Homilia del diumenge 31/07/2022

                              FELIÇOS  ELS  POBRES  EN  L’ESPERIT

                                               Sempre que ens plantegem -des de l’Evangeli- el tema de la pobresa, en realitat i en el fons el que ens plantegem és sobre la identitat mateixa de l’Església, més encara en la situació en què avui viuen infinitat de persones en pobresa, alguns extrema! El papa Francesc ja des del principi del seu pontificat va proclamar el sant i senya de la seva actuació, invitant-nos a fer-lo nostre: “Una Església pobra i per als pobres”. El problema nostre per enfocar aquest tema sagnant és que com que és d’abast universal i estructural ens podem quedar de braços caiguts, només recollint les dades opriments com notícies d’actualitat i moltes d’elles de països llunyans que ens commouen, però no sempre ens mouen a donar una mà en els pobres que estan ben a prop nostre, a vista descarnada, moltes vegades impactant. Jesús digué: “De pobres sempre en tindreu a l’abast”. Els organismes oficials no poden amagar que s’està produint una acceleració de la pobresa a nivell mundial. Aquí a casa nostra –no tinc ara a mà les dades- els pobres voregen un terç de la població, entre els qui literalment no tenen el necessari, els mínims vitals i els qui han de fer mans i mànigues per no caure en el bucle de la pobresa funcional. Això escandalitza les persones que tenen una afinada sensibilitat social i que ens donen tocs d’alerta per tal de que no caiguem en la insensibilitat i en la indiferència o en tancar els ulls o en vorejar-los com feien els clergues en la paràbola del bon samarità. Sempre de flagrant actualitat uns i altres.

                                               Tot això em venta sacsejades i em colpeja tenint a redós de la vista i en lectures de salvatge actualitat. No hi ha dia en què no apareguin a la premsa, radio i televisió notícies, fotografies de situacions que esgarrifen.    Que si el gra parat, bloquejat, si no malmès, als ports ucraïnesos de la Mar Morta i  amb una Àfrica desnonada per sequeres, dictadures sense el pa nostre! (de tots) de cada dia. I la cistella de la compra als nostres mateixos mercats que puja, dia sí, dia també. Aviat inaccessible

                                               Tots els documents i intervencions múltiples del papa Francesc van en aquella divisa dels inicis seus a Roma. Sembla un veritable seguidor de les evangèliques benaurances, la primera de les quals és “feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne dels cels, fent que el Regne de Déu (pau, fraternitat, justícia) el cerquem aquí a la nostra terra, en els nostres veïns, en aquestes perifèries (gent “malestant!”), que es barregen entre gent benestant. No podem  pas fer el longuis...

                                               Atansar-nos sense por a Cristianisme i Justícia i particularment a José Ignacio González Faus et deixa desarmat de totes les fronteres que posem als emigrants: Bielorúsia, Melilla, Lesbos, Turquia, Síria, la Banya d’Àfrica i  la Mina Pequín i les barraques o les mil pasteres, els Arms, etc. Tot un món que naufraga!

                                               He llegit darrerament –és perillós llegir segons quines lectures d’ensopec!- “Presència pública de l’Església (Fermen de fraternitat o camisa de força). Hi llegeixo: “El segle XX ha deixat darrere seu un paisatge desolat. L’actual holocaust de la pobresa, constitueix avui la mostra més desassossegadora de la complicitat entre civilització i barbàrie. Des de la perspectiva de la religió cristiana convé denunciar molt especialment la impostura idolàtrica del diner (Mammon) i la violència sacrificial. La majoria de la població mundial fa el paper de boc emissari que permet el benestar de la minoria que viu en l’opulència. Les víctimes no són només els que ja han mort i els éssers espectrals, prostrats en paratges d’ombres de la mort (cf. Mt 4, 16), sinó també els encara no nascuts per trobar-se des de sempre obligats a habitar en aquests mateixos llocs. L’exclusió i segregació de mes de dos mil cinc-cents milions d’éssers humans per causa de la fam, de la sida, de les guerres, de l’atur, del mercat únic i distorsionador que passa per ser lliure, ens recorda que som part d’una cultura parricida, filiacida i fratricida, on la sang de l’altre es comptabilitza simplement en pèrdues”. “L’holocaust de la pobresa i l’ordre internacional que el manté són un desafiament permanent a la tradició cristiana. Qualsevol pretensió evangelitzadora que vulgui ser alguna cosa més que una mera declaració de bones intencions haurà de tenir en compte el desafiament que l’holocaust de la pobresa li planteja”.

                                               “No voldríem que la nostra reflexió fes la impressió de ser l’alleujament d’un teòleg progressista; o un exercici gratuït d’autoflagel·lació derrotista. Segurament l’organització mundial que més dispositius personals, organitzatius i institucionals dedica a salvar víctimes de l’holocaust de la pobresa és l’Església. Seria imperdonable oblidar els membres de l’Església, homes i dones, que diàriament donen la vida sense límits per salvar en els camps d’extermini de la pobresa. Tampoc no podem ignorar la contribució impagable  d’organitzacions eclesials com Càritas, Mans Unides, Justícia i Pau, etcètera. Malgrat tot, hem de reconèixer que, globalment considerada, l’Església necessita convertir-se i creure en la Bona Nova de l’Evangeli de la Solidaritat. Aquest dèficit planteja una qüestió eclesiològica delicada. Està en joc la mateixa condició de l’Església com a sagrament de salvació en un món com el nostre, estructuralment injust. Una vegada més haurem de recordar que l’opció pels pobres constitueix el fonament, el signe que unifica i defineix totes les realitzacions socials en l’anunci de l’evangeli, en la celebració de  l’eucaristia i en la diaconia dins i fora de l’Església”.

                                               No sé perquè m’he atrevit a posar-vos aquestes consideracions. Us he de dir que a qui primer m’han portat desassossec és a mi mateix. Però no els he pogut callar. “Tenir somnis és perillós”, deia Moltman. I és ben bé així. A l’hora de prendre determinacions no podem quedar-nos en retocs pietistes, sense entrar a fons en la metanoia evangèlica. “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”. No podrem fer gaires coses, donades les condicions i el pes de les jornades, ja ara innumerables, però sí que podem tenir present l’holocaust de la pobresa que tenim a la vora. Poc és molt, molt és moltíssim i no cal que traginem dades morals, ja només com a persones estem ja implicats en el benestar dels que ens envolten. Carpe diem: no perdre les petites oportunitats que ens sortiran al pas com a tot bon, discret Samarità. No menystenir el minso possible. Fer de la solidaritat el criteri bàsic del petit viure de cada dia. Voluntariat, participar en campanyes, almoina, allò de la dreta que ignora el que fa l’esquerra. Tenir en compte que abans de la fam material, té primacia la satisfacció de la fam d’afecte, d’atenció cordial, de donar temps d’amor...

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XVIII de durant l’any, 31 de juliol de 2022  Sabadell

Homilia del diumenge 24/07/2022

                                  ENSENYEU-NOS  A  PREGAR

                                               “Quan Jesús prega, ja només veient-lo pregar, ja ens n’ensenya”. Els deixebles l’havien vist pregar sigui les pregàries rituals del seu poble i moltes més a nivell personal que acostumava a fer-ho en llocs separats. Els evangelis ens en donen notícia com d’una habitud a hores del vespre o de bon matí. Sense l’oració personal sobretot, no podríem entendre la vida de Jesús. Era talment com la respiració del seu viure i conviure. Jesús tenia consciència del sentit i missió que portava a terme com una comanda a realitzar. Quantes vegades només alçant els ulls al cel ja omplia de significació tot el que feia. La seva pregària tenia la gràcia de l’espontaneïtat. Veure la naturalesa, atansar-se a les necessitats del poble, compadir-se, sentir la comunió amb el creat, tot era u en Ell. Sempre hi havia una referència joiosa al Pare. L’apel·lació íntima a la Paternitat-Maternitat del seu Pare era la marca d’identitat de la seva oració i, en conseqüència ho és també de l’Església, Esposa de Crist. De tantes vegades que li havien sentit dir en l’expressió familiar d’”Abbà” la consignaren en els seus relats. Ningú que no fos Ell mateix no s’hauria atrevit a anomenar a Déu amb una expressió tan íntima i tan propera a la relació que mantenia amb Déu, el seu Pare. Fou la gran novetat de l’Evangeli! A l’Antic Testament hi ha aquesta expressió solament en 22 vegades, però sense la familiaritat de què ve envoltada com de perfum de casa, de relació estimada en les 254 vegades que poden recensionar-se en el Nou Testament! D’aquestes en trobem 170 en els evangelis, singularment 109 en l’evangeli de Joan. Jesús ho dirà més d’una i moltes vegades del Pare, de qui se sent veritablement el seu Fill. Mai se sent sol. La relació familiar la sentirà des del principi. Així ho deixa entendre en aquell passatge desconcertant de la resposta que dona a Maria i a Josep quan als dotze anys es queda a Jerusalem i trobat entre els mestres de la Llei, fent preguntes i donant respostes: “No sabíeu que jo he d’estar en les coses del meu Pare”. Evidentment els seus pares no van entendre res. Tenia dotze anys que és segons les lleis del seu poble el començament de la majoria d’edat. Maria meditava aquesta trasbalsadora resposta i és possible que la relacionés amb la predicció del vell Simeó a les primeries en ser presentat al Temple... La segona vegada és en el Baptisme. Ho narren així: “Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava el cel s’obrí, i l’Esperit Sant baixà cap a Ell en forma visible, com un colom, i una veu digué des del cel: -Tu ets el meu Fill, el meu Estimat; en tu m’he complagut”, que es tornarà a succeir en la muntanya de la transfiguració”.

                                               Després del retorn de la missió dels setanta dos deixebles té lloc l’oració fonamental on es dirigirà a Déu com al seu Pare. En aquesta breu oració surt ben cinc vegades la denominació íntima i festiva de Pare que faríem bé de prendre-la com a la nostra pròpia oració, que ens identifica juntament amb Jesús com a fills en el Fill, que dirà sovint Pau en les seves cartes: És en Lluc: “Jesús ple de la joia l’Esperit Sant. Digué: -T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills els misteris del Regne que has amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill ho vol revelar. Després va girar cap als deixebles i, a part, els digué: -Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren i sentir el que vosaltres sentiu i no ho sentiren”. Ja sabeu que hi ha escenes que són narrades per altres evangelistes i ara m’abelleix de buscar el passatge paral·lel en Mateu. És tot igual però canvia el “Feliços” i afegeix: “Veniu a Mi tots els qui esteu cansats i afeixugats  i Jo us faré reposar. Accepteu el meu jou , feu-vos deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera”. Jo veig aquí tot l’Evangeli i la seva missió que ens agermana amb Jesús, per qui hom té accés al Pare i que podem fruir d’aquesta família que som els cristians... Fills amb Jesús i en comunió amb el Pare i en Esperit.

                                               Al requeriment d’un dels deixebles que els ensenyés a pregar, Jesús respon a l’apel·latiu de Pare. Això donarà lloc a dues versions sobre el Parenostre, en la que és de Mateu que l’inclou al Sermó de la Muntanya i que és una mica més complerta però que són de continguts pràcticament iguals. Precisament la de Mateu és la que ha prevalgut en la litúrgia i en la pregària personal. El paper de formularis és molt temptador car porta a una possible rutinització que pot esmorteir la vivència del seu contingut i, per tant, del valor d’oració distintiva del cristià. La primera part és la dirigida més directament al Pare com a lloança del seu Nom, proclamació del Regne de Déu que fou l’anunci de la Nona Nova de Jesús i de voler compartir la voluntat divina en tota ocasió, en la joia i en els destret. A la segona part demanem el pa de cada dia. La subsistència material i l’espiritual, social i demanem de saber perdonar i que ens deslliuri de caure en temptacions de tots tipus. Essent la pregària fonamental i fonamentadora es prega tres vegades en la pregària pública: en l’Eucaristia i a Laudes i Vespres cada dia. A tots ens arriba per ser la pregària oficial de l’Església i faríem bé d’embolcallar-la del context millor que seria obrir-nos als capítols 13 a 17 de Joan i així s’enriquiria de Paraula de Déu i en seria molt freqüentment estímul per obrir-la al concret de la vida de cada dia. Penso que podríem elevar-la a la condició de lloança, adoració, acció de gràcies amb aquelles expressions de l’himne de Glòria: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem us donem gràcies per la vostra immensa Glòria!”

                                               Us aconsellem que no es perdi mai el text de l’Aclamació que avui té una significació ben apropiada a tot el context de l’evangeli: “Heu rebut un Esperit que ens ha fet fills i que ens fa cridar: “Abbà. Pare-Mare”. A l’evangeli se’ns invita a “Demanar segons el beneplàcit del Pare, a cercar i a trucar al Cor de Jesús i de la seva Mare que és bona “Segona” de la casa del seu Fill. “El vostre Pare del cel donarà l’Esperit Sant  als qui li demanen”. En el llibret “El Parenostre” d’Agustí Borrell trobareu una sucosa introducció, bíblica: formació permanent!. Col·lecció Emaús 35.                                                                                                            

                                          Ah, i la Col·lecta: “Oh Déu, origen de tot bé, font de tota santedat, i protector dels qui esperen en Vós; sigueu misericordiós amb nosaltres, perquè, guiats i governats per Vós, de tal manera usem dels béns temporals, que no perdem els eterns”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XVII de durant l’any, 24 de juliol de 2022  Sabadell

Homilia del diumenge 17/07/2022

                       MARIA, ASSEGUDA  ALS  PEUS  DE  JESÚS

                                               Avui, l’evangeli ens forneix l’ambient distès on Jesús es troba com a casa. De fet, Betània és lloc on se sap acollit, a tall d’amistat, on prop, com és de Jerusalem, Jesús s’hi pot refugiar aquells dies últims de confrontació ardida en el Temple, on la privacitat i la intimitat troben l’escalf humà d’una llarga amistat de la qual en consten notícies que Joan en deixarà un relat prou punyent i singularíssim en relació amb la mort de Llàtzer d’elles i el seu retorn a la vida que trobareu al seu evangeli (Jn, 11, 1-12, 11) ocasió singular aquesta d’una entrada encara més plena d’amistat amb tota la família i que Joan posarà com a preludi de la Passió i on Maria, com a deixebla reconeguda i estimada podrà fer a l’avançada una unció dels peus del Mestre que Ell prendrà com a unció prevista de les seves despulles. Crec que la lectura de Joan us pot servir per entendre el passatge amb el que obrim l’evangeli d’avui. Maria, ja de bell antuvi, se la representa asseguda als peus del Senyor, curiosament no diu del Mestre, escoltant la seva Paraula. Hi ha un reconeixement singularíssim en Jesús com a Senyor i Déu, que pot explicar la pregonesa del diàleg de Maria amb Jesús. Ara recordo un evangeli que fa poc que hem llegit en ocasió d’una pregària joiosa on Jesús aixecant els ulls al cel dona gràcies al Pare, en el retorn dels setanta dos en missió precursora on havia d’anar Ell després... Lluc 10, 21-24: “En aquell mateix moment, Jesús ple de la Joia de l’Esperit Sant digué: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills els misteris del Regne que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho”. Maria absorta i intuint el Déu que de la vora estant la porta a revelacions de la persona de Jesús, Senyor i Amic amorós... M’enamora repetir-la, no me’n cansaria mai de fer-ho.

                                               Avui centrarem la nostra atenció sobre Maria una dels tres germans que obsequia l’Amic, Hoste de la millor manera que ella creu que pot obsequiar-lo, embadalida frec a frec, propers l’Un de l’altra. La presència de la seva germana Marta que el vol obsequiar, preparant la taula, lloc usualment tingut com al moment de ben rebre’l, de festejar-lo. Hi ha la franquesa indispensable perquè Marta pugui pregar directament a Jesús per a que Maria doni una mà en el tràfec de la millor hospitalitat, entesa a la antiga. Jesús haurà de reconvenir-la amorosament, què expressiu és aquest: Marta, Marta! Jesús li fa veure que Maria ha sabut interpretar d’entre tantes coses com tragina ella, la cap de casa, ha descobert que n’hi ha una que és entre totes la més necessària i per tant “la millor i que no li serà pas presa”. Ho diu fent-li veure que el desassossec no és la millor manera de voler-lo hostatjar. Cadascú és ben bé ell mateix, no han de dissimular:  un bon diàleg d’amics, tots ells...                            

                                               Deixem en els seus tràfecs a la Marta i centrats en la seva germana, Maria, que protagonitza una de les escenes de major proximitat, inèdita en la d’Un estar per l’altre, i l’altre per l’Un. Jesús parla i ella l’escolta: què voleu més, la gràcia està en la simplicitat! La millor icona del que significa escoltar Jesús. Hi ha establerta una comunió de sentiments que posa la Paraula carregada d’afecte i d’empatia. No sabem què li diu, però pels efectes que la portarà a ungir-li els peus amb el millor perfum més endavant, ja podem deduir que s’estableix una relació que ja queda subratllada en l’Aclamació que la litúrgia posa abans de la lectura de l’Evangeli: "Feliços els qui amb cor bo i dòcil guarden la Paraula de Déu i donen fruit amb perseverança”.

                                                Ara vull com qui posa una falca entremig anar a la lectura segona que és de la carta als cristians de colosses. Pau ens hi introduirà perquè el fragment que llegim avui, continuació del que vàrem llegir diumenge passat que és un himne a Jesús. Convé llegir-lo una altra vegada perquè ens donarà la imatge que de Jesús en té Pau: “El propòsit de Déu és aquest: que Crist, esperança de la glòria que ha de venir, estigui en vosaltres”. ^“Nosaltres l’anunciem, amonestem tots els homes i els instruïm en tots els secrets de la saviesa per conduir-los al terme del seu desplegament en Crist”. Crist en el seu misteri es va desvelant de  mica en mica. Dèiem: “Jesucrist es imatge visible del Déu invisible. Tot està destinat a Ell. Ell existeix abans que tot i tot es manté unit gràcies a Ell. Déu volgué que residís en Ell la plenitud de tot el que existeix. Per Ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant la pau en tot el que hi ha per la sang de la creu de Jesucrist”. Ell és l’origen de l’Església, el primogènit dels qui retornen d’entre els morts, perquè Ell ha de ser en tot el primer”. 

                                               En el concili Vaticà II quan ens vol portar a  afirmar rodonament la dignitat de tota persona humana ens dirà; “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement, sinó en el misteri del Verb Encarnat. Adam, el primer home, era figura del que havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Ell és la imatge del Déu invisible (citant l’himne dels colossencs), Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat, Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera, s’ha unit amb tots els homes”. Ara, m’abelleix de completar el text que només havia citat en referència a la revelació que el Pare ha fet als senzills (com Maria, atenta a la Paraula) Segueix el text: “Després es va girar cap als deixebles, a part, els digué: -“Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren  i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren”. Maria ha entrat en la intimitat de Jesús i la part que ella ha escollit és la més necessària i no li serà presa”. Així acaba aquest evangeli que ens deixa meravellats per la pregonesa del coneixement que ha fet Maria del seu Amic i Estimat. Us desitjo el bo i millor de la relació afectuosa amb Jesús. Curiosament després d’aquest passatge, Lluc a petició d’algun dels seus deixebles ens ensenya a pregar, pregant amb nosaltres. Quan pregueu. Digueu: “Pare, que sigui honorat el vostre nom”. Serà l’evangeli del diumenge vinent. Preparem-nos-hi fent pregària viva del Parenostre. Entrem en la intimitat del nostre Hoste diví... Potser se’ns revelarà: D’alguna manera se’ns encarna també en nosaltres! És una expressió atrevida del Vaticà II. Disposem-nos a rebre una aproximació en l’entesa de qui és Déu per a nosaltres, en Jesucrist. Torno a posar l’Aclamació a l’Evangeli d’avui: “Feliços els qui amb cor bo i dòcil guarden la Paraula de Déu i donen fruit amb perseverança. El cor dòcil vol dir atent, que es deixa ensenyar pel millor Mestre i de ben a prop, de ben a prop com Maria, la gran deixebla de l’Amic hostatjat.

                                               “Crist, alfa i omega: efectivament, el Verb de Déu pel qual tota cosa fou creada es féu Ell mateix home, talment que, essent l’Home perfecte pogués salvar tothom i fer convergir en Ell tot l’univers. El Senyor és el fi de la història, el punt de convergència de les aspiracions de la història i de la civilització, el centre de la humanitat, l’alegria de tots els cors, la satisfacció total dels seus anhels. És Ell aquell qui el Pare ha ressuscitat d’entre els morts, ha exaltat i col·locat a la seva dreta, constituint-lo jutge de vius i de morts. Vivificats i aplegats en el seu Esperit, ens dirigim devers el perfeccionament final de la història de la humanitat, que coincideix en absolut amb el pla del seu amor: Reunir totes les coses en Crist, tant les del cel com les de la terra” (Ef 1, 10) Diu el mateix Senyor: “Vinc de pressa, i la meva recompensa ve amb mi, per donar a cadascú segons les seves obres. “Jo soc l’Alfa i l’Omega, el Primer i el Darrer, el Principi i el Fi”. (Ap 22, 12-13)  Cridats a un desplegament de la humanitat que tenim “en comandita” amb Jesús. La figura transcendida de Jesús és la que Maria devia intuir, gaudint-la i tan de la vora vora! Encara vull afegir una altra perla del Vaticà II: “És connatural a la persona humana que no pugui tenir accés a una plena i total humanitat, si no és a través de la cultura, o sia desplegant els seus valors i aptituds naturals, Sempre, doncs, que es tracta de la vida de l’home, natura i cultura es troben estretament entrelligades. Amb el mot cultura hom vol indicar en general tot allò que serveix a l’home per a desplegar i perfeccionar els seus múltiples dots espirituals i corporals”. En Jesús ens estimem a nosaltres mateixos. Què hi veia Maria a la vora voreta de Jesús? I nosaltres? Viure a ple, quina vida més excelsa. Que ve Jesús a casa! Que en som de grans en expectativa seva! Jesús ens  encomana humanitat i divinitat!

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XVI de durant l’any, 17 de juliol del 2022. Sabadell                                     

Homilia del diumenge 10/07/2022

                                           UN  ESTRANY  EN  EL  CAMÍ

                                         Títol aquest manllevat del que n’és també títol del segon capítol de l’encíclica Fratelli tutti del bon papa Francesc que ens adreçà encara no fa quatre anys a tothom, tothom, “proposant una forma de vida amb gust d’evangeli”, i prenent per base les expressions de sant Francesc d’Assís, invitant-nos “a un  amor que va més enllà de les barreres de la geografia i de l’espai i on declara feliç el qui estima l’altre, tant el seu germà quan és lluny d’ell com quan és a prop seu”. Amb aquestes poques i senzilles paraules el poverello va expressar l’essencial d’una fraternitat oberta que permet reconèixer, valorar i estimar cada persona més enllà de la proximitat física, més enllà del lloc de l’univers on hagi nascut o on habiti”, “Aquest sant de l’amor fratern, de la senzillesa i de l’alegria que em va inspirar a escriure l’encíclica Laudato si’, torna a motivar-me per dedicar aquesta nova encíclica a la fraternitat i a l’amistat social”.

                                         Dedica tot el segon capítol de la seva encíclica a comentar la paràbola del Bon Samarità, que és justament la que ens proposa l’evangeli d’avui, i on molt bé podríem reflexionar sobre els imperatius de la nostra relació amb els altres. El context en el que floreix aquesta paràbola va enquadrat en la conversa que un mestre de la Llei té amb Jesús, i que li fa una pregunta no exempta d’intencionalitats de posar-lo a prova. La pregunta trasllueix discussions entre els lletrats sobre quin és el primer manament i el que complexivament conté les prioritats sobre la Llei. El lletrat respon d’acord el que està ressenyat en el Deuteronomi i que tenim ja en part només en la primera lectura d’avui. Jesús li fa una lloança a la resposta per adient: “Has respost bé; fes-ho així i viuràs”. Insisteix el mestre: -“I per a mi, ¿qui són aquests altres? Aleshores Jesús li surt amb una de les més commovedores paràboles que exemplifiquen el seu pensar i fer. L’hem sentit manta vegades, però hem de ressaltar el context en què l’ha dit que fa encara més interessants les reflexions a que dona cap i lloc.

                                         Encetem unes consideracions òbvies i pertinents, crec: Te’l trobes malmenat, malmès al bell  mig  del camí. No pots esquivar-lo. Obstrueix el pas. Tot i això són intencionadament dos lletrats! els passavolants, mai tan ben dit, (atenció a l’esment de la proximitat amb el mestre que li ha fet la pregunta) el veuen i l’esquiven, fan uns passos esquius i el deixen estès al terra. ¿les excuses un se les imagina?: puresa que no permet contaminar-se tocant sang; “no tenen temps per perdre”, van aqueferats, els esperen a casa, no es volen comprometre, haurien de donar explicacions, etc). Ve després un samarità, ves per on! que el veu. Se’n va compadir, s´hi acostà, en pren cura i el porta a l’hostal i se’n ocupa. Es queda amb ell i l’endemà dona unes monedes no indiferents i li diu a l’hostaler que en tornar et pagaré les despeses de més que hagis fet. La gran pregunta que clou la narració i que li fa Jesús: “Quin dels tres et sembla que va atendre l‘altre que hem d’estimar, en l’home que havia caigut en mans dels lladres?” La resposta és, mal que li costés de dir i de donar: -“És el qui es va compadir d’ell”. Jesús tanca la narració amb un lacònic però definitiu: “Doncs, (aquest doncs té consistència i gruix!) tu fes igual!” L’altre aquí no  és el ferit, sinó qui l’auxilia (!). Hi ha una transposició inesperada: ara l’altre no és el ferit, sinó que és el qui en té misericòrdia. El ferit serà l’últim i definitivament “altre” atès, sí; però pel qui és pregunta és pel qui obra misericordiosament. L’atenció a l’altre passa de l’”atès” a qui l’atén. De l’estrany de qui no sabem ni qui és, només importa que està mal ferit. No hi ha cap necessitat de saber-ne la identitat! Ell, sigui qui sigui, té necessitat de ser atès. “Jesús transforma completament el plantejament: en realitat ens invita a preguntar-nos no qui són els que estan a prop nostre, sinó a tornar-nos nosaltres propers, pròxims”. “La proposta és la de fer-se presents davant qui necessita ajuda, sense importar si és part del propi cercle de pertinença”. “En aquest cas, el samarità va ser el qui es va fer pròxim del jueu ferit. Per tal de tornar-se proper i present, va travessar totes les barreres culturals i històriques. La conclusió de Jesús és una demanda; “Ves, i tu fes igual”. És a dir, ens interpel·la a deixar de banda tota diferència i, davant el sofriment, fer-nos propers a qualsevol. Llavors ja no dic que tinc “pròxims” a qui he d’ajudar, sinó que em sento cridat a fer-me jo un pròxim dels altres”, Per tant aquest trobament misericordiós entre un samarità i un jueu és una potent interpel·lació que desmenteix tota manipulació ideològica, perquè ampliem el nostre cercle, perquè donem a la nostra capacitat d’estimar una dimensió universal capaç de traspassar tots els prejudicis, totes les barreres històriques o culturals, tots els interessos mesquins. Aquí paradoxalment l’estrany som nosaltres, per la incapacitat de saber-nos fer propers. El cor veu el malferit i en té com-passió i s’atansa i en té cura, paraula, més: actitud redescoberta amb la pandèmia de la covid. Tenir cura, (santa paraula!) que hem d’usar una i altra vegada si volem tenir reflexos evangèlics, a més de pregonament humans. Ja ho deia el clàssic: “no tinc per aliè res del que retinc  com a humà”. Ara estic començant la lectura d’un llibre que em fa pessigolles al mateix temps que em té en suspens per mor de no caure en sentimentalismes evanescents de poc o nul recorregut.  El llibre és més que tot un repte:                                               

La teologia de la tendresa.de Carlo Rocchetta que porta per subtítol: un “evangeli” per descobrir. Ja us diré com m’ha anat... M’atrau i em posa en ralentí a l’ensems... És tan fàcil ser tan poca cosa, tenir sentiments només ancorats en un mateix, closos, invidents, autoreferencials. El llegeixo com a contraprova del que em diu la paràbola d’avui. Superlativa, ai, desproporcionada pel que són les nostres habitualitats, lluny, molt lluny de l’evangeli nostre de cada dia, ai las! Aclamació a l’evangeli a no menystenir: “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna”.

P.  Josep Mª Balcells

Diumenge XV de durant l’any, 10 de juliol del 2022.  Sabadell

Homilia del diumenge 03/07/2022

                CATECÚMENS  I  CATEQUISTES TOTS  A  LA  VEGADA

                                               Aquest títol  es la traducció directa de l’incís que llegim en la Carta als gàlates, que és la que toca avui, tot i que en petits fragments en la litúrgia del diumenge passat i també en la d’avui. El transcric perquè ens el perdríem situat entre els dos fragments que estem llegint litúrgicament. Diu així: “El qui és instruït en la Paraula de Déu ha de compartir el que té amb aquell qui instrueix”. En la nota a peu de pàgina se’ns alliçona així: “la Carta als Gàlates aporta dues paraules que han passat a la tradició cristiana: catequista (=el qui instrueix) i catecumen (=el qui és instruït) totes dues derivades del terme grec que significa “ressò”. Què preciós i què nostre, del grec!

                                               La fe és essencialment evangelitzadora ja que és la conseqüència del procés obert d’evangelització, que vivim en cada moment de la nostra vida, perquè tota vida és processual, desenvolupa en continuïtat un procés, un desenvolupament de quelcom que considerem important i que hem de fer sostenible i fer que creixi i fructifiqui en el dia a dia. Vivim massa fragmentàriament, posats, aqueferats dins del moment que ens toca viure... Perdem el sentit de continuïtat, perquè estem on estem i fem el que fem, una mica rutinàriament. En tot, ens diu la saviesa vital, hi ha un abans i un després “lligats”, per més que no en siguem massa conscienciosos. En tot viure hi ha un perviure. L’ahir és parent de l’avui i en el present s’hi amaga el futur. Tot té uns antecedents i uns conseqüents. Saber-ho i viure-ho és senyal de maduresa; i amb això s’anirà perfilant el sentit del viure o el viure amb sentit. On vaig a parar? A que hem de vetllar perquè no es trenqui el fil d’or de la significació del flux del viure. Per això cal donar vida, alè a la nostra vida, pujar ardorosament graó a graó en l’escala de la qualitat existencial, permeteu-me aquesta expressió de decantament que inclou la tirada vers la felicitat en el viure i el conviure. Oh, si fos així, de veritat!

                                               Us invitava diumenge passat a llegir sencer el capítol 5è. de l’epístola als Gàlates per entendre el tema de fons de la carta de Pau amb la seva valenta, gairebé irada, proposta de no admetre -per errònia- la pressió dels “judaïtzants” d’anteposar el circumcisió a la fe pura de l’evangeli, que era la constant determinació de Pau per no macular la fe en Crist, en el seu dir, fer i predicar, que avui veurem que es condensa en la assimilació de la CREU, com a emblema i significant del “ser cristià”, en oposició a la Llei derivada de la circumcisió, expressió englobant el tot del judaisme. Donem un pas més: Avui us invito a llegir per enter el capítol 6è. en el qual s’inclou el fragment que llegirem avui a la segona lectura. N’és el final de la carta, i perd, sense el context, una mica la subratllada significació contraposada a l’esperit de la llei amb la llibertat que ens dona l’Esperit, com dèiem diumenge passat i avui ho reblem.

                                               Ja ens adverteix l’aclamació abans de l’Evangeli “que la Paraula de Crist, en tota la seva riquesa, tingui estada (=no ocasionalment, sinó perdurablement) entre vosaltres”. Nosaltres som fills de la Paraula i com més en siguem, més enllaçarem i lligarem el nostre viure amb l’esplendor de la veritat. Paraula!

                                               Obro, doncs, el NT i vaig al final de la Carta als Gàlates que es fa ressò de l’enuig estrident de Pau, perquè li ha arribat a oïdes la proposta dels jueus cristians que volen forçar els pagans que -en el moment de convertir-se a l’evangeli- primer han d’abraçar el judaisme, emblematitzat amb la circumcisió, abans de proclamar la fe de i en Crist. El petit fragment que llegim com a segona lectura sintetitza el seu pensament: és en la CREU de nostre Senyor, en la que invita a gloriar-nos-en, posant el seu exemple propi mateix. “En ella (en la Creu), és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món”. Aquesta és la novetat del seu viure, de fet per ella hem estat creats de nou. I insisteix en que en porta en el seu cos les marques distintives d’aquesta novetat que suposa l’evangeli.

                                               D’aquí el salt a l’evangeli, de Lluc, on en continuïtat amb l’evangeli de les crides de Jesús del diumenge anterior, nosaltres que portem les marques distintives de Jesús i que són les cartes creditícies  en la nostra vida, som “enviats” a compartir el bo i millor del que som (sobretot en expectativa) que és , si no. fer-nos ressò existencialment de com Jesús visqué, i de com ens envià arreu, on després Ell mateix passaria. (Atenció a l’incís: només Crist és el vertader Evangelitzador, passa i completa la nostra minsa acció evangelitzadora) Avui ressalta -per congruència amb el que estem dient- l’oració sobre les ofrenes: (sóc jo, ets tu, som nosaltres que ens oferim juntament amb Crist en la Missa). Diu així: “Senyor, per l’ofrena que us dediquem, purifiqueu-nos i conduïu-nos a una vida cada dia més critiana”. Per anar a “pescar homes!”, d’acord amb el que digué Jesús a Pere, hem de sortir d’una fe que la gaudim(!)  per a nosaltres només, ben escarxofats en el tresillo del nostre benestar i preparem-nos a ser coratjosos “enviats”. “Aneu, us envio”. Us dono el “full de ruta”. No fan falta moltes andròmines, ni cap alforja. “lleugers d’equipatge”. Sortirem no sols, sinó acompanyats i acompanyant, més d’un; la missió sempre és comunitària, sempre hi anem en nom de Jesús, compartint vida i missatge. Això sí, ens emportarem l’exhortació del papa Francesc La Joia de l’evangeli, que segons: ell ha de signar “els camins per a la marxa de l’Església en els pròxims anys”. I afegeix: “Cada vegada que intentem tornar a la font i recuperar la frescor de l’Evangeli, broten nous camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades de renovat significat per al món actual. En realitat, tota autèntica acció evangelitzadora és sempre nova”. Ai, la tornada dels expedicionaris evangèlics, narrada per Mateu, m’agrada molt més. Llegiu-la s’hi diuen cosa extraordinàries i, apa! a sortir a evangelitzar per no perdre la grandesa de la missió: “T’enalteixo,  Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills el Regne de Déu que has inviten amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans, Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera”. Quina tornada més íntima, més reveladora del que s’esdevé en la evangelització! No oblidem que som a l’ensems evangelitzats i evangelitzadors. Només traslluïm allò que vivim. Tothom hauria de fer de catequista un moment o altre de la seva vida cristiana. I la millor manera de fer-ho és no oblidar que sempre som catecúmens, deixebles en el sentit ple de la paraula.  

P.  Josep Mª Balcells                               

Diumenge XIV de durant l’any, 3 de juliol del 2022.  Sabadell