Homilia dels diumenges 20 i 27/08&2017

OH, VÓS,  EL  MÉS  ENLLÀ  DE  TOT

                                               Així comença una pregària de Gregori Nazianç ( 329- 390) per indicar la inefabilitat de Déu. Com podreu veure lliga molt amb les lectures d’avui, de  la Carta de Pau als Romans, com les que hem llegit aquests diumenges darrers, on l’apòstol ens ha conduït amb aquella lamentació tan sentida, perquè els jueus, els seus compatricis, no havien respòs a les invitacions fetes per boca d’ell mateix a acceptar que “finalment, com a home, ha sortit d’ells, el Crist (Messies), que és Déu per damunt de tot”. Cloguem aquesta afirmació sorprenent, com ho feia Pau amb un “Beneït per sempre. Amén”. Així feia palès que Déu havia propiciat la reconciliació de tots els pobles, tant jueus com pagans. Ell se’n feia portantveu, anunciant així que Déu havia fet desaparèixer tota mena de frontera existencial i, per tant, havia proclamat la fraternitat universal. Tots estimats per Déu, sense cap mena de discriminació de tipus racial, de gènere o de religió. Aquesta reconciliació envers Déu suposava igualment la reconciliació entre tots els humans. Acaba aquesta requesta paulina amb aquesta elevació en homenatge a la grandesa insondable de Déu: “Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Què en són d’incomprensibles els seus camins! Qui pot conèixer el pensament del Senyor?... És per bondat i per misericòrdia infinita que som un sol poble, poble tot Ell de Déu. Per això acaba en una frase que és de les més boniques, impressionants, que es poden llegir a les Sagrades Escriptures: “Tot ve d’Ell, passa per Ell i s’encamina cap a Ell. Glòria a Ell per sempre. Amén”. Així clou els primers onze capítols de la carta. Millor no ho podia pas fer. Des de aquesta unitat oferta per Déu a tothom, passa de seguida a partir del capítol dotzè a descriure les exigències morals que se’n deriven i de forma similar a com us vaig invitar a llegir el capítol vuitè abans d’aquella arrencada vigorosa on el seu cor de jueu es manifestava lligat al futur de Déu “pels seus” -recordeu aquell terme àdhuc de voler ser proscrit, condemnat, exclòs en bé dels seus germans jueus-, us invito a llegir els dos capítols que segueixen on, Pau, obre el cor a les excel·lències de viure evangèlicament. Jesucrist serà el punt referencial d’una nova manera de viure, obert el cor a descobrir nous horitzons, una manera de viure del tot altra, lligada –oh descoberta inaudita!- “al mateix Crist amb qui formem un sol cos i  som membres els uns dels altres”. Us en vull avançar l’entrada del capítol només; ja seguireu –meravellats vosaltres mateixos-: “Germans , per la misericòrdia que Déu ens té, us exhorto a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu. Aquest ha de ser el vostre culte veritable”. No noteu la novetat del que diu i a què invita? És hora de no rutinitzar les expressions, per més que les hàgim sentides amb anterioritat. Aquí han de ressonar com a noves, pel context  litúrgic i per la seqüenciació del pensament de Pau.

                                               Crec que ens hi poden ajudar les pregàries de les col·lectes dels dos diumenges seguits, la del diumenge anterior i la d’avui. Voldria que les féssiu –són pregàries!- amb el cor obert a allò que expressen: “Oh, Déu, vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que vós ens prometeu, que és més que tot el que puguem desitjar”. Prenguem nou alè abans de pregar de nou: “Oh, Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots els pobles que estimin allò que maneu i desitgin allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”. ¿No hi veieu una sintonia de fons en les dues col·lectes? Quin bé que fa llegir-les de cor, pausadament, assaborir-ne cada expressió, deixant-se portar... I sobretot si hi afegiu –com n’és de plaent fer notar la importància del salm responsorial: “Sempre que us invocava, m’heu escoltat, heu enfortit la meva ànima. El Senyor és excels, però mira els humils, mentre que els altius els esguarda de lluny. El vostre amor perdura sempre. Acabeu la vostra obra, Senyor” Que és precisament la tornada -per tant repetitiva-, i podria ser un “mantra”, com s’estila a fer avui dia; i ja ho feien –atenció: “res de nou sota el cel que ens envolta”!- els primers cristians. Fem junts una pausa, interioritzant l’acció benvolent del Déu que ens és vida.

                                               I encara no hem acabat d’endinsar-nos en les riqueses de la litúrgia d’avui. Una lleugera lectura de la primera lectura: Quin vigor d’expressió! Noteu com despulla el rei Sobnà: Et faré caure del pedestal, et derrocaré, et despullaré dels vestits, insígnies, autoritat, i les posaré a Eljaquim. Més grafisme que l’usat, no és concebible. Una gran figura del Messies que mirarem de proclamar cadascú de nosaltres a la gran pregunta que se’ns fa avui i cada dia: “Qui dieu que sóc jo?” La sento com a nova en el meu interior? No són meres repeticions les que usa la litúrgia. Són, més aviat, invitacions a reformular, en la vivència, el sentit existencial que anem tenint de Jesús. He de recórrer una vegada més al punt vuitè de “La Joia de l’Evangeli” de Francesc. Demano excuses per les repeticions. No puc més de trobar-les noves, i  em diuen gràcies, eixamplaments al cor, sempre que hi torno: “Només al trobament –o retrobament, aquí si escau plenament pel que vaig dient- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a  Déu  que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per assolir el nostre ésser més veritable”. Podia acabar aquí, però no ho vull fer, perquè “evangelitzat” vol dir, en correspondència, desig i fretura d’evangelitzar. Aquest és l’acabament de Francesc: “Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-ho als altres?”.

                                               Podia no haver-ho escrit, perquè tinc altres expressions similars. El que m’agrada, m’agrada i jo sóc amo i senyor de tornar-ho a posar, perquè cada vegada ho sento com a nou. Paraula! De tota manera us transcric una formulació similar, aquesta vegada treta de la “Geografia del Silenci”. Ja us en vaig parlar després de les Convivències anyals de Vic: Em rau no tenir la traducció en català, perquè és un text que té un to poètic per bé que descarnat, i no sabré tenir-lo: “La terra promesa ets tu, això és el que s’aprèn en la meditació. No pots desesperar, car el tresor és en tu i el portes sempre en tu, en qualsevol moment t’hi pots recloure, si ho desitges. Tens una fortalesa en el teu cor, i és inexpugnable. Des d’aquesta perspectiva, viure és transformar-se en allò que ets. Com més entris en el territori interior, més nu estàs. Primer, et treus les coses; després, deixes endarrere les persones, de primer et treus la roba, després la pell, poc a poc et vas desfent dels ossos, de forma que el teu esquelet –valgui la metàfora- és cada vegada més essencial. Quan t’ho has tret tot, ja no tens ni ets res, aleshores per fi  arribes a la llibertat. Ets el teu territori interior mateix: no tan sols ets a la teva pàtria, ets tu pàtria. Aquest recorregut pot fer-se en vida: els grans místics ho han fet, ho estan fent, S’han buidat tant de si mateixos que són quasi transparents. “Has de buidar-te de tu mateix”, aquesta és la invitació que es percep permanentment, quan es medita. Tan sols en el qui està buit i és pur, hi pot entrar Déu. Per això  Jesucrist entrà en el si de la Verge Maria. Estem cridats o, almenys així ho veig jo, a aquesta fecunda virginitat espiritual”. Després d’haver-ho escrit em venen ganes no de desmentir-ho, però potser sí d’haver-ho transcrit. Només dir-vos que aquest és el número 47 dels 49 que conté el llibre. No us tireu endarrere. Passa com en obrir els escrits de sant Joan de la Creu; només a la primera pàgina i en un diagrama, de cop i volta, et trobes els “modo para venir al todo; modo para no impedir al todo; modo para tener el todo, indicio que se tiene todo”. Allò que diu la gent: que Déu ens trobi confessats o dit més a la moderna: que ens trobi advertits. Que van repicades! Només us puc dir com fa el mateix Pablo d’Ors, que posa com a capçalera del seu escrit: És de Simone Weil: “El desig de llum dóna ja llum. Hi ha veritable desig, quan hi ha esforç d’atenció. És realment la llum el que es desitja quan qualsevol altre mòbil és absent. Per més que els esforços d’atenció fossin durant anys aparentment estèrils, un dia, una llum proporcionalment exacta a aquesta esforços inundarà l’ànima. Cada esforç afegeix una mica més d’or a un tresor que res al món podrà sostreure’ns”. Proveu-ho; no quedareu defraudats, paraula d’ell, de l’autor, que si ha esmerçat anys i que ara ens intenta obrir-nos a aquesta experiència magnificent. En podem parlar un altre dia.

                                               Us és degut:  El desig de Déu.

                        Oh Vós, el més enllà de tot,

                        com us puc anomenar amb un altre nom?

                        Quin himne us puc cantar?

                        Cap paraula no us pot expressar.

                        Quin esperit us pot abastar?

                        Cap intel·ligència no us pot concebre.

                        Només Vós sou inefable,

                        car totes les paraules han sortit de Vós.

                        Només Vós sou incognoscible,

                        car tots els pensaments han sortit de Vós.

                        Tos els éssers us celebren,

                        els qui parlen i els que són muts.

                        Tots els éssers us fan homenatge,

                        els qui tenen intel·ligència i els qui no en tenen.

                        L’universal desig, els clams de tots,

                        tendeixen cap a Vós.

                        Tot el que existeix us prega,

                        i tot ésser que sap llegir en el vostre univers

                        us fa pujar un himne de silenci.

                        Només en Vós fan estada totes les coses.

                        Tot va cap a Vós en un mateix impuls.

                        Vós sou el fi de tots els éssers, Vós sou únic.

                        No sou un ésser sol, però tampoc no sou un conjunt:

                        vós teniu tots els noms;  com us podria anomenar?

                        Vós, l’únic a qui no podem anomenar,

                        quin esperit celestial penetrarà el vel

                        que hi ha més enllà dels núvols?

                        Tingueu pietat, Vós, el més enllà de tot;

                        com  us podríem anomenar amb un altre nom?

Diumenges XX i XXI de durant l’any: 20 i 27 d’agost del 2017.  Sabadell

Homilia del diumenge 13/08/2017 del P. Josep Mª Balcells

DOL  PELS  GERMANS  ABSENTATS

Absentats, no absents, solament. Seguirà l’explicació.

                                               Mai m’havia fixat, tan vivament com ara, en el lament tan adolorit com en el què dec a Pau en la segona lectura d’avui; i encara més, perquè he fet un intent de llegir-ho amb ulls “jueus”, com els de Pau, identificat com s’hi expressa ell, en aquesta ocasió. És un plany sortit del més profund del cor, fruit de les seves experiències missioneres al llarg d’anys i de decepcions, en veure que al dirigir-se en les seves missions, primerament, a les sinagogues, els seus compatriotes rebutjaven la bona notícia de que Jesús era el Messies tan esperat, i moltíssim  més encara: quan els deia que era el Fill de Déu! Pau els explicava commogut que se li havia aparegut, camí de Damasc, precisament quan hi anava per empresonar els seus seguidors, amb un zel desmesurat, únic.  Fou aleshores que va  sentir: “Jo sóc JESÚS a qui tu persegueixes”. Astorat, retut i cec per l’aparició, es conduït a la comunitat cristiana de Damasc i, de perseguidor es converteix en un dels més ardits predicadors de Crist. Cosa inaudita! Les seves primeres preferències missioneres foren destinades als seus germans jueus, de la seva nissaga, del seu poble. I hi manifesta un desfici i ardor, per tal que acceptessin que Jesús, hebreu com ells, era el Messies esperat i -oh palesament!- com a  Fill de Déu. Això en un poble que tenia com a convicció bàsica la de la unicitat de Déu! És comprensible que no l’acceptessin, de primeres, fent trontollar la vivència d’un Déu Sobirà, Únic. Impossible, rebuig de totes totes! No ho poden admetre! Una ferida directa oberta a tot el que era la base de les seves creences. A allò que proclamaven diverses voltes en les pregàries quotidianes. Un  absurd, sí, un absurd! Dirà ja en persistent predicació de tota la seva vida: “Vull que ho sapigueu”: -confirmarà així a uns seguidors que potser insinuaven un possible dubte- “l’evangeli que us vaig anunciar no ve dels homes; jo no el vaig rebre ni aprendre de cap home, sinó per una revelació de Jesucrist”. “Vosaltres ja heu sentit parlar de com em comportava, quan era en el judaisme i de com perseguia amb fúria l’Església de Déu i la volia destruir i, en la defensa del judaisme, sobrepassava els companys de la meva edat, jo que era molt zelós de les tradicions dels meus pares” (Fets 9, 5). Però a cops de rebuigs i de patacades –literals- va haver d’escriure, amb una dolorosa, pesarosa afirmació, resum de la seva predicació: “Els qui van a la perdició tenen  per un absurd la doctrina de la creu; però per a nosaltres, els qui ens salvem, és poder de Déu. Diu l’Escriptura: “Destruiré la saviesa del savis, i anul·laré la intel·ligència dels intel·ligents” (Is 29, 14) On són els savis d’aquest món? On són els mestres de la Llei? On són els qui saben discutir?” Ara venen les paraules definitives per a Pau: “Déu ha convertit en absurda la saviesa d’aquest món! El món comptava amb la saviesa de Déu, però, malgrat aquella saviesa, no va arribar a reconèixer-lo; per això Déu ha volgut salvar els creients per aquest absurd que prediquem. Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs. Perquè allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes” (I Cor 1,18-25).

                                               Per poder entendre i vibrar amb les paraules de la segona lectura de la missa d’avui, jo no puc més que recomanar-vos que abans d’entrar en la força d’aquestes paraules, sintètiques, però que engloben i contenen tot l’AT., com em plauria que llegíssiu amb una pregària contemplativa i activa tot sencer el capítol 8è de l’Epístola als Romans, que us permetrà veure tota la grandesa i pesar, pròpies de l’estat d’ànim de Pau de l’inici del capítol 9è, 1-5, que és el corresponent a la litúrgia d’avui. L’afirmació, per fe, de Jesús com a centre ineludible de tots els ensenyaments i experiències és bàsic, és un esdeveniment, és una vivència que conforta, que cura, que omple totalment el cor i li dóna la pau anhelada i li posa el deix de felicitat o de benaurança que tots aspirem a tenir. Portats pels ressons d’aquest passatge meravellós podem encetar les paraules greus de l’epístola d’avui. Mirem de pensar en cada incís, perquè cadascun d’ells il·lumina pàgines vives de tot el Poble de Déu: No pot oblidar la dolorosa asseveració de que són els mateixos jueus, com ell, els qui es neguen a admetre Jesús. “Germans, us asseguro que dic la veritat (noteu l’èmfasi!), que no menteixo (repetició, com per donar certesa i convicció!); la meva consciència guiada per l’Esperit Sant, n’és també testimoni”. Ara els obre el cor i la pesantor aclaparadora s’hi posa de manifest: “Gran, incommensurable tristesa i un dolor constant al fons del cor”. Això li fa exclamar tot un disbarat d’amor lacerat: “Tant de bo fos jo proscrit (condemnat, posat fora, exclòs, exiliat) del Crist! Usa una frase que és pura paradoxa, perquè és flagrant contradicció de tot el que dirà a continuació. “...En lloc dels meus germans”, i ara es dirà identificat ell al tot per tot amb “el poble de Déu” -no ho oblidem que és la seva definició i la que valoraven per damunt de tot ell,  Pau i els seus, el fet de ser poble de Déu-, “del meu llinatge”: I ara enumera les excel·lències dels “seus”: “la gràcia de fills; la glòria de la presència de Déu” que els ha estat promesa, “les aliances” (Abraham, Noé, Moisès,...), “la Llei” (en majúscula), “el culte” (Temple), “les promeses” (innúmeres), “els Patriarques”... i ara els diu el que no sabran agrair mai ni valorar degudament: “...I finalment, com a home, ha sortit d’ells, el Crist (Messies) que és Déu per damunt de Tot”. I acaba com si hagués pronunciat la millor pregària: Sigui Beneït per sempre. Amén”.

                                               I ara bé la segona part, que és l’aplicació, la referència a la situació en què estem vivint avui dia en l’Església. Semblants planys hauríem de sentir des de molt endins del cor, davant la inexplicable indiferència de tants germans, que diuen que han perdut la fe i que viuen d’esquena a la fe en Jesucrist. Què ens ha passat en aquestes dues, si no tres, generacions actuals darreres, que es consideren alienes a qualsevol sentiment i vivència de fe evangèlica? Això ens té trastornats i hi pensem amb tant de pesar, sí, però esperançats que un dia puguin accedir a l’experiència de la fe. Sabem que Déu, que estima tothom, i entranyablement, portarà per camins inèdits els seus fills que el neguen, quan en realitat no varen arribar a fer el pas d’una religió sociològica a una fe sentida, comprovada en el tram tram de les pàgines viscudes de cada dia. El dolor de Pau ens l’encomana la  fluixesa d’avui, que plana potser en tants que ens creiem cristians, ai las! Tenim ben present que la poca credibilitat i, un viure que és lluny de semblar evangèlic, hi té part no menyspreable en la situació de carència tan notable! Estem molt a la vora dels sentiments del papa Francesc quan, sense condemna de ningú, es dol, d’entre altres motius, perquè aquesta situació ja és ambiental, és -diguem-ne- mal del segle, podríem dir cultural i és àdhuc inconscient en molts; el papa, pesarós, això sí, convoca a tothom a un procés d’evangelització que englobi tothom. Als creients també, però que no donen mostres d’una fe viva i convincent que irradiï; per els que  sense tremp anem seguint una fe no amorosa i, en molts que “no experimenten el consol de la fe. L’Església com a mare sempre atenta, s’esforça perquè visquin una conversió (autèntic trobament joiós amb la persona de Crist, res de pecats, com en dèiem abans). Ho diuen a l’uníson Benet XVI i Francesc: “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença  a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. I proclamarà sentidíssimament: “La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia. No es pot llegir l’exhortació “La joia de l’evangeli”, sense sentir l’estremiment de Pau pel rebuig de Jesús, sense haver-lo conegut, ni experimentat! Oh, inconseqüència! Amb Francesc direm aquesta agredolça proclamació: “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist: M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada  en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que germans nostres visquin sense la força. la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida”.

Pau, el teu plany ha arribat a lacerar el nostre cor!  Gràcies!

Diumenge XIX de durant l’any, 13 d’agost de 2017   Sabadell 

Homilia del diumenge 06/08/2017 del P. Josep Mª Balcells

ARA  MATEIX  PASSARÀ…

                                               Perdoneu que comenci per narrar uns fets que he viscut, perquè em donen peu i ocasió per parlar d’una experiència que ja fa sense cap mena d’exageració com una trentena d’anys que ho fem. Precisament ara, he tornat d’una setmaneta de convivències a Vic, on amb un grup, en canvi constant, per mor de la possibilitat de poder-se reunir aquests dies -no és pas massa fàcil concordar dates-. Sempre, però, formem una colla suficient per poder llegir-estudiar un llibre i poder-lo esprémer i compartir en diàleg animat i animós, on surten tot el que  vosaltres us podeu imaginar, tot de caire humanista -diguem-ho així- i sempre tanmateix amb l’arrel cristiana, ben i ben patent. Són persones amb un bagatge cristià, revalidades en la vida ordinària, vull dir quotidiana, i que aspiren a més; i això permet anar a fons en moltes qüestions relatives a la vida de fe. Aquest any, com sempre, tenim al matí dues hores i mitja, ben bones, per llegir el llibre escollit, seguit d’hora i mitja de diàleg encès i viu, (Laus Deo!) A la tarda altres tres hores de lectura, rubricades per altra hora i mitja de diàleg. Aquest any el llibre ha estat BIOGRAFIA DEL SILENCIO de Pablo d’Ors, nét d’Eugeni d’Ors. L’hem encertat de ple! Un llibre petit de condensades pàgines, que ens han donat per a molt i remolt! Hem anat capítol per capítol i, noi, ens ha costat una mica d’entrar-hi, però desentranyat en la nostra mesura i possibilitats, ens hi hem, per dir-ho així, llepat els dits. L’hem llegit i rellegit, sons marca de la casa, això de segones i terceres lectures. Gregori Luri, pedagog, ens demana d’aprendre a llegir poc a poc, que no en sabem gaire... Encara ara, després de Vic, hi haurem de retornar, perquè s’ho val la pena i la glòria que se’n deriva. És, a fi de comptes, un escrit testimonial de la manera de pregar, que ha englobat arrels orientals amb un retorn als primers cristians que han deixat un seguici d’experiències a l’estil de La Pregària del Cor, de la Filocàlia, dels Pares del Desert. Pustínia, Relats sincers d’un Pelegrí (rus) al seu Pare espiritual, fins a tot l’esplet de místics de la Història de l’Espiritualitat Cristiana de tots els temps. Curiós que ara rebroti, en diferents aspectes, una nova saba d’espiritualitats, molt i molt diverses, però que apunten altra volta a la transcendència. Bibliografia n’hi ha a manta! Per mostra un botó: Laia de Ahumada: “Espirituals sense religió”.

                                               Per què he fet aquest retomb? Doncs, precisament per parlar de les lectures d’avui, centrades en la visió del Crist transfigurat. Aquests dies hi hem pogut posar Paraula de Déu, en  sintonia amb el treball que anàvem fent, en la celebració diària de l’Eucaristia. Un dia vàrem llegir (I Jo 2- 27 – 3, 3). “Quant a vosaltres, sé que manteniu la unció de l’Esperit que heu rebut del Fill i no necessiteu que ningú us instrueixi, La unció que ve del Fill us ensenya totes les coses, diu la veritat i no menteix. Per tant, manteniu-vos en el Fill...” No ho em puc allargar; feu-ho vosaltres mateixos. Vàrem convenir, homilies endarrere, que jo posaria la cita per a acostumar-nos a llegir-la. Excel·lent a qui ho feu! Us dono les gràcies en nom vostre. Quina figura literària deu ser aquesta paradoxa... No ho sé, vaja, anem endavant...

                                               Han estat uns dies molt densos i consistents; la veritat, un hom passava dels dubtes a la ponderació, com la pregària en el silenci ple i la quietud activa era possible, era molt profunda, era eficaç, era curativa, perquè demolia els murs interiors del nostre “ego” i ens donava perspectives d’una fondària, a cop d’ull, sorprenentment, inabastable. De bo de bo! Ens portava ensems a la realitat i fent-nos tocar de peu a terra  ens portava segurs a allò que som de veritat i a comprovar el gust de Déu en les coses de cada dia. Realisme, una visió amorosament humana i oberta a Déu, al seu amor i a posar-nos confiadament en les seves mans i en el seu Cor. Hem vist com ens és freqüent la fugida al no-jo i al tancar-nos en els nostres somnis que no són més que miratges i fugides d’estudi, perquè veure’ns humils, gloriosament senzills, fent bona l’expressió d’aquests darrers diumenges que la saviesa de l’evangeli es revela als senzills o als que se’n fan i tot per revelació –no ho dic jo que possiblement no em creuríeu; ho diu Jesús mateix: Mt 11, 25-30.

                                               Començant pel mateix títol d’aquest comentari: En visió, això sempre, “ara i aquí mateix passarà Déu”. Ho veurem en la vida de Moisès i d’Elies que han tingut una visió de Déu i per això, simbolitzant tot l’AT., faran escolta a Jesús al Tabor, testimonis ells mateixos d’esdeveninguts “tocats” per la visió i la familiaritat amb Déu al Sinaí, també dit Horeb. Busqueu les referències vosaltres mateixos (Èxode 19) per a Moisès i per a Elies molt poètic (I Llibre dels Reis, 19, 9-14). Seran els grans testimonis de la mort i de la resurrecció, pre-figurades, ei totes dues connectades!, en el passatge de la  Transfiguració. Si llegim atentament quan Moisès tant com Elies parlen amb Déu, és a dir se’ls revela en un moment en que l’estan passant, però que malament. Moisès per la prevaricació del poble a peu de la Muntanya fumejant es voldria tirar endarrere de l’encàrrec que té de “conductor” del poble de l’Aliança, i no diguem Elies que arriba a L’Horeb, fugint de la reina Jezabel que el persegueix a mort. Mort i Resurrecció sempre van aparellades. “Estic encès de zel –dirà Elies- per tu, Senyor, Déu de l’univers: els d’Israel han abandonat la teva aliança, han derrocat els teus altars i han mort els teus profetes. Només he quedat jo, i encara em busquen per matar-me”.

                                               Pere, que en l’evangeli d’avui queda encisat i no entén res del que passa... com nosaltres que del Tabor n’hem fet un troç de paradís i ens agrada estar àdhuc en les paraules del mateix Pere... Més tard se li revelarà que no hi ha misteris de glòria si abans no hem –perdoneu- “mastegat” els misteris de dolor.  Parlen els apareguts juntament amb Jesús de la mort que hauria de sofrir Jesús, pujant com ho fan Ell i els deixebles a Jerusalem. Pere el renegarà a continuació mateix del Tabor, i li valdrà la denominació no gens menys que de Satanàs. Com hi ha món! Després, passats “fets”, què ens dirà en la seva segona carta, perícopa que llegim a la segona lectura d’avui? Quin canvi, renoi! “Vam contemplar amb els nostres ulls la seva grandesa, quan rebé  de Déu Pare honor i glòria”. Parla “d’escoltar la veu del “meu Fill, el meu estimat, en qui jo m’he complagut. Això ens ha confirmat les paraules dels profetes (Moisès, Elies, i altres) i vosaltres fareu bé d’escoltar-les amb tota atenció, ja que són una llum que fa claror en un lloc fosc (dins nostre, en el jo buidat, en la més ampla receptivitat, desfent miratges i egos inflats), la il·luminació anhelada en tantes espiritualitats d’ací d’allà “mentre espereu”, com ens diu també i tant bé la Biografia del Silenci,”que neixi el dia i l’estrella del matí surti a l’horitzó  dels vostres cors”.

                                               Confirmació de tot plegat, ai, en la col·lecta del diumenge: “Oh Déu, en la gloriosa Transfiguració del vostre unigènit, vau confirmar els misteris de la fe -en plural, atenció: no hi ha resurrecció sense mort prèvia, eh amic d’Ors?”- amb el testimoni de Moisès i d’Elies i vau anunciar la meravellosa adopció dels vostres fills: feu que escoltem la veu del vostre Fill estimat (pel Pare!) i esdevinguem cohereus: la filiació en el Fill, del mateix Rei de la Gloria. Per Ell, amb Ell, i en Ell,vós, Déu Pare en la unitat de l’Esperit Sant rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén, amén , amén.

                                               Tot això ho pensava quan amb mirada atenta –amb la dita atenció plena; altres en diuen mindfulness, i això, de veritat, no és de cap manera ganes de novetat- m’esmerçava de veres veres per entrar en el moll dels ossos del que ens trametia pas a pas el mestre Pablo d’Ors. Li’n ben regracio per les intenses, maques, maques hores que hi he posat de bon cor. Us el recomano de veres veres.

Diumenge XVIII de durant l’any, 6 d’agost del 2017.  Sabadell