divendres, 25 de maig del 2012

Homilia del diumenge 27/12/2012 del P.Josep Mª Balcells


 EL “CREDO” QUE DÓNA SENTIT A LA MEVA VIDA

                        Durant molts anys una editorial va anar encomanant a diversos cristians “de bandera”, que escrivissin com una mena de memòries del procés de la seva fe: en què creien i com i per què. Van ser molt seguides aleshores i encara retenen el bon regust i deix d’una comunicació de vida i de fe, alliçonadores. Eren grans creients i persones de trajectòries ben diverses i no sempre del tot “ortodoxes”, sense ser-ne clarament divergents. Cadascuna tenia les seves particularitats i això mateix les feia molt interessants i, encara més, diria que testimonials. “¡Deien personalment, vaja si deien...! Encara avui, rellegir-les, són un bon exercici de professió, de confessió de fe i també de trobar-hi camins molt personals. Testimonialment molt oportunes, més avui en que hi ha “fes” desdibuixades, més aviat proclius a la irrellevància. ¿O m’equivoco? ¿Recordeu allò que en diuen fes “a la carta”, molt individualitzades, molt pròpies, potser poc eclesials? “Valors tous en temps durs”. Enquesta europea sobre valors.

                        ¿I si de sobte ens diguessin que “memorialitzèssim” una mica, ni que sigui només per a ús propi, els grans valors, les nostres descobertes, el nostre procés en relació a la fe, dit segons la vella proposta de quin és “el Credo que dóna sentit a la meva fe? Seria bo que ho intentéssim i, millor si ens ho escrivíssim, això ens forçaria a ser més explícits i més concrets. Primer pas evident hauria de ser posar-nos en “quarentena de reflexió” per anar trobant els fils transversals, els fils perduts, les visions ja donades per obsoletes, les ideees-mare que ens van pujant com a tendències a més ampli abast. De ben segur que faríem un repàs de llibres que ens han fet créixer en la fe, el “Llibre” per endavant, de testimonis de vida de fe que ens han marcat, de dubtes que hem anat tenint i de preguntes i respostes, pròpies o alienes que –només en el fet de pensar-hi i de voler sistematitzar-les- ens portarien a fer-les explícites i motiu de formulacions i de components del nostre Credo personal, tot ell marcat de subratllats, de dilucions, de buits i de plens. Tots ens sentim “acreditats” per la fe substancial de l’Església, però tots els credos o són d’alguna manera diferents o no són credos personals. Tampoc és qüestió de fer passar minúcies com a eixos fonamentals. Més aviat avui tendim a subratllar allò que creiem que és essencial, allò que no pot mancar per no perdre la “garantia d’origen”. Hi ha coincidència en les bases; i hi pot haver matisos o valoracions múltiples en qüestions ben bé secundàries. Avui ha de quedar clara l’escala jeràrquica de les dades de fe. N’hi ha de principals i de secundàries, però també hi pot haver –senyal de riquesa en la fe- subratllats propis, vivències o experiències que guanyen prioritat en la fe, tal i com la vivim en moments concrets... La fe es circumscriu en “històries” ben precises. Les circumstàncies no són mai alienes a la fe. Fe encarnada o sentiment religiós vaporós... no hi ha alternativa.

                        Tots els credos possibles han de tenir un esquema trinitari. Són un tríptic obert per a cada persona de la Trinitat santíssima. Sota l’epígraf de Pare, Fill i Esperit Sant hi hauríem de posar allò que hi vinculem a cada persona divina. Bé sigui perquè toca o millor perquè així ho veiem i -si fos cert en cadascú- així ho vivim i ho experimentem en l’avui del nostre camí de fe, ara i aquí.

                        En coincidència amb la festa pasqual de la Pentecosta, en la que culmina el cicle litúrgic de Pasqua seria bo centrar-nos en el darrer àmbit trinitari que és la reactualització de la vinguda de l’Esperit Sant i en el dinamisme que pot aportar a la nostra fe experimentada. Rebre l’Esperit Sant ¿què vol dir per a tu o per a mi mateix? Dibuixem tot el plec de visions, d’aspectes vinculats personalment amb la presència i l’actuació de l’Esperit Sant en el teixit de la fe viscuda i proclamada internament i externa. ¿La fe en l’Esperit què ens suscita personalment...?

                        Provem-ho només per encetar un camí i per il·lustrar-lo després cadascú segons el credo que dóna sentit a la pròpia vida:
  • “Les coses de Déu ningú no les coneix sinó l’Esperit de Déu (I Cor 2, 11). El seu Esperit el revela i ens fa conèixer el Crist, el seu Verb, la seva Paraula.
  • Ha parlat per boca dels profetes, ens fa sentir la Paraula del Pare. “A Ell només el coneixem dintre el moviment on ens revela el Verb i ens disposa a acollir-lo en la fe”.
  • L’Esperit pertany al món de l’invisible. Aquest és el seu àmbit propi.
  • No té rostre ni aparença. Es distingeix per pura simbologia: alè, força, presència, aigua, unció, foc, núvol i llum, segell, arres, mà, el dit, el colom.
  • Ho omple tot on es fa present, embolcalla, ungeix, amoroseix, penetra endins.
  • Es fa notar pels seus efectes: dons, gràcia i fruits, carismes distribuïts en bé de l’Església.
  • No saps si ve de dins o bé si és núvol lluminós que et posseeix, que t’abrasa, t’abrusa, sense coacció. O totes dues maneres possibles o ambdues a la vegada.
  • Només és perceptible per la fe. Hi tenim accés directe quan el confessem per l’acte de fe, que és com una revelació o epifania personal.
  • Només habita a les profunditats del nostre ésser. És plenitud, dóna aquesta sensació d’omplir, de sadollar. Assacia. Aquieta
  • Mou, és invitació a dinamisme: a la recerca del Regne de Déu en expansió.
  • És vitalitat, és saba, transmet la vida divina, punt de connexió, d’arrelament, és qui facilita el “romandre” units amb la deu de vida que és el Pare que viu i Jesús que és camí, veritat , i vida, la de Déu, l’única consistent i subsistent.
  • Ens és l’ànima que mou, remou i commou i promou. La que ens fa “ressonadors” de Déu.
  • És l’amor que refà, revitalitza, crea lligams de comunicació i de comunió.
  • Es dóna en encontres, en sentir-se presos i lliures a la vegada. Raptor diví.
  • Recrea les persones, els ambients, les relacions. Fa Poble de Déu, fa persona i fa comunitat. Fa Església de base.
  • És tot esperit i poca lletra. És sentit i comprensió de coses massa altes per a nosaltres, inabastables sense Ell. Sense mi, espiritualment no podeu res...
  • Es deixa trobar. És sorprenent sempre i activa meravelles; pregunteu-ho, si no a Maria. Us recitarà el Magníficat...
  • És Persona i ens fa persones.
  • Cura i ablaneix. Olia tota aspresa, tota ferida corporal o espiritual, que sigui.
  • És amic que acompanya, que consola, que enardeix, que sosté, que ens fa veure coses que no les havíem vist mai abans, supraconsciència de la nostra consciència. Ens fa filar primíssim i amb delectança. Res d’imposicions.
  • Goig del nostre viure, petita felicitat de cada instant.
  • Guia per entrar en els misteris de Déu i de les persones. Mirada de Déu.
  • Novetat de totes les novetats: nova creació. Ulls nous per veure més endins i més a fons. Canviada la mirada, canviades les coses. Ulls transcendents.
  • Simpatia universal que crea fraternitat, amistat, complaences de tots en tots.
  • El “present etern”: sentit últim de tots els sentits. Tot ho lliga, el tot de tot i de tots. ¿Cel a la teva terra?
  • Pare dels pobres, dels malalts, dels deixats de banda. “Especialista” en marginats.
  • La “nou de l’evangeli” dels evangelis. L’intérpret de la Paraula. Inspiració d’intuïcions.
  • La poesia de Déu; sensibilitat pregona que fa sensibles “a la unitat, veritat, bondat i bellesa”.
  • Creador d’espiritualitats diverses, pedagog de Déu, a partir del deixeble.
  • Culminació de la Paraula. El seu sentit més ple. Hi entra, hi torna ens fa aprofundir a partir de les “experiències” sovintejades de Déu i/o en Déu.
  • Comunió amb el Sant i en els “sants”.
  • I dels nous naixements, què me’n dieu, Nicodems?
  • Ara tenim les primícies de l’Esperit, la penyora de la vida eterna
  • “L’Enviat perquè santifiqués incessantment l’Església, i així els creients tinguessin accés al Pare, per mitjà del Fill en un mateix Esperit”. (Vat. II).
  • “L’altre consolador”.
  • El “Ressonador incessant”: “Sou fills de Déu”. ¡El més humà-humà possible!
  • Temples vius del Déu vivificador. És un borbolleig a peu d’obra.
  • “Rejovenidor amb la força de l’Evangeli”(Vat II).
  • L’unificador de tot i de tots en el Pare i el Fill. “Que sigueu u com nosaltres...”
  • Pare i ànima de tota pregària. Pare espiritual: guia sostinguda a la “pregària plena”, a la “pregària del cor”.
  • Edificador de l’Església vivent: “A cadascú se li dóna la manifestació de l’Esperit en bé de tots” (I Cor 12, 7)
  • Actua lliurement dins i fora de l’Església. Sembrador arreu de gèrmens, de llavors del Verb. En creació continuada.
  • “Per tal de comprendre més profundament la revelació, el mateix Esperit perfecciona constantment la fe amb els seus dons” Ens prevé, ens ajuda, mou el cor i el converteix a Déu, obre els ulls de la intel·ligència i dóna “a tots la suavitat en l’acceptació i creença de la veritat” (Vat II).
  • Les dues “mans” del Pare: Crist i l’Esperit. (Llegat preciós de l’Orient cristià. Dues persones, una missió, en sinèrgia concorde.
  • El “vuité dia” de la Creació: L’acabament en Crist de tota la creació recreada.
  • “L’antibabel”: De la confusió i el caos a la “llengua universal” de la caritat, la que tothom entén i que agermana.
  • “Gràcies al do de l’Esperit Sant, l’home arriba a contemplar i a gustar per la fe el misteri del designi diví” (Vat II).
  • “Redimit per Crist i fet una nova criatura en l’Esperit Sant, l’home pot i ha d’estimar les coses creades per Déu. De Déu les rep i com a procedents de la mà de Déu les mira i les respecta. Donant-ne gràcies per elles al Benefactor, usant i fruint de les criatures en la pobresa i la llibertat d’esperit, és introduït en la veritable possessió del món, com aquell qui no té res i ho posseeix tot. “Tot és vostre; i vosaltres sou de Crist, i el Crist, de Déu” (I Cor 3, 22-23).
  • “Que un diàleg sincer amb tots els diferents creients en Déu ens porti tots a acollir i dur a terme amb fidelitat i coratge els valors de l’Esperit!”.
  • En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.
  • Glòria al Pare, al fill i a l’Esperit Sant-
  • Que us beneeixi Déu totpoderós: Pare, Fill i Esperit Sant.
  • “Veniu Esperit Sant, aura divina..
                        Diumenge de Pentecosta, 27 de maig del 2012   Barcelona

divendres, 18 de maig del 2012

Homilia del diumenge 20/05/2012 del P. Josep Mª Balcells


TEMPS  D’ESGLÉSIA

                        L’evangeli de Joan ens transmet “les últimes voluntats” de Crist, abans de “pujar al cel”, vull dir, abans de fer-se invisible a ulls humans avesats i condicionats a la percepció formal de les “realitats”. ¡Ai, el món de l’invisible i com n’és d’important! No podem oblidar la declaració definitiva de que “Jo estaré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi dels temps”. Hi sóc, però només hem podreu “veure” internament pels ulls de la fe... Aquestes “voluntats” de fi de l’etapa vital temporal de Jesús, en realitat, n’obren una altra, d’etapa, en la qual hi estem vinculats tots els creients de tot temps i lloc. En diem complexivament: “temps d’Església”. En relació a aquests, Jesús va dir amb un to confidencial i al mateix temps definitori: “Amics: No sou vosaltres els qui m’heu escollit. Sóc Jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre”. Text corroborat pels Fets dels Apòstols on llegim, avui: “Fou endut al cel, després de confiar , en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que Ell havia elegit... Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra”. I encara més, també a l’evangeli d’avui, ajuntant-ho tot seguit a l’Ascensió “Jesús, el Senyor després de parlar-los fou endut al  cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar per tot arreu”.

                        Temps d’Església: Ara tot rau en la comunitat dels creients, en el poble de Déu, expressió de l’Església en marxa vers la terra nova i això ben bé fins a l’eclosió dels temps, quan el Regne de Déu s’establirà definitivament. L’evangeli està, ara i aquí, a les nostres mans o hi hauria d’estar. Són els nostres temps. I ben singulars, per cert, aquests temps nostres. Dos moments conjunturals molt prometedors, si sabem llegir els signes dels temps. D’un cantó la celebració dels 50 anys del Concili Vaticà II i la celebració, ja viscuda darrerament de l’Atri dels Gentils a Barcelona aquest cap de setmana. Deixeu que m’allargui en la rememoració del Vaticà II, del qual n’esperem encara molts fruits i de més consistència que de l’altra cita, important, ocasional però, que no té el substractum com té el record i estímul renovador del Concili, que és un present històric, o ho hauria de ser per a la nostra generació de creients. Aquest és el nostre Concili! No hem de pretendre d’encetar-ne un de nou, el cobejat per alguns, el Vaticà III. Deia Llopis a Foc Nou recentment fent una valoració actual del Vaticà II que encara en un 80% està encara per portar-lo a la pràctica. Feina, rai.

                        Joan XXIII i Pau VI havien precisat que l’essencial del Concili era, per a l’Església, presentar la seva veritable fesomia al món d’avui, recalcant més enllà del seu fet institucional el seu caràcter  i la funcionalitat espiritual (sagrament i misteri) que incideix certament en l’àmbit de les realitats terrenes, però que no les vol interferir, respectant la seva pròpia autonomia. Estem avui i insistentment com bloquejats per les crítiques dels mèdia a la “institució” eclesial i a les seves “estructures” feixugues, que més que tendir ponts a vegades el que fan és allunyar-la i convertir-la en una secta que enclaustra més que no es fa present. No tot és malvolença, encara que perviu un anticlericalisme “rampant”. Una més de les institucions blasmades, no l’única...

                        Pau VI en promulgar alguns documents conciliars en data del 28 d’octubre del 1965 deia que “L’Església treu del si de la saviesa interior i amb aquests documents (conciliars) “se’ls proposa a ella mateixa com a conquestes dels seus pensaments amorosos i laboriosos, i se’ls fixa a ella mateixa com a un nou compromís que no la carrega més, sinó que la sosté , l’eleva i li confereix aquella plenitud, aquella seguretat, aquella joia, a les quals no podem donar un altre nom sinó el de vida. L’Església viu ! Heus aquí la prova, heus aquí el respir, la veu, el cant. L’Església viu!

                        I interpel·la els pares conciliars: “¿No heu acudit per sentir viure l’Església; encara més, per fer-la viure més intensament, per descobrir no pas els anys de la seva vellesa, sinó l'energia juvenil de la seva vitalitat perenne; per establir entre el temps –que passa, i que avui, amb les mutacions que provoca i presenta, esdevé atropellador- i l’obra de Crist, l’Església, una relació nova, relació que no “historitza” ni “relativitza”, és a dir, que no redueix només a història, ni mira segons la doctrina del relativisme de les metamorfosis de la cultura profana, la naturalesa de l’Església, sempre igual i fidel a ella mateixa, tal com Crist l’ha volguda i la tradició autèntica la perfecciona; sinó que la fa més apta per a desplegar la seva missió benèfica en les condicions renovellades de la societat humana? Per a això heu vingut; i heus aquí que aquests actes conclusius del Concili ens en donen l’experiència: l’Església viu, l’Església pensa, l’Església creix, l’Església es construeix”.

                        “Hem de gustar aquest fenomen estupend; hem de percebre’n l’aspecte messiànic: de Crist ve l’Església, i aquests són els seus passos, és a dir, els actes pels quals es perfecciona, es confirma, es desenvolupa, se santifica. I tot aquest esforç de perfecció de l’Església, si es mira bé, no és res més que l’expressió d’amor al Crist Senyor; a aquest Crist que suscita en ella l’exigència de ser i de sentir-se fidel, de mantenir-se autèntica i coherent, vivent i fecunda; a aquest Crist que la crida i la guia cap a ell, el seu Espòs diví”.

                        “El temps de l’Església està especificat per la incoació d’una nova creació –que ens és atorgada per l’Esperit Sant- en la primera creació. L’adopció filial s’estengué ja a l’Església i aquest encara no s’ha manifestat al món (I Jn 3, 1-2) . D’aquest ja i aquest encara no brolla la missió de l’Església. Per aquesta raó és pel que l’Esperit Sant vivifica l’Església de forma pasqual, tant en els sagraments com en aquesta altra realitat sagramental que és la caritat. La redempció del món es realitza avui en l’esperança (Rom 8, 24), el que vol dir que la caritat de l’Església és el ferment de la Resurrecció en la farina de la primera creació” (Martelet).

                        “El Concili no mira més que a una cosa: servir l’home. La idea de servir ha ocupat la plaça central en el Concili... Si ens recordem que en el rostre de cada home –especialment quan les llàgrimes i els sofriments l’han fet més transparent- podem i devem reconèixer el rostre de Crist (cf. Mt 25, 40), el Fill de l’home, i si en el rostre de Crist podem i devem reconèixer el rostre del Pare celestial: “Qui m’ha vist a mi, diu Jesús, ha vist el Pare” (Jn 14, 9), el nostre humanisme esdevé cristianisme i el nostre cristianisme es fa teocèntric; de manera que podem igualment afirmar: per a conèixer Déu, cal conèixer l’home”.

                        Aleshores aquest Concili, que ha consagrat principalment a l’home els seus treballs i les seves preocupacions, ¿no estaria destinat a obrir una altra vegada al món modern els camins d’una ascensió vers la llibertat i el veritable benestar? ¿No es donaria, en definitiva, un ensenyament simple, nou i solemne per aprendre a estimar l’home a fi d’estimar Déu? Estimar l’home, diem, com un primer terme en l’ascensió  cap al terme suprem i transcendental, principi i raó de tot amor. I, aleshores, aquest Concili tot sencer es redueix finalment al seu sentit religiós, a aquesta conclusió religiosa: no ha estat altra cosa que una crida amical i urgent  que convida la humanitat  d’avui a retrobar , pel camí de l’amor fraternal, aquell del qual s’ha pogut dir: “allunyar-se d’Ell, és morir; dirigir-se a Ell és ressuscitar; romandre en Ell, és aguantar-se ferm; tornar a Ell, és renéixer, habitar en Ell, és viure”. (sant Agustí).

                        “Un corrent d’afecte i d’admiració s’ha desbordat del Concili sobre el món humà modern. Han estat reprovats errors, sí, perquè aquesta és l’exigència tant de la caritat com de la veritat; però, envers les persones, no hi ha hagut més que invitació, respecte i amor. En lloc de diagnòstics depriments, remeis encoratjadors; en lloc de presagis funestos, missatges de confiança han partit del Concili cap al món contemporani: els seus valors han estat no solament respectats, sinó honorats; els seus esforços, sostinguts, les seves aspiracions purificades i beneïdes”. Ha baixat, per dir-ho així, a dialogar amb l’home; ha pres la veu fàcil i amiga de la caritat pastoral, ha desitjat fer-se escoltar i comprendre de tothom; no s’ha adreçat solament a la intel·ligència especulativa, sinó que ha cercat d’expressar-se també a l’estil de la conversa ordinària. Recorrent a l’experiència viscuda, utilitzant els recursos del sentiment  i del cor, ha donat a la paraula més atractiu, més vivacitat i més força persuasiva: ha parlat a l’home d’avui, tal com és.

                        Així d’esperançat concluïa el Concili en paraules de Pau VI: “Heus aquí el que esperem a la conclusió d’aquest Concili ecumènic Vaticà II i al començament de la renovació humana i religiosa que ell s’ha proposat  d’estudiar i de promoure, heus aquí el que esperem per a nosaltres mateixos; heus aquí el que esperem per a la humanitat entera que aquí hem après e estimar més i a servir millor”. O bé en la “Salutació final del Concili a tots els homes”: “Inflamats de la caritat, que puguin veritablement obrar en l’Església i en el món aquella renovació de pensament, d’activitats, de costums, i de força moral, de joia i d’esperança, que ha estat l’objectiu mateix del concili”.

                        Tornem a les fonts inicials i als propòsits del Concili; reprenem el seu estil de simpatia i de cordialitat i reencetem-lo una vegada més. Cinquanta anys de recorregut, de dreceres, de encerts i desencerts ens poden donar la millor pista per fer veritat tots aquells auspicis primers. Nosaltres, per bé, ¡només per bé! en som fills i testimonis. El rellegirem i el voldrem trobar tan nou i encoratjador com quan va sortir a llum i vida a mitjans de la dècada dels seixanta. Nova oportunitat que se’ns brinda, aprofitem-la de debò. Estem una vegada més entre el goig i l’esperança.
                       
           Diumenge, festivitat de l’ascensió del Senyor, 20 de maig del 2012  Barcelon                   

divendres, 11 de maig del 2012

Homilia del diumenge 13/05/2012 del P. Josep Mª Balcells

ESPIRAL  D’AMOR

                        Aquest diumenge VI de Pasqua on l’amor és el tema fonamental m’ha portat a la primera encíclica de Benet XVI que es titula precisament “Déu és Amor” i que ja d’entrada fa així: “Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu i Déu en ell” (I Jn 4, 16) Aquestes paraules de la Primera carta de Joan expressen amb singular claredat el cor de la fe cristiana: -la imatge cristiana de Déu
 -i també la consegüent imatge de l’home                                                   -i del seu camí”.

                        A més, en aquest mateix verset, Joan ens ofereix, per dir-ho així, -una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”.

                        Hem cregut en l’amor de Déu: així el cristià pot expressar l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, la direcció definitiva. En el seu evangeli, Joan havia expressat aquest esdeveniment amb les paraules següents: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic, perquè tots els qui creuen en Ell tinguin vida eterna (cf. 3, 16).
La fe cristiana, posant l’amor al centre, ha assumit el que era el nucli de la fe d’Israel i al mateix temps li ha donat una nova profunditat i amplitud”.

                        Ara, agafem la segona lectura d’avui i, conjuntada amb l’evangeli del dia, em permeto fer-ne aquesta presentació, substancial, però organitzada per mi mateix: “L’amor ve de Déu. Tothom qui estima és fill de Déu. Ha nascut d’Ell i el coneix. “Hem vist clarament l’amor que Déu ens té, quan Ell ha enviat al món el seu Fill únic, perquè visquem gràcies a Ell. L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; Ell ha estat el primer d’estimar-nos I la conseqüència és aquesta: “Estimats meus, hem d’estimar-nos els uns als altres” perquè ens ve del Pare el seu amor i passa pel Fill i se’ns dóna a tots els seus fills, per tant és conseqüència d’aquest espiral d’amor: (Jo), Jesús us estimo tal com el Pare m’estima i jo observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Per tant, si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que jo us tinc. El meu  manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. “Tot això ens és dit perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena”.

                        Ja podem respirar, ho dic perquè o ens meravellem i se’ns talla l’alè o bé no hem entès res. L’amor ve de Déu i retorna cap a Déu. Per l’entremig consolida els humans en l’amor mutu. Vegeu tres estadis estretament vinculats: Déu, Pare, de qui procedeix tota paternitat, tota vida, tot amor, els recolza en el seu Fill únic, Jesucrist, i d’aquest s’expansiona cap a tothom, fent-nos fills de Déu. El “tal com” és el patró, utopia, és clar. Els que no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor. El meu desig, diu Benet XVI és insistir sobre alguns elements fonamentals, per suscitar en el món un renovat dinamisme de compromís en la resposta humana a l’amor diví”.

                        “L’amor de Déu per a nosaltres és una qüestió fonamental per a la vida i planteja preguntes decisives sobre qui és Déu i qui som nosaltres. Hi ha un problema previ: el terme “amor” s’ha convertit avui en una de les paraules més usades i també abusades. Destaca, com a arquetip per excel·lència, l’amor entre l’home i la dona, en el qual intervenen inseparablement el cos i l’ànima, i en el qual s’obre a l’ésser humà una promesa de felicitat, que sembla irresistible. El Nou testament distingeix aquests termes: eros que és terme no usat mai pel mal ús habitual; philia (amor d’amistat) i l’àgape. La crítica al cristianisme per no usar l’expressió i el contingut eros pren de Nietzsche l’expressió d’enverinament de la relació home-dona. Se’n fa ressò en Torralba en el capítol “Amarga la festa dels sentits?” del seu llibre Jesucrist 2.0, pont amb els agnòstics. Es declara matisador i raonador: “L’educació de la fe que molts han rebut ha estat molt negativa. L’obsessió pel pecat ha fet oblidar la bellesa d’un cor pur, obert a l’esperança... La dimensió festiva de l’existència cristiana, la cara alegre del cristianisme ha quedat, massa sovint, tapada, eclipsada darrere la dimensió tràgica. No obstant això, l’alegria que neix de la relació amb el Crist és tan gran que no cap en el cor humà. Ens manca el sentit festiu, però la festa és inherent a la fe. La festa no és evasió, ni fugida provisional del món. És indici de transcendència, promesa de redempció. Proporciona distensió, llibertat d’esperit. La rialla cristiana és la manifestació de la fe en la resurrecció”. Afegirà dins del tema que ens ocupa: “Viure l’ara exigeix treballar la capacitat de tenir sempre els peus a terra, afrontar els problemes un a un, i vèncer les angoixes una a una per mantenir-se en la joia. Joia és ser un mateix, creure en el Déu del moment present i sentir que ets al lloc on Déu vol que siguis, fent allò que vol que facis” Hi afegeix: “L’amor dota de màxima plenitud el moment. El moment és efímer, passa, se’n va, però si el moment ha estat una ocasió per estimar, per donar-se, per entregar el propi talent, per genera bellesa, per edificar, per construir, no haurà estat endebades”. “Com dotar els dies de significat? Estimant. El temps viscut en el qual no s’ha estimat és temps perdut per sempre, malbaratat per a tota l’eternitat. El camí cap a Déu és l’amor, perquè Déu és amor ple i solament qui estima coneix Déu. Aprofitar el dia és estimar, perquè quan s’estima es viu plenament l’existència, es teixeixen relacions de profunditat i qualitat” (Ens convenia aquest aterratge en el joiós dia a dia per donar ple realisme al que ens diuen Joan i Benet XVI)

                         Seguim amb l’encíclica: “Entre l’amor i allò diví hi ha una certa relació: l’amor promet infinitat, eternitat, una realitat més gran i completament distinta de la nostra existència quotidiana. Però al mateix temps, es constata que el camí per a aconseguir aquesta meta no consisteix simplement a deixar-se dominar per l’instint. Calen purificacions i maduracions, que passen també pel camí de la renúncia. Això no és rebutjar l’eros ni enverinar-lo, sinó sanejar-lo perquè abasti la seva veritable grandesa. L’àgape s’ajunta a l’eros i supera el seu caràcter egoista. Ara l’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se de l’altre. Ja no es busca a si mateix, sumir-se en l’embriaguesa de la felicitat, sinó que anhela més aviat el bé de l’estimat: esdevé renúncia, està disposat al sacrifici, més encara, el busca”.

                        “En l’acte totalitzador de l’amor s’uneixen intel.lecte, voluntat i sentiment. Aquest és un procés que sempre està en camí; l’amor no es dóna mai per “conclòs” i completat, es transforma en el curs de la vida, madura i precisament per això roman fidel a si mateix –“voler la mateixa cosa, rebutjar la mateixa cosa”-, esdevenir un semblant a l’altre, que porta a un pensar i desitjar comú. La història d’amor entre Déu i  l’home consisteix precisament en que aquesta comunió de voluntat creix en la comunió de pensament i del sentiment, de manera que el nostre voler i la voluntat de Déu coincideixen cada cop més; la voluntat de Déu ja no és per a mi quelcom estrany que els manaments m’imposen des de fora, sinó que és la pròpia voluntat, havent experimentat que Déu és més íntim a mi que jo mateix” (sant Agustí). Creix llavors l’abandó en Déu i Déu esdevé la nostra alegria”. En veure l’altre amb els ulls de Crist, puc donar a l’altre molt més que les coses externes necessàries, puc oferir-li la mirada d’amor . En això es manifesta la imprescindible interacció entre amor a Déu i amor al proïsme. L’amor és diví perquè prové de Déu i a Déu uneix i, mitjançant aquest procés unificador, ens transforma en un Nosaltres, que supera les nostres divisions i ens fa esdevenir una sola cosa, fins que al  final Déu ho sigui “tot en tots”.

                        “La natura específica de la fe és la relació amb el Déu viu, una trobada que ens obre nous horitzons molt més enllà de l’àmbit propi de la raó. Però al mateix temps, és una força purificadora per a la raó mateixa. En partir de la perspectiva de Déu, l’allibera de la seva ceguesa i l’ajuda a ser millor ella mateixa”.

                        “L’amor –caritas- sempre serà necessari fins i tot en una societat més justa. No hi ha ordre estatal, per just que sigui, que faci superflu el servei de l’amor. Qui intenta desentendre’s de l’amor es disposa a desentendre’s de l’home en tant que home”.

                         “Sempre hi haurà sofriment que necessiti consol i ajuda. Sempre hi haurà soledat. Sempre es donaran també situacions de necessitat material en què es indispensable una ajuda que mostri un amor concret al proïsme”. Necessitem humanitat, necessitem atenció cordial. Que l’altre experimenti la riquesa d’humanitat. Que l’amor al proïsme ja no sigui un manament, per dir-ho així, sinó una conseqüència que es desprèn de la seva fe, la qual actua per la caritat” (Ga 5, 6) El programa del cristià  -el programa del bon samarità, el programa de Jesús- és “un cor que veu”. Aquest cor veu on es necessita amor i i actua en conseqüència. L’amor és gratuït, no es practica per obtenir altres objectius”. Una Església que no és caritativa, no és l’Església de Crist. Forma part del plurinomi: Koinonia – comunió; Kerigma – anunci de la Paraula de déu; Leiturgia - celebració dels sagraments i Diaconia – servei de la caritat. Essencials totes alhora. L’amor és una llum –en el fons única- que il·lumina constantment un món fosc i ens dóna la força per a viure i actuar. L’amor és possible, i nosaltres podem posar-lo en pràctica, perquè hem estat creats a imatge de Déu. Viure l’amor i, així portar  la llum de Déu al món: a això voldria invitar amb aquesta encíclica”. (fins aquí paràgrafs de l’encíclica de Benet XVI)

                        No oblidem, en síntesi, que tot comença en Déu Pare, en l’amor que ens té i que se’ns manifesta precisament en l’amor de Jesús, reflex del del Pare. Hi ha de per mig sempre aquest deliciós impossible del “tal com”, que ens ha de servir de nord i d’estímul operatiu.

                        Deixem-nos prendre, convèncer per l’espiral d’amor... Tant de bo.

                        Que la Pasqua no se’ns en vagi de buit. Aprofitem els últims dies, si és que no em descobert que cada dia i cada moment és veritablement Pasqua. Al·leluya

                        Diumenge VI de Pasqua, 13 de maig del 2012.   Barcelona

diumenge, 6 de maig del 2012

Homilia del diumenge 06/05/2012 del P. Josep Mª Balcells


“JO  SÓC”

                        Indubtablement, el de Joan, és un evangeli diferent, no perquè no reflecteixi fets reals de la vida de Jesús, però té tot un altre to. En tot ell Jesús se’ns mostra en fets però sobretot en paraules identificatòries com a Fill de Déu. En els sinòptics Jesús és més fill de l’home, més encarnat, més proper a la vida dels seus coetanis. En Joan gairebé cada episodi dels narrats és com una declaració de la seva divinitat. Àdhuc en la mateixa passió se’l mostra com a Senyor i en la Creu s’hi veu la “Majestat”. Per Joan no cal esperar la Resurrecció, ja en la seva mort en la Creu hi ha la seva “hora”, la seva manifestació gloriosa. Mort tot  un Home-Déu en la seva placidesa paradoxal: “A les vostres mans encomano el meu esperit”. Des de la creu ja regna.

                        Estudiant l’evangeli de Joan ens trobarem sovint, explícit o bé implícit, amb aquest “JO” que posa de relleu la seva identitat i que omple de banda a banda el seu evangeli. Si al JO hi afegim el “SÓC” les afirmacions es tornen impressionants. És Jesús que es presenta com a absolut, es podria dir com l’Absolut Total. Bé que ho veuen els caps del poble, els jueus –així els anomena Joan, donant a aquesta expressió també un cert sentit de globalitat-. Prou li retreuen aquests dient-li que no és pas pels seus miracles que se li posen en contra, sinó perquè essent un home com és es presenta com a Déu. Amb el que en la negació s’hi reconeix la mateixa afirmació.

                        Reconec que se m’havia passat per alt abans, però ara se’m presenta com una novetat esclatant. M’explico. Reunides les afirmacions en què Ell es presenta com a “JO SÓC” són de molt gruix i són intencionades per part de l’evangelista. Fem-ne un repàs i veureu com aquest fet és fonamental en el Jesús de l’evangelista Joan. Trobem la primera referència germinal en el passatge de la bardissa incandescent de l’èxode quan Moisès demana en nom de qui es presentarà davant del faraó. Digues: de part del Jo sóc qui sóc. Que s’ha de llegir com de part de l’únic Déu o del Déu únic. “Senzillament, ell és. Sense concurrència possible. Israel ha après que Déu és un altre i distint, que ell no era simplement “el seu” Déu; el Déu d’un poble  i d’un país, sinó Déu i prou; el Déu de tot, de tots els països, l’amo del cel i de la terra, el Déu que ho disposa tot; el Déu que no cal adorar amb sacrificis de bocs i braus, sinó amb obres de la justícia. Israel aprèn que Déu és senzillament Déu. I això és el que el separa d’altres divinitats i diu positivament que la seva unicitat i singularitat no es poden descriure d’altra manera”. (Són comentaris de Ratzinger)

                        Ja des del mateix pròleg de Joan s’evidencia la voluntat de posar de relleu la divinitat de Jesús: Pròleg que no té cap més evangelista. Que és la visió panoràmica, i més encara, de la Paraula que, essent preexistent, s’encarna, planta la seva tenda entre nosaltres, perquè nosaltres puguem ser invitats a viure i conviure en la mateixa tenda d’ell. Es presenta com a “llum veritable”. Cal llegir aquest adjectiu “veritable”, que en Joan surt sovint, com a indicador de que ho és, no a nivell de símbol o de figura ja esmentada en el decurs de la Bíblia, sinó que és l’autèntica, la definitiva, la de “veritat” valgui la redundància.  Inaugura així totes les expressions múltiples però equivalents de la seva divinitat. I no són pas poques, aquesta és la meravella meva, ara que me n’he fet conscient:

·        Jo sóc el veritable pa de la vida. (Jn 6)
·        Jo sóc la llum del món (Jn 8)
·        Jo sóc la porta (que la fa casa, on un pot entrar i sortir lliurement)
·        Jo sóc el Pastor bo, que dóna la vida per els seus (Jn  10)
·        Jo sóc Fill de Déu (Jn 10)
·        Jo sóc la resurrecció i la vida (Jn 11)
·        Jo sóc el Mestre i el Senyor (Jn 13)
·        Jo sóc el camí, la veritat i la vida (Jn 14)
·        Jo sóc el cep veritable (Jn 15)
·        Jo sóc Rei (Jn 18)
·        Jo sóc Jesús Natzaré.
·        Jo sóc el Primer i l’Últim, l’Alfa i l’omega
·        Jo sóc el vivent.

                        Primera reacció: estupefacció. Vistos així en conjunt fa, ja d’entrada, la impressió de que és fet a posta. Després remenant llibres de savis en els evangelis he comprovat que no sóc ni el primer ni seré l’últim a constatar-ho. Valgui per molts altres que ara desconec: vull citar el Llibre de Ratzinger – Benet XVI “Jesús de Natzaret” La primera part. En l’últim capítol: “El que Jesús digué d’ell mateix” i en l’últim apartat tracta del “Jo Sóc”. Havia reflexionat ell abans que jo me n’adonés. Sóc aprenent, clar.

                        Joan ens presenta un Jesús interioritzat per aquella comunitat de segona, o millor, de tercera generació. No és tant el Jesús narrat pels sinòptics, sinó el Jesús elaborat  per una reflexió que va més enllà de la simple narració. Ja ho adverteix ell mateix al final del seu evangeli. La finalitat de tot ell i de cadascun dels capítols és per a què els deixebles –els primers i tots els que llegiran més tard el seu evangeli, és a dir, nosaltres- creguin i creient “tinguin vida eterna”. Que és la finalitat global de l’encarnació – resurrecció: “Per a això he vingut, per a què tinguin vida i vida a desdir”. Compartir la vida de Déu, expressió aquesta com la de que som fills de Déu, que entranya més misteris dels que en solem viure’n. Tot el món de la Gràcia és un món ple de vivències –“serem místics o no serem”- que anirem desgranant, vivint les virtuts teologals, que ja ho hem subscrit que són l’àmbit pasqual per excel·lència. Només ens queda com a bon recurs l’adoració i deixar obrar a Déu... Això tenen de particular les virtuts teologals: iniciativa i domini de Déu. Seguim però amb l’evangeli de Joan: No és pas un evangeli per saber més coses de Jesús, (què va dir i què va fer) que també hi són narrades selectivament, sinó com a punt d’encontre vital. Essent l’evangeli dels encontres, la seva finalitat és la d’enfortir el lligam de vida amb ell i a través d’ell amb el Pare. Podríem dir amb Joan allò de Jesús: “Jo visc pel Pare que viu i vosaltres viviu per mi”. Un encadenat de misteris de vida compartida. Ens supera; és per fe que hi entrem

                        Ja ho diu Tuñí, el gran coneixedor de l’evangeli de Joan: és com  una sort, i molt intencionat de part de la litúrgia, posar en aquests diumenges de pasqua els densos i riquíssims capítols del “Testament Espiritual” de Jesús (capítols del 14 al 17). És diu que ens inviten a fer experiències de deixebles (nosaltres), afectats directament per la vivència de resurrecció. Tot això ens portarà a una visió –vivència de l’evangeli ben tota altra que l’habitual de saber i reconèixer Jesús com l’enviat pel Pare, al qual s’ha d’imitar per entrar en el misteri de Jesús. Potser dit d’una manera inexacta: Pintar un quadre amb els colors de la paleta de pintor dels evangelis sinòptics: això seria “la imitació de Crist”. Mentre que el Jesús que es desprèn de Joan és un Jesús d’entroncament, de relació imbricada amb Ell, compartida en la mesura en què es pot compartir. Una comunió “cristificadora”. No és per a Ell, sinó per a nosaltres que en som els beneficiaris, per compartir la seva vida des de dins. La figuració cabdal seria la de la vida que hi ha entre el cep i les sarments. Seria el Crist interior que és participat en el nostre interior. Hi ha un terme en l’evangeli d’avui que és definitiu: “Romandre, mantenir-se”, estar en connexió -no instrumental, sinó vital-, gairebé biològica, que fa que la saba del Crist passi a nosaltres, i que ens interrrelacioni profundament. S’estableixen uns lligams gairebé físics entre Jesús i cadascú de nosaltres. Rahner parla de ser místics i amb raó, encara que aquest terme es pugui llegir avui des de la insipiència o des del descrèdit... Amb raó de les inaccessibles se’n diuen verdes... Deixem-nos portar, “gronxar” per aquest “Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit”.

                        Diumenge VI de Pasqua, 13 de maig del 2012.  Barcelona