ABBÀ
Deia Espriu
a l’Inici de Càntic al Temple:
“Però
hem viscut per salvar-vos els mots,
per
retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè
seguíssiu el recte camí
d’accés
al ple domini de la terra”.
Però
no se salven mots afilerats de diccionari, sinó mots carregats, a voltes ungits
de contextos, destil·lant emoció, dient molt més que la paraula crua i nua.
Només se salven els mots quan estan carregats de vida.
Sobre
el transfons de la Paràbola del Pare misericordiós, tenint present amb vivesa
el quadre de Rembrandt, estudiat complexivament pel cèlebre llibre de Nouwen
“El retorn del fill pròdig” -que bé faríem de rellegir-lo arribats a aquest
punt de la quaresma- avui secundant l’evangeli homònim volem retrobar tot el
goig, l’encís existencial d’anomenar Déu com a Pare, ABBÀ. Només és la fe la
que salva els mots evangèlics. Aquesta és la gran revelació de Jesús que ens ha
deixat la pròpia imatge i la pregona vivència que té de Déu que el viu com a
Pare proper, bolcat sobre ell, amb plena confiança mútua. La imatge de Pare
pren principi des de l’Èxode però d’una manera que engloba tot el poble. Després
de tallar Moisés novament les tauletes de la Llei, de pedra, com les primeres
que va havia trencat i esbocinat davant la infidelitat del poble, Déu se li
mostra a la muntanya i Moisés proclama: - El Senyor, El Senyor! Déu
compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor! Mantinc el meu amor
fins a un miler de generacions,, perdono les culpes, les faltes i els pecats...
Déu es manifestarà com a alliberador amb un amor fidel, malgrat
tants desamors i tantes infidelitats. “Jo seré el teu Déu i tu seràs el meu
poble”. Els profetes aprofundeixen aquesta relació que Déu té amb el poble .
Déu serà fidel a si mateix, no per la correspondència que no trobarà en el
poble. “Jo sóc Déu i no un home” i mantinc l’aliança per damunt de les
respostes improcedents. Els salms es
vesteixen d’aquestes expressions o similars que els israelites se sabien de
memòria i que eren freqüents en les seves pregàries: “No ens tinguis en compte
les culpes passades, no tardis a obrar amb misericòrdia, que estem del
tot desemparats. Defensa’ns, Déu, Salvador nostre, per l’honor del teu nom,
allibera’ns i perdona’ns els pecats per amor del teu nom”. Així també al salm
103,8-17; salm 111, 4; 116,5; 145, 8. En
paraules del profeta Osees (11, 1s) l’expressió pren accents marcadament
maternals: “Quan Israel era un noi, me’l vaig estimar. D’Egipte vaig cridar el
meu fill... Jo mateix vaig ensenyar Efraïm a caminar agafant-lo pels braços...
Jo l’atreia cap a mi amb llaços d’afecte i amor... Efraim, ¿Com t’he de tractar? ¿T’he
d’abandonar Israel?... Això em trasbalsava el cor, s’encenia la meva pietat. No
cediré a la meva indignació, no tornaré a destruir Efraim, perquè jo sóc Déu i
no un home. Sóc el Sant present enmig teu”.
(Aprofito
l’avinentesa per insistir-vos en fer una immersió en els salms, bon preludi per
entendre ja més tard en paraules i capteniments de Jesús que el Déu d’Ell és el
Pare-ABBÀ. Feliços els que entrin en la pregària en ales del salteri!)
Hem
de reprendre les paraules definitòries de Benet XVI, a les què vàrem al·ludir
el diumenge passat, on prenent peu de l’expressió de Joan DÉU ÉS AMOR el
Papa diu d’aquestes paraules que expressen amb claredat meridiana el cor de
la fe cristiana. I posa tres afirmacions
fonamentals, conseqüencials, de les quals avui només vull destacar la
primera, evidentment la més important: Jesús vivint-la a fons ,
experimentant-la en el fer de cada dia ens l’ha “revelat”: és la imatge
cristiana de Déu, donant-li l’apel·latiu de PARE-ABBÀ. És
certament un fet fora de tota ponderació les múltiples vegades que Jesús a
l’evangeli dóna el nom de Pare, gairebé en exclusiva, guardat per tradició per
les primeres comunitats cristianes, usant la llengua materna de Jesús,
l’arameu. Usat a casa primer quan infant i després aplicat a Déu al llarg de la
seva vida i missió. Fent bona la dita de que si no us feu com uns infants no
entrareu al Regne del Cel. ABBÀ deixa traspuar sempre un alè d’infantesa
espiritual. Meravellem-nos! Als evangelis l’expressió PARE surt més de 170
vegades de llavis de Jesús. Al Déu que, per respecte, el seu poble eludia
d’anomenar-lo Yahvé, ara Jesús li dóna el nom sentit i viscut de Pare, contra
tota tradició i ús. Devia sens dubte sorprendre, però també a l’entorn
d’aquesta expressió tan íntima, tan sentida... Dir Pare per Jesús sempre comporta un esperit de pregària,
de relació amorosa amb el seu Pare... Vegem números d’ús: als evangelis només:
Marc 4 vegades; Lluc: 15; Mateu: 42 i sobretot Joan: en 109 ocasions! Ningú
posa en dubte que ABBÀ és paraula d’us recurrent en Jesús i que d’ell la van
conservar i usar les primeres comunitats, àdhuc les de base lingüística
hel·lenista. En Jesús cobra les significacions més entranyables per als
evangelis: amor entranyat, perdó, paciència i sobretot misericòrdia,
paraula de llarga tradició al poble jueu. Tot això eclosiona en tres de les més
significatives paràboles que reporta Lluc, que li valen justament la denominació
de “l’evangelista de la misericòrdia”: La del fill pròdig, la del bon samarità
i la de l’ovella perduda.
L’autor
del llibre ABBÀ diu que Jesús no acostumava a parlar fins a les seves
profunditats del misteri de la seva missió (Ef. 1, 1s). En la predicació
pública utilitzava la imatge d’un pare terrenal per a manifestar el ser i
l’obrar de Déu. Reservava per al grup restringit dels deixebles més propers
parlar-los del “meu Pare” (Vegi’s el testament espiritual de Jesús que cobreix
els capítols del 13 fins al 17 inclusius). Jesús recolza el seu poder en el fet
de que Déu li ha obert la seva pròpia intimitat talment un Pare al seu Fill.
Així, doncs, “el meu pare” és una expressió de revelació. És l’afirmació
capital de Jesús en relació a la seva missió. Quan l’evangeli de Joan posa en
el centre de la predicació de Jesús la seva comunió amb el Pare i el poder que
això li confereix com a enviat de Déu, expressa una realitat històrica rebuda
per la tradició. Ha
reinventat el nom de Déu, i en revelar-nos-el ens dóna la capacitat de dir-lo a
la manera de Jesús.
Quan
li demanen els deixebles que els doni una oració pròpia, identificatòria, tal i
com feien els rabins, jesús resumeix en el parenostre, en poques paraules –ja
va dir que l’excel·lència d’una pregària no està en la llargària dels mots sinó
en la profunditat del que diem, en la manera de dir-la-. En centrar-ho tot en
el nom de Pare ens invita a reviure la seva pròpia experiència de Déu, ABBÀ.
Aquesta oració pertanyia a l’arcà, al misteri viscut només pels iniciats. De
bon principi havia entrat en la litúrgia. Pau diu als Gàlates: “La prova de que
som fills és que Déu envià al nostre interior l’esperit del seu Fill que crida:
ABBÀ-Pare” i també a Romans 8, 15b-17: “Vosaltres heu rebut l’Esperit que ens
ha fer fills i ens fa cridar: “ABBÀ, Pare”. Així l’Esperit mateix s’uneix al
nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també
hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrint amb ell serem també
glorificats amb ell”. Dir el parenostre és una revelació del nom de Déu cada
vegada que ho fem. Caldria redignificar els nostres parenostres, sobretot en la Missa. Recordem
que la introducció que hi fa el sacerdot parla d’atreviment (gosem dir)
semblantment a la pregària que fem abans de combregar: “Senyor no sóc digne de
que entreu a casa meva. Digueu només una paraula i la meva ànima serà sana”.
Abocats davant tant del parenostre com de la Comunió al misteri de entrar en la
intimitat amb Déu a través de Jesucrist... Pare nostre... El Cos de Crist.
¡Renovar els noms, els mots fonamentals
de la nostra fe! L’Esperit ens fa d’intermediari. Santa gosadia!
Diumenge
IV de quaresma, 10 de març del 2013
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada