CATECÚMENS I CATEQUISTES TOTS A LA VEGADA
Aquest
títol es la traducció directa de l’incís
que llegim en la Carta als gàlates, que és la que toca avui, tot i que en
petits fragments en la litúrgia del diumenge passat i també en la d’avui. El
transcric perquè ens el perdríem situat entre els dos fragments que estem
llegint litúrgicament. Diu així: “El qui és instruït en la Paraula de Déu ha de
compartir el que té amb aquell qui instrueix”. En la nota a peu de pàgina se’ns
alliçona així: “la Carta als Gàlates aporta dues paraules que han passat a la
tradició cristiana: catequista (=el
qui instrueix) i catecumen (=el qui
és instruït) totes dues derivades del terme grec que significa “ressò”. Què preciós i què nostre, del
grec!
La
fe és essencialment evangelitzadora ja que és la conseqüència del procés
obert d’evangelització, que vivim en cada moment de la nostra vida, perquè tota
vida és processual, desenvolupa en continuïtat un procés, un desenvolupament de
quelcom que considerem important i que hem de fer sostenible i fer que creixi i
fructifiqui en el dia a dia. Vivim massa fragmentàriament, posats, aqueferats
dins del moment que ens toca viure... Perdem el sentit de continuïtat, perquè
estem on estem i fem el que fem, una mica rutinàriament. En tot, ens diu la
saviesa vital, hi ha un abans i un després “lligats”, per més que no en siguem
massa conscienciosos. En tot viure hi ha un perviure. L’ahir és parent de
l’avui i en el present s’hi amaga el futur. Tot té uns antecedents i uns
conseqüents. Saber-ho i viure-ho és senyal de maduresa; i amb això s’anirà
perfilant el sentit del viure o el
viure amb sentit. On vaig a parar? A que hem de vetllar perquè no es trenqui el
fil d’or de la significació del flux del viure. Per això cal donar vida,
alè a la nostra vida, pujar ardorosament graó a graó en l’escala de la qualitat
existencial, permeteu-me aquesta expressió de decantament que inclou la
tirada vers la felicitat en el viure i el conviure. Oh, si fos així, de
veritat!
Us
invitava diumenge passat a llegir sencer el capítol 5è. de l’epístola als
Gàlates per entendre el tema de fons de la carta de Pau amb la seva valenta, gairebé
irada, proposta de no admetre -per errònia- la pressió dels “judaïtzants”
d’anteposar el circumcisió a la fe pura de l’evangeli, que era la constant
determinació de Pau per no macular la fe en Crist, en el seu dir, fer i
predicar, que avui veurem que es condensa en la assimilació de la CREU, com a emblema i significant del “ser
cristià”, en oposició a la Llei derivada de la circumcisió, expressió englobant
el tot del judaisme. Donem un pas més: Avui us invito a llegir per enter el
capítol 6è. en el qual s’inclou el fragment que llegirem avui a la segona
lectura. N’és el final de la carta, i perd, sense el context, una mica la subratllada
significació contraposada a l’esperit de la llei amb la llibertat que ens dona l’Esperit, com dèiem diumenge passat i avui
ho reblem.
Ja
ens adverteix l’aclamació abans de l’Evangeli “que la Paraula de Crist,
en tota la seva riquesa, tingui estada (=no ocasionalment, sinó
perdurablement) entre vosaltres”. Nosaltres som fills de la Paraula i com més
en siguem, més enllaçarem i lligarem el nostre viure amb l’esplendor de la
veritat. Paraula!
Obro,
doncs, el NT i vaig al final de la Carta als Gàlates que es fa ressò de l’enuig
estrident de Pau, perquè li ha arribat a oïdes la proposta dels jueus
cristians que volen forçar els pagans que -en el moment de convertir-se a
l’evangeli- primer han d’abraçar el judaisme, emblematitzat amb la circumcisió,
abans de proclamar la fe de i en Crist. El petit fragment que llegim com a
segona lectura sintetitza el seu pensament: és en la CREU de nostre Senyor, en
la que invita a gloriar-nos-en, posant el seu exemple propi mateix. “En ella
(en la Creu), és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món”.
Aquesta és la novetat del seu viure, de fet per ella hem estat creats de nou. I insisteix en que en
porta en el seu cos les marques
distintives d’aquesta novetat que suposa l’evangeli.
D’aquí el salt a l’evangeli, de Lluc, on en continuïtat amb l’evangeli de les crides de Jesús del diumenge anterior, nosaltres que portem les marques distintives de Jesús i que són les cartes creditícies en la nostra vida, som “enviats” a compartir el bo i millor del que som (sobretot en expectativa) que és , si no. fer-nos ressò existencialment de com Jesús visqué, i de com ens envià arreu, on després Ell mateix passaria. (Atenció a l’incís: només Crist és el vertader Evangelitzador, passa i completa la nostra minsa acció evangelitzadora) Avui ressalta -per congruència amb el que estem dient- l’oració sobre les ofrenes: (sóc jo, ets tu, som nosaltres que ens oferim juntament amb Crist en la Missa). Diu així: “Senyor, per l’ofrena que us dediquem, purifiqueu-nos i conduïu-nos a una vida cada dia més critiana”. Per anar a “pescar homes!”, d’acord amb el que digué Jesús a Pere, hem de sortir d’una fe que la gaudim(!) per a nosaltres només, ben escarxofats en el tresillo del nostre benestar i preparem-nos a ser coratjosos “enviats”. “Aneu, us envio”. Us dono el “full de ruta”. No fan falta moltes andròmines, ni cap alforja. “lleugers d’equipatge”. Sortirem no sols, sinó acompanyats i acompanyant, més d’un; la missió sempre és comunitària, sempre hi anem en nom de Jesús, compartint vida i missatge. Això sí, ens emportarem l’exhortació del papa Francesc La Joia de l’evangeli, que segons: ell ha de signar “els camins per a la marxa de l’Església en els pròxims anys”. I afegeix: “Cada vegada que intentem tornar a la font i recuperar la frescor de l’Evangeli, broten nous camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades de renovat significat per al món actual. En realitat, tota autèntica acció evangelitzadora és sempre nova”. Ai, la tornada dels expedicionaris evangèlics, narrada per Mateu, m’agrada molt més. Llegiu-la s’hi diuen cosa extraordinàries i, apa! a sortir a evangelitzar per no perdre la grandesa de la missió: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills el Regne de Déu que has inviten amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans, Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera”. Quina tornada més íntima, més reveladora del que s’esdevé en la evangelització! No oblidem que som a l’ensems evangelitzats i evangelitzadors. Només traslluïm allò que vivim. Tothom hauria de fer de catequista un moment o altre de la seva vida cristiana. I la millor manera de fer-ho és no oblidar que sempre som catecúmens, deixebles en el sentit ple de la paraula.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XIV de durant l’any, 3 de juliol del 2022. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada