dissabte, 9 de març del 2013

Homilia del diumenge 10/03/2013 del P. Josep Mª Balcells


ABBÀ

                                   Deia Espriu a l’Inici de Càntic al Temple:
                                               “Però hem viscut per salvar-vos els mots,
                                               per retornar-vos el nom de cada cosa,
                                               perquè seguíssiu el recte camí
                                               d’accés al ple domini de la terra”.

                                   Però no se salven mots afilerats de diccionari, sinó mots carregats, a voltes ungits de contextos, destil·lant emoció, dient molt més que la paraula crua i nua. Només se salven els mots quan estan carregats de vida.

                                   Sobre el transfons de la Paràbola del Pare misericordiós, tenint present amb vivesa el quadre de Rembrandt, estudiat complexivament pel cèlebre llibre de Nouwen “El retorn del fill pròdig” -que bé faríem de rellegir-lo arribats a aquest punt de la quaresma- avui secundant l’evangeli homònim volem retrobar tot el goig, l’encís existencial d’anomenar Déu com a Pare, ABBÀ. Només és la fe la que salva els mots evangèlics. Aquesta és la gran revelació de Jesús que ens ha deixat la pròpia imatge i la pregona vivència que té de Déu que el viu com a Pare proper, bolcat sobre ell, amb plena confiança mútua. La imatge de Pare pren principi des de l’Èxode però d’una manera que engloba tot el poble. Després de tallar Moisés novament les tauletes de la Llei, de pedra, com les primeres que va havia trencat i esbocinat davant la infidelitat del poble, Déu se li mostra a la muntanya i Moisés proclama: - El Senyor, El Senyor! Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor! Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions,, perdono les culpes, les faltes i els pecats... Déu es manifestarà com a alliberador amb un amor fidel, malgrat tants desamors i tantes infidelitats. “Jo seré el teu Déu i tu seràs el meu poble”. Els profetes aprofundeixen aquesta relació que Déu té amb el poble . Déu serà fidel a si mateix, no per la correspondència que no trobarà en el poble. “Jo sóc Déu i no un home” i mantinc l’aliança per damunt de les respostes improcedents.  Els salms es vesteixen d’aquestes expressions o similars que els israelites se sabien de memòria i que eren freqüents en les seves pregàries: “No ens tinguis en compte les culpes passades, no tardis a obrar amb misericòrdia, que estem del tot desemparats. Defensa’ns, Déu, Salvador nostre, per l’honor del teu nom, allibera’ns i perdona’ns els pecats per amor del teu nom”. Així també al salm 103,8-17; salm 111, 4; 116,5; 145, 8.  En paraules del profeta Osees (11, 1s) l’expressió pren accents marcadament maternals: “Quan Israel era un noi, me’l vaig estimar. D’Egipte vaig cridar el meu fill... Jo mateix vaig ensenyar Efraïm a caminar agafant-lo pels braços... Jo l’atreia cap a mi amb llaços d’afecte i amor...  Efraim, ¿Com t’he de tractar? ¿T’he d’abandonar Israel?... Això em trasbalsava el cor, s’encenia la meva pietat. No cediré a la meva indignació, no tornaré a destruir Efraim, perquè jo sóc Déu i no un home. Sóc el Sant present enmig teu”.

                                   (Aprofito l’avinentesa per insistir-vos en fer una immersió en els salms, bon preludi per entendre ja més tard en paraules i capteniments de Jesús que el Déu d’Ell és el Pare-ABBÀ. Feliços els que entrin en la pregària en ales del salteri!)

                                   Hem de reprendre les paraules definitòries de Benet XVI, a les què vàrem al·ludir el diumenge passat, on prenent peu de l’expressió de Joan DÉU ÉS AMOR el Papa diu d’aquestes paraules que expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana. I posa tres afirmacions  fonamentals, conseqüencials, de les quals avui només vull destacar la primera, evidentment la més important: Jesús vivint-la a fons , experimentant-la en el fer de cada dia ens l’ha “revelat”: és la imatge cristiana de Déu, donant-li l’apel·latiu de PARE-ABBÀ. És certament un fet fora de tota ponderació les múltiples vegades que Jesús a l’evangeli dóna el nom de Pare, gairebé en exclusiva, guardat per tradició per les primeres comunitats cristianes, usant la llengua materna de Jesús, l’arameu. Usat a casa primer quan infant i després aplicat a Déu al llarg de la seva vida i missió. Fent bona la dita de que si no us feu com uns infants no entrareu al Regne del Cel. ABBÀ deixa traspuar sempre un alè d’infantesa espiritual. Meravellem-nos! Als evangelis l’expressió PARE surt més de 170 vegades de llavis de Jesús. Al Déu que, per respecte, el seu poble eludia d’anomenar-lo Yahvé, ara Jesús li dóna el nom sentit i viscut de Pare, contra tota tradició i ús. Devia sens dubte sorprendre, però també a l’entorn d’aquesta expressió tan íntima, tan sentida... Dir Pare per  Jesús sempre comporta un esperit de pregària, de relació amorosa amb el seu Pare... Vegem números d’ús: als evangelis només: Marc 4 vegades; Lluc: 15; Mateu: 42 i sobretot Joan: en 109 ocasions! Ningú posa en dubte que ABBÀ és paraula d’us recurrent en Jesús i que d’ell la van conservar i usar les primeres comunitats, àdhuc les de base lingüística hel·lenista. En Jesús cobra les significacions més entranyables per als evangelis: amor entranyat, perdó, paciència i sobretot misericòrdia, paraula de llarga tradició al poble jueu. Tot això eclosiona en tres de les més significatives paràboles que reporta Lluc, que li valen justament la denominació de “l’evangelista de la misericòrdia”: La del fill pròdig, la del bon samarità i la de l’ovella perduda.  

                                   L’autor del llibre ABBÀ diu que Jesús no acostumava a parlar fins a les seves profunditats del misteri de la seva missió (Ef. 1, 1s). En la predicació pública utilitzava la imatge d’un pare terrenal per a manifestar el ser i l’obrar de Déu. Reservava per al grup restringit dels deixebles més propers parlar-los del “meu Pare” (Vegi’s el testament espiritual de Jesús que cobreix els capítols del 13 fins al 17 inclusius). Jesús recolza el seu poder en el fet de que Déu li ha obert la seva pròpia intimitat talment un Pare al seu Fill. Així, doncs, “el meu pare” és una expressió de revelació. És l’afirmació capital de Jesús en relació a la seva missió. Quan l’evangeli de Joan posa en el centre de la predicació de Jesús la seva comunió amb el Pare i el poder que això li confereix com a enviat de Déu, expressa una realitat històrica rebuda per la tradició. Ha reinventat el nom de Déu, i en revelar-nos-el ens dóna la capacitat de dir-lo a la manera de Jesús.

                                   Quan li demanen els deixebles que els doni una oració pròpia, identificatòria, tal i com feien els rabins, jesús resumeix en el parenostre, en poques paraules –ja va dir que l’excel·lència d’una pregària no està en la llargària dels mots sinó en la profunditat del que diem, en la manera de dir-la-. En centrar-ho tot en el nom de Pare ens invita a reviure la seva pròpia experiència de Déu, ABBÀ. Aquesta oració pertanyia a l’arcà, al misteri viscut només pels iniciats. De bon principi havia entrat en la litúrgia. Pau diu als Gàlates: “La prova de que som fills és que Déu envià al nostre interior l’esperit del seu Fill que crida: ABBÀ-Pare” i també a Romans 8, 15b-17: “Vosaltres heu rebut l’Esperit que ens ha fer fills i ens fa cridar: “ABBÀ, Pare”. Així l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrint amb ell serem també glorificats amb ell”. Dir el parenostre és una revelació del nom de Déu cada vegada que ho fem. Caldria redignificar els nostres parenostres, sobretot en la Missa. Recordem que la introducció que hi fa el sacerdot parla d’atreviment (gosem dir) semblantment a la pregària que fem abans de combregar: “Senyor no sóc digne de que entreu a casa meva. Digueu només una paraula i la meva ànima serà sana”. Abocats davant tant del parenostre com de la Comunió al misteri de entrar en la intimitat amb Déu a través de Jesucrist... Pare nostre... El Cos de Crist. ¡Renovar els noms, els mots fonamentals  de la nostra fe! L’Esperit ens fa d’intermediari. Santa gosadia!

                        Diumenge IV de quaresma, 10 de març del 2013  Barcelona