ESPIRAL
D’AMOR
-i també la consegüent imatge de l’home
-i del seu camí”.
A
més, en aquest mateix verset, Joan ens ofereix, per dir-ho així, -una formulació sintètica de l’existència
cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor
que Déu ens té i hi hem cregut”.
Hem cregut en l’amor de Déu: així el
cristià pot expressar l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser
cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un
esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això,
la direcció definitiva. En el seu evangeli, Joan havia expressat aquest
esdeveniment amb les paraules següents: “Déu estima tant el món que ha donat el
seu Fill únic, perquè tots els qui creuen en Ell tinguin vida eterna (cf. 3,
16).
La fe cristiana, posant l’amor al centre, ha assumit el
que era el nucli de la fe d’Israel i al mateix temps li ha donat una nova
profunditat i amplitud”.
Ara,
agafem la segona lectura d’avui i, conjuntada amb l’evangeli del dia, em
permeto fer-ne aquesta presentació, substancial, però organitzada per mi
mateix: “L’amor ve de Déu. Tothom
qui estima és fill de Déu. Ha nascut d’Ell i el coneix. “Hem vist clarament
l’amor que Déu ens té, quan Ell ha enviat al món el seu Fill únic, perquè visquem gràcies a Ell. L’amor
és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; Ell ha estat el primer
d’estimar-nos I la conseqüència és aquesta: “Estimats meus, hem
d’estimar-nos els uns als altres” perquè ens ve del Pare el seu amor i passa
pel Fill i se’ns dóna a tots els seus fills, per tant és conseqüència d’aquest espiral d’amor: (Jo), Jesús us estimo tal
com el Pare m’estima i jo observo els manaments del meu Pare i em mantinc
en l’amor que em té. Per tant, si observeu els meus manaments, us mantindreu en
l’amor que jo us tinc. El meu manament
és que us estimeu els uns als altres tal
com jo us he estimat”. “Tot això ens és dit perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben
plena”.
Ja
podem respirar, ho dic perquè o ens meravellem i se’ns talla l’alè o bé no hem
entès res. L’amor ve de Déu i retorna cap a Déu. Per l’entremig consolida els
humans en l’amor mutu. Vegeu tres estadis estretament vinculats: Déu, Pare, de
qui procedeix tota paternitat, tota vida, tot amor, els recolza en el seu Fill únic,
Jesucrist, i d’aquest s’expansiona cap a tothom, fent-nos fills de Déu. El “tal
com” és el patró, utopia, és clar. Els que no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor. El meu desig, diu Benet
XVI és insistir sobre alguns elements fonamentals, per suscitar en el món un
renovat dinamisme de compromís en la resposta humana a l’amor diví”.
“L’amor
de Déu per a nosaltres és una qüestió fonamental per a la vida i planteja
preguntes decisives sobre qui és Déu i qui som nosaltres. Hi ha un problema
previ: el terme “amor” s’ha convertit avui en una de les paraules més usades i
també abusades. Destaca, com a arquetip per excel·lència, l’amor entre l’home i
la dona, en el qual intervenen inseparablement el cos i l’ànima, i en el qual
s’obre a l’ésser humà una promesa de felicitat, que sembla irresistible. El Nou
testament distingeix aquests termes: eros
que és terme no usat mai pel mal ús habitual; philia (amor d’amistat) i l’àgape.
La crítica al cristianisme per no usar l’expressió i el contingut eros pren de
Nietzsche l’expressió d’enverinament de la relació home-dona. Se’n fa ressò en
Torralba en el capítol “Amarga la festa dels sentits?” del seu llibre Jesucrist
2.0, pont amb els agnòstics. Es declara matisador i raonador: “L’educació de la
fe que molts han rebut ha estat molt negativa. L’obsessió pel pecat ha
fet oblidar la bellesa d’un cor pur, obert a l’esperança... La dimensió festiva
de l’existència cristiana, la cara alegre del cristianisme ha quedat, massa
sovint, tapada, eclipsada darrere la dimensió tràgica. No obstant això,
l’alegria que neix de la relació amb el Crist és tan gran que no cap en el cor
humà. Ens manca el sentit festiu, però la festa és inherent a la fe. La festa no és evasió,
ni fugida provisional del món. És indici de transcendència, promesa de
redempció. Proporciona distensió, llibertat d’esperit. La rialla cristiana és
la manifestació de la fe en la resurrecció”. Afegirà dins del tema que ens
ocupa: “Viure l’ara exigeix treballar la capacitat de tenir sempre els peus a
terra, afrontar els problemes un a un, i vèncer les angoixes una a una per
mantenir-se en la joia.
Joia és ser un mateix, creure en el Déu del moment present i
sentir que ets al lloc on Déu vol que siguis, fent allò que vol que facis” Hi
afegeix: “L’amor dota de màxima plenitud el moment. El moment és efímer, passa,
se’n va, però si el moment ha estat una ocasió per estimar, per donar-se, per
entregar el propi talent, per genera bellesa, per edificar, per construir, no
haurà estat endebades”. “Com dotar els dies de significat? Estimant. El temps viscut en el qual no s’ha estimat és temps
perdut per sempre, malbaratat per a tota l’eternitat. El camí cap a Déu és
l’amor, perquè Déu és amor ple i solament qui estima coneix Déu. Aprofitar el
dia és estimar, perquè quan s’estima es viu plenament l’existència, es
teixeixen relacions de profunditat i qualitat” (Ens convenia aquest aterratge
en el joiós dia a dia per donar ple realisme al que ens diuen Joan i Benet XVI)
Seguim amb l’encíclica: “Entre l’amor i allò
diví hi ha una certa relació: l’amor promet infinitat, eternitat, una realitat
més gran i completament distinta de la nostra existència quotidiana. Però al
mateix temps, es constata que el camí per a aconseguir aquesta meta no
consisteix simplement a deixar-se dominar per l’instint. Calen purificacions i
maduracions, que passen també pel camí de la renúncia. Això no
és rebutjar l’eros ni enverinar-lo, sinó sanejar-lo perquè abasti la seva
veritable grandesa. L’àgape s’ajunta a l’eros i supera el seu caràcter egoista.
Ara l’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se de l’altre. Ja no es busca a
si mateix, sumir-se en l’embriaguesa de la felicitat, sinó que anhela més aviat
el bé de l’estimat: esdevé renúncia, està disposat al sacrifici, més encara, el
busca”.
“En
l’acte totalitzador de l’amor s’uneixen intel.lecte, voluntat i sentiment.
Aquest és un procés que sempre està en camí; l’amor no es dóna mai per
“conclòs” i completat, es transforma en el curs de la vida, madura i precisament
per això roman fidel a si mateix –“voler la mateixa cosa, rebutjar la mateixa
cosa”-, esdevenir un semblant a l’altre, que porta a un pensar i desitjar comú.
La història d’amor entre Déu i l’home
consisteix precisament en que aquesta comunió de voluntat creix en la comunió
de pensament i del sentiment, de manera que el nostre voler i la voluntat de Déu
coincideixen cada cop més; la voluntat de Déu ja no és per a mi quelcom estrany
que els manaments m’imposen des de fora, sinó que és la pròpia voluntat, havent
experimentat que Déu és més íntim a mi que jo mateix” (sant Agustí). Creix
llavors l’abandó en Déu i Déu esdevé la nostra alegria”. En veure l’altre amb
els ulls de Crist, puc donar a l’altre molt més que les coses externes
necessàries, puc oferir-li la mirada d’amor . En això es manifesta la
imprescindible interacció entre amor a Déu i amor al proïsme. L’amor és diví
perquè prové de Déu i a Déu uneix i, mitjançant aquest procés unificador, ens
transforma en un Nosaltres, que supera les nostres divisions i ens fa esdevenir
una sola cosa, fins que al final Déu ho
sigui “tot en tots”.
“La
natura específica de la fe és la relació amb el Déu viu, una trobada que ens
obre nous horitzons molt més enllà de l’àmbit propi de la raó. Però al mateix
temps, és una força purificadora per a la raó mateixa. En partir de la
perspectiva de Déu, l’allibera de la seva ceguesa i l’ajuda a ser millor ella
mateixa”.
“L’amor
–caritas- sempre serà necessari fins i tot en una societat més justa. No hi ha
ordre estatal, per just que sigui, que faci superflu el servei de l’amor. Qui
intenta desentendre’s de l’amor es disposa a desentendre’s de l’home en tant
que home”.
“Sempre hi haurà sofriment que necessiti
consol i ajuda. Sempre hi haurà soledat. Sempre es donaran també situacions de
necessitat material en què es indispensable una ajuda que mostri un amor
concret al proïsme”. Necessitem humanitat, necessitem atenció cordial. Que
l’altre experimenti la riquesa d’humanitat. Que l’amor al proïsme ja no sigui
un manament, per dir-ho així, sinó una conseqüència que es desprèn de la seva
fe, la qual actua per la caritat” (Ga 5, 6) El programa del cristià -el programa del bon samarità, el programa de
Jesús- és “un cor que veu”. Aquest cor veu on es necessita amor i i actua en
conseqüència. L’amor és gratuït, no es practica per obtenir altres objectius”.
Una Església que no és caritativa, no és l’Església de Crist. Forma part del
plurinomi: Koinonia – comunió; Kerigma – anunci de la Paraula de déu; Leiturgia - celebració dels sagraments
i Diaconia – servei de la caritat. Essencials
totes alhora. L’amor és una llum –en el fons única- que il·lumina constantment
un món fosc i ens dóna la força per a viure i actuar. L’amor és possible, i
nosaltres podem posar-lo en pràctica, perquè hem estat creats a imatge de Déu.
Viure l’amor i, així portar la llum de Déu
al món: a això voldria invitar amb aquesta encíclica”. (fins aquí paràgrafs de
l’encíclica de Benet XVI)
No
oblidem, en síntesi, que tot comença en Déu Pare, en l’amor que ens té i que
se’ns manifesta precisament en l’amor de Jesús, reflex del del Pare. Hi ha de
per mig sempre aquest deliciós impossible del “tal com”, que ens ha de servir de nord i d’estímul operatiu.
Deixem-nos
prendre, convèncer per l’espiral d’amor... Tant de bo.
Que
la Pasqua no se’ns en vagi de buit. Aprofitem els últims dies, si és que no em
descobert que cada dia i cada moment és veritablement Pasqua. Al·leluya
Diumenge
VI de Pasqua, 13 de maig del 2012.
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada