Homilia dels diumenges 20 i 27/08&2017

OH, VÓS,  EL  MÉS  ENLLÀ  DE  TOT

                                               Així comença una pregària de Gregori Nazianç ( 329- 390) per indicar la inefabilitat de Déu. Com podreu veure lliga molt amb les lectures d’avui, de  la Carta de Pau als Romans, com les que hem llegit aquests diumenges darrers, on l’apòstol ens ha conduït amb aquella lamentació tan sentida, perquè els jueus, els seus compatricis, no havien respòs a les invitacions fetes per boca d’ell mateix a acceptar que “finalment, com a home, ha sortit d’ells, el Crist (Messies), que és Déu per damunt de tot”. Cloguem aquesta afirmació sorprenent, com ho feia Pau amb un “Beneït per sempre. Amén”. Així feia palès que Déu havia propiciat la reconciliació de tots els pobles, tant jueus com pagans. Ell se’n feia portantveu, anunciant així que Déu havia fet desaparèixer tota mena de frontera existencial i, per tant, havia proclamat la fraternitat universal. Tots estimats per Déu, sense cap mena de discriminació de tipus racial, de gènere o de religió. Aquesta reconciliació envers Déu suposava igualment la reconciliació entre tots els humans. Acaba aquesta requesta paulina amb aquesta elevació en homenatge a la grandesa insondable de Déu: “Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Què en són d’incomprensibles els seus camins! Qui pot conèixer el pensament del Senyor?... És per bondat i per misericòrdia infinita que som un sol poble, poble tot Ell de Déu. Per això acaba en una frase que és de les més boniques, impressionants, que es poden llegir a les Sagrades Escriptures: “Tot ve d’Ell, passa per Ell i s’encamina cap a Ell. Glòria a Ell per sempre. Amén”. Així clou els primers onze capítols de la carta. Millor no ho podia pas fer. Des de aquesta unitat oferta per Déu a tothom, passa de seguida a partir del capítol dotzè a descriure les exigències morals que se’n deriven i de forma similar a com us vaig invitar a llegir el capítol vuitè abans d’aquella arrencada vigorosa on el seu cor de jueu es manifestava lligat al futur de Déu “pels seus” -recordeu aquell terme àdhuc de voler ser proscrit, condemnat, exclòs en bé dels seus germans jueus-, us invito a llegir els dos capítols que segueixen on, Pau, obre el cor a les excel·lències de viure evangèlicament. Jesucrist serà el punt referencial d’una nova manera de viure, obert el cor a descobrir nous horitzons, una manera de viure del tot altra, lligada –oh descoberta inaudita!- “al mateix Crist amb qui formem un sol cos i  som membres els uns dels altres”. Us en vull avançar l’entrada del capítol només; ja seguireu –meravellats vosaltres mateixos-: “Germans , per la misericòrdia que Déu ens té, us exhorto a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu. Aquest ha de ser el vostre culte veritable”. No noteu la novetat del que diu i a què invita? És hora de no rutinitzar les expressions, per més que les hàgim sentides amb anterioritat. Aquí han de ressonar com a noves, pel context  litúrgic i per la seqüenciació del pensament de Pau.

                                               Crec que ens hi poden ajudar les pregàries de les col·lectes dels dos diumenges seguits, la del diumenge anterior i la d’avui. Voldria que les féssiu –són pregàries!- amb el cor obert a allò que expressen: “Oh, Déu, vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que vós ens prometeu, que és més que tot el que puguem desitjar”. Prenguem nou alè abans de pregar de nou: “Oh, Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots els pobles que estimin allò que maneu i desitgin allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”. ¿No hi veieu una sintonia de fons en les dues col·lectes? Quin bé que fa llegir-les de cor, pausadament, assaborir-ne cada expressió, deixant-se portar... I sobretot si hi afegiu –com n’és de plaent fer notar la importància del salm responsorial: “Sempre que us invocava, m’heu escoltat, heu enfortit la meva ànima. El Senyor és excels, però mira els humils, mentre que els altius els esguarda de lluny. El vostre amor perdura sempre. Acabeu la vostra obra, Senyor” Que és precisament la tornada -per tant repetitiva-, i podria ser un “mantra”, com s’estila a fer avui dia; i ja ho feien –atenció: “res de nou sota el cel que ens envolta”!- els primers cristians. Fem junts una pausa, interioritzant l’acció benvolent del Déu que ens és vida.

                                               I encara no hem acabat d’endinsar-nos en les riqueses de la litúrgia d’avui. Una lleugera lectura de la primera lectura: Quin vigor d’expressió! Noteu com despulla el rei Sobnà: Et faré caure del pedestal, et derrocaré, et despullaré dels vestits, insígnies, autoritat, i les posaré a Eljaquim. Més grafisme que l’usat, no és concebible. Una gran figura del Messies que mirarem de proclamar cadascú de nosaltres a la gran pregunta que se’ns fa avui i cada dia: “Qui dieu que sóc jo?” La sento com a nova en el meu interior? No són meres repeticions les que usa la litúrgia. Són, més aviat, invitacions a reformular, en la vivència, el sentit existencial que anem tenint de Jesús. He de recórrer una vegada més al punt vuitè de “La Joia de l’Evangeli” de Francesc. Demano excuses per les repeticions. No puc més de trobar-les noves, i  em diuen gràcies, eixamplaments al cor, sempre que hi torno: “Només al trobament –o retrobament, aquí si escau plenament pel que vaig dient- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a  Déu  que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per assolir el nostre ésser més veritable”. Podia acabar aquí, però no ho vull fer, perquè “evangelitzat” vol dir, en correspondència, desig i fretura d’evangelitzar. Aquest és l’acabament de Francesc: “Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-ho als altres?”.

                                               Podia no haver-ho escrit, perquè tinc altres expressions similars. El que m’agrada, m’agrada i jo sóc amo i senyor de tornar-ho a posar, perquè cada vegada ho sento com a nou. Paraula! De tota manera us transcric una formulació similar, aquesta vegada treta de la “Geografia del Silenci”. Ja us en vaig parlar després de les Convivències anyals de Vic: Em rau no tenir la traducció en català, perquè és un text que té un to poètic per bé que descarnat, i no sabré tenir-lo: “La terra promesa ets tu, això és el que s’aprèn en la meditació. No pots desesperar, car el tresor és en tu i el portes sempre en tu, en qualsevol moment t’hi pots recloure, si ho desitges. Tens una fortalesa en el teu cor, i és inexpugnable. Des d’aquesta perspectiva, viure és transformar-se en allò que ets. Com més entris en el territori interior, més nu estàs. Primer, et treus les coses; després, deixes endarrere les persones, de primer et treus la roba, després la pell, poc a poc et vas desfent dels ossos, de forma que el teu esquelet –valgui la metàfora- és cada vegada més essencial. Quan t’ho has tret tot, ja no tens ni ets res, aleshores per fi  arribes a la llibertat. Ets el teu territori interior mateix: no tan sols ets a la teva pàtria, ets tu pàtria. Aquest recorregut pot fer-se en vida: els grans místics ho han fet, ho estan fent, S’han buidat tant de si mateixos que són quasi transparents. “Has de buidar-te de tu mateix”, aquesta és la invitació que es percep permanentment, quan es medita. Tan sols en el qui està buit i és pur, hi pot entrar Déu. Per això  Jesucrist entrà en el si de la Verge Maria. Estem cridats o, almenys així ho veig jo, a aquesta fecunda virginitat espiritual”. Després d’haver-ho escrit em venen ganes no de desmentir-ho, però potser sí d’haver-ho transcrit. Només dir-vos que aquest és el número 47 dels 49 que conté el llibre. No us tireu endarrere. Passa com en obrir els escrits de sant Joan de la Creu; només a la primera pàgina i en un diagrama, de cop i volta, et trobes els “modo para venir al todo; modo para no impedir al todo; modo para tener el todo, indicio que se tiene todo”. Allò que diu la gent: que Déu ens trobi confessats o dit més a la moderna: que ens trobi advertits. Que van repicades! Només us puc dir com fa el mateix Pablo d’Ors, que posa com a capçalera del seu escrit: És de Simone Weil: “El desig de llum dóna ja llum. Hi ha veritable desig, quan hi ha esforç d’atenció. És realment la llum el que es desitja quan qualsevol altre mòbil és absent. Per més que els esforços d’atenció fossin durant anys aparentment estèrils, un dia, una llum proporcionalment exacta a aquesta esforços inundarà l’ànima. Cada esforç afegeix una mica més d’or a un tresor que res al món podrà sostreure’ns”. Proveu-ho; no quedareu defraudats, paraula d’ell, de l’autor, que si ha esmerçat anys i que ara ens intenta obrir-nos a aquesta experiència magnificent. En podem parlar un altre dia.

                                               Us és degut:  El desig de Déu.

                        Oh Vós, el més enllà de tot,

                        com us puc anomenar amb un altre nom?

                        Quin himne us puc cantar?

                        Cap paraula no us pot expressar.

                        Quin esperit us pot abastar?

                        Cap intel·ligència no us pot concebre.

                        Només Vós sou inefable,

                        car totes les paraules han sortit de Vós.

                        Només Vós sou incognoscible,

                        car tots els pensaments han sortit de Vós.

                        Tos els éssers us celebren,

                        els qui parlen i els que són muts.

                        Tots els éssers us fan homenatge,

                        els qui tenen intel·ligència i els qui no en tenen.

                        L’universal desig, els clams de tots,

                        tendeixen cap a Vós.

                        Tot el que existeix us prega,

                        i tot ésser que sap llegir en el vostre univers

                        us fa pujar un himne de silenci.

                        Només en Vós fan estada totes les coses.

                        Tot va cap a Vós en un mateix impuls.

                        Vós sou el fi de tots els éssers, Vós sou únic.

                        No sou un ésser sol, però tampoc no sou un conjunt:

                        vós teniu tots els noms;  com us podria anomenar?

                        Vós, l’únic a qui no podem anomenar,

                        quin esperit celestial penetrarà el vel

                        que hi ha més enllà dels núvols?

                        Tingueu pietat, Vós, el més enllà de tot;

                        com  us podríem anomenar amb un altre nom?

Diumenges XX i XXI de durant l’any: 20 i 27 d’agost del 2017.  Sabadell