Homilia del diumenge 28/06/2020

                                    RADICALITAT  EVANGÈLICA,  AVUI

                                               No podem  llegir les expressions contingudes en l’evangeli d’avui sense sentir un fort estremiment. Són del final del capítol desè de Mateu. Ja vàrem dir que completen el capítol on s’especifiquen totes les característiques sobre l’enviament dels deixebles amb la missió de fer conèixer la Bona Nova del Regne. Com a cimal i últimes actituds que demanen al missioner, sense excloure dificultats, promovent o afrontant radicalitats que hom pot o deu assumir pel fet de ser missioner o evangelitzador, que és ben bé el mateix. Aquí podríem aplicar allò d’aquell predicador que segueix predicant malgrat no tenir ja oients, i que en dir-li que per què segueix tossut predicant, si no té qui l’escolti. Ell els diu segur i decidit que ara predica per preservar el missatge per a ell mateix...

                                               Si anem a l’òbvia etimologia veiem que aquest substantiu (la radicalitat) prové d’arrel. Aquestes suposen els fonaments de l’arbre. Sense arrels, l’arbre és mort. Una altra referència a la radicalitat la trobem en l’abnegació que en els moments més aguts tradueix el fet de posar la vida al servei ple de la mateixa vida, sense perdre-la; més i tot, donant prova de resiliència i de coratge. La radicalitat en el sentit més ple prendria la significació del martiri, (=donar la vida en testimoni de la fe). No són pas aquests temps de martiris, almenys en la nostra societat. No així certament en altres latituds, on és comprova allò de que “els màrtirs són llavor de futurs cristians”, com deien i comprovaven als inicis del cristianisme.

                                               Sobte que Jesús s’expressi amb aquesta contundència verbal. Podríem pensar més pròpia d’altres moments i cultures diverses a la nostra. El que no podem excloure del testimoniatge és l’exclusió de les pors, la valentia i el coratge que suposa sempre mantenir ferma, indefectible, la nostra fe que no devem imposar als nostres conciutadans, però que devem mantenir-nos-en ben afermats i promptes a donar raó de la nostra esperança, com diu sant Pere en una carta.

                                               En el context i cultura judaiques no ens ha d’estranyar  que Jesús pogués presentar el testimoni de la fe com un revulsiu dintre la família en les relacions que es poden interposar entre pares i fills i entre fills i pares. En aquella cultura el nucli fonamentador de la societat era els lligams familiars, la ruptura dels quals, àdhuc podia plantejar la pròpia fidelitat a la fe. Ara..., això més aviat és el pa de cada dia que es menja amb desconhort i a vegades amb llàgrimes mig amagades... Els fills que “no practiquen...”  Aleshores allò era excepcional. Màxima radicalitat que podia portar a aquesta ruptura familiar. La frase va in crescendo des les instàncies familiars fins hi són citades la creu i el mateix seguiment de Jesús, com a expressions finals de radicalitat. En el següent paràgraf parla de guardar la vida en poder seu com a indici de negació, de voler sostreure la vida negant i reservant-se-la per a un mateix. Jesús, donat el cas, demana el lliurament de la vida mateixa com a afirmació i testimoni de la fe. Avui tot això ens pot semblar exagerat i és que estem vivint en uns minimalismes vitals de la nostra fe i tot el que va per camins de major exigència i entrega ens pot semblar inadequat pels moments que vivim. Possiblement mai ens trobarem en situacions límit en relació al testimoniatge de la nostra fe. Hem de saber per convicció referendada que mai un no es podrà veure en una situació límit, sense que l’acompanyi la gràcia de saber-se mantingut incòlume per forces vingudes del qui ens estima... Déu estarà sempre –confiem-hi!- en l’últim graó dels testimoniatges darrers. Aquí rau la fortalesa com a do segur de part de Déu.

                                               Queda per esblenar els tres últims versets per poder-los empalmar amb tot el recorregut del capítol sobre la missió com a vocació personal que tenim tots els cristians pel fet del mateix baptisme. Som evangelitzats i enviats ensems a evangelitzar. De la qualitat de la nostra pròpia immersió en l’evangeli en dependrà la qualitat de la nostra evangelització a altri. La nostra adhesió no és primordialment a una doctrina o a una ètica, sinó que és el lliurament a la persona de Jesucrist, descoberta com un renovat esdeveniment en el que descansa tot el nostre ser, sentir, pensar i actuar. D’aquí en  deriva una manera particular de veure el món, sobretot les persones i l’ideal de viure en qualitat específica, com haurem pogut confegir amb les pautes de sentit, derivades del Sermó de la Muntanya que ens han acompanyat per ben més de dues setmanes a fi de poder-nos-la haver fet com una síntesi vital que la tenim ara com a expressió de sentit i estil de vida genuïnament cristianes. Els deu manaments han quedat ultrapassats per la nova ètica.  “Se us va dir, Jo us dic”.

                                               I un apunt més sobre l’acolliment. Aquest acolliment té les transcendències de les que ens parla Joan. “Rebre” en el sentit d’acollir un missatger és com rebre el mateix “enviador”. No tan sols qui ens rep, rep Jesús,  més i tot, en la persona de Jesús sabem que és el mateix Pare  qui es rep últimament. Missionar és el més gran do i gràcia que podem rebre, perquè, fent-ho, no fem més que confirmar la pròpia fe en intentar confirmar-la a altres, com deia Joan Pau II. És un goig i una riquesa de la FE poder-la compartir. Com més purificada i més proclamada, en resultarà més viscuda, més plena per a nosaltres mateixos.

                                                Vàrem dir que seria bo de llegir i contemplar el quart capítol del document de Francesc “Alegrem-nos-en i celebrem-ho”. Trobarem motius ben concrets per a poder viure la santedat que escau als deixebles de Jesús. Us invitem a fer el recorregut des del número 110 fins al 157.  Diu el papa que vol destacar “cinc grans manifestacions de l’amor a Déu i al proïsme que considero  de particular importància, a causa d’alguns riscos i límits de la cultura d’avui. En aquesta es manifesten: l’ansietat nerviosa i violenta que ens dispersa i ens afebleix; la negativitat i la tristesa; la accídia còmoda, consumista i egoista; l’individualisme, i tantes formes de falsa espiritualitat sense trobament amb Déu, que regnen  en el mercat religiós actual”. Ho desenvoluparà en aquests apartats que -només anunciats aquí, concisament- no deixen entreveure la profunditat que desenvolupen. Per això la meva insistència a meditar-los detingudament directament en el document.  Són:

                        - Aguant, paciència i mansuetud.

                        - Alegria i sentit de l’humor.

                        - Audàcia i fervor.

                        - En Comunitat.

                        - En pregària constant.

                                               Voldria afegir unes consideracions respecte a la manera concreta de poder evangelitzar. Sobretot amb els més afins, casa, amics:

            - Quan un està emotivament en un moment difícil de la seva vida, és sobrer poder-li dir paraules de fe; millor acompanyar-lo en el seu pesar, solament.

            - Avui la principal divisòria ja no passa entre creients i  no creients sinó entre cercadors de sentit i “instal·lats”. I afegeix: “El Senyor ja ha trucat des de dintre i ha sortit a fora, i ens pertoca cercar-lo i seguir-lo”. (T. Halik) 

            - No entrar en contrastació: fe - no fe. La fe no s’assegura amb raonaments.

            - Testimoniar, millor a la callada. Mai de dalt a baix. No retreure res.

            - Tenir en compte que el desig de tenir fe ja és tenir-la inicialment.

            - Pregar perquè Déu la concedeixi als qui un estima.

            - No culpabilitzar-se de la suposada increència dels familiars.                       

                        - La fe no es traspassa, s’irradia, és com una il·luminació oferta.

                        - No sempre perdre la fe és tal. Possiblement encara no era tal fe assumida; era possiblement una fe social o “familiar” només.

                        - Deixar la fe, per deixar la “pràctica” considerada enutjosa és cosa freqüent.

                        - La fe que un la viu com a coerció de la llibertat és una fe molt pobra.

                        - Fer veure que la fe suposa compromís en els valors humans, és fonamental i és la millor catequesi o evangelització pràctica.

                        - La fe viscuda en les obres de cada dia és la més eficaç.

                        - De la fe sempre se’n deriven la joia de viure. Estimar la vida és fe.

                        - La fe no es predica com una lliçó, com preguntes i respostes de catecisme; les paraules han de sortir “ungides” de l’Esperit Sant.

                        - Fer-se més preguntes és el millor sistema. Admetre que no hi ha respostes de moment, per manca de saviesa en el viure.

                        - Només la fe viscuda, transparentada per uns ulls que brillen i unes gesticulacions que transmeten conviccions.

                        - La fe pressuposa haver vist, palpat, contemplat (Joan ho explicita).

                        - Un fe no resada, orada, sentida serà esbravada, de poca substància.

                        - La fe és un do espiritual. Es nota, es percep, com un perfum suau, lleu.

                        - La fe promou deixebles, sense forçar-los, meravellant-los.

                        - Llegir l’evangelista Joan et porta a la fe. Tot ell és un aprenentatge de fe

                        - La fe no és mai repetitiva. A cada nova proposta és una creació.

                        - La fe o és transitiva, cerca l’altre o no és fe. Es viu per a transferir-la.

                        - La fe és sempre un incontenible anunci joiós.

                        - La fe humanitza, pren peu de les concrecions del dia a dia, aixecant-les.

                        - Les manifestacions de fe les portem arreu, no han de quedar a casa clausurades, confinades. És la pretesa secularització. Cosa de sagristia, que diuen...

                        - S’ha de besllumar la persona de Jesús, la seva vida calcada en la meva.

                        - La meva fe no és tant meva com expressió de la comunitat eclesial.

                        - La fe és un misteri a contemplar i a experimentar a través la confessió.

                        - l’Església com a institució també humana pot enfosquir el seu misteri.

                        - Sentir-se poble és experimentar la nostra feblesa i compartir-la.

                        - La fe és sempre iniciativa de Déu, mostrant-nos el seu amor preferent.

                        - Essent un do, una gràcia, cal demanar-la i agrair-la. No jo, sinó Tú sol.

                        - La fe és com una nova encarnació de Jesús, donar-li mans, ment i cor.

                        - El Vaticà II va ratificà: tots els creients tenim l’instint, el sentit de Déu.

                        - Parla de connaturalitat, de saviesa per descobrir la presència de Déu.

                        - Cridats, vocacionats a oferir un testimoniatge explícit de la salvació.

                        - La fe només arrela amb els senzills i nets de cor: van de jou compartit.

                        - La fe s’alimenta de la Paraula i de l’Eucaristia: aliments tots dos.

                        - No hi ha dues fes iguals: cadascú la viu i expressa personalment.

                        - La Paraula neix d’un silenci madur, macerat, quintaessenciat. És fruit.

                        - El desig de Déu apareix i s’expansiona en els salms i més cantats.

                        - És un diàleg, a vegades sobreentès. Escoltar, embadalir-se, fer atenció.

                        - Fer sentir el gust de Déu, apropar-se a la font del goig pur. Congaudir.

                        - Rastrejar Déu en tota bondat, bellesa, veritat,  senzillesa, comunió.

                        - Seleccionar moments de Déu: silenci, contemplació, lectura, reflexió.

                        - Tenir la veu de l’Esperit Sant com a introductor en el misteri de Déu.

                        - Obtenir la paciència en el creixement del misteri de Déu i en tot.

                        - Sense commoció espiritual no podem parlar de Déu, seria empetitir-lo.

                        - Estar amatents a les necessitats del poble, així s’enardirà la misericòrdia que defineix a Déu i ho hem vist en l’actuar de Jesús.

                        - Tot centrat en el kerygma: Crist vivent i amador i fent-nos deixebles.                                     - Acompanyants i acompanyats. Fent amistat i compartint la ruta de Déu.

P. Josep Mª Balcells.

Tretzena  domínica i setmana de durant l’any. 28 de juny del 2020. Sabadell

Homilia del diumenge 21/06/2020

DEIXEBLES  I APÒSTOLS  A  LA VEGADA

                                               És bàsic, en entrar en les lectures dominicals, mirar de veure-les dins dels seus propis contexts. Avui pel que fa referència a l’evangeli cal no perdre de vista que forma part del capítol desè de Mateu i que -tot ell- és el discurs de la missió dels apòstols, comprenent-hi també els deixebles més “entrats” en la comunitat o grup itinerant que acompanyava al Mestre. Sobrevolem el seu contingut: elecció del apòstols; instruccions als que han de missionar; advertiment de les presumibles persecucions o entrebancs que hauran de patir; invitació a la confiança evitant les pors que els poden atenallar; reconeixement del Mestre; les divisions radicals a què pot donar peu l’evangelització; disposicions dels seguidors i en fi: l’acolliment dels enviats pel Mestre.

                                               Cal advertir que tot deixeble -per definició, és a dir per vocació- ha de ser apòstol (=enviat, missatger). Donada aquesta equivalència, tots aquests advertiments els hem de saber contextualitzar en els moments nostres, en les pròpies circumstàncies, diríem en el món on un viu i on va de portador de “destí i missatge”. Estem en els versets centrals del capítol on se’ns adverteix a no tenir “por”, a adquirir el coratge necessari per tal de no callar o d’amagar el missatge que portem i a fer-lo explícit entre les persones destinatàries del secret valuós que portem com un tresor, per a compartir-lo arreu. Un deixeble que no arribi a sentir-se enviat a portar la Bona Nova del Regne serà un traïdor o un inconseqüent, dit així, com a menys feridor, a la causa de Jesús. Advertim que repeteix aquest no tenir por. Aquesta repetició ( quatre vegades!) deu tenir el seu quid: Podríem incidir en aquest replegament desvirtuador de la comesa que portem entre mans. Cal preveure’n les conseqüències anorreadores en tant que missatgers i testimonis de qui ens ha enviat: Jesús i la causa del Regne...

                                               Ja fa dies que en la missa ferial (=la de cada dia) se’ns ha dibuixat com hem de ser i actuar, quina és la espiritualitat contrastada del cristià, ara i aquí. Això ho hem anat seguint amb la meravella de saber veure els trets distintius del deixeble cristià, en confrontació amb les exigències derivades de l’AT. “Se us ha dit, Jo us dic...” Això està contingut en el denominat Sermó de la Muntanya, comprés en els capítols del 5 al 7. Encara seguirem desgranant-los la setmana vinent en concordància amb el proper evangeli dominical a venir, que completa també el capítol 10, del que tractem ara. Estem en un conjunt harmonitzat per veure que de deixebles hem de passar a apòstols. Aquest crida doble l’haurem de circumstanciar en el nostre propi món. Aquí s’obre el propi camp evangelitzador. Trobareu una excel·lent oportunitat per reprendre el tercer capítol de La Joia de l’Evangeli, titulada “En la crisi del compromís” comunitari, on es dissenyen els compromisos actuals dels deixebles-apòstols-evangelitzadors, els d’avui. Aquí hem de ponderar el nostre camp d’acció apostòlica indefugible. Només encetar el discurs el papa Francesc, ja s’ens invita a fer una lectura dels “signes dels temps” a fi de propiciar un discerniment evangèlic per saber el què, qui, on, com i de quina manera haurem de fer nostres els desafiaments del món actual. En el benentès que avui ja no som, almenys aquí al nostre país, terra de màrtirs i que ens trobarem en aspectes encoberts en anonimats que els farà més difícils de descobrir-los i de combatre’ls.

                                               La invitació a “no tenir por” de l’evangeli l’hem de saber traduir com “tingueu coratge, sigueu valents”, perquè els enemics –diguem-ho així- moltes vegades són imperceptibles i actuen des d’una normalitat (no gens nova, desbocada ara per les contencions imposades) que -per destriar-la- necessitarem agudesa, coneixement de causa, descloure aparences d’innocuïtat, que ens poden deixar  sense saber “on dar-les”. Avui al text se’l menja el context i no és fàcil treure’n l’entrellat. Avui hem de ser cauts, clarividents, audaços i efectius, si volem viure la vocació comuna a ser apòstols i evangelitzadors. És allò de l’”esperit del temps”; i no són pas fàcils, els nostres temps. Sense una fe fervent, una esperança tenaç i un amor decantat i proactiu no sabrem donar la resposta a la elecció i vocació que el baptisme ens atresora i que la “confirmació” ens esperona a posar-la al prosceni de la pròpia vida. Aquí es desenvolupa el nostre testimoniatge cristià.

                                               Us puc ajudar a seguir els trets del món nostre a tenir presents, avui. Millor faríeu de fer-ne una lectura acurada i plena de lucidesa vosaltres, de primera mà. Amb tot segueixo la traça del papa, Francesc. Anem discorrent pàgina per pàgina aquests números del 50 al 109. Començo:

            - No a una economia valor prevalent i preferent a l’hora d’enfocar tota la problemàtica social i de justícia; excloent, de descart i fomentadora de desigualtats, globalitzadora d’anestèsia social i incapacitada per a entendre la “com-passió”.

            - No a la prevalència del “mercat i a la nova idolatria del diner” i del desaforat consumisme, a l’especulació financera i les corrupcions sistèmiques.

            - No a la política centrada en el servir-se’n i no a la del servei comú.

            - No a les desigualtats, racismes que generen violència i desfan el teixit social.

            - No a una ètica del relativisme i al “tot és bo, si ho és per a mi”.

            - No als secularismes que esborren les traces religioses visibles a la societat.

            - No als règims político-socials que menystenen la dignitat humana i el bé comú.

            - No a tot el que debilita l’estabilitat dels “vincles” interpersonals: família, grups...

            - Sí a una fe que fomenti valors d’humanisme personal i comunitari com el del “personalisme de Mounier”.

            - Sí a una ben fonamentada espiritualitat missionera de presència i d’acció socials.

            - No a l’accídia o peresa egoista i de manca de nom i de fets pastorals. Ritualisme i prou. Complidors de... sense posar-hi la ment, el cor i les mans...

            - No a l’activisme pastoral sense visió, valors, estratègia i l’avaluació corresponents.

            - No a la ruptura de la formació permanent i a quedar-se amb una fe encarcarada, d’infants, poc o gens assumida i reassumida per aprofundiment constant.

            - No a l’evasionisme amb espiritualitats utòpiques, carents de realisme i concreció.

            - No a un espiritualisme que no porti al goig de viure, a l’humor i a la serenor.

            - No als pessimismes paralitzants.

            - No a una pràctica de la fe, que vagi a mínims, a comoditats, a manca de compromisos.

            - No a una fe “mundanitzada”, sense referents motivadors, sense cultura religiosa cristiana: ràdio, televisió, revistes, llibres actualitzats, grups.

            - No a una fe autoreferencial, “salvar-me jo”; la gràcia com a fruit del treball del jo, no com a do permanent.

            - No a una espiritualitat sense projecte, sense cultiu, “arrossegada”.

            - Sí a una espiritualitat manifestament laïcal: Estil, serveis, compromisos.

            - Sí a una espiritualitat on les dones puguin empoderar-se més de i en les estructures eclesials.

            - Sí a una Església ordenada totalment a la santedat dels membres del Cos místic.

            - Sí a una Església orant, contempladora, avesada a la mística, a la Paraula de Déu.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana XII de durant l’Any, 21 de juny del 2020.  Sabadell

P. S: deixem per la setmana vinent el comentari del capítol quart: “Algunes notes de la santedat en el món actual” del document del papa Francesc: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” en concordància amb l’evangeli del XIII de durant l’any.

Homilia del diumenge 14/06/2020

DE  REVALORACIÓ  EN  REVALORACIÓ  DE  L’EUCARISTIA

                                               Comencem per aquest lema o eslògan: “Encetar una nova normalitat” que se’ns ha repetit què sé jo quantes i quantes vegades... Que si no ens hem parat a pensar què vol dir i com el podrem activar i fer nostre  de veritat, correm el risc segur de tornar a caure en les inveterades consuetuds.

                                               Avui, voldria obrir conversa per veure com el podem aplicar, en relació amb l’Eucaristia dominical; precisament avui una de les Festes Centrals, la del Corpus. Si ja de fa alguns diumenges les hem encetat altra vegada, potser haurem caigut en compte de com n’és de difícil no incidir en la rodera. En els camins, sobretot si són més o menys de muntanya o no asfaltats, hi queden ben marcades les carrilades per on passaven els carros com per mera inclinació. Bona imatge de com inveteradament tornem pels llocs fresats... Ai, sí, la nova? normalitat?

                                               Torno al propòsit inicial: Com podrem tornar a posar en valor, “revaluar” la nostra experiència eucarística en la que hi tenim ben marcades se’ns dubte –perdoneu si no us hi sentiu al·ludits, parlo molt en general i jo prenc candela el primer!- les “roderes”, com fixades per unes consuetuds, hàbits, que de no reflexionar en com ens va la cosa en qüestió, podríem caure en “allò de sempre”.

                                               A fi d’evitar-ho i fer-nos-en conscients, aquí exposo uns suggeriments per promoure possibles recuperacions:

            - Seria bo anomenar-la Eucaristia prevalentment a Missa. Diu molt més d’entrada.

            - A l’Eucaristia no hi hauríem d’anar com aquell que compleix una obligació.

            - Segons el Vaticà II a l’Eucaristia, que és el punt nodal de l’existència cristiana, hi hauria de confluir tota la nostra vida menuda del cada dia, i d’ella n’hauria de derivar al bell mig del cos i de l’ànima del nostre viure quotidià. És allò de l’esperit de la Litúrgia.

            - L’Eucaristia és l’acte de culte principal i públic que retem al Pare en nom de l’Església i del nostre propi.

            - Tot text es valora pels “contexts”, l’antecedent que qualifica el què i el fet, i el conseqüent que n’especifica les conseqüències i derivacions de sentit. Cal lligar-ho tot.

            - L’eucaristia no hauria de ser un “moment”, com entre parèntesi, en la nostra vivència de l’espiritualitat. Ser “eucarístics” a tot ser-ho.

            - Trobar-nos-hi bé, sentir-se un acollit hauria de ser el fet diferencial.

            - L’Eucaristia és per damunt de tot un himne, una proclama d’Acció de Gràcies.

            - No està centrada en nosaltres, sinó en Crist que dona gràcies al Pare per la vida i missió acomplertes en Ell, i en nosaltres per participació.

            . L’Eucaristia és sempre Trinitària és a dir: és l’oferiment, lliurament del Fill al Pare en profunda comunió amb l’Esperit. Tots hi juguen un paper de circularitat.

            - És oració i pregària intensa de cap a fi. Cal entrar-hi amb aquesta actitud espiritual. Ens hi hem de situar amb presència sostinguda de Déu. A Ell parlem, a Ell escoltem, amb Ell dialoguem.

            - És un acte de comunitat. Cal sentir-ho així. Estar en comunió amb tots els qui ens envolten i amb aquells a qui “envoltem” nosaltres.

            - Hem de fer concordar la paraula amb el sentit concret de cada expressió. És dialogal en molts moments: se’ns diu i responem. Que hi hagi il·lació volguda. Atenció a les respostes se’ns èmfasi. Ai, les rutines d’oïdes, d’impromptu!

            - Hem d’immergir-nos en el silenci pregó, en la consciència d’estar a la presència de Déu, un Déu que està actuant sense interrupció. Actors, mai  espectadors, sense el meu jo, hi trec quelcom d’important, essencial, diria

            - Cal posar en relleu que hi sóc com a fill estimat i benvolgut sempre.

            - És un espai i àmbit de lloança exultant a Déu que reconeixem com  a actor estimat des de les arrels mateixes del nostre viure i conviure. Tot és gràcia.

            - Donem gràcies primàriament amb i en Jesús al Pare per la seva vida entera, per haver-nos-el enviat i per haver-nos redimit, salvat: per Ell, amb Ell i en Ell.

            - Ens mostrem agraïts a tall de família de Déu que som, més enllà del propi agraïment pels dons inestimables rebuts i agraïts. Som i ens sentim com de família: un goig de seure a la taula, d’estar amb la “familiada”. Quina comunió d’afectes!       

            - La taula de la Paraula proclamada, orada, celebrada, immersa en el teixit del nostre viure. “No ho sents?”.

            - La Paraula antecedida, madurada en la preparació que hauríem de proposar-nos-la sempre abans d’anar i participar en l’Eucaristia: llegida, subratllada, feta pregària que ens concerneix personalment. Som dels “presencials”, no només oients, anem per nota, volem examinar-nos, Lliçó estudiada, apresa, sabuda... Paraula de Déu!

            - atenció a la salmòdia que és de sí pregària, i cantada originàriament. Referida a la lectura antecedent i com a expressió d’oració sempre, cal arribar a la seva pròpia espontaneïtat, sucosa, enaltidora...

            - El moment del gran ofertori que és de Jesús i de la seva Església i al que no hi ha de mancar el nostre propi oferiment de vida i obra conjuntament amb la del sacerdot.

            - Hem de subratllar totes les oracions que es fan en plural i per tant en nom nostre i de tota l’Església, sobretot la col·lecta que acostuma a ser d’una particular riquesa. A voltes pot donar sentit a tota l’Acció Litúrgica. Atents, doncs.

            - Encara que el sacerdot sigui parc en deixar moments de silenci, posem-nos-li nosaltres. No hi ha d’haver moments buits. Posem-hi sempre el fluir de la nostra pregària sostinguda.

            - L’Eucaristia perdona els pecats venials. Té força sagramental. Donem sentit a les expressions de demanar perdó, de que Déu tingui pietat de nosaltres. Ho repetim de vegades. Que sigui com sentint-nos perdonats a cada vegada que l’expressió en hi porti.

            - Sempre refermem la nostra fe: amb Credo o sense. Demanem que Déu ens la confirmi i l’augmenti. Que sigui sempre joiosa. Quin significat té una fe no joiosa?

            - Tot a lloança i glòria del nom de Jesús. A profit de l’Església i propi personal.

            - Lloar, adorar i glorificar Déu no és un deure, sinó un dret de fills.

            - “Sempre i en tot lloc” és una invitació a ser agraïts i gratuïts.

            - Si es canta, posem-hi música i lletra. A vegades ens deixem portar només per la música, i la lletra dona significat i sentit. Resem-la “Qui canta, prega dues vegades”.

            - Que l’Esperit Sant es faci present i actuant amb la seva acció de santificació.

            - Proclamem la nostra fe: amb els tres verbs i actituds basilars: anunciem, confessem, esperem. Després de la consagració és el moment més adequat.

            - A l’hora de les intencions siguem expansius i inclusius: amb els de prop, els de lluny, els de “l’altra riba”.

            - L’elevació menor, fem-la major: tot sigui a honor i gloria de la Trinitat.

            - Un parenostre ben madurat, paladejat, de les plenituds de Déu a la primera part a les petiteses nostres, segonament. Que ho contingui tot ben peticionat.

            - Som invitats a no perdre memòria del misteri dels misteris que és l’Eucaristia.

            - El gran signe de la Pau: rebuda i donada. De l’engròs, passarem al detall diari

            - Combregar: alimentar-nos, compartir un estil de viure, madurar, rebre i donar, curar-nos, segellar lligams, Tot el Cos místic. També combrego “germandat”. Confraternitzar. Passar de fill en el Fill, a germà de tots, però sobretot del més propers i necessitats.

            - “Jo no sóc digne” del miracle i misteri a què tinc accés. Ànima senzilla, confiada i agraïda amb anterioritat al benefici que rebrem.

            - Amb una benedicció trinitària com a culminació de tota l’acció litúrgica. Pacificats i pacificadors. L’Eucaristia encara continua i de quina manera! 

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, 14 de juny del 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 07/06/2020

EN  EL  NOM  DEL  PARE  I  DEL  FILL  I   DE  L’ESPERIT  SANT.

                                               Així, potser avui d’una manera més solemnial, començarem la nostra Eucaristia dominical, traçant una ampla creu sobre nosaltres mateixos. El nom és la persona, en aquest cas són tres persones distintes per  les accions que exerceixen en les nostres vides. En això precisament les distingim. Totes tres en una comunió que fa unitat, misteri que ens sobrepassa des de totes les perspectives... És preciós deixar que Déu sigui Déu a la seva manera inabordable i serena. Són imatges només. Tot el que puguem dir, pensar i sentir de Déu queda afortunadament curt. D’entrada, Déu és l’ALTRE, tant altre, que n’és per a nosaltres un goig immarcescible, imperible, i sobretot im-pensable. Sentir-se petit en mans d’un Pare, quin goig i quina grandesa!

 

                                               Després d’haver celebrat aquests darrers dies el rovell de l’ou litúrgic: Pasqua, Pentecosta -amb plaent interès i devoció- la condensació dels més grans misteris de Déu, fet proximitat en la persona de Jesús, en la seva vida tota, la seva passió, mort i resurrecció, en el lliurament al Pare i  portant a terme la Redempció de tota la humanitat, la passada, la present i  la venidora; després també de la commemoració de la Unció per l’Esperit Sant a les primeries de l’Església i per sempre; avui, Festa –Festíssima- de la Santíssima Trinitat: el Pare de la Família humana, el Fill Glorificat i el Sant Esperit, és un goig tan estremit, que ningú no ens el podrà prendre a tots els que som i ens sentim “de la seva Casa”. Avui, dic, eixamplarem el cor i l’ànima (magnifíca-la, Senyor!) i condensant el millor de nosaltres mateixos, volem donar valor a uns incisos del Glòria,  aquest himne vingut de les excelsituds i rimat per àngels, per festejar l’Encarnació del Fill del Pare i que nosaltres l’anem esfilagarsant i teixint de nou al llarg de tot l’any litúrgic, donant-li les més exquisides versions i coloracions. Avui en farem pregària adreçada a les tres persones de la Santíssima Trinitat. Les resem una a una, procurant que qui millor les va comprendre, contemplar, és a dir Crist, Fill estimat del Pare, ens les enriqueixi per donar-les-hi ple enaltiment en pronunciar-les ara i sempre, Així sia:

            - Us lloem, recalcant aquest plural –us- més que mai intencionat, volent “abastar” (vana pretensió!) el misteri inabastable de la unitat trina i de la trinitat una en Déu. Lloar, enaltir, cantar les excel·lències d’un Déu gran i amable. La lloança pertany a l’estructura essencial de la salmòdia. Els salms estan embolcallats d’una música que aixeca flors i notes a cada pas... La litúrgia de les Hores és veritablement la veu de l’Esposa que parla amb l’Espòs, més encara, l’oració del Crist amb el seu Cos al Pare”. (Constitució sobre la Litúrgia. Vat II). Tinguem present que els salms eren de fet cantats amb exultança: “Beneiré el Senyor en tot moment, tindré sempre als llavis la seva lloança. La meva ànima es gloria en el Senyor; se n’alegraran els humils quan ho sentin”.(salm 33)

            - Us beneïm: que vol dir que de Déu sempre n’hem de dir i sentir excel·lentment, invocar, consagrar, augurar benediccions. Curiosament la cosa hauria d’anar al revés. De Déu, que planés sobre nosaltres, com un signe de benvolença. “Beneït sigui Déu, Pare del nostre Senyor Jesucrist, que ens beneí amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel, en el Crist... ens ha predestinat a ser fill seus per Jesucrist, per a lloança de glòria de la seva gràcia, amb la qual ens agracià en el seu Benamat”.(Ef. 1, 3-6). Beneir, per a nosaltres, és correspondre només a les seves benediccions que ens davantegen.

            - Us adorem: que és la nostra actitud primordial respecte a Déu. Flectar els genolls, àdhuc prosternant-nos en cos i esperit. Donar culte. Empetitir-se davant la Grandesa i l’Excelsitud de Déu. Reconèixer-lo amb respecte filial, saber-se un no-res però amb el cor amorosit: Saber-se “seus”, servents de cor, del “tot” absolut nostre. El silenci que cobreix el no tenir paraules adients per anomenar-lo, com pregava Gregori de Naziancè: “Oh Vós, el més enllà de tot. Com us puc anomenar amb un altre nom? Quin himne us puc cantar? Cap paraula no us pot expressar, quin esperit us pot abastar? Cap intel·ligència no us pot concebre. Només Vós sou inefable! Vós teniu tots els noms; com us podria anomenar? Vos, l’únic a qui no podem anomenar”. El sant temor de Déu, com a principi de saviesa, compatible amb l’estimació fondal... Sempre a la presència de Déu: ens mira perquè ens estima; mirem-lo amb esguard filial. “Veniu adoradors en esperit i veritat”, aquests són els que busca el Senyor. Adorar és tota una vocació divina.

            - Us glorifiquem: retre glòria, reconèixer la grandesa, essent l’Únic, la glòria li pertany i escau de per sí. Com més excels és Déu, més no-res som nosaltres. La petitesa reconeguda és glòria que reconeixem en Déu. Tot l’himne que intentem glosar campeja per un Glòria exultant. Jesús és presentat com a “resplendor  de la Glòria del Pare i l’empremta de la seva substància”. Encara ressonen els bescanvis de glòria a que ens ha aproximat en aquest meravellós capítol 17 de l’Evangeli de Joan: “Pare, ha arribat l’hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui... Jo t’he glorificat a la terra, duent a terme l’obra que m’havies encomanat; ara glorifica’m tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que ja tenia vora teu, abans que el món existís”. És deure-dret filial poder glorificar Déu. “La glòria de Déu és que l’home visqui i la vida de l’home és la visió de Déu” (s. Irineu)

            - Us donem gràcies: totes les pregàries de Jesús comencen per una acció de gràcies que s’avança a tota petició, perquè ja sap que és ben rebuda, àdhuc si resulta que haurà de vèncer les naturals resistències. Ell és la nostra permanent acció de gràcies en tot, singularment en la litúrgia: Eu-xaris = Bona Gràcia. Eucaristia, “Font i cimal de tota vida cristiana”. En la Missa hi ha un moment únic i és quan fem l’aclamació final de la pregària eucarística central, que comença així: “Per Ell, amb Ell i en Ell, Vós, Déu Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tots glòria pels segles dels segles”. Amén. Ser agraïts és propi de ser ben nascuts, que diem... “Tot és gràcia, mireu-ho per totes bandes” (s. Agustí). “Tot és un do teu”. “Les mans obertes davant vós, Senyor”. Gràcia rima amb gratuïtat. “Sigueu agraïts”, diu Pau. “Allò que heu rebut gratuïtament, doneu-ho també gratuïtament”, diu Jesús.

            - Per la vostra immensa glòria: Aquest incís, que és la finalitat de tot el que hem glosat fins ara, hagués potser anat millor posar-lo de bon començament. Dona sentit a totes les expressions que hem anat decantant. És un reconeixement de l’excelsitud de Déu a qui hem dirigit els nostres cors orants. Si en recitar-ho o cantar-ho hi poséssim uns grams de sal i de llum, les nostres eucaristies serien el que realment són: orfebreria fina dels millors sentiments com a fills estimats de Déu. Tant de bo, tant de bo...!

                                               Tornem al capítol dissetè i perdem-nos-hi! “Quedéme y olvidéme”. “Que tots siguin u, com Tu, Pare, estàs en mi i jo en Tu. Que també “ells” estiguin en nosaltres. Aquests “ells”, ja ho havia esclarit: som nosaltres també perquè quedem inclosos en aquest gloriós: “No prego només pels seus deixebles a qui s’adreça en aquesta emotiva ocasió. “Sinó també pels qui creuran en mi, gràcies a la seva paraula”. Tots “emparaulats” –expressió, neologisme molt del cor del monjo de Montserrat, Lluís Duch-. En Jesús-Paraula que va il·luminar els deixebles que li feren amistosa i dòcil rotllana, i aquests ens van “em-Paraular a nosaltres, que restem oberts al misteri proactiu de la Paraula evangèlica i eclesial, que fem nostra a invitació de qui la va generar. Tots “emparaulats”, presos deliciosament per la Paraula viva de Déu, reinventada, re-descoberta per mil emissaris que n’han fet un persistent eco que ens ha arribat fins a nosaltres! Paraula de Déu! Us lloem,Senyor!

                                               No ens sentim “acarats” davant de la Trinitat. No ens sentim acuitats a fer-nos preguntes que sabem que no tenen més resposta que la confiança més plena de la nostra fe. De tot el que ens depassa, Senyor, deslliura’ns de presentar qüestions, d’inquirir. Dona’ns la senzillesa del savi que prefereix fer exclamacions a formular interrogants desmarxats... Vivint com vivim dins l’oceà de la teva Glòria que no remet mai, no necessitem perquès, sinó per a quès, sentit, finalitats. Només la petita llum per no fer més tentines de les habituals i poder posar peus a la realitat que és obra teva i que tu acompanyes sense forçar mínimament la llibertat. Senyor, més m’escau de ser un petit deixeble del teu evangeli, sabent que l’Evangeli ets tu mateix i que em sento embolcallat per aquestes precioses actituds que queden palesades -deixeu-m’ho dir una vegada més- en el dissetè capítol de Joan: “Pare Sant, guarda’ls en el teu nom aquells que m’has donat perquè siguin U, com ho som nosaltres”. I encara ja en plena estupefacció: “que ells tinguin la meva joia. La joia completa”. I una mica més endavant: “Consagra’ls en la veritat que és la teva Paraula. I en la plena confiança en Jesús Ell sentencia: “Tal com m’has enviat al món, jo també els hi he enviat”. I ja a la conclusió de la pregària de Jesús: “Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara”. L’Esperit Sant ens hi portarà: és la seva feina!

                                               I ara, com a conclusió de tot el que hem anat dient en aquesta diada evangèlica i eclesial, ens convé anar a l’epístola primera de Joan on trobarem la certificació dels dos amors fonamentals de tot cristià: “Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu. Tothom que estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és Amor. L’amor de Déu s’ha manifestat enmig nostre quan ha enviat al món el seu Fill únic, perquè visquéssim gràcies a Ell. L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu, Ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats. Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d’estimar els uns als altres... Si ens estimem, Ell està en nosaltres, i dins nostre, el seu amor ha arribat a la seva plenitud. Coneixem que estem en Ell i que Ell està en nosaltres perquè ens ha  donat el seu Esperit. Nosaltres donem testimoni d’allò que hem contemplat: el Pare ha enviat el seu Fill com a salvador del món. Per això tothom qui confessa que Jesús és el Fill de Déu, està en Déu i Déu en ell. Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és Amor; el qui està en l’Amor està en Déu i Déu en ell”. (I Jo 4, 7-21).

                                               Un senzill toc d’atenció: les tres lectures d’avui són “orfebreria” pura. Cal llegir-les anticipadament, perquè tinguin més força enaltidora, quan siguin proclamades en l’Eucaristia dominical. Com sempre, deixeu-me subratllar la col·lecta: “Oh Déu Pare, vós en enviar al món el Verb de veritat i l’Esperit santificador, revelàreu als homes el vostre admirable misteri, concediu-nos que en la professió de la FE veritable, reconeguem la Glòria de la Trinitat i adorem la seva Unitat de poder i de majestat”.

                                               Noteu, a més a més, que en l’aclamació que sintetitza i introdueix l’evangeli que anirem a proclamar de seguida, és tot ella una pregària a lloança de la Sma. Trinitat que utilitzarem tan i tan sovint: Tots els salms ho fan portant la reverència i la glorificació a tota pregària digna de tal nom: “Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, a Déu que és, que era i que ha de venir. Al·lusió implícita al final de l’Apocalipsi: “L’Esperit i l’Esposa diuen: “Vine!” Els qui escolten, que diguin: “Vine!” El qui dona testimoni de tot això, diu: “Sí, vinc de seguida”. Amén, “Vine, Senyor Jesús”. “Marana ta!”, que en arameu vol dir: “Senyor nostre, vine!”

P. Josep Mª Balcells. 

Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 7 de juny del 2020.  Sabadell

P. S. Em permeto recordar-vos que durant aquest setmana se us invita a llegir el segon capítol del document del papa Francesc: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” Gràcies.