Homilia del diumenge 24/04/2022

          EL  PINYOL  GERMINAL  DEL  “MOVIMENT  DE  JESÚS”

                                               La que endavant dels espectres dels pelegrinatges d’espai i  temps esdevindrà l’Església, Cos de Crist, va començar petitona, com fan totes les coses cridades a ser grans i potser magnífiques, per “una bullidera de resurreccions”. Aquest és el fet determinant d’un començament que s’aniria engrandint per la porositat del contagi pasqual, la Pasqua renaixent que pren nom i significació en la Resurrecció de Jesús que fa de lligam i de motor dels deixebles que -per comentar-la i encomanar-la- es reuneixen en el saló d’on fa ben poc es van acomiadar del Mestre,  i, temorosos de la por dels jueus, i, a més, de la presumpta fallida de les prèdiques del benvolgut Mestre... Però vet-aquí que les esparverades dones, Maria Magdalena, els deixebles d’Emmaús, Joan i Pere i una primera constel·lació de testimonis fan irrefragable que el “moviment de Jesús” in noce, pren empenta i fa florida en una munió de gent que sap que són cridats a posar en marxa el motor, en precari ralentí inicialment, per anar guanyant projecció, estima i ganes de fer florir el petit nucli inicial. Descobreixen que l’Esperit que Jesús els havia anunciat que després de la seva absència seria l’Advocat que faria de suggeridor i rememorador -coach se’n dirà avui- de les paraules i fets de vida rellevants de Jesús, i bastirá un grup que s’expandiria a base de reviviscències i de noves experiències deduïdes dels moments viscuts que ara es tenen com a germen i llavor de més resurreccions de tipus personal que, en compartir-les es van expansionant. De cop i volta se’ls ressusciten records i vivències i va cobrant peu un grup que es configura com a “moviments de Jesús”, de Jesús Vivent, de qui tots fan referències i enyors de mestratge i de vida. Déu els regala espiritualitat de la bona, en preu de bons íntims records!

                                               Passaran més de quaranta anys sense que prenguin forma els evangelis. La memòria dels fets i les paraules de Jesús de qui comencen a fer-ne acopi –or fi, ara, preuat de més en més!- en les reunions que tenen aquests  primerencs deixebles, des que es convencen -en fe augural- dels testimoniatges irradiants de la Resurrecció. Aquests primers aplecs tenen una frescor primaveral i es van enramant i arraïmant i sorgeixen en distints punts i nuclis de la geografia mediterrània i es bescanvien experiències i records, que donaran lloc i terme a escrits que sedimentaran en uns pocs, entre una proliferació dels que se’n diran més endavant apòcrifs, per distingir-los dels evangelis “canònics” quatre tan sols. Igual passarà amb documents i cartes que circularan entre els grups nascuts arreu de la mediterrània, això ja ben als inicis... Sadolls de resurreccions en la Resurrecció, aquesta serà la primera circulació vital i encomanadissa. De tot això en viurem tots referencialment per sempre més.

                                               Ja hem dit més d’una vegada que la Pentecosta és simultània a la Resurrecció. El mateix es digui de l’Ascensió. Ara se’ns donen destriades  per mor d’una pedagogia o pastoral litúrgiques, però la primera comunitat cristiana ho visqué formant una unitat. L’Esperit Sant actua des del primer moment, perquè també Ell era el que movia ja el mateix Jesús. El apòstols es manifestaven amb una gosadia constatable i paradoxal, en Pere singularment com a exemple, tremp que mai no havien tingut en vida del Mestre. Havia començat una Vida Nova, promoguda i oxigenada pel mateix Esperit. Si voleu entreveure com van succeir-se els fets que van eclosionar la primera Esglèsia, agafeu els Fets dels Apòstols i en els seus primers capítols se’ns dona una visió intencionadament magnificada però verosímil, perquè pugui servir d’alicient i de model, als quals en podien fer referència, tot i la llibertat de crear múltiples maneres i modes de viure les subsegüents resurreccions, que ja des de la primera en Jesús, s’hauran de crear i projectar en endavant. Tots som subsidiaris de la glorificació inesperada de Jesús Sense la resurrecció de Jesús, no n’hi hauria d’altres, cap ni una.

                                               “Som ressuscitats” tots, expectants a la ratlla de sortida a punt d’emprendre el  camí eclesial en tots temps i  llocs. Mireu que per les dubitacions dels primers testimoniatges sabem ben a les clares que no és fàcil de bones a primeres creure en les Resurreccions, ni la de Jesús que en forneix el model, tot i que es pot fer més evident, donades les dades del Nou Testament, ni així de les resurreccions nostres. Cal bona contemplació dels evangelis i també i no en darrera instància en els altres documents del NT, singularment Pau i Joan, que són els que més han aprofundit en les dimensions de vida i sentit de les ascensions nostres, en espera de la definitiva, en Crist Senyor nostre...

                                               “Avui és el dia en què ha “obrat” el Senyor”. És el Pare el que ha ressuscitat el Fill i a nosaltres ens ha constituïts com a fills en el Fill. Hem de viure una filiació que suposa una vida d’amorosa relació de comunió  amb Déu Pare, en el Fill i a través de l’Esperit Sant. Són les paraules “constitucionals”, aquestes últimes, més enllà de tota una vida exemplificada en la manera de viure Jesús. La vida cristiana és relacional abans que ètica. Mantenir una relació fluida amb Déu que habita en els nostres cors, cosa que no es donarà, si no hi ha una vida contemplativa, un recollir-nos en la intimitat de Déu en la nostra pròpia intimitat.  “Cap acció exterior no hi haurà, sense contemplació interior (que és la dimensió existencial mateixa de la fe), mentre que és del tot possible omplir una vida amb la contemplació interior sense acció exterior. Car l’acte contemplatiu que és l’acte que permanentment fonamenta tota acció exterior, és actiu i eficaç, fructífer i missioner per damunt de totes les empreses exteriors de l’Església. Només podem caminar cap a Déu si, més enllà de tots els nostres problemes, no deixem lliure en nosaltres l’espai resureccional per a l’acció imprevisible de la seva voluntat”. La contemplació pertany a la essencialitat de la vida cristiana. Avui ens en dispensem massa sovint, a risc de banalitzar o ritualitzar la pròpia fe. Cal ser seriosos!

                                               Urs von Balthasar té dues obres que m’agradaria recomanar per si hi ha algú “avisat”  que es prengui la gosadia de llegir-los i portar-los al dia a dia, com a hàbits de fe, perquè són d’aquells que marquen època. I són “La pregària contemplativa” i “Sólo el amor es digno de fe”.

                                               Encara ens queda per fer-hi un senzill comentari al final de l’aclamació que hem anat fent durant aquests dies pasquals. Després de proclamar que “avui és el dia en què el Senyor ha obrat”, no podem oblidar-nos de com acaba la frase, car és tan substancial com el fet de la Resurrecció mateixa aquest arrodoniment: “alegrem-nos-en i celebrem-lo”, font del goig pasqual, goig, en primer lloc, fruit de l’Esperit Sant. Recordeu: amor, goig, pau, no em cansaré mai de dir-ho per afermar-ho. Goig del que Jesús ens diu en Joan 15, 11: “Perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa”. Us adoneu que compartim el goig humano-diví del mateix Crist ressucscitat? On queden les tristeses, les manques d’esperança. El futur de Déu és el nostre futur; hem nascut per una “major naixença” (que preconitzava o desitjava el nostre Maragall),  que ens espera després de la mort, vençuda per Jesús. i que, eterna, ens la regalarà -a mans plenes- Jesús que viu per sempre.

                                                Cita aquella frase del salm 117 que és salm pregonament pasqual, i que l’hem recitat sovint els dies d’aquesta setmana pasqual, com a salm responsorial, vertadera tornada, on primereja aquest expressió “perdura eternament el seu amor”, com a síntesi de tot el misteri de la Resurrecció de Jesús i de tota l’Església. La Col·lecta d’avui proclama: “Oh Déu sempre misericordiós, que, amb el retorn anual de la festa de Pasqua, reanimeu la fe del vostre Poble, augmenteu els dons de la vostra gràcia, a fi que tots comprenguem millor quin  baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha regenerat i quina sang ens ha redimit”. L’evangeli, tot ell, resumit en or pur! “Glòria. Glòria, al·leluia: el Senyor ens ha salvat! Tota la vida és un veritable retorn al Pare, de la mateixa guisa del Senyor Jesús. Fe benaurada!, fe malgrat no haver vist: paraula de Jesús en comiat terrenal dels seus, els subratllats ho pregonen com ho llegim avui a l’Evangeli. Visquem ressuscitats cada dia i a cada moment. Avui  i sempre n’és el dia! Exultants, inebriats en la Comunió: Proclamem, Anunciem, Confessem, Esperem!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge de l’Octava de Pasqua, 24 d’abril del 2922.  Sabadell

 

Homilia de Pasqua 17/04/2022

                           ENLAIRAT, ATRAURÉ  TOTHOM  CAP  A  MI

                                               Estem celebrant el  Triduum  Pasqual. No podem separar Eucaristia, Passió, Mort en Creu i Resurrecció, i per més que la celebració litúrgica posi Pentecosta separada d’aquest encimbellament de les celebracions de Setmana Santa, les hem de veure i viure formant una unitat, que ens porta al nucli determinant del saber-se i fer-se immergits en la “La Història d’un Vivent”, d’un Déu U i Tri que ha portat a terme el Designi Secret i la Benèvola Decisió en la què “Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist. En Ell, per la seva sang, hem obtingut la Redempció, el perdó dels nostres pecats”. I més encara: “la riquesa de la Gràcia s’ha desbordat en nosaltres.  En Crist hem rebut la nostra part en l’herència; ens hi havia destinat, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. En Ell vosaltres vau escoltar la Paraula de la Veritat, l’Evangeli que us salva. En Ell hem cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit promès, i l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva Glòria” (Efesis 1, 3-14).

                                                I podem completar aquesta visió d’empelt de la nostra vida en la saba del Crist segons la admirable paràbola del Cep Veritable: “Jo sóc el Cep veritable i vosaltres les sarments. Aquell que està en Mi, i Jo en Ell donarà molt de fruit, perquè sense Mi no podeu fer res... Si esteu en Mi i les meves Paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus. Tal com el Pare m’estima, també Jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Us he dit això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. Aquest és el meu manament que us estimeu els uns als altres tal com Jo us he estimat. (Jn 15, 17)

                                               Amb veu exultat, avui reprenem amb més deler, si cap, el Cant del Glòria sense deixar-nos portar per la cantarella de la música que el podríem malmetre, sense assaborir-ne amb concentració, paraula per paraula, amb un text que fa que esdevingui una de les Pregàries-Càntics una de les més belles, avui sobretot amb el joiós to pasqual que ens enardeix el cor de ressuscitats conjuntament amb Vós que sou l’únic Sant, l’únic Senyor, l’únic Altíssim, Jesucrist”. No deixeu de posar l’accent en el punt més pausat i preuat al qual que us he invitat sovint a fer-ne pregària ben personalitzada: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, per la vostra immensa glòria”.  Afegirem com de rigor: “Senyor Déu, Rei celestial, Déu Pare omnipotent i amb l’Esperit Sant en la glòria de Déu Pare. Amén”.

                                               Ara és el moment-momentum de pregar amb la col·lecta: “Oh Déu, que feu resplendir aquest nit santíssima amb la glòria de la Resurecció del Senyor, desvetlleu en la vostra Esglèsia la consciència de ser fills de Déu, a fi que renovats en el cos i en l’esperit, us servim amb fidelitat”. Dirà Joan: “Nosaltres hem cregut en l’amor”. Amor que -en els salms- se subratlla l’expressió referida a Déu, que és l’Amor Fidel. Amor en el què sempre pots comptar, perquè és indefallent, de sempre i per sempre. La nostra fidelitat en el servei vol dir allò que ens deia a la paràbola esmentada: “Manteniu-vos en l’amor que us tinc” O allò repetitiu dels salms: “Perdura eternament el seu amor”. Cal que, com ens dirà Pau als seus deixebles de Roma i a nosaltres amb ells: “I si nosaltres que hem estat plantats vora d’Ell: submergits, sepultats pel baptisme, per aquesta mort semblant a la seva, també hem de ser-ho per la resurrecció. Queda ben clar: l’home que érem abans ha estat crucificat amb Ell. I d’ara endavant, “emprenguem una nova vida”. Ja ho palesava la Col·lecta de la Missa de la Vetlla Pasqual: “Oh Déu, poder immutable i llum sense posta, mireu el sagrament de l’Església i porteu a terme, bondadosament, segons el vostre designi etern, l’obra de la salvació humana. Que tot el món vegi i experimenti que el que és abatut, s’aixeca, i el que és vell, es renova i tot torna a la integritat primera per nostre Senyor Jesucrist, del qual té l’origen”. Ja ens ho havia advertit Isaïes temps enrere: “No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n’adoneu? Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança”. També Pau ens deia que considerava tot desavantatjós, àdhuc escòria, comparat amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor, Ho rubrica: “tot a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a Ell. El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts”.

                                               Davant de la majestuositat del ciri pasqual on hi veiem el simbolisme preclar de Jesús Ressuscitat: Crist ahir i avui, principi i fi, Alfa i Omega, d’Ell són els temps i els que no tenen fi, A Ell: glòria i poder per sempre més. La llum del Crist, us lloem Senyor”. Hi ha una bella oració-cant en gregorià que modula així:

-       Ànima de Crist, santifiqueu-me.

-       Cos de Crist, salveu-me.

-       Sang de Crist, inebrieu-me.

-       Aigua del costat de Crist, purifiqueu-me.

-       Passió de Crist, conforteu-me.

-       Oh, Bon Jesús, escolteu-me.

-       Dins les teves ferides, empareu-me.

-       No permeteu que jamai em separi de Vós.

-       Del malvat Maligne, defenseu-me.

-       I a l’hora de la meva mort, crideu-me a lloar-te

-       En companyia dels sants,

-       Per l’infinitud dels segles. Amén.

P. P. Josep Mª Balcells.

PDiumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor, 17 d’abril del 2022  Sabadell

Homilia del diumenge de RAMS 10/04/2022

                                                   ... A  GLÒRIA  DE  DÉU  PARE

                                               Tinc davant un llibre d’un gran teòleg, d’un cognom difícil de pronunciar: Schillebeeckx, holandès, que porta per títol el que és ja una promesa i una revelació “Jesús. La història de un Viviente. Fullejant l’índex, una frase enigmàtica i plena de poesia en les darreries de la seva exposició m’ha captat l’atenció i m’ha fet pensar i fantasiejar: “Jesús, paràbola de Déu i paradigma d’humanitat”. En els capítols que queden emmarcats per aquesta filigrana, em plau de llegir: “El missatge de Déu és Jesucrist i l’experiència de l’Abbà, centre del missatge, de la vida i de la mort de Jesús i revelació del seu misteri”. Trobo que en aquestes afirmacions hi queda condensat tot el que, en successives onades, l’evangelista Joan ens ha anat descobrint en oberta i dramàtica controvèrsia de Jesús amb els “jueus”. Ens hi ha fet les “revelacions” (o millor “desvelacions”) a les intrigants preguntes que li han anat fent aquestes darreres dues setmanes: “Qui ets tu?” “Mestre, què hi dieu?”: aquesta davant de l’adúltera, obsedida i acorralada pels cors insidiosos i endurits dels “jueus”. El Pare en Ell i Ell en el Pare podria ser-ne la síntesi mística que ens porta a experimentar-ho, sí, però en to menor, que sempre serà el nostre, pobrets i alegrets com som, no hi ha més...

                                               A Jesús li fan els jueus les preguntes essencials que quedaran respostes diàfanament  en la segona lectura de la Missa d’avui. No sé què em passa, però la sento cantar en gregorià com un pòsit d’anys, de quan les cantàvem en llatí: “Christus factus est obedients usque ad mortem, mortem autem crucis” que ara traduïdes al català les tenim com aclamació abans de la lectura de la Passió segons Lluc. Solemnes! Proclamar-ho hauria de tenir la magnificència par, semblant al gregorià.

                                               Anant com sempre a la contextualització del tema: prenc la Bíblia i busco la Carta als filipencs que ens ha acompanyat a diversos fluxos o ímputs i que ara aquesta perícopa és el punt central del capítol segon i que ve acompanyat per aquestes paraules introductòries a aquest himne, que pel que sembla, Pau el deuria prendre de les cantades de les prístines litúrgies cristianes. Respon a aquest epígraf: “Tingueu els mateixos sentiments de Crist”. No em resisteixo a llegir i escriure: “Així, doncs, per tot el que trobeu en Crist d’encoratjament, de consol en l’amor, de comunió en l’Esperit, d’afecte entranyable i compassiu, us demano que feu complet el meu goig: tingueu els mateixos sentiments i el mateix amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts... Que ningú no miri per ell, sinó que procuri sobretot pels altres”. I a continuació, com si fos el títol propi de l’himne, hi posa: “Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist”. En una nota a peu de pàgina hi trobo aquesta referència: (Rom 13, 15): “Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor”, que ens remet a una altra cita: (Gàlates 5, 11): “Si jo prediqués encara la Llei, s’hauria acabat l’escàndol de la Creu”.  I una altra cita, aquesta de Ia primera carta de  Joan, amb aquest categòric: “El qui afirma que està en Déu, ha de viure tal com Jesucrist vivia”. I amb aquesta admonició ja podem donar entrada solemne a aquest himne gloriós i sintètic que conté tot el que podem dir i viure de Jesucrist, el Senyor”.

                                               Gloses: El qui era Déu, no volgué fer visible la seva divinitat, sinó que es va fer no-res. Del dalt, al graó més baix . Ho diem en català: un “daltabaix”, una acció etimològicament sub-versiva que és una altra manera de dir-ho, amb aquest guionet que hi poso entremig (sub=posar a sota, i versiva=canviada. És allò que en diem l’Encarnació; bocabadats, incapaços d’entendre ni l’abecé del què significa. Estem habituats a llegir i escriure paraules que ens sobrepassen i que ens haurien de sorprendre immersivament; i ens haurien d’entusiasmar (en= cap a dins; =thusiasmar, endiosar-nos, divinitzar-nos, fer-nos entrar en la pregonesa insondable del seu contingut... Però hi plana una rutina boirosa i. seríem capaços de repetir-la una i altra vegada, sense que ens hi sentíssim joiosament confosos, perduts... Senyor, feu que hi vegi!: és tracta  -no ho perdem de vista-  de sotjar els sentiments, les actituds fondals de Jesús. Sant Anselm diu que només pel sol fet d’encarnar-se, de fer-se persona humano-divina ja, amb això només,  érem i som salvats! És tota la vida de Jesús la que ens salva, o dit amb Joan: “de la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”. Salvar és per-donar (per= prefix de plenitud. Donar=regalar, obsequiar. “Déu va estimar tant el món (la humanitat) que ens va “enviar” Jesús (missatge i missatger a la vegada)! Aquest “anorreament”,  exinanivit; en grec: kènosi, ha suscitat tota una filera d’espiritualitats de gran calat. No és humilitat, no; és molt més: indicible. Misteri, l’encarnació és el misteri!

                                               “Fer-se esclau”. Perdre la pròpia identitat. Un esclau no tenia nom ni cognom, era tot del seu amo. Comprat. Només tenia una raó de ser: servir, servir sense esperar-ne res en compensació de tota la seva feina, aquesta era  la seva missió. Era deguda. Havia estat comerciat. És allò de Jesús: “som servents inútils”;  donats, a només i per a utilitat dels amos.

                                               Fem l’home a imatge i semblança de Déu (es diu al Gènesi); aquí ho fem a l’inrevés: Fem a Deu  a imatge i semblança dels homes. Subversió total. Tingut com un home qualsevol, un “don nadie”. Tingut com un home desfigurat, de rostre boirós. Aquí teniu la primera lectura d’Isaïes, tingut pel cinquè evangelista. Des-fet, des-figurat, des= ... de tot!

                                               “S’abaixà”, posat a peu, a  llindar de l’escala humana. A kilòmetre zero, com un home qualsevol, menystingut, l’últim de la fila.

                                               “Es feu obedient”. Substantiu o adjectiu substantivat i verb a l’ensems. Mireu que és un gerundi: acció en permanent actitud: la d’obeir. L’obediència és per a Jesús el principi i el terme de la seva existència i del seu fer. Quin sentit més limitatiu que tenim de l’obediència! Com si fos la negació de la nostra pròpia voluntat i llibertat. En realitat per a Jesús és entrar en una sintonia total amb el designi-projecte del Pare i fet seu tota la vida, fet del qual no s’exclouen les situacions més tràgiques, viscudes per Jesús al final sobretot de la seva vida, que és justament el que meditarem aquesta Setmana Santa. En realitat fou assumir la voluntat del Pare (i seva també) comportant, englobant, assumint tot el pes mort de la humanitat i les des-humanitats, tot el misteri del mal, mal fet ens els nostres desvaris, les oclusions en nosaltres mateixos, sense obertura als altres, satisfent la gana porcina de tants fills pròdigs; oblits dels descartats, com si no fossin homes com nosaltres. Un món en guerra contínua que, de no tenir-la a prop i que ens concerneixi, la tenim oblidada, menystinguda. El joc de la despossessió de la dignitat, segell, aquesta, segell d’origen...

                                               “No he vingut per a fer la meva voluntat, sinó la del Pare del cel. La clàusula del Parenostre: En positiu, per bé que pugui ser costós com en els Getsemanins de Jesús i nostres, també: “Pare, si Vós ho voleu, allunyeu de mi aquest calze; però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra”. “El meu aliment és fer la voluntat del meu Pare”. “No he baixat de cel per fer la meva voluntat, sinó la del qui m’ha enviat. I la voluntat del meu Pare és que jo no perdi res d’allò que el meu Pare del cel m’ha donat, sinó que el ressusciti el darrer dia”.  Això és la salvació, la redempció.

                                                “Fins a acceptar la mort”. Que fou cruenta i que Jesús en sentí els espasmes i en va suar sang. Llegirem abans de la consagració: “Ell, en oferir-se lliurement a la passió, i dient l’acció de gràcies...”  “Anunciem la vostra mort/ confessem la vostra resurrecció/esperem el vostre retorn, Senyor Jesús. Silenci i adoració. Quin més profund que l’altre!

                                               “I una mort de Creu”. “Niciesa per als pagans i escàndol per als jueus”. I per a nosaltres? Ambdues coses? “Qui vulgui ser el meu deixeble, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que vingui i em segueixi”. Les nostres creus estan dintre de la gran Creu de Jesús, assumides i carregades de resurrecció! No és el sofriment pel sofriment, sinó el compartir les vicissituds i els tràngols inherents al viure, i demanar que ens siguin intercessió.  Crist ha mort per nosaltres. Pau, ajuda’ns!

                                               “Per això Déu l’ha exaltat”. Ex-altat. Treta de dintre del sofriment la llavor de Resurrecció. Això en Ell i en nosaltres. Sant Pau ho certifica: “tots els qui hem estat batejats en Jesucrist, hem esta submergits en la seva mort. I si hem mort en Crist, creiem que també viurem amb Ell”.

                                               “I li ha donat un nom excels, que està per damunt de tot altre nom. Tothom doblegui el genoll al nom de Jesús. Nom que és benedicció, pau i goig inefable. Empalmem amb un altre himne dels mes bonics i plens de gràcia i poesia que ja coneixem de la carta als Efesis (1, 3-15)  “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals”.

                                               “I tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor. Déu. “Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist: tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestít de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, tots sou un de sol en Jesucrist”. (Gàl 3, 26-28)                                        

                                               “I tot a glòria de Déu Pare: “us lloem, us beneïm us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria”. “Vós que seieu a la dreta de Déu Pare, tingueu pietat de nosaltres. Perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant a Glòria de Déu Pare”. Amén, Al·leluia. Pasqua ha despuntat i ens serà el sol resplendent del nostre viure i morir.          

Diumenge de Rams i de Passió, 10 d’abril del 2022,  Sabadell         ... A  GLÒRIA  DE  DÉU  PARE

                                               Tinc davant un llibre d’un gran teòleg, d’un cognom difícil de pronunciar: Schillebeeckx, holandès, que porta per títol el que és ja una promesa i una revelació “Jesús. La història de un Viviente. Fullejant l’índex una frase enigmàtica i plena de poesia en les darreries de la seva exposició m’ha captat l’atenció i m’ha fet pensar i fantasiejar: “Jesús, paràbola de Déu i paradigma d’humanitat”. En els capítols que queden emmarcats per aquesta filigrana, em plau de llegir: “El missatge de Déu és Jesucrist i l’experiència de l’Abbà, centre del missatge, de la vida i de la mort de Jesús i revelació del seu misteri”. Trobo que en aquestes afirmacions hi queda condensat tot el que, en successives onades, l’evangelista Joan ens ha anat descobrint en oberta i dramàtica controvèrsia de Jesús amb els “jueus”. Ens hi ha fet les “revelacions” (o millor “desvelacions”) a les intrigants preguntes que li han anat fent aquestes darreres dues setmanes: Qui ets tu? “Mestre, què hi dieu?”: aquesta davant de l’adúltera, obsedida i acorralada pels cors insidiosos i endurits dels “jueus”. El Pare en Ell i Ell en el Pare podria ser-ne la síntesi mística que ens porta a experimentar-ho, sí, però en to menor, que sempre serà el nostre, pobrets i alegrets com som, no hi ha més...

                                               A Jesús li fan els jueus les preguntes essencials que quedaran respostes diàfanament  en la segona lectura de la Missa d’avui. No sé què em passa però la sento cantar en gregorià com un pòsit d’anys de quan les cantàvem en llatí: “Christus factus est obedients usque ad mortem, mortem autem crucis”.que ara traduïdes al català les tenim com aclamació abans de la lectura de la Passió segons Lluc. Solemnes! Proclamar-ho hauria de tenir la magnificència par al gregorià

                                               Anant com sempre a la contextualització, prenc la Bíblia i busco la Carta als filipencs que ens ha acompanyat a diversos fluxos o imputs i que ara aquesta perícopa és el punt central del capítol segon i que ve acompanyat per aquestes paraules introductòries a aquest himne, que pel que sembla, Pau el deuria prendre de les cantades de les prístines litúrgies cristianes. Respon a aquest epígraf: “Tingueu els mateixos sentiments de Crist”. No em resisteixo a llegir i escriure: “Així, doncs, per tot el que trobeu en Crist d’encoratjament, de consol en l’amor, de comunió en l’Esperit, d’afecte entranyable i compassiu, us demano que feu complet el meu goig: tingueu els mateixos sentiments i el mateix amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts... Que ningú no miri per ell, sinó que procuri sobretot pels altres”. I a continuació, com si fos el títol propi de l’himne, hi posa: “Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist”. En una nota a peu de pàgina hi trobo aquesta referència: (Rom 13, 15): “Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor”, que ens remet a una altra cita: (Gàlates 5, 11): “Si jo prediqués encara la Llei, s’hauria acabat l’escàndol de la Creu”.  I una altra cita, aquesta de Ia primera carta de  Joan, amb aquest categòric: “El qui afirma que està en Déu, ha de viure tal com Jesucrist vivia”. I amb aquesta admonició ja podem donar entrada solemne a aquest himne gloriós i sintètic que conté tot el que podem dir i viure de Jesucrist, el Senyor.

                                               Gloses: El qui era Déu, no volgué fer visible la seva divinitat, sinó que es va fer no-res. Del dalt, al graó més baix . Ho diem en català: un “daltabaix”, una acció etimològicament sub-versiva que és una altra manera de dir-ho, amb aquest guionet que hi poso entremig (sub=posar a sota, i versiva: canviada. És allò que en diem l’Encarnació; bocabadats, incapaços d’entendre ni l’abecé del què significa. Estem habituats a llegir i escriure paraules que ens sobrepassen i que ens haurien de sorprendre immersivament; i ens haurien d’entusiasmar (en= cap a dins; thusiasmar, endiosar-nos, divinitzar-nos, fer-nos entrar en la pregonesa insondable del seu contingut... Però hi plana una rutina boirosa i. serem capaços de repetir-la una i altra vegada, sense que ens hi sentíssim joiosament confosos, perduts... Senyor, feu que hi vegi!: és tracta  -no ho perdem de vista-  de sotjar els sentiments, les actituds fondals de Jesús. Sant Anselm diu que només pel sol fet d’encarnar-se, de fer-se persona humano-divina ja amb això ja érem i som salvats! És tota la vida de Jesús la que ens salva, o dit amb Joan: “de la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”. Salvar és per-donar (per= prefix de plenitud. Donar=regalar, obsequiar. “Déu va estimar tant el món (la humanitat) que ens va “enviar” Jesús (missatge i missatger a la vegada)! Aquest “anorreament”,  exinanivit; en grec: kènosi, ha suscitat tota una filera d’espiritualitats de gran calat. No és humilitat, és molt més: indicible. Misteri, l’encarnació és el misteri!

                                               “Fer-se esclau”. Perdre la pròpia identitat. Un esclau no tenia nom ni cognom, era tot del seu amo. Comprat. Només tenia una raó de ser: servir, servir sense esperar-ne res en compensació de tota la seva feina, aquesta era  la seva missió. Era deguda. Havia estat comerciat. És allò de Jesús: “som servents inútils”,  donat, a només i per a utilitat dels amos.

                                               Fem l’home a imatge i semblança de Déu (es diu al Gènesi); aquí ho fem a l’inrevés: Fem a Deu  a imatge i semblança dels homes. Subversió total. Tingut com un home qualsevol, un “don nadie”. Tingut com un home desfigurat, de rostre boirós. Aquí teniu la primera lectura d’Isaïes, tingut pel cinquè evangelista. Des-fet, des-figurat, des= ... de tot!

                                               “S’abaixà”, posat a peu, a  llindar d’escala humana. A kilòmetre zero, com un home qualsevol, menystingut, l’últim de la fila.

                                               “Es feu obedient”. Substantiu o adjectiu substantivat i verb a l’ensems. Mireu que és un gerundi: acció en permanent actitud: la  d’obeir. L’obediència és per a Jesús el principi i el terme de la seva existència i del seu fer. Quin sentit més limitatiu que tenim de l’obediència! Com si fos la negació de la nostra pròpia voluntat i llibertat. En realitat per a Jesús és entrar en una sintonia total amb el designi-projecte del Pare i fet seu tota la vida, fet del qual no s’exclouen les situacions més tràgiques, viscudes per Jesús al final sobretot de la seva vida, que és justament el que meditarem aquesta Setmana Santa. En realitat fou assumir la voluntat del Pare (i seva també) comportant, englobant, assumint tota la humanitat i les des-humanitats, tot el misteri del mal, mal fet ens els nostres desvaris, les oclusions en nosaltres mateixos, sense obertura als altres, satisfent la gana porcina de tants fills pròdigs, oblits dels descartats com si no fossin homes com nosaltres. Un món en guerra contínua que de no tenir-la a prop i que ens concerneixi, la tenim oblidada, menystinguda. El joc de la despossessió de la dignitat, segell d’origen...

                                               “No he vingut per a fer la meva voluntat, sinó la del Pare del cel. La clàusula del Parenostre: En positiu, per bé que pugui ser costós com en els Getsemaníns de Jesús i nostres també: “Pare, si Vós ho voleu, allunyeu de mi aquest calze; però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra”. “El meu aliment és fer la voluntat del meu Pare”. “No he baixat de cel per fer la meva voluntat, sinó la del qui m’ha enviat. I la voluntat del meu Pare és que jo no perdi res d’allò que el meu Pare del cel m’ha donat, sinó que el ressusciti el darrer dia”.  Això és la salvació, la redempció.

                                                “Fins a acceptar la mort”. Que fou cruenta i que Jesús en sentí els espasmes i en va suar sang. Llegirem abans de la consagració: “Ell, en oferir-se lliurement a la passió, i dient l’acció de gràcies... “Anunciem la vostra mort/ confessem la vostra resurrecció/esperem el vostre retorn, Senyor Jesús. Silenci i adoració.

                                               “I una mort de Creu”. “Niciesa per als pagans i escàndol per als jueus”. I per a nosaltres? Ambdues coses? “Qui vulgui ser el meu deixeble, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que vingui i em segueixi”. Les nostres creus estan dintre de la gran Creu de Jesús, assumides i carregades de resurrecció! No és el sofriment pel sofriment, sinó el compartir les vicissituds i els tràngols inherents al viure i demanar que ens siguin intersecció.  Crist ha mort per nosaltres. Pau, ajuda’ns!

                                               “Per això Déu l’ha exaltat”. Ex-altat. Treta de dintre del sofriment la llavor de Resurrecció. Això en Ell i en nosaltres. Sant Pau ho certifica: “tots els qui hem estat batejats en Jesucrist, hem esta submergits en la seva mort. I si hem mort en Crist, creiem que també viurem amb Ell”.

                                               “I li ha donat un nom excels, que està per damunt de tot altre nom. Tothom doblegui el genoll al nom de Jesús. Nom que és benedicció, pau i goig inefable. Empalmem amb un altre himne dels mes bonics i plens de gràcia i poesia que ja coneixem de la carta als Efesis (1, 3-15)  “Beneït sigui el Déu i Pare”.

                                               “I tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor. Déu. “Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist: tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestít de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, tots sou un de sol en Jesucrist”. (Gàl 3, 26-28)                                        

                                               “I tot a glòria de Déu Pare: “us lloem, us beneïm us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria”. “Vós que seieu a la dreta de Déu Pare, tingueu pietat de nosaltres. Perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant en a Glòria de Déu Pare”. Amén, Al·leluia. Pasqua ha despuntat i ens serà el sol resplendent del nostre viure i morir.            

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge de Rams i de Passió, 10 d’abril del 2022,  Sabadell                                                           

Homilia del diumenge 03/04/2022

                      LECTIO  DIVINA  SOBRE  L’EVANGELI  DE  JOAN

                                            Notareu que des de la setmana passada (cada dia) i en tot al llarg d’aquesta que encetem avui i fins el Divendres Sant, fem una lectura de l’Evangeli de Joan, amb poques excepcions; i encara més és de notar que les escenes narrades estan centrades en la contrastació oberta entre les inquisicions malicioses dels anomenats genèricament “jueus” (=expressió que usa Joan per denominar els objectors de Jesús; usat per Joan fins a 67 vegades, englobant-hi sobretot els fariseus i, en definitiva, tot el “sistema religiós” que van portar Jesúcrist fins a la mort). Corren en paral·lel dues lectures: una podríem dir-ne biogràfica, l’ara i aquí; i una altra que reflecteix les sovintejades controvèrsies que prenen protagonisme als temps en què Joan -o millor la comunitat joànica- vivia en contrast amb el nou sistema del judaisme ulterior a la vida de Jesús.

                                               Anem ara en les pàgines de l’evangeli joànic. Jesús ja va donar a conèixer la seva divinitat en les primeres rèpliques que els donava, fins al punt que -a cara descoberta- li arribaven a tirar en cara: “Els jueus, amb més afany buscaven de matar-lo, perquè veien que, a més de violar el repòs del dissabte, afirmava que Déu era el seu Pare i es feia així igual a Déu” (5, 18) . Això propicia fer una lectura total de l’evangeli com un drama de passió perllongada, passió que se sosté durant tota la seva vida. Això ve corroborat perquè aquest evangeli és una profunda lectura derivada del temps en que fou redactat quan hi hagué una controvèrsia, àdhuc confrontació oberta, entre l’Església cristiana dels primers temps i el judaisme d’orientació farisea que substituïren als sacerdots, una vegada destruït el Temple. Tot això a finals del segle I...

                                               Aquesta tensió narrativa i espiritual de “passió” que es manifesta sovint entre els “jueus” i Jesús, pràcticament ja es pot col·legir des de la prematura menció que fa Joan de la purificació del Temple (2, 21) que els altres evangelistes sinòptics posen ja molt endavant i gairebé com a pòrtic de la Passió “stricto sensu”. Llegint-lo a l’inici, propicia evidenciar que la dimensió dramàtica i de passió-resurrecció amara tot l’enter evangeli de Joan. La litúrgia que ens invita a llegir-lo aquest quinze dies quaresmals, anteriors a la Setmana Santa, són una invitació apressant per fer una “lectura divina” que seria el millor remat de la nova Quaresma d’enguany.

                                               Centrem-nos de moment en el passatge de l’adúltera, que és la perícopa d’aquest diumenge darrer de Quaresma. L’escenari no podia ser més emblemàtic, Jesús es retirava de nit per pregar distensivament amb el Pare. Enfervorit per aquesta presència que no li mancava mai, tornà al Temple i, assegut, ensenyava a la gent que acudia; i, en aquestes, es presenten “els” mestres de la Llei i “els” fariseus i porten una dona sorpresa en adulteri i la tiren al centre i de seguida “insidiosament” per trobar un pretext per acusar-lo, l’inquireixen: “Mestre, d’acord amb la Llei de Moisès que ens ordena d’apedregar-la. I vós, “què hi dieu?” Jesús s’acota, com qui no se sent al·ludit, i es posa a fer uns gargots a terra. Un silenci dens s’empodereix de la situació. No dir res de moment ja és una primera resposta. Ells, sobtats per la reacció dignitosa i esquiva de Jesús, insisteixen en la pregunta. Jesús alça el cap i els diu “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”. Jesús torna a acotar-se i segueix dibuixant al terra. I ells, en sentir això, van desfilant d’un a un, començant pels més vells! 1 Jesús es quedà sol. Alça el cap parsimoniós i dirigint-se a la dona li fa: “On són? Ningú no t`ha condemnant? Ella, esporuguida, li respon: “Ningú, Senyor”. Tampoc jo no et condemno. I posant un final-invitació: “Ves-te’n i d’ara endavant no pequis més”. Quina figura més digna i amb més de tacte femení li expressa Jesús la seva misericòrdia més discreta. Exemple de com Déu ens tracta a tots, amb delicadesa i respecte sempre pel pecador, sense entrar en les nostres debilitats i mesquineses. Gran lliçó distingint entre pecador i pecat. Quan n’aprendrem en les nostres relacions personals? Això deu ser, “retornar-nos a l’alegria de la salvació”, que llegim al salm 50.

                                               No és per demés que aquesta escena d’una tal finor i exquisidesa vingui precedida per la lectura de Sant Pau als filipencs, on hi juga també un paper similar al de Jesús, ple de respecte i profunda estima de Pau pels seus deixebles. Caldria llegir-la tota sencera per entrar en la sintonia de Pau envers els qui ha evangelitzat i on es posa com a referent de la seva pròpia descoberta joiosa de la figura alliberadora de Jesús. Els diu de bon començament: “Dono gràcies al meu Déu cada vegada que us recordo. Sempre que prego, demano ple de goig per tots vosaltres... Estic segur d’una cosa: Déu, que ha començat en vosaltres una obra tan excel·lent, l’anirà duent a terme fins al dia que vingui Jesucrist...”. Ho deixo jo a les mans acollidores vostres, per anar entrant en el degoteig de gràcia i amor que Pau hi deixa escrit... Passo als paràgrafs que contenen la segona lectura d’avui. Pau considera desavantatjosos, escòria arriba a dir, tot el “judaisme” que havia defensat -com els “jueus” de l’evangeli- fins que ha descobert “el valor que té conèixer Jesucrist, el meu Senyor. El canvi és definitiu: “guanyar Crist i veure’m incorporat a Ell. Ni tan sols soc just gràcies la meva justícia, guanyada perquè he observat la Llei, sinó gràcies a aquella justícia que prové d’haver cregut en Crist”. Quina rèplica tan consonant amb les controvèrsies que Joan esmenta en tot el seu evangeli, com si en fos el nucli i terme. Passió-controvèrsia, arreu.

                                               Encara, a benefici de nosaltres que fem via quaresmal, ens exhorta posant-se com a referent:  “El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartint la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts”. Acaba invitant-nos a fer com ell: “No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que busco; corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, (=ja que Jesucrist s’apodera de mi). Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat”. Altra vegada insisteix que la justícia ve de part de Déu. “El que faig és oblidar-me dels avantatges, que he deixat enrere. No soc jo qui em guanyo la justícia, és Crist qui me l’ha guanyat i donat”. Conscient d’aquesta veritat fonamental del meu viure com a cristià, “em llanço tot jo cap allò que tinc davant i corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist”. Dos prodigis seguits: El Pare acollidor-festiu i el Perdó discret-amorós... Diumenges IV i V: Última i vigorosa empenta per coronar aquesta Quaresma. Que a la Pasqua ens puguem veure, reconciliats, redimits, beneïts i joiosos per sempre.

Diumenge V de Quaresma, 3 d’abril del 2022.   Sabadell   Notareu que des de la setmana passada (cada dia) i en tot al llarg d’aquesta que encetem avui i fins el Divendres Sant, fem una lectura de l’Evangeli de Joan, amb poques excepcions; i encara més és de notar que les escenes narrades estan centrades en la contrastació oberta entre les inquisicions malicioses dels anomenats genèricament “jueus” (=expressió que usa Joan per denominar els objectors de Jesús; usat per ell fins a 67 vegades, englobant-hi sobretot els fariseus i, en definitiva, tot el “sistema religiós” que el van portar fins a la mort). Corren en paral·lel dues lectures: una podríem dir-ne biogràfica, l’ara i aquí, i una altra que reflecteix les sovintejades controvèrsies que prenen protagonisme als temps en què Joan -o millor la comunitat joànica- vivia en contrast amb el nou sistema del judaisme ulterior a la vida de Jesús.

                                               Anem ara en les pàgines de l’evangeli joànic. Jesús ja va donar a conèixer la seva divinitat en les primeres rèpliques que els donava, fins al punt que -a cara descoberta- li arribaven a tirar en cara: “Els jueus, amb més afany buscaven de matar-lo, perquè veien que, a més de violar el repòs del dissabte, afirmava que Déu era el seu Pare i es feia així igual a Déu” (5, 18) . Això propicia fer una lectura total de l’evangeli com un drama de passió perllongada, passió que se sosté durant tota la seva vida. Això ve corroborat perquè aquest evangeli és una profunda lectura  derivada del temps en que fou redactat quan hi hagué una controvèrsia, àdhuc confrontació oberta, entre l’Església cristiana dels primers temps i el judaisme d’orientació farisea que substituïren als sacerdots, una vegada destruït el Temple. Tot això a finals del segle I...

                                               Aquesta tensió narrativa i espiritual de “passió” que es manifesta sovint entre els “jueus” i Jesús, pràcticament ja es pot col·legir des de la prematura menció que fa Joan de la purificació del Temple (2, 21) que els altres evangelistes sinòptics posen ja molt endavant i gairebé com a pòrtic de la Passió “stricto sensu”. Llegint-lo a l’inici propicia evidenciar que la dimensió dramàtica i de passió-resurrecció amara tot l’enter evangeli de Joan. La litúrgia que ens invita a llegir-lo aquest quinze dies quaresmals, anteriors a la Setmana Santa són una invitació apressant per fer una “lectura divina” que seria el millor remat de la nova Quaresma d’enguany.

                                                Centrem-nos de moment en el passatge de l’adúltera, que és la perícopa d’aquest diumenge darrer de Quaresma. L’escenari no podia ser més emblemàtic, Jesús es retirava de nit per pregar distensivament amb el Pare. Enfervorit per aquesta presència que no li mancava mai, tornà al Temple i, assegut, ensenyava a la gent que acudia; i, en aquestes, es presenten uns mestres de la Llei i uns fariseus i porten una dona sorpresa en adulteri i la tiren al centre i de seguida “insidiosament” per trobar un pretext per acusar-lo li inquireixen: “Mestre, d’acord amb la Llei de Moisès ens ordena d’apedregar-la. I vós, “què hi dieu?” Jesús s’acota, com qui no se sent al·ludit, i es posa a fer uns gargots a terra. Un silenci dens s’empodereix de la situació. No dir res de moment ja és una primera resposta. Ells sobtats per la reacció dignitosa i esquiva de Jesús, insisteixen en la pregunta. Jesús alça el cap i els diu “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres. Jesús torna a acotar-se i segueix dibuixant al terra. I ells en sentir això van desfilant un a un, començant pels més vells! 1 Jesús alça el cap parsimoniós i dirigint-se a la dona li fa: “On són? Ningú no t`ha condemnant? Ella esporuguida li respon: “Ningú, Senyor”. Tampoc jo no et condemno. I posant un final-invitació: “Ves-te’n i d’ara endavant no pequis més”. Quina figura més digna i amb més de tacte femení li expressa Jesús la seva misericòrdia més discreta. Exemple de com Déu ens tracta a tots amb delicadesa i respecte sempre pel pecador sense entrar en les nostres debilitats i mesquineses. Gran lliçó distingint entre pecador i pecat. Quan n’aprendrem en les nostres relacions personals? Això deu ser, ben bé, retornar-nos a l’alegria de la salvació, que llegim al salm 50.

                                               No és per demés que aquesta escena d’una finor i exquisidesa vingui precedida per la lectura de Sant Pau als filipencs, on hi juga també un paper similar al de Jesús ple de respecte i profunda estima de Pau pels seus deixebles. Caldria llegir-la tota sencera per entrar en la sintonia de Pau envers els qui ha evangelitzat i on es posa com a referent de la seva pròpia descoberta joiosa de la figura alliberadora de Jesús. Els diu de bon començament: “Dono gràcies al meu Déu cada vegada que us recordo. Sempre que prego, demano ple de goig per tots vosaltres... Estic segur d’una cosa: Déu, que ha començat en vosaltres una obra tan excel·lent, l’anirà duent a terme fins al dia que vingui Jesucrist... Ho deixo jo a les mans acollidades vostres per anar entrant en el degoteig de gràcia i amor que Pau hi deixa escrit... Passo als paràgrafs que contenen la segona lectura d’avui. Pau considera desavantatjosos, escòria arriba a dir, tot el judaisme que havia defensat -com els “jueus” de l’evangeli- fins que ha descobert “el valor que té conèixer Jesucrist, el meu Senyor. El canvi és definitiu: “guanyar Crist i veure’m incorporat a Ell. Ni tan sols soc just gràcies la meva justícia, guanyada perquè he observat la Llei, sinó gràcies a aquella justícia que prové d’haver cregut en Crist”. Quina rèplica tan consonant amb les controvèrsies que Joan esmenta en tot el seu evangeli, com si en fos el nucli i terme. Passió-controvèrsia arreu...

                                               Encara, a benefici de nosaltres que fem via quaresmal, ens exhorta posant-se com a referent:  “El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartint la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts”. Acaba invitant-nos a fer com ell: “No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que busco; corro amb l’esperança d’apoderar-me’n; puc fer-ho, =ja que Jesucrist s’apodera de mi. Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat”. Altra vegada insisteix que la justícia ve de part de Déu. “El que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere. No soc jo qui em guanyo la justícia, és Crist qui me l’ha guanyat i donat. Conscient d’aquesta veritat fonamental del meu viure com a cristià “em llanço tot jo cap allò que tinc davant i corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist”. Dos prodigis seguits: El Pare acollidor-festiu i el perdó discret-amorós...Última i vigorosa empenta per coronar aquesta Quaresma. A la Pasqua ens puguem veure, reconciliats, redimits, beneïts i joiosos per sempre.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V de Quaresma, 3 d’abril del 2022.   Sabadell