RADICALITAT EVANGÈLICA,
AVUI
No
podem llegir les expressions contingudes
en l’evangeli d’avui sense sentir un fort estremiment. Són del final del
capítol desè de Mateu. Ja vàrem dir que completen el capítol on s’especifiquen
totes les característiques sobre l’enviament dels deixebles amb la
missió de fer conèixer la Bona Nova del Regne. Com a cimal i últimes actituds
que demanen al missioner, sense excloure dificultats, promovent o afrontant
radicalitats que hom pot o deu assumir pel fet de ser missioner o
evangelitzador, que és ben bé el mateix. Aquí podríem aplicar allò d’aquell
predicador que segueix predicant malgrat no tenir ja oients, i que en dir-li
que per què segueix tossut predicant, si no té qui l’escolti. Ell els diu segur
i decidit que ara predica per preservar el missatge per a ell mateix...
Si
anem a l’òbvia etimologia veiem que aquest substantiu (la radicalitat) prové d’arrel.
Aquestes suposen els fonaments de l’arbre. Sense arrels, l’arbre és mort. Una
altra referència a la radicalitat la trobem en l’abnegació que en els
moments més aguts tradueix el fet de posar la vida al servei ple de la mateixa
vida, sense perdre-la; més i tot, donant prova de resiliència i de coratge.
La radicalitat en el sentit més ple prendria la significació del martiri,
(=donar la vida en testimoni de la fe). No són pas aquests temps de martiris,
almenys en la nostra societat. No així certament en altres latituds, on és
comprova allò de que “els màrtirs són llavor de futurs cristians”, com deien i
comprovaven als inicis del cristianisme.
Sobte
que Jesús s’expressi amb aquesta contundència verbal. Podríem pensar més pròpia
d’altres moments i cultures diverses a la nostra. El que no podem excloure del testimoniatge
és l’exclusió de les pors, la valentia i el coratge que suposa sempre mantenir
ferma, indefectible, la nostra fe que no devem imposar als nostres conciutadans,
però que devem mantenir-nos-en ben afermats i promptes a donar raó de la nostra
esperança, com diu sant Pere en una carta.
En
el context i cultura judaiques no ens ha d’estranyar que Jesús pogués presentar el testimoni de la
fe com un revulsiu dintre la família en les relacions que es poden interposar
entre pares i fills i entre fills i pares. En aquella cultura el nucli fonamentador
de la societat era els lligams familiars, la ruptura dels quals, àdhuc podia
plantejar la pròpia fidelitat a la fe. Ara..., això més aviat és el pa de cada
dia que es menja amb desconhort i a vegades amb llàgrimes mig amagades... Els
fills que “no practiquen...” Aleshores
allò era excepcional. Màxima radicalitat que podia portar a aquesta ruptura
familiar. La frase va in crescendo des les instàncies familiars fins hi són
citades la creu i el mateix seguiment de Jesús, com a expressions
finals de radicalitat. En el següent paràgraf parla de guardar la vida en poder
seu com a indici de negació, de voler sostreure la vida negant i reservant-se-la
per a un mateix. Jesús, donat el cas, demana el lliurament de la vida mateixa
com a afirmació i testimoni de la fe. Avui tot això ens pot semblar exagerat i
és que estem vivint en uns minimalismes vitals de la nostra fe i tot el
que va per camins de major exigència i entrega ens pot semblar inadequat pels
moments que vivim. Possiblement mai ens trobarem en situacions límit en relació
al testimoniatge de la nostra fe. Hem de saber per convicció referendada que
mai un no es podrà veure en una situació límit, sense que l’acompanyi la gràcia
de saber-se mantingut incòlume per forces vingudes del qui ens estima... Déu estarà
sempre –confiem-hi!- en l’últim graó dels testimoniatges darrers. Aquí rau la
fortalesa com a do segur de part de Déu.
Queda
per esblenar els tres últims versets per poder-los empalmar amb tot el
recorregut del capítol sobre la missió com a vocació personal que tenim tots
els cristians pel fet del mateix baptisme. Som evangelitzats i enviats ensems a
evangelitzar. De la qualitat de la nostra pròpia immersió en l’evangeli en
dependrà la qualitat de la nostra evangelització a altri. La nostra adhesió no
és primordialment a una doctrina o a una ètica, sinó que és el lliurament a la persona de Jesucrist, descoberta com un
renovat esdeveniment en el que descansa tot el nostre ser, sentir,
pensar i actuar. D’aquí en deriva una
manera particular de veure el món, sobretot les persones i l’ideal de viure en
qualitat específica, com haurem pogut confegir amb les pautes de sentit,
derivades del Sermó de la Muntanya
que ens han acompanyat per ben més de dues setmanes a fi de poder-nos-la haver
fet com una síntesi vital que la tenim ara com a expressió de sentit i estil
de vida genuïnament cristianes. Els deu manaments han quedat ultrapassats per
la nova ètica. “Se us va dir, Jo us
dic”.
I
un apunt més sobre l’acolliment. Aquest acolliment té les transcendències
de les que ens parla Joan. “Rebre” en el sentit d’acollir un missatger és com
rebre el mateix “enviador”. No tan sols qui ens rep, rep Jesús, més i tot, en la persona de Jesús sabem que
és el mateix Pare qui es rep últimament.
Missionar és el més gran do i gràcia que podem rebre, perquè, fent-ho, no fem
més que confirmar la pròpia fe en intentar confirmar-la a altres, com deia Joan
Pau II. És un goig i una riquesa de la FE poder-la compartir. Com més
purificada i més proclamada, en resultarà més viscuda, més plena per a
nosaltres mateixos.
Vàrem dir que seria bo de llegir i contemplar
el quart capítol del document de Francesc “Alegrem-nos-en
i celebrem-ho”. Trobarem motius ben concrets per a poder viure la santedat
que escau als deixebles de Jesús. Us invitem a fer el recorregut des del número
110 fins al 157. Diu el papa que vol
destacar “cinc grans manifestacions de l’amor a Déu i al proïsme que
considero de particular importància, a
causa d’alguns riscos i límits de la cultura d’avui. En aquesta es manifesten:
l’ansietat nerviosa i violenta que ens dispersa i ens afebleix; la negativitat
i la tristesa; la accídia còmoda, consumista i egoista; l’individualisme, i
tantes formes de falsa espiritualitat sense trobament amb Déu, que regnen en el mercat religiós actual”. Ho
desenvoluparà en aquests apartats que -només anunciats aquí, concisament- no
deixen entreveure la profunditat que desenvolupen. Per això la meva insistència
a meditar-los detingudament directament en el document. Són:
-
Aguant, paciència i mansuetud.
-
Alegria i sentit de l’humor.
-
Audàcia i fervor.
-
En Comunitat.
-
En pregària constant.
Voldria
afegir unes consideracions respecte a la manera concreta de poder evangelitzar.
Sobretot amb els més afins, casa, amics:
- Quan un està emotivament en un
moment difícil de la seva vida, és sobrer poder-li dir paraules de fe; millor
acompanyar-lo en el seu pesar, solament.
- Avui la principal divisòria ja no
passa entre creients i no creients sinó
entre cercadors de sentit i “instal·lats”. I afegeix: “El Senyor ja ha trucat
des de dintre i ha sortit a fora, i ens pertoca cercar-lo i seguir-lo”. (T.
Halik)
-
No entrar en contrastació: fe - no fe. La fe no s’assegura amb raonaments.
-
Testimoniar, millor a la callada. Mai de dalt a baix. No retreure res.
-
Tenir en compte que el desig de tenir fe ja és tenir-la inicialment.
-
Pregar perquè Déu la concedeixi als qui un estima.
-
No culpabilitzar-se de la suposada increència dels familiars.
- La fe no es traspassa, s’irradia,
és com una il·luminació oferta.
-
No sempre perdre la fe és tal. Possiblement encara no era tal fe assumida; era
possiblement una fe social o “familiar” només.
- Deixar la fe, per deixar la
“pràctica” considerada enutjosa és cosa freqüent.
-
La fe que un la viu com a coerció de la llibertat és una fe molt pobra.
- Fer veure que la fe
suposa compromís en els valors humans, és fonamental i és la millor catequesi o
evangelització pràctica.
-
La fe viscuda en les obres de cada dia és la més eficaç.
-
De la fe sempre se’n deriven la joia de viure. Estimar la vida és fe.
- La fe no es predica
com una lliçó, com preguntes i respostes de catecisme; les paraules han de
sortir “ungides” de l’Esperit Sant.
- Fer-se més preguntes
és el millor sistema. Admetre que no hi ha respostes de moment, per manca de
saviesa en el viure.
- Només la fe viscuda,
transparentada per uns ulls que brillen i unes gesticulacions que transmeten
conviccions.
-
La fe pressuposa haver vist, palpat, contemplat (Joan ho explicita).
-
Un fe no resada, orada, sentida serà esbravada, de poca substància.
-
La fe és un do espiritual. Es nota, es percep, com un perfum suau, lleu.
-
La fe promou deixebles, sense forçar-los, meravellant-los.
-
Llegir l’evangelista Joan et porta a la fe. Tot ell és un aprenentatge de fe
-
La fe no és mai repetitiva. A cada nova proposta és una creació.
-
La fe o és transitiva, cerca l’altre o no és fe. Es viu per a transferir-la.
-
La fe és sempre un incontenible anunci joiós.
-
La fe humanitza, pren peu de les concrecions del dia a dia, aixecant-les.
- Les manifestacions de
fe les portem arreu, no han de quedar a casa clausurades, confinades. És la
pretesa secularització. Cosa de sagristia, que diuen...
-
S’ha de besllumar la persona de Jesús, la seva vida calcada en la meva.
-
La meva fe no és tant meva com expressió de la comunitat eclesial.
-
La fe és un misteri a contemplar i a experimentar a través la confessió.
-
l’Església com a institució també humana pot enfosquir el seu misteri.
-
Sentir-se poble és experimentar la nostra feblesa i compartir-la.
-
La fe és sempre iniciativa de Déu, mostrant-nos el seu amor preferent.
-
Essent un do, una gràcia, cal demanar-la i agrair-la. No jo, sinó Tú sol.
-
La fe és com una nova encarnació de Jesús, donar-li mans, ment i cor.
-
El Vaticà II va ratificà: tots els creients tenim l’instint, el sentit de Déu.
-
Parla de connaturalitat, de saviesa per descobrir la presència de Déu.
-
Cridats, vocacionats a oferir un testimoniatge explícit de la salvació.
-
La fe només arrela amb els senzills i nets de cor: van de jou compartit.
-
La fe s’alimenta de la Paraula i de l’Eucaristia: aliments tots dos.
-
No hi ha dues fes iguals: cadascú la viu i expressa personalment.
-
La Paraula neix d’un silenci madur, macerat, quintaessenciat. És fruit.
-
El desig de Déu apareix i s’expansiona en els salms i més cantats.
-
És un diàleg, a vegades sobreentès. Escoltar, embadalir-se, fer atenció.
-
Fer sentir el gust de Déu, apropar-se a la font del goig pur. Congaudir.
-
Rastrejar Déu en tota bondat, bellesa, veritat,
senzillesa, comunió.
-
Seleccionar moments de Déu: silenci, contemplació, lectura, reflexió.
-
Tenir la veu de l’Esperit Sant com a introductor en el misteri de Déu.
-
Obtenir la paciència en el creixement del misteri de Déu i en tot.
-
Sense commoció espiritual no podem parlar de Déu, seria empetitir-lo.
- Estar amatents a les
necessitats del poble, així s’enardirà la misericòrdia que defineix a Déu i ho
hem vist en l’actuar de Jesús.
-
Tot centrat en el kerygma: Crist vivent i amador i fent-nos deixebles. -
Acompanyants i acompanyats. Fent amistat i compartint la ruta de Déu.
P. Josep Mª Balcells.
Tretzena domínica i setmana de durant l’any. 28 de juny
del 2020. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada