Homilia de Nadal 2021

                                            VENITE  ADOREMUS

                                               Venite: pel que fa referència al pelegrinatge que hem pogut fer aquests escassos dies –i què ràpids que passen, ai, els de l’Advent!; Adveniment,  m’agrada més, ja ho sabeu.  Adoremus per la finalitat i terme on desemboca aquest temps litúrgic i de consolidada espiritualitat joiosa, és a dir: en Nadal. Nadal va assenyalat per una corrua de delitosos adoradors del “Fillet de Maria”. Això sí, d’adoradors en esperit i veritat, com li deia Jesús a la samaritana. Adoració ponderosa, de pes o gruix, no un fet de “temporada”, aïllat. És el fonamentat en una actitud de les que en podríem dir definitòries del Ser cristià, del fer i créixer evangèlicament..., depurada de tram en tram de la nostra vida, sempre d’ara en més. Tot ve de Déu, tot passa per Jesús, fill estimat del Pare i torna al Pare que ens espera a tots, tant els que en som conscients, ni que sigui una micorrina només,  com els despistats, és a dir: els que van a mig gas evangèlic, que diuen que creuen però no practiquen. No han descobert encara que si creuen, en això ja practiquen en la nebulosa o bombolla on se troben... Falta el suau o fort desencadenament. Tot arribarà, segur.

                                               Veniu, atanseu-vos, apropeu-vos fins a l’Encontre, fins al Trobament amb Jesús, nat de Maria, en qui adorarem el Déu fet Home.

                                               En les narracions evangèliques sempre abans de posar-se en camí i  molt abans del moment venturós de l’arribada, hi ha una crida i invitació, que serà un àngel als pastors i una estrella en els Mags. Tots fan comprovacions fins a certificar que no és un somni o un desig sense base. Els pastors es diuen: “arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber”. Els mags fan parada a Jerusalem en temps d’Herodes i preguntaven: “On és el Rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo”. De pròpia iniciativa sense que un “fet personalitzat” no els remogui la consciència i els posi en camí, mai haurien pres la iniciativa de cercar-lo. Igual ens passa a nosaltres: fa falta un “trontoll” per poder transitar pels nostres advents de preparació per arribar a uns Nadals diferents, de pes... Les incidències viscudes pels camins cap a Betlem cadascú se sap les pròpies. Els infantilismes, per exemple, relíquies d’una fe més sentimental, que fa lleva de records d’infantesa. Bonics, no sé dir-ho d’una altra manera, sense menystenir-los: misses del Gall a “les dotze van tocant”, pessebres maldestres, tions, poesies i cançons de Nadal, i sobretot amb la presència-enyor dels pares... Tot això està molt bé, però i una fe reformulada, repensada, reviscuda. Fixeu-vos que a aquestes termes hi he posat el prefix:re-. Se’ns demana quelcom més, fa falta més “calat”, més interrogacions personals: Què és per a tu, aquest Nadal?  Serà un Retrobament amb un Déu per a adults. Quina qualitat tindran les meves adoracions?

                                               Adorar és un fet primordial. Us vaig dir que aportaria alguns trets del llibre La Pregària del Cor. Copio: “Cal insistir sobre l’adoració com a moviment espontani i constitutiu de l’home. És l’única manera d’entendre bé que l’home està cridat a l’oració contínua: la seva veritable naturalesa és la pregària. L’home està fet per al Rostre i la comunió. Així la inclinació  del cor de l’home és d’oferir-se, d’estimar i de donar culte a Déu; en una paraula, d’adorar. S’hi entreté, s’hi complau i s’hi banya. Des de la vocació d’Abraham i, fins podríem dir, des de la creació dels nostres pares, Déu ha buscat “adoradors en esperit i en veritat” (Trobament de Jesús amb la samaritana), però ha trobat cors de pedra i d’aquí ve tot el drama d’Israel. Això no obstant, tot al llarg d’aquesta història, l’Esperit Sant ha suscitat veritables adoradors entre el poble, entre els petits sobretot i els pobres. De l’adoració, però, podríem dir allò que hem dit de la conversió: per adorar cal haver entrevist, ni que fugaçment o com a través d’un mirall, el Rostre infinitament bell i sant de Crist (el seu Rostre “trinitari” volem dir): aquest Rostre no s’assembla a res! Cal haver estat seduït, atret i captivat per aquest Rostre i, encara, haver-se deixat prendre per Ell. Hem estat creats per a l’adoració. Perquè hi hagi adoració, però, hem de cantar aquesta evidència amb joia: i per això cal una altra cosa que l’evidencia, cal amor”.

                                               “Diguem de seguida que l’home eixit de les mans de Déu i creat a semblança seva està habitat d’aquest amor que el mena a lloar Déu, a oferir-se-li i a perdre’s en Ell. Mireu la Verge Maria, des que percep la tendresa de Déu envers ella eleva en el seu cor un cant d’adoració: “El Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant”. Aquest moviment d’amor, no està reservat a les criatures intel·ligents: el dinamisme sencer de l’univers és endut per l’amor de Déu i, seguint Daniel (3, 57-88) que canta l’himne de l’univers: “Beneïu el Senyor,  totes les criatures. Canteu-li lloances per sempre”, Francesc d’Assís compongué les lloances de les criatures, en el seu llit de mort. No som res més que una “punteta” de la Glòria de Déu; i l’home que no es gira cap a Déu fa sofrir la naturalesa amb una violència insospitada: li impedeix d’acomplir la seva funció profunda que és l’adoració i la lloança de Déu”.

                                               “Per Ell, amb Ell i en Ell (Crist), Vós, Déu Pare omnipotent. En la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén”. Moment dels més importants de l’Eucaristia, moment de lloança i d’acció de gràcies pel misteri de presència i d’acció de Jesús ofert a Déu i a nosaltres que es verificarà en plenitud en la Comunió. ...I més tard en la Glòria del Pare!

                                               Tornem ara al comentari que us vaig fer el primer diumenge d’Advent, comentant l’himne de lloança de la Carta als Efesis (3, 3-14) que fareu bé de tornar-la a tenir a la vista del cor que comença per “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt al cel”. I acaba així “i farà que siguem lloança de la seva Glòria. Noteu que ho repeteix per ben tres vegades, signe de la importància de l’adoració que és autèntica lloança i reconeixement de la Glòria que només tributem en exclusiva a Déu. No hi ha espai suficient per esplaiar-nos en subratllar totes les doxologies, tots els Gloria... que esmalten les nostres litúrgies. En realitat només hi ha un sol, manament que és invitació entranyada i que comença en la primera afirmació del Parenostre: “Sigui santificat el vostre Nom”. Quants Glories diem sense posar-hi massa atenció i consideració.  I és l’ofici i hauria de ser el goig de saber que Déu aimant espera que li diguem de cor. I també quan diem “En el nom del Pare...” , que és un himne de Glòria”. 

P. Josep Mª Balcells.

Dia de Nadal, Nativitat, Natalici del “Bon Jesús”. Llaor. Desembre 21 Sabadell

Homilia del diumenge 19/12/2021

                           MIRA L’ESTRELLA, INVOCA  A  MARIA

                                               Amb permís, Madona, noia del poble, Maria. Permet-nos d’estar aquesta última setmaneta junts i silents a redós de l’establia on esperarem, expectants, que doneu a llum el vostre Nadó, Llum que farà empal·lidir totes les nostres lluminàries per tal d’ofegar les buidors, substitutives... Sentirem “del bon Jesuset” el seu plor primer i el seu somriure després; li farem adoració amb estremiment i, si és possible, suaument li tocarem “ses blanques manetes, petites com són, sent tan petitetes formaren el món”. Sortirem joiosos amb aquest record -al bell mig del cor- d’aquest modest, emotiu Trobament amb Déu i Home vertaders, que té per nom “Jesús=Déu que salva!” I farem camí de retorn als nostres afers de fills-germans de tan Gran Senyora i de l’Excels, excels. tot i que no ho sembli. Tots els camins són de retorn  Hem estat pensats, pastats, volguts, benvolguts i entranyablement estimats en el Nadó. Ja ho dèiem a la primera setmana de l’Adveniment. Recordeu allò del “Designi amagat i de la Decisió benvolent de Déu de posar-ho tot, la creació entera, en Jesús, que és qui ens ha revelat tot aquest pla divinament humà de veure’ns sempre, complagut, en el “Rostre del Fill de l’Eternal Pare”. Som el que som i el que podríem ser, si responguéssim als somnis de Déu, per Ell, amb Ell i en Ell. (“Proclameu el misteri de la FE!”). Pausa, que bé s’ho mereix!

                                               No hi ha hagut, ni hi haurà mai cap més com l’Adveniment i el Nadal que visqué Maria durant nou mesos. L’íntim secret del que va pressentir, del que va sentir entranyablement Maria, embarassada de Déu i per a Déu, se’ns esfuig. Alguna cosa de semblant, ni que sigui de lluny, llunyíssim... ens ho podrien dir les mares novelles esperant el goig de tenir finalment a la falda el seu primer fillet. La tendresa, després dels dolors, es desclou com una flor primaveral. Goig compartit, inundat amb llàgrimes de dolçor. Tots hem tingut mare i les seves besades ningú no ens les podrà prendre del record-enyor! Diuen que el record és passar pel cor una i altra vegada el que fou, és i serà nostre per sempre... Les mares són la gran creació d’un Déu que es defineix com Aimant.

                                               Tornem a Maria, si us plau!

                                               Estem en Ella en l’àmbit de l’inefable. Tot en Déu és inefable! Se’ns escapa i només ho podem besllumar i fruir per fe i gràcia. Ella, Maria, n’era plena, de fe i de gràcia. Va viure l’experiència única de com Déu la portava tendrament, tot i que -oh meravella!-  fou ella qui el portava, gestant-lo. Ai, ai! ens hi perdem... L’Esperit Sant com el núvol allà en els deserts cobria l’Arca, ara l’Arca de la Nova Aliança és Maria. Li era, l’Esperit Sant, cobricel contra les ardors del dia; i de nit s’il·luminava com ara ho fa l’Estrella de la Torre de Maria a la Sagrada Família. Hi ha l’Estel de NADAL en la “torre davídica, torre de marfil” (unes de les lletanies). L’Esperit Sant està allí a l’Estrella, donant-li la seva Llum indeficient. Maria irradiava... Que li ho preguntin a la seva parenta Elisabet, que només saludada per Maria, en percebre una presència mai sentida -ni abans ni després- va tenir una il·luminació profètica exultant i va prorrompre completant la salutació de l’arcàngel Gabriel en la primera part de “l’Ave, Maria” de la nostra història d’amistat en Déu i en la seva Mare: “Déu vos salve, Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb vos. “Beneïda sou Vós entre totes les dones i beneït el fruit del teu (vostre sant) ventre, (Jesús)”. Benaurada tu que has cregut, li digué. Bé podia haver-li dit les lloances de totes les tres virtuts teologals: la fe ferma, l’esperança joiosa i una caritat servidora. Maria  va viure tots els misteris de goig, llum, dolor i glòria. El pobre Gaudí va posar els misteris de llum en l’estrella, clarivident, endevinant que un papa li afegiria aquests nous misteris al Rosari.

                                               Maria comença el seu camí d’Adveniment anant diligentment (ens diu Lluc) a ajudar la seva parenta Elisabet i ens diu l’evangelista que hi va romandre tres mesos, fins que la veure mare de Joan en les seves joioses velleses; que Déu és el poeta dels poetes. I és Vida i donador de vida. Sap obrir el cor d’una velleta, perquè mori en l’esplendor joiós de saber que Déu l’estimava, més enllà de les incapacitats naturals de la nissaga humana... No sabem les amoroses cançons de bressol que li cantava al seu nadó “in extremis”. Per a Déu res no li és impossible, encara que avui, com que no tenim un cor de mare o bé d’infant, no ho podem entendre. Casaldàliga sí que ho va entendre: “No tener nada./ No llevar nada./ No poder nada./ No pedir nada./ No callar nada./ Solamente el Evangelio,/ como una faca afilada./ Y el llanto y la risa en la mirada./ Y la mano extendida y apretada./ Y la vida, a caballo, dada./ Y este sol y estos ríos, y esta tierra comprada,/ para testigos de la Revolución estallada.// Y “mais nada”. Teresa també ho sabia: Nada te turbe...Quien a Dios tiene/ nada le falta./ Solo Dios basta. Joan de la Creu també ho tenia clar: Para venir al Todo: Para venir a lo que no  sabes,/has de ir por dónde no sabes... I Pau ho rubrica. Ja ho sabeu de l’epístola als filipencs, recordeu?: “Tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell i viure unit a Ell; no tinc una justícia pròpia..., sinó la que se’ns dona per la fe en Crist”.

                                                 (De passada us recomano de llegir amb ulls d’infants els quatre primers capítols de l’evangeli de Lluc, que és el que n‘ha dit les millors i més tendres meravelles. Allí hi trobareu els tres himnes que engalanen les nostres litúrgies de les Hores.(Benedictus, Magníficat i Nunc dimittis) que essent la pregària oficial de tota l’Església es recordada filialment Maria, com Mare de l’Església i nostra)

                                               Maria portada per l’Esperit Sant va exultar en el Senyor i ens va regalar el primer Magníficat de la Història de la Salvació, que ara resem cada tarda agraint el seu sí a Déu, esperant que ens surti del fons del nostre viure i conviure un si petit, amb ganes de fer-se gran, magnífic, des de les nostres petiteses confiades.

                                               Per la pregona sintonia que hi he trobat en un llibre preciós titulat “LA PREGARIA DEL COR” de Jean Lafrance en la manera meva d’enfocar l’Adveniment i el Nadal us el recomano i potser en faré una introducció en properes homilies. És del 1990 i de les publicacions de l’Abadia de Montserrat. També el podeu trobar en castellà a NARCEA Editores

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge quart d’Advent, 19 de desembre del 2021  Sabadell                                           

Homilia del diumenge 12/12/2021

                                       PAS  AL  PRECURSOR

                                               Joan Baptista, el suposat profeta Elies (?) i més que profeta, així ho donà a entendre el mateix Jesús (Mt 11, 34-35) . Obríem pàgina solemne el diumenge passat en el que prenia Joan, com a pròpia, la proclama d’Isaïes respecte del Messies esperat: “Complia el que hi ha escrit al llibre del profeta Isaïes: “Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí... i tothom veurà la salvació”. És per dret propi i missió que  tenim a Joan Baptista com a pre-cursor, capdavanter, ambaixador i guia de cordada, obrint camí.  Deixem que ens el presenti el seu propi pare, Zacaries, també proclamat en to i caires profètics: “I tu, infant, et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins. Faràs saber al poble que li ve (la parauleta!) la salvació, el perdó dels seus pecats, per l’amor entranyable del nostre Déu (de l’himne ‘Benedictus’ de Laudes). I quina satisfacció la del seu pare, destravada la llengua després de dubtes sobre una descendència inesperada, veient com el seu fill ha estat assenyalat pel dit de Déu per obrir portes o almenys per fer de pòrtic d’acollida per a l’entrada solemne del que vindrà després d’ell. Joan és ben conscient de la seva missió solament introductòria. Fent això, jo, Joan, ja podré posar-me al marge i deixar que Jesús prengui la iniciativa. Àdhuc els seus propis deixebles podran entrar en el seguiment del Messies esperat. I jo n’estaré ben i ben satisfet! Preparats per ell “per arribar amb alegria a les festes de Nadal i de celebrar-les solemnement amb el goig de l’Esperit” (Col·lecta).

                                               Els preliminars de festa ja són festa. Aquesta setmana, ja més propera a Nadal, està plena i ben replena del dring dels picarols fent el repic més tendre, adés una mica esbojarrat... Ja a la primera lectura som cridats a fer santa gatzara: “Crida de goig, aclama’l. Alegra’t i celebra-ho de tot cor. I la causa definitiva “Tens dintre teu el Senyor, el tens a dintre, com a Salvador poderós; per tu Sió s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d’aplecs”.

                                               El salm responsorial no es vol quedar enrere: “Aclama’l ple de goig, perquè el Sant d’Israel és gran a la teva ciutat. El Senyor és el Déu que em salva; confio, no m’espanto. D’Ell em ve la força i el triomf, és Ell qui m’ha salvat”.

                                               Més i tot. A aquesta “pre-cantada de Nadales” s’hi ajunta el mateix Pau: “Germans, viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res”. Després d’aquesta cataracta de goig en el Senyor, si no sintonitzem in crescendo, més val que pleguem, perquè som talment uns sòmines. La gràcia de Déu l’hem de fer ostensible, que flueixi, que ragi a doll. Ens han dit que hem de ser seriosos a matar. Confonem el compromís amb un rictus d’esforç. Hem perdut l’esma i el goig de cantar, en un món ple de cantautors i de rockers. Són ells que canten, no nosaltres, ai!

                                                La visió del Baptista l’hem carregat d’apocalíptica i jo no crec que sigui aquesta, la vera. Mireu com respon a les preguntes de la bona gent, semblen calcades a les propostes del Sermó de la Muntanya: “Qui tingui dos vestits que en doni a qui no en té, i qui tingui menjar que el comparteixi amb els altres. Als cobradors d’impostos: “No forceu ningú amenaçant de maltractar-lo o de denunciar-lo, acontenteu-vos de la soldada”. Només té termes durs pels de sempre: fariseus i els de sempre, els que no necessiten de ningú, són autoreferencials, mestres de la Llei, ai fuig!

                                               Joan batejava a ribes del Jordà: “Jo us batejo només amb aigua, però ve (el gran verb d’adveniment) el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb Esperit Sant i amb foc”. Així acaba l’evangeli d’avui: “Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la Bona Nova”. “Mireu l’Anyell de Déu” assenyalant-lo, i res més.  I mutis pel fòrum... Amb el dit ja ho ha dit tot. Missió acomplerta!

                                               La cita explícita d’Isaïes (pregoner com ell sol, com hi canta a capella!)  em porta a invitar-vos a llegir la part central del llibre atribuït a ell. Des del capítol 40 al 55. Diuen que és un poeta dels més excels! Ja m’ho sabreu dir, feta l’experiència. Dibuixa tan vivament el Messies que ha de venir que d’aquests capítols se n’han dit que són el cinquè evangeli”.

                                               Jesús ens batejarà d’una forma més radical. Hi juga una presència inefable, la de l’Esperit Sant i el foc. Tot plegat em porta a cercar quins són els fruits d’aquesta acció i els trobo, ubèrrims, en la Carta de Pau als Gàlates, a més contraposats als fruits aspres i rudes no gens menys que de la Llei o als desigs terrenals, Fareu bé de llegir Gàlates (5, 1- 6, 10). El foc és el caliu que servaven viu els ancestres... el foc, i quin simbolisme que té, el foc a terra de les nostres pagesies, oidà!

                                               Mireu-los com van agermanats, no en pots tenir un, sense tenir-los tots arraïmats: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat,  dolcesa, domini d’un mateix”. Compreneu ara com Jesús afegeix el que afegeix, després de fer el major elogi de Joan Baptista: “Us ho asseguro: entre els nascuts de dona, no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista, però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell”. Això em porta a un passatge que no em cansaria mai de portar-lo a la ment i al cor: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot (el secret de Regne) que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho”. (Mt 11, 25-30) Quina familiaritat entre Jesús i el Pare!

                                               Que comenci la cantada de Nadales:

            -“Oh quin gran goig, quina joia, quan els germans s’estimen”.

            - L’amor foragita tota por, són contraris l’un de l’altra.

            - Només sabrà estimar qui s’hagi sentit estimat precedentment per un Altre/e.

            - “El benestar sempre comença per un somriure” (Teresa de Calcuta)

            - “Tinc una llum al cor, que la vull deixar brillar/ Cada nit/ Perquè vull que brilli ben fort”. Dilluns, dimarts,...cada dia.

            -.La llum de la vida: al cor, als ulls, a les mans. No sols als carrers per atreure consum. Dies de família del dedins, “Per l’amor entranyable, ens visitarà un Sol que ve del cel per il·luminar els qui viuen a les fosques (de dins!) a les ombres de la mort (que no és vida ni felicitat!) i guiar els nostres passos per camins de pau”.

            - “Ama a las personas, utiliza las cosas...porqué al revés no funciona” (llibre presentat a La Contra del dimecres, 1 de desembre del 2021, del minimalista J. Field)

            - “Benaurats els nets de cor (=els senzills), perquè veuran Déu”.           

            -. “Nada te turbe, nada te espante, quien a Dios tiene, nada le falta, sólo Dios basta. (Teresa de Jesús)

             -. “De cop, amb la mort,/ es farà veritat la meva vida”. (Casaldàliga).

            -. “Estima i seràs feliç, Estima i tot canviarà./ Estima i descobriràs l’alegria d’estimar·. (dels Pinetells de tota la vida)

            -.La seva bondat consta per sempre. (salm) “La bondat i l’amor del Senyor, duren per sempre”.

            -. La fidelitat del Senyor durarà sempre. Al·leluia.

            -.L’amor fidel del Senyor dona un recolzament de casa bastida sobre Roca.

            - L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, m’ha enviat a portar la Bona nova de l’Evangeli als desvalguts”.

            -. Les besades de i a la Mare què dolces i gustoses. Ai Mare!

            -. L’estrella del cimal de la Torre de Maria fulgeix de nit i de dia sobre aquesta ciutat que s’ha desmemoriat de les coses substantives. Maria vetlla el son, les ventures i desventures dels seus fills. No és cosa de reconeixement; Déu sobre tot! (És Ell qui ens l’ha donada), i Maria al costat seu, veient com va creixent la torre del seu Fill, el Crist, tota vetlant i pregant. “Al matí cap al llevant quan  neix el dia les campanes van dient: “Ave Maria”... Barcelona torna a assabentar-se que té MARE. De Gaudí ve gaudi, gaudiós, joiós, goig. Apa, assaja’t i encomana’ls “Canta i Estima” (s. Agustí).

P. Josep Mª Balcells

Tercer diumenge de l’Adveneniment del Nadal, 12 de desembre del 2021  Sabadell

Homilia del diumenge 05/12/2021

                                           SORTIU  A  L’ENCONTRE

                                               Perquè hi hagi Encontre s’han de trobar uns i altres, i personificant-ho en la fe: l’un i l’Altre. Tots dos venint i confluint en el moment d’encalçar-se, en el sentit mes noble de l’expressió. ...I serà Festa Major, i més i tot...

                                               A  l’Apocalipsi s’hi va dir sentenciosament de Jesús que -a més de ser l’Alfa i l’Omega- era el que és, fou i el que ve. Tot això em porta com de la mà a la paràbola de les deu noies assenyades que surten a rebre el Espòs i Nuvi per fer-li escorta fins a les intimitats de Palau. Ara resulta que Palau és la Jerusalem habillada com núvia del millor veure; i oh, sorpresa! (sembla un conte de faules...), resulta que la núvia som cada un de nosaltres que té per nom Església, àlies Poble de Déu, i que Baruc ens en dona dos Noms, de més, quin dels dos pot ser tingut com a millor? “Possessió-pacífica-del-Bé” i “Glòria-del-culte-a-Déu”. Aquests Noms s’han de dir poc a poc, ressaltant cadascun dels seus components. Els guions ens ho fan avinent, No tenim altra manera d’expressar-ho, d’acord amb la comunicació no verbal, més excel·lent, si cap.

                                               De Baruc em diuen els biblistes que és un profeta que descriu el retorn dels exiliats de Babilònia, Amb aquestes paraules -proclamades avui- acaba el seu vaticini, el que se’n diu l’oracle de consol. Una invitació a una joiosa espera. A la gran expectativa d’un Adveniment, mot que vol dir més que un escarit Advent, el nostre amb vestes litúrgiques neutres, de violetes, quan ell mateix, per contra, ens diu que ens hem d’empolainar pels fastos de la celebració d’uns esponsalicis. “Engalana’t, no de qualsevol peça de vintage; no gens menys –són les seves paraules- “amb la glòria de Déu” (de fet hem quedat ben “glorificats” d’aleshores  ençà). Lluiràs i seràs “resplendent” més que tota la lluminària del Nadal consumista que posa llum neutra com esquer per atreure despistats, mai tan ben dit: fora de pista, fora de ruta, com les desassenyades joves de la paràbola... Que estic de broma? No, per Déu! No es pot jugar amb les coses, a més delicioses, de Déu i de la litúrgia. No, jamai!

                                               Seguim, doncs, el seguici. Tot està ple d’imperatius!: “Treu-te; engalana’t; vesteix-te; posa’t; alça’t, guaita”. Més: tot regalima d’alegria que jo al posar-la al pensament i sobretot al cor se m’endinsa i se’m desclou en un pomell de joia (“que ets de Déu guspira, generada dalt del cel”).

                                               La comitiva va endavant, bo i cantant. Bé podria ser el salm responsorial que tant s’hi avé: “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem!”. O bé “el sant, sant, sant; beneït el qui ve...” Ens trobem justament a les envistes de Jerusalem, la Nova, la que ens ha descrit l’Apocalipsi, la que ve després de l’Omega! Allí es produirà el Gran i Definitiu Encontre. Una abraçada pre-pandèmica, un autèntic RE-coneixement, Re-trobament. Bé deia Agustí: “No em buscaries si no m’haguessis trobat” (antecedentment, afegeixo; i no faria falta). I ho complemento amb una altra cita del gran sant Ambròs; “Ensenya’m a buscar-te i mostra’t a qui et busca; perquè no puc anar a la teva cerca, a menys que tu m’ensenyis; i no puc trobar-te, si tu no et manifestes. Desitjant et buscaré; buscant et desitjaré; estimant et trobaré; i trobant-te t’estimaré”. Poc a poquet, delectant-s’hi! Fem-hi un bis i més, que bé s’ho val! Ara recordo aquella frase de Benet XVI que tant li agrada al nostre papa Francesc; “Paraules que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per un Trobament amb un Esdeveniment, amb una PERSONA, que dona un nou horitzó a la vida i amb això, una orientació decisiva”. Santa paraula!

                                               L’ambient profètic de Baruc té un declarat sentit de Retorn, d’Èxode, si voleu. Ara la diré grossa! No “oblidem” (millor; rememorem!) que Déu ens ha pastat ja en el Designi amagat i fet realitat en la decisió benèvola. Va de repàs del diumenge passat de l’Epístola als efesis. Era la feina per a tota la setmana. Espero que hagi tingut conseqüències de canvi en les actituds del dia a dia. Segueixo: a nosaltres, un per un, Déu ens ha vist, volgut, ben-volgut en el misteri de Jesús, abans de tots els segles. Estem en unes coordenades eternes. Ho portem al nostre ADN. Això és indeleble, portem la marca de Déu tatuada en el més íntim, no en la pell. Per això, reconèixer és rememorar el reconèixer que ens és la besada inaugural de la nostra pre-vida, de la qual venim. Trobar-nos en una impensada cruïlla esdevé un joiós re-trobar-nos estimats és retrobar el deix de la besada que ha donat l’origen d’on venim.  Ai, dels oblits d’allò més gustós que mai s’ha vist ni sentit (sentit, d’assaborit!). “Tot ve de Déu, passa per Crist i a Déu s’encamina”. Si ho re-sabéssim, l’inconscient fonamental. Allà s’hi amaga, Però hi és, i tant s’hi és!”.

                                    Del nostre Advent, m’agrada més dir-ne Adveniment, que a més rima com i quant! amb Re-trobament. Venim del somni de Déu. Ai, i quines ressonàncies que enjoien el cor (designi+decisió+en el misteri de Crist: “on vivim, ens movem i som”). És bo ressaltar el que dèiem de Per Ell, amb Ell i en Ell flueix tot honor i tota glòria pels segles dels segles (els d’abans, els d’ara i els de demà: pre i post història o com millor es pugui dir). Amén. Sempre és Adveniment i sempre és Nadal: benaurades actualitzacions del misteri de Crist. Ho estem vivint, gaudint?

                                               Aclamació: “Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí; tothom veurà la salvació de Déu”. ´És Déu que fa camí. Estem d’obres, com temps ha, per preparar la vinguda seva, ai deixes del temps del Fr... Aquest és pròpiament el treball de l’Adveniment: aplanar, anivellar, rebaixar, plantar arbres aromàtics: el camí d’anada el farem joiosament de tornada junts amb Ell, Les assenyades sortiran al gaudiós Encontre i donaran pas, més que a la Festa al FESTEIG. Nuvi i núvia i que Joan de la Creu ens llegeixi “El Cántico Espiritual o bé Llama de amor viva”. Que no és més això que la celebració desitjada i acomplerta d’un Adveniment+Nadal a ulls i cor de Déu Pare, que ens segueix somiant dia a dia...

                                               Deixem de moment Joan Baptista feinejar a les voreres del Jordà i ja ens hi trobarem la setmana entrant. També ell és pre-cursor que vol dir que fa via com tots. Hi ha tota una ventada de gent cridada a viure més endins o més alt: per a desmemoriats del fonament de tot fill de Déu. És en Crist en qui vivim, som i entenem.

                                               I ara venen els deures (m’agrada més dir-ne drets, si em sabeu entendre, per tot el que ens hem bescanviat fins ara). Per la gràcia de Déu així sia!                                                Aquesta setmana Pau ens envia la carta als filipencs que és com la felicitació nadalenca d’enguany que ens adreça sabedor que la llegirem sota el guiatge de la dels efesis. Caldrà aquesta vegada llegir-la tota sencera. Pau se’ns hi presenta com dels primerencs de celebrar Advent i Nadal tot inclòs en el misteri de l’encarnació de Crist. És la primera recalada seva a Europa. Són els filipencs els qui s’obren a l’evangeli de la vida. És com si visquessin el primer Adveniment i Nadal mediterranis. Em ve de cop el número 160  de “La  Joia de l’evangeli”: “L’enviament missioner del Senyor inclou la crida al creixement de la fe quan indica: “Ensenyant-los a observar tot el que us he manat”. Així queda clar que el primer anunci ha de provocar també un camí de formació i de maduració. L’evangelització també busca el creixement que implica prendre’s molt seriosament cada persona i el projecte que Déu té sobre ella. Cada ésser humà necessita més i més de Crist i l’evangelització no hauria de consentir que algú es conformi amb poc, sinó que pugui dir plenament; “Ja no visc jo, sinó que Crist viu en mi”. Expressió que trobareu al punt central de la carta, en la que anem entrant, i que és la joia pròpia d’aquests temps litúrgics com es posarà en relleu el proper diumenge, dit també Gaudete. “Estigueu contents, ho repeteixo”. Ja en parlarem, però ja faríem bé d’assajar-ne les caramelles. Els agraeix tot el que han fet per contribuir a la causa de l’evangeli. “Déu ha començat en vosaltres un bon treball, i segur que acabarà de dur-lo a terme fins al dia de Crist”.

                                               Pau, excepcionalment, es presenta com a “testimoni”, no dic exemple (que ara no es porta l’expressió, evangèlicament substituïda pel “testimoniatge). Cal llegir: 3, 12-21.  Recorda el goig i l’agraïment perquè han anat fent camí junts en el coneixement de Jesús. Hi ha hagut un Encontre propiciat per Pau que els ha portat a un més enllà i més endins, a més coneixement i saviesa del misteri de Crist. Això els ha fet com a fills.  “Sou el meu goig i la meva corona, estimats meus”.

                                               Té paraules molt dures contra els judaïtzants, problemes comuns als primers evangelitzadors. Ell podria sentir-se orgullós de la riquesa dels autèntics jueus, però havent descobert Jesús, conceptua tots els possibles guanys com a pèrdues i escòries, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot, a  canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell. La meva justícia és la que se’ns dona per la fe en Crist, la que prové de Déu.

                                              Absolutament, un enamorat de Crist. La seva ètica no és res més que la deduïda de l’amor que sent que Crist li té i que ell procura demostrar-li en la seva vida i missió d’evangelitzador. “Finalment, germans. Interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, pur, amable, lloable, tot allò que és sigui virtuós i digne d’elogi. Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I la pau serà en vosaltres. La pau de Déu que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”. Hem confesso deixeble, alumne de tan apassionat Mestre, esperant que pregui com pels seus enyorats deixebles, introduïts en el moll del misteri del Crist. Quin Nadal més esplèndid a Filips!: “El Senyor és a prop! 

P. Josep Mª Balcells                               

Diumenge segon d’Advent, 5 de desembre del 21 Sabadell

Homilia del diumenge 28/11/2021

                                         PER  ELL, AMB  ELL I   EN  ELL

                                               En inaugurar el camí de l’Advent no podíem fer-ho de millor manera que amb aquesta expressió culminant de la segona part de l’Eucaristia que ens endinsa en el misteri recapitulador de totes les coses i persones en Crist, en el misteri que hem festejat precisament en la solemnitat de Jesucrist, Rei de l’univers. Noteu les preposicions, cadascuna té la seva lectura pròpia (per, amb, en). Alimentats per la consideració de la darrera vinguda que -segons llegim en l’Apocalipsi- seria determinada per la darrera paraula de l’alfabet, és a dir l’Omega. Ara ens prem insistir en la primera lletra, val a dir: l’Alfa, que ens porta a allò que en vàrem dir el ‘pre-principi’, perquè no tenim altra manera d’expressar-nos. Anem, doncs, a l’abans de la creació, seguint la invitació que ens fa Joan al prò-leg del seu evangeli. Diu així: “Al principi existia la Paraula. Per Ell tot ha vingut a l’existència i res no ha vingut sense Ell”. Situats aquí és convenient que obrim ara la Carta de Pau als efesis que comença abans que tot temps, i ens diu que Déu va prendre “la decisió benèvola” en el seu “designi secret” d’unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra, per executar-la en la plenitud dels temps. “Volia que fóssim lloança de la seva glòria”. El pla de Déu, el que havia programat pel seu amor, s’aniria descabdellant en la primera vinguda del Crist que és el que celebrem per Nadal i ens hi preparem durant aquestes quatre setmanes d’Advent. Aquest és el pensament i execució del que Pau en la Carta -en els tres capítols primers, insistim- en diu la revelació que ha rebut per comunicar-la abundosament a tots els pobles i persones singulars. Carta que us demanaria que la prenguéssiu com a text fonamentador de les idees cabdals per viure un Advent-Nadal diferents, carregats d’expectació i de vivències que ens portaran a un viure no com d’infants, sinó com a persones que han arribat a una maduresa tal com per fer bo aquest: “revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat” (Ef 4, 20-24).

                                               En efecte, podem resseguir el designi amagat i desvelat i fet revelació a benefici de tots, pagans i jueus, transmès per Pau (Ef 3,2-3)  Convé donar la vertadera significació de designi = ‘Pla, projecte, finalitat ideat de quelcom a acomplir’. I, a més, secundat per l’expressió: decisió benvolent. Pla i posada en marxa. Això, segons Pau, es concerta en l’àmbit de Déu. D’aquí que en digui amagat fins que es revelat. Pau se’n fa fiducidari, herald i compromissari per a proclamar-ho joiosament de totes totes.(Ef 3, 2-5)

                                               Sabem d’on venim i sabem també on anem. Crist es dibuixa com un arc existencial que va d’un cap a l’altre de la creació (alfa i omega) i és el sentit de tot i de tots.

                                               Puntegem el text dels efesis punt per punt des de bon començament: Ens ha fet conèixer el designi i l’execució del pla amagat en Déu (Ef 3, 6-20):

                                               -En Ell hem estat escollits personalment abans de crear el món (verset 4).

                                               -Per amor hem estat destinats a ser fills en el Fill (4-5).                                                   -En Ell hem obtingut la redempció i el perdó (7)

                                                -La riquesa de la gràcia s’ha desbordat en nosaltres (7 )                                                  -Ell ens ha concedit la saviesa i penetració que tenim (8).                                                   -En Crist hem rebut la nostra part en l’herència (11)

                                               -Volia que fóssim lloança de la seva glòria (14)

                                               -En Ell hem escoltat la paraula de la veritat (Jo 18, 37)

                                                -En Ell hem cregut (do de la fe) (15)

                                               -En Ell hem estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès(13)  

                                                -L’Esperit Sant és la penyora (=les arres, el preu definitiu de l’heretat reservada) quan en l’omega serem redimits finalment com a possessió de Déu (14).

                                               -I aleshores haurem arribat al final joiós quan serem lloança de la glòria de Déu (14)

                                   

                                               Quatre setmanes d’Advent que se’ns faran curtes entre viure l’Alfa d’on venim i l’Omega, en què se’ns donarà Déu com a plenitud del ser i del fer com a cristians.

 

                                               La tradició nadalenca està massa centrada en nosaltres mateixos infantívolment i l’hauríem de viure d’acord amb el designi i la decisió de Déu Pare que ens envia el seu Fill amb una missió completament nova. Ens dona una visió i vivència de Déu que sense deixar de ser Déu s’encarna, viu i actua com un home nou, mai vist abans, i que ens porta el missatge de que Déu ens estima precisament perquè té veu, rostre, paraula, gest i mirada i empatia per cada persona per a la qual ha donat i segueix donant el nom de germà, perquè el Déu a qui prega i serveix és Pare seu i per condescendència amorosa també ens invita a tenir-lo nosaltres  com a Pare. El misteri de l’encarnació supera la nostra limitada capacitat de comprendre les coses de Déu. Ell ens el fa visible, amable i d’una proximitat esglaiadora i benvolent. Llegim astoradament en el document del Vaticà sobre l’Església i el món d’avui: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva altíssima vocació. Ell és la imatge  del Déu invisible, Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això ha estat elevada a una dignitat sublim. Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa  manera s’ha unit amb tots els homes. Va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència humana, va  obrar amb voluntat humana, va estimar amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer veritablement un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, fora del pecat”.

                                               Ara és el moment de tornar a la Carta als efesis i escoltar el que diu Pau, el gran revelador del misteri de Crist: “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, al Pare gloriós que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell. Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que Ell ens dona entre els sants; i quina és la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres, els creients; em refereixo a la força poderosa i eficaç amb que va obrar en el Crist, quan el ressuscità d’entre els morts i el feu seure a la seva dreta dalt al cel, per damunt de tota potència, autoritat, poder i sobirania” (Ef 3, 17-21). I també: “Jo m’agenollo davant el Pare... i li prego que, per la riquesa de la seva glòria consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així,  arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”. (Ef, 3,14-19)..

                                              

                                               “Així ja no serem més com infants moguts d’ací d’allà i portats a la deriva pel vent de qualsevol doctrina a mercè de tothom i víctimes de l’astúcia que encamina a l’error. Més aviat, mantenint-nos en la veritat i en l’amor, creixerem en tot fins que arribem a Crist que és el cap. Per Ell, tot el Cos es manté unit harmoniosament” (Ef 4, 14-16). 

                                   

                                               He hagut de transcriure llargs paràgrafs per tal de que no ens passin per alt. Són ni més ni menys revelació. Voldria que ens acostuméssim a llegir directament en la Bíblia i aquesta vegada torno a demanar-vos que llegiu els tres primers capítols de la Carta als Efesis que ens marquen el camí per fer una immersió en els fonaments d’una comprensió del que suposen les línies mestres d’un Advent-Nadal no solament diferent sinó profund, i que porta l’eficàcia pròpia de la Paraula, la mateixa que es va encarnar i habità entre nosaltres. (Pròleg de l’evangeli de Joan).  Que tinguem un Advent íntim i exaltant en el sentit més propi de l’expressió: vinguda. Fem-la, aquesta, que ens concerneixi ben i ben de ple! Marana ta!  Veniu Senyor Jesús!

P. Josep Mª Balcells

Primer Diumenge d’Advent, 28 de novembre del 2021  Sabadell

Homilia del diumenge 21/11/2021

                          VINGUI  A  NOSALTRES  EL  VOSTRE  REGNE

                                               La primera frase inaugural de la Bíblia és aquesta: “Al principi”. Encara hi ha un altre començament anterior a aquest que com que no es pot escriure en direm al pre-principi i és del inici de l’evangeli de Joan, que per les seves característiques se’n diu Prò-leg: “Al principi existia el qui és la Paraula... Per Ell tot ha vingut a l’existència”. La vida en Déu abans de la creació inimaginable!

                                               L’última frase és de l’Apocalipsi i és escrita en arameu: “Marana ta, que vol dir: Senyor Jesús, veniu”. Tenim contingut en aquestes expressions, primera i darrera, tota la Creació de l’univers fins als finals dels finals. Això també ve signat en aquestes expressions de l’últim llibre: “Jo soc l’Alfa i l’Omega, el qui és, el qui era i el qui ve, el Déu de l’univers”, o “Jo soc... el primer i el darrer, el principi i la fi”. En un llarg entremig còsmic es desclou el que les Escriptures en diuen el Regne de Déu o Regnat de Jesús, Rei de l’Univers. Aquestes expressions ja surten en l’Antic Testament on es promet la vinguda d’un Regne Messiànic; però on guanya espai i contingut és en els Evangelis, singularment en els sinòptics on surt més d’un centenar de vegades, sota variadíssimes modalitats: Regne de Déu, Regne dels cels. On es concentra el tractament de la reialesa de Jesús en Joan és en la narració de la Passió. En el diàleg amb Pilat, que és parcialment la perícopa que llegim avui. Crist tot i afirmar que és Rei, li diu que no ho és a la manera d’aquest món. Tot acaba en una condemna a tall cínic per part de Pilat I en un rètol en la creu que no va voler desdir a petició de les autoritats jueves: “Jesús de Natzaret, Rei dels jueus”. En les nostres “Majestats”.

                                                “Déu s’escollí la comunitat d’Israel com a poble seu, amb el qual va fer una aliança, i el va instruir de mica en mica, bo i revelant-se Ell mateix i els plans del seu amor a través de la seva història i santificant-lo per a Ell. Tanmateix, tot això s’esdevingué en preparació i figura d’aquella nova i perfecta aliança, que s’havia de concloure en el Crist, i d’una més plena revelació feta pel mateix Verb de Déu fet home. Aquest poble messiànic té per Cap el Crist, el qual fou lliurat per les nostres iniquitats i ressuscitat per la nostra justificació (Rom 4, 25) i que ara, després que s’ha guanyat un nom que està per damunt de tot altre nom, regna gloriosament al cel. Té per distintiu la dignitat i llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals fa estada com en un temple l’Esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar com el mateix Crist va estimar (cf. Jo. 13, 34). En fi, té per objectiu el Regne de Déu, començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat també per Ell a la fi dels temps, quan el Crist, que és la nostra vida es manifesti (cf. Col 3, 4) i “la creació serà alliberada de l’esclavitud de la corrupció per prendre part en la llibertat gloriosa dels fills de Déu” (Rm 8, 21). És Déu qui ha convocat aquest aplec dels qui esguarden amb la fe cap a Jesús, autor de la salvació i principi d’unitat i de pau, i l’ha constituït Església, a fi que sigui per a tots i cada un sagrament visible d’aquesta unitat salutífera”.

                                               “El misteri de la Sant Església es posa de manifest en la seva fundació, ja que el Senyor Jesús va fer néixer la seva Església predicant el missatge joiós, l’adveniment del Regne de Déu promès de segles en les Escriptures: “S’ha complert el temps, deia, és a prop el Regne de Déu (Mc 1, 15 cf. Mt 4, 17). Aquest Regne clareja com una albada davant dels homes per la Paraula, les Obres i la Presència de Crist... Per això l’Església, preparada pels dons del seu Fundador i guardant fidelment els seus manaments de caritat, humilitat i abnegació, rep la missió d’anunciar i d’establir enmig de les nacions el Regne de Crist i de Déu, i en constitueix el germen i l’inici. Mentrestant, ella, a mesura que va creixent a poc a poc, sospira  per la consumació del Regne i espera i desitja amb totes les forces d’unir-se amb el seu Rei a la glòria”. Constitució sobre l’Església, núm 9 i 5).

                                               “La pregària central de la primera part del Parenostre té com a objecte la petició de la vinguda del Regne de Déu. Pròpiament, l’expressió s’hauria d’entendre en un sentit dinàmic, no pas geogràfic. Més que de regne caldria parlar de regnat, és a dir, aquella situació en què Déu exerceix efectivament el seu domini en el món. El desig que expressa el Parenostre és que arribi de manera plena i definitiva aquell estat de coses en què Déu regna plenament i en què el seu pla de Déu sobre la humanitat es realitzi perfectament”.

                                                                                   “Resulta impossible de resumir en poques paraules tota la riquesa que conté l’expressió Regne de Déu en els evangelis i en la predicació de Jesús, perquè caldria fer una síntesi de tot el seu ensenyament. El nucli de l’activitat de Jesús, segons els evangelis, és precisament l’anunci de la vinguda del Regne de Déu. Així presenta, per exemple, l’evangeli de Marc, el resum inicial de la predicació de Jesús: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”, Jesús assegura que la seva missió és l’anunci del Regne; “També haig d’anunciar el Regne de Déu a les altres poblacions, que per això he estat enviat”. “Jesús no dona mai una definició clara i precisa del Regne de Déu, però el descriu a través del llenguatge gràfic i poètic de les paràboles. És com un tresor amagat en un camp, pel qual val la pena de vendre-ho tot. S’assembla a la perla de gran valor per la qual val la pena desprendre’s de totes les altres. Que Déu regni és sobretot una bona nova, un anunci joiós. El Regne de Déu és al mateix temps una realitat present i futura. D’una banda Jesús proclamava: “El Regne de Déu és enmig vostre”. En la vida, la mort i la resurrecció de Jesús es va fer realment present en la història humana, però és un procés de creixement (llavor, gra de mostassa, llevat). Ja és aquí, però encara no ha arribat a la seva plenitud,,, està destinat a tenir un abast universal. El bé ja actua en el món, però encara no ha vençut del tot el mal. El Regne és un do que hem rebut, però és també una promesa que esperem veure realitzada. El Regne de Déu és una realitat que està més enllà de la història. És molt més que el perfeccionament del nostre món en una organització millor en una societat més justa. Però tampoc no s’ha de confondre amb una realitat espiritual i transcendent sense repercussions en la vida actual, ha de tenir una incidència ben concreta en la vida de cada dia, fins en el camp social i polític, El qui manifesta en la pregària el seu desig que arribi el Regne de Déu, s’està comprometent a viure d’acord amb els valors d’aquest Regne. Està dient  que també ell fa una opció per la pau i la justícia. Ha de tenir com a referència fonamental en la seva vida les benaurances, veritable síntesi programàtica  del Regne. En definitiva ha de prendre com a model Jesús mateix, que és l’únic que ha viscut amb totes les conseqüències com a ciutadà del Regne. Ha de viure com Ell, sense renunciar en cap moment a l’amor universal i disposat a donar la vida per servir els altres i fer créixer així el Regne.

                                                           “Cal recordar que el Regne de Déu només serà complet quan tots els pobles de la terra n’hagin rebut l’anunci i participin de l’alegria del món nou. El desig de la plenitud del Regne comporta per tant anunciar-lo a tothom, proclamar que és possible viure d’una altra manera, fer conèixer l’evangeli de Jesucrist i mostrar que en Ell l’amor de Déu ha visitat el món i hi ha dipositat la llavor d’una nova societat. Jesús enviava els seus deixebles amb aquesta missió, que continua essent avui la dels seus seguidors. “I els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts”.

                                                           “El cristià viu en un món on continua present el mal en totes les seves formes: l’odi, la guerra, la injustícia, la discriminació... La societat dels homes i dels pobles està lluny del Regne. La resposta cristiana mai no pot ser de pessimisme ni de desesperació. El que cal és posar fermament l’esperança en Déu, pregar amb intensitat i amb constància per la vinguda del seu Regne, i viure ja des d’ara tenint Déu com únic Rei i Senyor, fent tot el que estigui a les nostres mans perquè arribi el Regne de Déu”.

                                                           “Demanar la vinguda del Regne és creure en el final feliç de la història humana. Per això, el Parenostre és una pregària amarada d’esperança. I ho és perquè el qui prega té la consciència que només Déu pot desterrar definitivament la injustícia i la violència de les relacions humanes i instaurar en el món la pau i l’harmonia”.

                                                           “Potser per això els primers cristians identificaven la implantació del Regne amb l retorn del Senyor el dia de la seva vinguda i a viure amb Ell per sempre. En aquest sentit, la petició per la vinguda del Regne s’identifica amb l’esperança del retorn del Senyor, i s’expressa en la invocació que era tan freqüent entre els primers cristians: “Vine, Senyor Jesús”.

                                                           He pres molt dels paràgrafs del llibre  “El Parenostre” d’Agustí Borrell Col. Emaús 35. És un excel·lent comentari a cada una de les peticions del Parenostre. Us invito a llegir-lo. El pare Borrell és un molt bon coneixedor de la Bíblia. Reto un petit homenatge a ell i al seu llibre, transcrivint-ne uns paràgrafs en ocasió de la “Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món.

P, Josep Mª Balcells.

Diumenge, 21 de novembre del 2021  Sabadell                                 

Homilia del diumenge 14/11/2021

    “ESPEREM EL VOSTRE RETORN, SENYOR JESÚS”

                                               No estem gens avesats a aquest llenguatge que se’n diu apocalíptic (=revelació), tot ple de simbolismes, de catàstrofes, expressats alguns en termes àdhuc puerils (La caiguda de les estrelles, els estols que trontollen, p. e.).

                                               No ens distraiem ni ens espaordim d’aquestes imatges i anem a la significació última del que ens volen narrar. Es tracta del retorn de Jesús per establir definitivament els cels nous i la terra nova. Serà el moment de la revelació i acompliment definitiu del Reialme de Jesús.

                                               El què: és l’advertiment de  mantenir-nos esperançadament  “drets” davant la vinguda darrera del Fill de l’home. Drets vol dir fidels, ferms i sostingudament atents, sabedors i conscients del moment que vivim.

                                               La paràbola de la figuera ens porta a la captació dels “signes dels temps”. Quan descobrim que apunten les noves fulles ja pressentim que s’atansa l’estiu. Quan es donen aquests trasbals còsmics és ja la fi, temps de collita.

                                               Faríem molt bé de contextualitzar la narració de la perícopa de l’evangeli d’avui, bo i començant a llegir des de l’inici del capítol 13. Tota la narració que farà Jesús ve promoguda pel comentari que es bescanvien un deixeble admirant la fastuositat de la construcció del Temple a la qual Jesús li fa: “Veus aquestes grans construccions? No en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat”.

                                               Ja sortits el grup del recinte del Temple, i situats a la muntanya de les Oliveres, front per front a les envistes del Temple, ara són quatre els deixebles que li fan encuriosits al Mestre la pregunta del quan se succeirà la destrucció del Temple. Jesús no respon al quan sinó que els posa alerta a fi de que estiguin atents a les actituds a mantenir quan s’esdevingui aquesta catàstrofe, que en la descripció que en fa Jesús té totes les característiques del gènere apocalíptic. No han de tenir por. El que els demana és que es mantinguin en esforçada fidelitat al Mestre, que aquesta vegada es presentarà amb poder i majestuositat. Estigueu alerta, vetlleu. No sabreu quan s’esdevindrà aquesta manifestació. Tot prendrà les característiques d’un cataclisme universal i enmig de tantes coses que passaran, les paraules de Jesús –ben al revés- donaran fermesa als deixebles que estaran dempeus i ferms. És aleshores que s’esdevindrà com un infantament de cels nous i d’una terra nova. Serà la definitiva eclosió del Regne de Déu. Caldrà saber qui i com s’estarà “dret” en adhesió al Fill de l’home.

                                               Trobem que és sobrera la pregunta sobre el quan s’escaurà aquesta epopeia. No cal que ens ho digui avui a nosaltres. Orwell ens diu: “qui controla el passat, controla el futur; qui controla el present controla el passat”. De la lectura de la història que és mestra de la vida, bé com a cristians, bé com a seculars, ja hem après que el que ha de venir, ja ha vingut. I tot queda obert a noves vingudes... Avui no ens hem d’estranyar que la vinguda sigui permanent, més ara que tenim consciència de cloure una època i d’iniciar-ne una de nova. El Regne de Déu és present, enmig o dins nostre. No cal esperar sinó validar i convalidar aquesta presència que ho engloba tot. Si estem atents veurem com el món nou s’està gestant, bé sigui a l’Església bé a la nostra societat en la més aguda i punyent actualitat. Cada dia els mitjans ens donen notícies de trasbals i que no ens és permès de baixar els braços. Hem de saber llegir a línies dretes i també entre línies. La composició de lloc i temps se’ns obren per captar la urgència de descobrir que Jesús ara i aquí es manifesta . És allò que sant Bernat en diu la vinguda intermèdia, que és la que a nosaltres en afecta i ens ha de dir la Paraula que no passa.

                                               Cada dia té les seves sacsejades i avui ho podem llegir en una presencialitat, en l’actualitat com mai. Obres els diaris o poses la televisió en els noticiaris i veus més aviat les maltempsades que no pas les corrents de bé, que també hi són i guanyen a les notícies “apocalíptiques”: pandèmies que retornen, que si Glasgow, que si l’Afganistan, que si pandores i corrupcions, Grècia, pasteres, Bielorússia, que si els palestins i els israelites, que si Trump i Bolsonaro, poseu-hi el que vulgueu... Som humans-humans; cristians-cristians. En tot hi una crida a despertar-nos i a mobilitzar-nos a les gestes que obren camins al “retorn i nova vinguda” de Jesús i a obrir senderes d’esperança i de justícia.

                                               No ens deixem prendre per les macro “mogudes”. Centrem-nos en el quefer de cada dia i de cada moment. Jesús espera que estiguem atents i a través de la nostra col·laboració en fer florir un petit cel nou i una terra novella, la nostra, en què a cada albada estrenem un amor “donat” i a cada nit comprovem la fidelitat del Senyor.  El salm 91: l’amor teu al matí; fidelitat teva de nit.

                                               No siguem pessimistes, sinó amb peus ben arrelats en la quotidianitat donem gràcies a Déu que ens permet viure i conviure, bo i sabent que el papa Francesc ens demana que somiem amb ell en una terra nova i un cel nou, tots dos abastant-los a mans fermes i sostingudes. El tarannà de Francesc el trobem explicitat en aquests números 55 i 77 de Fratelli Tutti. No us el perdeu, paraules de pare!

                                               “Invito a l’esperança que ens parla d’una realitat que està arrelada al dedins de l’ésser humà, independentment de les circumstàncies concretes i els condicionaments històrics en què viu. Ens parla d’una set, d’una aspiració, d’un anhel de plenitud, de vida reeixida, d’un voler tocar les coses grans, allò que omple el cor i eleva l’esperit cap a valors importants, com la veritat, la bondat i la bellesa, la justícia i l’amor... L’esperança és audaç. Sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les petites seguretats i compensacions que estrenyen l’horitzó, per a obrir-se a grans ideals que fan la vida més bella i digna. Caminem en esperança”.

                                               “Re-començar: Cada dia se’ns ofereix una nova oportunitat, una etapa nova. No hem pas d’esperar-ho tot dels qui ens governen, seria infantil. Gaudim d’un espai de coresponsabilitat capaç d’iniciar i generar nous processos i transformacions. Siguem part activa en la rehabilitació i l’auxili de les societats ferides. Avui som davant la gran oportunitat de manifestar la nostra essència fraterna”.              Setmana XXXIII de durant l’any, 14 de novembre del 2021  Sabadell

P. Josep Mª Balcells

Setmana XXXIII de durant l’any, 14 de novembre del 2021  Sabadell