VINC AMB VÓS, SENYOR, PERÒ PERMETEU-ME...
Amb
l’evangeli d’avui, de Lluc, comença un segon tram narratiu, després de deixar
Jesús l’anunci del Regne de Déu en
terres de Galilea. Aquest segon tram que conté gairebé més de la meitat de tot
l’evangeli, concretament des del 9, 51-19, 27, justament fins que comença la
narració de la Passió. Aquesta segona part pren el nom de la Pujada o el Camí de Jesús cap a Jerusalem.
Aquest relat ampli i divers va inclòs en la contextualització d’un viatge i
comença precisament amb la decidida resolució de Jesús acompanyat dels
“seus” d’emprendre el camí, atret per la convicció de que a Jerusalem s’esdevindran
els esdeveniments de la seva Passió ja preanunciada en dues ocasions anteriors plenes
de solemnitat tràgica i en el compliment de la que Ell havia definit com la
seva “hora”, l’hora definitiva. Això sense que els seus deixebles i sobretot
els més íntims ho entenguessin, més aviat amb un Pere, amonestant-lo a que s’ho
tragués del cap, cosa que li va suposar que Jesús li digués no gens menys que Satanàs
(!), perquè exercia de temptador tant a desgrat seu. L’ambient es presenta tens
com es ve a demostrar, quan davant la manca d’hospitalitat dels samaritans, amb
una sortida de to de dos dels seus deixebles preferits, Jaume i Joan, demanant que
caigués una pluja de foc que abrasés els inhospitalaris... Jesús els renyà pel
despropòsit. Que n’és de difícil entendre el Mestre! Quines reaccions més fora
de lloc!
A
continuació ve el passatge de l’evangeli
d’avui, tot ell centrat en el que com a categoria establerta s’anomena el seguiment de Jesús, és a dir, dels que s’atansen a Jesús per
demanar de formar part dels seus deixebles, dels seus seguidors, o bé dels que
són cridats pel Mestre expressament per missionar amb Ell. Tenim un primer peticionari
que havent explicitat de voler seguir-lo, el Mestre li’n dissuadeix, perquè no
calibra bé la radicalitat que suposa seguir-lo. No entén la nua i crua
intempèrie amb que viu el Mestre! El segon és cridat directament per Jesús:
“Vine amb mi”. La resposta és inicialment ben humana, però argüeix una dilació
en la resposta que es presumeix positiva, però... Es perd la destinació i l’honor a què el
cridava Jesús: “anunciar el Regne de Déu”. Llàstima dels peròs que obstrueixen
una resposta d’adhesió a la missió a compartir! La tercera és directa petició
del sol·licitant. Sembla que de bones a primeres acceptarà, però té els seus
“justos” peròs, ben humans, però que no responen a la radicalitat i a la
urgència que hi ha en l’exercici de la missió pretesa. No s’és apte per al
Regne, perquè a poc d’iniciada la resposta positiva insinua deixar la comesa
amb l’expressió tan gràfica de deixar l’arada per mor de “mirar enrere”. Què
n’és de difícil donar una resposta als imperatius de la missió!
I
entrem ara en la primera lectura que té una certa consonància amb aquestes “mig
respostes” que hem vist en l’evangeli. S’hi verifica una altra “Crida” i és
Eliseu qui donarà una resposta a la crida que li fa Elies, posant-li a les
espatlles el seu mantell de profeta. Ell va i “crema les naus” i seguirà el
mestre a succeir-lo en la seva missió profètica. El salm com que glosa la resposta de Eliseu.
El Senyor és tingut com a “heretat” seva i reconeixerà que en el canvi de
“possessió”: de la donació de la seva vida pròpia personal a canvi de la vida
que Déu dona, i en la qual hi trobarà la felicitat: bescanvia arreus i en rep
el mateix Senyor(!): “Amb Ell a la dreta mai no cauré. M’ensenyareu el camí que
duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”. Un final feliç
davant d’una arriscada resposta! “Tot és camí, tot és drecera, si ens dem la
mà”. És ben significativa l’aclamació abans de l’evangeli com donant-li tot
el sentit: “Parleu , Senyor, que el vostre servent us escolta, vós teniu
paraules de vida eterna”. Un entremig fet de la crida de Samuel i, més, de la
resposta de Pere davant de la pregunta inquisitiva que fa Jesús als seus de si
també ells volen abandonar-lo tenint en compte
la ruptura produïda de molts dels seus seguidors en front de
l’acceptació àrdua de l’eucaristia promesa. Pere serà qui en nom dels deixebles
que resolen continuar seguint-lo, tot i no entendre massa la profunditat del
que diu i de tantes coses més, ai...
La
segona lectura és de Pau als Gàlates. Aquests s’havien convertit del paganisme
a la predicació de Pau, però (altra
vegada el però que llasta el progrés
en la sostenibilitat dels compromisos presos) havien tornat a “mirar enrere” i
els plantejaven que primer abans de fer-se cristians havien de judaïtzar,
s’havien de circumcidar. És el problema amb el que Pau va
haver de lluitar abrivadament, perquè els jueus a qui primer solia dirigir-se
en les seves predicacions de l’Evangeli, volien obligar els pagans a passar
primer pel judaisme abans de rebre el baptisme. Per Pau això era una reversió.
Cal llegir, encara que només sigui el capítol 5è, per veure com Pau propugna la
llibertat de l’evangeli, considerant l’observança de la Llei com una pèrdua de
l’alliberament que suposava seguir l’evangeli, sense contreure les obligacions
a les quals un se sent lligat i sense la llibertat que dona l’Esperit Sant. “És
en Jesucrist que nosaltres som lliures”. La llei ens esclavitza. Precisament
l’evangeli és l’apertura a la llibertat. “I vosaltres heu estat cridats a la
llibertat. Comporteu-vos d’acord amb l’Esperit”. Seguir les obres dels desigs
terrenals suposa entrar en contrast amb les obres de l’Esperit. Tornen a sortir
ben agradosament els fruits de l’Esperit,
que vull subratllar-los una vegada més, permeteu-m’ho. Són: “amor, goig,
pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini de si mateix”.
I rebla el seu pensar: “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb
l’Esperit. El qui sembra en el camp de l’Esperit recollirà allò que prové de
l’Esperit: la vida eterna”.
Tots
nosaltres portem al fons del cor una llavor de llibertat evangèlica. Crida i
vocació de tots: laics, ordenats i professos. Cal anar al capítol quart del
document del Vaticà II sobre l’Església que parla sobre els laics i que els
defineix com “els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel
baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets participants a la seva manera de
la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist, exerceixen, en la mesura que
els pertoca, la missió de tot el
poble cristià a l’Església i al món. El caràcter secular (=viure en els afers normals
de la vida en societat) és propi i peculiar dels laics. Pertoca als laics, per
pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu, a través de la gerència de les coses
temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen en el món, és a dir en totes i
cadascuna de les professions i activitats i en les condicions ordinàries de la
vida familiar i social, amb les quals la seva existència està com entreteixida.
Allí Déu els crida a complir la seva
pròpia comesa, a fi que guiats per l’Esperit de l’Evangeli, ajudin com un
llevat de dins estant a la santificació del món, i d’aquesta manera,
resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe,
esperança i amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells
molt especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats
temporals en què es troben barrejats, que neixin i evolucionin sempre segons
l’esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor”.
Que
no són de segona classe, els laics, s’evidencia precisament amb el
capítol cinquè del mateix document sobre l’Església que porta per títol: “la vocació universal a la santedat dins de
l’Església”, on es postula una sola i única santedat, diversificada segons
l’estat de cadascú dels fidels, viadors (=que fan camí). És crida universal:
“El que Déu vol de vosaltres és que mantingueu la vostra santedat”, “ens
escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als
seus ulls; per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva
benèvola decisió, que dona glòria i lloança a la gràcia que ens ha concedit en el seu
Estimat”. “El Mestre i Exemplar diví de tota perfecció, el nostre Senyor Jesús,
va predicar la santedat de vida, de la qual Ell mateix és la primera Font i la
darrera Meta, a tots i a cada un dels seus deixebles, de qualsevol condició que
fossin: “Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte”. En
conseqüència, va enviar a tots l’Esperit Sant, que els mogués de dins estant a
estimar Déu Pare amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tota la força i a
estimar-se els uns als altres, tal com el Crist els va estimar”.
Estem de camí, no ho oblidem pas mai,
amb companyia del Mestre que ens va cridar i que caminant amb Ell descobrirem
la voluntat de Déu Pare, que és la nostra llibertat i santedat, que pel deixeble i seguidor de Jesús són la
mateixa cosa. No puc deixar de recomanar-vos la lectura de l’Exhortació que ens
fa el papa Francesc, titulada “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” que és una
invitació a posar santedat en la nostra vida. Dit d’una manera propera,
entenedora, però compromesa. Fa quatre anys que espera la nostra visita i
atenta consideració. Siguem gentils! Seria una bona resposta a alguna de les
tres crides que hem considerat en l’evangeli d’avui. Atenció als peròs... Hi
trobarem gràcia i empenta en la col·lecta d’avui: “Oh Déu, Vós ens heu
convertit en fills de la llum per la gràcia de l’adopció; no permeteu que ens
envoltin les tenebres de l’error, ans manteniu-nos sempre en l’esplendor de la
veritat”.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XIII durant l’any, 26 de juny del 2022. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada