Homilia de Setmana Santa 2013, del P. Josep Mª Balcells

¿FINAL  O  PRINCIPI?: RESSUSCITATS

                                   Tota preparació apunta a un final. Quaresma s’encamina vers la Pasqua de Resurrecció. Han canviat les coses. Els que abans eren mitjans, instruments ara s’han convertit en finalitats, les flors en fruits. La natura –ara entrats en ella, en la primavera, així se’ns fa més visible- preveu i executa les finalitats. Els fruits són les finalitats. Des d’ara Jesucrist “juga” a les realitzacions.  Es parla de vida nova, de tornar a néixer, de fer un camí que, per bé que pugui semblar el mateix d’abans, ara és tota una altra cosa. Déu és caritat i amor no tan sols en si mateix, sinó per gràcia en cadascú. Som ressuscitats, n’hem fet el camí quaresmal. Recordeu que parlàvem de con-figuració... Era, potser sense ser-ne conscients, un camí de resurrecció. Hi ha una nova energia –la gràcia que prové de la Resurrecció de Crist i, en el Crist, de la nostra- que omple de sentit novell tot el que fem, sentim i som. Ja no hem d’esperar més –allò d’una major naixença!- que l’explicitació progressiva del que ja tenim en llavor. La llavor és tota la planta, només cal que amb cura i sense cap tel de dubte la fem créixer  i, millor encara, deixar que sigui Déu qui li doni l’increment al seu temps i la creixença; i la nova criatura o planta es farà com un miracle com és de veure en la primavera d’aquests dies. Som renascuts. ¡Cal creure-s’ho de veritat! No forcem la realitat, sinó solament la condició de possibilitat. Aquesta és la força de la nostra fe. Creure és crear. No som nosaltres qui fem el miracle, és el Ressuscitat qui ens en dóna la garantia. Pau n’és el “notari”:”si heu conressuscitat amb Crist”, ¡visqueu vida de resurrecció! Que les coses de dalt siguin buscades amb daler i assaborides com a primícies del més i millor que vindrà més endavant. Ara és l’hora de percebre com en poden de ser de diferents, si nosaltres per gràcia donada, ho intentem d’experimentar amb qualitat pasqual de vida, meravellats de fins on podem arribar. Ens perdem per ser poc agosarats i aleshores som nosaltres els qui posem traves a la força de l’Esperit. Si no hi creiem fermament, aleshores tota la possible primavera de l’Esperit queda sufocada. Creure és anar a més, no per les pròpies forces, sinó pel doll d’energia que ens encomana el Ressuscitat. No hem arribat al cim, clar. Però sí que crestegem i fem camí “dalt dels cims”, serpentejant tota mena d’obstacles en la carena, però ja amb la convicció que l’ascensió ja és esdevinguda. “ara en creixença i un dia en plenitud”.  In spe” ens dirà Pau. El que vol dir, no que l’hàgim d’esperar en un més enllà imprecís, sinó que la plenitud de plenituds ja arribarà més endavant. Però que ja ara i aquí, ja va essent “el” cada dia. ¿O és que hem de tornar a la conversa de Jesús amb Nicodem? Tot és qüestió de fe; fe per Joan i Pau és amor. No es diu allí que hi ha noves naixences? ¿Per què no podríem ara fer-ne l’experiència? “En esperança” no vol dir: ara res o la poca cosa ¡de sempre! i després tot. Vol dir. Llegeixo en Joan: “Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat: (Acomplert ja en la Resurrecció). “Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. La Resurrecció no ateny solament a Crist, sinó que tots els creients en som copartíceps, ja ara. La saba ja puja cep i sarments amunt i es deixa veure en els borrons que tot just apunten... “Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res”, que és com si digués: Si esteu en mi ho podeu fer tot, ni que sigui poc a poc, creixença a creixença. “Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que vulgueu i ho tindreu. La promesa és definitiva. És paraula de Déu. Fiem-nos-hi. Amb tota la capacitat de que som capaços. La fe mou muntanyes. Les de dins nostre, que són com crestes de dubtes, de pensar que Déu juga amb les paraules i no en fets palmaris. La Pasqua és bàsicament fe, una fe que es transforma en estimació, en amor creixent. Deixem-nos néixer de nou! Estrenem vida nova, per més que les rutines posin sordina al miracle de la nostra pròpia resurrecció, talment així com afirmem la de Jesús. Jesús és l’Home Nou. “Ell és la imatge del Déu invisible (Col 1, 15. Cf. 2 C 4, 4), ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam ( a tothom) la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada  a una dignitat sublim... (No és abstracció!, pura realitat!) “Anyell innocent, amb la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida (ARA), en Ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres i ens va arrencar de la servitud del diable i del pecat, talment que cadascun de nosaltres pot dir amb l’Apòstol. “El Fill de Déu “em va estimar i es va donar a si mateix per mi” (Ga. 2, 20). Patint per nosaltres, no sols va donar exemple  perquè seguim les seves petjades, sinó  que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”. ¿Perquè deixar per a demà, si la resurrecció la podem viure i gaudir avui, ara mateix? (Estic copiant del número 22 del document: L’Església en  el món d’avui. Vull que consti perquè les deformacions que hem viscut des de gairebé sempre ens impedeixen de saber-nos vivament ressuscitats –valgui més que mai la redundància!) i continuo...!

                                   “El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre molts germans (Rom 8, 29; Col 1, 18) rep les “primícies de l’Esperit”, amb les quals es fa capaç de complir  la nova llei de l’amor (Rom 8, 1-11). Per aquest Esperit, que és la “penyora de l’herència” (Ef. 1, 14), tot l’home és restaurat interiorment, fins a la “redempció del cos” (Rom. 8, 23): “Si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en nosaltres, el qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts vivificarà també els vostres cossos mortals per mitjà del seu Esperit que habita en vosaltres (Rom. 8, 11; 2 C. 4, 14). Certament assetgen el cristià la necessitat i el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i fins de sofrir la mort, però, associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança”.

                                   “Això no sols és vàlid per als cristians, sinó també per a tots els homes de bona voluntat, en el cor dels quals la gràcia actua d’una manera invisible. Donat que Crist va morir per tots, i que l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat, un cop conegut, d’associar-se a aquest misteri pasqual”.

                                   “Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que fora del seu Evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida a fi que fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare! (Rom 8, 15, Ga. 4, 6; també Jo1, 12 i I Jo 3, 1-2)

                                   ¡Qui ens pogués donar una fe viva, d’aquelles que sorprenien al mateix Mestre! En un de les oracions de la Vetlla Pasqual se’ns diu: “Que tot el món vegi i experimenti que el que és abatut s’aixeca, i el que és vell, es renova, i tot torna a la integritat primera per nostre Senyor Jesucrist, pel qual té l’origen”.

                                   “La litúrgia, per la qual “es realitza –sobretot en el diví sacrifici eucarístic- l’obra de la nostra redempció”, contribueix en un grau màxim a fer que els fidels expressin en la seva vida, i manifestin als altres, el misteri del Crist i la naturalesa autèntica de la veritable Església, que té com a característica ser humana i divina, visible i enriquida amb dons invisibles, fervorosa en l’acció i lliurada a la contemplació, present al món i, malgrat això, pelegrina, i tot això de manera que en ella, l’humà estigui ordenat i sotmès al diví, el visible a l’invisible, l’activitat a la contemplació, i el present a la ciutat futura que busquem. Per tant la litúrgia, mentre cada dia edifica els qui són dintre a fi que siguin temple sant en el Senyor i mansió de Déu en l’Esperit, fins al complet desenrotllament del Crist, i al mateix temps els enforteix admirablement per predicar el Crist, també així, presenta l’Església als qui són a fora, com a senyera alçada entre els pobles, perquè sota d’ella s’hi reuneixin els fills de Déu dispersos, fins que es faci un sol ramat i un sol pastor”.  Donant el sentit de l’any litúrgic el Vaticà II “explica el misteri del Crist en el cicle de l’any, des de l’Encarnació i el Nadal fins a l’Ascensió, Pentecosta i l’espera de la benaurada esperança  de la vinguda del Senyor.  Assaborint així els misteris de la redempció, obre als fidels les riqueses de la força i dels mèrits del seu Senyor, fent-les en tot temps presents d’alguna manera, perquè s’hi posin en contacte i s’omplin de la gràcia de la salvació”.  Tot, cal repetir-ho una i mil vegades circumscric en l’avui       d’avui, per dir-ho ben expressivament. Per bé que tota la litúrgia és prefiguració de la del cel, narrada en l’Apocalipsi, ara la litúrgia té una configuració diferent: ara l’obra de la salvació s’acompleix per la litúrgia. “Així els homes són empeltats en el misteri pasqual del Crist pel baptisme, morts amb ell, sepultats amb ell, ressucitats amb Ell; reben l’esperit de fills adoptius, “pel qual clamen: Abbà Pare, i, d’aquesta manera, esdevenen els veritables adoradors volguts pel Déu, és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu i per ell dóna culte al Pare Etern” “Amb raó, doncs, la litúrgia és considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en la qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i es causa la santificació de l’home d’acord amb la naturalesa de cada un, i tot el cos Místic de Jesucrist, o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic integrament. Per això, tota celebració litúrgica, com a obra del Crist sacerdot i del seu Cos, que és l’Església, és eminentment acció sagrada l’eficàcia de la qual no es pot comparar ni en dignitat ni en grau a cap altra acció de l’Església”.

                                   La litúrgia és bàsicament per a ressuscitats. Crist Ressuscitat se’ns dóna i només en som capaços si estem experimentant en l’ànima i l’esperit la Resurrecció, finalitat de l’exercici quaresmal i sobretot del tridu pasqual.

                                   Voldria acabar amb el número 47 del document sobre la litúrgia que diu així: “El nostre salvador, a l’últim sopar, la nit en què era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció, sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dóna penyora de la glòria futura”.  Esbandiu rutines, doneu-nos un coneixement més profund del Senyor Ressuscitat, feu-nos conscients i sobretot agraïts als misteris de la fe que es realitzen sense treva fins a la participació definitiva en el banquet de l’Anyell. Que no es perdi tanta grandesa per la nostra petitesa de cada dia. Bona Pasqua ens desitgem cadascú a ell mateix, abans de fer-ho amb tots els germans. Al.leluia

    Dijous, divendres, dissabte i Pasqua de Resurrecció, 28 – 31 de març del 2013      Barcelona        

Homilia del diumenge de Rams 24/03/2013 del P. Josep Mª Balcells

US  INFONDRÉ  UN  ESPERIT  DE  COMPASSIÓ

                                   Diumenge de Passió, és a dir de compassió. Aquesta setmana és santa, àdhuc santíssima, si sabem acompanyar la Passió de nostre Senyor Jesucrist. Mai he entès del tot allò de Pau de “completar allò que falta a la passió de Crist”. Si completar vol dir “entrar” en el seu dolor més íntim almenys com a desig, acompanyar-lo, fer-lo nostre en la pobre mesura en què jo puc entrar en el cor d’un Déu fet home o bé d’un Home que és Déu a la vegada, això tan poca cosa, sí que ho puc oferir, això ja ho entenc una mica més. Ja és dins -tots nosaltres- del misteri de tot el que significa l’Encarnació i el que significa la Redempció: ambdues fent-se permanentment i per tant també “en certa manera” també nostres participant-hi, segons el Vaticà II. És pretensiós, però molt humà. És fer d’alguna manera nostre allò que ens desborda. Ser-hi al costat, molt a prop i deixar que ell ens miri i que el veiem amb el cor traspassat de pena, que ell ens digui sense dir-nos res, amb una comunió d’esperit i de sentiments. En la Passió de Lluc hi ha presències que estan commogudes, que segueixen els esdeveniments amb comunió.  Estar a la vora o a dins en la mesura en què podem fer-ho és un privilegi que no es nega ni als humans amb els seus sentiments de condol, i menys als creients. Voldríem promoure aquesta experiència de ser en mesura minsa copartícips, estar-hi a prop, gairebé com invisibles i veure i viure, experimentar la passió de totes les passions de tot temps que es condensen en tota la història, tota sencera –m’interessa recalcar-ho-, de Jesús, portada a les últimes conseqüències en els darrers passos que fan el camí que féu Jesús, molt més ampli i  profund que tots els nostres via crucis que són més “pietosos” que no pas profunds. Cada època ha de repensar tots els passos d’un via crucis renovat que estigui ple de les nafres personals i col·lectives que són les del moment i les nostres pròpies... Nosaltres podem marcar les estacions que més ens diguin i que més ens remoguin les entranyes d’amor fidel...

                                   La passió no és commemoració, és vivència actual, encreuament entre el dolor de Jesús i el del Crist total i de tota la humanitat que vessa i troba en Ell un consol, una comprensió a tot dolor, un sentit a l’aparent no-sentit de tot dolor físic, moral, espiritual, existencial. La vida humana és “milícia”, és front i trinxera de lluita, és patiment. Qui no ha patit no ha viscut. ¿Té sentit tanta misèria i tant de dolor? Jesús recapitula en si totes les negativitats humanes i les sublima i les redimeix. Ha clos tot un món i n’ha obert tot un altre. Amb un Déu més o menys llunyà o percebut per les seves obres o creatures el Déu de la Creació, sense negar-lo, ni molt menys, el Déu sobretot de l’AT; però proper, a tocar de mans i cors. El Déu de l’Encarnació i de la Redempció, que és del NT. El que ha regenerat tot el que estava generat i potser degenerat en certs casos. Hi ha creació nova, aliança nova. La creu és el segell de tota novetat, hem estat gestats de nou, espiritualment en dolor. I els nostres inicis marcaran el camí a seguir per “contribuir” a regenerar de nou, però en petit la humanitat en Crist. És el compromís compartit per gràcia per ser agents també nosaltres en la mínima mesura, però no gens menyspreable. Poc, però agraït. Som nosaltres els primers a regenerar-nos i ho som i ho estem i és per gràcia de Déu, per la mediació (paraula que s’ha d’entendre en el sentit més ample i actiu). Tot passa per Ell, Jesús, a Ell s’encamina, en Ell troba tot el sentit. No som nosaltres, és Crist que actua en cadascú segons el seu beneplàcit i segons la col·laboració que troba en nosaltres i aleshores cobrem figura i acció de co-mediadors. És allò que de Maria en diuen Corredemptora, en nosaltres també a distància llarga, incommensurable. Tot plegat és fenomenal. Déu actua no sense nosaltres i nosaltres no actuem si no és amb Déu.

                                   Caldria primer de tot preparar-nos amb anticipació a la proclamació pròpiament dita. No és el sentiment el que ha de predominar, sinó la identificació amb els sentiments de Crist que posa de relleu el propi evangelista. Ben diferents malgrat que es narren els mateixos fets. Si no ho preparem ens deixarem vèncer per la memòria que els barreja tots quatre evangelistes i en fa un tot únic. Així perdem tota la càrrega pròpia de cada evangelista. Passa com quan posem, perdó, en un mateix sac les “set paraules”. Cadascuna té autor i són diferents. Mirem de destriar les característiques de Lluc: Redactat després de las destrucció del Temple i l’enrunament en part de Jerusalem. Sabem que els Fets dels Apòstols és la segona part d’aquest evangelista i que la vida de Jesús empalma amb la de l’Església dels primers temps. Hi ha moltes concordàncies de fons. Es dirigeix sobretot als hel·lenistes, als gentils...

                                   Ell mateix diu que s’ha documentat amb precisió, amb testimonis oculars i en les tradicions orals. És l’evangelista de la infància de Jesús. Ha expressat sentiments molt profunds en els dos himnes: el de Zacaries i el del Magníficat. Presenta Jesús de bon principi com a Messies. I també de seguida hi ha un refús d’aquesta messianitat. Tota l’estructura es basa en un trajecte-pujada a Jerusalem. Conté més paràboles que cap altre ,¡i quines, i què esplèndides,  on excel·leix la misericòrdia, la predilecció pels pobres, marginats, no exclou ningú de la seva acció salvadora, sanadora. És pròpia d’ell el passatge dels deixebles d’Emaús. Jerusalem té una importància capital pels fets i per ser la primera comunitat cristiana. La joia hi és present (recordem que és un fruit preciós de l’Esperit Sant) aquest es presenta com el motor dels cristians. Presenta Jesús com el gran innocent i així és reconegut per els que dolguts l’acompanyen fina a la creu. Tot respira perdó. És l’evangelista més humà i és més fàcil de seguir-lo i d’entendre’l. La Passió segons Lluc és continguda, profunda, amable diria, és una pregària. Llegiu a poc a poc les paraules de Crist en la Creu, quina serenor, quina senyoria, quin bolcar-se sobre els “pietosos”, els misericordiosos que segueixen els fets. És el primer via crucis que és itinerant: fan camí Jesús i els “seus” dolguts i aclaparats.

Noteu les Paraules (per dir-ho a l’antiga). Primera: “El seguia una gran gentada del poble, i també moltes dones endolades, que es planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué: “Dones de Jerusalem , no ploreu per mi, ploreu per vosaltres i pels vostres fills...

Segona: “Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan”. Quina expressió més amorosa i més aparentment contradictòria. (Qui ho pot dir això sense un deixar-se portar fins al fons de la seva actitud misericordiosa) “L’amor tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta” Definitivament, l’himne de l’amor, fet figura i fet persona, fet amor fidel en Crist. La caritat no caducarà mai; de les tres virtuts la caritat és la més gran.

Tercera: El lladre diu. “Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne” Quina confessió més explícita. A les últimes com està, ho ha entès tot, per gràcia. És bo ponderar abans que res l’acte de fe, d’esperança i d’amor del lladre. M’hi vull parar perquè és símbol d’una plena evangelització per contemplació. No li van caldre reflexions, catecismes, només “estar-hi” de ple, empàticament. I la resposta de Jesús en plena solemnitat com solia: “T’ho dic amb tota veritat” (Recordeu les vegades i l’èmfasi que suposa sobre el què dirà a continuació: “Avui, (¡quina immediatesa!) estaràs “amb mi” (més amorositat  no és concebible) al paradís” (expressió inusual en la predicació de Jesús: la pot entendre molt fàcilment el beneficiari).

La quarta i final i ¡quin final més amorós!: PARE (el vertader nom de Déu per a Jesús). Què diferent d’aquell turmentat “Déu meu, Déu meu” tot i ple de confiança, és cert... Aquí Jesús, havent acabat la missió del Pare, s’abandona a les seves mans”, tinc plena confiança, sé que sou essencialment misericòrdia. L’alè: la vida, tota la seva vida recapitulada. Cos, ànima i esperit. Ha mort com a Senyor que és. No ha mort; ha traspassat definitivament la seva vida (encarnació, redempció, glorificació, exaltació) a les mans (simbolisme de les mans: paràbola de tot el bo  i millor de la persona) lliurament, abandó, seguretat, pau, amor, goig... Quina Passió més humana, més dolça “Sia’m la mort una major naixença” Ho fou per Jesús. Era la seva hora i per tant la nostra. No acostumem a dir que Jesús ha redimit els nostres pecats, però sobretot les nostres morts. Cada vegada agafa més importància saber que la nostra mort està redimida en la seva pròpia mort...

                                   No trobo expressió més genuïnament cristiana que la pregària de Charles de Foucauld:              A  LES  VOSTRES  MANS

                                               Pare,

                                               Jo m’abandono a vós.

                                               Feu el que us plagui.

                                               Feu el que feu de mi,

                                               us ho agraeixo.

                                               Estic disposat  a tot,

                                               ho accepto tot.

                                               Mentre la vostra voluntat s’acompleixi en mi,

                                               en totes les vostres criatures,

                                               no desitjo altra cosa, Déu meu,

                                               Poso la meva ànima en les vostres mans.

                                               Us la dono, Déu meu,

                                               amb tot l’amor del meu cor,

                                               perquè us estimo

                                               i això m’és una necessitat d’amor

                                               do de donar-me,

                                               de posar-me a les vostres mans sense mesura,

                                               amb una infinita confiança,

                                               perquè vós sou el meu Pare.

                 Diumenge de la Passió del Senyor o de Rams, 24 de març de 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 17/03/2013 del P. Josep Mª Balcells

RECONCILIACIÓ

                                   Hem de retornar a la segona lectura del diumenge passat per poder ampliar i aprofundir el sentit de les lectures d’aquest diumenge, centrades en el perdó, que és un constitutiu bàsic de l’existència cristiana, com el pecat ho és de la humana, i sobretot en el coneixement de Crist a l’estil de Pau.

                                   Cinc vegades sortia el mot Reconciliació a la lectura de Pau als corintis. Va quedar mig difuminada per la grandesa de la paràbola del fill pròdig. Reprenem-la avui. En el llenguatge corrent es diu de dues persones que s’han reconciliat quan han fet les paus, després d’oberta i potser llarga separació, vull dir de coses d’importància, sembla que reconciliats una abraçada lliga les persones més enllà dels desacords. L’espectre que abasta aquesta expressió el veiem quan l’apliquem a Jesucrist per medi del qual entrem en la intimidat amb Déu d’una manera renovada, deixant superades situacions anteriors de refredament i més que es pugui dir... Pel que es pot veure la reconciliació no és un acte sinó una actitud fonda que arriba a les entranyes dels que es reconcilien. Hi ha tota una gamma d’atansaments com n’hi ha hagut de separacions. És l’amor fidel clar i net, total per part de Déu, i només progressiu per part nostra. Mai estarem reconciliats del tot. És un treball d’orfebreria. Tot s’ha de llegir des de l’Aliança que hi ha de base i que s’ha conculcat per part nostra. Ja adverteix l’Escriptura que Déu no vol –no pot, per amor que Ell és!- tornar endarrere. Les aliances per part de Déu són sempre definitives. En tot cas es renoven pel cantó d’una major intensitat. L’amor fidel és el segell definitiu de Jesús i de Déu. Hi veig ressonàncies del més depurat amor del matrimoni: (“Et prometo que et seré fidel en.... Llàstima de la devaluació d’aquesta paraula, fidelitat, que ho entranya tot: amor, lligam d’or, viure per a l’altre, consideració, atencions, comunicació, respecte, promoció, ai, i moltes més coses...) La imatge conjugal és punt de referència constant en l’Escriptura. Jer. 31, 3: “T’estimo amb un amor etern, per això t’he atret i et sóc fidel” en un context de reconciliació. Dt. 7, 7-8: “El Senyor s’ha enamorat de vosaltres i us ha escollit d’entre tots els pobles, no perquè fóssiu un poble més nombrós que els altres, quan de fet sou el més petit de tots, sinó perquè us estima i es manté fidel al jurament que havia fet als vostres pares”.

                                   Sant Pau utilitza la paraula reconciliació en altres indrets, a més del present: a Rom, 5, 10: “Perquè, si quan érem enemics vam ser reconciliats amb Déu per la mort del seu Fill, molt més ara que ja estem reconciliats serem salvats gràcies a la seva vida. Més encara: gràcies a nostre Senyor Jesucrist, que ara ens ha reconciliat, trobem motiu de gloriar-nos en Déu”. També a Col 1, 19-22: “Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinar-ho a Ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de Jesucrist. Vosaltres, en altre temps, estàveu allunyats, i amb les vostres obres us mostràreu contraris a Déu. Però ara Déu us ha reconciliat amb Ell, per la mort de Crist. I també en Ef 2, 11-12:..”Éreu lluny i ara la sang de Crist us ha apropat”

                                   Un món reconciliat demana primer de tot, la reconciliació amb Déu, amb un mateix, amb als altres, també amb la naturalesa. En el fons de tota reconciliació hi ha l’actitud de perdonar, perdonar de ple, fer net sense memòria, ni raconets malalts de difícil erradicació, abscència de records i de comparances... Fer net, fer transparència, remoure pòsits inveterats. Després de Déu Pare, després de Crist, la imatge que més s’atansa a qui se sent portat pel servei de la reconciliació és Francesc d’Assís         . Ho veiem en la seva pressuposada pregària: “Senyor, feu-me instrument de pau”. Són aquests persones que posen unió, comunió, goig, entesa, ecumenisme, on ens fan tanta falta. Crec que Taizé és cruïlla de reconciliació. Per això tenen uns i altres tanta requesta humana i evangèlica.

                                   I empalmem amb la segona lectura d’avui de Pau als filipencs on trobem Pau el gran reconciliat amb Déu, que ha fet de Jesucrist el model suprem de la seva vida i acció. Recordeu que vàrem encetar la quaresma amb l’intent de centrar-ho no en exercicis morals, que quan hi són són derivació i conseqúència. Volíem anar a fons. Una quaresma pasqual anticipatòria. Tot ella centrada en la figura de Crist de qui participar en cos, ànima i esperit que és el misteri pasqual i al qual ens preparem vivint-lo ja ara en plenitud. Què n’és de preciosa aquesta confessió cristocèntrica de Pau. Com i com valora el seu coneixement per damunt de qualsevol altra. El creu el major avantatge que pot tenir. Tot és escòria en comparació amb haver pogut guanyar Crist i veure’s incorporat a Ell. No concep cap més justícia que la que prové d’haver cregut en Crist. I no en té prou: “El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-se a la seva mort per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts”. “Corro amb l’esperança d’apoderar-me’n, puc fer-ho, ja que Jesucrist s’APODERA de mi. Sap que és tot en procés, però corre, s’ha llençat tot ell a la carrera. Té la meta ben clara i s’hi dóna tot sencer. Quina convicció, quina certesa, quina lluita! Voleu millor exemple de quaresma viscuda en funció d’una major coneixença i amor a JESUCRIST? Déu es dóna a qui es dóna. Aquesta era la quaresma que jo envejava per a tots nosaltres que ens hem acompanyat i ho seguirem fent aquests propers dies sants.

                                   Potser us estranyarà que no digui res de l’episodi de l’evangeli d’avui. És enigmàtic. Posa de relleu moltes coses: era una trampa per veure com reaccionaria igual que el de la moneda del tribut. Sap eludir el compromís de la situació, canviant –oh, meravella!- d’acusadors a acusats. S’escapoleixen començant pels més grans. Davant de Déu som tots pecadors i com més grans més possibilitats de ser conscients de que la “pifiem” on en altres vegades ni ens n’adonàvem. Ai, la situació de la dona en aquell temps com si un mateix pecat tingués dos tractaments diferents –dona i home-i quina diferència, Déu meu! Jesús és senyor de senyoria i amb quina delicadesa resol el problema. Seria interessant saber com va viure tota l’escena aquesta bona dona. Segur que hi va haver una reconciliació de les bones. No ho sabem, però posem-nos a la seva pell i diguem què passaria pel nostre cor. Puc pensar que passaria de la primera epístola que hem glossat a la segona, la d’un Pau enamorat de Jesús tenint per escòria tota altra cosa... Però avui només vull parlar d’un Jesús que poc a poc s’ha anat guanyant el nostre cor fins a menystenir tota altra cosa, en comparació. La perla preciosa de l’evangeli, trobada i que et fa vendre tot el que tens.

                        Voldria acabar, si m’ho permeteu amb l’últim “tuit” que va escriure el Papa benet XVI que s’adiu com anell al dit amb el que he pretès dir aquesta setmana. És del dia 28 de febrer, el dia de la seva abdicació:  “GRÀCIES PEL VOSTRE AMOR I PROXIMITAT. QUE EXPERIMENTEU SEMPRE L’ALEGRIA DE TENIR CRIST COM EL CENTRE DE LA VOSTRA VIDA”.

                                   Ja és coincidència que el nou papa s’hagi volgut anomenar Francesc. Que se senti cridat a exercir de ple el servei de la Reconciliació! És el nostre prec més fervent per  ell i tota l’Església.

  

                      “Oh,Senyor,

                        Feu de mi un instrument de la vostra pau.

                      

                       On hi ha odi, que jo hi porti amor,

                        on hi ha ofensa, que jo hi porti perdó,

                        on hi ha discòrdia, que jo hi porti unió,

                        on hi ha dubte, que jo hi porti esperança,

                        on hi ha error, que jo hi porti la veritat

                        on hi ha tenebra, que jo hi porti la llum.

                        Oh, Mestre,

                        Feu que jo no cerqui tant:

                        Ser consolat com consolar,

                        Ser comprès com comprendre,

                        Ser estimat com estimar.

                        Perquè és donant que es rep,

                        Perdonant que s’és perdonat,

                        Morint que es ressuscita a la vida eterna.

                                        Diumenge V de quaresma, 17 de març del 2013   Barcelona

Homilia del diumenge 10/03/2013 del P. Josep Mª Balcells

ABBÀ

                                   Deia Espriu a l’Inici de Càntic al Temple:

                                               “Però hem viscut per salvar-vos els mots,

                                               per retornar-vos el nom de cada cosa,

                                               perquè seguíssiu el recte camí

                                               d’accés al ple domini de la terra”.

                                   Però no se salven mots afilerats de diccionari, sinó mots carregats, a voltes ungits de contextos, destil·lant emoció, dient molt més que la paraula crua i nua. Només se salven els mots quan estan carregats de vida.

                                   Sobre el transfons de la Paràbola del Pare misericordiós, tenint present amb vivesa el quadre de Rembrandt, estudiat complexivament pel cèlebre llibre de Nouwen “El retorn del fill pròdig” -que bé faríem de rellegir-lo arribats a aquest punt de la quaresma- avui secundant l’evangeli homònim volem retrobar tot el goig, l’encís existencial d’anomenar Déu com a Pare, ABBÀ. Només és la fe la que salva els mots evangèlics. Aquesta és la gran revelació de Jesús que ens ha deixat la pròpia imatge i la pregona vivència que té de Déu que el viu com a Pare proper, bolcat sobre ell, amb plena confiança mútua. La imatge de Pare pren principi des de l’Èxode però d’una manera que engloba tot el poble. Després de tallar Moisés novament les tauletes de la Llei, de pedra, com les primeres que va havia trencat i esbocinat davant la infidelitat del poble, Déu se li mostra a la muntanya i Moisés proclama: - El Senyor, El Senyor! Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor! Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions,, perdono les culpes, les faltes i els pecats... Déu es manifestarà com a alliberador amb un amor fidel, malgrat tants desamors i tantes infidelitats. “Jo seré el teu Déu i tu seràs el meu poble”. Els profetes aprofundeixen aquesta relació que Déu té amb el poble . Déu serà fidel a si mateix, no per la correspondència que no trobarà en el poble. “Jo sóc Déu i no un home” i mantinc l’aliança per damunt de les respostes improcedents.  Els salms es vesteixen d’aquestes expressions o similars que els israelites se sabien de memòria i que eren freqüents en les seves pregàries: “No ens tinguis en compte les culpes passades, no tardis a obrar amb misericòrdia, que estem del tot desemparats. Defensa’ns, Déu, Salvador nostre, per l’honor del teu nom, allibera’ns i perdona’ns els pecats per amor del teu nom”. Així també al salm 103,8-17; salm 111, 4; 116,5; 145, 8.  En paraules del profeta Osees (11, 1s) l’expressió pren accents marcadament maternals: “Quan Israel era un noi, me’l vaig estimar. D’Egipte vaig cridar el meu fill... Jo mateix vaig ensenyar Efraïm a caminar agafant-lo pels braços... Jo l’atreia cap a mi amb llaços d’afecte i amor...  Efraim, ¿Com t’he de tractar? ¿T’he d’abandonar Israel?... Això em trasbalsava el cor, s’encenia la meva pietat. No cediré a la meva indignació, no tornaré a destruir Efraim, perquè jo sóc Déu i no un home. Sóc el Sant present enmig teu”.

                                   (Aprofito l’avinentesa per insistir-vos en fer una immersió en els salms, bon preludi per entendre ja més tard en paraules i capteniments de Jesús que el Déu d’Ell és el Pare-ABBÀ. Feliços els que entrin en la pregària en ales del salteri!)

                                   Hem de reprendre les paraules definitòries de Benet XVI, a les què vàrem al·ludir el diumenge passat, on prenent peu de l’expressió de Joan DÉU ÉS AMOR el Papa diu d’aquestes paraules que expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana. I posa tres afirmacions  fonamentals, conseqüencials, de les quals avui només vull destacar la primera, evidentment la més important: Jesús vivint-la a fons , experimentant-la en el fer de cada dia ens l’ha “revelat”: és la imatge cristiana de Déu, donant-li l’apel·latiu de PARE-ABBÀ. És certament un fet fora de tota ponderació les múltiples vegades que Jesús a l’evangeli dóna el nom de Pare, gairebé en exclusiva, guardat per tradició per les primeres comunitats cristianes, usant la llengua materna de Jesús, l’arameu. Usat a casa primer quan infant i després aplicat a Déu al llarg de la seva vida i missió. Fent bona la dita de que si no us feu com uns infants no entrareu al Regne del Cel. ABBÀ deixa traspuar sempre un alè d’infantesa espiritual. Meravellem-nos! Als evangelis l’expressió PARE surt més de 170 vegades de llavis de Jesús. Al Déu que, per respecte, el seu poble eludia d’anomenar-lo Yahvé, ara Jesús li dóna el nom sentit i viscut de Pare, contra tota tradició i ús. Devia sens dubte sorprendre, però també a l’entorn d’aquesta expressió tan íntima, tan sentida... Dir Pare per  Jesús sempre comporta un esperit de pregària, de relació amorosa amb el seu Pare... Vegem números d’ús: als evangelis només: Marc 4 vegades; Lluc: 15; Mateu: 42 i sobretot Joan: en 109 ocasions! Ningú posa en dubte que ABBÀ és paraula d’us recurrent en Jesús i que d’ell la van conservar i usar les primeres comunitats, àdhuc les de base lingüística hel·lenista. En Jesús cobra les significacions més entranyables per als evangelis: amor entranyat, perdó, paciència i sobretot misericòrdia, paraula de llarga tradició al poble jueu. Tot això eclosiona en tres de les més significatives paràboles que reporta Lluc, que li valen justament la denominació de “l’evangelista de la misericòrdia”: La del fill pròdig, la del bon samarità i la de l’ovella perduda.  

                                   L’autor del llibre ABBÀ diu que Jesús no acostumava a parlar fins a les seves profunditats del misteri de la seva missió (Ef. 1, 1s). En la predicació pública utilitzava la imatge d’un pare terrenal per a manifestar el ser i l’obrar de Déu. Reservava per al grup restringit dels deixebles més propers parlar-los del “meu Pare” (Vegi’s el testament espiritual de Jesús que cobreix els capítols del 13 fins al 17 inclusius). Jesús recolza el seu poder en el fet de que Déu li ha obert la seva pròpia intimitat talment un Pare al seu Fill. Així, doncs, “el meu pare” és una expressió de revelació. És l’afirmació capital de Jesús en relació a la seva missió. Quan l’evangeli de Joan posa en el centre de la predicació de Jesús la seva comunió amb el Pare i el poder que això li confereix com a enviat de Déu, expressa una realitat històrica rebuda per la tradició. Ha reinventat el nom de Déu, i en revelar-nos-el ens dóna la capacitat de dir-lo a la manera de Jesús.

                                   Quan li demanen els deixebles que els doni una oració pròpia, identificatòria, tal i com feien els rabins, jesús resumeix en el parenostre, en poques paraules –ja va dir que l’excel·lència d’una pregària no està en la llargària dels mots sinó en la profunditat del que diem, en la manera de dir-la-. En centrar-ho tot en el nom de Pare ens invita a reviure la seva pròpia experiència de Déu, ABBÀ. Aquesta oració pertanyia a l’arcà, al misteri viscut només pels iniciats. De bon principi havia entrat en la litúrgia. Pau diu als Gàlates: “La prova de que som fills és que Déu envià al nostre interior l’esperit del seu Fill que crida: ABBÀ-Pare” i també a Romans 8, 15b-17: “Vosaltres heu rebut l’Esperit que ens ha fer fills i ens fa cridar: “ABBÀ, Pare”. Així l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrint amb ell serem també glorificats amb ell”. Dir el parenostre és una revelació del nom de Déu cada vegada que ho fem. Caldria redignificar els nostres parenostres, sobretot en la Missa. Recordem que la introducció que hi fa el sacerdot parla d’atreviment (gosem dir) semblantment a la pregària que fem abans de combregar: “Senyor no sóc digne de que entreu a casa meva. Digueu només una paraula i la meva ànima serà sana”. Abocats davant tant del parenostre com de la Comunió al misteri de entrar en la intimitat amb Déu a través de Jesucrist... Pare nostre... El Cos de Crist. ¡Renovar els noms, els mots fonamentals  de la nostra fe! L’Esperit ens fa d’intermediari. Santa gosadia!

                        Diumenge IV de quaresma, 10 de març del 2013  Barcelona

Homilia del diumenge 03/03/2013 del P. Josep Mª Balcells

CONVERTIU-VOS  I  CREIEU  EN  L’EVANGELI

                                               Aquesta és l’expressió cabdal, al meu entendre, de la litúrgia d’aquest nou diumenge de quaresma. Voldria seguir amb la tònica dels diumenges anteriors. Tot centrat en Jesucrist, ànima i referent de tota la quaresma. La qüestió avui es posa difícil, perquè sempre hem vinculat l’expressió convertiu-vos a una visió moralista, com si fóssim nosaltres –gairebé sols, com Atlantes- qui hem de resoldre els nostres problemes, el més fons dels quals és el del bé i del mal. Anem pas a pas.

                                               És una meravella com es va despertant el sentit moral en els menuts. Són els pares –i ai que no ho siguin ells; s’ensorrarà el pilar!- els que ens inculquen amb pedagogies, mancants, que a vegades, només salva l’amor, perquè blasmen més que no elogien- ens inculquen a ser bones persones, ens comencen a fer, de manera asistemàtica, però que ens donen les primeres respostes morals. Convindria que ens fessin estimar el ser bons, trobar-hi goig, perquè ens seria un bon estímul. “Sigueu positius” un últim llibre d’en Serrano.  Ja de més grandets anem fent el viatge personal de la percepció entre el bé i el mal. Gairebé sempre per moral induïda. –“Cal fer això i no fer allò”. Ja més avançats, anem aprenent els manaments, més de memòria que no pas per exercici promogut. Cal resar, no mentir, no robar, no fer mal als altres, no tornar-s’hi, cal perdonar, és bo saber compartir, cal ser agraït. Hem après també –i és important per saber els nostres límits i limitacions- que no resulta fàcil ser bona persona, tenim les nostres temptacions, el mal es fa present en mi i en els altres. Cal aprendre a saber que som dèbils i que caiem, també que cal aixecar-se i tornar a exercitar-nos en el bé. Cal tenir bones companyies. Encara estem en una fase prèvia que respon a una moral que va de dalt a baix, que és de suau imposició, perdoneu l’expressió: moral heterònoma, però ja es comença a insinuar el gran do de natura que és la consciència. Oh, la consciència, sense ella no hi ha moral, sinó subjecció, ni que sigui subjecció al bé; si el bé no s’estima no és bé. No sé què en penseu vosaltres? Hem de construir la moral autònoma, això de primer. Diu un dels meus llibres de capçalera (dos en tinc, l’Evangeli i el Vaticà II): “La consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat. En el fons de la seva consciència l’home descobreix una llei que no es dóna a si mateix, però a la qual ha d’obeir (conscientment i lliure). La seva veu, invitant-lo sempre a estimar i a fer el bé i a evitar el mal... Perquè l’home té una llei escrita per Déu en el seu cor, obeir la qual constitueix la seva dignitat... La consciència coneix d’una manera meravellosa aquella llei que es compleix en l’amor de Déu i del proïsme”. La pròpia consciència esdevé el termòmetre de la sensibilitat ètica. He dit pròpia, perquè fins que no sigui pròpia no es pot parlar de consciència. És el propi referent-indicador moral. La consciència ens fa persona i afinant-se, afinant-se, un hi descobreix –la més gran descoberta!- la fibra de l’estimació, i aleshores esdevé el motor i el tot de la persona. Som el que som d’amor. Amb totes les nuances, que diuen els francesos. Les inflexions, les matisacions, les coloracions, les situacions... Tot conflueix i deflueix en relació a l’amor. “L’home no pot donar-se al bé, si no és lliurement... L’autèntica llibertat és un senyal esplèndid de la imatge divina en l’home, ja que Déu va voler deixar l’home “a les mans del seu consell” (Ecli 15, 14), a fi que busqui espontàniament el seu Creador i, adherint-se a Ell, arribi lliurement a la perfecció plena i feliç. La dignitat de l’home, doncs, exigeix que obri segons una elecció conscient i lliure, és a dir, mogut i induït personalment des de dins, i no pas per un impuls intern cec o sota una mera coacció externa. L’home obté una tal dignitat quan, deslliurant-se de tota captivitat de les passions, persegueix el seu fi en la lliure elecció del bé i es procura amb eficàcia i amb iniciativa intel·ligent els ajuts oportuns”.

                                   Convertir-se és una expressió integral, afecta l’éssser de la persona. Però anem per pams, perquè hi ha dues formes de convertir-se. Una és moral: anar procurant el bé possible i defugint el mal també possible, però –atenció- aquesta és al meu entendre la conversió segons models de l’AT, tot centrat en la Llei el més objectiva possible; i l’altra la que intueixo que és la del Nou testament, i aquesta encara revisitat des de la perspectiva de l’HOME NOU, que és Jesucrist. És com fer el salt del pecat (a posta ho he dit en singular) al salt de la gràcia, que pressuposa una referència explícita a la persona glorificada de Jesucrist. Seria el Jesucrist de Pau i de Joan, sobretot. És com un naixement nou (Nicodem); nascuts de Déu mateix, fills en el Fill, condició de filiació que comporta la de la fraternitat: “De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia” I encara per refrendar-ho més. “La Llei fou donada per Moísès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist”.

                                   Convertir-se vol dir en definitiva: enfocar bé i permanentment a Jesucrist, que és la imatge, visible, per tant, a la qual ens hem d’emmirallar-nos constantment, perquè la fotografia sigui cada vegada més nítida, amb més semblança. “Qui em veu a mi, veu el Pare, qui m’imita a mi , imita el meu Pare, qui m’experimenta a mi, experimenta el Pare, qui roman en mi, roman en el meu Pare. Aquest és l’evangeli, aquesta és la Bona Nova. Seguiu-me, feu-vos deixebles meus. Deixebles per osmosi. No es tracta tant d’imitació, com d’identificació (paraula plena: mai surt una còpia, sempre surt obra de creació)

                                   El bé de la humanitat, el bé personal, d’on vindran? ¿Esforços?, ¿revolucions?, ¿ideologies sobre paper? ¿Superhomes? ¿Egos inflats? El document del Vaticà II: L’Església en el món d’avui ho diu clar , molt clar, després de fer un repàs de l’ambivalència de l’home que aspira a més i millor només per les pròpies forces, diu un “Ara bé (de contraposició) l’Església creu que el Crist, mort i ressuscitat per tothom, dóna a l’home, mitjançant el seu Esperit, llum i força perquè pugui respondre a la grandesa de la seva vocació; i que no hi ha sota el cel cap altre nom donat als homes, en el qual hàgim de salvar-nos. Creu igualment que la clau, el centre i el fi de tota la història humana es troben en el seu Senyor i Mestre. L’Església proclama també que per sota de tot el que canvia hi ha moltes realitats immutables: aquelles que tenen el seu últim fonament en el Crist, que és el mateix ahir i avui i pels segles”.

                                   L’Església pensa “divinament” de l’home, perquè ho fa a partir de la persona de Jesucrist. Ho diu d’una manera que mai arribarem a copsar-ne el seu abast: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat (Jesucrist). Crist, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Va restaurar el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”.

                                   Sant Pau parla de la llei com a mainadera, el pedagog; vingut el Crist ja no necessitem d’algú extern a nosaltres. Ell, Jesús, és la nostra única moral, que obra des de dins, Ell és la nostra llibertat. “Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures... Nosaltres, gràcies a l’Esperit, confiem, en virtut de la fe, que es compleixi l’esperança que Déu dóna als qui ha fet justos. Per als qui viuen  en Jesucrist no compta per a res ser circumcidat (subjectes a la Llei) o no ser-ho; només compta la fe que actua per l’amor”. “Ara, doncs, us dic: comporteu-vos d’acord amb l’Esperit i no satisfareu els desigs terrenals... Si us deixeu guiar per l’Esperit, no esteu sota la llei. Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix, Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit. No ens cansem de fer el bé; perquè , si no defallim, quan arribi el temps recollirem. Així, doncs, ara que hi som a temps, fem el bé a tothom, però sobretot als qui formen la família dels creients... Només compta que som una creació nova”. Parlant dels isrealites Pau afirma: “Desconeixen la justícia que ve de Déu i busquen fer-se justos pel seu propi compte, sense sotmetre’s a la justícia salvadora de Déu. Perquè Crist és el terme de la llei, i així tothom que creu en Ell rep la justícia de Déu”.

                                   També ho va expressar bellament Benet XVI –i va com a reconeixement pel seu magisteri tan fecund; que Déu li doni llargs dies i el conforti en el seu retir, acompanyat per tots nosaltres. Gràcies-: Fou en el començament de la seva primera encíclica Déu és Amor. “Déu és amor i qui roman en l’amor roman en Déu i Déu en ell. Aquestes paraules de la primera carta de Joan expressa amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu

                                                      i també la conseqüent imatge de l’home

                                                      i també del seu camí.

A més, en aquest mateix verset Joan ofereix, per dir-ho així una formulació sintètica de l’existència humana. “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut en Ell.

Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença per ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”.

                                   I, doncs, essent Déu qui ens ha estimat primer, ara l’amor ja no és un “manament” sinó la resposta al do de l’amor, amb el qual ve al nostre encontre”.

                                   “Només l’amor és digne de fe” (és el títol d’un llibre). Cada vegada hi crec més en la fe posada en l’amor. En l’amor en definitiva només s’hi pot creure. Mai tenim la certesa directa, sí la confiança, perquè l’amor ens sobrepassa i té una nova riquesa amagada que cal descobrir experimentant-la.

                                   Acabo de llegir una d’aquestes frases que certes publicacions posen al capçal del diari. La trobo encertadíssima, per no fiar-nos massa de declaracions, de pretensions... Diu Espriu: “Excepte alguns ascetes i místics, potencialment tothom és burgés per molt obrer que sigui.”

                                   Acabo: Convertiu-nos. Com? Creient en l’evangeli, en el Jesús dels evangelis i de tot el Nou Testament. Només fe en l’amor. “Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta”.

                        Diumenge III de quaresma, 3 de març del 2013    Barcelona