US INFONDRÉ
UN ESPERIT DE
COMPASSIÓ
Diumenge
de Passió, és a dir de compassió. Aquesta setmana és santa, àdhuc
santíssima, si sabem acompanyar la Passió de nostre Senyor Jesucrist. Mai he
entès del tot allò de Pau de “completar allò que falta a la passió de Crist”.
Si completar vol dir “entrar” en el seu dolor més íntim almenys com a desig,
acompanyar-lo, fer-lo nostre en la pobre mesura en què jo puc entrar en el cor
d’un Déu fet home o bé d’un Home que és Déu a la vegada, això tan poca cosa, sí
que ho puc oferir, això ja ho entenc una mica més. Ja és dins -tots nosaltres- del
misteri de tot el que significa l’Encarnació i el que significa la Redempció:
ambdues fent-se permanentment i per tant també “en certa manera” també
nostres participant-hi, segons el Vaticà II. És pretensiós, però molt humà. És
fer d’alguna manera nostre allò que ens desborda. Ser-hi al costat, molt
a prop i deixar que ell ens miri i que el veiem amb el cor traspassat de pena,
que ell ens digui sense dir-nos res, amb una comunió d’esperit i de sentiments.
En la Passió de Lluc hi ha presències que estan commogudes, que segueixen els
esdeveniments amb comunió. Estar a la
vora o a dins en la mesura en què podem fer-ho és un privilegi que no es nega
ni als humans amb els seus sentiments de condol, i menys als creients. Voldríem
promoure aquesta experiència de ser en mesura minsa copartícips, estar-hi a
prop, gairebé com invisibles i veure i viure, experimentar la passió de
totes les passions de tot temps que es condensen en tota la història, tota
sencera –m’interessa recalcar-ho-, de Jesús, portada a les últimes
conseqüències en els darrers passos que fan el camí que féu Jesús, molt més
ampli i profund que tots els nostres via
crucis que són més “pietosos” que no pas profunds. Cada època ha de repensar
tots els passos d’un via crucis renovat que estigui ple de les nafres personals
i col·lectives que són les del moment i les nostres pròpies... Nosaltres podem
marcar les estacions que més ens diguin i que més ens remoguin les entranyes
d’amor fidel...
La
passió no és commemoració, és vivència actual, encreuament entre el dolor de
Jesús i el del Crist total i de tota la humanitat que vessa i troba en Ell un
consol, una comprensió a tot dolor, un sentit a l’aparent no-sentit de tot dolor
físic, moral, espiritual, existencial. La vida humana és “milícia”, és front i
trinxera de lluita, és patiment. Qui no ha patit no ha viscut. ¿Té sentit tanta
misèria i tant de dolor? Jesús recapitula en si totes les negativitats humanes
i les sublima i les redimeix. Ha clos tot un món i n’ha obert tot un altre. Amb
un Déu més o menys llunyà o percebut per les seves obres o creatures el Déu de
la Creació, sense negar-lo, ni molt menys, el Déu sobretot de l’AT; però
proper, a tocar de mans i cors. El Déu de l’Encarnació i de la Redempció, que
és del NT. El que ha regenerat tot el que estava generat i potser degenerat en
certs casos. Hi ha creació nova, aliança nova. La creu és el segell de tota
novetat, hem estat gestats de nou, espiritualment en dolor. I els nostres
inicis marcaran el camí a seguir per “contribuir” a regenerar de nou, però en
petit la humanitat en Crist. És el compromís compartit per gràcia per ser
agents també nosaltres en la mínima mesura, però no gens menyspreable. Poc,
però agraït. Som nosaltres els primers a regenerar-nos i ho som i ho estem i és
per gràcia de Déu, per la mediació (paraula que s’ha d’entendre en el
sentit més ample i actiu). Tot passa per Ell, Jesús, a Ell s’encamina, en Ell
troba tot el sentit. No som nosaltres, és Crist que actua en cadascú segons el
seu beneplàcit i segons la col·laboració que troba en nosaltres i aleshores
cobrem figura i acció de co-mediadors. És allò que de Maria en diuen
Corredemptora, en nosaltres també a distància llarga, incommensurable. Tot
plegat és fenomenal. Déu actua no sense nosaltres i nosaltres no actuem si no
és amb Déu.
Caldria
primer de tot preparar-nos amb anticipació a la proclamació pròpiament dita. No
és el sentiment el que ha de predominar, sinó la identificació amb els
sentiments de Crist que posa de relleu el propi evangelista. Ben diferents
malgrat que es narren els mateixos fets. Si no ho preparem ens deixarem vèncer
per la memòria que els barreja tots quatre evangelistes i en fa un tot únic.
Així perdem tota la càrrega pròpia de cada evangelista. Passa com quan posem,
perdó, en un mateix sac les “set paraules”. Cadascuna té autor i són diferents.
Mirem de destriar les característiques de Lluc: Redactat després de las
destrucció del Temple i l’enrunament en part de Jerusalem. Sabem que els Fets
dels Apòstols és la segona part d’aquest evangelista i que la vida de Jesús
empalma amb la de l’Església dels primers temps. Hi ha moltes concordàncies de
fons. Es dirigeix sobretot als hel·lenistes, als gentils...
Ell
mateix diu que s’ha documentat amb precisió, amb testimonis oculars i en les
tradicions orals. És l’evangelista de la infància de Jesús. Ha expressat
sentiments molt profunds en els dos himnes: el de Zacaries i el del Magníficat.
Presenta Jesús de bon principi com a Messies. I també de seguida hi ha un refús
d’aquesta messianitat. Tota l’estructura es basa en un trajecte-pujada a
Jerusalem. Conté més paràboles que cap altre ,¡i quines, i què esplèndides, on excel·leix la misericòrdia, la predilecció
pels pobres, marginats, no exclou ningú de la seva acció salvadora, sanadora.
És pròpia d’ell el passatge dels deixebles d’Emaús. Jerusalem té una
importància capital pels fets i per ser la primera comunitat cristiana. La joia
hi és present (recordem que és un fruit preciós de l’Esperit Sant) aquest es
presenta com el motor dels cristians. Presenta Jesús com el gran innocent i
així és reconegut per els que dolguts l’acompanyen fina a la creu. Tot respira perdó.
És l’evangelista més humà i és més fàcil de seguir-lo i d’entendre’l. La Passió
segons Lluc és continguda, profunda, amable diria, és una pregària. Llegiu a
poc a poc les paraules de Crist en la Creu, quina serenor, quina senyoria, quin
bolcar-se sobre els “pietosos”, els misericordiosos que segueixen els fets. És
el primer via crucis que és itinerant: fan camí Jesús i els “seus”
dolguts i aclaparats.
Noteu les Paraules (per dir-ho a
l’antiga). Primera: “El seguia una gran gentada del poble, i també moltes dones
endolades, que es
planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué: “Dones de
Jerusalem , no ploreu per mi, ploreu per vosaltres i pels vostres fills...
Segona: “Pare, perdoneu-los, que
no saben el que fan”. Quina expressió més amorosa i més aparentment
contradictòria. (Qui ho pot dir això sense un deixar-se portar fins al fons de
la seva actitud misericordiosa) “L’amor tot ho excusa, tot ho creu, tot ho
espera, tot ho suporta” Definitivament, l’himne de l’amor, fet figura i fet
persona, fet amor fidel en Crist. La caritat no caducarà mai; de les tres virtuts
la caritat és la més gran.
Tercera: El lladre diu. “Jesús,
recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne” Quina confessió més
explícita. A les últimes com està, ho ha entès tot, per gràcia. És bo ponderar
abans que res l’acte de fe, d’esperança i d’amor del lladre. M’hi vull parar
perquè és símbol d’una plena evangelització per contemplació. No li van
caldre reflexions, catecismes, només “estar-hi” de ple, empàticament. I la
resposta de Jesús en plena solemnitat com solia: “T’ho dic amb tota veritat”
(Recordeu les vegades i l’èmfasi que suposa sobre el què dirà a continuació: “Avui,
(¡quina immediatesa!) estaràs “amb mi” (més amorositat no és concebible) al paradís” (expressió
inusual en la predicació de Jesús: la pot entendre molt fàcilment el beneficiari).
La quarta i final i ¡quin final
més amorós!: PARE (el vertader nom de Déu per a Jesús). Què diferent d’aquell turmentat
“Déu meu, Déu meu” tot i ple de confiança, és cert... Aquí Jesús, havent acabat
la missió del Pare, s’abandona a les seves mans”, tinc plena confiança, sé que
sou essencialment misericòrdia. L’alè: la vida, tota la seva vida recapitulada.
Cos, ànima i esperit. Ha mort com a Senyor que és. No ha mort; ha traspassat
definitivament la seva vida (encarnació, redempció, glorificació, exaltació) a
les mans (simbolisme de les mans: paràbola de tot el bo i millor de la persona) lliurament, abandó,
seguretat, pau, amor, goig... Quina Passió més humana, més dolça “Sia’m la mort
una major naixença” Ho fou per Jesús. Era la seva hora i per tant la nostra. No acostumem a
dir que Jesús ha redimit els nostres pecats, però sobretot les nostres morts.
Cada vegada agafa més importància saber que la nostra mort està redimida en la
seva pròpia mort...
No
trobo expressió més genuïnament cristiana que la pregària de Charles de
Foucauld: A LES
VOSTRES MANS
Pare,
Jo
m’abandono a vós.
Feu
el que us plagui.
Feu
el que feu de mi,
us
ho agraeixo.
Estic
disposat a tot,
ho
accepto tot.
Mentre
la vostra voluntat s’acompleixi en mi,
en
totes les vostres criatures,
no
desitjo altra cosa, Déu meu,
Poso
la meva ànima en les vostres mans.
Us
la dono, Déu meu,
amb
tot l’amor del meu cor,
perquè
us estimo
i
això m’és una necessitat d’amor
do
de donar-me,
de
posar-me a les vostres mans sense mesura,
amb
una infinita confiança,
perquè
vós sou el meu Pare.
Diumenge de la Passió del Senyor o de
Rams, 24 de març de 2013 Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada