dissabte, 29 de juny del 2019

Homilia del diumenge 30/06/2019


EL  SEGUIMENT  DE  JESÚS

                                               Pot sorprendre la primera frase de l’evangeli d’avui. Del tot inusual. És introductòria d’una part central de tot l’evangeli de Lluc. Des del cap. 5, 11 fins al 19, 44 i forma un bloc que s’anomena: “El viatge o la pujada a Jerusalem”. Inclourà tot un seguit de narracions i sobretot de paràboles moltes pròpies d’ell. Vegeu les contingudes en el capítol 15, anomenades de la misericòrdia. Tot ve narrat sota el simbolisme del camí i de pujada fins a Jerusalem, simbòlic també del lloc on s’”acompliran” vida i missió terrenals i glorificació definitiva de Jesús.  Noteu que posa en aquells dies en els quals Lluc posa el final-final del seu evangeli que ve narrat per l’Ascensió, que per Lluc té una forta significació d’arrel jueva que ve traduïda per la frase “havia de ser endut al cel”. Aquí hi ha al·lusions al final del gran profeta de l’Antic Testament, Elies, a qui Déu li havia predit que, estant acabant-se els últims trams de la seva vida, havia d’ungir com a profeta Eliseu, que li faria d’ajudant i després seria el seu successor. És la narració de la vocació d’Eliseu, que tenim a la primera lectura; i que lliga amb les imbricacions del començament del nostre evangeli d’avui. No us perdeu l’escena de quan Elies fou arrabassat i “endut amb un carro de foc al cel”,  “forçant” presència als fets finals per part del seu deixeble, que no se la vol perdre, per les implicacions de recollir-ne el seu esperit profètic, en el simbolisme de la capa o mantell que recollirà.  La trobareu en el segon Llibre dels Reis, capítol 3, 11s. Hi ha unes ressonàncies que no ens les podem perdre. El mantell figurarà l’Esperit Sant profètic (pro-fètic= que parlarà en nom de Jesús absent) Aquesta serà la missió de l’Esperit Sant amb la promesa d’enviar-lo que fa Jesús abans de ser enlairat, “endut” al cel. Ja sabem que Lluc posa com a fulcre de la seva narració entre la missió acomplerta per Jesús a Jerusalem i l’Ascensió -final del seu evangeli com a camí de la vida de Jesús- que també es narrada al començament del llibre dels Fets dels Apòstols, com a missió de l’Església portada endavant pel mateix Esperit que va portar a Jesús a l’acompliment de la seva missió.

                                               “Quan s’acostaven els dies”. Similitud amb el profeta Elies i crida vocacional inesperada en Eliseu. Resposta total de la seva part. Es desfà de tot i ho ofereix en oblació a Déu. Convida tot el parentiu i llavors s’apressa a seguir-lo. “Se n’anà amb...” Model de seguiment del profeta Eliseu, fins a aconseguir el mateix  esperit del seu mestre, simbolitzat en el seu mantell que recollirà i hi farà miracles...

                                               “Resolgué decididament”: Jesús es disposa diligentment a obeir de cor, tot i saber que fer camí vers Jerusalem era anar a les últimes conseqüències de la seva missió. Hi ha una similitud en la manera com Maria es posa en camí (Ll 1, 39) quan visità a la seva parenta. Caminants amb missió de serveis...
Resultat d'imatges de el cami de Jesus 
                                               “Encaminar-se”: posar-se en camí. Jesús en un cert moment dirà que Ell és el Camí. La vida de Jesús fou una vida marcada per la itinerància. La seva experiència de ser caminant el marcarà en la despossessió, en complir ell mateix les recomanacions que donarà als seus deixebles, quan els envia “per davant” per on ell hi passarà després. Així hi consta en el passatge dels vilatans samaritans que no el volen acollir, sabent que puja a Jerusalem. És sabuda l’aversió que hi havia entre jueus i samaritans. I que provoca l’escena de pretendre de “fer baixar foc del cel i els consumeixi”. Clara al·lusió a un passatge singular de la vida d’Elies on ell va fer baixar foc sobre l’ofrena que ell havia preparat, en competició amb el sacrifici dels profetes de Baal (I Reis 18 i 19).

                                               Mentre feien camí: Lluc presenta tres exemples de o bé de dues crides fetes pel Mestre o bé de “pretendents de ser deixebles” (Recordeu el jove ric que es va tirar endarrere, per no saber desenganxar-se de les seves possessions (Mc 10, 17- 31) Jesús davant de la negativa del jove ric digué: “Us asseguro : tothom qui per mi i per l’evangeli hagi deixat... rebrà ja en el temps present... cent vegades més... i en el món futur, la vida eterna. Molts passaran de primeres a darrers, i molts, de darrers a primers”. Recollim l’expressió: “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada...”

                                               Prenent peu d’aquestes crides a ser deixebles s’ha consagrat el terme que he posat com a títol i que té una llarga tradició en la vida de l’Església sobre el que també se n’ha denominat el discipulat de Jesús”. Seguir Jesús és intentar de viure a l’estil evangèlic, ben diversificat segons les pròpies situacions vitals. En un principi, una mica circumscrit a la vocació a la consagració religiosa o sacerdotal, però avui el papa Francesc ho ha fet extensiva a tot batejat. Sota l’epígraf de El Senyor crida: “El que voldria recordar en aquesta Exhortació: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” és sobretot la crida a la santedat que el Senyor fa a cadascú de nosaltres, aquesta crida que t’adreça també a tu:”Sigueu sants perquè jo sóc sant” (Lv 11, 45; cf. I Pe 1, 16). El Concili Vaticà II ho va destacar amb força: “Tots els fidels cristians, de qualsevol condició o estat, enfortits amb tants i tan poderosos mitjans de salvació, són cridats pel Senyor, cada un pel seu camí a la perfecció d’aquesta santedat amb la qual és perfecte el mateix Pare. Cada un pel seu camí, diu el Concili. Llavors, no es tracta de descoratjar-se quan hom contempla models de santedat que li semblen inassolibles. Hi ha testimonis que són útils per a estimular-nos i motivar-nos, però no perquè provem de copiar-los, perquè això fins podria allunyar-nos del camí únic i diferent que el Senyor té per a nosaltres. El que interessa és que cada creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar “el millor de si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell (ICo 12, 7), i no es desgasti en intentar imitar una cosa que no ha estat pensada per a ell. Tots som cridats a ser testimonis, però “existeixen moltes formes existencials de testimoniatge”. Això hauria d’entusiasmar i encoratjar cadascú a donar-ho tot, per a créixer cap a aquest projecte únic i  irrepetible que Déu ha volgut per a ell des de tota l’eternitat: “Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta” (Jr 1, 5). “Tots som cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allà on cadascú es troba”.

                                               “Deixa que la gràcia del teu baptisme fructifiqui en un camí de santedat. Deixa que tot estigui obert a Déu i a tal fi opta per Ell, escull Déu una vegada i altra. No et descoratgis, perquè tens la força de l’Esperit Sant perquè sigui possible, i la santedat, en el fons, és el fruit de l’Esperit Sant en la teva vida. “Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit. En l’Església, santa i composta de pecadors hi trobaràs tot el que necessites per a créixer vers la santedat. El Senyor t’ha omplert de dons amb la Paraula, els sagraments, els santuaris la vida de les comunitats, el testimoniatge dels seus sants, i una múltiple bellesa que procedeix de l’amor del Senyor”. “Déu vol que siguem lliures” Gàl cap 5-6

                                               “Amb aquesta santedat a què el Senyor  et crida anirà creixent amb petits gestos. Només es tracta de trobar una forma més perfecta de viure el que ja fem. “Hi ha inspiracions que tendeixen solament a una extraordinària perfecció dels exercicis ordinaris de la vida”. “Aprofito les ocasions que es presenten cada dia per a realitzar accions ordinàries de manera extraordinària”. San Joan XXIII té aquell decàleg titulat “Només per avui”. Son ànimes delicades que ens són exemples de profunditat en les seves accions quotidianes. El seguiment de Jesús adopta expressions molt properes i accessibles. “El designi del Pare és Crist, i nosaltres en Ell. En darrer terme, és Crist estimant en nosaltres, “perquè la santedat no és sinó la caritat plenament viscuda. Per tant, “la santedat es mesura per l’estatura que Crist assoleix en nosaltres, pel grau com, amb la força de l’Esperit Sant, “modela tota la nostra vida segons la seva”. Tu necessites concebre la totalitat  de la teva vida com una missió. Intenta-ho escoltant Déu en l’oració i reconeixent els signes que  Ell et dona”.

P. Josep Mª Balcells 
Diumenge XIII de durant l’any, 30 de juny del 2019.  Sabadell