Homilia del diumenge 11/03/2018 del P. Josep Mª Balcells

UNA  CERTA  FISIOGNOMIA  D’UN SAVI  SEGONS  L’EVANGELI

                                               A seguici de les lectures del diumenge passat, vàrem fer un salt qualitatiu a l’hora d’entendre –entendre és poc: viure!- el missatge de Jesús, l’evangeli (la gran, revolucionària Notícia del projecte i designi del Pare de posar pau i reconciliació entre els humans, àdhuc amb la naturalesa o el cosmos. En Jesús volia unir-ho tot -recapitular-ho diu el text- proclamant-lo com l’únic mitjancer i l’ordenador de tot en tots. Una actitud de fe, gran  a mida  de la Bona Notícia, si es pot... I punt! Aquí hi ressona, i fort, el començament enlairat de la carta als efesis: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist”

                                               Ja no hi ha, d’ençà del Crist, ni Llei ni Temple. En Jesús hi ha hagut el canvi copernicà i el pas de l’AT. a les seves propostes en el NT. Ell, nou Adam, nou Moisés, el Messies, la visibilització de Déu, home com nosaltres, que amb la seva vida, amb la seva mort i resurrecció Ell ens és donat-i definitivament- l’únic Temple i la nova Llei. I a Ell, vivent i actuant, l’actualitzem sempre que en fem memòria activa i agraïda (que aquest és el vertader sentit de l’Eucaristia). En ella, en l’Eucaristia, (per, amb i en Jesús) donem glòria i acció de gràcies,  ja que en Ell som fets fills de Déu Pare. Una presència, feta núvol protector a voltes, altres incandescència, que habita en el nostre cor, cos, ànima i esperit. I ens fa a cadascú esdevenir com un temple on hi viu la Trinitat Santa. Ho diu a les clares el gran Pau, que és dels qui van viure amb una intensitat inigualable el misteri de Jesucrist, Salvador i Redemptor . Així s’expressava rotundament: “Per mi viure és Crist” Aquest és el regal generós que Déu dóna a tots aquells que posem plena confiança en Jesús, el nostre Mestre, el Metge de capçalera, l’Amic de l’ànima, el nostre Redemptor (Ell paga per cadascun de nosaltres, per treure’ns del nostre “ego” magnificat, pensant-nos que som qui sap què i que –només nosaltres sols!- pensem que ja ens valem per a desempallegar-nos! (Petita niciesa, tant com petits que som cadascú! Bé, deixem-ho, més val!)  Entrant en Ell hi trobem un cabal de gràcia que solleva la “carn”, que de si és flaca i pesant, i la saneja amb el seu amor i aixeca l’ànim i l’anima; i, així se’ns manifesta (revela) com a Salvador (de què?: de les nostres megalomanies i de les piruetes llibertàries (?) sense solta ni volta, tantes vegades...)

                                               Sant Agustí, bocabadat per aquest gran misteri que ell ha sotjat al fons d’ell mateix, tot recomanant-nos que nosaltres fem el mateix, és com una invitació, una crida personalitzada  a fer una “capbussada” a dins i a fons! Perdoneu l’expressió, però és que la trobo ben adient, al cent per cent... Diu amb convicció ben seva: “Mireu-ho per on vulgueu i, per més voltes que hi doneu, arribareu a aquesta joiosa conclusió: “Tot és gràcia”. Així de rodó!

                                               Plantats en aquesta arrelada convicció que amara el nostre dedins, ja podem entrar en aquest petit temple que sóc jo, on adoro, confio, espero i estimo. Pau ens anomena:“temples de l’Esperit Sant”.  Un petit temple dins del Temple Gran, Total que és Jesús, amb qui formem el Cos místic. Ell és el Temple que conté els nostres petits temples, com la “porciúncula on pregava el poverello d’Assisi, envoltada ara per la grandiosa Basílica de Santa Maria dels Àngels. No sé si hi heu estat mai, inoblidable! Allí en la petita, personal esglesiola nostra, avui, ens hi retirarem i començarem a preguntar amb ulls desorbitats, plens d’una dolçor com mai: “Senyor, aquí estic; què voleu de mi?”

                                               Abans, cal fer una prèvia. Escolteu. És una petita joia de l’evangeli de Lluc. Narra que en retornar els setanta-dos deixebles de les seves primeres incursions d’evangelització, fets unes pasqües, Jesús transparentant la joia de l’Esperit Sant, digué: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat tot això (referència al Regne de Déu i als seus designis, abans secrets, ara patents) als senzills, que has amagat als savis i entesos”  Hem arribat al pinyol de la fruita! Com es pot entrar en la saviesa evangèlica? Posa la senzillesa, diguem-ne humilitat, simplicitat, reconeixement... i ens quedem curts! Senzillesa que dóna uns ulls penetrants de profeta, és a dir que sàpiguen interpretar el sentit de la vida, vista amb el ulls i el mirar del Fill de Déu. La saviesa és revelació: “Si, Pare, així t’ha plagut de fer-ho” (noteu no sols el fet, sinó la complaença del Pare, en fer-ho).  Aneu vosaltres mateixos més a fons, segons les invitacions que fa setmanes que us faig d’anar entrant en la lectura directa de la Paraula de Déu.  Acabeu vosaltres de llegir el passatge: Lluc 10, 17-24.  Poc a poc, pausadament.

                                               Anem ara a rastrejar el rostre de l’ànima dels senzills, a veure-hi trets de la seva saviesa evangèlica! Quina és la fesomia que dibuixen? Senzills com a coloms però prudents, com els que administren els seus propis interessos... Amb fe d’estrelles que vol dir amb una confiança a doll i a vessar. D’aquells que no es tiren endarrere quan van mal dades. Un sí que és un sí; un no que és un no. Si les coses no es veuen massa clares, donar-se temps per fer-ne un discerniment. Anar per la vida estimant-la, gaudint-la en ella mateixa. La fe mateixa és vida vivificada. Quan algú fa una pregunta, d’entrada considerar que me la fan a mi; i trobada la meva resposta, esperar a tendir ponts de diàleg i a escoltar-lo, escoltar-lo de veritat, no només fent-ho veure.. Saber escoltar, el millor art i aprenentatge. Ser pactista, no anar a cops calents, comptar distintament fins a deu. I si és necessari més enllà dels dígits. Tenir una paciència d’un sant, que diem. Acompanyar, som companys; no considerar enemics a ningú. Una empatia a flor d’ulls. Simpatia assegurada d’entrada. Riure amb qui riu, plorar amb qui ho fa. Ser bondadosos a tot ser-ho. De bon tracte. Acollidors, que se’ns noti a la cara. No discursejar, que parlin els ulls i els gestos mesurats. Saber raonar i saber enraonar, no discutir. La trilogia del papa Francesc: “Vostè primer, moltes gràcies i perdó”. Quantes vegades? Sempre que es pugui i normalment és pot més del que un creu. Servir ens digué Jesús en la solemnitat més viscuda en la intimitat dels “seus”.

                                               Viure-ho tot amb un cor agraït, exultant a Déu que estima entranyablement la nostra pròpia vida. Tenir la mirada que tenia Jesús que s’apropava i apropava a la gent. L’altre com a punt de referència i d’acció: l’altre, un vertader regal per a mi. Veraç amb un mateix, no fer coartades. Espavil!, no pactar amb la mandra, ser actiu i feiner. Domesticar les “avideses”, les nostres desmesures. Ser conscienciós i responsable. Tenir un humor anglès, d’aquells fins. Finesse d’esperit. Ser discret, home de pau, no litigiós. Donar el braç a tòrcer, abans de pujar la veu. Donar amb afecte mesurat la mà. Gestionar la vida i intel·ligència emocionals. Tenir un punt de calidesa. Mirar als ulls.  Saber anar de tronc, fer bona companyia. Saber estar sol. Un somriure mai està de més. Etcètera. Em paro aquí, tu sabràs dibuixar-te millor que jo ho faig: polir, complementar, treure... En una paraula: agafa l’evangeli i fes-te retratar amb ell!, en el sentit original del terme.

                                               Tres consideracions: La paraula de Déu mana i recomana. Abans de qualsevol tros que vulguis llegir, digues primer, no al final: “Paraula de Déu!” I ja veuràs com se’t desclou, se’t revela una faceta més del misteri de Jesús! Paraula d’experiència!

                                               A la lectura del llibre de les Cròniques es parla de les nostres faltes “cronificades”. La vida evangèlica és sempre un retorn del nostres propis exilis, de les nostres Babels, confusions, empedreïments. No és Cir, sinó Jesús que ens ofereix una volguda, anhelada tornada. Qui és el pròdig? Tots ho som una mica: hem malversat les oportunitats de Déu. Ell és gràcia, magnànim, “prodigat”, generós és poc; en Ell tot és “agraciament” a mans plenes. Ara és l’hora de fer el propi retorn. Sabedors que tots els veritables camins porten a Jesús, i per Jesús vers el Pare, que ens espera, braços oberts i desficiosos. Què bé que ressona aquí el salm responsorial, que és “el cant de l’emigrant”, de qui s’ha embarcat en tantes aventures fora de la llar i que “d’enyorança es mort”. Marrades i més marrades... Jesús és el camí prototípic, en realitat no n’hi ha d’altre per qui té fe. “Sense mi no podeu fer res (Joan 15, 1- 17). Mentre en el cor sentim una veu que ens diu: “Apa, somriu que Déu t’estima” (Cisco Barrachina), i no facis més el borinot!

                                              

                                               Fes de sòcia dels deixebles d’Emaús. Jesús t’espera (obre la porta del teu cor): “el que fa diferent el camí és que el facis estimant”, un ressò d’un molt amic traspassat...

                                               Ens haurem d’acostumar a llegir i fer nostre l’evangeli de Joan. Avui un tast, el de Nicodem. Tu ets mestre de la Llei i no saps que hem de renéixer les vegades que facin falta?  Les mimoses cada any porten un nou esclat de groc que fa mal d’ulls a bastants, que no tenen ni sentit humà i els manca humor. Manoi i quin humor que gasten, pobres!; semblen “ictèrics”. Ens haurem d’acostumar a llegir delitosament l’evangeli de Joan. Us ho proposaré a partir del cinquè diumenge de Quaresma, tot ben assaborit fins passada Pasqua. Aquesta vegada vindrà tot sencer. Ja veureu: serà una passada!

                                               Aquesta setmana, tota ella ens toca aprofitar la Carta de Pau als Efesis. Un joia i més joies d’un joier. Aquest diumenge l’encetarem, més ben dit la “reencetarem”, car ja us vaig invitar a iniciar-la diumenges enrere. Tant se val! Va de recuperació, allò que és bo, si ho tornes a llegir amb més deler, guanya quirats!

                                               Poso les cites per facilitar la lectura selectiva d’acord amb les idees que hem anat compartint aquestes setmanes quaresmals. Deixo de moment de banda altres passatges de la Carta, per no donar-vos més feina de la necessària, perquè us pugueu omplir de goig en la celebració d’aquesta domínica, que precisament se’n diu “domínica gaudete”. Per l’antífona d’entrada, glossada abans amb el cant gregorià, que desgraciadament ha quasi desaparegut, llàstima!. “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents tots els qui portàveu dol per ella, sereu alletats amb l’abundància del seu consol”. Aquí van les perícopes seleccionades:  Començament solemne, transfigurant (tal com sona!) Ef 1, 3-14; 1, 15-23; 2, 4-10 (és la segona lectura d’avui); 2, 13-22; 3, 8b; 3, 14-21; 4, 1-6; 4, 20-32; 5, 1-20; 6, 17-20.

                                               Ens veurem diumenge que ve. Bona lectura. Ànims que estem ja a les portes de Setmana Santa i del goig de la Resurrecció de Jesús i la nostra.

Diumenge IV de Quaresma, 11 de març del 2018  Sabadell