Homilia del diumenge 23/02/2020

EL  PRINCIPI  REGI  DE L’ESCRIPTURA

                                               Així el qualifica sant Jaume a la seva carta Jm 2, 8-9. I és: “Estima els altres com a tu mateix”. Perdoneu, m’anava a exposar a dir que és més difícil això, que el manament d’estimar a Déu. Raó tenia ja sant Joan en cartejar-nos això: “Si algú afirmava: “Jo estimo Déu, però no estima al seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el germà que veu, no pot estimar Déu que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà”.  (I Jn 4, 20-21). Ara bé, el problema rau en la visibilitat o no del germà. Estem tan egotitzats, que tot passa per l’Ego, així en majúscula. Veure l’Altre i l’altre és el nucli de la qüestió més vital: nucli regi i determinació dels dos apòstols. D’això és del què en parlarem, com es deduirà meridianament. Anem al principi. Context: El sermó de la Muntanya. Amb l’evangeli d’avui arribem al pinyol del a fruita evangèlica. Tot el Sermó es basa en una permanent contraposició: “Se us ha dit, Jo us dic”. No n’hi ha prou en llegir-ho o en dir-ho, cal arribar a fer l’experiència d’allò que es diu. Tot es recolza en una base o condició de possibilitat. Sense posar aquesta condició, que és com conjugar el verb en condicional, tot queda en un no-res. En Francesc trobo una frase altament il·lustrativa i d’un caire bellament pastoral, parlant de l’escolta de la Paraula. Jo això mateix ho dic de la vista: “La Paraula de Déu fa un camí dintre de nosaltres: escoltem amb les oïdes i passa al cor; no es queda a les oïdes, ha d’arribar al cor; i del cor passa a les mans; i de les mans a les bones obres”.

                                               Llegia ahir mateix que les coses, molt més les persones, no se les coneix de veritat ni les podem comprendre, si no s’hi estableix de base un tracte experiencial. Allò que se’n diu a nivell de persones “crear un vincle”. Això ho llegia en un llibre, llaminer de totes totes, ·”Les formes del verb anar”. Va de descobrir -des de dins- el món global, nebulós(?) de la migració, un clar i decidit atansament “personalitzat” al qui és migrant (no dic què, sinó qui: la diferència és evident!) Sobre la migració en sabem tantes coses... i més. Els diaris en van plens. Avui mateix el recent ministre Grande-Marlaska parla d’endurir el tracte “indiscriminant” del “migrant”; tots en el mateix sac i ben lligat: Una vergonya! Al llibre al·ludit es palesa que fins que un hom no s’interessa per cadascun d’ells, resten invisibles. Nominatim. No són un col·lectiu, no són números, no són una fitxa. Fins que no distingeixis el color del seus ulls, fins que no vegis la persona “concreta” què hi ha dins d’ell-que és ell,  no saps res de migrants. Tots ho som, de migrants, com a mínim interns, ho vàrem ser i ho serem. L’autora del llibre esmentat, Jenny Erpenbeck, com a pòrtic del llibre posa unes cites que sintetitzen bé el que anirà descabdellant en el relat que ens presenta, i diu: “Déu va crear el volum, el dimoni la superfície”. Enginyós! És la pancarta que han desplegat els qui estan amuntegats en una ampla plaça: “We become visible”; ens fem, ens volem visibles. Tota persona es visibilitza en tres dimensions; és el volum. Els que no es veuen, els que els veuen superficialment, de fet no s’els veu. Això ho carrega el dimoni. Reclamen una visibilització, que només es pot donar amb un encontre polièdric. Veure’l de debò, com a persona, amb la seva aura, amb la seva motxilla cultural, socioeconòmica, llengua, història del país, i sobretot la seva pròpia, moltes vegades dramàtica, més això que res... Al llarg del llibre se sent l’expressió: “Volem treballar, ens volem guanyar la vida (la nostra i la de la seva família que ha quedat endarrere i que s’enyora... i tant!

                                               Avui llegim al Mestre. El cristià ha de donar un pas enllà. Jo us dic, més enllà del que diuen i practiquen els contemporanis. Perquè parla per avui, per ara mateix. “Hem d’anar més lluny”. No ens podem quedar encallats, aigualits, igualitaris. Som invitats a allò no freqüent, al sobrepuig. La Vida pren color quan va vestida d’esforç, treball, finesa, paciència, sobreposant-se... Ignasi en deia “plus: més”. Calasanç en deia: “passar del més al millor”. No mirar amb ulls gasius el preu més rebaixat. No vull parlar d’amor, com ho deia sant Jaume, perquè m’hi perdo... M’agrada, i més, m’hi veig en cor amb l’expressió “gratuïtat”, fer per als altres allò d’una bona mesura, desbordada, “sacsejada”. Els que som de pagès entenem ben bé això de remoure el gra al sac perquè l’ompli ben atapeït. És allò de ser generosos, com ho és el Pare. Comença pel poc accessible. I si t’hi poses de valent, veuràs com cada vegada pots un mica més. No ets sol en l’acció. Comença per casa, pels teus. Pel poc, gairebé un toquet de res. Veuràs, si (és condicional!) t’hi poses amb ganes, veuràs com se t’eixampla el terreny i les coses a què dones lloc. No busquis que t’ho agraeixin. Seràs més feliç amb el petit anonimat del quefer de cada dia. Una paraula, un somriure, una mà a l’espatlla, un ser-hi, fer acte de volguda presència, aquest no-res que ho val tot...

                                               Llegeix l’evangeli d’avui i prova de viure la realitat del que se’ns diu emblemàticament.  De tot el que se’ns diu hi ha una versió en minúscula; aquesta és la nostra. Prova-ho una i una altra vegada en les oportunitats que se’t presentin o bé que busques en el venturós anonimat del fer i no dir, de passar al davant. Que no pots? Qui t’ho ha dit que no pots? Prova-ho i veuràs que si (condicional altra volta!) només penses en les teves forces, lògic. Hi ha qui et donarà una mà. “Confia, fill”, llegim sovint en els encontres amb el Mestre. Hi ha una llei termo-dinàmica o de l’entropia que té de si l’inclinar-se a la línia plana. Tendim a neutralitzar les arestes de l’esforç. La línia plana és la superfície, la que sosté el diable. La superfície és la que fa superficials. Tot ha de tenir cos, volum, tres o més dimensions. Ens plau l’alt i el profund... La vida és el desensopiment de les latències. Qui ens marca el lema “superador”- Crist, ens diu: “no estàs sol. Compta amb mi, confia” i apa, endavant i amunt. Els millors miracles són els que enalteixen l’esperit. L’esperit hi dona el to i la qualitat. Magnanimitat en les coses menudes de cada dia. Carpe diem: pescar al moment l’oportunitat. N’hi ha la mar: cal pescar l’alegria en el moment que passa! Som gegants a les espatlles de qui ens porta com uns infants, dels quals és dit que d’ells és el Regne del cel. No perdis el pas. No t’entretinguis. Dona’m la mà i caminarem junts... i no oblidis que el do que et fan a tu és per compartir-lo amb qui visquis i convisquis. Guanyar un petita “batalla” et porta a guanyar la guerra de la Pau.

                                               Hi ha una paraula que cada vegada m’impressiona més. És la generositat. Ve de generar, de crear (la millor vida és la que té el do de la creativitat. Tota vida suposa un art: “L’art d’estimar”; “l’art de saber escoltar” Fromm i Torralba ho han dit i redit. Algunes coses essencials: estimar el que faig, aprendre la tècnica i mantenir alta la motivació.

                                               L’evangeli, encara que no ho sembli, no conté manaments sinó de-manaments, invitacions. No et poden forçar a ser i a fer. T’ha de sortir de l’ànima. Lliures per a “lliurar-se”. Aquest és el sí que és sí de l’evangeli. En les paraules de l’evangeli hi ha de fons una enaltidora “discriminació”, que no discrimina mai ningú. Ser diferent. Ser més que... no perquè nosaltres ens creguem qui sap què o qui, sinó perquè no ho tenim de nosaltres mateixos. Sinó perquè estem “assistits”. Tot és per gràcia! Ho dirà avui rodonament Pau, el gran Pau: Final de la segona lectura d’avui: “Tot és vostre: el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu”. “Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial. Més i tot: “Els qui fan cas de la Paraula de Jesucrist han arribat de debò a estimar Déu perfectament”. I més: “El Senyor és compassiu i benigne, lent al càstig, ric en l’amor”. I ho arrodonirem: “Feu Senyor que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i d’obra la vostra voluntat”. Això em porta a les oracions de Charles de Foucauld. Somiades, però...

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VII de durant l’any, 23 de febrer del 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 16/02/2020

MADURAR  LA  FE

                                               Atenció, que avui ens endinsarem en el nucli més fondo de la nostra espiritualitat evangèlica. Vull ressaltar l’expressió que apareix a l’inici de la segona lectura d’avui que és de la primera carta de Pau als corintis, que diu així: “Germans, als qui teniu una fe prou madura, sí que us ensenyem una saviesa enclosa en el pla que Déu s’ha proposat desvelar-la, perquè sigui la nostra glòria”. Així dona ales al gran valor, ara conegut i apreciat pels que han anat madurant la FE. He posat madurant (gerundi, és a dir, que s’està treballant i actualitzant: més gerundis!) Aquesta maduració els ha portat a la saviesa “revelada per obra de l’Esperit”. Una de les prerrogatives de l’Esperit és precisament penetrar-ho tot “fins al més profund de Déu”.

                                               Alguns aspectes, que no conceptes, mereixen que els destaquem. L’evangeli respon a un pla de Déu, manifestat en aquests temps, oberts d’una manera especial al coneixement de Déu. A l’eu-angeli (=Bona Notícia) hom s’hi obre primàriament a partir de la FE, que ha de créixer i ha de madurar, a fi de poder penetrar en el si del Déu vivent. Es tracta, doncs, d’anar percebent les riqueses de Déu, ofertes i operades per l’Esperit Sant. La FE és el primer accés a la intimitat de Déu.

                                               Això ens porta a la supremacia de les virtuts teologals –dic teo-logals i no teològiques- que són les virtuts infuses que Déu dona als qui han fet un preliminar trobament amb Crist i se n’hi han “en-amorat”. Aquest en-amorament té el nom de FE. Suscita confiança, esperança i estimació. Que són precisament les tres virtuts teologals, és a dir les que fan referència directa a la relació amb Déu. Són infuses, vol dir que és Déu qui les dona, que les infon, (no perdem mai el goig i el gust que envolten per dins les paraules!). La FE, tot i ser una acció directa de l’Esperit Sant, vol la nostra col·laboració, treball conjuntament amb l’Esperit Sant. No em detindré pas a desenvolupar les dues paràboles que ens en poden il·lustrar. Les hem llegides no fa pas massa temps: La paràbola de la llavor que creix sense tenir-ne coneixement i consciència i la del gra de mostassa. Les trobareu a Marc (4, 26-32). Les llavors tenen unes virtualitats que ens admiren; digui’s sobretot de les tres virtuts teo-logals.

                                               Recordo aquella frase d’Agustí que em va meravellar i que diu així. La posaré en majúscules perquè és tal la meva meravella: “L’ÚNICA COSA QUE ESBORRA ELS PECATS ÉS LA GRÀCIA DE LA FE QUE OBRA PER AMOR”. No és Déu qui pot perdonar els pecats? Eh, que està clar? Per tant, la millor espiritualitat és la que es basa en la maduració de la FE. Aquesta, atenció, si no ha sobrepassat un primer nivell de religiositat, poca cimentació donarà per a l’adhesió a Jesús del cor i de tota la pròpia vida. Aquesta llavoreta sembla insignificant, però és el principi d’una revolució espiritual. He dit revolució, no n´hi ha per a menys!

                                               Tinc un llibre que se’n diu Concordances de la Bíblia del N. T. Que ha classificat totes les vegades que una paraula o un concepte més ben dit, que surt en tots els escrits del Nou testament. Agafeu-vos fort, que us escric les vegades que surt la expressió o concepte FE! A Joan: 51 vegada; a Pau 172 vegades, als Fets, com que parla preferentment de Pau, també 49 vegades. Conclusió irrebatible: Per Pau i per Joan, la virtut de la FE els és fonamental.  Més i tot, avui al matí resant Matines llegíem un fragment de la Carta de Pau als Gàlates. Pau es queixa del retrocés d’alguns de la Comunitat que ell fundà a Galàcia. S’inicia retraient a Quefes (Pere) que amb els pagans passava per sobre de les indicacions rituals dels jueus; i havent sigut reptat per deixebles de la comunitat d’on era -diguem-ne el líder- l’apòstol Jaume, que creia que –per a ser cristians- primer s’havien de convertir als preceptes del judaisme. Pau usa paraules fortíssimes contra això, que considera una perversió del missatge evangèlic. Argumentant vigorosament que, no és la Llei la que salva (Ga 2,11- 3, 14), sinó que tot el misteri cristià i, doncs, el misteri salvador, rau en “arrapar-nos” fortament a la FE (confiança, abandó, lliurar-se, entrega, “donar fe a la FE”, no tenir por de posar-nos en les mans i en el cor de Déu, que tot això, i més, inclou la FE veritable, secundant l’acció de l’Esperit que no falla mai, mai de tots els mais...). Vull destacar el verset 3,14 que diu així: “Així la benedicció d’Abraham (incís preciós: d’ell se’n diu el Pare en la FE!), destinada a tots els pobles, s’ha complert per Jesucrist, i l’hem rebut per la fe l’Esperit que Déu havia promès”. D’aquesta expressió m’ha vingut a la ment que és “el número Pi de l’evangeli”. Recordem el valor del “número pi: 3’14...”. Sense sortir-ne, del número, hi podrem afegir quantitats in-definides, il·limitades, a no acabar mai! D’aquest verset, després d’haver-ne llegida tota la cita que us he posat, en veureu moltes coses. Sense sortir-ne, dic, del 3,14, doncs, hi podrem prospectar tot un seguit de pensaments per no acabar-ne mai, sense sortir-ne de la seva afirmació. Espiritualitat bona, boníssima

                                               Ho he dit  manta vegada: Jesús no ens ha vingut per a fer-nos “bones persones”; per a això no calia que “vingués”, com ho va fer, essent qui era! Va venir per introduir-nos en la intimitat de Déu, per Ell, amb Ell i en Ell... El pòrtic per entrar-hi és viure i madurar una i altra vegada en la FE. No ens serà possible, si Déu no actua, perquè la FE és la que ens dona magn-animitat (una ànima gran, superior, inèdita!) Això ho donen només les virtuts teo-logals. Per tant, a demanar, a insistir en que la Fe maduri, sense la qual donarem tombs al voltant de nosaltres mateixos. Allò de Francesc: l’autorreferencialitat. Amb un ego des-mesurat no podrem entendre res de res. Aquí no val l’empenta nostra, encara que hi poséssim totes les quatre virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança. Aquestes vindran com a conseqüència de les virtuts teo-logals. Recordeu que diu Agustí: ”Estima i fes el que vulguis”! Estima amb la virtut teo-logal de l’amor, la caritat, “l’en-amorament”. Segur que, si estimes així, seràs un joiell en mans de Déu. S’ha acabat la salvació a través del compliment de la Llei. No seran les nostres lluites i esforços i empenta... Només serem “justificats”, “salvats”, “redimits” per les virtuts infuses de FE, ESPERANÇA I CARITAT. Això, primàriament, és el que ens identificarà com a deixebles, com a seguidors, com a fidels, com a crist-ians. La moral cristiana, atenció, no és la de l’estoicisme, que és bona en sí, però per als cristians tot es juga en el terreny de les virtuts infuses, teo-logals: que fan referència a Déu, en concret a l’Esperit, que ens mou a tenir a Jesucrist com a referència fonamental. L’ideal cristià no és ser “bones persones”, sinó viure l’evangeli (mirar fixament el Senyor Jesús, i dir-li: “Senyor, ja crec en Vós, sí; però augmenteu-me la FE!). Pau parla d’ara com de l’hora de la FE!

                                               En el ritual del Baptisme se’ns va dir, cal recordar-ho, perquè no emprenguem sols el camí de la FE:  “Aquesta és la FE de l’Església”.  A mi m’ha ajudat molt pensar que no solament sóc sol a creure, a tenir FE, sinó que comparteixo la que té l’Església. I si em venen dubtes a vegades, com corcons, giro pàgina i em dic que grans personatges, grans teòlegs, grans místics, grans “petites persones” ens han precedir en el camí de la FE. I jo m’ajunto amb els pre-clars i em dic: si ells, jo també. I em quedo tranquil, però amb ganes de macerar, de madurar la FE. L’expressió madurar s’atansa més al que diuen els evangelis i tota la cohort d’apòstols que “errando errando” al final van aprendre la lliçó. No som nosaltres; tot és obra i filigrana de Déu. Deixa fer, deixa’t fer, Abandó profunda, on hi actuï l’Esperit Sant. Coneixeu la pregària de Charles de Foucault?  Esborronant-me us la poso. Jo encara, honestament, no sé pregar-la, que no dir-la, que és una altra cosa, baladí seria fer-ho...

                        “Pare,

                        jo m’abandono a Vós

                        feu de mi el que us plagui.

                        Feu el que feu de mi,

                        us ho agraeixo.

                        Estic disposat a tot,

                        ho accepto tot.

                        Mentre la vostra voluntat s’acompleixi en mi,

                        en totes les vostres criatures,

                        no desitjo altra cosa, Déu meu.

                        Poso la meva ànima en les vostres mans.

                        Us la dono, Déu meu,

                        amb tot l’amor del meu cor.

                        Perquè us estimo.

                        I això m’és una necessitat d’amor,

                        de donar-me,

                        de posar-me a les vostres mans sense mesura,

                        amb una infinita confiança,

                        Perquè Vós sou el meu Pare”.

                                                --- I encara una altra: “Per demanar la FE”:

                        Senyor, concediu-nos la FE,

                        la Fe que arrenca la màscara del món

                        i fa veure Déu en totes les coses,

                        la FE que ho fa veure tot sota una altra llum:

                        que ens mostra la grandesa de Déu

                        i ens fa descobrir la nostra petitesa;

                        que ens mostra el Crist,

                        allí on els nostres ulls hi veuen un pobre;

                        que ens fa veure el nostre Salvador,

                        allí on el nostre gust només sent un tros de pa.

                        Senyor, concediu-nos aquesta FE

                        que ens fa emprendre tot el que Déu vol

                        sense dubtar, sense vergonya ni temor, sense recular mai.

                        La FE que no tem ni els perills, ni el dolor, ni la mort;

                        que sap caminar en la vida

                        amb calma, pau i un profunda joia,

                        i que estableix en el nostre esperit un deseiximent absolut

                        envers tot, fora de Vós.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VI de durant l’any, 16 de febrer del 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 09/02/2020

EL SERMÓ DE LA MUNTANYA 3

Sort i dissort que el diumenge passat el quart diumenge de durant l’any (2 de febrer) va coincidir excepcionalment amb el dia de La Presentació del Senyor. Allí vaig poder esplaiar-me en la fonamentadora significació d’aquesta Festa que enllaça profundament el cicle de Nadal  amb el de Pasqua, perquè aquesta divisió és purament pedagògica. Sempre celebrem conjuntament el misteri de l’Encarnació i sempre celebrem la Pasqua. (tots dos misteris que en realitat en són un de sol. I això en el cada dia i en cada eucaristia i a tot hora). Aquests dos misteris, doncs, posen de manifest la nostra identitat com a cristians, sabedors i assaboridors de la FE que Déu ens ha donat per circumstàncies alienes –inicialment- al nostre voler i poder. En realitat, som deutors dels fonaments del que som i podem (això deuria ser). La FE ens encamina vers l’acció de gràcies, els benifets són substantius (=de pes i de gruix). (Eucaristia: gràcies donades  al Pare per Crist Senyor nostre). Ni més ni millor, punt i final!

                                               La litúrgia no es pot desvincular de la vida. Per què tan sovint anem des-penjats? O bé manca la FE o bé és epidèrmica i ha de ser (hauria de ser) vaja, ara em surt neuronal (!), apassionada, assenyada, sapient! En dues paraules: FE i Vida grinyolen sovint. FE i Vida en els misteris de l’Encarnació i el de la Pasqua junts.

                                               Aquesta és la sort que vàrem viure el diumenge passat: Crist Nat, Presentat, Lliurat són el mateix i únic misteri experiencial. Atenció a no oblidar tot el que això té de substancial (ai, em retorna aquesta paraula. Ep!)

                                               Ara entro en el que en deia dissort. I és que en els textos de la quarta domínica es comença a parlar del nucli dur del que significa “vida i miracles” de ser cristià. Perquè? Molt senzill. Anem a l’evangeli de Mateu i comencem a llegir des del capítol 5 fins a tot el 7 que sota l’epígraf del Sermó de la Muntanya en la versió de Mateu; n’hi ha una altra de Lluc que denominem el Sermó de la Plana. Es complementen, però hi ha la petja de cadascú dels seus autors corresponents. Podeu fer-ne la pròpia experiència. El trobareu a Lc 6, 20-26 i altres ja indicats en el BCI. Llegim, però Mt(5, 1-2). Comença amb les benaurances i mireu amb quina solemnitat! Jesús parla assegut que era la manera com ho feien els doctors de la Llei a les sinagogues. Jesús es dirigeix a tothom. A tots: actualitzadament, a tu i a mi.

 

                                               Noteu que la primera paraula que identificarà el creient-creient, és a dir: aquells que saben de què van les tres virtuts teologals (dons rebuts per entrar en la intimitat del Déu i Home vertaders: Feliços, ben-aurats amb bona aura (com hi juga la cardíaca en aquest mot!) Com en tants d’altres “de missa” que ens han arribat gastats, rodats, llimats, que no engranen, grinyolen... L’evangeli és la invitació “pressionant” a la felicitat. La Bona Nova és que tenim un Pare de tots i que ens ha creat per estimació entranyable. Ho diuen els mateixos salms. El que cal és veure de prop la paradoxa constant de les benaurances , ep!, evangèliques: s’han de llegir a l’inrevés i aleshores es comencen a entendre. A més sense l’experimentació no hi ha forma d’entendre gota. Són camins que acaben en la felicitat, la benaurança, la saviesa evangèlica. Dit simplificadament: Si... (condicional ets, fas, estàs, lluites, esdevens...) seràs feliç, sí, home, sí! Creu-t’ho! És dubte o afirmació? Tu sabràs.

                                               Ara posaré la primera lectura que hauríem pogut fer, imprescindible! Per als curiosos poso la cita. És del profeta Sofonies: (2, 3: 3, 12-13) en síntesis: “Busqueu el Senyor. Deixaré en el nostre país un poble humil i pobre. Després ve com sabem el salm 145 amb aquesta tornada: “Feliços els pobres en l’esperit. Els salms son per pregar, sentir, cantar... Passem ara a la segona lectura. Ens trobem amb Pau que ens acompanyarà fins a la Quaresma a finals de mes.   ICo 1, 26-31. Els cridats no són els més “dotats” sinó els dotats (amb el do de la Fe). A continuació ja ho sabem que ve el verset introductori a l’evangeli: “Alegreu-vos i feu festa”, tret precisament de Mt 5, 12a. Sabíeu -no val a badar- que així es titula un document del papa Francesc adreçat a tothom sobre la crida a la santedat en el món actual. No us espanteu, perquè ens dirà com n’és d’accessible la santedat avui, la dels “feiners i domèstics”, que som tots, tots. Déu no exclou ningú, ho sabies? Déu no demana impossibles, ho sabies? L’evangeli que corresponia al diumenge passat és justament el començament del Sermó de la Muntanya on es descabdellen les Benaurances, com a venturós Proemi de tot el Sermó de la muntanya. Com que avui continuarem en l’evangeli que ens toca, no podia parlar-ne sense la introducció que pertanyia al diumenge anterior i que no vàrem poder parlar-ne per la Festa de la Presentació del Senyor.

                                               I ara atenció, perquè farem els comentaris per a les lectures d’aquest diumenge cinquè de durant l’any litúrgic. Poc a poc, que a l’evangeli hi ha el retrat-robot del cristià de tots els temps. Que es distingeix precisament en l’acció de cada dia... aquí cal no donar bon exemple, sinó testimoniar. Quina expressió tan rica! Que notin que ens porta un aire un estil evangèlics. Referenciar el nostre “REFERENT: Crist!

                                              

                                               Comencem pel nostre amic Isaïes, ara del capítol 58, 7-10. Comparteix: això farà de llum. No cal ni ser-ne conscients. No ho fas per donar exemple, sinó per testimoniar que així ho feia Jesús, donar sense esperar cap recompensa; si ve: amb un “gràcies” sentit i un somriure de pam. I res més. La recompensa, quina és? Ser feliç de poder-ho fer! “Dona gratuïtament allò que saps que ho reps gratuïtament”. El cristià és aquella persona que l’únic que fa és reflectir. No cal que ni tan sols en tingui consciència, fins i tot, millor que no ho noti. No pensem en donar bon exemple... Fariseitzaríem el nostre viure. Senzills com coloms... Fer llum: Déu, Crist, sol, empatitzar, somriure i somriure’s..., acollir, perquè recordem que a nosaltres se’ns ha acollit mil vegades i sense posar deures. Millor, creure-ho com un dret que tinc, donar l’abraçada quan n’és el moment, inesperada per part de l’altre... El nostre viure ha de ser (no és obligat, és volgut, deixat com qui sorprèn l’estimat...) Som llum. Va de llum reflectida. Som uns pobrets miralls que el què hem de procurar és que estiguin nets i polits per reflectir el millor possible la llum que un sap d’on ve! Eh, que sí? D’on ha de venir, si no? No som estrelles, som satèl·lits res més, sense llum pròpia. Donem la llum que rebem. No som el Sol, gràcies que siguem la lluna. Qui és el SOL? I tu m’ho preguntes? El teu i meu Sol és Crist. Ell és el nostre emissor! Som mediterranis, no s’hi pot fer més. Ens agrada la Llum. Ens agrada l’albada, plena de les promissions del dia que avança... Cel net a ple migdia (“sol, solet...!). Ens agrada la caiguda de la tarda, parsimoniosa del sol a ponent. Tot pren volum, poesia, serenitat i arriba el moment de la pirotècnia dels últims i colorits celatges. I això dia sí, dia també. “El sol nostre de cada dia doneu-nos-el” com el regal diari, llum, esplendor, lucidesa que ve de llum, nitidesa que ve de net. Som gent de sol. El rebem, el gaudim i se’ns obren ulls i els somriures. Així és la gent de la meva terra. I si hi ha boira l’enyorem... i la sal, encara que no en podem abusar a la nostra edat. Condimenta, preserva, dona gust. Ja ho sabem: el gust de l’evangeli. Com sempre la referència clara, neta i sentida. Atansem el saler. Això hauríem de ser envers els altres. Sal: bon humor,  i allà penes...

                                               Segona lectura: la  Creu, millor en minúscula que és la nostra. No exagerem. La del referent sí que fou majúscula i ens fa inesperadament de Cirineu. Ja ho sabem que “ad astra per aspera”. Déu no demana res que no ens en doni la mà. Coratge! Pau ens diu que “En tot allò que us deia i us predicava, no hi entraven paraules que s’imposessin per la seva saviesa, sinó pel poder convincent de l’Esperit, perquè (el que valen són sempre els perquès) la vostra FE no es fonamentés en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu”.

                                               Salm responsorial: Diu Crist, que és “nostro Senyor”: “Jo sóc (=definició de Déu i, per tant, de Jesucrist) la llum del món evangèlic i per testimonis precaris també dels seus “reflectors” en el món de cada dia. El qui em segueix tindrà la llum de la vida. Vol dir que anirà a ple sol, “el sol de la glòria...” Santa Teresa diu que no ens creiem que els qui el segueixen tindran el cent per u. Cent vegades més! A comptar catalans, que ens empenyen al tòpic...

                                               A veure: ara faré l’esboç del que penso sobre la vida espiritual. Aquesta quan pren embranzida, fa un salt cap a la que els clàssics posen com a segon grau, després de la via purificativa (ascètica, lluita contra el mal i les seves pompes i seduccions, etc) que el posen com a primer grau ineludible. La gent no té ni temps de posar-se les bambes que ja li posen el feix a sobre, i arri, que fa pujada... Jo crec que el primer grau és la via il·luminativa, allí on comencen a caminar els enamorats de la llum que és Jesús. Ja ens ho ha dit el verset de l’Al·leluia: El nostre Sol. Sense estimar-lo, no hi ha res a fer. El primer amor sabeu quin és? Doncs, en el moment de la descoberta. Ulls de la FE. Sense això, “nonada”, que deia la doctora d’Àvila. Us recordo la frase del papa Benet i el comentari que en feia el papa Francesc de l’homilia antecedent. Sense trobament amb una Persona, sense viure-ho com el millor esdeveniment de la nostra vida, poca força tindrem i la nostra esperança farà fallida. La vida espiritual és només per a en-amorats. Sí i això és el grau de la FE que és per a mi el primer. Per tant, començar per la via il·luminativa. Fit a fit al gran amor del nostre viure amb els ulls de la FE, només aleshores podrem fer el segon graó: que és de l’Esperança, és a dir viure, que poc podem estimar l’Estimat, si no sabem “d’amoretes”, treure de davant tota màcula que entela el mirall. A fer dissabte, a netejar vidres perquè Ell, el Sol de la nostra vida s’hi afaiçoni nítidament. Un fa dissabte quan sap que amb l’Amic e l’Amat s’han de trobar dia, sí, dia també a la taula domèstica on ens trobarem i gaudirem. Posats de ferm en el graó de la FE, una mirada avall i neteja i ben de gust per aimar l’aimant, “com fa l’agulla a l’iman” (Verdaguer); i una mirada-mirada cap amunt que és el tercer graó: allò que en diuen la via unitiva. Caram, això va de veres. I tant, que et pensaves? Les tres germanes que van a l’uníson, ben agermanades. La FE al mig i vista avall (esperança); vista amunt (caritat, amor o com se pugui dir, que són paraules majors). A això ens invita “el nostre” estimat Francesc. Així ho prospecto jo, trabucant l’ordre que ve de mons ben diferents dels nostres. Res, “En-amorar-se”, ja sabeu de qui. Coratge i endavant, que el més interessat és el  SOL el sol del nostre viure.

                                               Penúltim mot: La Col·lecta del dia: petita i bufona: “Senyor, vetlleu sempre bondadosament per la vostra família: protegiu-la i defenseu-la, ja que només confia en la vostra gràcia”.

                                               Última paraula: Un cant: “Un poble camina pel desert del temps/ sol, pols i oratge lluiten contra ell/ Però el poble avança vers un horitzó/ on els espera fidel el Senyor.  I van marxant, decidits el pas,/ i van cantant, joiosa la faç,/ car ben bé saben que a la fi del jorn/ seuran a la taula del Crist a l’entorn.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge V de durant l’any, 9 de febrer del 2020.  Sabadell 

Homilia del diumenge 02/02/2020

EL  NUNC  DIMITTIS: quart himne evangèlic

                                               L’Himne darrer dels evangèlics és el que narra el mateix Lluc com a cloenda dels evangelis de la Infantesa de Jesús. Té lloc en el Temple de Jerusalem i és el que llegim a l’evangeli d’avui, dia de la Presentació del Senyor, dia 2 de febrer, que per pura coincidència s’escau en aquest Diumenge. Compteu des de Nadal fins avui i surt la quarantena pautada per la purificació de Maria (Lev 12, 1-8).  Dia, d’altra banda, que està dedicat a la Vida Consagrada per no oblidar que tots hem estat “consagrats” sacramentalment en el baptisme. Caldria una renovació fonamentadora de l’espiritualitat baptismal! El ritus de la vetlla Pasqual, ¿va més enllà d’un ritus? Alguns promouen com una nova pastoral iniciàtica per a adults, que malauradament no hem tingut: iniciació espiritual seguint el guiatge de Pau: a partir de la significació i experiència de la intersecció, més: con-formació, identificació, comunió amb Jesu-Crist viscut, experimentat en el dia a dia. “Som fills en el FILL”. No devaluem la nostra dignitat de fills estimats de i per Déu, “en creixença”, “endavant i enlaire”. (Teilhard ens podria enaltir certament el pensar i el sentir)

 

                                               Jesús Infant, primogènit de Maria, la qual va rebre en el moment de l’Anunciació la constatació de part de Déu a través de  l’Àngel Gabriel: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra, per això el fruit que naixerà serà Sant (haguios) i l’anomenaran Fill de Déu”. Aprofitant l’avinentesa de la purificació de la mare, Maria, purificació que s’havia de fer segons la usança del poble d’Israel. Però anem més endavant, perquè Lluc ens parla també i per a ell és més important el fet de la Presentació del Senyor. Vegis com a introducció d’aquest tema culminant de la Infància de Jesús en el Temple. Ens situarem llegint aquest fragment transcendental en el llibre de l’Èxode (13, 1-16): “El Senyor va parlar a Moisès. Li digué: Consagra’m tots els primogènits dels israelites, el primer que neixi, tant dels homes com dels animals: és meu. Rescata el teu fill primogènit”. En aquest fragment s’estableixen les normes de la Festa dels Àzims, en recordança de la plaga última infligida als egipcis, precisament amb la mort dels primogènits de tothom, tant fills com animals. Aquesta festa de tot el poble es celebrava a cada família compartint l’anyell i regraciant Déu per l’alliberament del domini d’Egipte. En el capítols 11 i 12 i 13 de l’Èxode tenim la descripció dels fets que donen origen a la festa de la Pasqua. Poso El darrer verset del text que us he recomanat de llegir per les significacions que suposa: “Per això Jo sacrifico al Senyor tots els primogènits mascles dels animals i rescato els meus fills primogènits. Et serà com un distintiu a la mà, com una marca entre els ulls, per a recordar que el Senyor, amb mà forta et va fer sortir d’Egipte.

                                               Recordem que aquesta festa anyal dels Àzims dels jueus ha esdevingut en l’àmbit cristià la Gran Festa de Pasqua on rememorem i actualitzem sagramentalment la mort i resurrecció de Jesucrist, Anyell de Déu, com assenyalà Joan Baptista. Jesús ens allibera del “poder del pecat i de la mort”. Amb el seu oferiment al Pare va iniciar el seu sacrifici únic i definitiu de la Nova i Eterna Aliança. Té aquestes dues denominacions que hem de retenir i de rememorar sempre, perquè donen la plena identitat cristiana. Jesu-Crist, Messies-Ungit ens és Salvador i Redemptor. Compartim des del Baptisme la nostra assumpció en Jesús. Aquesta condició ens fa “consagrats” i “comprats, “rescatats amb la seva sang” que aquesta és la significació de Red-Emptor. Vivint identificats i con-figurats en Jesús. Sant Pau ens ho repetirà arreu. Seria bo que llegíssim totes les perícopes en què refem la vivència pasqual; i aquesta memòria la refem a cada eucaristia: “Feu això en memòria meva”. No és treure’ns els pecats, sinó un néixer novament (Jesús a Nicodem de l’evangelista Joan). Allí “on va abundar el pecat, va sobreabundar la gràcia”. (Pau)   Les filactèries, ells, marca a la mà; nosaltres: el senyal de la Creu, ser batejats en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.  Els finals de totes les oracions litúrgiques, sobretot les col·lectes: “Per Crist Senyor nostre”. “Per Ell, amb Ell i en Ell, Eu-caristia: creure i donar gràcies: presència i aliment.

                                               Llegim ara, amb aquests nobilíssims pressupòsits la narració de l’evangeli d’avui. Des de Nadal fins ara han passat quaranta dies. No oblidem la significació de plenitud del nombre quaranta. Lluc ens porta amb una mescla de dues recurrències: la purificació i la presentació de Jesús, ambdues de gran contingut en l’Antic Testament. Lluc ho repetirà cinc vegades que és: perquè es compleixin les Sagrades Escriptures. Va a la significació elaborada d’acord amb els criteris que hem esmentat en la presentació dels altres tres himnes evangèlics. L’estricta historicitat cedeix en tots ells tot un ple de ressonàncies veterotestamentàries i que donen a la Presentació de Jesús  una plena significació profètica. L’Esperit Sant per a Lluc és una presència fonamentadora de tota la vida de Jesús. Cita l’Esperit Sant en l’evangeli seu 29 vegades i ho complementa en els Fets, també obra seva: 61 vegades més. No és estrany, doncs, que l’Esperit Sant mogui a Simeó, home bo, just i pietós, que esperava que Israel seria “consolat”: són les expectatives messiàniques que es respiraven en temps de Jesús. Simeó tenia el do de l’Esperit Sant, era un profeta. Guiat per Ell conflueix quan els pares de Jesús presentaven el Fill Primogènit per consagrar-lo a Déu i rescatar-lo, com era preceptiu. “El prengué en braços i beneí Déu. Ressonàncies del Profeta Isaïes: Us vaig insinuar de llegir-ne els capítols del 40 al 55. Recordeu que és en el moment del Retorn de Babilònia: “Consoleu, consoleu el meu poble, diu el vostre Déu. Parleu al cor de Jerusalem i anuncieu-li que s’ha acabat la seva servitud, que li ha estat perdonada la culpa, que ha rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats...” “Ho dic jo , el Senyor: Els meus testimonis sou vosaltres, i ho és també el meu Servent, que m’he escollit, perquè comprengueu i cregueu en Mi i entengueu que JO SÓC”. (el nom de Yahvé, precisament). Ho llegim a Isaïes (40, 1-2; i també 43, 10-11a)

                                               Oferint-se Jesús al Pare-Déu, sobirana imatge de l’ofertori fonamental del Nou Testament. Aquí és com que s’iniciés la Missa única i sobirana sobre tot el Món. Missa que uneix els dos cicles litúrgics: Nadal i Pasqua. No convé separar-los, perquè fonamenten tot el que significa la litúrgia. Missa clau d’unitat dels dos testaments.

                                               Simeó Pren l’Infant en braços i l’aixeca vers el Santuari oferint-lo com a primícia dels temps venidors, i beneeix, primer de tot, Déu-Pare, el Déu i Senyor d’Israel. L’Esperit Sant li ha promès que viuria encara per poder veure i contemplar el Messies tan desitjat i esperat... No el veu només com al Messies, sinó com al Salvador. Això ja ens dona a entendre que era profeta: veu el futur i l’anuncia. És l’oferent primer que no serà sacerdot. En qualitat de profeta inaugura un “poble sacerdotal” en el què tots els deixebles del Mestre que s’esdevindran, són cridats a con-celebrar l’Eucaristia, en el sentit de què, en la Nova i Eterna Aliança, només hi haurà un sol Sacerdot. Seria bo que llegíssim tota l’epístola als Hebreus, perquè -crec jo- ara és el moment més adequat. En tenim un tast en la segona lectura d’avui. A completar, si esdevenim “fans de la Paraula” amb la lectura també de la primera epístola de Pere. Així podrem entendre una mica més el misteri i la pregona significació de la Festa de la PRESENTACIÓ del SENYOR. Estem en un moment àlgid de l’any litúrgic on podem –més, devem!- veure’l i viure’l com a la manifestació del misteri pasqual, ja pre-tastat en els evangelis de la infància. Déu es manifesta, es revela, unint tots els temps i llocs, i fa de la vida de Jesús consagrat, ofert, presentat al Temple, el gran homenatge de la creació i de la natura humana al PARE, que ha estimat tant el món i tant la humanitat que ens ha enviat el Verb encarnat, per tal d’aconseguir la reconciliació definitiva, expressió cabal del seu amor entranyable. No menys que això, hauríem de celebrar en aquesta diada que completa el cicle natalici. Els nostres germans ortodoxes ho celebren amb el nom d’Encontre. Sortir a l’encontre com fa Simeó, fet determinant com a experiència cristiana: Entre nosaltres té com a nom popular la Candelera per les candeles que es beneeixen i encenen al començament de l’Eucaristia, com a homenatge a Jesús, llum del món. Diu el papa Francesc en el seu document programàtic: “No em cansaré mai de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. I Francesc hi fa aquest comentari: Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i d’auto-referencialitat. Arribem  a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos, per a assolir el nostre ésser més veritable. Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit  aquest amor que li retorna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-lo?   

                                               Notes a com s’expressa l’Ancià Simeó en aquest himne:

- Ara. Emfatització del moment concret en què enlaira l’himne. “Molts voldrien veure el què vosaltres veieu..., diu el Mestre.

- Acció de gràcies: sempre que prega Jesús és per donar gràcies. L’Eucaristia és la permanent pregaria que fa Jesús al Pare, amb sintonia amb la seva Església, nosaltres.

- No ens confonguem: no és Simeó qui ofereix, sinó el mateix Jesús. Tota la vida per a oferir-la al Pare. “Per a això ha vingut”. (sant Joan dixit).

- Jesús oferta, oferent, víctima i ara. (sant Pau)

- Ja puc morir: anar-se’n en pau.

- He vist amb els propis ulls el Salvador.

- Que heu preparat des de sempre, per presentar-lo a tothom, a tots els pobles.

- Jo sóc la llum que es farà albada, migdia i hora baixa de tots els qui creuen en Mi

- Serà la glòria per al seu poble Israel: Obert a deixar-se trobar sempre i en tot lloc.

- Una mirada a la Mare cridada a ser corredentora, a participar en la missió tràgica del seu Fill. Ella mateixa model de fe, d’esperança i d’una caritat entranyable de Mare.

- El Fill serà com una pedra d’ensopec per al seu poble i per a tothom. “ha vingut a portar el gran punt de discerniment. Optar per Ell o rebutjar-lo. Caldrà “creure en l’amor” (Joan dixit)

- Himne de Completes: Fem-ne “la pregària de la presencia de Déu o la pregària de Jesús (Sobornost: Catherine de Hueck Doherty) Crist dóna ple sentit al dia nostre i a la quotidianitat de la que en parla Lluís Duch. Antropologia de la quotidianitat.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge de la Presentació del Senyor, 2 de febrer de 2020.  Sabadell