dissabte, 31 de març del 2018

Homilia de la Vetlla Pasqual (31/03/2018) del P. Josep Mª Balcells

                                   “PRINCIPI  I  FONAMENT” I  TERME  DE  PLENITUD

                                               Això és Nostre Senyor, Jesucrist de nou després de la Vetlla de Pasqua. Resurrecció a tot vent.  Encara ressonen les paraules suplicatòries de Jesús en el seu darrer comiat i en la seva pregària adreçada com sempre al seu Pare: “Pare, ha arribat l’hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui”.  Han ja transcorregut les escenes narrades per Joan de la Passió, Mort i Resurrecció. Cada any les fem més nostres i anem intuint, sempre dins del misteri, tot el que Jesús va sofrir en lliurar la seva pròpia vida per a la salvació, per a la renovellada “dignificació” de la humanitat envellida.

                                               En la vostra glorificació neix i arrela el principi de la nostra pròpia glorificació. Els misteris de la redempció ens són tan densos com els de la vostra encarnació. Només per joiosa fe els tenim per nostres; això sí, ben nostres.

                                               Aquesta pluja de divinitat ens sobreprèn, ens admira i ens hi sentim com perduts-guanyats per la força de l’acció salvadora. Sentir-se salvats de nosaltres mateixos, incapaços com som d’entendre gaire res de la vostra acció, acció que engloba tota la gernació dels humans de tots els temps i llocs. D’ençà del vostre misteri de rescat del mal obrat en les nostres vides; i encara més i tot, del tresor de “gràcia sobre gràcia” rebudes en present continuat... Heu irromput en la Història i us n’heu fet Senyor, un Senyor, com d’aquells que senyoregen servint, recolzant, dignificant, estimant... Presos tots per la vostra presència i acció, de tal forma que bé podem afirmar que de tots nosaltres en sou principi i fonament. Vós ens heu donat origen i destinació. Des que “vivim, ens movem i som” sou Vós qui sosteniu la nostra existència i li doneu sentit i terme. Nascuts de Vós, vivim una existència humana plena de ressonàncies divines, malgrat no en siguem conscients, ni prou agraïts.

                                               Ja hauria de ser arribada l’hora de que us coneguéssim, de que us sentíssim ben endins, de que us fóssim imitadors en tots els sentits de la vostra generosa bondat.

                                               Que sigui el d’avui un nou principi, convivint amb la vostra presència, atenció, tractament i companyonia. Mai més sentir-nos sols!

                                               Ens heu “comprat” per fer-nos lliures; ens voleu lliures perquè aprenguem a estimar-vos a Vós i a tots els que Vós estimeu. Així se’ns obren horitzons insospitats i us sabem tan a prop, tot i que hi hagi distàncies de per mig.

                                               Ja us admirem com a l’Home Nou, com a l’Home Universal que en la seva persona engloba “gent de tota tribu, poble i nació”. Tots germans de part de Pare.

Resultat d'imatges de vetlla pasqual                                               Aquesta nit gloriosa de la vostra Resurrecció ens permet sentir-nos ressuscitats en la vostra Resurrecció. Feu que aquesta meravella no perdi el fulgor d’aquesta nit de glòria. Les nostres mans, Senyor, no poden sostenir aquest tresor de la vostra amistat, del canvi del cor que ens oferiu. Ai, Senyor, tot i posant una atenció tentinejant, mireu que la màgia del que heu renovat que no se’ns faci mai malbé, que no fem trencadissa de la vostra creació, un búcar de perfum. I no ho diem per a nosaltres, sinó per a glòria del vostre Nom i per la Paternitat de Déu envers nosaltres pobres, pobretons.

                                               Que sigui la vostra hora en les nostres hores.  Que la vida romangui estretament vinculada a la vostra. Que tinguem per plenitud allò de què “sense mi no podeu res”. Que n’és de preciós saber-se petitó a la vostra falda, d’aprendre a caminar de les mans sol·lícites vostres, d’aprendre les primeres paraules fondants com Pare, Mare, germà, fill, estimar, abraçar, amic, mirar, sentir glatir el cor. Ensenyeu-me a confegir petites frases d’admiració, d’adoració i d’acció de gràcies...

                                               Doneu-me un cor fet a la mesura del vostre.

                                               Doneu-me uns ulls admiratius, atents, empàtics i que somriguin.

                                               Doneu-me uns sentits plens de la vostra pau, per trobar l’exquisida percepció de colors, perfums, gustos, per veure les coses il·luminades, amb l’aire que s’hi passegi per entre les formes i volums, contrastat, que s’hi donin totes les dimensions, sense menystenir les que donen profunditat al mirar. Enceneu una primavera, fins ara mai florida, que faci lligam amb la germana natura, que tot ho senti meu sense posseir res.

                                               Oh, Resurrecció renascuda, singular per a cadascú! Tenint-vos a Vós que no tingui cap desig de posseir, de fer meu; només de gaudir-ho, de deixar-ho en la seva puresa inicial, de ser de tothom sense ser de ningú. Ofegueu tota avidesa, per no haver de lamentar que m’hagin robat el cor, sense ni adonar-me’n.

                                               Senyor, ressusciteu a cada nova albada, que no visqui recordant, sinó gaudint de la bellesa de trobar i assaborir que tot és nou a cada moment.

                                               Senyor, portat pel goig de la vostra Resurrecció potser he dit més de deu disbarats. No me’ls tingueu en compte. Vull desprendre’m del ja viscut. Doneu-me aquesta alada sensació de viure de novetat en novetat.

                                               Feu-me estimar les coses petites, les coses senzilles i que les vagi valorant d’ara en més. Doneu a tothom multiplicat allò que a mi em doneu només sumat. N’estaré ben content. Feu que ells augmentin i que jo disminueixi.

                                               “Jo sóc la Resurrecció i la Vida” En Vós crec, espero, estimo. Feu que creixin fe, esperança i estimació. De més en més, Senyor.

                                               I quan plogui encara que a desgrat meu, doneu-me un cor lliure, que sàpiga acceptar coratjosament, que sàpiga veure el cantell de bondat de tota cosa. Que no m’hi ennuegui. I quan entri en la nit del no saber, del no voler, que Vós hi sigueu el meu núvol incandescent. Oh, Presència adorable!
Vetlla de Pasqua, 1 d’abril de l’any del Senyor, 2018  Sabadell

divendres, 30 de març del 2018

Homilia del Dijous Sant (29/03/2018) del P. Josep Mª Balcells

LES TRES GERMANES ENS PORTEN DE LA MÀ A LA META

                                               Péguy així les anomena en el seu poema “El pòrtic del misteri de la segona virtut”. Es tracta de les tres virtuts teologals, Fe, Esperança i Caritat. Destacant el paper de l’Esperança sobretot.

                                               La nostra quaresma acomplerta ens deixa a les portes de la celebració del Tridu Pasqual. Arribem amb el goig d’haver fet camí sota l’alè de l’Esperit Sant el qual, essent l’ànima de l’Església, ens ha portat a noves intuïcions i experiències espirituals sobre els misteris del Crist, precisament en el moment decisiu del que Ell mateix anomena la seva “Hora”, que redundantment és també la nostra. 

                                               Vincularem cada dia del Tridu amb una de les tres virtuts teologals, Aquestes “fonamenten, animen i caracteritzen l’acció moral del cristià. Informen i vivifiquen totes les virtuts morals. Són infoses per Déu a l’ànima dels fidels per fer-los capaços d’actuar com a fills seus i merèixer la vida eterna. Són la penyora de la presència i de l’acció de l’Esperit Sant en les facultats de l’home”. “Les virtuts teologals es refereixen directament a Déu. Disposen els cristians a viure la relació amb la Santíssima Trinitat. Tenen Déu U i Tri per origen, per motiu i per objecte”.

Resultat d'imatges de fe esperanza y caridad                                               Comencem, doncs, pel Dijous Sant, precisament emmarcat per aquesta proclamació de l’evangelista Joan, que ens diu que Jesús havent estimat de sempre els “seus”, en l’escena del Darrer Sopar “els va estimar fins a l’extrem”. No sabem ben bé què volen dir aquestes paraules inefables, mai dites abans. Meravella fora de tota ponderació. Només Déu-Home pot estimar d’aquesta manera. Restem emmudits i en adoració...

                                               En la seva encíclica “La llum de la fe” el papa Francesc ens posa aquest lema inspirador com cap altre: “Hem cregut en l’Amor” (1 Jn 4, 16) que respon a les paraules de Jesús: “Jo sóc la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en Mi no es quedi a les fosques”. Segueix el papa: “El qui creu hi veu; hi veu amb una llum que il·lumina el camí, perquè ens arriba a nosaltres des del Crist ressuscitat, estel del matí que no té posta”. I hi afegeix: “La fe neix del trobament amb el Déu viu, que ens crida i ens revela el seu amor, un amor que ens precedeix i en el  qual ens podem recolzar per tal d’estar segurs i construir la vida. Transformats per aquest amor, rebem uns ulls nous, experimentem que en Ell hi ha una gran promesa de plenitud i se’ns obre la mirada al futur. És la llum d’una memòria fundant, la memòria de la vida de Jesús, on el seu amor s’ha manifestat totalment fiable, capaç de vèncer la mort. Al mateix temps, com que Jesús ha ressuscitat, ens atrau més enllà de la mort, la fe és llum que ve del futur, que ens desvela vastos horitzons i ens duu més enllà del nostre “jo” aïllat, cap a la més àmplia comunió”. Ara, doncs, és l’hora nostra de fer aquesta declaració de principis, justament acabades les paraules de les consagracions del pa i del vi. Exclamem en aquesta professió pasqual anticipada: “Proclamem de  misteri de la fe:Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús. Siguem ben conscients del que contundentment afirmem. Subratllem la significació de cada verb. Aquest és el moment més important de la nostra celebració de Dijous Sant. Fem-ho com si fos nova totalment. Per tal d’arribar a aquesta declaració és per a què hem fet el camí quaresmal. Efectivament, afegeix Francesc, que així ens “confirma els germans” en l’incomparable tresor de la Fe, que Déu dóna com a llum sobre el camí de tot home. En la Fe, do de Déu, virtut sobrenatural infosa per Ell, reconeixem que ens ha estat donat un gran Amor, que ens ha estat adreçada una Paraula bona, i que, si acollim aquesta Paraula, que és Jesucrist, Paraula encarnada,- l’Esperit Sant ens transforma, il·lumina el nostre camí cap al futur i dóna ales a la nostra esperança per a recórrer-lo amb alegria”.

                                               “La fe, en tant que associada a la conversió, és oposat a l’idolatria, és separació del ídols per a tornar al Déu viu, mitjançant un trobament personal. Creure significa confiar-se a un amor misericordiós, que sempre acull i perdona, que sosté i orienta l’existència, que es manifesta poderós en la seva capacitat d’adreçar les coses nostres de la nostra història. La fe consisteix en la disposició per a deixar-se transformar una vegada i altra per la vida de Déu. Heus ací la paradoxa: en el continu girar-se cap al Senyor, l’home troba un camí segur que l’allibera de la dispersió a què el sotmeten els ídols”. “No hi ha garantia més gran que Déu ens pugui donar per assegurar-nos el seu amor, com recorda sant Pau (cf. Rom 8, 31-39). La fe cristiana és, per tant, Fe en l’Amor ple, en el seu poder eficaç, en la seva capacitat de transformar el món i il·luminar el temps. “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”. La Fe reconeix l’amor de Déu manifestat en Jesús com el fonament sobre el qual s’assenta la realitat i el seu destí últim”.

                                               La major prova de la fiabilitat de l’amor de Crist es troba en la seva mort pels homes. Si donar la vida pels amics és la demostració més gran d’amor (Jn 15, 13), Jesús ha ofert la vida per tots, també pels qui eren els seus enemics, per tal de transformar els cors”. “La nostra cultura ha perdut la percepció de la presència de Déu i de la seva acció en el món. Els cristians, en canvi, confessem l’amor concret i eficaç de Déu, que actua veritablement en la història i en determina el destí final, amor que es deixa trobar, que s’ha revelat en plenitud en la passió, mort i resurrecció de Crist.

                                               “Per tal que poguéssim conèixer-lo, acollir-lo i seguir-lo, El Fill de Déu ha assumit la nostra carn, i així la seva visió del Pare també s’ha realitzat a la manera humana, mitjançant un camí i un recorregut temporal. La fe cristiana és fe en l’encarnació del Verb i en la seva resurrecció en la carn; és fe en un Déu que s’ha fet tan proper que ha entrat en la història. La fe en el Fill de Déu fet home en Jesús de Natzaret no ens separa de la realitat, sinó que ens permet de captar-ne el significat profund, descobrir fins a quin punt Déu estima aquest món i con orienta incessantment cap a ell; i això porta el cristià a comprometre’s, a viure amb major intensitat encara el camí sobre la terra”.

                                               “Sant Pau ens ha deixat en els seus escrits una descripció de l’existència creient. El qui creu, acceptant el do de la fe, és transformat en una criatura nova, rep un nou ésser; en ésser filial que el fa fill en el Fill. “Abbà, Pare” és la paraula més característica de l’experiència de Jesús, que esdevé el nucli de l’experiència cristiana (cf. Rom 8, 15) La vida en la fe, en tant que existència filial, consisteix a reconèixer el do originari i radical que hi ha a la base de l’existència de l’home i pot resumir-se en la frase de sant Pau als Corintis: “Tens res que no hagis rebut?”.

                                               La veritat que la Fe ens desvela està centrada en el trobament amb el Crist, en la contemplació de la seva vida, en la percepció de la seva presència. Van veure Jesús ressuscitat amb els seus propis ulls i cregueren, és a dir, pogueren penetrar en la profunditat d’allò que veien per tal de confessar el Fill de Déu, assegut a la dreta del Pare. Solament així, mitjançant l’encarnació, compartint la nostra humanitat, el coneixement propi de l’amor podia arribar a plenitud. Quan trobem la llum plena de l’amor de Jesús, ens adonem que en qualsevol amor nostre hi ha ja un tènue reflex d’aquella llum i percebem quina és la seva última meta. I, al mateix temps, el fet que en els nostres amors hi hagi una llum ens ajuda a veure el camí de l’amor fins a la donació plena i total del Fill de Déu per nosaltres. En aquest moviment circular, la llum de la fe il·lumina totes les nostres relacions humanes, que poden ser viscudes en unió amb l’amor i la tendresa de Crist”.

                                               Per la transcripció de les paraules del papa Francesc al llarg d’aquestes consideracions. Plagui a Déu.
Dijous Sant, 29 de març del 2018. Sabadell

dissabte, 24 de març del 2018

Homilia del diumenge 25/03/2018 del P. Josep Mª Balcells

EL  CAMÍ  DE  SANT  JAUME

                                               Valgui el símil. La Pasqua propera comença a fer-nos el seu particular pessigolleig, igual com els pelegrins-romeus el senten a poques etapes de posar coronament al seu viatge iniciàtic amb l’arribada a la Catedral de Santiago, que acull aquells esforçats caminants amb l’abraçada que els dona amb una façana barroca, l’Obradoiro, un esplendorós sobre afegit, que tant presenta com amaga un romànic sospirat, ja besllumat en altres romànics que es van teixint el Camí transcorregut fatigosament...

                                               Entrant ja basílica endins, el romànic ens acull i ens invita malgrat la grandiositat a recolliment i a acció de gràcies després de les esforçades jornades penant i gaudint en variadíssims paisatges recorreguts. La màgia de trobar-se sol tot fent camí, veient en un mateix tot el misteri d’un mateix; tots els sentiments hi fan presència. Com purifica, com enalteix un camí fet metàfora del viure i desviure propis. El Camí té una gran força evocadora de l’entramat de la mateixa vida.

                                                Ja heu vist que el pelegrinatge és paràbola del camí quaresmal, que hem fet després de gairebé quaranta dies, amb la vista posada en el més intens coneixement del misteri del Crist; i ara és precisament el moment de reviure totes les experiències de què hem fet acopi, per ara reviure-les ja com formant un tram unitari en el nostre viure de cristians, que ha pres consciència de que calia apressar el pas i avivar l’esperit per teixir una quaresma amb l’intent de que fos singular, una mica com feien els antics i els renovats catecúmens en la marxa vers la Pasqua del seu Baptisme. I a nosaltres del re-baptisme en l’Esperit...

Imatge relacionada                                               L’episodi del Diumenge de Rams és com l’enlluernament de l’Obradoiro. Caldrà però passar romànic endins –Setmana Santa endins- i posar-nos a resguard de les successives afluències de pelegrins que com nosaltres són arribats a destí. No oblidem que ara és l’hora de la veritat del camí ja fet, encara, però, no coronat. Ens hi detindrem una bona setmana, que voldríem que fos verament Santa, arrecerats en un racó i com prenen alè després de la desfeta del vigor, esmerçat en el camí; no traspassant en pitjor de romeus a turistes; seria fer evanescent tot el conscienciós treball que hem anat fent aquesta quaresma, que nosaltres considerem pretesament feta amb seriositat evangèlica. Certament, que hem fet un coneixement més intens i extens del polièdric misteri del Crist. Sí, hem fet un esforç no menyspreable; d’això en tenim consciència i en donem gràcies al Bon Déu, que ens ha esperonat i en ha donat la gràcia d’haver-hi correspost en una mesura, diria que acceptable. Portem ben arrelades en la ment i en l’esperit aquestes paraules de Pau: “Vosaltres, per obra de Déu, teniu en Jesucrist tot el que sou, ja que Déu ha fet d’Ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santedat i la nostra redempció (1ª Cor 1, 17b-30).

                                               Ens queda tota una setmana encara per cercar més harmònics en tot el que hem viscut i rebut al llarg d’aquesta quaresma, centrada en el coneixement del Crist. No és pas massa demanar-nos que ens retirem cercant el silenci i el recolliment dins del temple (en definitiva nosaltres som temples de l’Esperit). És només figura. Ja s’ens recomanava a l’inici d’aquest temps de gràcia, que si volíem pregar, que entréssim en una alcova i ens tanquéssim amb pany i clau i allí “prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà”. (Mt 6, 5-15).

                                               D’acord al que dèiem durant la quaresma, aquests són dies especials: “Aquests és el temps favorable. Aquest és el dia de la salvació”: ho hem llegit sovint en l’Ofici diví. Vàrem posar èmfasi en la lectura de l’evangeli de Joan. Sobretot remarquem que en aquesta setmana són molt adients sobretot els capítols des del 13 fins al 17, ambdós inclusius. En particular els dos Comiats que s’inclouen, on la intimitat amb que s’expressa Jesús, ens fa vibrar les cordes de la tendresa i d’unes paraules que  en endavant les tindrem com el gran tresor de seva amistat, i en què cada paraula tindrà un deix d’herència espiritual. Els pensaments surten sucats d’emoció i es poden viure com una intimitat amiga, com mai més la podrem tenir d’igual. Són moments únics, que ens quedaran per sempre com il·luminant el nostre viure evangèlic, de forma que ens sortiran del cor i de tota l’ànima com a Pere aquesta expressió de fe: “Vós teniu paraules de Vida Eterna”. Ens ho ha dit no la carn ni la sang, sinó el nostre Pare del cel. Revelació que s’activa a cada lectura feta sota el guiatge de l’Esperit.

                                               Aquesta setmana la volem viure a l’empara del salm 83, que a mi em porta records de la meva  adolescència i primera joventut. Era als seminaris primers, Iratxe i Albelda; teníem entre setze i vint-i-dós anys. En llevar-nos “en los levantes de la aurora”, que diu sant Joan de la Creu, ens  havien invitat a recitar-lo diàriament i a deixar-nos-hi amorosir amb les seves estrofes entre líriques i encomiàstiques pel fet de saber-nos vivint al bell mig del temple, com fan els ocells que hi posen el seu niu, fent piulades de lloança al Senyor. Té l’encant dels romeus, que com avui, en el símil, arriben joiosos al Temple, per poder-hi romandre per poder-hi viure i celebrar “el Déu que m’és Vida”. “Un dia als teus atris val més que mil a fora, m’estimo més quedar-me al llindar de la casa del meu Déu, que anar a viure amb els injustos. El Senyor-Déu aixopluga i protegeix, dóna la gràcia i la glòria, no refusa cap bé al qui viu honradament. Senyor de l’univers, feliç l’home que confia en tu”: Podeu comprendre la vivesa dels records i les tornades que un hi pot fer amb delectança... I més encara, després de descobrir allò que hi diu el poeta-místic en el Cántico Espiritual: “La noche sosegada/ en par de los levantes de la aurora,/ la música callada,/ la soledad sonora, /la cena que recrea y enamora”. I tota la meravella que hi segueix...

                                               I anem a centrar-nos en els capítols de l’acomiadament de Jesús en l’evangeli de Joan, llegits, rellegits en sintonia amb les manifestacions d’estima, del trenca cor d’haver-nos de deixar, d’encomanar-nos a l’altre Consolador, l’Esperit Sant, que ens “bordarà” les paraules de vida que anirem desentranyant, becada a becada, com un aliment de vida eterna. Serà Ell qui ens conduirà al progressiu coneixement del misteri del Crist. Per res del món no ens volem ni podem perdre la densitat del que ens encomana, del que ens promet, de la certesa de restar units en Ell com la sarment al cep. L’expressió romandre -restar units- pren una volada inefable, que no es pot explicar: “un no sé qué que quedan balbuciendo”; només viure-ho, només! Haver meditat ben de cor  les paraules de comiat, tots aquests capítols, abans d’entrar i seguir la Passió, també segons l’evangelista Joan, passió que és ben i tant diferent de la dels sinòptics i que és la que s’escenifica -sempre la mateixa- el Divendres Sant, on qui mort en creu és el Rei del Cosmos i de tota la Humanitat. Això ens donarà uns sentiments de proximitat, de com-passió i de tendresa, com mai l’haguéssim sentit i viscut. És un dolor glorificat, menys agressiu, amorosit, tendre...

                                               Fent-ho així, anava a dir, “al peu de la lletra”(!) –ja m’enteneu- haurem coronat una seqüència Quaresma-Pasqua que la tindreu com la Setmana Santa aquesta, d’excepció. En guardareu record lluminós i en viureu definitivament, a un nivell que ja no tindrà retorn possible.

                                               Deixeu-me cloure aquesta comunicació fraterna amb les paraules del final del capítol 17: “Pare bo, el món no t’ha conegut, però Jo t’he conegut, i ells (nosaltres) han conegut que tu m’has enviat. Jo els he fet conèixer el teu Nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l’amor amb què m’has estimat estigui en ells, i Jo també hi estigui”. Beneïda Quaresma-Pasqua, única, digna del millor record!
Diumenge de Rams, 25 de març del 2018.   Sabadell

dissabte, 17 de març del 2018

Homilia del diumenge 18/03/2018 del P. Josep Mª Balcells

LES  “PROMESES”  DE  JESÚS  EN  EL  MEU  BAPTISME

                                               Estem a les immediacions de la Setmana Santa. Cal viure aquestes dues setmanes juntes, la present i la que conté el Tridu Sacra –el punt més alt de la litúrgia- totes dues, com si fossin una unitat. Se’n derivarà –n’estic segur- fruit del treball a què ens dediquem “amb deler”, una inesperada i sorprenent riquesa espiritual, de la qual en gaudirem quinze dies enllà, els dies més immediats, justament en el cicle pasqual, en el qual desemboquen Quaresma i Setmana Santa. Un reclam per a viure-les amb una intensitat nova, refrescada, a similitud de les preparacions que vam fer i que creiem que van marcar època; temps passats, quan el fervor i l’empeny  encara eren presents en la nostra vida espiritual... Empalmem-hi, sisplau. Animem-nos! Apa, va!

                                               El camí catecumenal nostre transcorregut fins ara, ha estat marcat per les fites que hem anat assimilant, diumenge rere diumenge, de Quaresma. Vàrem iniciar el camí amb un saber explícit del sentit del nostre caminar.  Ens deia la col·lecta del primer diumenge que totes les pràctiques quaresmals ens haurien de ser profitoses per a un “coneixement més i més fons dels misteris de Crist”.  Advertència inicial: no es tractava de saber més aspectes de la vida de Jesús, sinó de sentir i viure el misteri de Jesucrist, com a sentit global del nostre pelegrinatge pels senders de la vida. En això no fèiem més que seguir el consell o advertiment de Sant Ignasi: “Perquè no molt saber omple i satisfà l’ànima, sinó sentir i assaborir les coses internament”.

                                               Motius i motivacions –que no són el mateix- per parar compte a no perdre’ns per un enfadós “ja ho sé” o bé per un cregut “ja ho tinc”. Se’ns marcava la fita global per a un reviure a més alta “tensió”, a més dedicació preferent a fer “trobades” i “descobertes” noves o intensament renovades. Crist eix i centre del creixement en l’Esperit.

                                               Aquest sentit -més que no sentiment- havia de suscitar aquest deix gustós d’experiència nova i creativa. Si no afectava a la vida, no era aquest, ni concepte ni fita a aconseguir, en la quaresma present. Jesús diu que rebent Ell la vida del Pare, ens la ofereix, ens en fa do.

                                               Assumida aquesta orientació activa (nord i motor) de fons, ens la sentim com a validada pel mateix Pau, sobretot en la Carta als Efesis i als inicis de la 1ra. als Corintis. Assistíem activament a la Transfiguració de Crist -fets també nosaltres coprotagonistes-, on descobríem  que la passió de Jesús era un dels telons de  fons de tota la tragèdia viscuda per Jesús. Tragèdia que era, a més, una crida i un fortíssim reclam per tal d’acceptar -en el Crist i en nosaltres- allò que era considerat absurd a ulls humans o dels “gentils” de tots els temps, incloent-hi els nostres, incapaços i renuents a voler admetre a assumir que el sofriment forma part de la “causa” de Jesús. I que aquest viure de Jesús i dels seus seguidors ferms, és tingut per “escandalosa contradicció a un viure sumit en el confort i en la irresponsabilitat, que privilegia el valor de la llibertat -sense causa ni sentit- que vagi més enllà de les nostres immediateses...

                                               D’aquí passàvem a plantejar-nos quina seria, de veritat, la saviesa evangèlica? Això ens portava a mirar de fit a fit a Jesús,  bo i comprenent que la seva vida tenia prou singularitats desbordades i ignotes que escapen a una possible biografia. Com vivia Jesús? Quins eren els motius i motivacions personals per donar aquesta fesomia marcada per un abismal “endins” i un lliurament a un “enlaire” tal, que bé es podia prefigurar que Ell acabaria –naixeria!- de nou en una Resurrecció, que arrossegaria per bé als qui hagin lliurat la seva confiança a una Vida (qualitat, novetat, creativitat, comunió) per sobre de tota vida. Així s’arriba a un final de trajecte, principi pasqual, ja que no hi pot haver Quaresma sense Pasqua, ni Pasqua sense Quaresma. Així arribem a entendre que la vivència d’una i altra no són més que la mateixa. Què poc que arrisquem els cristians de sempre, valguem Déu! Que no ens treguin dels nostres rituals...

                                               I ara sí, arribem al llindar mateix de la cinquena setmana fronterera amb la Setmana Santa. Què ens suggereix aquesta nova fita quaresmal? Arribem a descobrir les promeses-aliança de Jesús que seran “manifestades i proclamades” amb una nova i eterna aliança –que és tan universal com percebuda personalment- en el nostre baptisme o rebaptisme. Avui, descobrim a tot el que Déu es compromet en favor actiu en nosaltres, incomparablement més divinament ric que no les minses promeses baptismals nostres, pròpies! Déu se’ns presenta com un “partner” que dóna més, que no oferim cadascú en els nostres indefinits compromisos baptismals. Més que un pacte no gens proporcional. Generositat ultra mesura d’una part i de l’altra escassetat i sovint oblits i recaigudes! De la seva part, un devessall d’amor fidel  o de fidelitat amorosa, com es qualifica ben sovint, sobretot als salms, l’actitud permanent de Déu envers nosaltres. Així entrem en aquestes dues setmanes de “remat” i consolidació del que ens havíem proposat a l’inici del camí quaresmal. Una desproporció generosa de Déu envers nosaltres. Un tot diví contrapesat –és molt dir!- a un no- res, a una nonada teresiana. Quina manera de pactar que té “el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist!”. Un queda –quedaria, si fóssim bons pagadors- en una glorificació i un agraïment de per vida. No diuen que només es pot batejar una sola vegada? És per pura lògica. Certesa absoluta, per més que una dóna es pogués oblidar del fill de les seves entranyes, “JO no m’oblidaria mai de tu”. (Isaïes 49, 8-15). Tot rematat pel salm tan freqüent el 144: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que Ell ha creat”.

                                               Ens ressona poderós com un clam allò, a més, de què ens va assabentar Pau aquests dies passats: “Som obra seva. Déu ens ha creat (present històric, és a dir, que es va realitzant ara mateix, som com nadons de Déu!), en Jesucrist (l’únic que ens va salvant: ai, els gerundis, divins gerundis!). És deure nostre amarar-nos del que ens escriu Pau en la carta als Efesis, que fem nostra amb tot el dret. Pausats, germans, aneu pausats; que no es perdi cap paraula. Són paraules de Déu: “Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran (vegi’s Jn 3, 16-17), que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres que érem morts pels nostres pecats: és per gràcia que heu estat salvats!  Per mitjà de Jesucrist, Déu ens ha ressuscitat amb Ell i ens entronitzat dalt al cel juntament amb Ell; així, davant dels segles que vindran, i en virtut de la bondat que ens ha tingut en Jesucrist, ha volgut deixar ben clara la incomparable riquesa de la seva gràcia. És per gràcia que heu estat salvats, per mitjà de la fe! I això no ve de vosaltres: és un do de Déu. No és fruit de les obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n”. Tornem al principi. Diem i ho revalidem de totes totes: “Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist, i ens ha destinat a realitzar les bones obres que Ell mateix havia preparat perquè visquéssim practicant-les”. He de parar perquè estic sufocat per la transcendència d’aquestes frases que m’enamoren. No hi puc fer més! Tornem-les a llegir conjuntament... És per pura gràcia també que ho podem fer.

Imatge relacionada                                               Aquest és el broll de “gràcia sobre gràcia” (Jn 1, 16), que aporta el nostre magnànim partner. ¿Com dir-ho: associat, compromissari, pactador? Amb Ell efectuem un pacte de compromís, que ens lliga a perpetuïtat.  Oh, dichosa ventura/  salí sin ser notada/ estando ya mi casa sosegada!” Les fonts baptismals, què són si no un casament!: Anell per anell, Aliança per aliança. La ventafocs espiritual, disculpeu-m’ho! Us i m’invito a capbussar-nos  -els més “aprovechados”-  en la Subida del Monte Carmelo,  proesa inaudita serà, si ho fem durant aquesta quinzena santa!

                                               Això és el que vivenciem en antícip, en pregustació, aquesta setmana anterior a la Setmana Santa, on el que farem és immegir-nos en aquest misteri de Crist que som i vivim potser d’ençà del re-batejament (catecúmens que som en perenne pelegrinatge, esperem revalidar-lo la nit de Pasqua). El misteri de Crist ara és el nostre misteri per participació. Absorbits, ancorats en el que som, perquè així se’ns ha donat! “La saviesa d’un pobre” que ho viu en la simplicitat del petit viure, sempre abocat al pou de la saviesa. Recordo a Unamuno quan anava a parlar de les coses de Déu amb el dominic P. Arintero de Salamanca i en el claustre del convent es posava bocabadat al brocal del pou i “parlava” amb les profunditats d’aquell símbol per ell. ¿Excèntric o bé sabedor de més fondes savieses? Què poc que entenem els llenguatges de la saviesa humana. Tot el que surt del nostre caminar bla ens sembla foraviat o foll, potser. Dostoievski en el seu llibre “L’Idiota” ens podria fer de torsimany.

                                               Ja haureu vist que l’evangeli de Joan aquests dies pren protagonisme. Jo proposo per a aquests dies de les dues setmanes que resten, que feu (fem) una immersió en el seu evangeli. Deixeu pel Tridu Pasqual la capbussada, a partir del capítol 15 en endavant. Veureu com seguint-los pas a pas, anirem endinsant-nos en Crist, no res menys! N’haurem de sortir ressuscitats, que vol dir rebatejats i amb un anell en l’anular, símbol del mutu compromís, ponderant les “promeses” que seran renovades per part nostra i joiosos per saber, admirar i agrair el compromís, -promesa, Aliança Nova i Eterna- de Jesucrist envers nosaltres. “Déu ens estima tant, que ha donat el seu Fill únic; i tots els qui creuen en Ell tenen ja vida eterna (Jn 3, 16-17) “Aquesta és la Fe de l’Església”.
Diumenge Vè de Quaresma, 18 de març del 2018  Sabadell

dissabte, 10 de març del 2018

Homilia del diumenge 11/03/2018 del P. Josep Mª Balcells

UNA  CERTA  FISIOGNOMIA  D’UN SAVI  SEGONS  L’EVANGELI

                                               A seguici de les lectures del diumenge passat, vàrem fer un salt qualitatiu a l’hora d’entendre –entendre és poc: viure!- el missatge de Jesús, l’evangeli (la gran, revolucionària Notícia del projecte i designi del Pare de posar pau i reconciliació entre els humans, àdhuc amb la naturalesa o el cosmos. En Jesús volia unir-ho tot -recapitular-ho diu el text- proclamant-lo com l’únic mitjancer i l’ordenador de tot en tots. Una actitud de fe, gran  a mida  de la Bona Notícia, si es pot... I punt! Aquí hi ressona, i fort, el començament enlairat de la carta als efesis: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist”

                                               Ja no hi ha, d’ençà del Crist, ni Llei ni Temple. En Jesús hi ha hagut el canvi copernicà i el pas de l’AT. a les seves propostes en el NT. Ell, nou Adam, nou Moisés, el Messies, la visibilització de Déu, home com nosaltres, que amb la seva vida, amb la seva mort i resurrecció Ell ens és donat-i definitivament- l’únic Temple i la nova Llei. I a Ell, vivent i actuant, l’actualitzem sempre que en fem memòria activa i agraïda (que aquest és el vertader sentit de l’Eucaristia). En ella, en l’Eucaristia, (per, amb i en Jesús) donem glòria i acció de gràcies,  ja que en Ell som fets fills de Déu Pare. Una presència, feta núvol protector a voltes, altres incandescència, que habita en el nostre cor, cos, ànima i esperit. I ens fa a cadascú esdevenir com un temple on hi viu la Trinitat Santa. Ho diu a les clares el gran Pau, que és dels qui van viure amb una intensitat inigualable el misteri de Jesucrist, Salvador i Redemptor . Així s’expressava rotundament: “Per mi viure és Crist” Aquest és el regal generós que Déu dóna a tots aquells que posem plena confiança en Jesús, el nostre Mestre, el Metge de capçalera, l’Amic de l’ànima, el nostre Redemptor (Ell paga per cadascun de nosaltres, per treure’ns del nostre “ego” magnificat, pensant-nos que som qui sap què i que –només nosaltres sols!- pensem que ja ens valem per a desempallegar-nos! (Petita niciesa, tant com petits que som cadascú! Bé, deixem-ho, més val!)  Entrant en Ell hi trobem un cabal de gràcia que solleva la “carn”, que de si és flaca i pesant, i la saneja amb el seu amor i aixeca l’ànim i l’anima; i, així se’ns manifesta (revela) com a Salvador (de què?: de les nostres megalomanies i de les piruetes llibertàries (?) sense solta ni volta, tantes vegades...)
Imatge relacionada
                                               Sant Agustí, bocabadat per aquest gran misteri que ell ha sotjat al fons d’ell mateix, tot recomanant-nos que nosaltres fem el mateix, és com una invitació, una crida personalitzada  a fer una “capbussada” a dins i a fons! Perdoneu l’expressió, però és que la trobo ben adient, al cent per cent... Diu amb convicció ben seva: “Mireu-ho per on vulgueu i, per més voltes que hi doneu, arribareu a aquesta joiosa conclusió: “Tot és gràcia”. Així de rodó!

                                               Plantats en aquesta arrelada convicció que amara el nostre dedins, ja podem entrar en aquest petit temple que sóc jo, on adoro, confio, espero i estimo. Pau ens anomena:“temples de l’Esperit Sant”.  Un petit temple dins del Temple Gran, Total que és Jesús, amb qui formem el Cos místic. Ell és el Temple que conté els nostres petits temples, com la “porciúncula on pregava el poverello d’Assisi, envoltada ara per la grandiosa Basílica de Santa Maria dels Àngels. No sé si hi heu estat mai, inoblidable! Allí en la petita, personal esglesiola nostra, avui, ens hi retirarem i començarem a preguntar amb ulls desorbitats, plens d’una dolçor com mai: “Senyor, aquí estic; què voleu de mi?”

                                               Abans, cal fer una prèvia. Escolteu. És una petita joia de l’evangeli de Lluc. Narra que en retornar els setanta-dos deixebles de les seves primeres incursions d’evangelització, fets unes pasqües, Jesús transparentant la joia de l’Esperit Sant, digué: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat tot això (referència al Regne de Déu i als seus designis, abans secrets, ara patents) als senzills, que has amagat als savis i entesos”  Hem arribat al pinyol de la fruita! Com es pot entrar en la saviesa evangèlica? Posa la senzillesa, diguem-ne humilitat, simplicitat, reconeixement... i ens quedem curts! Senzillesa que dóna uns ulls penetrants de profeta, és a dir que sàpiguen interpretar el sentit de la vida, vista amb el ulls i el mirar del Fill de Déu. La saviesa és revelació: “Si, Pare, així t’ha plagut de fer-ho” (noteu no sols el fet, sinó la complaença del Pare, en fer-ho).  Aneu vosaltres mateixos més a fons, segons les invitacions que fa setmanes que us faig d’anar entrant en la lectura directa de la Paraula de Déu.  Acabeu vosaltres de llegir el passatge: Lluc 10, 17-24.  Poc a poc, pausadament.

                                               Anem ara a rastrejar el rostre de l’ànima dels senzills, a veure-hi trets de la seva saviesa evangèlica! Quina és la fesomia que dibuixen? Senzills com a coloms però prudents, com els que administren els seus propis interessos... Amb fe d’estrelles que vol dir amb una confiança a doll i a vessar. D’aquells que no es tiren endarrere quan van mal dades. Un sí que és un sí; un no que és un no. Si les coses no es veuen massa clares, donar-se temps per fer-ne un discerniment. Anar per la vida estimant-la, gaudint-la en ella mateixa. La fe mateixa és vida vivificada. Quan algú fa una pregunta, d’entrada considerar que me la fan a mi; i trobada la meva resposta, esperar a tendir ponts de diàleg i a escoltar-lo, escoltar-lo de veritat, no només fent-ho veure.. Saber escoltar, el millor art i aprenentatge. Ser pactista, no anar a cops calents, comptar distintament fins a deu. I si és necessari més enllà dels dígits. Tenir una paciència d’un sant, que diem. Acompanyar, som companys; no considerar enemics a ningú. Una empatia a flor d’ulls. Simpatia assegurada d’entrada. Riure amb qui riu, plorar amb qui ho fa. Ser bondadosos a tot ser-ho. De bon tracte. Acollidors, que se’ns noti a la cara. No discursejar, que parlin els ulls i els gestos mesurats. Saber raonar i saber enraonar, no discutir. La trilogia del papa Francesc: “Vostè primer, moltes gràcies i perdó”. Quantes vegades? Sempre que es pugui i normalment és pot més del que un creu. Servir ens digué Jesús en la solemnitat més viscuda en la intimitat dels “seus”.

                                               Viure-ho tot amb un cor agraït, exultant a Déu que estima entranyablement la nostra pròpia vida. Tenir la mirada que tenia Jesús que s’apropava i apropava a la gent. L’altre com a punt de referència i d’acció: l’altre, un vertader regal per a mi. Veraç amb un mateix, no fer coartades. Espavil!, no pactar amb la mandra, ser actiu i feiner. Domesticar les “avideses”, les nostres desmesures. Ser conscienciós i responsable. Tenir un humor anglès, d’aquells fins. Finesse d’esperit. Ser discret, home de pau, no litigiós. Donar el braç a tòrcer, abans de pujar la veu. Donar amb afecte mesurat la mà. Gestionar la vida i intel·ligència emocionals. Tenir un punt de calidesa. Mirar als ulls.  Saber anar de tronc, fer bona companyia. Saber estar sol. Un somriure mai està de més. Etcètera. Em paro aquí, tu sabràs dibuixar-te millor que jo ho faig: polir, complementar, treure... En una paraula: agafa l’evangeli i fes-te retratar amb ell!, en el sentit original del terme.

                                               Tres consideracions: La paraula de Déu mana i recomana. Abans de qualsevol tros que vulguis llegir, digues primer, no al final: “Paraula de Déu!” I ja veuràs com se’t desclou, se’t revela una faceta més del misteri de Jesús! Paraula d’experiència!

                                               A la lectura del llibre de les Cròniques es parla de les nostres faltes “cronificades”. La vida evangèlica és sempre un retorn del nostres propis exilis, de les nostres Babels, confusions, empedreïments. No és Cir, sinó Jesús que ens ofereix una volguda, anhelada tornada. Qui és el pròdig? Tots ho som una mica: hem malversat les oportunitats de Déu. Ell és gràcia, magnànim, “prodigat”, generós és poc; en Ell tot és “agraciament” a mans plenes. Ara és l’hora de fer el propi retorn. Sabedors que tots els veritables camins porten a Jesús, i per Jesús vers el Pare, que ens espera, braços oberts i desficiosos. Què bé que ressona aquí el salm responsorial, que és “el cant de l’emigrant”, de qui s’ha embarcat en tantes aventures fora de la llar i que “d’enyorança es mort”. Marrades i més marrades... Jesús és el camí prototípic, en realitat no n’hi ha d’altre per qui té fe. “Sense mi no podeu fer res (Joan 15, 1- 17). Mentre en el cor sentim una veu que ens diu: “Apa, somriu que Déu t’estima” (Cisco Barrachina), i no facis més el borinot!
                                              
                                               Fes de sòcia dels deixebles d’Emaús. Jesús t’espera (obre la porta del teu cor): “el que fa diferent el camí és que el facis estimant”, un ressò d’un molt amic traspassat...

                                               Ens haurem d’acostumar a llegir i fer nostre l’evangeli de Joan. Avui un tast, el de Nicodem. Tu ets mestre de la Llei i no saps que hem de renéixer les vegades que facin falta?  Les mimoses cada any porten un nou esclat de groc que fa mal d’ulls a bastants, que no tenen ni sentit humà i els manca humor. Manoi i quin humor que gasten, pobres!; semblen “ictèrics”. Ens haurem d’acostumar a llegir delitosament l’evangeli de Joan. Us ho proposaré a partir del cinquè diumenge de Quaresma, tot ben assaborit fins passada Pasqua. Aquesta vegada vindrà tot sencer. Ja veureu: serà una passada!

                                               Aquesta setmana, tota ella ens toca aprofitar la Carta de Pau als Efesis. Un joia i més joies d’un joier. Aquest diumenge l’encetarem, més ben dit la “reencetarem”, car ja us vaig invitar a iniciar-la diumenges enrere. Tant se val! Va de recuperació, allò que és bo, si ho tornes a llegir amb més deler, guanya quirats!

                                               Poso les cites per facilitar la lectura selectiva d’acord amb les idees que hem anat compartint aquestes setmanes quaresmals. Deixo de moment de banda altres passatges de la Carta, per no donar-vos més feina de la necessària, perquè us pugueu omplir de goig en la celebració d’aquesta domínica, que precisament se’n diu “domínica gaudete”. Per l’antífona d’entrada, glossada abans amb el cant gregorià, que desgraciadament ha quasi desaparegut, llàstima!. “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents tots els qui portàveu dol per ella, sereu alletats amb l’abundància del seu consol”. Aquí van les perícopes seleccionades:  Començament solemne, transfigurant (tal com sona!) Ef 1, 3-14; 1, 15-23; 2, 4-10 (és la segona lectura d’avui); 2, 13-22; 3, 8b; 3, 14-21; 4, 1-6; 4, 20-32; 5, 1-20; 6, 17-20.

                                               Ens veurem diumenge que ve. Bona lectura. Ànims que estem ja a les portes de Setmana Santa i del goig de la Resurrecció de Jesús i la nostra.
Diumenge IV de Quaresma, 11 de març del 2018  Sabadell                                           

dissabte, 3 de març del 2018

Homilia del diumenge 04/03/0218 del P.Josep Mª Balcells

L PARADOXAL  SAVIESA  EVANGÈLICA

                                                           Diumenge passat deia que la “visió interior” exercitada durant la Quaresma dibuixava, com tot el que és autènticament vida, com una mena de “continuum”. Hi ha un fil conductor que va obrint-se camí al seguit de finalitats que parteixen de l’auspiciat i desitjat -és ben significatiu: “el més i més”- coneixement del misteri de Crist” –i, aquest, experimentat com una vivència que es va fent més i més fonda, a redós de successius enriquiments, no reductibles a coneixements de fets i de missatges. Vol dir: experimentar la persona de Crist com a misteri... Fruit de la contemplació activa del Crist, no estàtica, sinó partint d’una trobada viva que ens portarà de la Transfiguració a la Resurrecció, viscuda en la fe “juntament” amb el Crist. Tot l’altre és secundari, ritual, no surt del cor a cor. ¿Possible, necessari, urgent? La persona del Crist viscut, és el tot-Quaresmal. Entrar-hi en comunió en tots els sentits possibles, finalitat essencial. Les altres, són només afegits, cal ponderar-ho així!

                                                           En aquest diumenge tercer donem un pas més en continuïtat amb els precedents. La Llei (el decàleg) i el Temple (purificat), en l’escena narrada promovent Jesús un “trasbals” mercantil,  en un acte que té més de simbòlic que no pas per la notorietat que li hem anat donant en interpretacions curtes de vista, han estat els dos grans puntals del Poble jueu, que en Crist queden transmutats per l’acció salvífica de Jesús que abraçant creu i resurrecció conjuntament, ens porta a l’entesa definitiva de la conjuminació de sofriment i glorificació o plenitud, ambdós misteris inseparables, que formen el nus inextricable de la saviesa evangèlica. Invitació a conformar-hi tota la nostra vida. Misteri últim de vida i mort de Jesús, emblema de tota salvació, com ens la brinda Jesús. Dèiem paradoxal saviesa, perquè tota benaurança porta en el seu sí una mena d’aparent contradicció. Que el Mestre ens doni la síntesi de la felicitat, és a dir: la Resurrecció, plenitud de vida, en la saviesa de la Creu, és a dir la seva creu, com a invitació a com-portar la pròpia (creu). N’hem dit paradoxal perquè uns la vèien com un escàndol i altres com un absurd. Aquest és el nou pas quaresmal que hem de fer, seguint l’aprofundiment real i el sentit últim de la Quaresma. Fins que això no ens arribi a les conviccions més subtils del cor, seria vana la prosecució de l’iter Quaresmal. Sabem que els deixebles no hi varen entrar, sinó després de que l’Esperit Sant els portà a una més plena percepció de la veritat de tota la vida i exemple  a seguir, en i amb Jesús. Jo diria que aquest és el nucli més difícil d’acceptar de tota la saviesa i revelació del Crist Redemptor i Salvador, que són els predicaments que donarem per la fe i l’esperança d’una vida nova, iniciada ja aquí i feta glòria en la plenitud del més enllà. “Jo crec en Vós, Bon Déu! Si el dubte algun cop ve, feu-me fort en la fe. Jo crec en Vós, Bon Déu”. “Jo us estimo, Bon Déu, tan sols a Vós...”

Resultat d'imatges de meriba i massa                                                           Anem a la primera lectura en la què Moisès dóna com a signe d’aliança els deu manaments, el decàleg. “Jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu Poble, si ob-serveu els manaments que Jo us dono”. Un nou Pacte d’Aliança entre Déu i el Poble, alliberat de l’esclavatge d’Egipte. Sabem que al poble se li “endurí el cor com a Meribà i a Massà en el desert, quan –es lamenta el salmista en nom de Déu- van posar-me a prova els vostres pares, i em temptaren, tot i haver vist les meves obres... Déu, però, “és lent per al càstig, ric en l’amor”. “Senyor, vós teniu paraules de vida eterna”, repetirem al salm responsorial. És tanta i tan gran la feblesa dels humans que de no ser per la gràcia del Crist, que ens dóna el precepte i ensems el voler i el poder, no s’hi albiraria una possible sortida a la nostra feble condició humana. Aquesta serà la Nova i Eterna Aliança, sostinguda per l’Amor Fidel de Déu en Jesucrist. Per gràcia, el nostre anell o aliança podrà mantenir-se en les nostres mans. Llegir, millor, cantar, ni que sigui en el fons del cor, el salm responsorial 18 no seria una contradicció o paradoxa, si la fidelitat de Déu no recolzés la nostra tentinejant actitud...

                                                           Entrem a la lectura de l’Evangeli i veurem un capítol més de les inconseqüències del poble jueu. Jesús des-usualment ha de fer un fet simbòlic en expulsar de l’atri primer del Temple, accessible als pagans. Allí s’hi traficava amb els bescanvis de monedes i amb la compra dels animals substitutoris per fer les ofrenes. Per què no li responen amb indignació els guardians del Temple? El lloc era només fins a un cert punt sagrat, segons la seva manera tradicional de veure les coses. Solament suscita una pregunta: “Quin senyal ens dones que t’autoritzi per fer això?” Jesús els respon enigmàticament “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies. A fets consumats (als anys 70 fou desmantellat el temple i Joan escriu l’evangeli més tard dels fets), l’evangelista posa aquest final de narració: “Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això i cregueren –la paraula clau de l’evangeli per a Joan- en l’escriptura i en aquesta paraula de Jesús”. La Resurrecció valida la transferència de l’antic temple, a la persona de Jesús mateix que serà el Temple prevalent de la Nova Aliança; presència visible, en vida seva i ara per la fe, del Déu vivent. Recordeu com Déu busca adoradors en esperit i veritat. Superades llei i temple del món antic, ara entrarem en el món de Pau, sobretot a partir de la segona lectura, preciosa i dura de pair. “En Ell (en Jesús) hi veiem el poder i la saviesa de Déu que anorreen tant l’absurd com l’escàndol de tots ells”.

                                                           Fermem els peus en la carta primera als corintis a que ens invita Pau. Aprofito per donar un pas més endavant i submergir-nos en com veu i viu ell el “misteri de Crist”. El podríem seguir en aquestes perícopes que selecciono de la seva carta per a fer efectiva aquesta suprema finalitat quaresmal: Submergir-nos en la creu i la resurrecció de Jesús el Messies i Fill de Déu. Són aquests: 1Cor 1-4,21; també els capítols 8 i 9; 9,12- 11, 1, finalment els cap. 12 i 14.

                                               Abans d’entrar-hi , permeteu-me dir les instruccions d’ús:

                               - la llei de Moisès és una moral d’obligació.
                               - fins i tant veiem l’ètica com a prescripcions de moral dictada, forànea, ploguda de dalt, no entrarem en la saviesa evangèlica.
                               - Jesús va dir que no venia a desnonar la llei sinó a donar-li profunditat i compliment a nivells més fortament humans.
                                - passar de l’acte concret a l’actitud, feta hàbit.
                                - passar d’una moral d’obligació a una moral de llibertat.
                                - passar de lleis a invitacions, recomanacions.
                                - passar de la lletra a l’esperit. “Estima i fes el que vulguis”
                                - del qué al com, del verb a l’adverbi (Santa Teresa)
                                - dels mínims a posar atlèticament el llistó en punts de superació.
                                - de veure sols el Jutge, a estimar allò a què se’ns invita, pensant que sempre és en bé nostre. Acceptar volenterosament allò que és la seva voluntat amorosa.
                               - passar de voler-nos-ho fer tot sols, a pensar que Déu hi és actuant.
                               - del pecat a esquivar a gaudir de la gràcia que hi és inclosa.
                               - de l’ètica del Jo ( majúscul, val a dir: l’Ego) al servei i grat del tu.
                               - del jo al nosaltres (dimensió social sempre en tot).
                               - de la quantitat a la qualitat.
                               - de la responsabilitat a la consciència.
                               - de l’abstracte al concret, del somni o el fer volar coloms, a la situació circumstanciada. L’ara i aquí.
                               - de l’altre a Jesús en l’altre.
                               - del més al millor.
                               - del demà potser al present com una oportunitat.
                               - del sermó al testimoni.
                               - de la rutina a la creativitat, a la novetat sempre nova.
                               - de l’esforç al goig de fer el bé, sigui quin sigui.
                               - de la instrucció a l’aprenentatge.
                       
                Aquí rau la saviesa evangèlica, les divines, enigmàtiques benaurances.
Diumenge III de quaresma, 4 de març del 2018.  Sabadell