu evangeli. Sembla ser que inicialment formaven, Fets i Evangeli, un sol llibre. Als Fets posa un interval de quaranta dies entre la Resurrecció i l’Ascensió, parlant del Regne de Déu, com si fos la recapitulació de la vida i missió de Jesús. Quaranta dies és un període de temps que en la cultura hebrea denota plenitud. Un dia, però, estant a taula els invita a no restar lluny de Jerusalem, perquè rebran, seran batejats amb l’Esperit Sant. Serà la força que els portarà a continuar la seva missió. I havent dit això, s’enlairà davant d’ells fins que un núvol se l’endugué. Com havia succeït amb altres personatges de l’Antic Testament: Elies a vista d’Eliseu, i altres. Dos personatges, apareguts en aquell moment, els treuen del seu embadaliment i  els certifiquen que tornarà, “vindrà tal com l’heu vist que se n’anava”. En l’evangeli posa una altra escenografia: Els porta a la muntanya de les oliveres, escenari de moltes experiències de la vida de Jesús, sobretot per a pregar, en companyia dels seus deixebles. Visió de fons, panoràmica de la ciutat de Jerusalem...Allí els beneïa i mentre ho feia ells el van adorar, reconeixent-lo com a Déu... Tornen a Jerusalem plens d’una gran alegria i al Temple s’hi reunien sovint en pregària i en espera de la vinguda de l’Esperit, tal i com els ho havia promès que s’esdevindria. Així acaba l’evangeli de Lluc. És un bon acabament, certament. I tot i que reduplicat als Fets, aquí vol fer coincidir Resurrecció, Ascensió i Pentecosta com a obertura a la vida missionera de les primeres comunitats cristianes, com ho hem llegit aquests darrers dies –set setmanes- en les primeres lectures durant el cicle pasqual, totes elles dels Fets dels apòstols.

                                               Aquest comiat de Jesús dels seus em porta a parlar, ni que només sigui breument dels “comiats en els traspassos” dins de les nostres famílies. Què bonic que seria i reconfortant que els poguéssim viure amb una fe en la recepció desitjada del retorn al Pare, per tal de ser acollits a seva casa, com es dóna a entendre en la paràbola del Pare del Fill pròdig, pròdigs com som tots, però sabedors per fe viva que el Pare glateix per rebre’ns i acollir-nos com a estadants en la casa comuna. Que no fem més que el que féu Jesús: un retorn. Ho diu Pau: Tot ve de Déu, passa per Jesucrist i retorna al Pare, per conviure en comunió amb Déu i amb els nostres “estimats”. Lliçó que hauríem d’haver après precisament en la festa de l’Ascensió. Vindrà un dia que ens aplegarem joiosos a cel obert i en uns braços amorosos, fent una ampla abraçada, sabent-nos definitivament en comunió amb Déu! Déu frisa per tenir reunida tota la família humana per tal de fer-los participants de la seva natura divina a les clares. Tot ha d’acabar amb una anhelada abraçada. Allò que és per fe ara, serà al sí del pare plena comunió. No sereu, ni  us sentireu mai orfes. Seria l’impossible de Déu, seria la negació de tots els Credos, de totes les Eucaristies, de tots els manaments de Jesús. Ell ens en farà la gràcia. Així ho esperem, així ens sabem esperonats, així ho creiem, ho estimem, així ho demanem, recordant allò que ja hem glosat: “I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Vivint de manera potser un xic descentrada, però amb ganes de ser i de sentir-nos i d’obrar a tall de deixebles necessitats, posant-hi ganes, aquestes seran beneïdes pel Pare acollidor, Pare per sempre, extensiu a tots els qui hem estimat en vida i també als que hauríem d’haver estimat més i millor. Tot gràcia, tot. Ningú ja no ens en traurà d’aquesta convicció. Nia en tot l’evangeli i radica en els nostres cors de deixebles...

P. Josep Mª Balcells

Festivitat de l’Ascensió de Jesús, 26 de maig del 2019.  Sabadell