EL PRINCIPI
REGI DE L’ESCRIPTURA
Així
el qualifica sant Jaume a la seva carta Jm 2, 8-9. I és: “Estima els altres com
a tu mateix”. Perdoneu, m’anava a exposar a dir que és més difícil això, que el
manament d’estimar a Déu. Raó tenia ja sant Joan en cartejar-nos això:
“Si algú afirmava: “Jo estimo Déu, però no estima al seu germà, seria un
mentider, perquè el qui no estima el germà que veu, no pot estimar Déu que no
veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha
d’estimar el seu germà”. (I Jn 4,
20-21). Ara bé, el problema rau en la visibilitat o no del germà. Estem
tan egotitzats, que tot passa per l’Ego, així en majúscula. Veure l’Altre i
l’altre és el nucli de la qüestió més vital: nucli regi i determinació dels dos
apòstols. D’això és del què en parlarem, com es deduirà meridianament. Anem al
principi. Context: El sermó de la Muntanya. Amb l’evangeli d’avui arribem
al pinyol del a fruita evangèlica. Tot el Sermó es basa en una permanent contraposició:
“Se us ha dit, Jo us dic”. No n’hi ha prou en llegir-ho o en dir-ho, cal
arribar a fer l’experiència d’allò que es diu. Tot es recolza en una
base o condició de possibilitat. Sense posar aquesta condició, que és com
conjugar el verb en condicional, tot queda en un no-res. En Francesc trobo una
frase altament il·lustrativa i d’un caire bellament pastoral, parlant de l’escolta
de la Paraula. Jo això mateix ho dic de la vista:
“La Paraula de Déu fa un camí dintre de nosaltres: escoltem amb les oïdes i
passa al cor; no es queda a les oïdes, ha d’arribar al cor; i del cor passa a
les mans; i de les mans a les bones obres”.
Llegia
ahir mateix que les coses, molt més les persones,
no se les coneix de veritat ni les podem comprendre, si no s’hi
estableix de base un tracte experiencial. Allò que se’n diu a nivell de
persones “crear un vincle”. Això ho llegia en un llibre, llaminer de totes
totes, ·”Les formes del verb anar”.
Va de descobrir -des de dins- el món global, nebulós(?) de la migració, un clar
i decidit atansament “personalitzat” al qui és migrant (no dic què, sinó qui:
la diferència és evident!) Sobre la migració en sabem tantes coses... i més.
Els diaris en van plens. Avui mateix el recent ministre Grande-Marlaska parla
d’endurir el tracte “indiscriminant” del “migrant”; tots en el mateix sac i ben
lligat: Una vergonya! Al llibre al·ludit es palesa que fins que un hom no
s’interessa per cadascun d’ells, resten invisibles. Nominatim. No són un
col·lectiu, no són números, no són una fitxa. Fins que no distingeixis el color
del seus ulls, fins que no vegis la persona “concreta” què hi ha dins d’ell-que
és ell, no saps res de migrants. Tots ho
som, de migrants, com a mínim interns, ho vàrem ser i ho serem. L’autora del
llibre esmentat, Jenny Erpenbeck, com a pòrtic del llibre posa unes cites que sintetitzen
bé el que anirà descabdellant en el relat que ens presenta, i diu: “Déu va
crear el volum, el dimoni la superfície”. Enginyós! És la pancarta que han desplegat
els qui estan amuntegats en una ampla plaça: “We become visible”; ens fem, ens
volem visibles. Tota persona es visibilitza en tres dimensions; és el volum.
Els que no es veuen, els que els veuen superficialment, de fet no s’els veu.
Això ho carrega el dimoni. Reclamen una visibilització, que només es pot donar
amb un encontre polièdric. Veure’l de debò, com a persona, amb la seva
aura, amb la seva motxilla cultural, socioeconòmica, llengua, història del
país, i sobretot la seva pròpia, moltes vegades dramàtica, més això que res...
Al llarg del llibre se sent l’expressió: “Volem treballar, ens volem guanyar la
vida (la nostra i la de la seva família que ha quedat endarrere i que s’enyora...
i tant!
Avui
llegim al Mestre. El cristià ha de donar un pas enllà. Jo us dic, més enllà del
que diuen i practiquen els contemporanis. Perquè parla per avui, per ara
mateix. “Hem d’anar més lluny”. No ens podem quedar encallats, aigualits,
igualitaris. Som invitats a allò no freqüent, al sobrepuig. La Vida pren color
quan va vestida d’esforç, treball, finesa, paciència, sobreposant-se... Ignasi
en deia “plus: més”. Calasanç en deia: “passar del més al millor”. No mirar amb
ulls gasius el preu més rebaixat. No vull parlar d’amor, com ho deia
sant Jaume, perquè m’hi perdo... M’agrada, i més, m’hi veig en cor amb
l’expressió “gratuïtat”, fer per als
altres allò d’una bona mesura, desbordada, “sacsejada”. Els que som de pagès
entenem ben bé això de remoure el gra al sac perquè l’ompli ben atapeït. És
allò de ser generosos, com ho és el Pare. Comença pel poc accessible. I
si t’hi poses de valent, veuràs com cada vegada pots un mica més. No ets sol en
l’acció. Comença per casa, pels teus. Pel poc, gairebé un toquet de res. Veuràs,
si (és condicional!) t’hi poses amb ganes, veuràs com se
t’eixampla el terreny i les coses a què dones lloc. No busquis que t’ho
agraeixin. Seràs més feliç amb el petit anonimat del quefer de cada dia. Una
paraula, un somriure, una mà a l’espatlla, un ser-hi, fer acte de volguda presència,
aquest no-res que ho val tot...
Llegeix
l’evangeli d’avui i prova de viure la realitat del que se’ns diu
emblemàticament. De tot el que se’ns diu
hi ha una versió en minúscula; aquesta és la nostra. Prova-ho una i una altra
vegada en les oportunitats que se’t presentin o bé que busques en el venturós
anonimat del fer i no dir, de passar al davant. Que no pots? Qui t’ho ha dit
que no pots? Prova-ho i veuràs que si
(condicional altra volta!) només penses en les teves forces, lògic. Hi ha qui
et donarà una mà. “Confia, fill”, llegim sovint en els encontres amb el
Mestre. Hi ha una llei termo-dinàmica o de l’entropia que té de si l’inclinar-se
a la línia plana. Tendim a neutralitzar les arestes de l’esforç. La línia plana
és la superfície, la que sosté el diable. La superfície és la que fa
superficials. Tot ha de tenir cos, volum, tres o més dimensions. Ens plau l’alt
i el profund... La vida és el desensopiment de les latències. Qui ens marca el
lema “superador”- Crist, ens diu: “no estàs sol. Compta amb mi, confia” i apa,
endavant i amunt. Els millors miracles són els que enalteixen l’esperit.
L’esperit hi dona el to i la qualitat. Magnanimitat en les coses menudes de
cada dia. Carpe diem: pescar al moment l’oportunitat. N’hi ha la mar: cal
pescar l’alegria en el moment que passa! Som gegants a les espatlles de qui ens
porta com uns infants, dels quals és dit que d’ells és el Regne del cel. No
perdis el pas. No t’entretinguis. Dona’m la mà i caminarem junts... i no
oblidis que el do que et fan a tu és per compartir-lo amb qui visquis i
convisquis. Guanyar un petita “batalla” et porta a guanyar la guerra de la Pau.
Hi
ha una paraula que cada vegada m’impressiona més. És la generositat. Ve de generar, de crear (la millor vida és la
que té el do de la creativitat. Tota vida suposa un art: “L’art d’estimar”;
“l’art de saber escoltar” Fromm i Torralba ho han dit i redit. Algunes coses
essencials: estimar el que faig, aprendre la tècnica i mantenir alta la
motivació.
L’evangeli,
encara que no ho sembli, no conté manaments sinó de-manaments, invitacions. No
et poden forçar a ser i a fer. T’ha de sortir de l’ànima. Lliures per a
“lliurar-se”. Aquest és el sí que és sí de l’evangeli. En les paraules de
l’evangeli hi ha de fons una enaltidora “discriminació”, que no discrimina mai
ningú. Ser diferent. Ser més que... no perquè nosaltres ens creguem qui sap què
o qui, sinó perquè no ho tenim de nosaltres mateixos. Sinó perquè estem
“assistits”. Tot és per gràcia! Ho dirà avui rodonament Pau, el gran Pau: Final
de la segona lectura d’avui: “Tot és vostre: el món, la vida, la mort, el present,
el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu”.
“Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial. Més i tot: “Els qui
fan cas de la Paraula de Jesucrist han arribat de debò a estimar Déu
perfectament”. I més: “El Senyor és compassiu i benigne, lent al càstig, ric
en l’amor”. I ho arrodonirem: “Feu Senyor que, per la meditació
assídua del bé, complim de paraula i d’obra la vostra voluntat”. Això em porta
a les oracions de Charles de Foucauld. Somiades, però...
P. Josep Mª Balcells
Diumenge
VII de durant l’any, 23 de febrer del 2020.
Sabadell