Homilia del diumenge 01/06/2014 del P. Josep Mª Balcells

VEIG  ELS  CELS  OBERTS…

                                               ... I el Fill de l’Home dret a la destra de Déu.

                                               En els Fets dels Apòstols que anem llegint aquests dies del temps pasqual, hi ha un passatge corprenedor, ple d’una tendresa al temps que d’una fortalesa més que humana: això per part del diaca Esteve, que l’autor ens el presenta “ple de gràcia i de poder” i que “feia prodigis i grans miracles en el poble”. Van sortir de seguida un conjunt de jueus que volien disputar amb Esteve “però no podien resistir la saviesa i l’Esperit amb què parlava”. Els seus adversaris subornaren uns contradictors que deien que blasfemava contra Moisès i contra Déu. Altres afegien: “Aquest home no para de dir paraules contra el lloc sant i la Llei.  Ja empès al Sanedrí argüien que: “Li hem sentit dir que Jesús, aquest Natzarè, destruirà aquest lloc i canviarà els costums que ens va transmetre Moisès. Tots els qui seien al Sanedrí , el miraren aleshores fixament i veieren el seu rostre com el d’un àngel”.

                                               ¿Qui no hi veu un “doble” del què succeí amb el mateix Jesús? El gran sacerdot preguntà: “¿Són realment així aquestes coses que diuen?”  I ve a continuació un llarg discurs d’Esteve que resumeix la història d’Israel des d’Abraham fins a Moisès i exposa obertament les infidelitats del poble i acaba el seu discurs amb una formidable diatriba a tot el Sanedrí: “Indòmits de coll i incircumcisos de cor i d’orelles; vosaltres sempre feu oposició a l’Esperit Sant; així com els vostres pares, així també sou vosaltres! Van matar aquells que predeien l’adveniment del Just...”   Sentint això, es corsecaven de ràbia i cruixien de dents contra ell. Ell, però ple de l’Esperit Sant, mirant fixament el cel, veié la glòria de Déu i Jesús dret a la destra de Déu, i digué: “Veig obert el cel i el Fill de l’Home dret a la destra de Déu”. Ja sabeu com va acabar aquest episodi dels inicis del cristianisme: S’abraonaren contra ell i arrossegat fora de la ciutat l’apedregaven, mentre ell pregava i deia: “Senyor Jesús rebeu el meu esperit” I, agenollat, clamà amb veu forta: “Senyor, no els tingueu en compte aquest pecat!” I, havent dit això, s’adormí”. L’afirmació contundent de la glorificació de Jesús, com a Fill de l’Home i com a Senyor, conferint-li el Pare tot poder ja és una declaració definitiva de la seva Ascensió, sense explicacions del com i tanmateix del triomf de l’Home-Déu, que en vida amagava tot el que podia la seva divinitat.

                                               ¿Em direu per què no agafo els dos passatges de Lluc, l’un com a conclusió del seu evangeli i l’altre al començament dels Fets dels Apòstols amb les seves variants que ens parlen de l’Ascensió? Ho trec del llibret de Lohfink que es titula L’Ascensió de Jesús i porta per segon títol: ¿invenció o experiència? Diu de bones a primeres: “La representació del món que ens donen les ciències naturals s’ha encarregat d’arraconar totes les imatges pre-fonamentals de l’ascensió al cel. Avui tothom sap que l’Ascensió va lligada a la Resurrecció; són dos “fets” concomitants. De la mateixa manera que ningú va veure com Ressuscitava Jesucrist, tampoc ningú va veure com fou “Enlairat” al cel. Són dos fets que es produeixen en la invisibilitat de Déu. El veure Esteve Jesucrist dret a la destra del Pare vol dir que es glorificat i que és fet Senyor de cel i terra i que des d’allí recapitula tot el creat i la novetat que suposa el Regne d’uns cels nous i una terra nova. La litúrgia ens indueix en la ingenuïtat de dos “raptes” representats a ulls humans. Al seu evangeli a la fi fi acaba així: “Després se’ls endugué  fins a prop de Betània i, tot alçant les mans , els beneí  i mentre els beneïa, se separà d’ells, i era endut al cel. Ells el van adorar prosternats i retornaren a Jerusalem amb gran alegria. I contínuament eren al temple beneint Déu. En la narració dels Fets dels Apòstols a instàncies d’alguns dels apòstols li preguntaven quan seria que s’instauraria el Regne d’Israel, això en el segon relat. Mes Jesús els digué: “No és cosa vostra de conèixer els temps o moments oportuns que el Pare ha fixat amb la seva pròpia potestat, però amb la vinguda de l’Esperit Sant damunt vostre rebreu una força, que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tota la Judea i la Samaria i de cap a cap de la terra”.

Amb això Lluc volia desfer la idea que tenien els primers seguidors,tant els apòstols com els seus deixebles d’un retorn immediat de Jesús per judicar vius i morts i així establir el Regne del Pare, el seu propi i, a més a més, també el de l’Esperit Sant que rebrien a poc de la Resurrecció-Ascenció. Lluc posa l’entremig temporal i geogràfic d’una difusió del Regne feta als quatre punts de l’horitzó. Estem ara encara en temps de testimoniatge. I hi estem invitats tots perquè la força i el poder de l’Esperit Sant el tenim en nosaltres i ens motiva i empeny a proclamar que Jesús és -ell mateix- el Regne i que hem de viure segons vivia ell mateix: proclamem amb la nostra vida la de Jesús. Dels evangelis, com a recull de trets de la vida i accions de Jesús, passem a l’evangeli, en singular: estil de vida, seguiment proper del Mestre, entronitzat.

                                               ¿Com exemplifica Lluc l’Ascensió? Fent recurs al “rapte” que era ja ben conegut en l’Antic Testament. Casos típics: Enoc i sobretot Elies que fou endut cel amunt davant de l’atenta mirada del seu deixeble Eliseu, que s’hi jugava en veure’l marxar la transmissió del seu esperit, significat en el seu mantell que utilitzarà ell com a garantia d’haver rebut l’esperit i el poder del seu mestre. Caldria anar a rellegir aquest passatge deliciós (2R 2, 1ss). Us el recomano perquè ara ens trobarem amb la descripció de l’Ascensió plasmada a calc en aquesta pujada al cel, amb aquest rapte.  Torno als Fets dels Apòstols: Després d’enviar-los a “evangelitzar” segueix Lluc: “S’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc (recordeu la semblança amb els àngels que trobaren les dones en entrar al sepulcre buit) i que els digueren: Homes de Galilea, ¿Per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel”. Invitació explícita a “anar a convertir tots els pobles,  bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món” (Mateu) La versió de Marc diu així: “Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren pertot arreu, i al Senyor col·laborava la predicació de la paraula amb els miracles que la seguien”.

                                               Sembla ser que fou Lluc qui escenificà l’Ascensió com un “rapte”, a l’estil dels que la tradició havia conservat sobretot per a Elies. “L’Església primitiva era molt conscient de la unitat interna de resurrecció, ascensió i vinguda de l’Esperit Sant”. Però també volia deixar ben clar que no era ara el temps de la parusia, sinó el temps del testimoniatge, de l’evangelització, de la fe viscuda en el present i d’una esperança sostinguda que es farà possessió i  plenitud quan Déu voldrà. La mateixa vinguda de l’Esperit Sant és la complementació de presència i d’efectivitat perquè sapiguem fer nostres els desitjos de Pau a la seva carta als efesis que hauríem de llegir com dirigida personalment a cadascú. Demana Pau”els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades, l’heretat que ell us dóna entre els sants”. “Tot ho ha posat sota els seus peus i a Ell l’ha fet cap de tot”.

                                               ¡Quin preciós engranatge entre tots els fets pasquals: Resurrecció, Ascensió i Vinguda de l’Esperit! Tot això és Pasqua. Acabem amb la col·lecta d’avui: “Deu totpoderós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el Cap també el cos té l’esperança d’arribar-hi”.  “Vaig a buscar-vos estada” “Ai de mi si no evangelitzés!” “Ajudeu la meva pobre fe”.

                        Ascensió del Senyor, 1 de juny de 2014.  Sabadell

Homilia del diumenge 25/05/2014 del P. Josep Mª Balcells

EL  MISTERI  QUE  ANEM  RECORDANT…

                                               ¿Es pot recordar un misteri o bé l’anunciat d’un misteri?  Certament que ambdues coses, però de manera ben diferent.  L’altra dia vaig visionar una conferència que va fer la Teresa Forcades que desenvolupava el títol L’experiència mística o la saviesa. Feia la distinció ben neta entre erudició i saviesa. Entre saber coses, conèixer objectes, tenir ciència en tot cas; i la saviesa que és experiència personal (saviesa ve del llatí sapere que vol dir assaborir, i suposa que està més a prop del cor que de la ment. Amb perdó: hi pot haver “un pou de ciència”, com se sol dir i tenir al mateix temps tot un veritable “incult”, és a dir un incultivat (en la recerca del sentit que tenen les coses, persones, esdeveniments... Aquí en la saviesa ens movem  en l’inescrutabilitat de tot “altre”: amb majúscula: Déu; o bé amb tercera dimensió (el per què o el per a què) d’això que en diem transcendències. (En parlen sovint Pànniker i Torralba).  De la visió de les coses, etc, en una sola dimensió en resulta el pensament únic, que és “impura” ideologia. La visió en dues dimensions ens dóna la superfície: llarg i ample. És fàcil veure i caure en la “superficialitat” de les coses, en la classificació espontània a cop d’ull de les persones. És la visió plana del món i de les persones. De la resultant de veure-ho en les tres dimensions en tenim la saviesa. Amb els anys ens pot venir “la saviesa el cor”, que diu el salm. Jo m’aventuro a parlar de la visió en quatre dimensions (pertanyent a l’àmbit de la fe). Aquí hi entra l’Esperit i ens dóna una experiència dels ulls de la fe: “Heus ací que faig noves totes les coses”.

                                               Si ens situem del tot en el que és objecte , i ens hi movem amb la prudència deguda –en tenim prou?- podem arribar a definir les coses i els objectes (mai estarà de més la humilitat que arriba a fer aquesta declaració tan humana de que “l’únic que sé és que no sé res”) O bé la del que creu saber-ho tot, ni que sigui en un àmbit concret. Ai, de l’autosuficient! Quan entrem en els rics mons dels subjectes, aquí hi  ha un camp obert a la saviesa (tercera dimensió) i també a la mística (quarta dimensió).  Justament Joan en els seus escrits que llegim aquests dies ens arriba a dir que és la fe i només la fe la que segella la nostra victòria contra el món; i ens va obrint a l’experiència mística de Déu (relació de Déu en i amb nosaltres i de nosaltres en i amb Déu). Aquí ens trobem en la relació o comunió intersubjectiva i és més propícia a l’experiència mística: “sento” Déu, em sento en Déu. No us espanteu pas, que estem  en el terreny més fondal de l’ésser humà i hem d’entrar-hi descalços i amb respecte i dignificació de l’Altre i dels altres com a persones. No hi ha individus, som persones.

                                               Diu i hauríem de dir l’antífona d’introducció, que ens la saltem, substituïda per un cant d’entrada. I és llàstima, perquè podríem fer ambdues coses que ens ajudarien a centrar-nos o millor a sobrecentrar-nos. Teilhard parla de la felicitat (le bonheur) a tres moments successius: descentrar-nos, centrar-nos, sobrecentrar-nos. Descentrar-nos: buidar-nos de nosaltres mateixos i de les nostres fantasies, desigs, el voletejar d’allò que en diem inapropiadament “pensaments”: tot l’eixam que no ens deixa con-centrar-nos. El segon pas és centrar-nos: que suposa estar en nosaltres mateixos i deixar obert el cor al nostre millor jo: petit, silenciós, en actitud amable, receptiu. I així finalment podem entrar de puntetes en el sobre-centrar-nos en Déu o bé en els “transferts de Déu” en els altres, aquí sempre i només guanya l’amor a Déu o en el Déu que hi ha sempre en el fons de totes les creatures. Llavors s’afinen els sentits interns (de “sentir”, de percepció plena). Mireu de fer-ne ara mateix una experiència de despossessió plena i al mateix temps desitjosa des del Déu que ens inhabita. I mireu com ens surt de dins l’antífona introductòria d’aquesta guisa:

• Anuncieu, en plural... tots a cor, és com el cor de les dramatúrgies gregues...
• Aquesta nova: en la fe tot és novetat; no hi ha mai repetició; tot és nou de trinca, d’aquí ve la meravella que se’ns queda com a solatge en l’esperit.
• Amb crits d’alegria: crits que no són tant nostres com de l’Esperit, que com diu Agustí actua clamorosament i desfà la nostra sordesa i dóna una vivesa als ulls ungits per la fe que desperten, desescaten, desfan les nostres cataractes, la nostra ceguesa.
• Feu que tothom la senti d’un cap a l’altre de la terra: No em puc estar de fer referència a l’aleteig d’una papallona que pot tenir efectes als antípodes i pot desencadenar un tsunami espiritual a distàncies inconcebibles, vés a saber com i on; no sabria com explicar-lo, però en el terreny espiritual jo en tinc certesa, dispenseu-me la franquesa... La Comunió de tots en tot; la interdependència...
• La nova: no és sols novetat, és la meravella que inclou, el goig de saber-la i sentir-la i d’irradiar-la, de compartir-la, de desitjar-la per a tothom. Quina? Aquesta:
• El Senyor ha salvat el seu Poble: que som tots. Salvat (saludat: la pau sigui amb vosaltres!; no tingueu por!; ha sanat, sanejat, ha per-donat, ha agraciat, ha ungit; ha medicat, curat, ens ha benvolgut i ens ha fet fills seus, ens ha donat un Pare més que amorós, que vol el nostre bé, té els braços promptes a l’abraçada...
• Al·leluia: Corona de Pasqua. Les esperances ja s’han acomplert més del que hom podia pensar i desitjar. Ha esclatat el temps del goig pasqual. Que duri, que duri i s’escampi com un perfum de flors boscanes... Poesia, nois, sentida, olorada, embriagant...

                                               Dubto molt que hi hagi cap sant (no parlo de canonitzats) que no sigui un místic; dubto també que no hi hagi cap creient-creient que no hagi tingut alguna experiència mística. Potser no n’era conscient en el moment en què es donava, però segur que l’hem tingut alguna vegada. Ressuscito la veu autoritzada del p. Arintero que deia precisament això: Tots cridats a ser o tenir alguna o més experiències místiques. Rahner té raó: “Els cristians del segle XXI o seran místics o no seran”. Dues veus autoritzades. Bé valen buscar-la com feia Agustí, i altres, altres, més que no sembla...

                                                Entrem un xic en la col·lecta d’avui bo i recordant que encara estem en temps de pasqua: “Déu (totpoderós), feu que sense minvar en el fervor celebrem aquest temps de joia en honor del Senyor ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres”.

                                               Altra vegada el fervor (sinònims: ardor, zel, calor, passió, entusiasme, intensitat, flama, ebullició: l’amor escalfa i crema d’alguna manera, abrusa).

                                               Joia: temps de joia, cinquanta dies, per aprendre’n el secret, l’hàbit, i encomanar-lo; que se’ns noti. La joia no és qualsevol cosa. Un do de l’Esperit.

                                               En honor del Senyor Ressuscitat: honorar, fer-li els honors, els reconeixements, l’estima, humilitat respectuosa, afecció, adhesió. És un els nostres, home igual i ¡tan diferent!, glorificat i seguit de nombrosa fraternitat. Tots en procés de resurrecció. “Jesús resuscitó en su vida, y cuando por su vida le condenaron a morir en la cruz, entonces acabó de resucitar, que deia Aguirre en el seu “Creo en la Vida”.

                                               El misteri: Des de dins del misteri de Déu, tot queda aureolat de misteri: tu per a tu, misteri; tu per a mi: misteri; Déu per a tots, misteri; tots en Déu, misteri. Ja ho sabeu que per a mi les paraules: invisible i misteri són les més suggestives de totes. Podeu senzillament dissentir. Jo les veig sempre subratllades...

                                               Que anem recordant: Ens hem quedat curts en l’expressió, que es bona de bon principi, però que té quarta dimensió; i la fe no recorda tan sols sinó que viu i reviu, actualitza, car la fe és la que ens obre ulls, oïdes i cor a percebre noves experiències del Déu de tots els misteris. “En memòria meva”en la consagració del pa i del vi: El misteri de l’Eucaristia! Passió, Mort i Resurrescció.

                                               Es manifesti: es vegi, es doni a conèixer; més: es reveli, sigui un esclat de testimoni, sigui una epifania. Disposats a donar raó de la fe i de l’esperança. De l’amor no en podem donar raó, donarem raons, però sempre insuficients, tot i que necessàries, com diu Tomàs d’Aquino.

                                               Sempre. Ai i quina paraula més utòpica! En la llei de l’esperit aquestes paraules no signifiquen gairebé res: sempre, mai, tot, ni el no res.

                                               En les nostres obres: tot el que es viu i és de dins té tendència a obrir-se i a sembrar llavors, que esclataran en pic arribi la primavera personal o col·lectiva. “Feu que naixin flors a cada instant”. La primavera està calcada d’un buf de mística si es mira amb ulls de fe.

                                               A l’evangeli es palesa que se’ns donarà l’Esperit Sant. Atenció que aquesta Pentecosta l’hem de redescobrir i només hi ha una manera de fer-ho: experimentar-ho. L’Esperit Sant és el pare de tota saviesa evangèlica i de tota mística. Preparem-nos. Queden dues setmanes per rebre la unció de l’Esperit. Comencem a exercitar-nos en terceres i quatres dimensions. La mística –no tingueu por- és l’experiència profunda de Déu i de les persones: en definitiva fills i filles de Déu. Amb l’Esperit recobrem la unció del dia del baptisme i de la confirmació.  “Vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres”.

                                               Sant Joan!: Oh, sant Joan: “El qui m’estima, és aquell que té els meus manaments i els compleix; el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament”. L’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà ¡recordar! tot el que us he dit i us ho  farà entendre” en tercera i sobretot en quarta dimensió.

 

     

                   “M’arriba de sobte la claror d’aquest nou dia

                        Que esdevindrà plenitud del meu somni feliç”.

                                                                      

                                                                       Salvador Espriu

      Diumenge VI de Pasqua, 25 de maig del 2014.   Sabadell

Homilia del diumenge 18/05/2014 del P. Josep Mª Balcells

L’ESGLÉSIA  NAIXENT  I  CREIXENT

                                               “La paraula de Déu s’anava estenent, i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients; fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe”. Els apòstols continuarien ocupant-se de la pregària i del ministeri de la paraula. Els diaques es dedicarien sobretot a l’ajuda dels pobres. El testimoniatge de les primers comunitats de creients -així se’ls anomenava en un principi-: suposava l’obertura a la fe i això era el determinant. L’Esperit Sant “jugava fort” i tothom veia amb estupefacció signes inèdits i  inaudits, com els del Mestre. D’aquí naixia el distintiu:“el fervor de tots els començaments”. El que prevalia aleshores era el contingut essencial (la fe en la Resurrecció de Jesús: el reconeixement com a Messies i com a Fill de Déu i en la participació en la glorificació del Fill de Déu i Home, que ens obria al goig de saber-se i sentir-se fills adoptius de Déu). I la forma o formes encara estaven obrint-se camí, amb les degudes diferencies que donaven un to d’espontaneïtat i de creativitat en les reunions i en les pregàries; eren molt obertes d’esperit aquestes primeres comunitats...

                                               Hem configurat una expressió que des del Concili darrer ha pres, a distintes velocitats, allò del retorn als principis o als inicis, a les fonts. Que tant té una lectura històrica, com de “credo” de les coses essencials. Es vivia i es promovia la “novetat” i la gent encara exultava en saber-se redimits (trets de molts esclavatges espirituals i morals freqüents entre el poble pagà). I per primer cop fou a Alexandria que els creients serien anomenats cristians. Paraula encunyada que era altament significativa de que el què es pretenia essencialment en la religió naixent era el seguiment de Jesús, el Crist. Aquella comunitat antioquena era molt viva i feu el primer atansament sistemàtic a la predicació entre els pagans. Això va esverar a la comunitat de Jerusalem dirigida per Jaume, més conservador, que va enviar a Bernabé per veure què es feia i com, el qual va donar per bona l’orientació i, a més a més, va anar a cercar  Pau que va predicar-hi el Crist Ressuscitat i les conseqüències de tot tipus que suposava, com es llegeix en les seves cartes dirigides a comunitats que ja després del Concili de Jerusalem fou acceptada aquesta nova orientació de la predicació o de la paraula personalitzada, com si fos la mateixa del Crist. L’intent de fer que els pagans que es volien convertir primer es fessin adherents al judaisme, que es circumcidessin i que seguissin amb el tríptic veterotestamentari: Temple, Torà i Profetes. Això es va debatre en el Concili de Jerusalem i es va aprovar el costum introduït a Antioquia. Cal dir que l’expansió del cristianisme primer fou fet en llocs on prevalien els helenistes i Pau, nascut a Tars dominava el grec, correntment parlat, no el pur, sinó l’anomenat la koiné. Tot plegat va servir per l’expansió primera, de la qual fou figura senyera Pau, que -tot i no haver conegut a Jesús en vida terrena- es tenia com apòstol per crida i vocació divina: se’n dirà: l’apòstol dels gentils.

                                               Va prevaler finalment que el cristianisme no era un afegit al judaisme, sinó que tenia entitat pròpia i que respectant “les Escriptures”, com diuen els evangelistes, el cristianisme era una manera totalment nova de viure, centrada en la vivència de la figura de Crist i dels seus ensenyaments. Escoltem a Pere en la segona lectura: “Acosteu-vos al Senyor, que és la pedra viva. Els homes l’havien rebutjada, però als ulls de Déu és “escollida, de gran valor”. També vosaltres, com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual que oferirà víctimes espirituals, acceptables a Déu per Jesucrist. Per això diu l’Escriptura: “Jo poso a Sió una pedra angular, de gran valor, escollida: el qui creu no quedarà defraudat”. “És de gran valor per a vosaltres, els qui heu cregut..., ara corona l’edifici”. “Vosaltres sou “un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada, la possessió personal de Déu”, perquè “proclameu la lloança” d’aquell  que us ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable”. Església d’inici: cristiana, catòlica i apostòlica.

                                               La paraula que es difon arreu pren les característiques que van més enllà de la predicació solament. Se’ns posa de cop i volta en majúscula i ja s’entén que és el mateix Jesucrist ressuscitat qui és predicat i acollit. Ell mateix, juntament amb el Pare i l’Esperit que empenyen l’Església naixent i es mostren pròdigs en obres extraordinàries com queda narrat, en part en el llibre dels Fets dels Apòstols, que suposen uns dons i carismes fundacionals. Diu el Concili: “L’Esperit habita en l’Església i en el cor del creients com en un temple, allí hi prega i hi dóna testimoniatge de l’adopció de fills. Aquesta Església, la qual guia vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri i amb diversos dons jeràrquics i carismàtics instrueix i dirigeix, embellint-la amb els seus fruits. La rejoveneix amb la força de l’evangeli, “la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. Car l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Veniu”. L’Esperit ho remou tot i fa vàlida l’expressió de Jesús: “Heus aquí que jo ho renovo tot”. Està en procés una nova creació, el que suposarà una nova i eterna aliança.

.

                     fe “cansada”, no promocionada per la cultura bíblica i l’experiència de la fe. Europa està cansada, la seva fe té més de religiositat que de “cultiu” de l’esperit. Manca, ens manca pregària; tot ho volem arreglar amb reforma de les estructures, i no dic que no s’hagin d’aprimar, però poso dos exemples d’allò que diuen alguns dels últims papes, precisament allò que tenien, exuberants, les primeres comunitats cristianes. No us poseu a riure, que no és intranscendent el què ens demanen: més i més fervor. Heus ací els dos exemples. El primer un paràgraf de Pau VI en l’encíclica Evangelii Nuntiandi: “Dels obstacles que perduren al nostre temps, ens limitem a citar la manca de fervor. Tant o més greu perquè ve de dins. Aquesta manca de fervor es manifesta en la fatiga i la desil·lusió, en l’acomodació a l’ambient i en el desinterès, i sobretot en la falta d’alegria i d’esperança. Per això, a tots aquells als quals per qualsevol títol o en qualsevol grau tenen l’obligació d’evangelitzar, Nos els exhortem a alimentar sempre el fervor de l’esperit. (Rom 12, 11s): “Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d’esperit, serviu el Senyor. Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració. Feu-vos solidaris de les necessitats del Poble Sant. Practiqueu amb deler l’hospitalitat”. Per a que la Paraula tingui els seus efectes directes convé que qui la proclama estigui “posseït” per Ella. No es poden evadir com ho intentaven de fer els grans profetes de l’AT. Déu no admet excuses de cap mena, quan crida. Perquè ells hauran de parlar sota l’influx de la “Paraula de Déu”, essent-ne només altaveus, instruments seus, dels que s’espera que siguin dòcils a la transmissió simple i clara de la Paraula de Déu. Ella de per si mateixa parlarà i obrarà; revela i és llum i regla de vida. (X. Léon-Dufur: Vocabulari de teologia bíblica). I en tinc un de més recent, d’exemple que de segur us sonarà. Comença així “L’alegria de l’Evangeli” del papa Francesc: “L’alegria de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix l’alegria. En aquesta Exhortació vull dirigir-me als fidels cristians per invitar-los a una nova etapa evangelitzadora marcada per l’alegria, i indicar camins per a la marxa de l’Església en els pròxims anys”. Aires nous, noves invitacions, ¿retornem a l’Església de la primeria? L’alegria és fruit del fervor. ¿Per què no continueu llegint les paraules del papa Francesc? L’alegria és encomanadissa. I Jesús diu abans de marxar: “Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu en mi...” I rebla el seu amor als deixebles-apòstols que hauran d’evangelitzar d’aquí a poc: “Us he dit tot això (...) perquè la meva joia sigui també la vostra i la vostra joia sigui completa”. (Intimitats de Jesús als seus estimats: Jn 13 - 17) Participeu-ne, de la nova evangelització, començant per nosaltres, sense dilacions... Hi trobareu àdhuc allò que no us atreviu a pensar i desitjar. El goig és el do i fruit de l’Esperit Sant.

                          Sempre m’ha sorprès la personalització de la Paraula, com si fos un flux, una irradiació, una exaltació, un fer visible l’invisible. “La meva paraula és vida”, dirà, i encara més: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi”. En el Concili hi van haver qui van dir que aquesta explosió de dons i de carismes eren propis només dels inicis per afermar el seu creixement i expansió primeres. Sort que es decantà finalment per dir que també avui hi són presents en grups davanters, que es comprometen fins al final i si convé amb la seva vida, vessada per Crist. Cosa que es de veure en llocs que ens són exemple de vida lliurada. Casaldàliga ens en mostra un bon grup que la gent els té com a sants, ni que no siguin canonitzats per l’Església, molts d’ells anònims, martiritzats en massa. L’Esperit bufa, i fort, com en els principis. I és bo que circulin aquestes gestes que es donen ací i allà. Sort en tenim perquè ens fan veure l’Església viva i lluitadora per causes com la justícia, la pau i la misericòrdia, per l’opció pels marginats, pels humiliats pels poderosos i ¡ai!, a voltes massa oblidats per la nostra poca fe o la nostra

                                   Diumenge V de pasqua, 18 de maig de 2014.  Sabadell 

Homilia del diumenge 11/05/2014 del P. Josep Mª Balcells

POBLE  IMMENS,  POBLE  QUE  AVANÇA…

                                               “He nascut en un Poble, en un bany de llibertat; nascut en el Poble del Crist, marcat amb el do de l’Esperit, un Poble que em dóna la FE i em fa caminar amb esperança”: Podria molt ben ser la traducció actualitzada de l’al·legoria del Bon Pastor, de que parla l’evangeli d’avui. El que era literalment només que una contraposició amb el tracte d’explotació que els fariseus tenen amb el poble d’Israel, (cal tenir compte del context: antecedents i conseqüències) s’ha convertit en una esplendorosa al·legoria de com el Crist Jesús tracta els qui se senten deixebles seus... Tota una paràbola que inclou Poble, ciutadans tots: jerarquia inclosa, i Pastor-guia i Servidor. D’una imatge ocasional en una controvèrsia amb els fariseus passem a la més fonda realitat de ser, de sentir-se, de ser tinguts, de tracte, de delicadeses; tot un món nou de relacions amb Jesús, justament nomenat el Bon Pastor.                       

                                               En un món que viu d’esquena a la ruralia, on la ramaderia era indispensable per aconseguir aquell plus necessari perquè la pagesia pogués complementar el pressupost sempre escàs, si no curt, per poder sobreviure, poca cosa sap el món de ciutat dels pastors i dels ramats. El Pastor sempre ha estat un símbol del Messies, del  conductor i guia del Poble ja en l’Antic Testament; molt més encara en el Nou, on el mateix Jesús s’identifica com el Bon Pastor i encara més, el ramat s’ha convertit en Poble de Déu amb relacions noves, tretes i magnificades de la vida pastoril. No podem oblidar que el tracte i relacions en l’Església en diem pastoral. Anant més enllà, Pastor i Ramat es fonen amb una altra al·legoria que ens toca de molt més a prop: El Cos Místic de Jesús. Aquest és sens dubte un tema marcadament pasqual i, per endemés, fortament conciliar, car es defineix el misteri de l’Església, tota ella, com a Poble de Déu, essent aquesta aproximació o denominació –com vulgueu-ne dir- una de les grans conquestes del Vaticà II, el qual en la més fonamental de les constitucions que parla del misteri de l’Església, després d’un primer capítol –imprescindible- del misteri nogensmenys de la Santíssima Trinitat en relació amb l’Església, ens parlarà, donant-li prioritat a qualsevol altre, del Poble de Déu. Us poso els subtítols del primer per ajudar-vos a clarificar el seu contingut –no voldria pas eximir-vos d’una lectura obligada, amb tots els respectes-  No oblideu que de l’Església en diu misteri:

1.- La voluntat del Pare etern sobre la salvació universal.

2.-Missió i obra del Fill.

3.- L’Esperit santificador de l’Església.

4.- El Regne de Déu.

5.- Les diverses figures de l’Església.

6.- L’Església, Cos Místic del Crist.

7.- L’Església visible i espiritual a la vegada.

                                               Salvada aquesta essència i fonament, posa la denominació de “El Poble de Déu” en el capítol segon, que passa per davant de les consideracions clericals o jeràrquiques. Hi va haver llargues discussions entre els conciliars sobre si posar més endarrere la consideració de l’Església com a poble de Déu, fent prevaler el sentit jeràrquic que es mantenia i fortament abans del Concili. Va ser una decisió de les més importants perquè la jerarquia com ho va demostrar Jesús en el lavatori el dia del Sant Sopar i els seus comentaris. “No he vingut a ser servit, sinó a servir. I altres semblants”. Quantes vegades en aquells anys que seguíem a diari les vicissituds conciliars, dèiem “L’autoritat és servei”. La Jerarquia està posada per ajudar a fer créixer els creients com a persones preses i ungides per l’evangeli: “Tu, vine i segueix-me”. Som tots, des del Papa fins a l’últim batejat, primàriament i indistintament, seguidors de Jesús, un per un. L’Església no és “massa”, és “comunió” amb Crist i som –tots- membres de l’Església una i indivisa, segons diu el mateix Concili: “Aquest Poble messiànic té per cap el Crist. Té per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals fa estada com en un temple l’Esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar.  En fi, té per objectiu el Regne de Déu, començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat  també per Ell a la fi dels temps, quan el Crist, que és la nostra vida es manifesti... És Déu qui ha convocat aquest aplec dels qui esguarden amb la fe cap a Jesús, autor de la salvació i principi d’unitat i de pau, i l’ha constituït Església, a fi que sigui per a tots i cadascun un sagrament visible d’aquesta unitat salutífera. Cridada a estendre’s per totes bandes, entra a formar part de la història humana, mentre, per altra banda, transcendeix temps i fronteres nacionals a la vegada”. No hi ha ni més gran ni més petit: tots iguals en Crist. Agustí: igual a tots els seus feligresos com a deixeble, distint per ministeri episcopal.

                                               El tou, el centre , l’objecte-subjecte és sempre el Poble. Avui estem en excel·lents condicions per poder entendre que l’Església o Poble de Déu és com una “utòpica democràcia”, salvada sempre l’apostolicitat d’ella mateixa. Ja sabem que la democràcia és la menys dolenta de les organitzacions polítiques i que sempre s’ha d’afermar sobre els drets i les obligacions del poble, per donar-li els drets que li són propis i vetllar perquè sigui conseqüent amb les obligacions que també li són corresponents. Ja en el primer capítol per treure suspicàcies “temporals” ja es diu que la finalitat de tot el poble, inclosa la jerarquia és el Regne o Regnat de Crist, que no és d’aquest món, però que tots els cristians són doblement ciutadans de la Ciutat dels homes i de la Ciutat del Cel. Ambdues es complementen i tot el que ens fa més humans, per la fe també ens fa més divins. Som per tant corresponsables en una ciutadania humana. No podem eludir-nos ni eximir-nos. També la humanitat és un gran aplec d’ovelles disperses, que Jesús ja va dir que també elles haurien de formar part del seu ramat i que s’ha de fer el que calgui perquè participin de totes les cures i desficis, de totes les proteccions i d’oferir-los les millors pastures, perquè Déu estima tothom i els vol atraure per l’amor a trobar el sentit de la seva vida, seguint les petjades d’Ell mateix, referides a l’evangeli. I a fi de que ens renovem contínuament en Ell (Ef 4, 23) ens ha fet participar del seu Esperit, el qual, essent un mateix en el Cap i en els Membres, talment vivifica, unifica i mou tot el Cos, de tal forma que la seva funció ha estat comparada pels Sants Pares de l’Església amb la que realitza el principi vital o ànima, en el cos humà. Un document de les primeries deia que els cristians són l’ànima del món i de la societat, perquè servant les lleis, van sempre més enllà. Humanitzen arreu, sobrehumanitzen...

                                               Comença el capítol segon, dient: “En tot temps i a tot arreu és agradable a Déu qualsevol que li és fidel i practica la justícia. Déu, però, ha volgut santificar i i salvar els homes no separadament, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituïts en un poble que el reconegués de veritat i el servís santament. Afegeix: “posaré la meva llei  al seu si, l’escriuré al seu cor, i jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Car tots em reconeixeran, des del més petit fins al més gran”.

                                               Insistirà en el què dirà del tracte personalitzat. El salm 22 parla en singular. Això té de sorprenent el tracte amb el Bon Pastor que tenint-ne tants, a cadascú el tracte com si fos ell sol. A cadascú ens coneix personalment i sap el que millor ens convé i sap vetllar per la nostra integritat-identitat física, moral, espiritual,  evangèlica. Agafeu el salm responsorial i diguem-lo referit a nosaltres i veureu quina riquesa de matisos i de motivacions. Fa la distinció entre el que és ver Pastor dels que són mercenaris, que actuen pels beneficis que en poden treure: carrerisme, grimpar, instal·lar-se. Com ho retreu als fariseus que han professionalitzat en el sentit més precari la seva vocació de servidors. Si no hi ha frec a frec hores passades en comú, si no hi ha sentor de  ramat...aleshores tot ha perdut l’encant de la figura del Pastor que porta les esgarriades sobre les espatlles, que va poc a poc amb les mares o les que han de parir.  Que no escapa quan ha de fer front al perill dels animals salvatges. Tot un idil·li de tracte i d’intimitat. La realitat espiritual queda molt per sobre del que es diu en l’al·legoria que aquí no és més que una il·lustració de la contraposició amb les actituds d’alguns fariseus que es creuen amos i  no servidors dels que tenen encomanats. Deixem-nos conduir per la saviesa i la destresa de Jesús que ¡per només cadascun de nosaltres ja justificaria la seva missió! Queda plasmat en la recerca de l’ovella perduda i retrobada amb el goig compartit. Deixem que sigui l’Esperit qui ens ho llegeixi tot.

                 Diumenge IV de Pasqua, 11 de maig del 2014.    Sabadell

Homilia del diumenge 04/05/2014 del P. Josep Mª Balcells

D’INCÒGNIT  ES  FA  COMPANY  DE  RUTA

                                               Estem acostumats a llegir i rellegir/escoltar la preciosa narració dels deixebles d’Emaús amb poca creativitat. ¿Per què no fem una lectura personalitzada i a més actualitzada, que ens tingui a nosaltres per co-protagonistes? Jesús es fa trobadís no per explicar-nos i convèncer-nos de que ha ressuscitat, sinó de que som nosaltres els que hem ressuscitat i fem camí per la vida per viure la meravella de la pròpia resurrecció. El viure pasqual és un viure on la gratíssima sorpresa de que Jesús se’ns faci present, ens surti a l’encontre en qualsevol moment, és desitjada i -diré que també- esperada. Ho diria, d’alguna manera que va més enllà de l’agenda i de la precisió en anotar les cites i encontres prèviament concertats. Sempre queda espai i bon marge per retrobar-nos amb qui hem intimat –¡tant de bo que així hagi estat!- aquestes diades pasquals. La densitat de les lectures fetes aquests dies, sobretot les de Joan fan o poden ben haver fet que ens trobem endins o projectem al defora , una com

 –diguem-ne- “aparició” de Jesús, que sabem que hi és i hi serà per sempre i que bé ens pot sortir al pas dels nostres camins interiors.  Si la lectura feta de cor d’aquests dies pasquals, si la litúrgia ha propiciat la interiorització de la seva resurrecció i, en la d’ell, la nostra pròpia ja ara, ni que només sigui incipient,  qualsevol moment es pot convertir en el miracle de sentir com ho va sentir Maria Magdalena que se’ns dirigeix pel nostre propi nom, que ja potser hem sentit altres memorables vegades. No, de cap manera són alucinacions, i cal dir que no és poesia devocional. És que hem inaugurat un nou món –¡així tal com sona!- on ell s’ha compromès a ser-hi, ¡i cada dia! I el podem reviure en una conversa a mitja veu o silenciosa, que m’agrada dir-ne el  “misteri de la presència”. Dirà Pere a la primera lectura: “Aquest Jesús Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres en som testimonis. I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant com estava promès, i l’ha donat amb profusió. Això és el que vosaltres veieu i sentiu”: “Misteri de la Presència”. Sabent de totes totes que hi és, un ja està avesat a l’Invisible que es fa sentir, que es fa mestre interior per anar donant sentits nous a les paraules velles, tantes vegades sentides, perquè fins que no les sé de la seva boca, perquè “sents que s’abrusava el cor, com recorden els d’Emaús”, perquè t’indiquen el camí a fer, et donen nord i sentit en les petites “perles” del fer conscient del que fas i també perceps el gust de fer-les, perquè saps que venen corroborades per una proximitat desitjada i percebuda. Jesús present i traspassant-nos resurrecció... És la beguda de l’Esperit.

                                               ¡Què menys que a això  ¡i més!, ens ha de portar el viure la Pasqua en el dia a dia, un saber que Jesús Ressuscitat se’ns fa trobadís tant i tantes vegades. I ho notes de seguida per un perfum pasqual al que t’has anat acostumant, que és signe i certesa d’una proximitat que no es pot expressar més enllà del goig pasqual que suscita la Pasqua florida. Què fàcil que és d’entendre-ho, si fas una volteta per la natura ara exuberant i amb remor poètica. Pasqua primaveral plena de perfums, colors. Magdalena a l’hort i jardí.

                                               Llegia, ara no t’ho sabré dir on, que la Bellesa és Déu. I certament és un dels molts noms de Déu. Que Déu és l’amistat (“ja no us diré més servents sinó amics...”) àdhuc “confidents”, perquè ens fa partícips del que li diu el Pare.

                                               Aquests dies haurien de ser presos, immersos, ungits per la fe que se’t dóna si la demanes, que la trobes si la busques, que t’en obren la porta, si saps tustar delicadament. Jesús diu que a qui prega se li dóna el mateix Esperit Sant...

                                               No em resisteixo a citar el salm responsorial, n. 15, que és també citat per Pere en la seva al·locució el dia de la Pentecosta jueva, envoltat dels onze: tota la petita Església d’aquells moments. “Sempre tinc present el Senyor, amb ell a la dreta, mai no cauré. El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo, fins el meu cos reposa confiat... M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra “presència”.

                                               Sant Agustí ja la va fer aquesta experiència cabdal, pròpia de Pasqua, en la seva vida de cercador afanyós de Déu. Buscava Déu fora (i tot i els mil al·licients que hi trobava, deixant-se encantar per belleses que no l’acabaven d’omplir, fins que va “descobrir” que la Bellesa era dins i que aquest dins donava tots els tons a les coses de fora. I s’exclamava: “Us he estimat ben tard, oh Bellesa tan antiga i tan nova, us he estimat ben tard! I Vós éreu dintre i jo fora i era fora on jo us cercava; m’abalançava deforme, sobre les coses boniques que féreu. Vós éreu en mi, però jo no era en Vós. Em reteníeu lluny d’aquelles coses que si Vós no existíssiu, no existirien. Vós em vau cridar clamorosament i vau rompre la meva sordesa. Vau fulgir, vau resplendir i foragitàreu la meva ceguesa. Donàreu la vostra fragància i vaig aspirar-la, i ara us anhelo. Us he tastat i ara pateixo fam i set. M’heu tocat i m’ha arborat la vostra pau...  (Acabo:) “Tota la meva esperança és posada només en la vostra misericòrdia”.

                                               ¡Quin comentari més sucós i més sentit sobre –¿m’ho permeteu dir?- sobre el passatge dels deixebles d’Emaús! ¡Quina semblança de fons amb ells i amb nosaltres! Ells fan a posteriori els seus comentaris sobre com van  fer camí amb Jesús i com el van trobar, rememorant la caminada conjunta. Els deixebles d’Emaús som també nosaltres, però amb una diferència essencial i és que nosaltres ja sabem les coses acomplertes, de bon començament. Ja Lluc ens ho ha advertit; també per sant Agustí que ho escriu en el seu llibre de les Confessions. Un text que faríem bé de llegir els cristians, ara ja –admeteu-me l’expressió- “pasqualitzats”, ja no solament sabedors de la Resurrecció de Jesucrist, sinó de la nostra pròpia resurrecció. La motivació d’aquests diumenges després de Pasqua van en la línea de demanar la fe viscuda per sentir-nos canviats, criatures noves, renascuts, “neòfits” o per dir-ho amb la col·lecta d’avui: “Oh Déu, feu que el vostre Poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit; que els qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills esperin el dia de la resurrecció amb l’esperança segura del goig etern”.

                                               ¿Què és la fe si no un demanar, un cercar, un trucar perquè se’ns obrin –o més modestament se’ns entreobrin- les portes d’un coneixement experiencial del misteri de Jesús. Si hem viscut per poc que sigui, des de dins, aquests dies de Pasqua – que ho continuen essent els d’ara sobretot i per sempre- trobareu que tot està entrellaçat, que tot forma un sol tot: Quaresma, Pasqua, Vida nova pasqual, Re-vinguda de l’Esperit Sant. Aquí, aquí ens hi hem de plantar la tenda, no com Pere en les excelsituds d’un Tabor, mal comprès per ell i per tants. La raó la veig en el sentit unilateral que li donem a l’expressió: “viure al Tabor”. Ara sabem pel nostre Company de ruta que creu i glòria van sempre tan junts que bé es podria dir com Pau: “la meva glòria és la creu de Jesús o bé, com nosaltres més temerosos i  indecisos,  que en la creu voldríem passar ben ràpidament i en la glòria ens hi  voldríem “establir” –fora de temps, perquè ¡això ja és per a l’altra vida! Creu petitona i Glòria ben gran: això és la fugida primera dels deixebles fins que Jesús ens ha alliçonat pel camí del viure i per la mateixa experiència vital que des de la fe ens ho confirma. L’exultació hauria de ser el rerefons de tota l’experiència pasqual. Pere que en les lectures d’aquests dies  és el gran pregoner de les Resurreccions, inclosa la nostra, ens diu: “Sempre tinc present  el Senyor; amb Ell a la dreta mai no cauré. El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo. M’ensenyeu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”. Que enllaça amb el salm responsorial d’una manera natural. “Déu –segueix Pere- ara a la fi dels temps ha manifestat el Crist per a vosaltres, els qui per Ell, hem cregut en Déu, que l’ha ressuscitat d’entre els morts i l’ha glorificat. Per això tenim posada en Déu la fe i l’esperança. ¡Senyor, obriu-nos al sentit de les Escriptures! ¡Feu que s’abrusi el nostre cor quan de camí Vós ens parleu! És l’A·leluia, goig, exaltació pròpia de Pasqua...

                                               Tot té el seu sentit pasqual més àlgid en el reconeixement en la fracció del pa, és a dir en l’Eucaristia, misteri i goig pasqual per excel·lència: Aquí el reconeixem, aquí l’estimem, aquí el gaudim, aquí ens curem, aquí es fa evident per la fe que la Resurrecció és el nostre pa viu de cada dia o de cada diumenge. Aquí ens heu mostrat un motiu tan gran de joia i us demanem que aquesta empalmi un dia amb la joia que no s’acabarà mai”. Germans, ¡a viure la nova vida en Crist i que la irradiem arreu!

                        Diumenge III de Pasqua, 4 de maig del 2014.  Sabadell